Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Buscant a Déu, al vent del mort, la vida ens dóna penes i al naixer és un gran plat.
La vida pot ser xeplor, però nosaltres al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del mort.
Buscant a Déu, a Déu, a Déu, a Déu, a Déu.
Sí, perquè jo els meus primers dos anys que vaig sortir a Montblanc, que ha acabat el bachillerat, vaig vindre cap a la Universitat aquí a Tarragona
i encara era una delegació de la Universitat Central de Barcelona, estàvem allà a la plaça Imperial Tarraco,
però també van ser uns anys molt intensos perquè, clar, era els anys, l'any 75,
en què es va acabar la vida del dictador i va ser l'efervescència de la transició democràtica.
i per un jove que venia de Montblanc, això aquí va ser obrir-me el mar, un nou horitzó, vaig fer molts bons amics aquí a la Universitat
i en tinc un record molt gran, dels professors, dels amics, dels companys, i crec que en el nostre país
ens falta una mica d'aquesta cultura de ser agraïts en els que ens van donar l'educació,
això que tenen els americans que sempre han tingut un respecte tan gran per l'escola i per la universitat que els va formar
i per això volíem fer aquest reconeixement aquí, en aquesta nova universitat.
Mire, justament avui estan fent a la universitat un acte dedicat a la PEPA, a la Constitució de Càdix de 1812
i ens deien als seus responsables, als coordinadors, que en aquests 200 anys que no hi ha hagut prou reconeixement de la universitat.
Per tant, vostè està d'acord amb això, que així com en altres països la universitat té un pes específic, està ben reconeguda, aquí potser no ho és tant.
Sí, però estic parlant més de les persones, dels que han estat alumnes, dels que ens han format, que no pas una cosa institucional.
Sí, de la comunitat, eh, diguem-ne.
Sí, crec que hauríem d'incorporar-nos a aquesta cultura, que ja existeix sobretot en el món anglosaxó,
d'aquesta voluntat de participar i de reconeixement en aquelles universitats, en aquelles escoles que et van formar.
Vostè és arqueòleg de formació.
Sí.
Ha exercit mai d'arqueòleg?
Bé, vaig fer els dos primers anys aquí, llavors per fer prehistòria, història antiga, teníem d'anar a Barcelona,
vaig anar a la Universitat Central, tinc records d'encara haver pogut ser alumne dels grans de l'arqueologia catalana de fa els anys,
de Miquel Tarradell, del Palau, de qui també n'havia tingut el Cortès, el Maloquer,
vull dir, és un record molt bonic, el cert és que després, quan vaig acabar els estudis universitaris,
em vaig incorporar a l'empresa familiar de casa nostra, del meu pare.
Li atreuen prou les pedres?
Sí, ha sigut, home, a més a més amb un blanc, ja em direu, no?
Però a cops tinc la sensació que quan em poso molt dintre de l'arqueologia,
que és la meva passió frustrada, no?
Que, ostres, i si m'hi hagués dedicat, no?
Sempre em quedarà aquest interrogant dintre meu, no?
Però sí, a més a més, jo crec que m'ha donat la possibilitat de la participació en l'àmbit públic
i, sobretot, en el meu passatge pel Congrés de Diputats de Madrid,
doncs del tema dels supersents culturals, de les restauracions,
és un lloc que sempre m'he trobat molt còmode i amb molta passió.
Què passa, per ser, pels passadissos del Congrés dels Diputats?
És cert que per allà, és a dir, s'ha reglat moltes coses?
Bé, no sé si en els passadissos del Congrés,
però, trafitjant ministeris, jo crec que bastantes coses vam poder aconseguir,
també perquè era un moment que érem vuit diputats d'esquerra
i que va durar dos anys que, vull dir, dintre d'aquesta geometria variable,
doncs alguna cosa ho podíem dir, sí, jo crec que és una lliçó també
veure com va la política en la capital de regne d'Espanya.
Té algun amic de dretes?
