Avui acabarem el programa, ara ho dèiem, parlant de teatre.
D'una proposta que tenim per aquest divendres a la nit al Teatre Metropol,
amb una comèdia que es titula La ràbia que en fas.
Jo crec que fins i tot se li ha de posar una mica aquest to de veu.
La ràbia que en fas.
Ara, de totes maneres, ens ho explicarà la directora de la companyia.
Es tracta d'una companyia anomenada Nascuts de Peu en Terra
i la dirigeix la Carme Tàpies, o la Menuda Tàpies.
Carme, Menuda, bon dia.
Hola, bon dia.
Té cinc actors, un dels quals és el Xavi Salceng.
Xavi, també molt bon dia.
Bon dia.
Perquè, oi que s'ha de dir una mica amb aquest to de veu que comentava?
O no, Carme?
Sí, sí, s'ha de dir amb aquest to de ràbia,
de ràbia que surt a l'obra, que surt al dia a dia.
Hem de tindre aquesta ràbia, l'hem d'alliberar i l'hem de manifestar.
Nosaltres la manifestem en clau de comèdia,
però, efectivament, estem en un punt que hi ha coses que fan
però molta, molta, molta ràbia.
Estem parlant d'un text teatral, de qui?
I com és que vosaltres ho porteu a l'escenari?
Mira, l'obra és de Juli Disla, que és un actor valencià
i també és dramaturg.
Nosaltres, a mi m'agrada sempre que els autors siguin també actors.
Trobo que li dóna un toque a l'hora de posar-ho en escena.
I aquest xic fa aquestes obres molt actuals,
ell té una bona trajectòria,
també fa coses per la televisió valenciana,
i vam veure la seva historial i vam dir
busquem alguna cosa d'aquest autor.
I vam trobar això, que ens anava bé,
i ens ho hem portat,
perquè és una comèdia que diu molta cosa i no ho sembla.
Però de què va? De què va la comèdia?
Perquè amb aquest títol de la ràbia que en fas,
de què va?
A veure, l'obra...
Cinc protagonistes, cinc personatges.
Cinc personatges, companys de feina.
Després del sopar d'empresa, d'aquestos que es fan,
segueixen la juerga amb un bar de copes.
Tota l'acció succeeix als lavabos.
És a dir, és una obra per grans,
està anunciat per adults,
perquè evidentment hi ha droga, sexe i rock and roll,
podríem dir d'alguna manera.
És el que passa quan la gent surt
i es descontrola una miqueta.
A veure, no és gens desagradable,
està tractat amb gust, diria jo,
i és divertida per això,
perquè tots podem identificar,
si no ens ha passat a nosaltres,
amb algú que li ha passat.
Quan t'aprens una copa
i potser et mires la companya de feina
i dius, oh, que guapa,
aquesta xica jo faria qualsevol cosa.
I és que t'has pres una copa, no?
Saps? Una mica això.
Quin missatge, doncs, s'amaga darrere de la comèdia?
Una mica també el canvi,
les relacions personal,
les relacions de feina,
com canvien de la vida quotidiana,
del dia a dia,
a una situació excepcional?
Sí.
Certes actituds,
no sé si dir-ne hipòcrites,
que potser en un moment determinat
et comportes d'una manera
i després d'una altra?
A veure, sí que hi és tot això.
El que passa és que és la supervivència.
la supervivència i a la feina, saps?
La promoció.
És autènticament la supervivència, eh?
I quan t'aprens una copa,
doncs, passes aquesta ratlleta
i és això,
que a més és còmic,
perquè jo, per exemple,
quan ho vaig llegir vaig pensar,
o sigui, hi ha coses que a mi m'han passat a la feina.
No les tan bones,
bones aquestes del sexe, no, eh?
No penseu, ja.
Aquestes no, però hi ha coses.
O sigui, qui no ha fet una bona cara al jefe
quan estàs pensant
és que no el puc veure,
és que a mi em matxaca.
I en canvi ve i et diu algo
i tu li fas una rialla al jefe
perquè has de supervivir en aquesta feina, no?
No és el mateix veure el cap de la teva feina
un dilluns a les 10 del matí
que un divendres a les 3 de la matinada.
Sí.
Per dir-ho d'alguna manera.
I a veure, fa reflexionar.
El que passa és que ara estem en un punt
que conservar la feina és important, no?
Però sí que fa reflexionar
perquè hi ha coses
que potser no les hauríem de fer.
Hauríem d'anar una mica més tranquils.
I el Xavi, quin paper fa?
És un d'aquests, clar...
