El matí de Tarragona Ràpid.
Anna Gras, allò hi valdrà en Joan Pere i Ferran Ranyer.
Ferran, bon dia.
Hola, bon dia.
Hola.
Vindran a Tarragona, entre moltes altres, el diumenge per actuar a les 10 de la nit al Teatre Auditori del Camp de Mart amb violines i trompetes.
Jo no sabia com començar l'entrevista perquè això ja ho sap tothom.
El que anem a explicar, Ferran, ja ho sap tothom. Us estem esperant amb moltes ganes.
Bé, nosaltres també venim amb moltes ganes. O sigui, ja tenim una cosa mútua.
Sempre que veniu i triomfeu, vull dir, quan arriba una comèdia, deixem fer el cap de cartella de Joan Pere.
Sí.
Aquí a Tarragona sempre va molt bé.
Ara aneu a un auditori enorme, que és el Camp de Mart.
Ja ho he estat ja, Ferran? Tu ja has estat en alguna altra obra?
Sí, sí, sí. He estat en diverses ocasions.
amb espectacles del Dagoll de Gom i després amb algun altre, que ara no recordo exactament quin va ser, però he estat almenys en tres o quatre ocasions.
Esteu preparats per escenaris tan grans?
Ens estem mentalitzant perquè ho anem comentant i perquè vindrem amb temps per fer el que nosaltres diem un assaig a l'italiana, que en definitiva vol dir passar l'espectacle, per habituar-nos i situar-nos en un espai gran.
Però la comèdia aquesta de l'embolic és una maquinària una mica a prova de màquina, saps? A prova de marxa.
Vull dir que funciona molt bé.
Però és una, clar, és que per això feia jo l'esment de l'escenari, és una comèdia de l'embolic, però a l'estil bodybuild d'entrades i sortides i de ritme i de portes que s'obren i es tanquen?
Perquè, clar, allò és un escenari obert.
No, no és, diríem, aquesta constant d'un bodybuild que és portesit, no, no, és una comèdia d'embolic.
Les situacions passen una de l'altra i realment el que et va portar a la comicitat és aquesta mena com de món al revés, no?
Però no té aquest component de portes que s'obren i es tanquen, no?
No, que és més bodavilesc, és una comèdia d'embolic on la trama et va portant al somriure, al riure i de vegades al parar-se de riure, no?
Violines i trompetes, de fet, és una comèdia, diuen, de Santiago Moncada, estrenada el 77.
Sí.
Encara s'aguanta aquell tipus, no ho sé, el tipus d'humor? Encara és vigent?
Mira, home, de fet hi ha hagut una pentinada i una actualització mínima,
però que podien ser coses molt, molt, molt, molt de l'època, així, no?
I molt, bueno, uns acudits molt puntuals.
Però l'embolic gros funciona igualment.
Això és una obra que va estrenar aquí a Barcelona, a Madrid era un altre repartiment,
doncs Paco Morán i Fernando Guillén hi van estar, no sé si tres o quatre anys seguits, eh?
Fet-la. Perquè l'embolic funcionava, però també perquè ja en l'època tenia uns flashbacks,
vull dir, explicar situacions que han passat i que coincideixen en l'escenari
i els altres personatges veuen com una cosa del passat se significa que allà en aquell moment no.
però sobretot hi ha una cosa que és l'argumental, que funciona exactament igual,
perquè és, ja et diguis, una mica una situació que en principi podia acabar en sang i fetge,
doncs acaba amb riures i somriures.
La qüestió és que el Joan Pere interpreta un personatge,
que és el marit del personatge de la Lloi.
El personatge de la Lloi és una persona amb molta vitalitat, moltes ganes i moltes energies,
i el personatge del Joan Pere, doncs realment és un hipocondríac, un malaltor
i un home que no està una mica a l'alçada de les circumstàncies
i que aleshores li va molt bé que el seu amic de l'ànima, que sóc jo,
se'n faci càrrec per la seva dona a tots els nivells
i fan un trio fantàstic on no hi ha cap problema, on tot és una benentesa fantàstica.
A més a més, professionalment, ells són un trio musical que donen actuacions
i ho són a la vida professional i a la vida privada.
I això que està tan assumit i que és una font constant de comicitat,
doncs es desestabilitza en el moment en què al meu personatge
se li apareix el personatge de la noia jove i ho vol deixar tot.
I aleshores a l'altre li diu, no, home no, però si hem funcionat tan bé, això no pot ser.
I us podeu imaginar que les situacions són còmiques, una rerellada de l'altra,
i que gent com el Joan Pere, la Lloi, com l'Anna Gràcia i com jo,
doncs jo crec que estan funcionant molt i molt bé.
La veritat és que la gent agraeix moltíssim aquestes dues hores de riure.
M'has dit, clar, en el cas dels altres, no ho sé,
però en el cas del Joan Pere i la Lloi Beltrán,
la descripció que has fet dels seus personatges casa molt
amb el que estem acostumats a veure amb ells, a que sí?
