No, no serà aquesta nit, sinó serà diumenge a les 7 de la tarda
a la Plaza del Rei, organitzat pel Centre d'Art de Tarragona
i dins del cicle Escola de Caló.
Ens arriba a domini públic.
El seu creador i director el tenim via telefònica, el Roger Bernat.
Roger, bon dia, benvingut.
Hola, bon dia.
Què tal? Com estem?
Hem de dir que el Roger, he estat sentint una entrevista
que teniu via internet penjada, i m'he quedat parada
perquè tu al principi això del teatre almenys no era el teu,
o almenys no era el primer pensament que tenies.
No, jo vaig començar a estudiar arquitectura, vaig deixar l'arquitectura,
vaig estudiar pintura, vaig deixar la pintura
i finalment vaig arribar a aquest art multidisciplinar que es diu teatre
i faig una cosa que molta gent diu que no és teatre
però que per mi és teatre el més arcaic que un es pot imaginar, no?
Ajuntar un grup de gent i plantejar-se què vol dir viure en comunitat.
dir que és la màxima expressió del teatre, no?
Que tothom puguem ser actors en aquell moment.
Sí, de fet, aquest espectacle, aquesta performance que arriba a Tarragona
aquest diumenge, és un espectacle on no hi ha actors,
on és una experiència que ha de viure cada espectador individualment i en grup,
però no hi ha ningú que vingui a dir-te si ho fas bé o ho fas malament,
ningú no vindrà a demanar-te res.
Tu, cada espectador, interpretarà l'espectacle com vulgui
i el dirà com vulgui, perquè són espectadors però també actors
li salti i dóna tota la llibertat.
Però explica'm una mica, jo he pogut veure imatges,
si ho voleu, podeu entrar en directe, a través d'internet,
a través del Google, busqueu Roger Bernat, busqueu Domini Públic
i us podreu fer a la idea, jo crec que a la idea només,
del que podem trobar a la plaça del Rei aquest diumenge.
M'ha encantat, no sé si més o menys serà el que es podrà veure
a la plaça del Rei, el que s'ha vist a Tòquio?
Sí.
A Alemanya, també?
Sí, de fet és un espectacle que ja fa quatre anys que girem
i hem estat aproximadament a 60 o 70 ciutats del món,
com tu deies, des de Tòquio fins a Saabruken,
passant per Mèxic, una mica per tot arreu.
Sí.
I és un espectacle que, contra el que peça tothom,
tothom hi acaba jugant,
perquè és un espectacle que alhora és un joc
i si bé quan algú et proposa
ostres, anem a veure això,
però clar, s'ha de participar i així,
la gent diu, ui, no...
Sí, quina por, no?
Primer és tot això de quina por, no?
Això que m'ha fàstim de participar a mi, quina por.
Jo quan vaig estrenar a l'espectacle,
un amic, l'Eduard Escufet,
que ha vist pràcticament tots els espectacles que he fet,
em deia, no, jo en aquest no penso anar,
perquè jo participar és la cosa que m'ha crampat al món.
i jo li deia, mira, és que tots els diners de l'entrada,
si en algun moment pateixes qualsevol tipus de vergonya
o et fens malament.
I de fet, a totes les ciutats que han anat del món,
la gent de seguida entén que és un joc
que és totalment inocu des de la perspectiva de la vergonya,
de sentir-se un individu al mig d'una massa de gent que l'observa.
Som una massa de gent, una multitud.
A Tarragona crec que podem arribar a unes 100 persones.
I dintre d'aquestes 100 persones, tu fas unes coses
i hi ha una veu que et va preguntant
tota una sèrie de coses sobre qui ets,
respecte als altres,
i tu, en funció de si vols o no,
o si vols dir la veritat o no,
vas contestant.
I es va configurant una mica
la fasomia de la ciutat.
Qui és la persona que està a Tarragona
un diumenge de juliol?
