És la música dels pets, però també n'hi haurà dels mittels,
dels whiskins, dels Lacks en Busto,
Papet i Marieta, Francisco Garrido,
però repassaran algunes de les cançons destacades de la música catalana
i de les nostres comarques dels anys 60 i fins ara.
Estem parlant de Tarragona Reus, La lluita per les zones,
una comèdia musical que s'estrena aquest cap de setmana al Teatre Metropol,
és una de les produccions pròpies, produccions tarragonines d'aquest any,
de l'estudi de música, amb el text de Jordi Roig,
amb els big bands de l'estudi de música, amb la direcció de Muriel Grau.
De tot plegat en parlarem avui amb la presidenta de l'estudi de música,
la Teresa Valls. Teresa, bon dia.
Bon dia.
També ens acompanya el Paco Martín, que ell és director de la Big Band, bon dia.
Bon dia.
I ens acompanya l'Oriol Grau, que és el director d'aquesta comèdia musical
que podrem veure aquest cap de setmana.
Oriol, bon dia.
Bon dia.
Ens faltaria el Jordi Roig, que a més a més és molt jove.
Podríem començar parlant d'aquí, perquè el text és de Jordi Roig,
amb 23 anys i ja tenim aquest text, que el portem al teatre aquest cap de setmana.
Qui és Jordi Roig i què és Tarragona Reus, la lluita per les zones?
Doncs Jordi Roig, anem, Jordi Roig,
jo l'he conegut com a actor de Dames i Vells,
és a dir, va venir Dames i Vells, es va presentar,
va començar sent dimoni i ara és el vell primer de Dames i Vells,
en substitució al Fermi Fernández, que acostumava a ser-ho ell.
I aleshores un dia em va dir, diu, llegeix-te una cosa que he escrit,
acabant la carrera em van fer escriure una sitcom, una comèdia, diguéssim,
llegeix-te-la a veure què.
I em va semblar molt bona, vaig pensar, hòstia, aquest tio té talent.
I aleshores quan va arribar l'encàrrec per part de l'estudi de música de dir,
tenim 12 cançons i volem fer un musical, vaig pensar la persona ideal és ell,
perquè el Jordi també és músic, toca el baix, va sempre carregat amb el baix,
amunt i avall, i és un tio que domina una mica la cosa dramatúrgica,
doncs sí, sí, i ell es va posar la capa i bé, ha sortit un musical prou divertit, diguéssim,
amb la dificultat que suposa encaixar 12 cançons amb una història
i que tingui una certa coherència.
Algunes, diguéssim, s'han posat en calçador.
En calçador.
Algunes hem hagut de canviar la lletra, però al final tot té sentit.
Ara parlarem d'on és ja el projecte, però vaja,
si expliquem què és Tarragona Reus o la lluita per les zones,
què explica aquesta obra de teatre, com ho fem, Oriol?
És la lluita d'una ràdio petita i modesta de Tarragona,
que es diu Tarracorradio.
Ai!
I d'una ràdio molt més gran, d'aquestes de radiofórmula,
és a dir, sense personalitat específica, ni de proximitat ni res,
que la vol absorbir, que se la vol menjar, no?
És una història, diguéssim, que tothom reconeixerà de seguida.
I veiem aquí el binomi Tarragona Reus,
no sé si veurem aquí alguns dels tòpics d'aquells que...
Vaja, també ens fan ara, si és de la comèdia, sí, no?
I ara ho veurem, eh?
Hi haurà marro.
Sí, sí, sí, es diuen ganxets, es diuen...
Pelacanyes, i coses, i més coses.
D'on sorgeix aquest projecte, Teresa?
Doncs això sorgeix un dia amb una conversa entre el Paco i el Paco,
que diu, ai, podríem fer un musical,
i a partir d'unes cançons,
busquem unes cançons que ens agradin,
que parlin de la majoria de Tarragona,
o de grups que són d'aquí,
i a partir d'aquí, bueno, sí, això com ho lliguem,
perquè, clar, això no ens queda un concert, no?
