En la recta final d'aquest espacial del Serraio, amb més convidats,
continuem amb la companyia de la Mercè Tuldrà, la coordinadora del Museu del Port,
i ara estem en l'espai d'alguna manera de la feina,
que està bàsicament relacionada amb la mar i amb la pesca, clar.
Sí, sí, la feina l'hem dividit en dos blocs, una que és la feina a la mar i la feina a vora mar,
perquè una part és la barca, la feina a la barca, però l'altra és tota la feina aquí a vora mar relacionada amb la barca,
és la construcció, l'arreglar les arts, les remendadores i després el resultat final del peix per portar-lo a la subhasta.
Serien aquests tres petits àmbits dintre del grup de la feina.
Aquí tenim altres convidats com l'Albert Pedrol, Albert, bon dia.
Bon dia.
A veure, expliqui'm què li sembla aquesta exposició.
Ah, molt maca, eh?
És molt bonic per nosaltres, els serrallencs, recordar el nostre passat.
A partir d'aquí, doncs, hem arribat fins ara, però, doncs, per nantros és una gran què.
Ja fa anys que està jubilat?
Sí, Déu-n'hi-do.
I com ha canviat tot, no?
I tant, i tant.
D'aquestes fotografies que tenim aquí davant, hi ha alguna que, en fi, no sé, ens vulgui comentar que li sembli especialment sorprenent?
O quins records li porta?
Home, totes m'emporten de records, totes.
recordar aquests anys, quan jo era molt jove, ara ja no ho sóc tant, i sí, i el món, de la manera que he evolucionat, sobretot el món nostre de la pesca, tots, tot el món en general.
Però, doncs, sí, allà hi ha la barca, doncs, que vaig anar jo, que era la barca de casa.
Sempre he anat amb barques de casa, a casa sempre hem tingut barca, nantros, i aquesta és una.
Això de quin any és, aquesta fotografia, deu ser?
Aquesta és sobre el 62, 63, sí, sí, perquè això feia.
Una vida molt dura, no?
Sí, però, doncs, no ho sé, no te'n dones compte, quan ets jove i treballes, ja sabíem, nantros, que era dura, però ens agradava, era el que hi havia.
Després, en aquelles èpoques, a Tarragona, no ho sé què es podia ser, si es criàvem en un barri com el nostre, que tot era, tot relacionat amb el mar.
És a dir, que on vivia del peix, els compradors vivien del peix, i els que agafàvem el peix, doncs, tots.
El serrallo era el 90% de gent que treballava al mar.
I ja, és a dir, la nostra mentalitat des de petits, quan anàvem a col·legi, només esperàvem fer les vacances perquè el pare es cridés i anéssim a pescar un dia.
Quan feia l'estiu, clar, és a dir que...
D'alguna manera ja tothom anava predestinat a la pesca, no?
Sí, sí, no, no, no, ja estàvem mentalitzats, havíem de ser pescadors.
També ens acompanya aquí el Pitu Mosquits, l'Agustí Rillo, també, que som pescadors.
El Pitu Mosquits, a més, és el president de l'Associació del Pas a la Presa de Jesús.
A ell també em sembla que surt en alguna fotografia.
Pitu, què et sembla? Bon dia, què et sembla aquesta exposició?
Hola, bon dia, bon dia.
Fantàstica, eh? La veritat és que porta molts records.
Jo, aviam, estic veient aquí perquè quasi que tot el que hi ha és de la meva infantesa, no?
De quan jo tenia 12, 14 anys i un moment amb una miqueta de nostàlgia, no?
Perquè hi ha molta gent que coneixia i ve que pràcticament quasi tot el que surt aquí a la fotografia aquesta
ja pràcticament ha desaparegut, no?
Gràcies a Déu, doncs veiem que el canvi ha sigut per bé perquè, clar, s'ha modernitzat tota la flota
i, bueno, però això crec que és impressionant, eh?
Jo voldria convidar tota la gent de Tarragona que baixin a veure-ho perquè la veritat és que val la pena, eh?
Veuran el Pito Mosquits amb una fotografia de jove a la sala de màquines, no?
Sí, sí, bueno, m'aporta molts records a aquesta sala de màquines perquè ara ja, abans d'aplacar,
el motor aquest ja va desaparèixer perquè fa 12 o 14 anys que el vam canviar, no?
Però és impressionant, és impressionant veure això, la veritat.
Han canviat molt, veient aquestes fotografies, la manera de fer d'abans i d'ara?
