Fem ara una mirada a la història recent de Tarragona,
aquí al Matí de Tarragona Ràdio.
El 12 de juny del 1987, dues explosions de matinada
al rac de canonada Sant Antetrol van provocar unes grans flames,
el polígon patroquímic i l'ensurt i el pànic de la població.
De fet, milers de persones van sortir de casa
i van fugir de la ciutat.
Dilluns a la nit, el proper dilluns a la nit,
ho recordarem amb un programa especial a Tarragona Ràdio.
Un programa que recull el testimoni d'alguns dels periodistes
que aquella nit del 1987 van treballar,
van explicar la notícia als ciutadans de Tarragona.
I un programa especial que també recupera
la veu del radiofonista Javier Pedrol.
Aquella matinada, a través de les zones de l'antiga ràdio Tarragona,
de Ràdio Nacional d'Espanya, aquí a Tarragona,
reflectia i recollia l'ensurt, les preguntes
i la por, en definitiva, dels ciutadans.
Un petit extracte.
Ràdio Tarragona.
Perdona'm un moment, perdona'm un moment,
perdona'm un moment, que estem porquina no m'entén.
Em sent?
Em sent?
Si em senten, em senten, som sincerats
i necessitem, diguem-ne, saber el que passa.
Però el pànic és el que millor que es pot tindre en aquest moment.
Aquí totes les famílies es veu que s'han anat
i aquí s'han quedat les dues soles.
No, no ho he sentit tot.
És que és molt interessant que ens vivin...
Què passa?
Què hem de fer?
Sí, és clar, jo tinc una bona mare
que s'està morint.
És un muntatge d'aquell programa de l'antiga Ràdio Tarragona
amb la veu de Xavier Pedrol
i d'algunes de les persones que aquella nit, aquella matinada,
trucaven a la ràdio davant del pànic
que provocava aquelles explosions
que després es va comprovar que eren un atemptat terrorista,
un atemptat de la banda terrorista ETA.
Nani Rodríguez, bon dia.
Bon dia.
Nani Rodríguez és professora de comunicació
a la Universitat Rovira i Bergili,
especialitzada en el tema de la comunicació de risc
i, de fet, està a punt d'acabar una tesi
sobre el risc als polígons petroquímics de Tarragona.
I em sembla que, d'alguna manera,
la seva tesi arrenca també,
la seva investigació, la seva recerca,
arrenca, d'alguna manera,
en aquell 12 de juny del 1987, no?
De fet, és així.
Vull dir, el punt de partida va ser allò,
va ser el que va canalitzar la meva inquietud professional
cap a un sector que jo penso que és molt important,
que no hi havia res fet
i que aquella explosió, d'alguna manera,
va posar en marxa la por de la gent
i també va posar en marxa la preocupació
dels que gestionen el risc que implica conviure
al costat d'un polígon químic com el de Tarragona,
tant les administracions com les empreses.
Allò va ser una espoleta de sortida.
Jo sempre dic que crisi,
i a més, crisi, per exemple, en xinès,
els saps que s'escriuen ideogrames,
doncs la paraula crisi, en xinès,
vol dir els ideogrames que la conformen
són perill i oportunitat.
És a dir, evidentment,
una crisi representa que ha passat alguna cosa,
que alguna cosa negativa,
i també representa una oportunitat.
Jo crec que l'atemptat del 87
va ser, evidentment, una crisi
i, sobretot, una oportunitat de posar-nos les piles.
La tesi doctoral de Nani Rodríguez està a punt d'acabar,
per tant, coincidirà d'alguna manera amb els 25 anys.
Les conclusions 25 anys després,
les principals conclusions quines serien?
Es tornaria a produir una situació similar
a la de fa 25 anys?
Jo, malauradament, penso que sí.
Penso que sí.
Perquè, de totes maneres, s'ha fet molta cosa.
S'ha fet molta cosa.
Les conclusions fonamentals...
A veure, jo he analitzat els diferents polígons químics,
les grans concentracions químiques de l'Estat,
que Catalunya, i especialment Tarragona,
són les més importants, amb molta diferència,
perquè et facis una idea...
A tota Catalunya hi ha 155 empreses
de les que ens consideren de risc.
Normalment són químiques o petroquímiques
i tenen una legislació especial,
és a dir, han de fer un protocol especial
perquè són empreses que poden generar danys
fora de les seves instal·lacions.
A Catalunya hi ha 155,
a tota Catalunya.
A Andalusia hi ha 55,
que és la següent comunitat amb més nombre.
Però només a Tarragona hi ha 57 instal·lacions.