Hem de fer una altra cosa.
I llavors, bé, quan parlem a l'Oriol,
li expliquem la idea,
i a partir d'aquí, bueno, al final ja te l'ha explicat ell, no?
És parlar amb el Jordi Roig,
ell comença a escriure,
fem un càsting entre alumnes i exalumnes
i col·laboradors habituals,
i, bueno, surt això.
Surt això que veurem.
Unes 50 persones a l'escenari.
Això t'anava a dir, 50 persones?
Entre músics i actors, més o menys, uns 50.
I com heu combinat la feina teatral amb la musical,
amb les big bands que han d'actuar?
Una miqueta com ha estat aquesta coordinació,
aquesta feina per portar-ho dalt de l'escenari?
Doncs cadascú hem treballat per separat.
L'Oriol ha treballat amb els actors,
jo he treballat amb els músics,
i quan més o menys ho teníem embastat
i ja començava a agafar forma,
doncs van decidir les últimes tres setmanes o quatre,
van començar a quedar per treballar tots junts.
Val a dir que aquí el Paco va fer una feina prèvia,
que és la de gravar els arranjaments musicals
perquè nosaltres poguéssim assajar i coreografiar,
perquè també ballen.
No hi ha ningú que sigui ballerí professional,
però pobres els hem forçat a ballar.
I clar, són gent semiprofessional
que estan donant tot el que més,
però hi ha una feina prèvia d'ell molt important,
que és amb totes les músiques i tots els arranjaments fets.
I encara hi ha una feina prèvia,
que és a partir de les músiques que el Paco grava,
aprendre les cançons amb els canvis de lletre,
perquè qui més qui menys coneixia aquelles cançons
amb la lletre original,
que n'hi ha algunes que sí que és l'original,
però n'hi ha d'altres que les hem hagut d'adaptar
perquè tinguessin un sentit dintre de l'obra.
Com ho hem fet això?
És a dir, quines músiques trobarem
i per què potser hem escollit aquestes?
I com ho hem fet això a vegades de combinar-les
o d'haver de canviar alguna lletra
perquè tingui coherència amb la història?
Les músiques tot són de grups de la província de Tarragona
que en algun moment han sigut famosos
o conegudes d'alguna manera a la cançó.
El criteri per agafar els grups ha sigut aquest.
Per tant, veurem els pets que ara escoltàvem,
els whisky, els mítels,
gent de les Terres de l'Ebre,
la Petta i Marietta,
juniors, doble R.
I cançons dels anys 60
com Francisco Garrido, Bernardo Ríos...
Per tant, vaja, de tot, una mica de tot.
I com ho heu fet això?
Hauríeu d'intentar barrejar-ho tot això?
És a dir, alguna lletra, si no acabava d'allò,
vaja, arreglar-la una miqueta.
Tota la frescura del món l'hem canviat.
Quan ens convenia, anàvem bé,
canviem aquesta paraula, canviem aquesta lletra
i canviem fins i tot el sentit de la cançó.
El que importa és que cantin bé,
que ballin i que la música els hi soni a la gent
i que si la gent vol seguir la lletra,
de sobte diran, ah, ho hem fet diferent.
Però algun ritme també està canviat.
Algun ritme també està canviat.
Sí, també han canviat els ritmes,
han ficat un tema dels pets,
que era un rock, han fet una bossa nova,
han canviat estils de música,
tampoc estan copiats al peu de la lletra,
han canviat algun estil també.
Hem començat dient que això era una comèdia musical,
per tant té tocs de comèdia, d'humor,
la gent s'ho passarà bé al teatre.
Sí, sí, s'ho passaran bé,
però amb una comèdia que també hi ha moments
de, diguéssim, policíacs, podríem dir,
o moments de terror, no n'hi ha,
però gairebé.
Segur que canta també és una mica
el moment de terror.
Però vaja, s'ha de tenir en compte
que són alumnes i esclar,
s'entreguen tot el que poden.