O, de fet, els pescadors, quan esteu a la mar i quan arribeu a port, feu bàsicament el mateix?
No, home, és evident, és evident que el sistema ha canviat tot, no?
Aquí, com pots veure amb quasi totes les fotografies, en aquesta de mateix aquí,
veus que la manera de tirar l'art se tirava pel costat, diguéssim, per la mura de la barca,
avui en dia se tira per la popa, hi ha altres sistemes de maquinilles,
és tot diferent, és mecànic, no?
Abans se treballava molt més a mà i, bueno, amb una barca, per exemple, d'aquestes,
que veus ara, que sembla que seria una barca petita,
aquí anaven 7 o 8 o mons 9, i avui una barca que tenen 28-30 metres van 5 persones.
I, clar, la feina es fa la mateixa, no?
Però està més mecanitzat tot.
Era molt dura, era i és molt dura la vida a la mar o no?
La vida a la mar és dura, és dura.
Això només ho sabem ben bé els que hi hem treballat i hi treballem,
ho sabem que és, no dura, duríssima.
Però, bueno, també té altres compensacions, no?
Perquè nosaltres mateix, jo fa 48 anys que sóc pescador i no hi visc un res més, no?
T'ho he comentat, a més, dues vegades, no?
Que si em traguessin d'aquí ja no sabria on anar, no?
És evident, això.
És el que deia abans l'Albert Pedrol, que segurament ja des de petits
al món del Serrat jo ha estat vinculat a la mar.
L'Agustí, bon dia.
Bon dia.
Sobren alguna fotografia?
Amb alguna, passa que era molt petitet jo aquí.
I ara em veig gran, ja sembla estrany això com passa en els anys, no?
L'Agustí continua sortint a treballar, a feinejar?
De tant en tant.
Vaig de Matalassé, que diguem nosaltres.
Què vol dir això, de Matalassé?
Perquè estic jubilat i del bar que la mana el meu fill va de Patrió.
Vaig de Matalassé de veritat, o sigui, vaig de segon allà jo.
Què li sembla l'exposició?
Extraordinària.
Això és una cosa que és digna d'admirar.
Molt bé, molt bé, molt guapo tot.
N'hi ha alguna fotografia que, no sé, que l'hagi sorprès o que li agradi especialment?
No, no, és que de sorpresa no m'ha sorprès res, perquè alguna foto d'aquestes ja les teníem, no?
Però el que m'agrada ser és que són tan boniques i veus aquí coses que te'n recordes o quan eres petit i això, no?
I ara per un rato estàvem comentant que, ostres, que el que ha evolucionat de la vida, no?
I, per exemple, veus els països aquests pobres del tercer món i fas com canvia la vida, no?
I tenen... Nosaltres anem avançats en tot, doncs, 25, 30 o 40 anys en aquestes gent pobres.
Ja ho veus aquí, les fotos aquestes, no? El que era abans el serrallo i el que és ara.
Com ha canviat.
Ha canviat moltíssim per bé, eh?
I la feina m'imagino que també, no?
La feina abans tens de pensar que un pescador sí que sofria.
Ara he sentit d'haver dit el que estava explicant, no?
Que sí que... Que sí que... Que el pescador sofreix això.
Els pescadors d'abans sí que sofrin, de veritat.
Nosaltres ara, amb tot el que tenim la modernització que han fet les barques,
és una feina que si t'agrada pescar no sofreixes.
El que sofreixes és a l'hora de guanyar diners, que si no guanyes diners ets trist, no?
Però, per allò de més, ha canviat moltíssim.
Abans un pescador era un esclau de la vida, com ara els pagesos podien ser, no?
Ara no ha canviat. Això és un... Ara...
Si guanyes la vida és el tot. I si t'agrada l'ofici és màxim.
Ja estimem que cada cop queden menys barques, no? Cada cop queden menys gent.
Per desgràcia, s'està perdent la pesca, en el sentit que no que segueixen els fills.
També hi ha crisis i això, no? Però, bueno, jo crec que quedarà algú perquè no es perdi tot això.
Estem molt ben acompanyats. També hi ha la Rosa Sants. Rosa, bon dia.
Bon dia.
Ella és la secretària de la Conferèria de Pescadors.
Escolta, com ja has participat tu també en tota aquesta moguda?
A veure, a mi tot això m'ha agradat sempre.
Vull dir, recollir fotografies de la gent gran que te les porta
i veure aquí, en aquesta exposició, vull dir, és un record per tothom.
