El meu públic espera veure'm en un producte ben acabat.
T'hauré de recordar que ets un actor sense feina i mort de gana,
a qui jo he aconseguit generosament que apareguin la meva obra
en un esforç per tal d'ajudar-lo a tornar a sorar.
Mort de gana, sí.
Sense feina, potser.
Esperant tornar a sorar és possible, però...
Però borratxo?
Jo no ho he dit pas, que fossis un borratxo.
Ja ho sé, però és que també ho sóc, de borratxo.
Va.
Què et sembla si el teu personatge
treu una daga d'entre els plecs de la túnica
i en un moment de frenètica frustració
es buida els seus propis ulls fins a quedar-se sec?
Sí.
És una gran idea.
Què has menjat avui?
Què passa? Que està malament?
Home, és depriment. El públic s'ho mirarà.
Ja ho sé, faran aquelles talls sorolls que fan amb els llavis.
Sí.
D'això se'n diu xiulà.
I què et sembla si el rei tot d'una
canvia d'opinió?
Això és una idea positiva.
Ell no ho faria mai, això.
Oh, i si la reina el convèn?
No ho faria mai. És una bruixa.
Però, però, i si l'exèrcit truià rendeix?
Lluitaran fins a la mort.
I si Agamemnon es desdigués de la seva promesa?
No lliga amb el seu tarannà.
Però, i si jo, de sobte, agafo les armes i em soblevo?
Va en contra del teu personatge.
Tu ets un covard, un esclau insignificant i miserable
amb una intel·ligència de mosquit.
Per què penses que t'he donat el paper, eh?
T'acabo de donar sis possibles finals.
Cadascun d'ells més matosser que l'anterior.
Ets l'obra, que és matossera.
Mentre l'home sigui un animal racional,
com a escriptor no puc fer que cap altre personatge
facin escena una cosa que no faria en la vida real.
Em permeto recordar-te
que nosaltres no existim en la vida real.
Què vols dir?
Saps molt bé.
Saps molt bé que ara mateix som personatges
en un fragment d'una obra que representa el teatre a Tarragona.
No t'enfadis amb mi. Jo no ho he escrit.
Nosaltres som personatges d'una obra
i aviat veurem la meva d'obra,
que és una obra dins d'una altra obra.
I ells ens estan mirant.
Sí.
És molt...
és molt metafísic, oi?
No és solament metafísic, és estúpid.
Preferiries ser un d'ells?
No, què és? I ara?
Decididament no, mira-te'ls.
I vosaltres què?
Teniu algun suggeriment?
Deixa de parlar amb el públic.
Sento haver-ho esmentat.
Que n'és de curiós, oi?
Som dels grecs antics a Atenes
i estem a punt de veure una obra que jo hi he escrit
i que tu interpretes
i ells són de Tarragona o de Reus
o d'algun lloc horrible per l'estil
i ens estan mirant a l'obra d'algú altre.
Ah!
I si ells són també personatges d'una altra obra
i algú ens està mirant?
Eh?
I si no existeix res de res
i tots som en el somni d'algú?
O encara pitjor,
i si només existeix aquell senyor grassonet de la tercera fila?
Això mateix és el que dic jo.
Mira,
i si l'univers no és racional
i les persones no tenen entitat pròpia?
Aleshores podríem canviar el final,
ja que no caldria que s'adequés
a unes nocions preestablertes.
Oi que m'entens?
Esclar que no.
Vostès l'entenen?
Els personatges teatrals
no tindrien trets definits
i podríem triar els nostres propis caràcters.
Jo,
jo no hauria de ser l'escalde
només perquè tu ho has escrit així,
podria...
podria triar de convertir-me
en un heroi.
Tu estàs suggerint el caos.
La llibertat és el caos?
La llibertat és el caos?
Hmm.
La llibertat és el caos?
Hi ha algú a la sala
que s'hagi especialitzat en filosofia?
Jo.
Qui és?