Clar, hi trobem alumnes de l'estudi de música,
amb els big bands,
però també alumnes o membres d'altres
grups de teatre tarragonins,
o que participen d'altres àmbits.
I com està vinculat a l'escola.
Tots vinculats a l'escola.
Sí, són gent que són o han estat alumnes
de l'estudi de música
i que en aquest moment formen part
de grups de teatre professionals,
semiprofessionals, amateurs, etc.
Aleshores, casualment o no casualment,
aquesta gent ronda per allí.
I a partir d'aquí es fa una tria de gent
i es reparteixen els papers i ja està.
A més, vaja, 25 anys de l'estudi de música,
també una bona manera de celebrar-ho.
26 ja, això l'any passat.
És veritat, 26, i el 26 és any ja, eh?
Sí.
Una bona manera també de rodonir-ho tot pagant, no?
Bueno, suposo que l'any passat
vam encetar una línia,
que era fer un tipus d'espectacle
diferent que un concert.
De fet, va hostejar al Metropou.
Sí, fa un any exacte.
Fa un any exacte?
Bé, eren 14 i 15,
perquè els dies no quadren.
Des o menys.
Però és el mateix cap de setmana, sí, sí.
Casualment.
Radicalment diferent, a més.
No té res a veure.
Sí, no té res a veure.
Res a veure, ni d'estils ni res.
Com en defendríeu l'any passat?
Una òpera era?
El títol era una òpera.
L'Albert Mestres es va titular
una òpera per 400 músics.
Això.
Ho va subtitular.
Sí, bueno, era molt diferent.
La pretensió de l'any passat
era poder celebrar tots junts els 25 anys,
i per tant es va fer una obra
per encàrrec,
que sortís tothom
que va tenir la seva complicació
a tots nivells,
vull dir,
musical, teatral,
sobretot d'organització
rodea l'escenari,
o sigui, la regidoria
era una cosa, bueno,
caòtica.
Però va funcionar molt bé
i tot va anar molt bé.
Llavors, a partir d'aquesta experiència,
doncs em dius,
per què no una altra cosa?
No, amb 400, evidentment,
amb quasi 50,
que Déu n'hi do,
i bueno,
ja ho veurem l'any que ve.
Home, l'any passat una cosa,
això t'anava a dir l'any que ve,
és un dels objectius
de l'estudi de música,
obrir aquesta línia, també?
Dirés, n'hi ha.
Hi ha moltes.
Sí, ara ja ho veurem.
Primer fem aquesta.
i la setmana que veiem parlarem.
Home, pot ser una línia, no?
Tu com ho veus, això, Paco?
Sí, és una bona línia
perquè la política de l'escola
és que els alumnes
puguin sortir a l'escenari,
que és el que fa falta, no?
Perquè estudiar música
o estudiar qualsevol cosa
està molt bé,
però si no tens mai
l'oportunitat de pujar a l'escenari
i el que volem
és que la gent tingui l'oportunitat
de pujar a l'escenari
i passar-s'ho bé
perquè és com, en realitat,
gaudeixes de la música
i del teatre, no?
I a més, teatre musical,
vaja,
que tampoc no és molt habitual
de veure-ho a Tarragona, oi?
No, gens,
hi ha músics en directe
que això és un luxe, realment.
Jo algun dia
que ha fallat algun actor
i he substituït cantant,
tu saps el que és
que t'envoltin 50 músics tocant,
et sents tan abrigat
i tan...
Realment és un plaer, eh?
És un plaer.
Clar, això remarquem-ho, eh?
Tot serà en directe
dalt de l'escenari, eh?
Tot, tot.
La durada de l'espectacle?
Una hora i vint, vint-hi-cinc minuts.
Sí, sí.
Però no es fa gens passant.
No hi ha mitja pares,
és a dir, que els pipis es fan abans.
Aneu pixats i cagats de casa,
com se diu, eh?
Però passa molt lleugera, diguéssim,
perquè la història va canviant molt
de situació i...
És molt divertit,
i penses que ha estat divertit,
que ens hem divertit molt tots.