Sou cinc, els cinc sou companys de feina.
Exacte.
Els cinc som companys de feina.
Doncs jo soc el més rabiosillo,
per dir-ho d'alguna manera.
És el que li planta més cara al jefe,
sembla,
però després és una altra cosa.
I la meva ràbia, més que res,
cada personatge potser porta una ràbia
i la meva ràbia és més cap al cap,
cap al jefe.
És una ràbia més...
més amagada,
però que a l'hora després surt
que és també com la resta una miqueta.
I quins són els altres personatges?
És a dir, dels altres quatre tenim el cap, no?
Sí, tenim el cap.
És a dir, el cap també surt
del sopar i de copes.
Sí, sí, el cap surt amb nosaltres,
però és el personatge
que potser surt menys
perquè és el més...
en el qual la gent hi aboca més...
La ràbia.
Més ràbia, no?
Ell també té ràbia d'això, eh?
Li fa ràbia aquest...
a aquesta posició de tenir
que tothom sap que li té ràbia.
Llavors tinc un altre company de feina
que és amb el que em duc millor,
és el meu confessor,
és el Samuel,
amb el que em confesso
al lavabo que estava comentant
abans la menuda,
i ell i jo doncs ens confessem, no?
És amb els que tenim més...
més bon tracte,
més col·legues,
més de tu a tu.
I després hi ha una altra noia
amb la que mantinc
i no mantinc una relació,
sembla ser així,
i després hi ha una altra noia
que és la més amiga
d'aquesta noia
amb la que jo mantinc
una espècie d'idèl·li,
si es pot dir així.
Relacions que creus
pel text de l'obra
que retraten molt bé
el que és la realitat actual?
Sí, jo crec que sí,
que és molt...
nosaltres, la generació de 30,
dels trentanyeros aquests,
jo crec que ens identifica molt.
O sigui, la gent de 30 anys
s'hi veurà identificada molt.
La gent de 50 o 60 anys
veurà com són els seus fills
i els que són de 20 anys
veuran com seran d'aquí 10 anys.
Perquè també se suposa
que són joves
professionalment ben preparats,
econòmicament,
que es guanyen bé la vida, no?
Sí, sí.
Nosaltres,
al plantejar-nos l'obra,
vam pensar que eren gent
que treballava a la Torre H,
va a una espècie de Torre H,
va a Barcelona,
és el que dius tu molt bé, no?
Gent amb cert catge econòmic,
amb una certa rellevància social
o amb un prestigi social
en la seva feina.
És una mica aquest
l'ambient barceloní
de dinerets, no?
Per dir-ho d'alguna manera,
amb rellevància social.
I amb un rerefons d'enveges
o de competència entre vosaltres
o aquest no és un tema de la comèdia?
Sí, sí, sí.
Hi ha moltes enveges,
i fer-se valer davant del cap, també?
També, també.
Hi ha un retrat exacte
de com són les relacions
en l'àmbit laboral, no?
També hi ha les relacions personals, eh?
Les relacions amb la dona,
amb la man,
amb el confessor,
això també forma part, no?
És un retrat bastant ampli,
no només parcial,
no només aboca la temàtica laboral,
sinó que és bastant àmplia.
Llavors, també,
aquestes implicacions laborals
com afecten en d'altres àmbits.
La ràbia que em fas
no s'estrena aquest divendres al Metropol.
Ja la vau estrenar aquí al Magatzem, no, Carme?
Sí, la vam estrenar al Magatzem,
i va anar molt bé,
vam tenir molt d'èxit,
l'hem rodat una miqueta,
però, clar,
la volíem tornar a fer aquí a Tarragona
i rodalies abans d'acabar-la.
La fem demà al Metropol
i dissabte la portem
al Teatre del Centre Vilaseca,
també,
i la idea era fer-ho aquí
perquè ja potser la voldríem acabar
i fer obra nova.
Llavors ens interessa això,
per sonar amb el Metropol.
Ara ja la teniu molt rodada, no?
Per dir-ho d'alguna manera,
ja la teniu allò en la recta final.
No, a veure,
molt rodada tampoc,
perquè en el moment de crisi
tindre bolos,
actuacions és molt difícil,
molt, molt.
I, clar,
això ens ha marmat una mica
a fer més bolos.
Sí, ens ha costat molt
trobar,
sobretot altres vegades
que havíem fet
en l'anterior rodatge,
havíem fet 20 bolos,
que per una companyia de matèria
és com una professional
a Barcelona
estar un any en cartellera,
més o menys,
jo faria aquesta comparativa,
i a canvi
és el que diu la menuda.
