Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Joan Martínez Colas, molt bon dia!
Hola, molt bon dia!
Com esteu?
Doncs mira, molt content de saludar-nos, què tal, Teresa?
Hola, molt bé, i tu?
Molt bé, molt bé, aquí treballant a tope!
Escolta'm, Joan, hem d'omplir-ho pel Sant Jordi, eh?
Aquest és l'objectiu, eh?
Això és, bueno, ha de venir la gent perquè ara sentia aquest trosset de música que heu posat i penses, hosti, que fort, quina cosa tan xula, aquesta música de la Índia, quan vaig arribar allà i un país que, bueno, que si aquí estem en crisis, que hi som, allà és inhumà.
I la gent canta, tu, la gent va amb aquella alegria i amb aquella energia i penso que alguna cosa de tot això ens hauríem d'encomanar per tirar endavant amb una mica més d'alegria, tots plegats.
Digue'ns, Joan, alguns, no sé, alguns motius per poder anar, és a dir, per incentivar la gent que vagi a propiu de desembre pel Sant Jordi.
Mira, doncs jo et diria que el que vingui a l'endemà estarà molt més feliç.
Això estic absolutament convençut perquè amb els 14 concerts que hem fet ja de la Malparaigua ha passat això.
Tothom que ha vingut a aquest concert ha carregat les piles perquè expliquem una història increïble, que és la vida del Vicenç Ferrer, i sobretot amb el tercer acte, que és quan participen aquests més de 2.000 artistes convidats.
és una font d'energia i, bueno, és una cosa molt especial perquè al final també fem participar al propi públic,
o sigui que la gent no pensi en què ve a veure un concert tradicional o un espectacle dels que estem acostumats,
que seus a una butaca i ja està, mirar i escoltar, sinó que la gent ha de venir amb una mica de ganes de participar de l'espectacle.
2.000 artistes a l'escenari, tots de cop o per parts?
Bueno, aniran entrat per parts, però hi ha 3 moments de l'òpera on estarem tots de cop.
D'entendido, eh? I això, conjugar tot això, ha estat difícil?
Home, porteu rodatge, eh? Porteu gir, eh?
Sí, sí, ja portem. Hem estat dos anys anant al gimnàs per posar-se guapos, perquè arribar al Palau Sant Jordi era com un somni des de fa molt temps
i això no es podia anar de qualsevol manera. Hem fet una feina meravellosa amb tot l'equip.
Destacaria molt la Teresa, tot el suport que ens ha donat des del començament d'aquest projecte
i, bueno, aquesta feina que hem anat fent, doncs ara recollirem aquest fruit
i és molt emocionant veure que gent de tot Catalunya aquell dia vindrà a Barcelona
a col·laborar amb nosaltres amb el desenvolupament d'aquest espectacle.
Explica'ns, Teresa, l'aportació tarragonina al projecte.
Doncs, mira, com ha dit el Joan, això es va estrenar el setembre de 2010 al Liceu.
Al Liceu, a més a més, sí.
Al Liceu, sí. I aquí va arribar el 8 de juliol d'aquest any, del 2012.
I amb aquest transcurs, i fins al setembre, ha voltat per tot Catalunya.
Aleshores, l'estudio de música, des del primer dia que hi és,
i ha anat amb aquest grup de gent, ha anat seguint la gira aquesta
i ha participat activament en l'obra.
Com ha dit el Joan, hi ha una part que és molt participativa.
Quan es va fer aquí a Tarragona, no recordo exacte el número de gent que va venir.
500 persones van participar.
500, i hi havia gent que cantava, que ballava, escoles de dança,
n'hi va haver un munt. Va ser un espectacle fantàstic.
Clar, tot això ara, què passa?
Es recull tota aquesta gent que ha participat en els diferents llocs
i aquesta gent, anem a petar tots al Palau Sant Jordi.