Sí, i esperem que el públic s'ho passi bé,
que és la nostra intenció del públic.
Vos esteu satisfets amb els resultats, sí?
Sempre podries millorar-lo més, naturalment,
però hi ha un moment en què ja està,
és demà passat, no?
Sí, sí.
Ja és el que hi ha.
M'imagino que com sempre hi ha nervis
a l'hora de començar,
i més a més quan és això,
que no són tots actors professionals,
sinó que són molts d'ells músics
o d'altres que es dediquen
a un món del teatre,
per tant, m'imagino que aquests dies
hi ha una mica de nervis, o què?
Sí, perquè la majoria de gent
són gent aficionada,
que surt aquí.
Llavors, clar,
no estan molt acostumats
a pujar a l'escenari,
i clar, és l'escenari del Metropol,
a Tarragona...
Clar.
Per una gent que no està acostumada
a fer això és un...
I tenen a veure tots els amics
i tots els parents.
I a l'hora de fer d'actor o d'actriu
hi ha gent que no ho havia fet mai a la vida,
ni a col·legi,
que et van dir,
és que jo ni de petit sortia a l'escenari.
I, clar,
se'ls ha hagut d'ensenyar
coses bàsiques a vegades,
de dir,
no donis l'esquena,
sobretot els ulls,
escolta el teu company quan et parla,
no diguis que sí
perquè a la vida real no ho fas.
Coses d'aquestes que,
diguéssim,
per algú que ja està bregat en teatre
ja no caldria,
però s'ha hagut de començar...
Ha estat una mena de taller d'aprenentatge.
per tothom,
inclús per aquests que no han pujat mai,
però també pels que ja habitualment fan més teatre,
perquè dintre del grup aquest
hi ha gent que fa teatre,
però que no havia cantat mai,
per exemple,
o que no havia ballat mai,
o al revés.
Hi ha gent que canta,
però que poca gent havia fet una mica de tot,
i llavors això crec que entre tots
tothom n'ha après de tothom.
Això és bonic.
A l'hora de ballar també és curiós,
perquè, clar,
han de fer coreografies
i pateixes una mica.
Ara no tant,
però els primers dies
dèiem,
oi,
vols dir,
ara no,
s'ha encurrat molt,
realment,
s'han ensenyat moltes hores
i gent que ha tret temps
doncs no en tenia.
És molt lluable.
Home,
imagino també això
és una tasca professional
interessant d'Oriol,
imagino també
amb gent que,
el que deia,
no avui ha pujat d'au d'un escenari mai
i té el repte d'actuar
al Teatre Metropol.
Exacte,
sí,
per ells és,
bueno,
tenen un culet d'apretat
que deu fer.
Bueno,
és una tasca pedagògica,
no?
Jo crec que és el resultat
d'un treball
que es ha començat a fer
pràcticament durant tot,
bueno,
començar a muntar
era per gener ja,
però les proves
i això ho vam fer
a l'octubre,
per tant,
al cap de poc temps
vam començar a saber
què feien i què no feien
i crec que ha sigut
el resultat
de tot un treball
fet durant tot el curs.
i com a escola
això
crec que és
el que s'ha de fer.
Quan ho veiem
que és una escova de música,
per tant,
no ho veiem això,
no és una companyia de teatre.
no,
no hi ha una companyia de teatre,
llavors penso que
la nostra feina
és justament aquesta,
no agafar uns actors professionals
que segurament
t'ho faran molt bé,
estupendament bé,
que no vol dir
que un dia
no es pugui fer,
però sí
el fet de fer coses,
fer aprendre coses
a la gent,
i en aquest cas
penso que això
ha estat una eina
fantàstica.
És un bon anunci
per a l'escola,
penso,
si venen pares
que tenen dubtes
en apuntar al nen o no
quan vegin el musical
dient jo l'apunto
perquè aquí fan bona feina.
Per tant que vagin
aquest cap de setmana
amb l'atropó.
I això m'imagino
que ho has percebut
sobretot tu, Paco,
amb els músics,
amb els teus alumnes,
això de diverses disciplines,
diverses maneres
d'actuar dalt de l'escenari,
no?
