Fins demà!
Nova cita al Teatre Metropol i d'això ens ocuparem en el que queda de programa, fins a dos quarts de dues que tancarem edició.
Nova cita més, molt de casa.
Serà aquest dissabte, quan podreu veure dissabte i diumenge, quan podreu veure dos quarts de set a les 9 i a dos quarts de set, canviem horari i després ho recordarem.
En tot cas, dissabte i diumenge al Teatre Metropol Calígola, una obra que ens duen a escena els Fabulai Tarraconenses, que tenen bastant a veure amb el grup de reconstrució històrica Taleia.
i molts convidats que tenim per acabar el programa. Avui és una festa, això.
Saludem, doncs, els diferents components dels Fabulai Tarraconenses, entre d'altres.
La Mercè Tuvilla. Mercè, bon dia.
Bon dia.
El Miquel Fernández dirigeix. Miquel, bon dia.
Bon dia.
Josep Maria Tusset.
Bon dia.
De Viviara de Salvador, bon dia.
Hola, bon dia.
I Josep Maria Pinyol, bon dia.
Bon dia.
A veure, aquí m'explica què té a veure aquesta nova formació teatral Fabulai Tarraconenses amb el grup de reconstrució històrica Taleia.
Bé, doncs t'ho explico ja.
Vinga, Mercè.
Doncs, dins del grup de reconstrució Taleia hi ha moltes persones que es dediquen al teatre mater d'aquí de Tarragona.
i nosaltres vam pensar, dins del grup, que seria una bona opció oferir a Tarragona un nou grup de teatre, però sempre relacionat amb el món antic.
No fem reconstrució històrica de teatre, sinó que el que fem és teatre modern, però basat sempre en obres antigues, però també és una opció dins de la ciutat i dins del grup,
perquè hi ha una època de l'any que nosaltres no treballem, i és precisament ara, a la tardor i a l'hivern, i bé, doncs és una manera de donar sortida a la feina que fem.
Perquè quanta gent conformeu Taleia?
Taleia són unes 70 persones.
Fabulai Tarraconenses són unes 40 persones.
Que déu-n'hi-do, també.
És que Taleia ha donat no només aquest fruit que coneixem ara, que dius, oh, Déu-n'hi-do, un grup de teatre, sinó que també recordeu que darrerament parlàvem de la presentació d'una formació musical.
Sí, també.
Que també intervé en aquesta obra de teatre.
També, per tant, us heu desdoblat.
Sí.
O sigui, algun altre fill que puguem esperar de Taleia o no?
Home, de moment no, eh?
Ja dóna prou pena.
Però de cara a Tarracoviva tenim novetats.
Sí?
Explicarem avui alguna cosa?
No, avui no.
Avui no toca.
Avui toca Calígola.
Bueno, m'ho expliquem fora del micro, vale?
Vale, faré el micro, tot el que vulgui.
Doncs aquesta és la relació que hi ha entre Taleia i això, el seu grup de teatre, Fabulai Tarraconenses.
Com és Calígola? Per què heu triat Calígola? Per començar, amb tot plegat.
Miquel.
Em toca.
Et toca.
Calígola per clar, m'escollir.
Bueno, quan dintre de Taleia, Mercè es va pensar, doncs, que era una bona idea de fer el grup de teatre dintre del grup nostre,
de tota la colla que hi havia, i que hi havia l'oportunitat del vestuari, la tretzo, tota la producció, tot el personal bo,
el moment adequat, la infraestructura necessària, la producció adient, els sectors bons.
Personalment, també era un desig de fer Calígola, de feia molts anys,
i, bueno, vaig tindre la gran sort que Mercè digués per què no la tires endavant.
I aprofitant la benentesa, doncs, bueno, es vam lligar als peus i, ale, adelante.
Per què tenies ganes de fer-la? Què és Calígola? És d'Albert Camus, no?
Sí, Calígola és d'Albert Camus, i justament és maco que intentem fer-la,
perquè fa 12 anys, quan vam començar Tarracó Viva amb ells,
amb una conversa entre 4 o 5 amics que estaven per allí, va sortir la idea de fer-la.
I llavors sempre va quedar aquell gustet, aquell gustenet de tindre al dintre, de fer-la,
i crec que ara ha arribat l'hora de tindre el material, i la gent precisa per fer-la,
i el desig de portar-la a terme i que quedi ben xula.
Però dieu-me, dieu-me, què té d'espaciat l'obra? Com és que vau coincidir fins i tot diversos?
