La radio de las festas, Tarragona Radio.
La radio de las festas, Tarragona Radio.
La radio de las festas, Tarragona Radio.
La radio de las festas, Tarragona Radio.
La radio de las festas, Tarragona Radio.
La radio de las festas, Tarragona Radio.
La radio de las festas.

La radio de las festas.
I després l'any que ve torna, no?
Però quan ha acabat el concurs de Baldufa, notes que hi ha nens jugant a Baldufa, no?
I llavors ens penses, bé, alguna cosa hem fet, no?
Hem posat el nostre gra de sorra.
Alguna cosa s'ha mogut, no?
Exacte.
dintre dels nens que han descobert...
Perquè hi ha molts que ho descobreixen, no sé si d'any rere any, mirant com potser altres ho fan.
Sí, i saps què passa?
És que l'any que l'any vinent s'apunta en aquell moment, no?
I com allà hi tenim Baldufes i ho proven i vulguis que no, doncs també es piquen perquè a la primera això no surt.
No.
No és com el videojoc.
No, no.
Ja t'ho dic ara que no.
I no és com el videojoc.
que ells estan molt acostumats a apretar un botó i que un nino aixequi el braç i això s'ha de tenir constància perquè no surt la primera mai.
I llavors s'apiquen i, bueno, moltes vegades sí, és veritat que d'un any que veus un nen que et ve a buscar allí una Baldufa i llavors ho intenta allí a la plaça La Font i després veus que l'any següent s'apresenta, no?
Doncs també és això, és bonic.
És allò que dius, mira, ho fem, ho fem i s'està fent precisament per aquesta il·lusió, no?
Exacte.
Per aquesta il·lusió que, mira, que ha durat cap al Nadal però, bueno, després revifa una altra vegada l'altre any.
Exacte, torna, torna, no? Torna a venir i la veritat és que és bonic.
A veure, Josep Maria, per la gent que s'estigui sentint, jo no sé si encara esteu a temps d'apuntar-vos, si ja s'apunten el mateix dia, com va, com va això, com va aquest concurs de Baldufa?
I això són dues categories.
Ah, ja posem categories, ja?
Sí, home, no podem fer participar els nens que estan començant a tirar la Baldufa ara amb gent que...
De 90 i...
Sí, quasi, quasi.
N'hi ha de 90 i n'hem tingut.
Molt bé.
Llavors, ja et dic, són dues categories, fins a 14 anys la primera categoria i a partir de 14 anys la segona categoria.
Nosaltres estarem allí muntant el xiringuito a sobre les 10, però a partir de les 11 ja es poden apuntar i comencem a les 12.
Molt bé.
Ho fem fàcil.
I com és això? A veure, la gent arriba a la plaça de la Font, ja ens hem apuntat, ja estem ja preparats com aquí que diu i a partir d'aquí com és l'espai en el qual s'organitza la plaça de la Font?
Heu de posar alguna coseta al terra perquè precisament la Baldufa pugui girar bé?
Sí, perquè són molt exigents.
Sí o no?
Molt exigents els balduferos, eh?
No t'ho crec.
Són professionals de la Baldufa, algun fet?
N'hi ha, n'hi ha.
N'hi ha molts, eh? N'hi ha molts.
No, el que sí que clar, es queixaven que la terra no era uniforme i això.
Llavors ens vam comprar com una mena...
De l'inòrium.
Sí, que el posem a terra perquè almenys sí, perquè és que si cau la Baldufa amb un forat, dura més, segons com se posa, o dura menys si toca el canto.
Llavors no tens la mantega avantatge.
Perquè va per temps.
Sí, va per temps.
Clar.
O sigui, conforme la Baldufa vagi girant, això vol dir que hi ha algú que s'ha de dir que podríem dir gairebé a cronometrar, no?
Josep Maria?
No, Carlos.
Bueno, jo li dic a tu perquè m'ho comentis tu.
No, però és que molts anys ha sigut ell.
És que hem de dir una cosa, en el moment que jo estava dient això de cronometrar, l'Anna ha assenyalat amb la mà el Josep Maria,
però això no entenia si m'havia d'explicar ell o què havia passat d'aquí, eh?
No, és que molts anys ho feia jo, de cronometrar.
Era l'àrbitre oficial mundial.
Em dic jo, l'àrbitre internacional mundial.
I se't queixava molt, perquè això ja saps que els àrbitres no estan ben mirats, jo crec que en cap categoria, eh?
