I avui us presentem diverses propostes teatrals.
Una d'elles ens porta aquest dissabte al Teatre al Magatgem de Tarragona
i és que podreu veure l'obra Rates de Delirio Teatre.
Aquest és el seu segon espectacle,
el primer totalment autònom amb text i direcció de Javier Moyano
i una obra que s'ha gestat al Centre d'Arts Escèniques de Terrassa.
Avui en parlem amb una de les seves actrius, l'Aranxa Ruiz,
que la tenim a l'altra banda del fiu telefònic.
Arranxa, bon dia.
Hola, bon dia, què tal, com esteu?
Què tal, bé?
Bé, sí, sí, molt, molt content i preparant ja el vol de dissabte.
Preparant ja per ser dissabte a Tarragona amb Rates.
Què podrem veure en aquest espectacle, Arranxa?
Mira, Rates, a veure, com explicar-ho sense desmuntar una mica la sorpresa.
El plantejament de Rates és de tres personatges que són desconeguts,
que es troben una nit de lluna plena a un parc,
i un d'ells els comenta a l'altre que la fi del món és a prop
i que es moriran tots, de fet, no?
I és una mica què passaria, què faríem tots, no?
Quina seria la via a triar quan tot s'acaba, no?
Quan està tot tremolant i volem, doncs, gaudir
o treure'ns dels fantasmes que portem a sobre i marxa en pau.
I què passa?
Quanta gent sou d'alda a l'escenari, en aquest espectacle?
Són tres actors.
Tres actors?
Exacte, a dalt de l'espectacle i després, evidentment,
estem amb el nostre director, amb el Javier Jiménez,
que és l'autor de l'obra i el director de l'escena, evidentment.
No sé si havíeu estat mai al magatzem, a l'Ange.
En tot cas, és un lloc, vaja, amb el públic molt proper.
No sé si això sempre crea més complicitat amb el públic,
de tenir-los ben a prop i de sentir-los ben a tocar.
Doncs, mira, jo personalment sí que he estat al teatre magatzem
amb la pell d'allà i altres històries de Tarragona,
perquè jo soc de Vilaseca i he estat bastant vinculada
a algunes activitats de Tarragona durant temps
i sí que conec la sala, és veritat que els altres companys no,
però és una sala que ens va perfecta.
De fet, nosaltres hem estat ja en sales d'aquest tipus, no?
A ram de terra, amb el públic molt a prop,
perquè la història en si, tot i que parla com d'un cataclisme bastant gran,
en el fons parla de sentiments i de qüestions molt íntimes.
Aleshores, és com fer partícip al públic una mica d'aquell parc, no?
Cap a si formar part del parc amb nosaltres i de la situació que estem vivint.
O sigui que és perfecte, la veritat.
És el segon espectacle de videoteatre totalment autònom, podríem dir, aquest, eh?
Ah, exacte.
Què vol dir que és totalment autònom?
Doncs mira, el primer que vam fer quan teníem ganes de començar la companyia i engegar
era un text de Sarah Klein, era una adaptació de la 448 Ciclòsic,
i aquest va ser el primer text que vam fer amb text de Javi,
que és el nostre dramaturg, direcció pròpia, producció pròpia.
Aleshores, és en aquest sentit, no?
L'hem parit des del principi i per això també ens fa la...
li tenim una estima molt més especial, no?
De fet, de videoteatre és un projecte que neix precisament de l'Aranxa,
de l'Adrià Obai, de l'Oriol Freixanet.
Què és de videoteatre?
Mira, nosaltres érem exalumnes, els tres membres que has nombrat,
érem exalumnes del Col·legi del Teatre,
en principi tots teníem formació actoral,
i de l'Iriol Teatre neix amb la idea de no esperar que ens truquin
i començar a produir i a muntar espectacles propis, no?
No esperar que et doni veu algú, sinó començar a moure't tu
i a plasmar també una mica les històries que tu vols explicar com a actor.
I aquí l'Oriol ara mateix no segueix amb nosaltres,
tot i que continua col·laborant, no segueix com a nucli dur, diguéssim,
però aquí sí que va entrar Javi,
que era ja la guinda perfecta, perquè Javi va escriure aquest text
especialment per nosaltres, ens dirigeix,
aleshores, clar, així és molt dur, és molt difícil,
suposo que també amb els temps que corren és molta feina a fer,
però és molt gratificant poder estar sempre fent projectes
amb idees entre les fons, saps?
No esperant que a algú li agradi el teu videobook
o algú et conegui i et truqui per fer algun projecte.
És una mica això, el que és delirius al nostre vehicle, no?
Per sortir a escena.
Home, imagino que, com deies ara, no tenint en compte l'actual situació,
que és molt difícil potser que hi hagi...
que gent confiï en obres de teatre, en grups...
Home, fer-s'ho un mateix, buscar un mateix,
tot plegat potser és la clau, no?
Doncs sí, i a veure, sí que és complicat,
perquè és molt difícil que confiïn en tu,
perquè nosaltres ni som mediàtics,
vull dir, no som coneguts,
ni tenim una trajectòria molt llarga,
però, clar, també pots...
I nosaltres sabem de gent potser més sòlida
que ha tingut la mala sort de no tenir
totes les ajuts i subvencions econòmics
amb els que funcionaven
i a veure, per espectacles.
Clar, nosaltres el risc és...
Bé, si ho fem amb més diners,
ho fem amb més diners,
si en tenim menys, ho tirem endavant,
igual, saps, t'actives molt més,
busques recursos i ho tires endavant com sigui,
i això a vegades t'obre les portes
que es tanquen per gent que sense recursos
no pot tirar endavant
perquè té una estructura molt més gran
i molt més sòlida de funcionament.
I a més, és que ens han tractat superbé
a la sala B que hem confiat en nosaltres
i ens van programar el Nadal,
el CAER de Terrassa,
també van confiar en nosaltres,
ens van donar el projecte de residència,
i que, bueno, estem molt contents, la veritat.
No sé en quin projecte esteu treballant ara,
porteu aquesta obra Rates a Tarragona,
que de fet ja va vostre anar fa un temps.
M'imagino que teniu coses entre mans, oi, Aranxa?
Doncs mira, sí, ara estem en un segon projecte,
també escrit i dirigit pel Javi Mojano,
que es diu Cumulus Nimbus,
tot i que col·laboren tres actors,
però són col·laboradors nostres,
no som els actors de Rates,
però estem tots d'alguna manera vinculats, no?,
amb aspectes, doncs, de comunicació, producció i tot això.
I això s'estrena a la Nau Ivanov de Barcelona
el dijous 31 de maig,
i que ara estem en plena fase de producció i assajos.
i és un text bastant vitalista,
és molt xulo, és una altra línia, podríem dir,
però també acaba parlant de personatges bastant perduts, no?,
i de tres personatges que estan molt perduts.
Doncs ja ho sabeu, si us animeu a veure,
a descobrir Déu Irió Teatre,
ho podeu fer aquest dissabte, dia 5 de maig,
a dos quarts de 10 del vespre,
al Teatre al Magatzem amb Rates.
Aquest espectacle que podreu veure, com dèiem,
aquest dissabte a Tarragona,
entre altres amb l'Aranxa Ruiz,
que avui ens ha acompanyat a l'altra banda del fiu telefònic.
Aranxa, gràcies i molta sort.
Gràcies a vosaltres per ajudar-nos amb la difusió,
i bé, esperem que vingueu a veure'ns.
Això, dissabte al Magatzem. Gràcies, bon dia.
Adéu, bon dia.