Sí, home, clar que tinc amics hasta l'invern.
No, no, no, perquè per allò que de vegades, vist des del punt de vista ciutadà,
sembla que s'espatussin tots allò, quan estan al seu escó,
però en canvi després potser hi pot haver-hi fins i tot amistat, no?
Sí, jo crec que allà, no ho sé, jo recordo, doncs, a la comissió de Foment,
doncs amistat que m'ha quedat amb gent tan significativa com era l'Aiala,
que era portaveu del PP, i amb el Mato de la comissió de la vivenda,
i fins i tot, eh?, mireu el Jorge Moragas, que avui dia està tot el dia a la sombra d'en Rajoy, no?
El vaig conèixer perquè ell procedeix de la ciutat de Valls, els seus orígens,
i molt allò, molt alluny, molt alluny, molt alluny, però som algú, no sé, clar,
no sé quins som algú, parents i tot, no?
i em feia molta gràcia, no?, perquè, clar, ell és d'aquesta nissaga dels Moragas,
que és l'oncle que va recollir el Narcís Uller, que és el gran de la literatura catalana, i, bueno.
Si ara tingués una màquina del temps i pogués fer un salt al passat,
a quin personatge li agradaria conèixer personalment de la nostra història?
Jo, i com a Montblanquí, eh?, en aquest ambient de la vida medieval,
a mi me, si hagués pogut trigar el temps de néixer, jo, al costat de re, en Jaume,
la conquesta de Mallorca i la conquesta de València,
al costat d'aquest gran forjador de la nació catalana, eh?,
m'hagués agradat moltíssim viure aquell moment d'explendor de la nostra pàtria.
Abans, en Rimon parlava de buscar la llum, seguim buscant la llum, no?
Sí, cada dia, no? Cada dia, i en aquests dies, sobretot allà, a l'Ajuntament de Montblanc, no?
Buscant com solucionar els problemes que molts cops no són de l'àmbit municipal, sinó de l'àmbit social, no?
que cada dia tens la gent allà que ve i et diu com podríem trobar la solució per la fenya
i pel neguit aquest que se'ns està esmicolant aquesta societat del benestar
i de les dificultats que hi ha en moltes llars del nostre país,
a cops difoses o amagades i que només amb un fumlet petit tu pots percebre-les, no?
I cada dia, doncs, és buscar una miqueta aquest benestar dels teus veïns, dels teus companys,
una estima per la gent que t'envolta, per la gent que coneixes.
Aquí hi ha exactament quatre dies de campanya, Banc de la Jornada de Reflexió.
Vostès avui parlaran de matèria educativa, no? Davant de la xarxa 3.
Matèria educativa també és un dels temes que preocupen Esquerra.
Sí, mireu, jo crec que aquest concepte de radicalitat democràtica dels republicans, no?
Aquesta concepció d'igualtat d'oportunitats tenen dos pilars fonamentals, no?
Que reindiquem i que són part de la nostra manera de ser, no?
Un és la igualtat d'oportunitats en educació, sigui quina sigui la teva extracció social,
que si un vol i té la voluntat d'esforç, té que poder anar des del primer llarg d'infants fins al més alt dels màsters
i que això aquí ho té que garantir la societat, per aquest ascensor d'escala social que té que existir en el nostre país
i l'altre la garantia de la sanitat, no?
Que la gent, la societat pugui oferir a tots els seus ciutadans una sanitat correcta.
Però aquest de l'educació és molt important, moltíssim.
Això aquí forma, no dic ni del republicanisme, forma part del que és la societat catalana,
d'aquesta societat mòbil, amb igualtat d'oportunitats, amb escales i valors socials que hem de permaneixer.
A quina vegada ens fa del que portem de campanya?
Bé, nosaltres amb aquesta campanya també voldria referir-me que la portem tranquil·la i bé,
i que també potser s'ha exagerat una mica això de les campanyes, no?