Potser empreses n'hi ha 30 i pico,
però si comptem instal·lacions,
que és realment el que s'ha de comptar,
són 57 les que tenim aquí.
Vull dir que el volum és molt, molt important.
Si comparem el que s'ha fet a Tarragona
amb el que s'han fet a altres zones,
el que s'ha fet a Catalunya, realment,
amb el que s'ha fet a altres zones,
estem bastant per davant.
És a dir, aquí s'ha fet molta feina.
Però és una feina, és una mica gota malaia.
És a dir, la gestió de la por de la gent
no pot ser mai una cosa permanent.
Ha de ser ni reactiva.
Quan passa una cosa ho explico.
No, ha de ser constant
i s'han de continuar fent.
Darrerament, amb el tema de la crisi econòmica,
de les retallades,
a mi em consta, per exemple,
que el Departament de Protecció Civil
va passar de 6 milions d'euros de pressupost
a 1.400.000.
Evidentment, això no dona
per fer campanyes de comunicació de risc,
que són les que realment fan
que la gent actui d'una manera adequada
en cas que passi alguna cosa.
És a dir, el que genera la por
és el pànic de no saber què passa.
I aquest tall de veu que m'has posat,
la gent deia, és que jo vull saber què passa.
El més important és,
si tu tens coneixement del que està passant,
si a tu t'expliquen,
doncs mira, aquí tenim amoníac i l'amoníac,
si hi ha un núvol tòxic,
doncs et passarà això i això.
Si et tanques a casa i baixes les persianes
i no et mous,
no et passarà absolutament res.
Si tu controles la situació,
deixes de tenir por.
I per això considero que és molt important
la comunicació de risc.
Jo crec que és el que fa equilibrar
la percepció de risc que es té del risc real.
És a dir, nosaltres pensem, per exemple,
que conviure al costat d'una instal·lació química
és molt perillós.
I realment hi ha el mateix perill
estadísticament demostrat
que viatjar amb tren,
el fet de viure al prop d'una instal·lació química.
Però, en canvi, la percepció
és absolutament desequilibrada.
Sembla que sigui molt més perillós.
El que fa que s'equilibrin
la percepció i el risc real
és la comunicació de risc.
És explicar a la gent el que passa.
Sí, mirem, però,
el conjunt d'aquests 25 anys
s'haurien avançat molt o poc
en tots aquests fronts,
és a dir, en el de la comunicació de risc,
en el de la pròpia seguretat
de les instal·lacions,
en les campanyes informatives,
en la instauració del pla secta
amb tot el que això suposa
de simulacres,
alguns fins i tot en població
afectada,
o en el tema de les proves de sirenes
perquè la gent estigui millor informada.
És a dir,
si mirem el conjunt d'aquest quart de segle,
hem avançat...
Jo diria que les empreses
són les que més han avançat.
És a dir,
el considerar la seguretat,
la necessitat del manteniment,
la necessitat d'instal·lar
la millor tecnologia possible,
la importància de no estalviar
a l'hora d'instal·lar una vàlvula
i agafar la millor vàlvula possible,
això les empreses ho han entès molt bé.
Fonamentalment,
perquè els surt més a compte
fer les coses bé
que fer-les malament.
Vull dir, bàsicament és això.
Si mirem per percentatge
de com s'ha modificat,
jo diria que el percentatge més alt
de modificació en positiu
ha sigut per part de la iniciativa privada.
En segon lloc,
per part de l'administració,
l'administració a Catalunya
ha fet i està fent
i continua fent
accions de comunicació de risc.
El que passa és que són poques.
Vull dir,
la població varia,
ha crescut molt,
Tarragona ha crescut moltíssim
i això s'ha d'anar fent continuadament,
però també ha avançat molt.
Vull dir,
saben molt bé el que s'ha de fer,
una altra cosa és que tinguin els mitjans,
però tenen molt clar,
de fet,
el director general de Protecció Civil
ha estat treballant de tècnic aquí a Tarragona,
vull dir,
no és un senyor,
un tècnic d'aquells de Barcelona
que quan passa alguna cosa
agafen el diccionari
per veure què vol dir un cràquer,
sinó que sap molt bé el territori,
el coneix molt bé
i té la mateixa sensibilitat
que podem tenir nosaltres
i això és molt positiu.
fins i tot a l'hora de fer hipòtesis accidentals,
d'organitzar el pla secta,
penso que s'ha avançat molt.
Falta potser conscienciar
el que podríem dir la classe política
o aquesta societat,
els sectors polítics o vinculats a la política,
que moltes vegades tenen por
del que diuen crear alarma social innecessària.
Jo sempre dic que val més
mil alarmes sense necessitat
que una necessitat sense alarma.
