Fins demà!
La història de la teatre català i dels humoristes de l'humor català, vaja, concretament, hi figura el nom de Joana Capri, en fi, i a més amb totes les lletres majúscules.
Un mestre de mestres, jo suposo que així el considerava Joan Pera, que ara li fa un homenatge a una obra que arriba en sàssia doble aquest divendres del Teatre Metropol.
De nou, Joan Pera al Metropol, i diria que amb una de les intervencions o de les cares més entranyables que ens pot oferir l'actor.
Joan Pera, bon dia.
Hola, molt bon dia.
És així? Era una qüestió personal, el portar Capri de nou a escena?
Sí, jo crec que sí. Sí, el Capri va ser el meu mestre.
Jo vaig començar amb ell, molt jovenet, molt jovenet, dia en dia amarat de Capri tota la vida,
i després, durant tota la meva història, sempre he sigut una mica Capri, amb les diferents maneres de ser, perquè el Capri eren molt diferents de fer, però el seu mestratge, la seva manera de fer, de dir que era genial, que realment era un còmic, que va crear comèdia, va crear un personatge extraordinari.
És d'aquestes coses que un dia o altre ho tenia que fer. Li devia, i m'ho devia, i ho devia al públic.
Ara que ja, com diu aquell, els emmetllers ja estan batuts, jo crec que és un dels personatges, el Capri, de la nostra història col·lectiva del país,
que valia la pena recuperar i saber com era, què feia, com ho deia, com s'acostava la gent, com parlava des de dalt de l'escenari, dels problemes de la gent.
De fet, sí, digue'ns qualificatius, per la gent que no estem tan avassats, potser, a la figura del Capri, clar, hi ha tota una generació que va quedar marcada, com dius tu,
i d'altres que de retruc com jo, doncs, l'hem vist, però bueno, ja no va ser en el seu moment de més esplendor, no?
Digue'ns adjectius, a mi m'enveu en el cap que és entranyable, directament, però devia ser moltíssimes més coses, no, Joan Capri?
Suposo, és entranyable perquè el Capri tenia aquell do de ser tan semblant a tothom que valia la pena.
Però vaja, jo, d'una manera, jo crec que adjectius, doncs, mira, és el prototip de l'humor català, el creador, el creador de l'humor català modern.
Tots els humoristes que veus ara a la tele, que veus en els teatres, que veus als cinemes, tots han begut del Capri.
Valia la pena recuperar-lo. Fins i tot els polítics saben com el Capri.
Quan el Mas ens diu, amb il·lusió, amb il·lusió.
És Capri.
També caprieja.
Perquè el Capri és el prototip de l'home, del català emprenyat.
Val, tu tot això no ho expliques, perquè tu realment, des que puges a l'escenari a fer l'obra, et poses a la pell del Capri, te transformes en Capri o no? Com va l'espectacle?
Bé, això és una de les complicacions que vam tenir a l'espectacle.
Jo sempre dic que qualsevol comèdia de les que he fet, és molt més fàcil de fer que no pas el del Capri.
Al Capri hi havia la qüestió de fer una imitació pura i simple, que potser no valia la pena, o de reinterpretar-lo segons la meva manera, segons la manera de la nova generació.
Quan jo surto amb l'actitud del Capri, aquella actitud d'emprenyat, d'un emprenyament no simpàtica, però d'un emprenyament irònica, d'humor, hi surto.
I aleshores, a mesura que va passant l'espectacle, és quan jo, quan a mi em passen les coses que li passaven al Capri,
quan realment jo em crec que allò que li estava passant al Capri m'està passant a mi també,
és quan realment l'espectacle agafa una volada extraordinària.
Jo estic molt contentíssim d'aquest espectacle.
Sí.
I la gent també, eh?
Bé, estic contentíssim perquè la gent surt tan contenta, s'ho passa tan bé, tan bé,
i arriba un moment que ja no saps si ha vist el Capri, ha vist el Pere,
però aquesta era una dona de les nostres emissions,
que no saps si has vist el Capri o ha vist el Pere,
però que has vist que aquell Capri té un recorregut, té una volada cap al futur molt bona, molt bona.
És que em sembla que et va molt a pell, eh? És un vestit bastant fet a mida, Joan.
No sé si és el que dius tu que ja tocava.
Sí, però fixa't que a mi, com més jove, sempre em retraia en aquestes vegades que sembla molt el Capri.
I jo pensava, no, no és que a mi sembli, perquè realment el Capri i jo som molt diferents.
En l'espectacle, ja en parla amb Renya i tot, de manera de ser, eren molt diferents.
El Capri era un home, ja ho sabeu, molt tancat amb si mateix, molt preocupat,
amb moltes, amb neures, depressions, trist, plorós, ploraner.
Jo sóc tot el contrari, jo sóc una persona més optimista,
m'agrada que la gent s'ho passi molt bé i que disfruti molt i que tothom sigui molt feliç.
I ell era un home molt tancat.
Siguem tan diferents, siguem tan diferents, sí que vam tenir punts de confluència.
Aquest apropament a la gent que ell tenia, i que a mi m'encanta tenir-lo,
aquest explicar a la gent que allò que m'està passant a mi també els passa a ells.
Aquest apropament, aquest passar a la bateria, aquest explicar,
aquest saber que la gent, el públic que ve, és un dels seus,
això és aquest punt de confluència que jo sempre he buscat.
Bé, bé, ostres, aquest espectacle pinta molt bé.