I anem, doncs, lleugers d'equipatge, el meu equip és mig cotxe, eh?
No hi ha autobusos ni res.
Però ens ho passem molt bé i vam estar, doncs, a Tortosa un matí i a Calafella a la nit.
i, bé, doncs, trobes el batec dels companys, et trobes amb els amics, parles abans i després dels actes,
comentes i...
Jo no... no ho sé, eh?
Però trobo que m'ho passo bé, estic tranquil,
veig gent que fa dies que no veig, parlo amb tothom...
De veritat, és un plaer.
Li agrada molt parlar.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Però, sí, quan estic amb gent, sí,
després tinc els meus moments de recolliment, no?
I que també els necessito, no?
De quedar-me sol, ara, aquests dies de tardor, allà a casa davant el foc, no?
I de peccionar amb mi, llegir, tornar a repensar les coses.
Però, bé, jo crec que sóc una persona que...
Déu-n'hi-do el que li agrada parlar.
I quan llegeix, llegeix història?
Què li agrada llegir?
Mira, procuro llegir moltes coses, no?
I el que passa és que hi ha qüestions, posem ara,
quan hi ha coses, allò...
reptes difícils a la meva vida, com és ara, no?
I coses transcendents, no sé, coses d'immensa responsabilitat, eh?
Perquè encapçalar la llista d'aquest nostre partit, a la nostra demarcació,
és un plau de goig, però me fa tremolar també de responsabilitat, no?
Doncs torno sempre una mica als meus orígens, no?
Ara, aquests dies, vaig començar amb la campanya,
amb incerta glòria del Joan Salles,
que és un cas que diria que és el meu llibre de capçalera,
i calculo que el divendres a la nit
me quedaran 10 pàgines i l'acabarem de nou.
Deu anar una mica de bòlit, no?
Amb la campanya, dormir més aviat poc, no?
Avui potser ha sigut el dia que hem dormit més poc,
però ja et dic, no hem de exagerar, eh?
Vull dir, a més, mireu, no ho sé,
l'altre dia vam anar al Priorat, no?
Vam anar a fer el mític a Falset,
i com que teníem unes hores encara des de...
després de dinar, doncs vam aprofitar per anar
en aquesta joia tan bonica de la cartotxa d'Escala 10, no?
I s'estava fent fosc,
i era com un passeig,
quasi diré, d'allò de la historiografia romàntica, no?
Per allà, en les runes de la gran cartotxa d'Escala 10,
que el sol i la llum es n'anava apagant,
va ser una d'aquestes visites extraordinàries,
en aquells arbres de Sant Ramon,
a la fonda d'Escala 10,
que agafaven aquells castanyers,
que un monjo devia haver portat
a les seves visites a Terra Santa, no?
I agafaven aquells tons ocres i vermells,
va ser una imatge,
vull dir que també ens ho passem molt bé,
no ens podem queixar.
Escolti'm, això que vostè parla a Xipella,
és a dir, aquestes cunyes que escoltem al final de la Césia,
la Césia especialment,
això és Xipella de la Conca o no?
Sí, jo, sabeu què passa?
Que la meva família és originària de Pire,
un poble molt petitet al costat de Montblanc,
en què parlem amb la I,
i en canvi Montblanc parlem amb la E,
perquè és aquesta franja de transició, no?
I llavors sí que,
cops me diuen que tinc que parlar una miquè singular,
però bé, jo m'hi trobo molt bé amb la meva parla
i amb tots aquests matisos de la Conca de Barberà.
Perquè de la part d'Aragonesa,
deia ser-hi enganxat alguna cosa,
de Belchique,
abans parlàvem al currículum, eh?
Sí, perquè jo vaig passar una època de la meva vida
que estava molt...
de viure sempre he viscut a Montblanc,
poc, cops m'hi passava dies de la setmana,
i cops quan parlo en castellà em diuen
si soc aragonès, no?
Dic que sí que soc de la Corona d'Aragona.