Vull dir, de fet,
em sembla que fa dos anys o fa tres anys
que hi va haver un episodi
d'una fuita d'un producte Aircross
que va activar el pla secta,
però el problema no és
que es va activar el pla secta,
que segons està protocolitzat
s'havia d'haver activat.
El problema està en que hi va haver
d'alguna manera una reacció
de les forces polítiques
dient que no calia,
que això és alarmar la població.
No, la població s'ha d'acostumar,
per exemple, a les proves de sirenes
que es fan periòdicament
i que es continuen fent periòdicament.
Penso que és molt important
que la població associï les sirenes,
el tríptic que li arriba a casa,
els comentaris,
les informacions que surten als diaris,
que això forma part de la seva cultura de risc
i que és important que coneguin
què és el que tenen entre mans
i que no confonguin,
sobretot que és una cosa
que confon la gent,
el terme perill i risc,
perquè en castellà i en català
ho fem servir de sinònims
i no té res a veure.
Jo explico, per exemple,
que perill,
imaginem-se l'oceà atlàntic,
perill és igual
per un trasatlàntic
que per una patera.
El perill és
la profunditat de les aigües,
les tempestes,
les onades,
el vent,
tot això és el perill.
El risc,
evidentment,
no té el mateix risc,
el trasatlàntic,
que una patera.
El risc és un element probabilístic
que es pot controlar,
que invertint en seguretat,
amb intencionalitat
de controlar-lo,
es pot minimitzar molt.
El perill no.
Vull dir que no confonguem,
que no pensem
que risc sempre és
una paraula negativa.
I això encara,
i jo diria que
puntualment
les empreses químiques
algunes no,
però el col·lectiu
encara predomina
una mica aquesta idea
de no parlem de risc,
això més val no tocar-ho,
quines ganes
d'alarmar la gent,
per què hem d'explicar
què fem.
Encara continua
havent-hi una mica
d'aquest corporativisme
de dir
quietos paraos,
no nos movemos,
no sé a què,
ens diguin
que som especialment
perillosos.
I no és veritat.
I si comparem
les instal·lacions
de Tarragona
amb altres
que tu has pogut
observar i analitzar
de la resta de l'Estat?
No diria anys llum,
perquè el País Basc
també,
pensar que al País Basc
per exemple
hi ha 23 empreses
de risc.
I aquí torno a dir
155,
que és una barbaritat.
De les quals
més de 50
has dit
a la demarcació
a Tarragona.
A Tarragona
comptant els dos polígons.
Ja no ens n'anem.
Em sembla que el Cobert
també l'he comptat,
la de Càtor del Cobert,
però ja no compto
les Terres de l'Ebre,
compto Tarragonès,
57 instal·lacions,
que és una barbaritat.
Doncs el País Basc
també està fent
les coses ben fetes,
no contempla simulacres
amb implicació
a la població
perquè el País Basc
té petits polígons químics,
no té una gran concentració.
On hi ha més
és als voltants
de Bilbao o Baracaldo
que hi ha
12 o 13 empreses,
però és la màxima concentració.
Andalusia,
per exemple,
he analitzat també
Cantàbria,
que té 8
i petitetes.
El que passa
és que allí també
la població
està molt disseminada
i els sistemes
per avisar la població
no poden ser
els mateixos que aquí.
Aquí instal·les
10 sirenes
i se n'entera
o poden escoltar
150.000 persones
que són les que viuen
a Tarragona.
Allà no,
són cases disseminades,
és tot geogràficament
estan distribuïts
d'una altra manera.
També he analitzat
Astúries i,
per exemple,
Andalusia.
Un cas
que jo comparo
molt al de Tarragona
perquè penso
que és Huelva.
A Huelva
hi ha una fractura
social claríssima.
La població
està dividida
entre a favor
de les químiques
o en contra
de les químiques.
Si treballo
a les químiques,
les químiques
són bones.
Si no treballo
a les químiques,
no les vull.
Però és que allí
s'han donat
una sèrie
de circumstàncies
que han complicat
molt aquesta percepció
de la gent.
I a més,
hi ha una manca
de diàleg total
entre l'administració
i les associacions
veïnals,
associacions veïnals,
col·legis professionals,
el Col·legi d'Arquitectes,
partits polítics,
però partits polítics
des d'Izquierda Unida,
el partit andalucista,
Huelva té
la mateixa
població que Tarragona
i té un polígon químic.
Té dos,
com aquí,
com al nord i al sud,
amb una diferència
també de 12 quilòmetres,
i té 17,
només 17
empreses químiques.