És, Joan, un projecte que té moltes vessants,
perquè hi ha també una vessant, podríem dir, interactiva, pedagògica.
És a dir, no és només un espectacle, que també, un gran espectacle,
sinó també hi ha aquest altre vessant.
Per exemple, veig que hi ha una mena d'aplicació,
un joc interactiu, no sé dir-li com vulguis, no?
Una sessió pedagògica, no?
Sí, sí. Quan vam fer l'estrena al Liceu, vam demanar,
perquè hi havia un número on sortien diferents imatges del Vicenç Ferrer
amb persones que el van conèixer a la Índia,
vam demanar que aquestes persones, si creien oportú,
ens enviessin aquestes imatges.
Llavors hem creat un mandala que es projecta dins de l'espectacle.
I enmig d'aquests dos anys del projecte
ha nascut un personatge, que es diu Joan,
que s'hi sembla molt a mi, però que és encara molt més guapo,
que a mi ja és difícil, eh?
I llavors aquest personatge també, el Palau Sant Jordi,
també ens farà participar, perquè, bueno,
és una obra que, com molt bé diu la Teresa,
té un caràcter artístic, hi ha uns solistes meravellosos,
una orquestra magnífica, però també té una clara vocació
de trobar un nou públic per l'òpera
i una mica intentar actualitzar el format d'aquest espectacle
tan antic i tan magnífic com és l'òpera.
S'ha hagut de readaptar d'alguna manera pel Palau Sant Jordi,
per un lloc tan...
Com, com?
Si heu hagut de readaptar d'alguna manera l'espectacle,
el projecte, doncs atacar al Palau Sant Jordi.
Totalment.
O sigui, hem hagut de...
La veritat és que hem hagut de tornar als orígens del projecte,
perquè la idea de fer aquest espectacle sobre la vida del Vicenç Ferrer,
des del primer moment m'ho vaig plantejar com a alguna cosa
on havia de participar molta gent,
perquè precisament la gràcia d'aquest personatge
va ser a partir del seu interior,
i les seves idees, saber projectar tot aquest contingut
per canviar la vida de milers i milers de persones,
milions de persones.
Es diu que pràcticament 4 milions de persones de la Índia
veuen afectades positivament la seva vida
gràcies a l'acció de la Fundació Vicenç Ferrer.
Llavors, l'única manera de poder traslladar al públic
aquest sentiment i aquesta realitat que va assolir el Vicenç
és fent participar molta gent.
I una cosa molt maca és que és un espectacle
que té dedicades cançons a persones discapacitades,
als nens, a la gent gran...
tot un seguit de col·lectius que moltes vegades
no tenen protagonisme en els espectacles,
i que penso que al segle XXI ja tocava que la cosa se n'està normalitzant,
i aquest espectacle té una miqueta en compte tot això,
i vindran persones amb cadires de rodes,
sexes, persones amb deficiències psíquiques,
que és... realment és tot un luxe poder estar treballant amb aquest projecte,
perquè a nivell humà i a nivell sentimental és insuperable.
Jo ara tinc davant, tinc la vostra pàgina web,
de la projecta, les tres que dobles, joanmartinezcolat.com,
i l'acabem de linkar al nostre perfil de Twitter,
perquè tothom pugui entrar i veure...
a veure el detall de l'espectacle.
Però veig que hi ha al darrere moltíssimes entitats,
grups, persones...
Sí, sí, sí.
I al llarg d'aquests dos darrers anys
hem anat fent aquest treball, com deia la Teresa Formigueta,
de cada lloc, explicant el projecte,
i ja són més de 100 entitats de tot Catalunya
que han col·laborat amb nosaltres,
des de castellers, grellers, bastoners,
esbars, corals de nens, corals d'avis,
bandes de música, escoles de música,
amb orquesta, de tot tipus de persones
que estan en el món de l'associacionisme
i que tenen relació amb l'art
i fins i tot amb l'esport,
perquè me'n recordo, te'n recordes,
Teresa Mataró, el futbolista...
