Dues novetats ara ben diferents en aquesta diada de Sant Jordi.
El periodista Terragoni Frederica Porta publica enguany Comptes del Can Vell
a través d'Arola Editors.
Set històries que barregen personatges de ficció amb futbolistes
i amb persones reals al voltant de l'antic estat del Nàstic,
de l'estadi del Nàstic a l'Avinguda Catalunya.
Frederic Porta, bona dia a Sant Jordi.
Hola, bon dia.
I una altra proposta ben diferent és la de l'escriptor tarragoní Jordi Tinyena
que publica El gos suïcida a Arola Editors.
És la seva novel·la número 10 i arriba després d'una altra
que va publicar l'any passat titulada Peix de gat.
Jordi, també, bona diada.
I felicitats.
Gràcies.
Frederic, és la teva primera incursió en un món com aquest
de les històries relacionades amb el futbol?
Sí, la primera vegada que faig ficció
i sempre m'ha agradat molt,
hi ha una tradició tant als Estats Units com a l'Argentina
de barrejar o fer literatura,
o presumpte literatura d'esports o de futbol,
barrejar amb ficció i realitat.
I naturalment, per començar,
jo pensava que emocionalment ho havia de fer del Nàstic
i així ho he fet.
Són set contes, com des de la introducció,
que barregen ficció, personatges de veritat,
resultats històrics,
alguna exclusió periodística també,
i que és molt tarragoní.
O sigui, és un retrat,
o hi pretès fer un retrat de com érem
sota el règim franquista, bàsicament,
i com era la ciutat quan érem menys
i més joves, naturalment.
Abarca, doncs, un ampli període de temps?
Sí, abarca en temps des de...
pràcticament el primer ascens a primera divisió,
com es veu a la ciutat i tot plegat,
fins...
fins l'actualitat.
L'últim conte sí que és clarament,
diguéssim, que nostàlgic,
o un petit homenatge, com tots,
als que vam néixer aquí
i per circumstàncies hem hagut de viure fora.
Què hi ha de realitat i què hi ha de ficció?
De realitat, com et deia,
tots els resultats, tots els partits,
tot, tot és realitat.
Però després hi ha una ficció
que els van bastant tots plegats,
tots els contes,
perquè són molt diferents uns dels altres,
i aquesta ficció és la que li dona
un cert to literari, no?
Comptes del Can Vell, com dèiem,
es presenta en un dilluns de Sant Jordi,
després de confirmar, malauradament,
podríem dir ja pràcticament de manera matemàtica,
el descens del nàstic a segona divisió B.
Sí, però això, aviam,
no soc oportunista, al contrari.
Vull dir, hi ha el nàstic,
i no el faig d'amagotge tampoc,
perquè soc del nàstic des que tenia quatre anys,
per tant, els hem vist de tots colors.
Hem vist l'utopia de veure'ns a primera divisió,
que m'havien de passigar per creure-m'ho,
hem estat a segona, hem estat a segona B,
jo sempre el seguia quan era petit,
estàvem a tercera,
per tant, sigui on sigui el nàstic,
és el nostre nàstic,
és el representant i el senyal d'identitat
de la ciutat de Tarragona,
per tant, seguirem amb ell.
Ves quin remei toca, no?
El Jordi Tinyera, que també s'ha aficionat al nàstic,
per cert,
què li pot semblar aquesta aportació del Frederic Porta?
Jo vull llegir-lo aviat,
perquè jo amb aquest camp vell hi vaig córrer molt,
jo feia l'atisme i vaig començar amb aquest camp,
entrenàvem dintre mentre ells entrenàvem.
Aquí veig la foto de la Lucia.
Sí, amb el de Estefan, no?
Sí, sí, sí.
Jo tinc molt d'interès a mirar, a veure què explica.
Gràcies.
I quina coincidència, no?,
la presentació d'aquest llibre de relats,
que ens remunten a històries passades
amb la situació de l'equip de futbol.