Per cert, Belchique és aquell poble,
seria la corbera d'Aragó, eh?
Sí, sí.
És un poble que queda d'empeus de la Guerra Civil, eh?
Sí, va haver-hi uns dels episodis més cruents
de la Guerra Civil, no?
Que narra en Joan Sales,
perquè un dels baixatges del llibre és Belchique.
Escolta, tenim una sorpresa per vostè, eh?
De fet, cada dia tenim una sorpresa pels candidats,
el que passa que era una sorpresa que...
Vostè, per si bé, no havia de saber de què anava, això, eh?
S'ha produït una situació en què la sorpresa, diguéssim,
s'ha anticipat, eh?
S'ha dit que la sorpresa ja és aquí.
Li sembla...
De fet, la idea era fer una trucada, eh?
amb aquesta persona perquè vostè, doncs, no s'esperava que estigués
aquesta persona aquí.
De fet, no s'ho esperava, no?
No, i quan he arribat aquí, he vist l'amic Màrio, he quedat una mica parat, no?
I amb tota la prudència, jo dic, ah, no sé, si en Màrio Rigau...
Passava per aquí, no?
Que anava a la universitat, o ha comprat Tarragona Ràdio,
o és un dels col·laboradors de Tarragona Ràdio.
Bé, bé, bé, doncs, gràcies a mi, eh?
Es poden saludar, eh?
Màrio, m'agrada, m'agrada, m'agrada.
Sí, Pep, què tal? Bon dia.
Bé.
Ara vés d'entena oberta, ja.
Sí, doncs, bé, bé, i molt grata la sorpresa, i molt content de...
Jo també, estic sorprès, em van trucar ahir a la nit i van dir,
escolta'm, això és una sorpresa, i si t'hi vols apuntar,
i vaig dir, sí, home, i tant, amb el Pep, que ens coneixem fa molts anys.
Exacte, anava a dir que ens coneixem de fa temps, eh?
Sí, sí, sí, jo el coneixo de quan ell era el dirigent d'UGT i venia per Montblanc,
i sempre hem tingut a Montblanc una concepció del conjunt de la societat
i de tot el que és el teixit industrial i dels sindicats, i jo crec que hi ha hagut...
I a Montblanc hi ha una realitat industrial molt important, eh?
Hi ha gent que ens creu que allò són pagesos i viticultors, eh?
I no és així, eh?
Compteu que la segona fàbrica més important de la demarcació,
després de Repsol, és la Frape Verde de Montblanc,
que ara té mil treballadors, però han arribat a tindre mil cinc cents, eh?
I sempre hi ha hagut aquest moviment, no?, de sindical i a base de negociacions
i no aixecar-se mai de la cadira i tornar a negociar i tornem.
I jo sé, doncs, que hi vam viure, doncs, que en Màrio també és una miquè també el culpable
o el responsable d'aquest estil de negociador, reivindicatiu,
de no trencar mai els llaços, de no alçar-se mai de la taula,
però d'anar sortint-se amb mi que mi que, eh?, amb tot el que es proposi.
L'objectiu, però, és que el Màrio ens escrigui a Josep Andreu de la taula més personal, eh?
Com és el Josep Andreu, ara que m'està davant?
Ara que m'ho veiem.
M'hi ha tot de llibertat, eh?
Pot mirar cap allà, que més a més ja m'està davant aquí al costat, eh?
Bé, doncs, és veritat, ens coneixem fa molts anys.
Jo destacaria així, pensant una mica ràpidament,
perquè tampoc sabia molt bé el que es tractava avui en el programa,
per tant, també estic aquí una mica de sorpresa,
però fent una mica de memòria, potser sí que diria que...
Bé, quan la primera vegada que vam tenir allò oportunitat
de conèixer-nos una mica més en fons per negociar un tema concret
va ser quan el vam anar a proposar que ens ajudés
a que UGT i Comissions tinguessin una seu digna, bonica, a Montblanc,
que pogués donar cobertura a tota la comarca.