I un equip de futbol de nens.
Va ser genial.
Una escola de futbol,
va venir tot un equip de futbol
que volien aprendre's l'òpera,
i va ser divertidíssim,
una de les cançons que es posaven allà amb el xanda,
la cantar, ja ballar, va ser molt xulo.
O sigui que té una vocació molt pedagògica
i aconseguim una barreja que sembla impossible,
una mena de mayonesa que dius
això no es podrà menjar.
Doncs sí, és que el curri, no?
Ara que parlem de la Índia,
que el curri és una cosa tan difícil de fer,
aquesta ópera és com un curri,
un pastitge, que deia un crític,
un pastitge, un curri,
alguna cosa així molt barrejat,
però que quan li fiques el ditet,
dius, ostres, això està bo, eh?
Vindran, Joan, veig músics,
cantants procedents d'Alemanya,
en aquesta...
Sí, això és molt emocionant, sí, sí.
Ara, precisament aquí a Tarragona,
el mes de setembre,
vam fer un concert amb un oratori
d'un jove compositor alemany,
que es diu Ralf Grösler,
i que es deia Prince of Peace,
i d'alguna manera el director
que ens va portar aquest projecte
li va interessar molt l'Home al Paraigua
perquè s'assemblava molt a aquest oratori
a nivell conceptual.
Després, això era més de gospel,
l'Home al Paraigua és una mica més eclèctic,
però de la gent que va venir a participar
en aquests tallers,
van venir més de 90 persones d'Alemanya,
l'endemà de fer els concerts amb nosaltres
ja es van comprar els billets d'avió
per venir el dia 1 de desembre
a cantar al Palau Sant Jordi,
i això, francament, és molt emocionant.
Sí, el concert es va fer aquest que diu el Joan
a Tarragona i a Barcelona,
per tant, va ser un concert molt bonic
i una música molt atractiva,
era una música, com t'ho diré,
com d'un musical,
era com un Jesucristo per estar,
bueno, una mena de cosa així.
I era una gent molt, molt vaca,
no sabia que venien, que bé.
Sí, sí, sí, sí.
La, diguéssim, la part musical de l'obra,
que per cert, quant dura, Joan?
Doncs això ara està durant al voltant de tres hores,
perquè ha anat creixent.
Feu mitja part, però, no?
Feu mitja part.
Sí, una mica mitja part, sí, sí.
Més o menys, o sigui, el repartiment musical,
o els diferents blocs que intervindran aquí a l'horada,
al llarg de l'espectacle,
quins serien els grans blocs d'aquest espectacle?
Això està dividit en dues grans parts, l'espectacle.
La primera part inclou el primer i segon acte de l'òpera,
que és la vida del Vicenç Ferrer,
des que va néixer fins que va morir.
Quan va néixer a Barcelona,
quan va anar a la Guerra Civil,
quan van entrar els jesuïtes,
quan va anar a l'Índia,
i ja quan va desenvolupar tota la seva tasca,
hi ha uns moments, doncs, molt de reflexió,
per intentar entendre quin procés filosòfic va seguir,
per intentar tirar endavant el seu projecte.
És molt interessant com a procés filosòfic i creatiu.
Llavors, el segon acte acaba amb la seva mort,
i després de la seva mort ve el moment
que no sé què opines tu, Teresa,
però jo, és el meu favorit, eh?
El Music Come For Us,
la música ens reconforta.
És una mena d'himne que hem creat,
que diu, bueno, en el moment que mor el Vicenç,
doncs sí, la mort és molt trista,
però quan una desgràcia molt gran
la passem tots junts i ens abracem
i tirem endavant amb il·lusió,
tot ho tirem endavant.
Llavors hi ha aquest himne,
Music Come For Us,
When We Sing Together I Feel Fine,
la música ens reconforta,
quan cantem junts em sento bé.