Aquest any ens ha costat molt
i mira que la menuda
és una supermanagera.
No, és el que passa
que també anàvem a concursos
i això amb l'altra obra
vam anar,
que vam guanyar premis,
anava molt bé
i també els van suprimint
per la qüestió econòmica.
Clar, sempre anem...
La crisi, eh?
I a més és que estem bojos
perquè fer una obra
i rodar-la
i que és que ens costa diners.
És que, bueno,
és el que dèiem,
ara, per exemple,
anem al metropol,
i van dir,
bueno, anem,
a veure si ens refem
i poguerem amortitzar.
No hem amortitzat la escenografia,
aquesta vegada
tenim uns lavabos de disseny
que ens va fer una amiga nova.
Els lavabos de l'obra, eh?
Clar, parla.
De l'obra, sí.
Són de disseny d'aquests.
Sí, l'acció són els lavabos.
Llavors, l'escenògrafa,
que és la Letícia Salcén,
que és cosina d'ell,
que és una molt bona professional,
i llavors dèiem,
anem al metropol,
amortitzem
i podem muntar una obra nova,
perquè, clar,
nosaltres no cobrem,
però, esclar,
el material,
tot això s'ha de fer, no?
Llavors, ens hem trobat amb això,
que anem,
obrim l'escena a Tarragona,
anem,
però que no tenim publicitat.
No s'ha fet,
l'Ajuntament no ha fet
la publicitat encara,
nosaltres estrenem,
bueno,
estrenem el cicle aquest demà,
llavors, bueno,
poso una mica el missatge aquest,
que la gent que ens escolti,
que vingui,
que pensin que, a més,
això no els passarà mai.
O sigui,
poder anar avui al metropol
i triar entrada,
és que això,
jo, per exemple,
em desespero,
a vegades vull anar a veure una cosa
i vaig al metropol,
ja s'ha acabat.
Del de tot,
que dius,
no, és que no ho sento,
que a mi ja en costa,
però és que pensi la gent
que estan escoltant,
que a més a més s'ho passaran molt bé,
que l'obra dura una hora,
de dos quarts de 10,
dos quarts d'11,
pots anar a sopar,
i el gustasso,
que potser no els hi passarà mai més,
d'anar avui al metropol
i dir,
vull filar set,
passadís.
És que això,
aprofiteu els que em sentiu,
perquè això no el tornareu a veure mai més.
Això és demà,
això és demà divendres.
Demà, demà.
Escolta,
i qui sou,
aquests nascuts de peu en terra?
Perquè, clar,
parlar amb la menuda tàpia,
jo crec que la coneix gairebé tothom a Tarragona,
però amb el nom de la companyia,
des de quan esteu treballant com a tal?
No, a veure,
jo soc del Trono Villegas.
Sí, això ja ho sap tothom.
El Trono Villegas té Dames i Vells.
Llavors, per exemple,
el Javi és un dels membres
del ball de Dames i Vells.
El Marcel Ferrer,
que és un altre dels actors,
també és del membre de Dames i Vells.
A part d'això,
som amics de les meves filles,
d'ells de tota la vida.
I ells m'han demanat
dirigir l'anterior obra,
perquè la directora que tenien,
que és la Judit Pujol,
se'n va anar a Barcelona a estudiar
i a dirigir allà.
I, clar,
es van quedar,
llavors me'n van demanar,
jo per amistat,
vaig dir que estic encantada,
però vaig dir que no els puc dir que no,
doncs mira,
va,
i perfecte,
la veritat és que estem molt rebé.
Llavors,
fem aquest muntatge
i aquesta vegada
m'ha agafat també
gent d'altres companyies.
Això és enriquidor,
perquè primer,
aquesta és una companyia petitona,
hi ha pocs actors.
Però a banda d'això,
si sempre són els mateixos,
no s'aprèn tant
com si pots anar
agafant actors
o col·laboradors
d'altres grups.
Llavors,
aquesta vegada
li vam demanar
al Pau de la Penya,
de l'Atenea,
que per cert,
estrena l'endemà
ell al Metropol,
que té un doblete
que no vegis,
i que és molt bon actor,
i sempre m'ho havia dit,
menuda,
quan facis alguna cosa,
digue'm-ho que jo veig el que fas
i a mi m'agrada.
I el vaig trucar
i de seguida va dir que sí.