De fet,
la meva especialitat és la gimnàstica,
amb optativa la filosofia.
Ets tan amable de pujar, sisplau?
Escolta,
però si es pot ser...
Cal, collons, cala!
I fa res si he estudiat
a la Rovira i Virgili?
Ah, de la Rovira i Virgili.
Bé, és igual,
agafem qualsevol cosa, és igual.
Mira,
m'està pujant la mosca...
I ara què t'agafa, tu?
Home,
estem al vell mig d'una obra.
Com pots dir qui és aquesta?
Estem a la inauguració del Teatre Tarragona
i jo no tinc un final per la meva obra.
I què?
S'han plantejat qüestions serioses filosòfiques.
Coi, existim nosaltres?
Existeixen ells?
Quina és la veritable naturalesa de l'ésser humà?
És absurd, oi?
Absurd.
Què és l'absurd?
Quina és la barrera entre realitat i fantasia?
Qui és real?
On és la realitat?
Sis personatges en cerca d'autor,
de Luigi Pirandello.
És que no, no.
És que no, no.
Hauria de sensar per a la seva...
Disprensi, senyora directora.
Ai, què més ara?
És que hi ha uns senyors que la demanen.
Ara assegem.
I sabeu pel bé que quan assegem
no ha d'entrar ningú.
Eh, qui són aquests senyors?
Què volen?
Hem vingut en cerca d'un autor.
D'un autor?
Quin autor?
Qualsevol, senyora.
Aquí no n'hi ha cap d'autor
perquè no estem assajant cap comèdia nova.
Millor, doncs, senyora.
Així nosaltres podem ser la seva comèdia nova.
Ai, mira, ja ho veus.
Però si no hi ha autor.
Llevat que ho vulgui ser vostè mateix.
Que voleu fer broma?
I ara, senyora directora?
De cap manera.
Al contrari.
Li portem un drama dolorós.
I podem ser-li la fortuna.
Feu-me el favor de fer via i no amoïnar
que aquí no tenim temps per perdre amb guillats, va.
Em permetrà de fer-li observar que
si es tracta de guilladura
és aquesta precisament
la raó del seu ofici.
Però què t'he dit?
Ah, sí?
Té, té, té.
Us sembla un ofici de guillats, el nostre?
És fer semblar de debò allò que no ho és.
I sense que calgui, senyora, només per jo.
No és el seu ofici donar vida dalt de l'escenari
a personatges fantàstics?
Us vull demanar que considereu que la professió de còmic,
estimat senyor, és una professió nobilíssima.
Si ara com ara els senyors comediògrafs nous
ens donen convèdies pocasoltes
en lloc de...
i ninots en comptes d'homes,
sapigueu que és el nostre orgull
haver donat vida aquí,
damunt d'aquest enfostat,
a obres immortals.
Sí, senyora.
Sí, senyora.
Exactament.
Exactament.
Sí, senyora.
A éssers vivos.
Més vius i tot
que els que respiren i van vestits.
potser més poc reals,
però més de debò.
Som del mateix paret.
Però com s'entén, si de primer deia...
No, no, no, no, no.
Dispensi.
Ho deia per vostè, que ens ha dit,
cridant,
que no tenia temps per a perdre'm tocats del bolet.
Mentre ningú no pot saber més bé que vostè
que la naturalesa fa servir d'instrument
la fantasia humana per a continuar,
encara més alta,
la seva obra de creació.
Bé, està molt bé,
però on voleu fer cap amb tot això?
Enlloc, senyora.
Enlloc.
Només demostrar-li
que es neix a la vida de moltes maneres,
de moltes formes.
Arbre o pedra,
aigua o papallona o dona.
I també es neix personatge.
I vos,
amb aquestes senyores que us envolten,
heu nascut personatge?
Això mateix, senyora.
i vius, ben vius.
Com ens pot veure?
No m'agrada,
no m'agrada gens,
gens ni mica que riguem així,
perquè portem amb nosaltres un drama dolorós.