Però això, l'obra ja és així, no ho heu tocat?
Està molt ben triat, sí, sí, sí.
No, diríem, ja et dic que no han canviat essencialment a l'Embolic.
L'Embolic jo diria que és un clàssic que ocasionalment,
jo buscant informació, em vaig assabentar que ja el circ romà
de l'època romana, doncs, entre número i número,
bueno, no número, entre barbaritat i barbaritat.
Sí, entre lleó i...
Sí, hi havia uns personatges que eren el precedent dels clowns, dels pallassos, no?
I que el tema del matrimoni i l'amant, o sigui, la parella i l'amant,
ja era un tema recurrent que es tocava molt,
perquè, diria, estem parlant d'un clàssic
on la gent li agrada veure's reflectida i riure's d'ell mateix, no?
I ja des dels romans és un tema, doncs, que fins a l'estranya,
vull dir, fins a violència i trompetes,
doncs, és la base de la comicitat i d'emportant davant la dramaturgia.
Molt bé.
Doncs hem explicat l'argument que també t'ho volia preguntar
i em crida l'atenció, doncs, a aquella cosa que has dit abans,
que has fet esment, que l'obra, quan es va estrenar el 77,
primer va estar interpretada per Fernando Guillén i Paco Morán.
Sí.
No ho sé, si ve a ser també una mena d'homenatge,
representa que ara el Joan Pere, no?,
a explicar el paper del Paco.
Sí, de fet, muntar aquesta obra és un homenatge
i va néixer així, i un reconeixement
per part del Joan Pere i de l'empresa Focus,
del Paco, que quan la vam començar a muntar,
doncs, ell no podia venir als assajos,
però hi havia molt de contacte i parlàvem amb ell,
o sobretot el Joan Pere i el director,
i més gent parlaven amb ell perquè ja havien treballat.
I s'ha volgut fer un homenatge per part d'això de Focus i de Joan Pere,
aquest actor que els hi ha donat aquests èxits tan declaparants.
I un homenatge del Joan Pere, sobretot, molt sentit,
perquè han estat molts anys treballant junts
i eren amics a l'escena, ja fora de l'escena, no?
Aleshores, val a dir que, tot i que el nom ja ho diu,
de vegades la gent s'estranya que sigui en castellà,
perquè és violines i trompetes.
Sí, sí, sí, sí.
És en castellà, oi? Ens ho confirmes?
Sí, sí, sí.
Perquè l'obra es va estrenar així
i perquè aquest homenatge amb el Paco Morán
doncs va aconseguir una cosa realment notable,
que va ser un home, un actor,
i molts seguidors i molts fans del públic català
i sempre s'hi va admetre aquell accent andalús i grenadí que tenia.
I aleshores aquest homenatge i aquesta obra tal com era
doncs s'ha fet tal com era.
Molt bé, molt bé.
Sí que és veritat, que en un primer moment dius
ai, el títol, m'obre equivocat, no?
És en castellà, de fet?
Fins i tot que si trompetes, clar, tu després dius
Joan Pere, Joi, Ferran, Anna Gras,
fins i tot la gent triga alguns segons,
m'acostumava a l'oïda.
Sí, perquè les vostres veus, clar, acostumen a sonar en català.
Sí, però funciona molt bé.
I és l'aspecte a l'original, no?
Sí, sí, sí, és l'obra original
i aquest homenatge amb aquest actor
que tota la seva carrera la va fer així
aquí a Catalunya i realment va ser una persona
molt estimada, molt volguda i amb molt de públic
i al nostre país.
Vau fer estada des de, me consta, des de febrer, em sembla,
al Teatre Borràs.
Sí.
Ara esteu ja de gira, no?
Sí, vau estar fins al 10 de juny,
sí, del 10 de juny, des del febrer.
I ara fem una gira, que durarà fins al novembre.
Com està funcionant fora de Barcelona?
A nivell de públic, espectacular.
Espectacular els bolos que s'estan fent les actuacions,
és espectacular la gent, com s'ho passa, bomba,
perquè, clar, la comèdia està molt rodada
i realment és com una obra de mecanisme de rellotgeria, no?
Però jo crec que en les èpoques que estem passant,
que són realment dures i són realment,
fan una mica de por,
doncs s'agraeix moltíssim,
això ens ho confirma el públic,
ens ho confirma no solament en la funció,
sinó després, quan ens ho diu,
que estan superagraïts que durant dues hores
el món s'ha aturat
i han rigut d'una manera tan gratificant
i tan...
A pulmó, vaja.
Sí, sí.
De manera neta, no?
Sí.
Això que ara hem descobert,
que se'n diu risoterapia,
doncs realment el riure i el somriure
és benèfic, és beneficiós.
Ferran, escolta,
i heu girat ja per foró de Catalunya
o penseu fer-ho?
No, no, és un espectacle
que només es veurà a Catalunya,
perquè també es va remuntar
a la templada passada a Madrid
i per una qüestió de drets,
doncs els nostres són per Catalunya.