Hi surts, en alguna fotografia?
Sí.
A veure, explica'ns, la tenim aquí a prop o no?
No.
La està allí, en les famílies, en la meva mare.
El que tenim a la mare era remandadora.
La tenim aquí.
Vull dir, ma mare ja falta i es va morir ara fa uns anys.
Però va començar en 6 anys.
És aquesta que està treballant aquí?
Aquesta que està treballant aquí, a Montillat Pescador.
Vull dir, era de la colla de les remandadores.
Vull dir, ara, per desgràcia, de remandadores ja no en queden.
Tenim dos o tres jubilades que ajuden una mica els pescadors,
però tot això s'ha anat perdent.
De ser un grupet molt maco de 14 o 15 remandadores ja no en queda cap.
Em sembla molt interessant que portis això,
perquè, clar, hem parlat, sobretot ara, de la feina de la mar,
de la pesca per allò i el paper de la dona, no?
Que es veu també molt en algunes d'aquestes fotografies, no?
El paper de la dona, la dona del pescador sempre ha estat molt vinculada a la mar.
Igual en terra com en tema comptable.
Vull dir, ha sigut el cap principal de l'empresa.
Vull dir, sempre ho hem dit.
Els pescadors han sigut aquelles persones que han portat sempre el peix a terra,
però la dona real del pescador era la que se movia.
Vull dir, era papers, capitania, les àrcies, vendre el peix,
vull dir, intentar ajudar a terra tot el que fos possible.
Mercè, és que li estava preguntant a la Rosa pel paper de les dones
veient aquestes fotografies de remendadores,
que, clar, no ens podem oblidar d'elles,
perquè, clar, la pesca sí, els homes surten a la mar,
però les dones es quedaven aquí i feien molta feina.
Sí, és que és això, vull dir, potser la idea que tenim, no?,
les dones són les remendadores, però és el que està dient la Rosa.
Les dones feien tota la feina a terra.
O sigui, si diem que la feina està dividida entre la mar i vora mar,
molta de la feina de vora mar la feia la dona, no?
I tot això, tota la part administrativa,
tota la part d'organització de la casa i tota la part de distribució del treball
fora de la mar la feia la dona.
I, a més, a les tardes havia de remendar les arts
perquè l'endemà es pogués tornar a anar a la pesca.
I això, el que passa que, clar,
moltes d'aquestes tasques no les tenim en fotografies.
Què tenim la fotografia?
El dia de la festa, el dia de la palma,
el dia de la processó i el dia de remendar.
Les altres tasques, totes aquestes que sempre queden tan amagades,
amb les imatges no surten.
Les has de dir.
És la memòria oral, el que sempre diem,
el que t'expliquen que hi ha la foto.
Perquè, per exemple, hi ha una fotografia a la zona del barri
que hi ha tots els grups de gent,
perquè a la zona del barri hi ha tot el que és la gent del Serrallo.
La gent del Serrallo, entesa individualment,
com a grup familiar, com a tripulacions,
perquè els pescadors sempre diuen
tenim dues famílies, la família nostra i la família a la mar,
la tripulació, no?
Doncs hi ha una fotografia, que és clar, això és el saber-ho.
Veus la barca i veus una àvia amb una nena al davant.
i et diuen, no, aquesta barca,
aquesta senyora era patrona de la barca,
doncs perquè s'havia mort l'home,
perquè el pare no hi era,
i ella era la remendadora, però era la patrona de la barca.
Ella no manava la barca, però la manava des de terra.
Físicament la manava una altra.
Vull dir, totes aquestes històries
és el que et van donant tot això,
que algunes no et surt tot,
però doncs que anant buscant aquesta memòria,
anant traient, anant succionant la informació,
pots anar refent tot això.
Rosa, m'imagino que a part tu,
i per molta gent del Serrallo,
té un element sentimental a aquesta exposició brutal, no?
Això és preciós, vull dir,
ahir quan van obrir, vull dir,
això tindrà un èxit rotund,
però és que no tens prou en un dia,
vull dir, és que no tindràs mai prou en un dia.
És que vas veient fotos i te les vas passant,
i potser trobes un altre que està darrere teu mirant l'altre,
l'altre de les festes, no?
I te diuen, què has vist això?
Què has vist allò?
Ai no, que me l'he deixat!
Tornes una altra vegada enrere, vull dir,
és una memòria, vull dir,
que agraïm al port, a la Mercè i al museu,
poder reviure i no perdre la memòria, això.