El Bases, deixa'm donar més pistes ja perquè et vingui a veure,
el Bases en dos dels monòlegs més famosos,
almenys jo crec que un el tenim gairebé tots a casa en forma de disc,
el pobre González i després els nàufrags.
I el nàufrag, que és la gran estrella dels monòlegs del Capri.
El Capri té més de 40 monòlegs, en té moltíssims, moltíssims,
perquè estava allà i explicava aquella cosa que li havia passat avui,
amb el tramvia, o que li havia passat a la Barberia,
o que li havia passat amb el Guàrdia de Turno, no?
I en tenia.
Però vam anar fent un recull dels que semblava que en aquests moments
podien ser més interessants.
I es basa en sis o set monòlegs,
i a més a més hi poso moltes frases dels altres monòlegs,
perquè d'impossible fer-la.
Penseu que el Capri, quan sortia a escena,
en feia un o en feia dos, com a molt.
Però li condien, que diria.
I treia suquet, no?
I treia molt de suc.
I a mi m'agrada treure aquest suc.
I llavors hi barrejo la meva petita història amb ell
i ens ho passem molt bé, molt bé.
Jo no he vist riure tant a la gent tan de gust com en aquest espectacle.
I tu et deixes anar en el sentit que hi ha part d'improvisació?
T'arribes a posar la pell i ho allargues tu?
O està tot com a molt pautat el que fas?
No, no.
A mi és difícil que estigui pautat.
Ja m'agradaria, ja.
Però és difícil.
Evidentment que hi ha moments d'improvisació.
Saps què passa?
Quan el públic i l'actor arriben a fer una pinya,
es crea una màgia especial en el teatre,
que és el més maco que té el teatre.
I aleshores et veus en corda, sense ni adonar-te'n,
de continuar parlant amb la gent d'aquella cosa,
de l'altra o de la més enllà.
I això em passa molt i de vegades em allarga molt.
Em renyen, em renyen.
Sí, diuen, pare ja, que hem d'acabar la funció.
No et distreguis, eh, que aquí fas doble funció o tarragona.
A veure si em palmaràs una amb l'altra.
Bueno, és un altre problema, també, esclar, esclar.
Però saps què passa?
La gent s'ho passa tan bé, i jo m'ho passo tan bé,
que, esclar, et diuen, és que ha semblat curt.
Dic, no, no, si m'he allargat, com he allargat molt.
Però si no ho hem notat.
Algú encara em diu, jo pensava que encara ens faria zumbis,
però si gairebé em treuen, el serenum em treu del teatre.
Déu-n'hi-do.
Joan, escolta, ja per acabar l'entrevista,
que poca promoció necessita aquesta obra,
perquè és que és Joan Pere i és Capri,
i llavors ja és èxit assegurat al Metropol,
recordeu, divendres, en doble representació,
quarts de set i quarts de deu del vespre.
Digues, digues.
Em comprometo que ho passareu molt bé.
Home, n'estem segurs.
No, no, perquè jo també et dic disposat a passar molt bé.
A més, ens ho passarem molt bé, és un segure.
Rius, eh, tu deus riure molt, també, eh?
Deus haver de parar en sec perquè se t'escapa el riure, no?
Se m'escapa, el Capri plorava, i a mi se m'escapa el riure.
Veus que bé.
És un desastre.
És un desastre.
Digue'ns un momentet, home, una frase, una paraula de tota l'obra.
Això és molt difícil, eh?
Mira, l'última.
L'última.
Amb que acabes l'espectacle?
Sí.
L'última, digues.
L'última, l'última.
El Capri sortia i feia un monòleg pelant una taronja.
I deia que si la pel·la, que si la pel·la, que la pel·la, que si el grig, que si el copoll.
Però acabava dient una cosa que deia,
perquè nois, nois, nois, és que ens pelaran a tots.
I ho va encertar, eh?
Val.
Ui, ui, ui, ui, ui, ui.
Que té un caire reivindicatiu, també, l'espectacle.
Bueno, és que està...
És molt català, és molt català, com dius tu, no?
Sí, home.
És el català emprenyat.
És el català emprenyat.
Encara que parli del pit de gallina,
que la sogra li ha de portar un pit de gallina,
però té tants anys que em sembla que no el trobarà, el pit.
Encara que parli del pit de gallina,
o del mercat, o d'això, d'allò.
Sempre d'aquella manera que, nois, és que això no pot ser,
no pot anar això.
Estem en bona època, nois, que no pot ser.
Hi ha una quantitat de savis que saben de tot
i que no arreglen mai res.
No passa de moda, Joan Capri, estem veient, eh?
No, segur que no, segur que no.
Joan, pera, mira, ara si agaféssim aquesta entrevista que hem fet
i la compareixin amb alguna de les multes que t'hem fet
quan has vingut sempre al Metropol?
Sí.
Veuríem, jo crec, clara, una cosa.
Joan, a l'entrevista avui has tingut veu de Capri, ja.
Ara al final ja perquè l'imiteves,
però des que has dit a l'Ola Bon Dia al començament,
dic que aquest home m'ha canviat la veu a mi.
Estàs capriagiant, ja.
Ergia de la Misericòrdia.
Estàs ficat a la paper.
Ergia de la Misericòrdia.
Mare de Déu, mare de Déu.
Mare de Déu.
Joan Pera, un plaer que em sembla.
Moltes gràcies.
Moltíssimes gràcies a vosaltres.
I molts records.
Tinc amb molta il·lusió.
I nosaltres t'esperem, tenim moltes ganes de veure't.
Gràcies, Joan.
Gràcies.
Adéu, adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.