Val, val.
Sí, sí, estem girant aquí.
Per tant, hi ha un altre violines i trompetes
girant per l'Estat,
però no sou vosaltres.
No, no, no, no.
Vosaltres només sou els que els veiem per aquí.
És que estem aquí, de proximitat.
Val, sí, com el bon menjar.
Quilòmetre zero.
Com els trens, eh?
Com els trens.
Val, val.
Rodalies, m'agrada.
Amb mitja distància, fins i tot, eh?
Perquè quan vas...
Tenim un país que té unes condicions
realment fantàstiques, no?
Però vull dir que de vegades
trobes distàncies a anar a Andorra,
que a Andorra sí que ja anem.
Ah, val, val.
A Tortosa, doncs,
hi ha un bon nombre de quilòmetres
ja parlant de mitjades distàncies, eh?
Sí, sí, sí, sí, sí.
Bé, és el que té.
Escolta, Ferran, més cosetes.
Ja per anar acabant l'entrevista,
em faig idea de l'argument.
És una obra en què la comicitat descansa,
pel que intueixo,
en les situacions còmiques,
però quin pes té el...
Si és que en té, eh?
El que és el text.
Sí, no, no,
l'obra està perfectament construïda,
és una fusteria teatral construïda,
i els diàlegs i el text
condueixen per tot aquest embolic, no?
I l'embolic és el que realment facilita
i és el sostenidor de tota la comicitat dels actors
i, bueno, a casa del Joan Pere,
del seu histrionisme
i de la seva manera de fer
tan reconeguda, diríem, no?
Però el suport de totes les nostres comicitats,
de la jo i la meva, la Anna,
i els moments megavrillants
que cadascú pugui tenir a nivell personal,
estan dintre i conduits
per aquest embolic,
que realment és molt divertit, ja et dic.
És una mena com de món al revés
realment molt graciós, no?
Això és una situació que en principi
hauria d'acabar molt malament, no?
Realment aquí hi ha un pacte
i una convivència
i un acord fantàstic, no?
D'aquest trio personal
i sentimental i particular.
Doncs vinga, Ferran,
que per acabar l'entrevista
et pregunto el que li preguntem
a tothom que passa per aquí.
A veure, un moment de l'obra
que tu consideris o una frase
que per tu sigui especial
o que tingui alguna història al darrere
per fer el guinyo
a tota aquella gent
que després us vindrà a veure.
Un moment de l'obra, diuen.
Un moment o una frase...
Ostres, és que no et sabia.
No ho sé, la frase en què...
M'has agafat realment
sense saber què m'ho preguntaria.
La frase, per exemple,
en què us enganxeu
sempre quan assageu
o una frase que dius
mira, aquesta abans no feia gràcia
i resulta que sí,
que la gent s'apeta
i...
No, hi ha un moment
que hem de dir
me has humillado
deliberadamente
i aleshores allà
podem dir
unes coses
realment
increïbles, no?
Surt de tot menys això.
No surt mai
me has humillado
deliberadamente
perquè
és que el castellà
que és així, no?
Com que són personatges
músics i tal
de vegades ens posen
una mica reditxo
i a vegades ens costa
una mica, no?
Val, doncs ens quedem
amb aquesta frase
me has humillado
posar l'orella
quan s'ha de dir
això de
me humillaste
deliberadamente
No et surt, eh?
Ferran, no et surt, eh?
A tu tampoc t'has surt, eh?
Val, doncs estarem atents
buscant aquesta frase
dins l'obra.
Vinga.
Ferran, renyo, escolta,
moltíssimes gràcies
i ja t'he de dir
allò de molta merda
que sona fatal per ràdio
però molta merda
diumenge a Tarragona.
Home, jo crec
que ho sap tothom
però que totes les frases
vénen d'algut lloc, no?
Sí, sí, sí, sí.
I aquest ja és conegut
que quan es feia teatre
que la gent anava en carruatges
tots els cavalls
deixaven allà
les seves coses
llavors, si hi havia
moltes d'aquestes coses
és que l'exit era gran, no?
I aleshores
a partir d'aquest moment
molta merda
a altres països
diuen coses més estranyes
que et trequis la cama
Ah, sí?
Sí, en anglès es diu així, no?
Sí
I es veu que és
per la quantitat de vegades
que has de saludar
com que és el món victorians
a l'hora de saludar
que fan aquelles
llenar un flexió
doncs que et trenquis la cama
de tan saludant
i nosaltres doncs
venís mediterranis
i tal, diem
molta merda
Molta merda
que és estat lògic
Bueno, doncs Ferran
un plaer com sempre
I us agradi
que disfruteu
perquè nosaltres
ens ho passem molt bé
i crec que això
traspassa
És l'èxit assegurat
ja ho veureu com sí
agrada molt
això a Tarragona
Moltes gràcies
Ferran, una abraçada
Gràcies