Doncs és el que a poc a poc l'espectacle permet descobrir
fins que de cop i volta es converteix en una ficció
i tu passes de ser un ciutadà
que passeja un diumenge de tarda per Tarragona
a ser un personatge d'una obra
que té un final inesperat.
I en quin moment es trenca el gel?
Però clar, jo m'imagino que la gent diu
Ai, mira, sé que es fa teatre,
que normalment se sa jo que anem una mica despistats,
que es fa teatre a la plaça del rei.
Anem a apropar-nos a veure què és això.
En quin moment dius
vols ser, vols formar part d'aquesta obra?
I com es fa això?
El gel es trenca des del moment que
l'organització dona uns auriculars
a cada un dels espectadors.
D'acord.
I amb aquests auriculars, clar, tens una veu
que ningú més no sent.
I tu decideixes perdre la relació amb aquesta veu,
que és clar, acaba sent com una audioguia,
la relació que tu vulguis.
Tu al museu, quan tens una audioguia,
si vols seure i no seguir el que et diu l'audioguia,
doncs no ho fas, la tenques i endavant.
Però en aquest espectacle el que passa és que la gent s'engresca,
entén ràpidament les regles del joc,
i al final tenim el 95% del públic que acaba prenent la responsabilitat
que l'espectacle li convida a aprendre,
que és de portar fins al final la forma de l'espectacle,
perquè, clar, si la gent no juga, finalment no hi ha espectacle.
Clar. I del públic quines reaccions reben?
Perquè, clar, la gent que té els cascos, com deies tu,
els auriculars, sí senten el que hi ha.
Però la gent del voltant, no, no, en un principi?
I, de fet, la gent del voltant s'atura un parell o tres a menys,
es pregunta què fan aquells bojos.
Què fa aquesta gent aquí, no?
Què estan fent?
I aixecen el braç, es toquen el nas, la boca...
Es posen els braços al cap, però això és el que et dona
una sensació de seguretat com a espectador,
perquè tens la seguretat que ningú del teu voltant
entén res del que tu estàs escoltant
i saps que és un espectacle que s'està fent pràcticament per tu
i aquells que t'envolten i que també tenen auriculars.
Clar, clar, clar. En quin moment vas decidir-ho fer d'aquesta manera?
En quin moment vas dir, ostres, vaig a provar,
a veure que la gent també és molt receptiva
perquè no anem a veure si també volen ser ells mateixos els protagonistes.
Quan vas deixar de banda els actors, com pròpiament dit,
i vas agafar aquests altres actors involuntaris?
Mira, et podria dir la veritat o et podria dir una mentida?
El que vulguis, el que més ràbia et doni.
No, és que... La veritat és que nosaltres som una companyia
que viu sobretot de voltar.
Sí.
I voltar amb actors era una nosa,
perquè quan no estan malalts tenen una pel·lícula,
quan no tenen una pel·lícula tenen un altre espectacle,
i de sobte la possibilitat de viatjar a lleugers
per nosaltres era la vida.
Sí.
I de fet, des que vam fer aquest espectacle no hem parat.
I segurament que de cara...
Digues, digues, digues.
Digue'm la mentida.
Menteis, no?
La mentida és que també es podria interpretar
que aquest espectacle el que convida és la gent
a convertir-se en actor.
I en un món cada cop més ficcional,
on l'economia es converteix en un conte de fades,
potser va bé entrenar-se a ser un personatge
per poder-se espavilar en aquest món de fades, no?
I donar també...
Aquesta, d'alguna manera, seria la mentida de l'espectacle.
I donar també una mica il·lusió, no?
Que també seria una mentida mitges.
Sí, és una mentida de mitges,
però jo crec que és una reflexió que a mi m'ha vingut
després d'aquest espectacle, no abans.
Abans era una qüestió molt més física,
de dir, uf, ja no puc amb tants actors i...