De dir, ostres, si poguessin fer-la...
Bueno, perquè Calígola, per mi, a qualsevol actor, que ho parlin ells,
a qualsevol actor que us digui Calígola, ja se'ls hi posa la pell de gallina,
i aleshores és un caramelo per a qualsevol actor poder estar en una obra d'aquestes.
Tret que s'ha de tindre un gran grup al darrere, molta gent, molta infraestructura,
per poder portar-la a terme, perquè és molt difícil de fer,
de portar-la a terme i que quedi molt, molt, molt digne.
No es pot fer de fireta.
Perquè suposo que és una obra intensa, almenys els personatges són com molt tormentats, no?, tot plegat.
Bé, jo crec que seria l'hora de que cadascú digués la seva.
Sí, vinga, va. De què feu? Vosaltres tres sou actors?
Doncs vinga, aquí comença a parlar, aquí m'explica el seu personatge i una miqueta.
Josep Maria Pinyol, t'ha tocat.
De què fas, tu?
Jo soc Calígola.
No em diguis.
Sí.
Sí? Això és una gran responsabilitat, eh?
Molt, molt, molt.
Explica'ns la història de Calígola, almenys, com s'explica aquí.
Per damunt, eh?
Bé.
Crec que més o menys el personatge ja el tenim associat amb algun tipus de comportament, però vaja.
Digues, digues.
És un emperador romà que al principi era bastant normalet, era un home innocent, poc problemàtic,
però de cop i volta un dia perd una dona que estimava i a partir d'aquí es comença a plantejar el que és la vida,
el que som els humans, quina influència tenen els teus sobre nosaltres, què és la vida, què és la mort, què és l'amor.
I a partir d'aquí, doncs, sorgeix un personatge que acaba portant la lògica a uns extrems una mica irracionals.
Torna boig.
Sí.
Ja està.
Sí, però...
No, no.
Però que no ens quedem només en què era boig, perquè seria una lectura massa fàcil.
Hi ha tot un darrere, per què?
I la gràcia d'aquesta obra és el text, és un text increïble.
O sigui, Albert Camus fa una sèrie de qüestionaments, una sèrie de preguntes que deixa obertes perquè el públic reflexioni sobre el poder,
sobre què som els humans, fins a quin punt som influenciables, la tirania que pot exercir un emperador,
però també el poder econòmic d'avui en dia.
És que té tants paral·lismes amb la vida d'avui, que és increïble.
Vosaltres recordeu, això depèn de Taleia, sou un grup de reconstrucció històrica i Calígola,
a part que l'agafeu, doncs, explicada amb la versió de l'Albert Camus, va existir, va ser un emperador romà.
Heu contrastat una versió i l'altra i són...
A mi no em deixen contrastar.
Ah, i el director no em deixen.
És Albert Camus, doncs...
Sí, a mi m'ha dit, oblida't el personatge real i ens hem de centrar en el personatge teatral.
Val.
Sí, hi ha algunes diferències.
El que sí que és primordial és que al veure Calígola aquesta, veiem el Calígola que va descriure Albert Camus,
el qual ha estat superrepresentat.
Ha sigut l'obra que ha quedat més dispersa i més explicada a tots els escenaris,
la més difusa, la més neta i la més feta.
I parla concretament només que d'un moment donat de la vida de Calígola.
Evidentment, històricament coincidint tots que no és tota la realitat de Calígola,
sinó que és un moment puntual del seu pensament en un moment de la seva vida.
Potser pel que deia ara el Josep Maria, li serveix d'excusa a aquest personatge per explicar moltes coses universals, no?
Bé, i possiblement hi trobaríem obres de Shakespeare que vindrien a ser això també.
La pots extrapolar sempre a qualsevol època.
Viviana, què et toca fer, tu?
Bé, jo faig la soferta darrera esposa de Calígola.
Val, la que aguantes del marrón.
Exacte.
Val, i com t'ho prens?
Tot plegat.
O sigui, sobretot Rocau, suposo...
Quin paper feia aquesta darrera esposa de Calígola?
A veure, històricament, és el que deien abans ells dos, és una cosa i l'obra és molt diferent.
Però, de fet, aquí està plantejada...
Jo crec que per entendre la postura d'aquesta dona, d'aquest personatge,
és molt important saber que a Calígola hi ha un abans i un després.
El tema és que l'obra comença amb el després.
És a dir, després de la mort d'una de les dones de Calígola,
després, aquell moment, ell marxa, ell desapareix i torna absolutament canviat.
