L'Oscar Cadiac ha tornat a Tarragona
després de conquerir dos cims
de més de 8.000 metres d'alçada
en menys de 3 setmanes.
Es tracta de la Napurna i el Daulaguiri.
Aquest matí l'hem convidat a la sintonia de Tarragona Ràdio
aprofitant que està uns dies a la ciutat,
tot i que ben aviat torna a marxar fora.
L'Oscar Cadiac, bon dia.
Què tal, bon dia, com estem?
Molt bé, això tu, com estàs?
Jo estic bastant bé, estic molt content.
perquè realment ha sigut així,
ha sigut dos mesos intensos a l'Himalaya,
però com tu deies,
en poc menys de 3 setmanes,
amb les dates més adequades,
he pogut fer dos cims de 8.000 metres.
Per mi, doncs,
puc estar al màxim de content
perquè és una cosa que tampoc l'havia fet mai
ni me l'havia proposat mai,
pujar dues muntanyes seguides.
de 8.000 metres,
i en aquest cas,
com que m'he proposat aquest repte dels 14-8.000,
doncs penso que és una bona dosi de moral,
d'injecció moral,
tant per, bueno,
pel moment en què m'he proposat fer aquesta activitat
i que penso que pot ser possible,
tot i que ara me'n falten quatre,
i que, bueno,
de moment, doncs ha sigut un bon començament, no?
Abans de parlar de l'experiència,
aquests dies, com està Òscar Cadia?
Com està un alpinista que acaba de fer
dos 8.000 en menys de 3 setmanes?
Descansa?
Estic descansant al màxim,
estic menjant al màxim
perquè, bueno,
jo soc ja de mena prim
i recuperar-me,
doncs sempre em costa una miqueta,
però, bueno,
quan estàs a casa és molt més fàcil.
Jo, precisament,
altra gent havia opinat
que potser jo em podia haver quedat allà al Nepal
i després viatjar al Paquistà,
ja que ara vaig al Paquistà,
però penso que
millor que poder tornar a casa,
poder tornar al costat del mar,
al costat dels teus,
de la família, dels amics,
i recuperar-te a casa,
encara que siguin 15 dies, no?
Com s'ha afrontat el doble repte
de fer dos 8.000 en tan poc marge de temps?
Necessita una preparació especial?
Ha sigut un cúmul d'experiències,
potser també al llarg de tota la meva trajectòria
aquesta experiència,
ara doncs l'he pogut desenvolupar
en aquestes dues muntanyes,
precisament una de les dues muntanyes,
per almenys la primera
és de les més perilloses
que hi ha de 8.000 metres,
però no nosaltres ho vàrem afrontar.
I, bueno,
aquestes sensacions i aquestes emocions,
potser va ser després de fer el darrer cim,
que va ser tot molt ràpid,
que vam començar a pujar el dia 22 de maig
i vam arribar al cim el 25,
el 26 baixàvem,
el 27 tornavem,
precisament perquè amb el company amb el que vaig fer-ho,
que era en Miguel Ángel Pérez de León,
doncs ell havia de, inexorablement,
havia d'estar el dia 28,
tenir el vol de tornada.
I això va precipitar que baixéssim aquella mateixa jornada
que vam arribar al Camp Base amb helicòpter a Can Mandú
i, bueno,
tot aquest cúmul d'emocions,
jo crec que el vaig viure aquell mateix vespre del 27,
que no vaig poder dormir de totes les emocions acumulades
durant el llarg de dos mesos
i concretament la darrera setmana.
I quin ha estat més difícil,
anar a Purna o el d'Aulagiri?
Sí, el d'Aulagiri tècnicament és més difícil,
és una muntanya que la part de dalt,
si, bueno,
doncs va costar molt obrir traça,
ja et dic que érem nosaltres dos,
vam aconseguir,
vam sortir,
per aconseguir,
vam fer l'estratègia de muntar un darrer camp,
un quart camp,
una mica més proper al cim,
d'aquesta manera podíem sortir de dia,
ja que l'Himalaya aquest any ha estat molt fred,
amb molt de vent,
amb moltes neus,
i llavors les temperatures eren molt baixes,
gairebé cada dia teníem vent,
i aleshores vam tardar 10 hores,
vam arribar a les 4 i mitja al cim,
i la baixada va ser també molt dura,
van ser de 5 hores.