I la de la Baldufa, no ho sé.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do també a les caixes que n'hi ha.
Sobretot hi ha uns quants que...
Ara, ho estem dient de broma, però jo crec que posar-se la pella el Josep Maria en el moment,
en el qual hi ha més o menys una puntuació propera d'un segon a un, un segon a l'altre.
I en aquell moment, aquella criatura que te mira amb aquells ulls i dius,
no, és el que hi ha, és el que ha passat, hem de ser justos.
Sí, sí.
I encara que ja vulgui convèncer...
De totes maneres, tenen dues tirades.
Ah, d'acord.
També ho posem més fàcil.
Vinga, vinga, que tampoc...
Llavors, compta la tirada que has puntuat, ai, o sigui, que t'ha ballat més estona.
Molt bé.
I cada tirada té dos intents.
Sí, perquè hi ha vegades que la tires i no balla, com a mi.
No hi ha manera.
O la tires i rebota i va al cap d'algú.
Sí.
Al cap no tant, però els peus fa un mal.
Sí, ja ho n'hi do.
Clar, perquè recordem el que és el joc de la baldufa,
que hi ha cor de que deixes anar amb allò que gira,
que no me'n recordo, amb la baldufa, amb la baldufa,
que és de fusta.
Exacte, que és de fusta i, a més a més, que té el seu pes específic,
precisament per això, perquè pugui donar embranzida i perquè giri força.
Exacte.
Algunes vegades tu tens la idea que es tiri cap endavant
i amb mala sort que potser gira cap a l'esquerra,
o cap a la dreta, o cap enrere.
O sigui, allà on no tenies pensat que havia d'anar, no?
Exacte.
Llavors, et deixem, per exemple, sobretot en la canalla petita,
que a vegades la tiren i els pobres els gira al revés,
perquè a vegades també passa.
Llavors, bueno, els deixem fer un segon intent.
Sí, sí, sí.
I després és això, hi ha dues tirades,
o sigui, fem primer la categoria A, després la categoria B,
una altra vegada l'A i una altra vegada la B.
Molt bé.
Llavors, amb les dues tirades,
la que tens més puntuació és la que va.
Fantàstic.
Normalment, a veure, són faves comptades, allò que diem.
Ah, imagina't.
Amb el crono és el segon segon,
per tant, no hi ha mai.
Amb això no hi ha problema.
I a partir d'aquí, clar, hi ha dintre de les categories,
els diferents premis segurament que dintre de cada categoria.
Hi ha un primer, un segon i un tercer per cada categoria.
Molt bé.
I després hi ha un altre...
Un obsequi, el concursant de major edat,
més gran o com li vulguis dir,
i el més petit.
Dos obsequis.
O sigui, un el que té menys edat
i un altre el que té més edat de tot el concurs.
Això una miqueta, per fer un homenatge precisament d'allò que dius,
la baldufa no té edat, no?, el que dèiem.
Exacte.
Que tothom pot percipar, tothom pot apuntar-se
i tothom pot tirar la seva, no?
Això que l'any passat va guanyar un nen que tenia dos anyats o tres,
que son pare el va ajudar allà a tirar,
i hem arribat a tindre gent de 90 i pico d'anys com a més gran.
I segurament que no dic que es comportava igual que la canalla,
però li veies la cara d'il·lusió com si fos un nen, no?
Sí, sí.
No sé si són pitjors.
No, que va haver de marxar corrents.
Sí.
Perquè li tancaven el menjador a les residències.
A les residències.
I no es va poder quedar a l'entrega de prèmics.
Jo entenc que d'un abans, poc ràp.
Però se'ls nota, no, Anna?
Josep Maria?
Sí.
Se'ls nota.
Tant escrius la il·lusió per, com a la gent gran,
que fins i tot jo crec que abans que comencin a llançar,
ja us estan explicant la manera com van aprendre
el primer la baldufa que van agafar.
El que també és bonic és que a vegades aquesta gent més gran,
doncs agafen la canalla que veuen per allí.
Mira, veus, ho has de fer així.
És un...
A la veia hora de diferència aquesta entre que s'inscriuen
i que comença el concurs,
aquests participants que ja fa bastants anys que venen amb nosaltres i tal,
agafen la canalla petiteta i els diuen,
vine que t'ensenyo, vengui, vengui.
I per allí al voltant tenim allí els professors d'edat
ensenyant a les criatures a tirar la baldufa.