Això és el que planteja la funció.
Llavors, és molt important saber que la postura que pren Sassònia dins la funció
sempre va en funció d'aquella persona que coneixia i que ja no és el mateix.
Llavors, hi ha actituds i moments en què s'assumeixen coses
i es defensen coses que semblen indefensables de cap manera,
però el que s'està defensant, el que Sassònia defensa,
és aquell callus que ella coneixia i que sap que està dins del Calígola d'ara.
Això crec que és el kit de la qüestió.
L'acaba trobant?
Es pot dir o no es pot dir?
Bueno, home, tampoc es pot dir tot, no?
Vull dir que s'ha de deixar una miqueta el misteri
perquè la gent ha de venir a veure-ho.
Diguéssim que ella encara hi creu.
Sí, absolutament.
Ella encara creu en la bondat que hi ha en el fons de tot plegat.
Fins al final, vull dir, intenta rescatar-lo fins al final,
fins que realment se'n donen compte que no hi ha sortida,
però ho intenta fins al final i està aquí per oler, com deia el Kiko Legar.
Vinga, doncs a veure, què més te pregunto?
Home, com es diu el teu personatge?
Sassònia.
Ah, és també intens, eh?
Molt.
Sí, molt.
Pateix, representa tot aquest canvi, és el que deies, no?
Exactament.
És a dir, ho veu com a espectadora i en el moment que se li exigeix
una lleialtat i un seguiment continu d'aquesta persona,
fins al final assumeix que per això ha de renunciar inclús amb ella mateixa
a la seva pròpia dignitat.
I ha de fer costat en coses que realment no ho faria, però ho fa.
Ho fa.
Bé, aquí també hi ha moltes lectures i molts paral·lices a fer.
Sí, absolutament.
Situacions de violència de gènere, per exemple, eh?
Home, no arribem fins aquí.
Vale, no t'ho siu, eh?
No metes idees.
Josep Maria, tu, Set, què fas tu?
Bé, jo soc el cap de la conspiració.
Ah, que hi ha una conspiració per acabar amb aquest home, no?
A veure, la història es reflecteix en aquesta obra de teatre d'una manera clara.
El personatge que interpreto és un personatge real i pel que històricament
em va donar una referència la Merche rebia les constants crítiques, puyes i mofes de l'emperador.
No es tracta, en aquest cas, de reflectir això, però sí que és un personatge que d'alguna manera
és la veu de la tradició, del seny, de recuperar les coses en el seu estatus,
el seu estatus quo, i, òbviament, això no lliga amb el plantejament d'aquest personatge
que apareix després d'aquest fet que comentava ara l'amiga...
Ets Kereas.
Kerea.
Kerea, val.
Kerea, pel que estic llegint aquí, que m'estic posant al dia a tu pel que fa a aquesta obra,
no ho sabia jo tot això, eh?
Llavors, quin paper fas? Una mica el doble joc o l'humiliat?
Hi ha un desenvolupament històric en l'obra, perquè hi ha una traslació,
hi ha un salt temporal, i en aquest salt temporal, en principi,
ell inicialment està preocupat pel que ha succeït,
perquè cal situar-lo on està, és el cap de la guàrdia pretoriana,
per tant, responsable de la seguretat de l'emperador,
independentment d'aquell té un guarda de corp especial,
ell és el cap de la guàrdia pretoriana,
i té la responsabilitat de vigilar per l'emperador i pel palau.
Però, clar, aquest nou personatge que emergeix d'aquesta transició,
d'aquesta metamorfosi que pateix l'emperador,
doncs, esclar, el col·loca en una posició totalment enfrontada
amb tots els esdeveniments que es van produint.
Representa pel que m'estàs explicant, que series una mica el contrapunt,
la reacció de contrapunt del personatge de la Bibiana.
Ella aguanta i pensa que aquí al darrere encara hi ha un home
que jo coneixia i que era bo, i tu, en canvi, dius,
me l'han canviat i l'hem de matar.
I, a més a més, d'un aspecte de caire polític.
Clar, perquè suposo que tens al darrere gent que t'impulsa
a que siguis tu la mà executora.
D'alguna manera, ella els recondueix.
Els recondueix.
Sí, però clar, és que tampoc puc dir gran cosa.
No puc dir gran cosa.
Escolta, estic llegint crítiques d'aquesta obra,
no només de posada en escena, sinó de l'obra en si.
A veure què he llegit per aquí.