És una muntanya que no et permet un error,
i això érem molt conscients,
nosaltres escalàvem tots aquests trams,
que són entre difícils i molt difícils,
sense encordar,
perquè això ens permetia una mica més de mobilitat i agilitat,
però sabíem que si fallàvem,
doncs podia representar la fi d'algú de nosaltres dos,
o dels dos,
i això doncs requereix la màxima concentració,
un esforç continuat de 15 hores,
i finalment vam reixir,
i la baixada també requereix molta atenció,
perquè passes una zona de camps amb moltes esquerdes,
que també et pot representar la caiguda amb una d'elles,
a la fi.
Són els riscos que pertany a aquesta muntanya,
que passa que teníem una finestra de bon temps relatiu,
amb una mica de vent,
havia d'aprofitar-ho,
i al final aquesta activitat té una mica això,
si no surts de casa,
doncs evidentment no arrisques,
però tampoc podràs aconseguir-ho.
El Daulagiri s'assolia 19 dies després de la Napurna.
Com és la Napurna?
Després del que ens has explicat el Daulagiri,
un passeig molt més fàcil?
La Napurna, contràriament,
és una muntanya amb molta pressió.
El 70% és pressió,
però pressió de perills objectius,
de coses que poden caure al damunt,
com si tu diguessis,
mira, estem a l'Avinguda de Roma,
aquests edificis es poden derrumbar,
en cauen dos cada dia,
i tu has de passar a l'Avinguda de Roma.
I aleshores has d'escollir el millor moment,
però jo crec que un 70% és pressió psicològica, mental,
que fa que molta gent,
al final això pugui més
i se'n torni cap a casa,
sense pràcticament ni intentar-ho.
En aquest cas estàvem al voltant de 50 o 60 persones,
en el que en base més de la meitat van retrocedir.
Vam quedar uns 15 per afrontar la muntanya,
realment al final,
i d'aquests 15 en van pujar 5 persones.
Déu-n'hi-do.
I, bueno, parlo una mica a nivell internacional,
dels grups que hi havia.
Més important psicològicament que físicament
està a punt quan s'afronta un repte d'aquestes característiques.
Físicament m'imagino que sempre s'ha d'estar bé
i t'has d'anar preparant al llarg de molts anys,
i aquí ho demostra l'experiència de l'Òscar Cadillac.
Però també deu haver-hi un factor importantíssim psicològic, no?
Sí, jo crec que també el percentatge és molt elevat
i forma part.
Llavors també potser amb això
m'he pogut recolzar una miqueta més
amb l'experiència que ja tinc d'aquestes muntanyes.
El que passa és que, bueno, tampoc això ha de durar eternament
i jo el que vull ara és en un espai no massa llarg
que poder intentar assolir aquest repte
d'aconseguir aquests 14-8 mils,
ja que m'ho he proposat,
mirarem ara el Paquistà,
en breu de poder intentar-ne un parell més.
Ara en portes 10.
Ara en porto 10.
10 de 14.
10 de 14.
Ho remarco per la gent que ens està escoltant.
Ha assolit 10 cims de 8.000 metres dels 14 que hi ha.
Bueno, en realitat jo n'he assolit 13,
el que passa que n'he repetit dos
i aleshores, bueno, no són diferents.
I n'hi ha un tercer que vaig assolir una punta
en la qual vaig obrir una ruta nova
que és precisament la Fem Tarragona
que vam obrir en el Brot Pic l'any 1992
que era una punta subsidiària,
no era la punta principal.
I quan parlem dels 14 cims,
parlem dels 14 cims principals.
I ara què, doncs?
Pakistà, i amb quins objectius?
Quins dos cims?
Quines dues muntanyes?
El primer seria com a aperitiu,
o com a final,
o digue-li com vulguis,
com hi ha un 8.000,
que tots tenen 8.000 metres,
el Brot Pic,
que té 8.047 metres, no?
I immediatament que està al costat
hem posposat el Gasser Bromú,
que també en falta en el Pakistà,
perquè està en un altre vall paral·lel.
Hem posposat per el K2,
que està al costat a una hora de distància
del Camp Base del Brot Pic.
El K2 hi ha la mítica muntanya,
en la qual jo ja he participat
i vaig estar concretament en la Magic Line.
En aquella ocasió jo no vaig reixir el cim,
encara que l'expedició va tenir èxit
i també va tenir un final dramàtic
amb la mort del tràgic,
amb la mort del meu company i amic
Manel de la Mata.
Totes aquestes muntanyes,
l'única que jo no havia estat
era a la Napurna,
i ha sortit bé, en la primera.
En aquest cas,
es tracta d'aquestes dues mítiques muntanyes
i que jo estaria content només que en fes una
i estaria content.
Quan marxes?
Quin és el planning una mica?
Perquè quin seria l'objectiu?
Quina època s'haurien de fer aquests dos cims?