De fet, és el que estan fent ara altres persones,
això, com que no és la televisió i és la ràdio,
podem explicar que, o, per exemple,
alguns estan mirant la pantalla amb altres fotografies,
o ara vèiem el president del port,
el Pitu Mosquits, el Ricard Virgili dels Diables Moramar,
que estan mirant altres fotografies del tram de la festa,
que és el que anem a veure nosaltres.
Rosa, moltes gràcies i felicitats.
Moltes gràcies a valtre.
Gràcies a la Rosa.
I anem cap a l'últim tram, el de la festa.
Hem parlat molt de la feina, de la festa.
Ens tornem a trobar aquí amb el president del port,
que no té ganes de marxar, sembla, avui.
Que, per cert, ja dèiem que sortia en una de les fotografies.
Josep Andreu, però ara tenim aquí també
el Ricard Virgili dels Diables Moramar i de la Vibria.
Ricard, bon dia.
Hola, molt bon dia.
Tenim el Jordi Maiol, del Gremi de Marejans.
Hola, bon dia.
I també tenim el Víctor Poverol, dels Xigats del Serrallo.
Bon dia.
Què us sembla, Ricard?
Tu que ets dels joves, tu surts en alguna foto, no?
No, no, jo no surto en què foto,
sí que surten els Diables, sí que surten familiars meus.
I, bueno, la veritat és que quan he entrat
se m'ha ficat la pell de gallina.
Veure el que era el Serrallo abans,
coses que jo no vaig arribar a conèixer per edat,
coses que sí que vaig arribar a conèixer
i que ja no hi són, i coses que estan com estan ara,
i la veritat és que és una exposició molt, molt maca
i que surten tots els sentiments a flor de pell.
Estàs emocionat, però també perquè tens vinculacions familiars,
la teva família és aquí,
o per la teva vinculació, doncs, justament amb els Diables,
amb la Víbria?
Doncs una mica de tot.
Jo soc del Serrallo, no hi vic,
però el meu sentiment és serrallenc,
mon àvia, bueno, els meus avis eren serrallencs,
la meva mare és serrallenca,
meus germans viuen aquí,
la veritat és que el sentiment del serrallenc
el porto molt al fons del cor i me l'estima molt el serrallo.
Aquí veiem, per exemple, fotografies d'equips de futbol, no?
O què és això?
Ah, no, la penya al nàstic del serrallo,
veiem sardanes, veiem castells,
i us veiem aquí a vosaltres, no, els Diables?
Sí, la veritat és que jo sempre he dit
que el Serrallo és un barri molt dinàmic,
penseu que som mil persones i tenim colla de Diables,
tenim castells, tenim gegants,
tenim esplai, abans teníem teatre,
la veritat és que per ser mil persones
som una gent que ens movem molt.
Albert, què em deia d'aquesta fotografia?
Això és un equip del serrallo.
Un equip de futbol?
Sí.
De quant és això, creu?
Això és el 42-43.
Mare meva.
És abans de construir l'edifici
que després va servir de llotja i col·legi.
És a dir, el mateix posto on es va construir és això,
el replà aquell que quedava,
les barques aquí,
i aquí el camp de futbol i les cases.
Déu-n'hi-do,
amb la samarreta i els pantalons
que porten els jugadors a l'època.
I de tant en tant pujava la marella.
Estava jugant a futbol
i llavors havien de plegar
i corrents tot fora,
perquè abans les marelles pujaven més que ara.
Víctor, i els castellers també us vèiem aquí
amb diverses fotografies?
Sí, sí, estic veient aquí
els primers piles de quatre dalt de la barca
per la marella del Carme.
Són molt maques.
Què et sembla l'exposició en general?
Ah, fantàstica, fantàstica.
Per mi té molt de sentiment
perquè he vist uns avis,
uns pares es veien allà amb el documental
i jovenets quan festejaven.
Molt maques.
Quan festejaven, fins i tot.
Quan festejaven, sí, sí.
Tu surts en alguna?
Alguna cosa m'ha semblat jo ara per allà.
T'has vist o no t'has vist?
De moment en què no m'he vist,
però m'han dit que alguna cosa sortia.
Petitet, per això, eh?
Què suposa també pel xiquets del Serrallo
aquesta exposició?
Home, nosaltres estem intentant
una miqueta tornar a recuperar,
retrobar-nos una altra vegada amb el barri, no?