Vaig entrenar tota la setmana, tres dies,
i ens havien de duixar amb el gafreda,
com el vestidor dels visitants, que no tenia ni termo.
Era una cosa...
El contrast segurament del Frederic Porta és el Jordi Tinyera,
en el sentit que el Jordi ja té molta experiència.
Jo deia que era El gos suïcida,
és la novel·la número 10.
Sí, la desena.
I què ens expliques amb aquest títol?
És una història molt diferent de l'anterior,
tant des del punt de vista de l'espai,
com de la història, com de la tècnica narrativa,
perquè aquesta està explicada d'una manera més tradicional.
Tercera persona, és una novel·la molt dialogada,
transcorre a la Provença,
l'altre passava aquí a Tarragona, al Serrallo,
aquesta passa a la Provença,
i és una història de poders personals,
és a dir, enfrontament entre dos personatges tancats,
o relativament tancats en un mas,
i és una història de domini,
amb grans preguntes,
qui és aquest senyor, què hi fa, què vol de mi,
que són preguntes que es van contestant al llarg de la narració,
amb un final que jo crec que sorprendrà bastant.
L'any passat presentaves Peix de gat,
per aquestes dates,
en guany presentes el gos suïcida,
això vol dir que tenim un Jordi Tinyena en plena forma,
això vol dir que un escriu
i la indústria editorial va al seu ritme,
perquè aquesta novel·la, jo també hi parlava l'any passat,
aquesta novel·la és anterior a la de l'any passat,
aquesta novel·la és del 2010,
es va presentar al Premi Sant Joan,
va quedar finalista, no es va publicar,
i va quedar en un calaix,
perquè jo estava ja amb l'altre,
i llavors fins que no vaig acabar l'altre
no em vaig posar a revisar aquesta per treure-la.
La manera que surt el 12, però és del 10.
Tampic enganyós.
Aquesta però no està ambientada a Tarragona, no?
No, no, està ambientada en un poblet
que es diu la Cadia Vesio,
que és un poblet de Provença,
molt a prop de Marsella, relativament a prop,
està monturós, un poblet molt bonic.
I la inspiració,
d'on li ve el Jordi Tinyena per situar-nos aquesta història?
Mira, jo sento haver de caure en el tòpic,
allò que deia Picasso,
que l'inspiració arriba treballant,
i no hi ha més que això.
És a dir, hi ha feina, hores de feina,
hi ha ofici, naturalment,
i després hi ha dies més,
estàs més brillant o més despert que altres,
si se t'acuda una cosa o no se t'acuda.
Treball.
Jordi Tinyena i Frederic Porta
publicant a Marola Editors,
editorial tarragonina,
important que en un món com aquest editorial,
amb tanta força dels grans grups,
Frederic, també hi hagi espai
per altres propostes i per altres editorials?
Jo estic molt satisfet i estic molt content,
i la meva aposta de començament
era anar a Marola.
I l'Alfred ho va veure,
i l'Alfred ha estat valent,
perquè, naturalment,
fer una aposta per literatura esportiva,
que no s'ha fet mai aquí a l'Estat,
no hi ha a Catalunya,
doncs li estic molt agraït.
I, en certa part,
també en el capítol d'agraïments
hi ha una dedicatòria feta amb ell
per jugar-se-la.
Jo crec que la cultura local
és bàsica,
i la nostra editorial a Tarragona
per mi sempre ho identifico en Arola
i jo estic, com a tarragoní,
molt agraït al treball que fa.
Els llibres que m'arriben,
els llibres que llegeixo des de Barcelona,
tenen un gust d'essència tarragonina absoluta,
i les editorials d'aquí,
doncs s'han d'agrair,
se'ls ha de donar suport incondicional gairebé.
En el cas del Jordi,
que has publicat amb diferents editorials?