Fan d'avis.
Sí, encara que no els coneguin, però fan d'avis també dels que són participants.
I també hem tingut algun avi i net.
Sí.
Un avi i el net.
Molt bé.
Que crec que va ser l'any passat que l'avi va guanyar el premi el més gran
i el nen va guanyar el premi dels grans.
Bé, que ja era un nen gran, vull dir que d'aquí 16 o 17 anys tenia aquell xiquet.
I va guanyar el primer premi.
I l'avi va guanyar el premi el més gran.
La veritat és que és un concurs molt familiar.
Bé, entranyable.
Sí.
Recordem que es farà.
Recordem, recordem.
Importantíssim que s'ho apuntin a les 12 del migdia
a la pleça de la Font.
Aquest concurs de Baldufa Memorial, Àngel Vicient,
que hem de fer esment.
Qui era l'Àngel?
Per la gent que no ho sap, que ho dubto molt, però...
L'Àngel era el fundador del Club Maginet
i llavors hem de dir que era un fan total de les baldufes.
Inclús ella a casa seva tenia una gran col·lecció de baldufes.
Allí on anava, o la gent que ja el coneixia,
li portaven baldufes, no?
I jo crec que de tots els actes que fèiem al club,
el seu acte era el concurs de baldufa.
Vull dir, és que li agradava tant,
ell participava també, eh?
Li agradava tant, s'ho passava...
El disfrutava tant
que per això després,
bueno, quan es va morir vam pensar,
home, el concurs de l'Àngel era la baldufa.
Que sigui el concurs de l'Àngel, no?
Exacte.
I que quedi.
Exacte.
Perquè fa, podríem dir que relativament poc,
vau precisament decidir el canvi de nom.
Fa dos anys.
Normalment sempre el concurs de baldufa del club.
Bé, tres, sí.
Tres anys.
Tres anys.
Llavors, bé, també era fer-li un homenatge
ja que ell va fundar el nostre club,
i bé, doncs això.
I que era...
És que li encantava,
és que era una cosa amb les baldufes,
allò que digues...
Era passió, no?
Era passió, sí.
O sigui que dius que potser és una manera
del que li passa també a la gent gran
que s'apropa al concurs de baldufes,
que tenir sempre viu el nen que portem dins, no?
Sí, exacte.
I una manera de treure'l és jugar amb allò
que quan eres petitet ho feies al carrer,
com una cosa natural.
I t'expliquen això
que partien les baldufes dels altres
i que jo guanyava
perquè els partia la baldufa.
La veritat és que ja et dic...
És bonic, eh?
És a veure, com a concurs
van passant un a un.
i llabarans...
Vistós, vistós, potser no ho és.
No és un concurs allò que diguis
oh, és que m'hi quedo...
De fet, tenim molta gent mirant, eh?
Però t'estic una cosa,
també s'aguanyen una cosa
que és molt important pels nens
i que tenen poca,
que és paciència.
Sí.
Sí.
I jo crec que els pares també ho agraeixen, no?
És el que dèiem del botonet, no?
És el que...
El fet que tu tires la baldufa
i no, no té...
No et paga la primera.
o et pot ballar, però és un...
No, o el desparar al teu lloc
i poder veure com ho fan els altres,
que això també és de tenir cura
i de compartir.
I llabarans, bueno,
doncs anem cridant pel nom.
Sí.
I a veure, ja et dic que és...
Intentem donar-li una mica de suquillo
a través del micròfon,
perquè si no,
mirar com roda una baldufa
tampoc és allò que diguis
ostres, que emocionant té.
No, no, però pots dir
ai, que gairebé se para,
ai, que no, que segueix.
Sí, sí, per això et dic,
intentem donar-li una mica de suquillo
a través de la megafonia,
però bueno, és...
Hi ha qui té fans, com jo.
És que l'Anna, l'Anna és una joia,
és un demanant cara que s'ha de descobrir,
a la qüestió de la baldufa.
Hi ha anys que em balla,
hi ha anys que no.
Que no hi ha manera.
És que perquè no hi ha comunicació.
No, jo crec que sí,
si se deus això...
No li parles bé a la baldufa
i no t'acaba d'entendre.
No t'acaba d'entendre.
Ja porto un parell d'any,
jo tres, que em balla.
Sí.
Que com a mínim que em balli.
Ja està, ja està.
Ja està.
I comentàvem,
el concurs de la baldufa,
però hi ha alguna coseta més?