Portem molts anys fora del barri
i volem tornar que el barri se senti seva
també a la colla, no?
Crec que això ajudaria molt
finalment a aconseguir aquest famós local
tantes vegades promès
però que de moment encara no està arribant.
I un local al barri, clar.
Presuposat, sí, sí.
Bueno, tenim molt clar que hem d'anar aquí davant, no?
Al centre aquest d'aquí de l'entrada del pont de la Petxina.
Aquest edifici que hi ha al costat del pont de la Petxina
que ara està desocupat.
Sí, sí.
L'any passat ens ho va ensenyar
com estava per dins.
El fet també que nosaltres tinguem el nostre espai
però també que el puguem compartir amb altres entitats,
crec que tot això pot ajudar molt
a que el barri se torni a sentir seva la colla
i que la colla torni a estar
com una entitat important i és el barri.
Sí, perquè aquí l'ideal seria
que tinguéssiu com una mena de centre
on totes les entitats poguessiu tenir-hi el vostre espai.
Home, jo soc partidari que sí.
Nosaltres necessitem un espai per nosaltres
perquè la colla de Castellera sabem la dinàmica que portem
però crec que el fet que també al costat
tinguéssim unes dependències compartides
amb la resta d'entitats
ajudaria a fer entre tots molta pinya.
I el Jordi Maiol, que el tenim per aquí del Gremi de Marejans
que també s'està mirant totes les fotografies.
Què et sembla?
Bé, bé, jo crec que...
A veure, que m'indiquen que cap allà surts, deu sortir, no?
Bueno, no, surto en vàries, algunes
perquè com que he estat molt vinculat i soc molt serrallenc
surto en unes quantes fotografies de petitet.
A veure, explica'ns algunes d'aquestes.
No, ara aquí estem davant de les que hi ha del Gremi de Marejans.
Jo avui aquí estic com a president del Gremi
i realment són fotos antigues de la gent
que acompanyava el misteri del Sant Enterrament.
També n'hi ha una que és del Sant Enterrament
que es va cremar el 36, que és el pas antic.
També, home, també és que...
D'on sol era, no? D'on sol era.
I després, bueno, la gent que ara, quan es vegi,
són gent que deuen tindre ara els 50, 55 anys
i aquí n'atenen 16 o 17, amb la qual cosa fan petxoca.
I després, bueno, veure això, no?
Que fer palès que el Gremi de Marejans està present
és una part de la vida del barri, no?
I a nivell personal, per tu,
què suposa veure aquesta exposició,
recuperar la memòria històrica del barri?
Home, a nivell personal, per mi,
el que m'agrada molt aquesta exposició
és perquè explicarà a molta gent
per què la gent del Serrallo
ens sentim com un poble, no?
Tu, quan véns a l'exposició,
que, per cert, tinc que dir que és fantàstic, eh?
Vull dir, amb un tractament gràfic
molt, molt acurat i molt treballat,
que donen petxoc a que la gent que no sigui del Serrallo
vingui i gaudeixi, no?
Però el que sí que és veritat que et dona,
quan veus tota l'exposició,
et donen respostes a moltes preguntes
que es fa a la gent sobre la gent del Serrallo.
diu, hòstia, és del Serrallo, sí, del Serrallo és un poble,
vine aquí i descobriràs per què és un poble,
perquè teníem la nostra escola, teníem el nostre metge,
teníem la nostra forma de ser,
jugàvem a futbol davant de la mar,
fèiem els professors, vull dir,
i tot això, tot això és donar resposta a dir,
a dir, hòstia, com és que els del Serrallo
dèieu, anem a Tarragona,
sentíeu, par, par, com un poble.
I la veritat, quan veus això,
entens moltes coses, entens moltes coses
del tarannà de la gent del barri, no?
de la gent del barri, de la gent del Serrallo,
la gent del Serrallo, per què?
Deixi aquí, et descobriràs d'una forma molt agradable,
i el que sí, clar, evidentment,
que és aconsellable,
si tens l'oportunitat
d'agafar-te un serrallenc sota el braç
i que t'acompanyi a l'exposició.
Que et faci d'aquí, eh?
Que et faci d'aquí, encara n'aprendràs més,
però sí, sí, realment,
home, crec que és agrair, eh?
que realment s'hagi mostrat aquesta exposició
tal com es mostra.
En fi, l'exposició m'era més més d'una visita.
Mercè, anem acabant.