Però s'han produït,
com t'ho dic,
una sèrie de circumstàncies,
per exemple,
que estudis epidemiològics
detecten
que Huelva
és una de les zones
amb un índex
més gran de càncer,
vull dir,
diferents estudis epidemiològics
de diferents universitats
i organismes públics
i privats,
vull dir,
no és un catedràtic
que s'hagi tirat
a la piscina.
Això fa que la percepció
de la gent
sigui,
tinguin una sensació
que...
Estigui la població
molt dividida.
Molt dividida.
Cosa que no passaria
aquí a Tarragona.
Clar,
però és que aquí hi ha hagut diàleg,
aquí hi ha diàleg,
allà no n'hi ha.
Per exemple,
a Càdiz,
que també hi ha 16 o 17 empreses,
al Gezira,
és la zona del camp de Gibraltar,
que allà tenen de tot,
perquè tenen pateres,
contrabando,
vaixells que passen,
82.000 vaixells
que passen cada any
per l'estretxó,
tenen molt volum
d'activitats
amb un cert risc,
en canvi,
allà hi ha diàleg
i a Huelva no n'hi ha.
Parles amb la patronàlia
i et diuen
jo no vull saber res
de la Mesa de la RIA,
que és l'associació
que s'oposa
a les químiques en general.
De fet,
què està passant?
Doncs que les químiques
estan desinvertint a Huelva
i que el polígon químic
s'està morint.
Fa 25 anys,
la nit d'en Patrol,
la ràdio va tenir
un paper protagonista
i, de fet,
ho recordarem
amb aquest programa espacial
que emetrem dilluns a la nit,
que ha realitzat
un periodista tarragoní,
ara resident a Madrid,
Vicente Rubio,
que recull el testimoni
d'alguns periodistes
que van treballar
aquella nit
i també recupera
la veu de Javier Pedrol
a l'antiga ràdio Tarragona.
La ràdio va ser fonamental
i creus que seria...
Continua sent fonamental
en una situació?
Continua sent fonamental.
De fet,
a tots els documents,
que s'envien a la gent
d'un mil maneres diferents
on indiquen
els protocols a seguir
en cas que
tu estàs a casa
i sense les sirenes
ha passat alguna cosa, no?
Doncs hi ha
una sèrie d'accions
que has de fer, evidentment,
tancar portes i finestres,
baixar les persianes
i una de les
recomanacions importants
és
posa la ràdio.
Tingues a casa una ràdio,
un transistor amb piles,
perquè, evidentment,
hi poden haver talls de llum
i escolta la ràdio.
La ràdio t'informarà,
et mantindrà informat
perquè la sirena t'avisarà
quan comença l'episodi
i quan s'acaba l'episodi.
Però l'espai que hi ha al mig,
que és aquell problema
de desinformació,
aquell te'l proporcionarà
la ràdio.
Aquella nit
la ràdio va ser
bàsic.
Bueno, pensa que
un de cada quatre persones
se'n va anar de casa.
A més, se'n va anar
d'unes maneres
i amb una reacció
de pànic incontrolat.
Jo recordo, per exemple,
treballava a la Càmera de Comerç
i el gerent de la Càmera de Comerç,
una persona amb un nivell cultural alt
que presumiblement
ha d'estar fora
d'alarmes injustificades
i de pànic sense control.
Va deixar,
va agafar els seus tres crios,
va deixar la casa
que vivia a la Rambla
i se'n va anar
a la Romana.
Dius, a veure,
on vas?
Vull dir,
si hi ha tres quilòmetres
de diferència,
per què organitzes tot això?
i surts al carrer
i col·lapses la carretera
per anar-te'n tres quilòmetres
més avall.
Va ser tota una reacció de pànic
que és el que ens va fer pensar.
No és només el risc
que hi hagi un núvol tòxic
o una explosió,
sinó també hi ha el risc
que la gent entri
en una espiral de pànic
que pot ser igualment perillosa.
Després vam saber
que era un atemptat
provocat a Pareta,
que va provocar aquestes reaccions
i que segurament ens va ajudar
i ens ha ajudat
en aquests 25 anys
a millorar els nostres protocols
de seguretat i de comunicació
davant del risc
de conviure amb instal·lacions
com les que parlem avui.
Tot això ho hem parlat
amb Nani Rodríguez,
professora de comunicació de risc
de la Universitat de Rovira i Vergili
i, com dèiem,
a punt d'acabar una tesi...
Ja està, ja està, ja està.
...que seguirem amb molt d'interès
quan estigui publicada
una tesi sobre el risc
precisament als polígons petroquímics
d'Espanya.
Nani Rodríguez, moltes gràcies
per convertir aquests minuts
en Tarragona Ràdio.
Gràcies.
Bon dia.