Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És un monòleg dramàtic.
I dramàtic, eh, dèiem. De comèdia, re.
De comèdia, poca.
Molt poqueta. Ni tan sols allò de dir
una mica d'ironia, no.
No, no.
La veritat és que no. Anava a dir
algun d'ells, però molt poquet.
Molt poquet. Carlos Bé també és un autor
que treballa molt
a Països de l'Est
i també té una visió
que no és
monodramàtica, perquè no és monodramàtica per res,
però és com molt estètica
i té una estètica això molt
dolorosa, molt punyent a vegades.
Parles, l'obra va
sobre la situació personal d'una dona.
Explica'ns, explica'ns una miqueta
l'argument.
Doncs és un viatge, és el viatge
d'una dona cap a un túnel
que no té...
en el que no creu que pugui haver-hi
sortida. No és que no hi hagi sortida.
però...
En principi es tractaria d'una dona
maltractada, però podria ser
qualsevol dona, qualsevol
persona, una alegoria
a vegades com ens deixem
dominar o com ens oblidem
nosaltres mateixos a favor d'una cosa
que està a l'exterior, no?
Que ens anula, de alguna manera.
En aquest sentit, el que està a l'exterior,
el que ens anula,
és l'home.
És l'home, exactament.
En aquest cas, és l'home.
Sí, sí.
És el donar-ho tot, una relació
gairebé malaltissa, diries?
De donar-ho tot per l'altra persona?
Sí, obsessiva, malaltissa,
en el qual ja arriba un moment
que no saps bé per què hi ets,
però...
però hi has de ser, no?
és un amor
potser malentès, no sé si malentès,
però sí que és
la necessitat
de donar-ho tot.
Potser si vas...
Quan més dones,
la sensació de buscar
buscar sortides
perquè aquesta persona pugui arribar a entendre
que l'estimes, de veritat, no?
Que estàs allà, llavors cada vegada
vas cedint com més o et vas anul·len més
per demostrar que tu estàs allà
i potser no...
Bé, és un camí.
Dificilíssim, suposo, no?
Preparar aquest personatge.
Donar-li les notes
que els hi vulguis donar.
No sé quina sensació ens fa a l'espectador.
Com és aquesta dona?
Ens fa llàstima?
La trobem feble?
La trobem desorientada?
Què diries?
Jo crec que sí,
que la trobem feble,
amb alguna cosa més forta,
però jo crec que es pot arribar a entendre.
És...
És una feblesa
perquè la hi ha
i perquè ens donarà...
Segurament ens donarà llàstima
aquesta dona
picada des de fora,
picada en el viatge,
en el que fa,
però jo crec que la podem arribar a entendre
i bé,
té el seu punt, no?
I està aquí dins.
En aquest sentit,
no és una dona que al públic
o al públic femení
li pugui resultar aliena.
No.
Deies tu,
potser és una dona maltractada,
en aquest cas,
però que la situació de base
va més enllà d'això,
és una mica l'anul·lació
com a persona en prou d'una altra, no?
I en aquest sentit
es torna bastant universal.
Sí, sí.
Sí,
jo inclús crec...
Jo mateixa m'hi sento...
A veure,
m'hi sento relacionada
d'un altre punt de vista, eh?
M'hi sento identificada.
No.
no pas en el que li passa a la dona,
però sí que puc sentir
la identificació bastant...
Vull dir,
la puc entendre,
aquesta dona,
i crec que tothom,
qualsevol persona,
la pot entendre,
la pot entendre el viatge.
Que diries que és una obra de gènere?
Sí.
Sí?
Sí,
podríem dir.
Apte, però,
també per un públic masculí?
Sí.
Sí,
sí,
perquè...
Que no se'ns espanti ningú,
que hi vagi tothom.
No, no, no.
S'ho tindríem dir que és una obra de gènere?
Sí.
En cert s'ha inscrit,
i jo crec que si m'hi preguntéssim a l'autor,
ens diria que sí.
Però...
Jo puc entendre,
també,
que els homes també puguin,
els puguin estar en aquesta situació.
Potser no amb una dona,
però potser sí amb una feina,
o amb un pare,
o a l'escola, no?
Vull dir que...
sí que és
una obra de gènere,
però, bueno,
la puc entendre des dels meus àmbits.
Quin és el punt afegit
que tu diries, no?,
quan anem a veure l'obra?
Sí.
El punt especial,
de dir,
fixeu-vos en aquesta escena,
fixeu-vos en aquest moment climàtic.
jo diria en les paraules,
les paraules que utilitza,
per l'escriure,
d'escriure el dolor
en la tonalitat
i el ritme de les paraules,
que em sembla que té moments preciosos.
d'escoltar, no?