Llavors,
ens tenim la Cris Prats,
que també és actriu de Tarragona
de molt temps,
amb moltes formacions,
ja va fer el Dakota,
ens va ajudar amb el Dakota,
i li vam dir,
també encantada de venir,
i després havíem fet
un curs d'interpretació
amb el Francesc Serro
i hi havia una noia de Valls,
la Franzena Fernández,
i també,
si feu alguna cosa,
dieu-me'ho,
que m'ho passo bé,
i li vam dir,
i bé.
I llavors tenim la formació,
que són els nascuts
que ja venien del Dakota,
més aquestes dues incorporacions,
que són el Pau de la Penya
de l'Atenea
i la Franzena
del Principal de Valls.
S'ha de tenir molt d'entusiasme,
per fer teatre,
teatre amateur,
en aquesta situació.
Clar,
que no sé si també
us allibera d'alguna manera
d'altres problemes
del dia a dia,
no, Xavi?
És el que dius tu,
és el que dius tu,
t'allibera,
perquè ho portes a dintre,
és un coquet
que a nosaltres ens agrada,
doncs,
amb dames i vells,
com dèiem ella,
però durant l'any
doncs també te'l vas treient
però fer teatre amateur
en aquest context
deu ser complicat,
eh, no?
Sí, és el que deia la mena,
hem hagut de posar els diners,
fins i tot
nosaltres hem començat
posant nosaltres els diners,
ara no sabrem
si recuperarem
els diners que hem ficat,
però, bueno,
les condicions són adverses,
però la il·lusió és tan,
i ens estimem tan al teatre,
ens agrada tan pujar
damunt l'escenari
i que la gent s'ho passi bé,
perquè és una hora
que no és només per tu,
és que la gent txala,
riu, s'ho passa bé,
ho disfruta,
després t'ho agraeixen,
diuen, hòstia,
he estat una hora
que no he pensat en res,
en els meus fills,
ni en els meus problemes,
ni en la meva àvia,
ni en la meva sogra,
ni en la veïna del costat
que em toca els collons
amb els seus tacons,
i t'ho passes bé,
i això és el més,
realment ho fas per això,
per passar-t'ho bé
i per fer disfrutar la gent
i creiem que arriba
d'aquesta manera
i que s'ho estan passant bé.
Som una gent una mica especial,
també s'ha de dir,
una mica tocats de l'ala.
Bé, però ja està bé, no?
Ja està bé,
perquè si no hi hagués
aquest punt de bogeria,
ningú no faria res,
ens avorriria molt.
Sí, i després
poder disfrutar
fent el que t'agrada,
si tu tens una feina
que t'agrada,
a veure, jo per exemple
m'he de guanyar la vida
amb una altra cosa,
però jo seria tan feliç
fent això del teatre només,
clar, no puc,
doncs...
Bé, ho fas estones.
Estones, i tant.
Dirigir, que tal bé?
Molt bé, la veritat,
són molt disciplinats.
Jo, ells ho poden dir,
els hi foto molta canya,
jo a vegades estapeteixo,
saps,
que els hi he de dir
perquè, bueno,
jo no perdono res,
ells ja ho saben.
És una màquina.
I fareu alguna altra cosa,
o...?
No, no,
si precisament necessitem això,
necessitem que la gent
vingui al teatre
per amortitzar aquesta escenografia
i muntar obra nova.
Ah, perquè ja la teniu pensada.
Home, clar,
obra nova que vull actuar jo,
a més.
Molt bé, molt bé.
Jo vull que els dirigeixi
algú altre
i sortir a actuar amb ells
perquè ara tinc mono
d'aixafar escenari.
Doncs, escolteu,
és demà
a dos quarts de deu,
Teatre Metropol,
un preu simbòlic.
Deu euros.
Trobareu entrades.
Escena Tarragona
és aquest cicle
d'espectacles fets
a Tarragona,
en aquest cas
per una companyia
anomenada
Nascuts de Peu en Terra,
amb la direcció
de la menuda Tàpies,
amb el Xavi Salsenc
i altres quatre actors
que, en fi,
ens faran riure
sobre aquesta realitat
que sempre un o altre
hem viscut
en una nit d'empresa.
I digues.
Ah, i dissabte Vilaseca, no?
Sí, i dissabte Vilaseca
l'esdeu al Teatre al Centro.
També la mateixa obra,
pels que sigueu de Vilaseca
o no pugueu venir demà,
que sapigueu
que podeu vindre
el dissabte
al Teatre al Centro Vilaseca.
Molt bé.
La ràbia que em fas, Xavi.
Menuda, que vagi molt bé.
Gràcies.
Molta sort
i a riure, a disfrutar.
I tant, moltes gràcies a vosaltres.
Adéu, bon dia.
Adéu.