Però quins actors tenies tu al voltant, per favor?
Bueno, tenia uns actors boníssims.
El problema dels actors boníssims és que treballen molt...
Amb quina gent t'ajuntaves, tu?
I quan tu et conviden al Festival de Viena,
et fa una il·lusió enorme, et diuen,
ah, doncs no puc.
I dius, home, ara no els diria que no.
Ara no ho facis, això?
Sí.
Clar.
Ostres.
I ara som un equip molt reduït
que, bueno, que podem moure'ns amb molta facilitat allà on sigui.
I qui és que t'acompanyarà aquest diumenge?
Amb qui estàs treballant ara?
Doncs mira, el nucli dur de la companyia,
l'Helena, el Txalo i el Txalo.
Sí.
I la pandilla del centre de Tarragona,
que ens ha convidat
i que, bueno, que ha fet tots els possibles
perquè es pugui veure aquest espectacle a Tarragona.
Amb l'Helena i amb el Txalo des del principi d'aquest espectacle
o se n'ha anat afegint en aquests anys que ho porteu en ruta?
No, no.
Pràcticament l'Helena es va incorporar una mica més tard a l'estrena,
però el Txalo es va incorporar ja des de l'estrena mateix
i, bueno, des de llavors que estem voltant amb aquest espectacle.
I Roger, quin dels dos te va dir?
En quin enrenou t'estàs ficant, Roger?
En quin enrenou t'estàs ficant?
Algú dels dos t'ho va dir o no?
No, no, al contrari.
Xapó, tira cap endavant, no?
Clar, al contrari.
De fet, ara, amb tota la que està caient,
ostres, sort que són una sèrie d'espectacles
que podem traduir-la fàcilment a qualsevol idioma
i, bueno, són espectacles que ja es veuen molt poc a Catalunya.
Sí.
Recordem que serà aquest diumenge a les 7 de la tarda a la plaça del Rei.
A l'espectacle es diu Domini Públic
i ja tenim a Tarragona aquest diumenge,
però jo no sé, cap a on marxeu després?
Com es troba l'agenda d'aquest Domini Públic?
Mira, ara, el Domini Públic,
que ja fa quatre anys que es va estrenar,
ja comença a tenir una agenda una mica més relaxada
i el que estem girant molt
és amb la consegració de la primavera.
D'acord, sí.
Hi ha un pendent de votació que vam estrenar aquesta primavera
i ens anem a Estònia,
bueno, ara ens anem a França,
després anem a Itàlia,
després anem a Estònia,
a Lluviana,
bueno, anem voltant.
Molt bé.
I la maleta posada
i cap amunt i cap allà,
allà on els cridin, no?
Sí, sí.
I com són espectacles que nosaltres arribem amb quatre maletes,
us repartim els auriculars
o els mandos de votació o el que sigui necessari
i ja ens hi podem posar,
doncs, clar, imagina't,
és molt fàcil arribar,
recollir les coses
i a l'endemà estar en una altra ciutat.
Totalment diferent.
Ara ja saps que d'aquí a poc esperem
que puguem veure aquesta nova obra, no?
Aquí a Tarragona estem amb el Domini Públic aquest diumenge
i ara no sé si haurem d'esperar,
potser esperem que pocs mesos
per tornar-te a veure per aquí, per casa nostra.
Doncs no ho sé,
jo estic encantat.
Tu fas la proposta, no?
Jo estic encantat de fer els espectacles a casa meva, no?
El que passa és que, bueno,
si no és possible,
vull dir que no portarem les coses tampoc, no?
No, m'imagino, m'imagino.
Doncs Roger Bernat,
creador i director d'aquest Domini Públic
que recordem arribarà aquest diumenge a les 7 de la tarda
a la plaça del Rei dins de Cicle Escola de Caló.
Moltes, moltes gràcies,
molta merda
i que vagi molt bé.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau.
Adéu.
Adéu.