I d'aquesta manera acaba la primera part del concert.
I aquí deixem la gent molt espitosa,
fem la pausa en quart d'hora
i llavors ja engeguem el tercer acte,
que és aquesta part amb la col·laboració
d'aquests artistes, col·laboradors,
i que és una festa.
El tercer acte de l'òpera és realment una festa
on la gent acaba ballant i cantant,
i la gent em refereixo al públic també.
Aquest és un nom que sentíem.
Ara és un nom molt bonic.
Estàvem sentint el Vançadors i Perduts.
No sé si el sents tu des d'aquí.
Sí, sí que el sents.
I bé, clar, és molt bonic.
Aquest és el cor d'homes.
Aquest fragment.
Això és quan el Vicenç entra als jesuïtes.
Llavors aquí vaig agafar una frase molt maca
de Sant Ignacio Loyola,
de Sant Ignacio,
que deia
Acostumeu-vos a veure com a ordinari
el que pels demés és extraordinari.
Que això amb eusquera costa molt de pronunciar
i és el que canten aquests senyors.
Coincidiu, Teresa, amb el que hi ha el Joan
en aquest moment de la primera obra?
Sí, és el primer moment més participatiu de tothom.
I llavors a partir d'aquí, clar, s'acaba...
És a dir, a la Índia la mort s'entén molt diferent
que aquí és un moment trist,
allà és un moment bastant més alegre.
I aleshores, primer es mor el Vicenç
i després hi ha aquesta explosió de joia, no?
I aleshores aquí és quan ja hi comença a participar
tota la gent,
tot aquest cor participatiu tan gran que hi ha.
I a partir d'aquí comença el tercer acte
que aquí ja hi som tots.
I aquí ja hi ha un folklore impressionant.
Joana, per aquesta hora de Tarragonès
que vulguin acostar-se,
recordem, 1 de desembre...
Això mateix.
Per cert, en què cau?
No, no he mirat.
Un dissabte.
Dissabte.
Com ho tenen, això?
Bé, doncs mira,
si volen venir el dia al concert,
l'estudi de música és un dels punts de venda
de les entrades, de l'espectacle,
i també mirarem d'organitzar,
de poder facilitar algun tipus d'autocar,
o alguna cosa així,
per la gent que no tingui mitjana de transport.
Ara des de l'equip de producció
ho estan treballant, això,
per facilitar al màxim
que la gent sigui còmoda del desplaçament.
I si no,
entre les entrades de Catalunya Caixa
també les poden comprar.
Però si hi ha algú
que li crida l'atenció al projecte,
doncs que si miren la web,
nosaltres demà estarem per aquí a Tarragona assajant.
Ara no me'n recordo
si al final ho farem allà a la cooperativa
o ho farem a la tabacalera,
això no m'ha quedat clar,
però avui ja ho posarem a la web.
i si a algú li ve de gust
aprendre's les cançons
d'una manera més ferma,
a l'estudi,
em diuen ara des de producció,
farem la trobada demà al dematí,
estarem a Tarragona treballant,
i si a algú li ve de gust
poder aprendre's les cançons
i poder participar,
doncs està convidadíssim,
que diguin que venen de part del Joan Martínez
i ja veuràs que s'ho passaran molt bé.
Digues, Teresa.
No, l'assajos demà dematí
ho farem a l'aula que tenim
a l'estudi de música a la cooperativa.
és demà i dissabte que ve el dematí.
Hi ha dos matins.
Dos matins i allà treballaré.
Si a algú li ve de gust
que no hi ha participat,
es pot inscriure a la web,
baixar-se les partitures,
els àudios, etcètera,
i venir a ser ja.
Joan Teresa,
us vull fer una pregunta
a nivell personal.
Què us ha portat a vosaltres
al projecte?
Comença tu, Teresa.
És molt llarga la llista.
No sé, moltes coses.
