La Fundació Catalunya Caixa mostra aquí a Tarragona
fins al proper 30 de setembre
l'exposició Català Roca Arquitectura,
una exposició que podem veure a la seu del Col·legi d'Arquitectes
de Catalunya aquí a Tarragona, al carrer Sant Llorenç,
a la part alta de la ciutat.
Avui volem parlar d'aquesta mostra i d'altres aspectes
que afecten els professionals de l'arquitectura
amb el president de la demarcació de Tarragona
del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, el senyor Josep Llop.
Senyor Llop, molt bon dia.
Molt bon dia.
Com podríem explicar aquesta exposició de la figura
de Francesc Català Roca?
Doncs és una exposició de fotografies
que es refereixen només a temes d'arquitectura.
Català Roca va estar molt vinculat al moviment renovador,
modern d'arquitectura dels anys 50 i 60,
a Catalunya i va entrar molt en relació
amb els diferents arquitectes d'aquella època
que els va fotografiar les seves obres.
I els va fotografiar perquè ell va voler
i també perquè van voler els arquitectes.
Van establir una bona relació,
va arribar a formar part del grup R,
que era un grup d'arquitectes i altres artistes,
que es va significar molt en aquell moment,
amb persones molt conegudes.
i bé, del que es tracta és d'exposar
una part del que va fer ell.
Són negatius que són propietat del Col·legi d'Arquitectes.
Els hereus de Francesc Català Roca,
a través d'un conveni,
ho van deixar en dipòsit del Col·legi d'Arquitectes
i en col·laboració amb Catalunya Caixa
hem muntat aquesta exposició que fa molt de gots de veure.
El material pertany al Col·legi d'Arquitectes,
després arribar a un acord amb la família.
Tot i així, la producció l'ha feta la Fundació.
Sí.
I són imatges d'entre els anys 50 i 60, aproximadament?
Sí.
I què podem veure en aquestes imatges?
Podem veure edificis.
És a dir, no podem veure imatges que són molt conegudes,
de Català Roca, que són imatges de la ciutat, de la vida,
molt ambientades, molt buscades.
Podem veure imatges només d'arquitectura,
d'obres d'arquitectura,
però vistes des de...
És a dir, molt pensades, diguem.
I en català, abans de fer la foto,
hi anava un dia, veia l'obra,
parlava amb l'arquitecte,
se n'adonava de quina era l'orientació,
buscava la millor llum
i anava en un moment adequat a fer la foto
d'allò que ell creia que era l'essència d'aquella obra.
I totes aquestes obres,
com que eren d'arquitectes
que també sabien molt la feina que feien
i l'orientació que tenien,
tenen algun missatge per donar
i el català el sabia captar perfectament.
Per això hi va haver aquesta simbiosi
entre fotògraf i arquitectes
o entre arquitectes i fotògrafs.
És una vessant potser de les més desconegudes,
de Francesc Català Roca,
perquè, clar, li coneixem moltíssimes fotografies
de molts altres aspectes de la vida de carrer,
de la vida social, del país en una determinada època,
però potser, clar,
aquest àmbit tan especialitzat
no el coneix el gran públic.
No, el gran públic no.
Els arquitectes sí, ja m'imagino.
Sí, sí, sí.
Per tant, la mostra és una bona oportunitat
per ensenyar-la al gran públic.
Jo crec que sí,
allà la tenim oberta a qui la vulgui veure.
A més, a mi m'agradaria,
en tot cas,
posar l'èmfasi,
posar-se en la demarcació de Tarragona,
d'aquelles...
És a dir,
en Català Roca era de Valls.
Era de Valls.
Va exercir, bàsicament, a Barcelona,
però no va deixar mai
de significar-se com a ballenc.
Igual com el seu germà,
igual com el seu pare.
I va fotografiar obra
de gent vinculada, també,
a aquesta demarcació.
Per exemple, hi ha obra d'un arquitecte
que va ser membre,
un membre jove del grup R,
que era, i és encara,
en Josep Puig-Torner,
que és de Serral.
Però també hi havia obra
de l'Antoni de Moragues i Bellissà,
per exemple.
Un arquitecte barcelonís, sí,
però els Moragues venen tots de Valls
i de Tarragona,
però també de Valls.
I també hi ha obra
d'en Barba Corsini,
que era...
que venia també d'aquí Tarragona.