Aquests cims, a partir del juny,
ja comença a obrir-se l'època bona.
Jo aprofitaria una mica aquesta aclimatació que he obtingut
i en desplaçaria allà probablement el 21 d'aquest mes.
I assolir entre finals de juny i principis de juliol
o no necessitaries més temps?
No, sí.
Mitjans de juliol,
entre mitjans i finals de juliol
hauria d'estar el tema.
Dius que et conformaries amb un dels dos.
Amb un ja estaria content,
perquè ja seria una campanya.
3.000-8.000 en 4 mesos, no?, de diferència.
Sí, comptant que l'any passat en vaig fer un a la tardor,
també sumen i també desgasten.
Però, bueno, la moral està alta.
Quina preparació s'ha de fer, doncs, especial?
T'ho he preguntat abans i torno a insistir,
perquè si és que s'ha de fer alguna cosa especial
per a afrontadors, eh?
Vida sana, jo ara, sí,
més que preparació, ara em vull fer una revisió.
Ara no estic preparant res,
simplement he fet alguns banys també al mar.
Compte que de tots els que vam estar ara a la primavera,
la majoria han tingut congelacions.
Jo he tornat bastant sencer,
tinc tots els dits.
Doncs,
el que vull és trobar-me bé físicament,
tant pulmonarment com cardiovascularment, no?
I jo penso que mantindré una miqueta
aquesta punta d'aclimatació,
l'experiència i la preparació.
En general,
jo durant l'hivern,
he estat entrenant bastant dur
en el sentit de fer endurancement,
que no participar en proves,
però sí fer-ho i entrenar-ho,
que és natació, bicicleta i córrer, no?
I també he fet,
he seguit fent escalada, no?
Llavors,
bé, això, com que és una preparació a llarga distància,
també és una resistència a llarga distància,
i jo crec que es va acumulant en el cos.
Jo no em sento cansat,
em sento amb bona moral
i amb moltes ganes de provar-ho.
Els dos cims,
l'objectiu d'aquest mes de juliol,
serien també en poc interval de temps,
m'imagino, no?
Sí.
Un perill de setmanes o tres, també,
com ha estat el cas d'ara.
Sí, el que necessitem és que el Val Toro,
que és la zona que ens desplacem del Paquistà,
la zona nord,
hi tinguem bon temps
i que hi hagi finestres de bon temps.
N'hi ha de dolent,
de dies dolents,
hi ha dies bons,
i llavors es tracta de poder combinar aquestes dates
per poder-ho provar, no?
Per l'Òscar Arcadia,
què és una finestra de bon temps?
7.000 o 8.000 metres d'alçada?
És que hi hagi una miqueta bastant d'anticiclò,
que no hi hagi vent,
vent que no sigui superior a 20, 30, 40 km per hora,
ja és molt difícil pujar a la muntanya,
doncs 15, 20 seria el adequat,
i que això duri dos, tres dies, com a mínim,
que fluixin les nevades,
perquè hi ha anys que són 15 dies seguits
de nevades, nevades, nevades,
a ple estiu d'allà,
i inclús d'aquí,
i això et impossibilita totalment
poder pujar a la muntanya.
es prodeixen allà,
necessites que la muntanya reposi,
necessites uns períodes adequats.
Això és el més important.
Si el bon temps acompanya,
la sort també pot acompanyar.
Es descansa millor,
et trobes millor,
et tens més moral,
vull dir, si fa mal temps,
llavors ja es comencen a arriscar les coses,
i les coses ja no es poden preveure,
perquè són elements
que es desencadenen superiors a la teva...
Amb finestres de bon temps,
quines temperatures podeu tenir?
Doncs aquí vam tenir temperatures
entre 20 i 30 sota zero.
I bé?
A l'estiu, bé.
A l'hivern no ho has provat encara.
A l'hivern és molt més dur,
perquè a l'hivern, a més a més,
s'hi ajunta el vent,
i llavors l'efecte wind chill,
que es diu,
la sensació tèrmica del vent amb el fred,
es pot duplicar,
llavors parlaríem de 40, 50, sota zero,
i això és,
bé, no ho sé,
el Pol Nord,
els esquimals,
en lloc pla,
sense alçada,
amb més oxigen,
segurament poden aguantar.
Allà tenim l'altre problema,
que jo veia sense oxigen artificial,
i que llavors,
bé, és molt difícil,
tot es complica molt.
Aquesta expedició del Paquistan,
aniràs amb la mateixa gent
amb la que s'ha anat ara
a la primavera,
a l'Anapurna o no?