I la veritat és que ell va tenir, des del primer segon,
una gran sensibilitat per aquest tema, no?
I, per tant, vull dir, nosaltres hem quedat molt contents
i jo també molt sorprès d'aquesta hospitalitat sindical, no?
Que de seguida ens va mostrar el PEP.
La segona va ser una cosa, potser, que em ve al cap,
no tan agradable, que és quan li vaig haver de dir
que Montblanc no podria ser, segurament,
subseu esportiva de Tarragona 2017.
I ell va dir, escolta, nosaltres recolzarem el projecte aquest
igualment perquè pensem que és molt bo per les comarques de Tarragona
i farem allò que ens digueu que podem fer, no?
I posarem tota la imaginació i la bona voluntat.
i la tercera cosa que em ve al cap, doncs, ha estat també molt recentment,
que és que sense ocupar jo cap tipus de càrrec ni institucional
ni sindical ni polític, el vaig trucar perquè el volia veure
per un altre tema i la veritat és que no em va preguntar
ni per què el volia veure.
Em vam quedar de seguida, em va rebre, em va convidar a un lloc
que sap que m'agrada molt menjar, que és la Fonda dels Àngels,
i bé, doncs, vam estar parlant de diferents coses.
Per tant, vaig tenir la impressió, a més, molt positiva i molt íntima
en aquest sentit que el PEB, el primer són les persones, no els càrrecs.
I això, doncs, és fantàstic.
No tots els polítics que he conegut tenen aquesta forma de veure
i d'entendre les coses.
I, per últim, potser dir també que això, quan li dic a ell,
no li ha agradat gaire això que li digui, no?
Però a Montblanc jo crec que el Pep Andreu ha aconseguit
ocupar la centralitat política.
Per tant, jo li dic que si algú es pensa que un polític,
o és que és republicana, té potser una marca, una mica de radicalitats
i tot això no és veritat a Montblanc,
i ell mateix, doncs, ocupen la centralitat política.
Per tant, la gent de Montblanc, que jo crec que el que vol
és que el poble tiri endavant i que les coses es facin bé,
doncs, bé, té el referent del Pep Andreu.
Doncs, ara, això és el que diu al seu moment de Màrio.
Gràcies, Màrio, gràcies.
Què passa?
Sabeu que ser alcalde de Montblanc és una cosa molt fàcil.
A més de ser molt venturosa i de molt de plaer, és molt fàcil,
perquè no cal que facis gairebé res, eh?
Només tens que procurar que tota aquesta bellesa,
tota aquesta estètica,
tot aquest patrimoni que ens ha deixat la història,
no es malmeti, no?
Grates una mica el ciment, el rebussat,
ja et surt la pedra de cineria,
i conservar això ja és fàcil,
ser alcalde de Montblanc.
Els deixem ara que puguin parlar allò soles, eh?
En privat, perquè puguin també gaudir d'aquest moment.
Fem una petita pausa i de seguida tornem,
i llavors vi d'una bateria de preguntes béos
que li faran company els estudis.
El sembla?
D'acord, gràcies.
Tornem de seguida.
Estàs embarassada?
Escolta.
Mama Botic, a Prat de la Riba 26,
està al teu costat, amb la moda que et queda millor.
Roba còmoda, desenfadada, moderna, elegant,
una gran varietat amb preus a la teva mida.
A Mama Botic, el nostre departament de llençeria i roba intimat
t'ajudarà a sentir-te més còmoda.
Deixa't aconsellar a Mama Botic
i trobaràs tot el que necessites
per al teu prepart i postpart.
Les nostres talles, a més, van des de la 36 fins a la 54.
No te n'oblidis, t'esperem a Mama Botic,
Prat de la Riba 26, Tarragona.
Si estàs embarassada, t'agradarà Mama Botic.
Aquest diumenge arriba a la mitja marató de Tarragona
i envia el dotzè certamen de fotografia.