És a dir,
ell era nascut de Barcelona,
però el seu pare no.
i el seu besavi tampoc,
que era el primer arquitecte provincial
que vam tenir aquí a Tarragona,
el Francesc Barba Massip.
I fa goig de veure
com d'entre les obres d'arquitectura
que mostren català
i que ensenyem en aquesta exposició,
doncs n'hi ha que tenir
aquesta vinculació tarragonina.
I les imatges que fa Francesc Català Roca
sempre són ja d'edificis acabats,
edificis en obres...
Acabats, acabats.
Acabats sempre.
Sí, acabats.
Era per...
En fi, era una obsessió
del propi fotògraf
o no ho sabeu exactament?
No, home,
una obra d'arquitectura
no es pot ensenyar
fins que no està acabada.
No?
No pot ser interessant?
Sí, sí que pot ser interessant,
però tot cas és més interessant
pels arquitectes
que no pas pel gran públic, no?
No hi ha...
És a dir,
fins que no s'ha acabat
amb tot el revestiment
i tots els acabats
no és...
El gran públic no l'entendria, no?
I per tant és en aquell moment
que intervé en català.
No parlem d'edificis emblemàtics,
no parlem d'edificis singulars,
parlem d'arquitectura
en...
En fi,
en facetes molt diferents
a través de les imatges
que podem veure a l'exposició?
No sé com...
No sé com contestar aquesta pregunta.
És a dir,
per mi sí que són edificis emblemàtics.
Són edificis emblemàtics,
però no hi ha...
No hi ha una gran església
o una catedral
o una Sagrada Família
o un Palau de la Generalitat.
No és això, no?
Són edificis d'habitatges.
També hi ha
l'Antitaburcolors de Barcelona,
per exemple,
que és un edifici...
Bueno, per mi emblemàtic,
però suposo que pel gran públic
no és tan emblemàtic.
L'arquitectura d'aquella època,
com era?
Com la podríem explicar?
O hi havia moltes arquitectures al país?
És molt difícil d'explicar
i no m'agradaria caure
en la tentació
d'adscrir-la a un estil.
Les inscripcions estilístiques
són sempre...
Una simplificació
de vegades
que presta
errors i equivocacions, no?
Era, en general,
una arquitectura
de...
Diguem...
que sobressortia
del to general
de l'arquitectura
que es feia en aquella època,
que era una arquitectura
molt classicona,
molt gran diluqüent,
que era l'arquitectura
del règim
del règim dictatorial
de les hores
dels anys 50 i 60
estava en plenitud
de règim, no?
Era l'arquitectura,
diguem,
més, diguem,
del tipus del Banc d'Espanya
d'aquí Tarragona,
no?
Per posar un exemple
gràfic per la gent.
i, en canvi,
aquesta gent
que feien aquestes obres
estaven més empaltats
d'una modernitat
que...
més europea,
fins i tot
més americana,
més neutre,
Bauhaus en general,
no?
Mies, etcètera,
etcètera,
White,
i també
que venia
d'abans de la guerra
amb el Gat Pack,
el Josep Lluís Cert,
etcètera,
etcètera.
Aquesta exposició,
la podrem veure
fins a finals de setembre,
és una de les més importants
que,
en aquest cas,
amb la Fundació
Catalunya Caixa,
ha posat en marxa
el Col·legi d'Arquitectes
en els terres temps?
També és molt relatiu,
això de la importància.
És molt difícil de dir,
no?
És molt difícil,
fa ben poc
hem fet una exposició
que,
diguem,
una mostra d'arquitectura
del Camp de Tarragona
amb obres
que són fetes aquí
i que en morescund
un reconeixement
de part d'un jurat,
no?
En els últims dos anys.
Aquesta també era
molt important.
Aquesta és una exposició
itinerant
que anem fent,
que ha passat pel govern civil,
ha passat naturalment
per la nostra seu,
ha passat per Reus,
no per Reus
ara l'inaugurarem,
ha passat per Vilaseca,
etcètera,
i que la portarem
per tot el camp.
Aquesta és molt important.
I en un altre to,
en un altre sentit,
la de Català Roca
naturalment
també és molt important.
Jo li preguntava
per l'arquitectura
que podem veure
a través de les imatges
de Català Roca
dels 150 i 60.
Es pot explicar,
senyor,
jo pel gran públic,
a la gent que ens està escoltant
de carrer normal,
com és l'arquitectura actual
que es fa a Tarragona
o a Catalunya
en la dècada
que estem?