Alguna persona
d'aquest grup internacional
s'incorpora de nou
i alguns se repeteixen,
i també el que aniré
és amb un company
que va vindre l'any passat amb mi
al Manaslo,
que es diu Enric Llong,
que és un gran fundista també,
és un d'aquests
que corren l'Ultra Trail
del Montblanc,
la volta al Montblanc,
i que són 100 milles,
100 milles,
i que fan a damunt
el número 10,
vull dir,
gent preparada físicament,
i jo portaré la part
d'experiència i tècnica,
i llavors jo crec que
podrem completar
una bona acordada.
I més enllà
d'aquesta expedició,
pensant en el
CIM 13,
en el CIM 14,
és a dir,
completar tot l'objectiu,
això per quant?
Per l'any que ve?
L'objectiu seria l'any que ve,
a la primavera,
si anés bé,
el Katxanchunga,
que és una muntanya
que em va quedar
a 300 metres del CIM,
per un canvi de temps,
i el Gasebrumú,
que també ens va passar
el mateix que ja l'havia visitat,
i en tot cas,
si mancadés algun d'aquests,
que és el Paquistà,
doncs,
rematau a l'estiu
de l'any vinent.
Tens la sensació
d'anar una mica
contra el rellotge,
de voler-ho fer
amb un termini
massa curt de temps,
no sé si massa...
Sí, tinc aquesta sensació,
per això no haig de ser
massa ambiciós,
el que passa
que també
no vull deixar
això
per
gaires anys
més lluny.
Fins ara
anava fent,
si algú m'ho demanava
algun CIM d'aquests,
o acompanyava amb algú,
i anàvem fent,
però tampoc
vull allargar-ho
molt més.
Si tinc ara
aquesta oportunitat,
si la ciutat
m'ajuda una miqueta,
si tothom
m'empenyo una mica,
doncs,
jo penso
que ho podré aconseguir.
Necessites ajuda?
Ajuda econòmica,
d'espònsors?
O a l'Òscar Cadia,
pel nom que ja té,
ja gairebé tot li ve donat?
No, no, no,
al contrari.
En els moments que corren
no ve donat
pràcticament
res.
Sí,
sí que
tinc un suport
i que arribarà
també
de la mateixa ciutat,
de la Diputació de Tarraona
i de l'autoritat portuària.
He fet alguna gestió més
amb alguna empresa més,
però està tot molt
en stand-by.
O sigui que
tot el que arribi
benvingut.
I, bueno,
també he de dir
que gràcies
a la generositat
d'algun company
que em va ajudar
en el viatge
que vaig fer al Nepal,
doncs,
em van cobrir el bitllet
i, bueno,
i a poc a poc
anem fent coses.
Jo tinc un nom,
però, bueno,
una altra cosa
és poder
sufragar-te
les despeses
per poder
fer tot això
i potser sí
que ara, doncs,
tinc que fer valdre
més que mai
el meu nom
perquè precisament
amb aquesta experiència
puc afrontar
un repte així,
si no,
difícilment
s'ho pot
plantejar
segons
quina altra persona,
no?
Quan s'està pujant
a una muntanya
de 8.000 metres,
no es deu pensar
en la crisi, eh?
No,
allà t'han oblidat
de molts altres problemes,
només arribar aquí
i fer unes denúncies,
targetes
que s'han anul·lat,
que han desaparegut,
coses,
problemes
que
que
que sorgeixen,
però
que
que també soc conscient
de tot el moment
que estem
atrevessant
aquí
i tampoc
es tracta
d'apretar
a ningú,
vull dir,
que és una cosa
que, bueno,
o ara
o mai.
Doncs,
o ara o mai,
que sigui ara,
ben aviat,
ara a l'estiu
i que es pugui completar
aquest objectiu
dels 14.8.000
l'any vinent,
l'any 2013,
que seria,
sens dubte,
un gran repte
assolit per l'Òscar Càdiac.
Moltes gràcies
per compartir una estona
amb els noies
de Terraona Ràdio,
descansa aquests dies,
menja,
disfruta de la ciutat,
del sol,
del mar,
recarrega les piles.
Sí,
ho estic fent
i penso que,
com te deia al començament,
és la millor doci
que puc fer,
és tornar a casa,
estar amb els meus,
amb la família
i amb els amics
i a partir d'aquí
tornar a començar.
Això és com començar
de zero,
de nou.
Estarem molt pendents
aquest mes de juliol
de les aventures
d'Òscar Càdiac
a més de 8.000 metres d'alçada.
Moltes gràcies, Òscar,
i sobretot molta sort.
Gràcies a tots vosaltres.
Bon dia.
A les ullens,
bon dia.
Bon dia.
Bon dia.