Jo crec que en el panorama editorial català
ha passat una cosa terriblement dolenta,
i ha estat la concentració
de totes les editorials grans
amb un únic grup,
que és el grup 62,
i ara mateix columna, 62,
empúries, proa,
tot és el mateix.
I això és dolent,
és dolent pel llibre i és dolent per la literatura,
perquè, esclar, només hi ha una veu,
encara que tingui diferents segells,
i només hi ha uns interessos,
encara que només hi hagi,
al revés, que hi hagi molts segells.
Per tant, en aquest moment,
prenen rellevància editorials mitjanes i petites,
tant la d'aquí com la de fora d'aquí,
que s'atreveixen a publicar independentment,
coses del territori o coses de fora,
perquè l'Arola publica una mica de tot,
s'atreveix a fer una col·lecció de teatre
que no s'atreveix ningú,
que és un editor que s'atreveix a publicar poesia
quan l'han desterrat de totes les editorials.
Per tant, jo crec que, si no hi fos,
hauríem de crear-la,
hauria d'haver-hi algú,
afortunadament hi ha l'Alfred,
però si no hi hauria d'haver algú que creés aquesta,
o pagès a Lleida,
o editorials a Barcelona com a Angla,
és a dir, editorials d'un tamany més modest,
però que fan encara aquella feina d'editor
que els grans subordinen a números
i a interessos purament comercials.
Comptes del Canbell, Frederic,
és una obra sobretot per nàstiques?
No, jo crec que és una obra que té un rarafons.
Jo crec que, com estem aquí,
soc d'aquí,
l'editorial és d'aquí,
tot plegat,
s'entem a Tarragona,
però les joves generacions,
les noves,
el que poden fer és veure com érem
i mantenir també un cert esprit de memòria històrica
d'una crònica sentimental col·lectiva
al voltant o amb l'excusa argumental
del nàstic de Tarragona.
La gent de certa edat es trobarà molt reflectida,
hi ha molts modismes tarragonins,
hi ha molt de txec i molt de feina pel mig
i també jo crec que és simplement un...
no et diria on passa temps,
perquè té molt darrere font social i també polític,
però com és un llibre de literatura esportiva
jo crec que passa molt bé.
I El gos s'assucida, Jordi,
és una novel·la per seguidors del propi autor,
del Jordi Tignanet?
Home, per començar, sí.
És evident que la gent que et coneix
i et llegeix et seguirà llegint,
però no és una novel·la
que apunti a cap lector concret.
Jo no hi crec gaire,
amb això d'escriure per un lector.
Jo crec que tothom el pot llegir.
és una novel·la amb moltes històries,
que jo crec que és molt ògil i és molt ràpida.
Sí, espero que funcioni bé.
Sant Jordi, que és per Jordi Tignanet?
El meu sant.
El meu sant.
És un dia que treballo, jo estic treballant.
Ara m'he escapat un moment perquè tinc una hora lliure,
però jo faig classe i quan l'he fet abans
i ara tornaré a l'institut i continuarà fent-me.
la tarda ja és diferent.
A la tarda ja, per gaudir una mica del dia,
de les parades dels amics
i del baranà aquest entre amics per celebrar el santa.
I aquest Sant Jordi deu ser diferent per...
Per mi és molt especial.
Molt especial per la raó òbvia de treure un llibre,
però de trobar-me a Tarragona,
que feia anys que no m'hi podia trobar per un Sant Jordi,
i veure l'ambient que hi ha, que és magnífic, no?
I aquesta explosió de ciutadania, per dir-ho així.
Per mi Sant Jordi és una de les diades,
potser la més significada,
però emocionalment la més important per mi de tot l'any,
pràcticament.
Molt més que Nadal, fins i tot.
Celebrem Sant Jordi aquí a la Rambla,
amb els autors tarragonins.
Frederic Porta, Jordi Tignanet, moltes gràcies.
Gràcies a tu.
I bona diada.
Que vagi molt bé.
Que vagi molt bé.
Adéu.
Adéu.