Tant si ets aficionat com professional, participa.
Hi ha molts premis.
Informa't al Patronat Municipal d'Esports
i a tarragonesports.cat.
Organitza el Patronat Municipal d'Esports de Tarragona.
Patrocina Bauhaus, Fiat Assegurances,
Ematsa, Fort Tarraco Center, Coca-Cola i Tarragona Serveis.
Col·labora Tarragona Ràdio, la ràdio de la ciutat.
Seguim a l'entrevista des de l'Esterios Estudis,
des de davant del rectorat de l'ORB.
Mario Rigueu, gràcies per acompanyar-nos,
per si vulgui la sorpresa pel nostre candidat.
Moltes gràcies i ens veiem aviat.
Sí, jo encantat d'haver compartit aquest moment
i desitxar-li tota la sort del món amb el Pep Andreu.
Ara, moltes gràcies, Mario.
Gràcies a molt, Mario.
Parlem, per cert, ara parlant fora de micròfon sempre passa,
que fora de micròfon parlem de coses interessants
que a la Font dels Àngels de l'Unió.
Allò també és un lloc, diguéssim, d'aquests recomanables,
a per anar-hi de Montblanc.
Bé, ens hem promès de no dir-ho massa, eh?
Perquè si comença a anar molta, molta gent...
S'acabarà, s'acabarà.
Tindrem que fer-ho.
Preservem-ho, doncs, eh?
Sí, jo crec que a la Font dels Àngels
és un d'aquests llocs en què es guarda encara
la senzillesa del menjar, del tracte,
que és allò de sempre i de tota la vida.
Ara saludarem el company Miquel González,
que és els estudis de la ràdio.
Miquel, bon dia.
Molt bon dia.
Com estem?
Doncs mira, escoltant-vos.
Aquí fora fa solet, eh?
Fa solet esteu bé, no?
Aquí al rectorat.
Un dia agradable.
Els Joseps aquí al rectorat.
Estem la mar de bé.
T'escolta Josep Andreu, eh?
Josep, molt bon dia.
Digue'm, digue'm.
Doncs mira, tot seguit farem una bateria breu de preguntes.
Sí que li demano, doncs, això que contesti amb brevetat
per tal de fer-ho allò el més àgil possible.
Si li sembla, comencem.
Amb quin transport ha arribat avui al rectorat?
Hem anat en cotxe a les Nova Moner Ràdio,
a la Rambla i hem pujat a peu, eh?
Cap aquí.
Hem passat així pel carrer Major,
que és allà on vivia jo quan era estudiant,
aquí a Tarragona,
i per les escales de la catedral.
Ha estat un plaer.
Molt bé.
Vostè condueix?
Sí.
Jo condueixo avui, no, eh?
Vinguent cap aquí,
tinc un amic de tota la vida,
que ens coneixem des de quan érem escoltes,
anàvem a col·legis junts,
i que en aquests dies de campanya ha tingut,
bueno, m'ha dit que m'acompanyaria
i que ell conduiria una mica entranyable de la infància.
I el seu primer cotxe, quin va ser?
Ui, jo vaig heredar,
bueno, quan la meva mare,
quan érem molt joves, molt joves,
els caps de setmana li preníem el cotxe
uns 600 que tenia la meva mare, eh?
I no ho vull explicar més.
Igual Cortència Grau,
i també ens l'explicava,
i el seu primer és uns 600, eh?
I després vaig heredar un 4L del meu pare,
que vam fer,
me'n recordo molt d'un viatge que vam fer cap a València,
i de descobrir el País Valencià amb aquest cotxe,
que va ser tot un...
va ser el primer cop que marxàvem així llunyat conduint.
I ara quin cotxe té?
Ara tinc un BMW,
em sembla que és el 350.
Canviant de tema,
amb quina paraula definiria la situació actual de Catalunya?
Una paraula.
Il·lusió.
Allò que millor sap fer, vostè?
No ho sé, jo treballar.