Hi ha cursos
per a aquestes coses.
És impossible
resumir-ho
en un minut,
això.
Suposo que es fa
l'arquitectura...
A veure,
avui dia
no se'n fa ni d'arquitectura.
Ja no es fa.
Ja no es fan edificis.
No hi ha grues.
No hi ha grues.
És a dir que...
Ben poca cosa.
No hi ha arquitectura?
A veure,
sempre hi serà
i sempre se'n farà
d'arquitectura,
però se'n fa molt poca.
Ha baixat molt la construcció.
L'obra oficial,
els encàrrecs públics
han baixat un disbarat,
per no dir
que han desaparegut.
I són bàsicament
obres d'infraestructura,
a més obres de carreteres
i de trens
en els quals
els arquitectes
no hi tenim gaire participació.
Però no hi ha
obra pública
i difícilment
hi ha obra privada.
Vol dir que la història
d'aquí 50 anys
dirà que
als primers anys
del 2000
del segle XXI
no hi havia pràcticament
arquitectura
en aquest país?
És molt possible,
sí.
Sí, sí.
Tan malament
estan les coses?
Sí,
tan malament.
Sí, home.
Sí,
tan malament
és un terreny
molt difícil,
molt insegur,
a veure,
diguem,
no hi ha perspectives
clàssiques,
diguem,
d'entre les clàssiques
no n'hi ha,
no n'hi ha,
simplement.
Però això no vol dir
que no hi pugui haver
i que no hi hagi
il·lusió
i ganes
de tirar endavant,
això és diferent.
Això és diferent,
és a dir,
el terreny,
l'ambient en el qual
ens momem avui dia
és un ambient
doncs
bastant
és a dir,
inactiu,
amb inactivitat,
amb inactivitat
i això
és dolent
i això
també és dolorós
perquè
s'han d'emprendre
determinades accions
que no són gaire
falegueres.
Però
no tiraríem endavant
si no vejéssim un futur,
si no tinguéssim
una il·lusió,
si no volguéssim preparar
aquest futur
i amb això
ens dediquem,
i us ho poso
amb això
s'hi dediquen
totes les persones.
Clar,
però aleshores
quin és el futur
professional,
present i el futur
professional
de molts arquitectes
d'aquestes comarques?
Doncs el futur professional
és un futur
molt més ampli
del que ens arribem a imaginar.
Els arquitectes
són persones
amb una formació
ja per naturalesa
molt àmplia,
molt humanista
també
i servim per moltíssimes coses.
Ara,
justament,
jo he vist avui
al diari
que els periodistes
havien fet un conveni
amb el SOC,
amb el Servei d'Ocupació
de Catalunya,
per,
el titular deia
que per provocar
o per facilitar
la internacionalització
dels periodistes.
Doncs bé,
aquest mateix conveni
l'hem fet abans
al Col·legi d'Arquitectes,
ensenyant
el Servei d'Ocupació
de Catalunya,
que és un servei
més aviat dedicat
diguem
a ocupacions
de baix
contingut
formatiu,
no?
Doncs aquesta vegada
hem entrat
els de més alt
contingut formatiu
i hem fet veure
per què podem servir
els arquitectes
i podem servir
per la tira de coses
no només per fer edificis,
també podem servir
per fer rehabilitacions
naturalment
o per estudiar patologies,
per fer informes
pels jutjats
o per les comunitats.
També podem servir
per fer reparcel·lacions
des del punt de vista urbanístic,
en fi,
en direccions
o assessoraments
d'empreses,
etcètera,
etcètera.
Hi ha una llista
que pot ser immensa,
no?
I és amb això
que ens encarem.
I el futur
també passa
per marxar fora
del país?
Per buscar feina
com a arquitectes
en altres zones
del món?
Estem en un món global,
n'hi ha que fan
aquesta opció
i nosaltres
tenim l'obligació
d'acompanyar-los
si és que aquesta és l'opció,
però naturalment
el que nosaltres volem
és que la gent
es quedi aquí
i que visqui a casa seva
i que naturalment
que surti a l'estranger
però que torni
que torni
havent vist el panorama
i que ejerceixi aquí,
no?
Clar,
ja deia senyor Llop
que no ens podria explicar
pràcticament
com,
no ens podria definir
com és l'arquitectura actual
perquè pràcticament
no es fa res.
I la que s'ha fet
en els darrers anys
abans de l'esclat
de la bombolla
digui-li com vulgui,
com la definiria?