M'hi ha de dir que enguany
heu pres...
No sé si la tranquil·litat
de dir, doncs mira,
enguany ja serem tranquils,
farem el concurs.
Alguna coseta més
amb el comaginet?
Enguany participem amb el tapa-tecle
com cada any
i després sortim amb el maginet
i la tecleta el 21
a l'arrencada de la relació.
Bé, bé,
se n'envenen bastant.
Darrerament és que no els hi ha vist
ni el Lectures ni l'Hola,
dic no ho sé.
No sé què ha passat també.
Ho porten en secret.
No, i com són petits encara,
tampoc no poden sortir en aquesta revista.
És que tenen set anys,
les criatures.
Jo també m'envai, m'envai.
Això, és que jo m'envai, m'envai, Anna.
Ja saps que agafo carreria
i m'envai.
Tenen set anys, pobresons.
No, però que fan petxoca.
Sí.
A més a més,
ha estat un gran descobriment.
La seva companya de viatge, no?
I a més,
la veritat és que
amb això hem de fer menció a la Roser,
a la Roser Marqués,
que ha tingut,
bueno,
ens va venir a veure amb aquesta idea.
La veritat que és una idea
que va ser molt única
i la Nina és una mica.
És preciosa.
Sí, la veritat.
Tant la Nina,
la Nina,
diguéssim,
de...
De veritat.
De...
el capgròs.
La que és una persona,
per entendre's,
el capgròs.
Com la Nina,
que es ve en allà
al lloc de les festes.
Enguany la trobem?
Sí.
Se segueix trobant.
Molt bé.
Igual que l'auca
i l'auca del Maginet
i la de la tecleta,
també.
Que ho demanin allà
a l'estamp de les festes.
Exacte.
I que a més a més
se'n facin...
Ara ens falta la samarreta,
alguna cosa d'aquestes,
heu de treure, eh?
Ja l'hem tret,
ja n'hem fet.
Dos samarretes,
dos models.
Ah, dos models.
Però hem de vendre això, eh?
Dos models.
T'has de treure'm
a l'estamp de les festes,
els models?
No, perquè ja se'ns han acabat.
Veus?
Veus?
És que no l'he vist encara,
jo, aquesta.
Doncs sí.
Per recollir els diners,
per recollir pels diners,
per fer la tecleta,
vam fer les samarretes.
És que per això,
jo creia,
tenia entès,
ja fa algun temps d'aixocar,
va aproximadament dos anys.
No, la tecleta ja ha de cinc, eh?
Jo ha de cinc d'ell,
primer dia que vam fer la presentació
ja a la Rambla.
Passa el temps que és una cosa.
No, no, però volant,
imagina't,
jo li posava tres anys o més.
Doncs no.
I amb el bé que s'aconserva,
llavors ja...
Està boníssima de la mort, eh?
Ja està.
Doncs el Capgrés ja fa cinc anys
que el vam fer.
Cinc anys, Déu-n'hi-do.
I ja et dic,
l'estamp,
quan el podeu trobar
com uns medallons
que fa la Roser
amb roba
i així per posar-se així
amb una imperdible,
per entendre'ns.
El que m'ha fet
o de tota la vida?
Ah, exacte.
Una cosa així semblant, no?
Sí, una cosa així semblant.
Amb el Maginet i amb la tecleta.
Que maco.
I després,
el que és molt bonic
són la història
de la tecleta
i la història del Maginet
que ens la va fer expressament
l'any passat
pel 50 aniversari
del Club Maginet.
Va ser el seu regal,
el regal de la Roser Marqués
al Club Maginet.
Allò que es diu
el merchandising, no?
Exacte.
Que el tenim també
del Club Maginet
i que, home,
que també fa festa,
que tenim la Santa Tecla.
I ja et dic,
i jo,
bueno,
si l'has vist,
la nina de drap,
és una preciositat.
És una meravella,
és una meravella.
A més a més,
estan comptades,
recordem-ho, no?
Sí,
estan numerades.
importants que té
que una nina
la tindràs
i serà exclusivament
objecte
de col·leccionisme
per tu
i única.
Perquè cadascú
té el seu número
i única.
I també la trobeu allà, eh?
Amb totes les proves
de la comunitat econòmica
de que ha de ser
una joguina
que sense perill
la llana,
la roba,
que no s'incendi...
O sigui,
ho ha passat tot, eh?
Pobre nena.