És el que sempre he procurat,
i ser constant i perseverant amb les coses.
Anem a veure el tema internet.
Pública o manté algun bloc, alguna pàgina web?
Jo he de reconèixer que amb les noves tecnologies
sóc un inculte i un analfabet, eh?
Jo encara, d'entant en tant, procuro escriure.
Ja vaig dir que em queda pendent fer un relat
sobre el món agrari de la meva infància,
i quan escric ho faig amb paper de barba i amb llàpids.
Tot així té presència a les xarxes socials?
Sí, però he de reconèixer les coses tal com són, eh?
I publica vostè el seu Twitter o fa alguna cosa altra?
No, tinc gent que ja estan amb el Twitter, eh?
Molt bé.
La nit del dissabte 24, què farà? On la passarà?
Jo espero que el dia de reflexió...
Em diu el dissabte 24, eh?
Sí, sí.
La nit abans a les eleccions.
I tant.
El matí, perquè m'estan dient que per allà a les meves contrades,
en aquestes últimes pluges,
han sortit molts rovellons i moltes mucoses i fins i tot negrets.
Espero el matí del dissabte anar a la muntanya
i, a més a més de fer una passejada tranquil·la,
trobar rovellons i si potser mucoses.
I si en trobo, doncs a la nit procurarem els meus amics
en el foc al terra, doncs a fer uns quants rovellons
i unes quantes coses i fer un banc sopar.
Eh, senyora, expliqui'ns un somni que encara no ha complert.
Ah, bé, jo i més en aquests moments.
Fa molts anys i jo a casa meva ja ho vivíem
i el meu somni seria la Catalunya lliure.
Un desig de futur?
Que en aquesta Catalunya lliure hi hagi justícia social,
hi hagi riquesa, hi hagi benestar per tots els fills de la patria.
Si vostè no s'hagués dedicat a la política,
què hauria fet a la vida?
Mireu, doncs jo, com que vaig estudiar en aquesta universitat
arqueologia,
doncs segurament m'hagués dedicat a l'arqueologia.
Jo tenia, després quan vaig anar a Barcelona,
vaig tindre un company d'estudis, el Miquel Molís,
que després ha sigut un gran arqueòleg d'Urient Mitjà
i que s'ha passat mitja vida a Síria i a Iran,
vull dir, bons dos països, no, actualment.
I quan vaig acabar els estudis me deia el Miquel
va, vine, que me'n vaig cap a excavar a Calatiu,
un jaciment sirià, no, allà a Tocana Mosopotàmia.
Mira, potser me n'hagués anat cap allà, no ho sé.
Vinga, més preguntes.
Esteve, vostè, algun pla de pensions?
Sí, tinc...
No m'ho faci dir molt bé, però quan...
Tinc un pla de...
Sí, sí, quan vaig estar allà a Madrid, al Congrés,
ens feien un pla de pensions,
però que em sembla que estava oblidat des de fa molts anys.
Hi ha alguna persona del seu entorn immediat o familiar
que estigui ara mateix a l'atur?
Mireu, és que...
Com que som d'una empresa familiar,
nosaltres, i tots els meus germans,
els meus nebots, tots estem treballant allà.
Vull dir que...
I si ens immediat, immediat...
No, per part dels nebots de la meva esposa, sí.
Tinc nebots que estan a l'atur.
Independència, què li diu aquesta paraula?
Home, jo crec que és aquesta aspiració que tenen tots els pobles del món, no?
De poder-se regir per ells mateixos,
de no estar sopeditats,
de poder endevinar i traçar el seu futur.
Quantes hores sol dormir Josep Andreu a la nit?
Doncs generalment no dormo set o així, avui menys, eh?
Molt bé.
I la darrera, si no tingués cap altre RMI,
a qui se'n portaria una illa deserta?
A Hortència Grau, a Rafel Luna, Xavier Sabaté o Albert Batet?