Segurament viure la música
d'una manera diferent
de com estàvem acostumats
els que venim
d'una formació clàssica
que hem d'assajar molt
i hem de treballar molt
per fer les coses
molt bé impecables.
L'educació
per fer música clàssica
és molt estricte.
Aquí també ho és, evidentment,
però és molt més lliure
i pots veure
que pots fer coses
que tothom que vulgui
sense tenir uns grans coneixements
de res,
però sí amb moltes ganes,
això sí,
pots arribar a participar
en una òpera.
Una òpera que,
en principi,
és una fórmula
musical, teatral,
molt clàssica,
molt encotillada,
entre cometes,
no?
Vull dir que
en l'esquema
que tenim al cap
del que és una òpera
és una cosa
que només ho pots fer
segons qui
i allòs tenim
les condicions
vocals,
musicals,
etcètera,
etcètera.
En canvi,
comproves que no,
que no és veritat,
que no,
que pots participar,
que tothom que vulgui,
evidentment,
que en tingui ganes,
perquè això sí
que s'anà a tenir,
i pots participar,
això pot arribar a tothom
i jo crec que aquesta és
un dels èxits
d'aquesta fórmula.
A nivell personal,
si t'has remogut
alguna cosa per dintre,
eh?
Sí,
tant de gent.
Joan, Joan,
el teu tor, Joan,
ara toca a tu.
Sí, bueno,
a mi,
ja des del moment
que vaig engegar
la creació d'aquest projecte,
això ens hem de remuntar
fa molts anys,
pràcticament fa 10 anys,
jo vaig estar a Nantapur
amb el Vicenç Ferrer
l'any 2004
i d'alguna manera
allà es va començar
a gestar aquest projecte,
ja fa quasi 9 anys,
com us deia,
i aquest projecte
surt de l'admiració
a un personatge,
a una persona
que vaig tenir la sort
de poder conèixer,
de poder tenir
unes converses molt profundes
i que un cop va morir,
doncs la cosa es va accelerar
perquè va venir el seu fill,
vaig estar parlant amb ell
i vaig dir,
mira, escolta,
m'agradaria fer aquest treball,
ell em va encoratjar
de que ho fes
i llavors aquest moment
de submergir-se
amb la comprensió
una mica més profunda
de la vida d'aquest home
i la seva manera de pensar,
això no et deixa immune
quan comences a veure
les dificultats tan grans
que ell es va trobar
a la seva vida
per tirar endavant
els seus conceptes,
com tot el que va fer
tenia una base
de pensament,
de filosofia molt sòlida,
bueno,
tot això no et deixa,
no pots mantindre-te al marge,
llavors jo només,
no sé,
en resum molt ràpid,
jo no soc la mateixa persona
que va començar aquest projecte,
soc una persona molt diferent,
espero que molt millor,
això són els altres
que ho tenen que dir,
però a mi m'ha canviat
profundament
i tinc l'orgull,
que ja sé que és un defecte,
però el tinc,
de veure que moltes persones
que han entrat en el projecte,
aquesta obra els ha portat
alguna cosa
que ens ha canviat
a tots plegats,
no és mèrit meu,
jo només soc un canal
que he fet aquestes notes
en una partitura,
jo crec que és una miqueta
la història tan magnífica
que hi ha darrere
de superació,
de saber-se adaptar
a contextos tan complexos,
com és una guerra civil,
com és una postguerra,
com és tenir la valentia
d'un cop estàs
amb un ordre religiós
a sortir-te'n
per fer un altre tipus de treball,
quan estan a punt
de fer-te fora de la Índia,
com trobar la manera
que et puguis continuar
quedant allà a treballar
perquè és el que tu vols fer,
o sigui que són moltes coses
que si les entens
després pots tenir
una aplicació pràctica
a la vida de qualsevol persona
i jo crec que aquesta
és la gran ensenyança
d'aquest projecte,
al marge
que el fet de fer música
amb tanta gent
no té preu
i és meravellós.