Clar,
de cara...
A veure,
si es parla de gent gran
algunes vegades
potser no tenen en compte
segons quines coses,
però clar,
el ser nina...
És una nina per abraçar,
de més.
Exacte.
A mi,
quan la veig
i jo...
És d'aquelles nines
que tens ganes
d'abraçar-la.
Et venen ganes.
No sé si ens hem deixat
alguna cosa més.
Anna i Josep Maria.
No.
Ah, un any de la vida.
Bueno,
i que la gent vingui
a menjar triquinis,
que són molt bons.
Sí.
Què són, el triquinis?
El tapa-tecla.
El tecla-tapa.
Sí?
No us m'heu pujat molt,
la història.
No, m'heu pujat a preus
en guany.
Oh, importantíssim,
importantíssim.
S'han mantingut els preus.
S'han mantingut els preus.
Oh, sí,
com ho saps?
Això, per això t'ho dic.
A més,
a mi no ho deia,
perquè com ara està
amb tota la història,
que a partir del mes de setembre
que pujava tot,
i de veure si amb el tecla-tapa
també ens ho puja o no, no.
No, no.
S'han mantingut els preus.
S'han mantingut els preus.
S'han mantingut els preus.
S'han mantingut anticrisis,
especialment per la gent
de Santa Tecla.
Exacte.
Que vingui i gaudeix.
I nosaltres fem el biquini
però amb tres pisos.
Oh, que xulo.
Que és un triquini.
Molt bé.
O sigui, menjarem una miqueta més de pa,
una miqueta més de formatge,
i una miqueta més de pernil.
Veus?
Oi, Anna, mira,
quines hores,
no m'ha parlat d'això,
que ja estic...
Abans parlàvem de xistorrada,
fideuada,
saps?
Però els triquinis són.
Sí.
Sílvia,
no t'ho pots imaginar.
Ja ho saps.
Tu veig que l'entès...
21, 22, 23 i 24.
A la plaça Verdaguer,
crec que hem d'anar, no?
A la plaça Verdaguer.
Exacte.
I busqueu-lo,
busqueu-lo al Club Maginet.
Sí, sí.
Anna, Josep Maria,
moltíssimes gràcies.
A tu, xerrat.
A tu, xerrat.
Maginet,
l'has llet.
És que no piensas dormir?
No.
¿Cómo has dicho?
No, no, no, señor.
Me desvelan los villancicos
de esta noche buena.
Pues sí que estamos apañados.
Verás,
cerraré el balcón.
Y ahora dormiré.
No, señor.
Qué tozu eres, pequeño.
A mí no me llame usted pequeño.
Pues duerme.
Mañana hay que madrugar.
No me da la gana.
Entonces,
¿qué es lo que quieres?
Un cuento.
Ah,
que te explique un cuento.
¿Verdad?
Sí,
pero hoy ya.
¿Qué?
No me vaya usted a soltar otra vez
el cuento del rey que tenía tres hijas.
No, no.
Lo que voy a contarte hoy
no es ningún cuento.
Es la historia de la primera noche buena.
¿Qué pasó?
Pues verás.
La Virgen María y San José
estaban cansados de tanto caminar.
Pobrecitos.
Buscaron en vano refugio donde pasar la noche.
Pero nadie quiso darles alojamiento.
¿Y por qué no les querían acoger?
¿Por qué eran muy pobres y no tenían con qué pagar?
¿Y qué hicieron?
Pues andando, andando, San José y la Virgen llegaron a un portal en ruinas en las afueras de Belén.
Y entonces, al llegar la medianoche,
¿oyes, Majinet?
Majinet, duerme.
Está ya dormido.
¿Quién pudiera penetrar en el mundo de fantasía creado por sus dulces sueños?
¡Ah, ah, no!
¡Sí, ay, no!
Lo veo, sí, yo lo veo.
¡Oh, oh!
¿Qué ha ocurrido en mi Belén?
¡Oh, qué cosas tan extrañas!
El cielo no es de papel ni de forcho las montañas.
¿Cómo corre el riachuelo?
Las estrellas, qué brillar.
¿Cómo balan los corderos?
Y ese pavo, ¿va a volar?
Las figurillas de barro ya tienen alma.
Al fin han abandonado su dulce calma.
Y a una hora tan temprana, ¿a dónde irá ese pastor?
A adorar al Redentor.
¡Oh, oh, oh!
¡Si tiene voz humana!