Doncs com una arquitectura
possibilista,
com s'ha fet
allò que es podia fer.
s'ha fet allò que es podia fer
de vegades amb més qualitat,
de vegades amb menys,
de vegades amb més condicionants,
de vegades amb menys,
com sempre.
Com sempre.
Vostès han passat
de l'èxit màxim
a...
No sé si dir-ne la misèria,
la misèria és una paraula
segurament inadequada,
però han fet una mena de...
de viure en un gran
dragon can
en els darrers anys?
No sé com prendre-me
amb aquesta pregunta.
Potser...
Veu malament.
No,
és que...
Però entenen el sentit,
no?
Sí,
entenc el sentit.
Que segurament és la percepció
que té molta gent també
de la població en general
de dir, ostres,
els arquitectes han pogut viure
i han pogut treballar
molt i molt bé
en els darrers anys
en aquest país
i això,
de cop i volta,
ha esclatat
i ara,
com ens explica vostè,
pràcticament no tenen feina.
Si això es planteja
amb els termes d'abans
s'han enriquit
i ara s'han empobrit,
no m'agrada aquesta comparació,
simplement no m'agrada.
Abans hem treballat molt
i ara,
diguem,
no treballem tant
o bé el treball
no és tan productiu,
això sí que és cert.
I que ara hi ha situacions
d'una gravetat
bastant important,
sí,
que abans no hi eren,
és veritat.
Però no ens hem enriquit tant,
és a dir,
tota la feina de l'arquitecte
de fer un projecte
és una cosa
que costa moltíssim.
I en els últims anys,
abans de la bombolla,
hem de dir
que hem estat surmesos
a un bombardeig
impressionant
de normativa
tant del camp
de l'urbanisme
com del camp
de l'edificació,
que ens les hem vist
i ens les hem desitjat
per poder-les saber
i atendre,
perquè són totxos normatius
realment impressionants.
i això ha comportat
tota una adequació
personal i professional
de cadascú
també molt important.
No hem estat mai
uns reietons,
tampoc.
Hem batallat
de la manera
com hem pogut
i hem viscut la vida
de la manera
com hem pogut.
Res d'extraordinari
ni abans
i potser tampoc ara.
deia que l'arquitectura
dels últims anys
la definia
com a possibilista,
s'ha fet
el que s'ha pogut.
També es referia
a l'obra pública,
és a dir,
d'edificis públics?
També,
però l'obra pública
té un caire molt diferent,
perquè el client
de l'obra pública
és l'administració
i el promotor
és l'administració
i l'administració
habitualment
és un promotor
que veu
les coses
bastant clares
i que habitualment
deixa bastanta
llibertat creativa
perquè veu
el valor
el vessant
del valor cultural
de l'obra d'arquitectura.
No només veu
la seva funció
que també la veu
naturalment
sinó que també
aprecia molt
aquest apartat
més humanista
més de creativitat
i això és molt d'agrair.
Per tant,
l'arquitectura
encarregada
per l'administració
no ha estat tan possibilista
és més concreta
més dirigida
i de bastant
més qualitat
en principi.
a cabo
molts companys seus
de professió
han deixat
precisament
la feina
d'arquitecte?
Home,
no,
el que passa
que n'hi ha
que potser
no l'han començat
i n'hi ha
que potser
s'han jubilat
abans d'hora
però
que hagin deixat
la feina
perquè no n'hi havia
dels que
tenen
una antiguitat
superior
als 10 anys
jo no en conec cap.
En fi,
l'arquitectura
tornem al principi
l'arquitectura
dels anys 50 i 60
reflectida en les imatges
de Francesc Català Roca
és el motiu principal
d'una exposició
que podeu veure
aquest estiu
estaran oberts
a la seu
del Col·legi d'Arquitectes
tot l'estiu
agost inclòs
per tant
juliol,
agost fins a finals
de setembre
estarà l'exposició
oberta
Català Roca
d'Arquitectura
al carrer
Sant Llorenç
a la part alta
de la ciutat
en un dels edificis
emblemàtics
del nucli antic
de Tarragona
Josep Llop
és el president
de la demarcació
de Tarragona
del Col·legi
d'Arquitectes
de Catalunya
que ens ha acompanyat
aquest matí en directe
a la sintonia
de Tarragona Ràdio
senyor Llop
moltes gràcies
que vagi molt bé
moltes gràcies
Bon dia