Llegeixo, per exemple, l'absurd forma bona part de l'obra.
L'absurd, entès, no com a humor, sinó com a situació,
suposo que és que se'n van de mare, no?
És tan cruel, tan crua, diu, que ho fent.
Seria així?
Diguem adjectius del calígula que portareu a escena.
El calígula que portarem a escena, evidentment,
dintre del text està ple d'absurd i paraules magnífiques.
Només que el dir allò que el món, tal com està fet,
no m'agrada, és insuportable.
Bueno, suposo que aquí està la gràcia literària de l'Albert Camus, no?
Aquesta és la gràcia literària.
Clar, a part del personatge històric i tot plegat,
té el pas.
Allò que desitja ell és una metàfora que és una lluna
i que, dintre de la seva bogeria, per ell ja l'havia conquerit,
ja era seva i l'ha perdut.
L'absurd de tot és veure que cada personatge es pot traslladar
a qualsevol situació, repeteixo, actual,
on estigui el govern, on estigui l'oposició,
on estigui la covardia, la tirania,
el que es vol protegir i mantenir el càrrec
i el que vol arribar fins al final amb les seves conseqüències.
Hi ha frases tan partites
com que una paraula tendra de Sònia
que li digui a ell que encara és un nen,
encara és un nen amb tot un emperador.
O sigui, hi ha unes paraules tan...
És que és un text tan maco per portar a escena i escoltar-lo
que jo crec que inclús dintre del teatre
hauríem de donar-los a cada espectador un llibret
perquè a casa seva després ho reflexionessin
i llegissin almenys 40 vegades.
Jo crec que hi ha una cosa interessant
amb la destil·lació que fa Albert Camus
del personatge de Calígola
i és que ell li imprimeix com una mena d'antítesis de la vida.
L'existencialisme, deien, del Camus,
que era una mica el que ell havia promulgat en els seus llibres,
molt focalitzat en aquest personatge.
Sí, sí, Calígola protagonitza el plantejament,
plantejar-se l'impossible.
És a dir, no, no, jo he de poder fer coses
que per natural són impossibles,
és a dir, antinatura, contranatura.
I és una batalla que ell té
que el porta, òbviament, a l'absurd.
òbviament està plantejant coses absurdes.
No ens queda massa temps,
a mi m'heu fet venir moltíssimes ganes de veure-la.
Recordeu, serà aquest dissabte i aquest diumenge
al Teatre Metropol, dissabte a les 9 del vespre.
Diumenge, en horari més de diumenge,
als quarts de set.
Simplement, no, si a nivell de vestuari,
tot plegat, de scenografia...
Aquí sí que t'han anat deixant, Merche.
A mi sí, m'han deixat.
Aquí sí.
En aquest sentit m'han deixat.
Bueno, no t'he cregut.
Pobres analtos.
Algú volia fijar-me, però no l'he deixat.
Bueno, analtos, per sort,
com que tenim dins del grup
un mental de vestuari molt ample,
doncs tenim diferents personatges.
Pensa que hi ha en escena 30 persones.
Sí? Això no és apropiat 30.
A escena hi ha 30 persones,
30 personatges,
comptant músics,
comptant, bueno, doncs, Patricis...
Música en directe.
Sí, la música en directe.
Sí, de Camila Cànere.
I, bueno, i el que és l'atrexo,
doncs també hem pogut fer servir
part de l'atrexo que tenim
pel grup, per Talella.
I...
Són peces reconstruir que són...
Sí, clar, clar.
Nois, doncs escolta,
voleu-me dir alguna cosa més?
Josep Maria Viviana,
que no us hem deixat parlar gaire.
Anima la gent a que vingui a veure-ho
i que...
Jo diria que és una obra
feta per tarragonins,
per la gent de Tarragona.
I això és molt important.
Estem en l'any de la cultura,
a Tarragona.
Precisament aquest espectacle
forma part
de...
de tots els espectacles
que...
d'aquest any
i, bueno,
i que el Metropol
és un teatre magnífic
per una obra com aquesta.
Espero que aquesta doble representació
sigui que són dos dies,
però espero que no es quedi aquí.
Jo també.
I que a Tarragona
tinguem nova oportunitat
i ja, ja ho veurem.
Calígula,
que ens ha servit avui
per presentar, doncs,
el nou grup de teatre
que surt de tele
i als Fabola i Tarragonenses.
Dissabte i diumenge
al Teatre Metropol.
Moltíssimes gràcies per venir.
Felicitats per aquest nou projecte.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.