Teresa.
Bueno,
no sé massa què dir aquí rodent,
eh?
T'ha escutat amb atentament, Joan,
eh?
Ja ho veus.
Sí, no,
no, jo personalment
moltes coses.
Primer,
segurament conèixer més
la vida de Vicenç Ferrer,
que evidentment sabíem
alguna cosa,
però no tantes,
i veure que era una persona
que es va anar reinventant
constantment,
perquè al llarg de la seva vida
va tenir diferents entrebancs,
i que crec que és un exemple
a poder tenir present
en aquest moment
que ara vivim,
que hi ha molta gent
que s'ha de reinventar
i que, bueno,
si tants anys enrere
en unes circumstàncies
molt diferents
i segurament
en uns mitjans
molt diferents
això aquesta persona
va poder fer,
va poder treure del no-re
tot aquest munt de coses,
imagina't ara
què és el que podríem fer.
I després, personalment,
clar,
el fet de cantar
en llocs diferents,
sempre amb tanta gent diferent,
en grups tan grans,
això és una experiència
que per molt que te l'expliquin
i per molt que
hagis estudiat no sé què
fins que no hi ets,
no...
és inexplicable,
vull dir,
ja has d'estar allà al mig
i veure realment
què és el que passa
dalt de l'escenari.
Vull dir,
moltes coses,
ja t'he dit,
moltes sensacions,
moltes...
el fet de poder cantar
també en grups
de nens discapacitats,
això és una cosa
que emociona molt,
a mi m'emociona molt
cada vegada
que un grup de nens
o a vegades
de no tant nens
es posen a cantar
i es posen al costat teu
i fan els llestos i tot,
això,
bueno,
se te remou tot per dintre,
eh?
Sí, sí,
ja estem els dos
amb els ulls
vidriosos,
entreta.
Bueno,
entendo que no,
però...
Es tracta també
que aquesta emoció
arribi al públic
que penso que aconseguiu
amb aquest espectacle
de l'Omó d'Òpera Aigua.
Per cert,
l'entrada està molt bé,
són 20 euros,
no?
Hi ha dit molts preus.
Hi ha molts preus.
Hi ha molts preus.
Però que ningú pugui dir
que és pel preu,
perquè, bueno,
a partir de 20 euros
ja poden venir
a veure l'òpera,
que és un preu,
tenint en compte
els preus normals
de l'òpera
i del Pareu Sant Jordi,
molt popular.
Està molt bé,
és que ho t'ho anava a dir,
perquè qui va a l'òpera
ja ho sap que...
Jo no he anat mai,
ho confesso,
no he anat mai,
és una signatura pendent
que tinc per aquí.
Bueno,
algú m'ha d'introduir...
Mira,
pots venir.
Algú no,
però algú m'hauria d'introduir
al món de l'òpera
que va ser,
perquè és un món
que si m'ho coneixes prou...
Sí,
és molt hermètic.
Exacte,
és qüestió de saber-ho.
Joan,
moltes gràcies.
Gràcies a vosaltres,
superamables,
eh?
Que vagi molt bé
per dir-ho,
eh?
Moltes gràcies.
Una forta abraçada.
I, Teresa,
ens veiem aviat,
que vagi bé l'assaig,
demà,
recordem,
demà dissabte...
Demà dissabte.
A l'Aula de l'Estudio de Música
a la Cooperativa Obrera.
És a dir,
el carrer de Rèdic de la Ciutat,
demà serà al matí,
l'assaig.
Sí,
demà a les 10
i dissabte que ve,
també a les 10.
Doncs si voleu acostar-vos
i demà a les 10
podeu veure
algun d'aquests actors
que intervindran
en aquesta òpera,
a aquesta òpera Collège
amb 2.000 persones
sobre l'escenari
al Palau Sant Jordi
el proper 1 de desembre.
Gràcies, Teresa,
que vagi bé.
Fins la propera.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.