De totes aquesta part de la festa,
i clar, jo aquí veig processons
de la Mareu del Carme,
però hi ha altres fotografies
que no sabria distingir,
i fins i tot aquí veig, per exemple,
una mena de dinar, no?
És un dinar, això, multitudinari?
És el concurs de mestres romescaires,
perquè la part de la festa,
hi ha la part esportiva,
la part de la cultura tradicional,
però també tota la part de la religiositat.
Per això has vist lo de les processons
i lo de les confraries de Setmana Santa.
I en aquesta part que m'estàs dient
dels concursos de mestres romescaires,
n'hi ha alguns,
perquè, evidentment, això s'ha fet durant molts anys,
però n'hi ha una o dues fotografies,
que ara tu m'ensenyalaves una,
que és concretament el Sarau romescaire,
que això es va fer un any,
perquè, si t'hi fixes,
tots els concursos de mestres romescaires
es fan amb llum de dia.
I aquesta es va fer a la nit,
perquè es va fer com una olimpiada,
doncs com allò, com una concentració,
ho estem acabant d'investigar, això,
que es va fer tot aquí veig el Serrallo
i la gent estaven sopant
el que seria l'esplanada,
amb el canvi que hi ha hagut ara,
i la gent inclús sopava en dalt de les barques,
perquè es veu la gent dalt de les barques, no?
Però allò devia ser per veure-ho, no?
Perquè tanta gent allà...
I només es va fer un any.
I més, pel que sabem, sí.
I llavors hi ha algunes fotografies específiques
de persones que van estar en aquest acte, no?
En fi, realment,
convidem a la gent que vingui,
perquè realment és una exposició fantàstica
per mirar-se-la amb tranquil·litat més d'un dia
i que sàpiguen que estarà oberta fins al 7 d'octubre.
Sí, i llavors una cosa que no hem comentat
és que amb això de les noves tecnologies,
aquesta exposició té el codi QR.
És a dir, que tu quan passes per aquí
i tens el mòbil,
doncs pots connectar-te
i et va directament a la pàgina web del port
a l'apartat del Tinglador 4
i llavors t'explica l'exposició.
I també altres coses que m'anen parlant
ara que hi ha l'exposició aquí,
doncs que volem que sigui una mica
una exposició viva
i pot haver alguna modificació
al llarg d'aquests mesos que hi hagi, no?
No diem que incorporem fotografies,
però que dintre de la tematització
de l'exposició
podem, doncs, donar alguna petita sorpresa
a l'exposició.
Mercè Toldrà, coordinadora del Museu del Port,
ha estat un plaer.
Gràcies per acompanyar-nos en aquesta visita,
una visita que està fent també el president del Port,
que continua aquí.
Jo pensava que marxava, però ja veig que no.
S'està mirant quan tenia dos anys
davant de la seva fotografia.
Sí, sí, amb un siri, no?
Això, perdoni, ja que acabem,
això de quina data deu ser?
Doncs aquí a tenir dos o tres anys.
Estava amb el meu avi, l'Enric, l'Enric de la Mona,
amb un siri, amb una professor, suposo que de Sant Pere o del Carme.
En fi, amb aquest record particular ens acomiadem.
El president del Port i a tots els que han col·laborat
en el programa, el Pitu Mosquits, el Víctor Pomerol,
el Ricard Virgili, el Jordi Maiol,
moltíssimes gràcies per compartir amb nosaltres
tot aquest programa especial.
A més, avui és la vigília de Sant Pere
i ho hem de celebrar.
Recordeu que demà és festa, festa gran al barri del Serrallo.
Demà celebrarem Sant Pere
i des d'aquí us convidem a participar
dels actes de la festa major del barri mariner
i també d'aquesta magnífica exposició
en un programa especial
que també ha fet possible
gràcies al seu patrocini,
la Gelateria Sirvent,
perquè, de fet, ells també, la Gelateria Sirvent,
patrocinen les festes de Sant Pere del Serrallo
a través de Tarragona Ràdio.
Acabem el matí de Tarragona Ràdio
des d'aquí, des del Tingladu 4,
amb Joan Maria Bertran, des de la Unitat Mòbil,
amb Lluís Comas, des del Control Central
i qui us ha parlat, en Ricard Laoz.
Demà tornem a partir de les 7 del matí.
Gràcies i que vagi bé.
Adeu.
Així estirada, se'n veu espectacular,
llarga i blanqueta a la sorra,
llegint intrigues vaticanes,
de final inesperat és...