M'imagino que això
ha estat molt enriquidor
per a ells.
Sí,
perquè ja estaven acostumats
a fer concerts
de fi de curs
i coses d'aquestes,
però clar,
han tingut que tocar
unes peces,
unes 13 peces en concret,
s'han hagut d'estudiar-les,
mirar-les,
ensajar-les,
cada...
El que sabeu molt fàcilment
d'un escenari
són un munt d'hores darrere,
no?
I per gent que treballa
amb altres coses
i han de treure hores
de la seva vida
per poder fer aquests assajos,
no?
I estudiar-los
perquè, clar,
no dominen l'instrument tampoc.
Sí, no,
i a més a més,
no només fer un concert
que és una cançó
darrere de l'altra,
ara acabo aquesta,
fai una altra,
sinó que no,
aquí acabes una cançó,
ara passa no sé què,
ara entro,
no sé qui,
he de donar un cop a tal,
he de picar aquí,
que a vegades no són cançons.
Sí,
que t'acereix una concentració especial.
Que és diferent,
és diferent de fer un concert
de cap a peus
que acabes una cançó
i fas una altra,
pim pam, pim pam,
pels actors també,
perquè els actors
que tenim allà
que habitualment fan teatre,
si no fan teatre musical,
que, clar,
és una de les disciplines
més complertes,
no?
Perquè ja...
Has de cantar,
has de ballar...
Clar,
has de fer una mica de tot.
amb uns músics en directe,
que si no entres en el moment,
vull dir, bueno,
vull dir que són moltes coses,
que si més o menys
el text el dius així,
però el peu és aquell exactament,
aquell músic no entra,
perquè si no has sentit
aquella paraula exacta,
bueno,
doncs no entra.
Però, clar...
No hi ha marge
a la improvisació.
No.
Aquí no, no?
Zero percent de improvisació.
No pot ser.
Amb 50 persones,
si algú improvisa,
els altres el volen matar.
Directament.
Bàsicament.
Imagino que potser
ha estat una tasca més important,
Oriol,
aquesta de combinar això,
actuar,
també cantar aquestes coreografies,
tot això,
no és fàcil.
No gens,
no gens.
I per gent que no havia fet mai
o que tenien poca experiència,
ha sigut difícil,
per això han hagut de dedicar moltes hores.
I això sí que és realment
el gran mèrit,
les hores que hi han dedicat.
I un agraïment a tots,
a tots els actors
i tots els músics
que han fet,
perquè n'han tret hores
i allò que hi ha del Paguans,
allà no en tenien
i hem assajat dies de festa,
dissabtes, diumenges,
i d'aquest pont que no sé què,
pam, allà.
I realment no s'acaba aquí,
és a dir,
ara la feina del personal del Metropol,
que estan muntant l'escenografia
just ara en aquest moment
i que també estan superentregats
perquè surti bé i tal.
És a dir,
que sobrepassa
la dimensió de l'escola.
És bonic.
Sí, no?
Això és important, no?
Sí.
I tot sigui 100% tarragoní,
té molt de mèrit.
Sí, té molt de mèrit, no?
Tot de Tarragona,
100% tarragoní,
que a vegades és difícil de veure
i que és interessant
que ho tinguem a Tarragona.
Tarragona Reus va lluitar per les zones,
aquesta obra de Jordi Reig,
dirigida per Oriol Grau,
amb la Big Band de l'estudi de música,
aquest cap de setmana,
dissabte i diumenge al Metropol,
dissabte a dos quarts de 10 de la nit
i diumenge a dos quarts de 7 de la tarda.
Sí.
Alguna cosa a afegir?
Que la gent hi vagi.
Que la gent hi vagi,
que s'ho passi bé.
Que s'ho passi bé.
Que passaran una bona estona.
Que disfrutin amb aquesta obra.
Doncs Paco, Teresa, Oriol,
moltíssimes gràcies
i molta sort aquest cap de setmana.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.