I què és el que costa més d'interpretar,
Míriam?
Home,
és un monòleg que requereix molta energia,
que t'hi deixes molta energia a l'escenari,
perquè implica molt de dolor,
no?,
només pel tema,
ja requereix un esforç.
I després estar sol,
a dalt de l'escenari,
amb un monòleg gramàtic,
sol,
a mi això se m'ha fet una mica difícil.
Sí,
clar,
home,
sol a sola no estaràs,
perquè la sala de trono,
no sé si la coneixes,
és petiteta,
és petiteta.
És que tens un centre pel públic,
no?,
però...
No,
però és que,
en aquest sentit t'ho pregunto,
perquè no sé com serà això,
perquè la trono té el públic molt a tocar,
estem molt a prop,
i llavors no sé si això és un hàndicap
o és un avantatge.
No,
no,
jo crec que és un avantatge,
tant per mi,
perquè em sento com més
recolzada com per al públic.
Val,
així és com si els expliques més directament,
no?,
t'assinceràs amb ells.
Clar,
si els tinc com més a prop,
sí,
sí,
els puc també,
bueno,
rebre i donar,
i és tot molt més proper.
Molt bé,
molt bé.
Escolta,
i el títol,
és que m'he va cridar molt l'atenció el títol,
que en principi a mi m'aporta molt de positivisme,
My Favorite Things.
Sí.
Sí.
Don bé,
com és?
Doncs això,
li va venir el Carlos,
perquè aquesta dona,
li agrada molt,
bueno,
li agrada molt,
en principi,
li agrada molt anar a comprar.
Anar a comprar,
i tots els seus desitjos
els aboca
a les coses que pot trobar
a les botigues,
no?
Sí.
Llavors,
el text també parla molt
d'aquesta insatisfacció,
de com la supleix,
i que ella va a buscar a les botigues
a veure si troba allò que li falta,
allò que li falta,
allò que li falta alguna cosa.
I jo crec que va néixer d'aquí el títol,
de la necessitat d'aquesta dona,
de quines són les seves coses,
les coses que li agrada fer.
Les seves coses.
El detallet,
d'anar a buscar,
no sé,
de trobar alguna cosa
que li sorprendi de sobte
en una botiga.
Que la faci sentir ben definitiva,
no?
Que és del que va a la cançó.
Parlem amb coses materials,
però va més enllà, no?
Sí, sí, sí.
Bueno,
quina sensació deixen el públic al final?
Què et diuen a les representacions
que heu fet?
Hi ha remissió al final?
Ens deixen una mica d'esperança
o no?
Què diries?
Queda obert,
però la gent es queda tocada
pel viatge que fa, no?
Jo crec que el que jo he pogut veure
per les vegades que l'hem fet
és que la gent se'n va molt amb ella,
no?
I, clar,
doncs van molt a baix,
van molt a fons.
Vull dir,
és una mica desesperant.
Pot haver-hi sortida,
hi ha gent que hi pot trobar sortida,
però hi ha gent que em diu
que pateix una mica, no?
Que, bueno...
Míriam, és que et passes,
no ho facis tan bé, dona.
Ens fas entrar al que et fes.
És el Carlos,
jo crec que aquesta dona
al final té ja sortida per ella.
i, si més no,
elles, vull dir,
no crec que hagi cedit del tot encara,
saps?
Val,
hi hauria una segona part, eh?
Jo crec que hi ha una segona part,
és més...
Hi ha una compte enrere progressiva
i aquesta compte enrere
no s'acaba.
Comencem des del número 10,
però no acabem
ni a l'1 ni al 0.
per tant,
hi ha encara un espai obert
que jo crec que aquesta dona d'aquí
va cap a un altre lloc.
Ara, això,
ens hem de fer nosaltres
al viatge,
no?
La pel·lícula,
sí.
No parlem de teatre.
Parlem de teatre.
Recordeu,
a la sala Trono,
demà divendres,
demà passat dissabte,
sempre en sessió de les 9 del vespre,
My Favorite Things,
una obra de Carlos B,
interpretada per la Míriam Mercet.
Atenció,
una obra intensa,
dramàtica,
basada en la figura
d'una dona
i que val la pena
perquè toca.
Moltíssimes felicitats,
Míriam,
i gràcies.
Gràcies i que vagi molt bé.
Gràcies a vosaltres.
Una abraçada,
Míriam,
ens veiem.
Una abraçada,
ens veiem,
adeu.