Ostres, jo amb una illa deserta me'n portaria les dolors.
La meva esposa...
Fantàstic.
I tant, ja ens barallem prou per la campanya electoral.
Sí, a camp d'ells.
No passa res, tots són amics i tots els respecto moltíssim,
però permeteu-me.
Fantàstic.
Doncs Josep, fins aquí aquesta bateria de preguntes.
Moltíssimes gràcies.
Gràcies a tu.
Miquel, que vagi bé.
Gràcies, que acabem d'anar a la entrevista.
Adéu, adéu.
Doncs això, eh?
En el fons es porten bé, no?
A tots els candidats per Tarragona, eh?
A més, no els coneixen, si ho poso que fa temps, no?
I dos de vostès són alcaldes, no?
En fi, els alcaldes són els grans pals de paller d'aquest país.
Sí, jo crec que els candidats d'aquí a Tarragona,
almenys és el meu tarannà, no?
On tenim una bona relació.
I diré més, hi ha un altre candidat que no m'ho han anomenat aquí,
que és de l'àmbit independentista,
que és l'Albert Pareire,
que encapçala la llista de solidaritat,
que no és que ens portem bé,
sinó que li professo una profunda estima i amistat, eh?
Vull dir que també en la política hi ha llocs
per la bona relació i per l'amistat.
O sigui que aniran tots junts a buscar bolets el dissabte o no?
No, no, perquè a més a més això de les rovelloneres
i de les moncoses no s'ensenya, eh?
Perquè això d'aquí...
Esparllar Rojals, de cap amunt?
No, no, això...
Si li dic, li diré el contrari.
És cert, eh?
Escolti'm, els boletaires menteixen molt, eh?
Bueno, no, jo no dic que menteixen.
El que no et diuen és tota la veritat, eh?
També és veritat.
Però esparllar els coollons?
És que sap, miri...
Jo tinc molta relació a cops amb allà l'Ajuntament
amb la gent de la muntanya, no?
La gent de Rojals o del Pinotell de Rojals
i tenen una indiosincràcia que és molt curiós, eh?
Quan te venen a veure,
per entrar en el tema fas un tomb de mitja hora, no?
I és un esperit molt divertit.
Jo crec que són els últims ibers que queden de la nostra Catalunya,
la gent de dalt a la muntanya.
Molt bé, ja per anar acabant, Josep Andreu té, si vol,
els últims minuts per demanar als indecisos,
als ciutadans que ens escolten, doncs allò,
el vot, com vulgui, endavant.
Bé, jo crec que en aquestes eleccions
que tots voldríem que fossin decisives pel futur
tots els pròxims anys del nostre país,
que voldríem, doncs, que el dia 26 fos l'inici
d'un camí democràtic, pacífic,
cap a la Catalunya amb llibertat, cap a un estat propi,
doncs vull dir que ens presentem, Esquerra Republicana,
havent recobrat aquella unitat,
havent deixat les turbulències
que cops també ens han acompanyat
en el transcurs del devenir diari
i que aquesta nova esquerra,
encapçalada per l'Oriol Janqueras,
ens presentem com a garantia
que aquest camí que volem emprendre
cap a l'estat lliure,
cap a l'estat propi,
serà un camí irreversible,
un camí que anirem avançant,
mica, mica, tal com he dit,
d'una forma absolutament
i escrupolosament democràtica
i a la manera de fer dels catalans,
que és d'unes fórmules polítiques
i pacífiques irreputjables
que ens puguin donar la raó davant d'Europa
i la comunitat internacional
per poder consolidar
la independència de Catalunya
i que els vots de la gent
que se sent independentista,
que es vol independentista,
aquí, en aquesta demarcació,
els vots que s'han de traduir
en diputats, en escons,
en el nou Parlament
per avançar cap a la independència,
la nostra demarcació
és Esquerra Republicana de Catalunya.
Josep Andreu,
candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya,
sí, gràcies
i fins a la propera.
Molta sort.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.