...
Aquesta cançó tan coneguda de l'Edith Piaf
ens serveix per il·lustrar els propers minuts de ràdio
aquí a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Per il·lustrar una festa d'homenatge singular, com a mínim,
perquè demà a la sala del magatzem hi haurà un acte
que vol ser també una festa d'homenatge i de reconeixement,
una festa d'aniversari,
perquè Leandra, segons un dels militants històrics del SUC,
i ara també d'iniciativa per Catalunya,
però especialment del SUC i d'aquella època de la dictadura,
de l'antifranquisme, doncs Leandra Saúl
aquesta setmana ha fet 100 anys,
i els seus amics, familiars i companys de batalles, de política,
li volen fer una festa, un acte d'homenatge
que tindrà lloc demà a partir de les 6 de la tarda
a la sala del magatzem.
Un dels promotors, un dels organitzadors
d'aquest acte d'homenatge a Leandra Saúl
és Matías Vives,
l'advocat que ens acompanya aquest matí en directe
als Estudis de Tarragona Ràdio.
Matías, molt bon dia. Molt bon dia.
Advocat i, en fi, vinculat al món de la política
durant moltíssims anys, encara ho és,
amb moltíssimes responsabilitats,
amb diferents càrrecs,
en aquests 30 anys de democràcia,
també abans en la lluita antifranquista.
Qui és Leandra Saúl,
per aquells joves,
i no tan joves, perquè, clar,
Leandra Saúl té 100 anys,
com podíem definir la trajectòria de Leandra Saúl?
Jo diria que els primers 100 anys
del Leandra Saúl,
que és el que celebrarem aquest dissabte,
s'expliquen com els d'una persona
bàsicament defensora de les llibertats.
És a dir,
el Leandra ha hagut de prendre,
al llarg de la seva vida,
moltes vegades,
decisions de per quin camí anava,
trobar-se amb Cruïlles i cap a on vaig.
Ell sempre ha tingut una regla de mesurar.
És a dir,
quan hi havia dos possibles camins,
mirava dreta i esquerra,
i aquell que li semblava que hi transitava gent
amb més ànsies de llibertat,
amb ells s'apuntava.
I aquesta ha estat una constant al llarg de la seva vida.
Una constant a la seva joventut,
una constant durant la Guerra Civil,
una constant després de la Guerra Civil,
i una constant quan, finalment,
torna a Tarragona Ciutat,
s'instal·la en aquesta ciutat
i comença a batallar per les llibertats d'aquest país,
tant les dels sectors més castigats pel franquisme
com les llibertats nacionals.
I, per tant, és una història de llibertat.
I el que pretenem homenatjar nosaltres aquest dissabte
són això, els primers cent anys d'una persona
que sempre s'ha distingit precisament per això.
I què fareu?
Serà una festa?
Serà una mena d'acte de reconeixement
d'aquells emotius per aglossar la figura d'Aleandre II?
Quin caràcter li voleu donar?
Hi haurà de tot.
Hi haurà de tot.
És a dir, hi haurà dedicatòries més extenses
de gent vinculada al món de la política
o gent vinculada al món familiar.
Hi haurà la projecció de material audiovisual
que recordarà, d'una banda, la seva trajectòria.
D'altra banda, hi haurà molta gent
segurament amb moltes sorpreses
que també li felicitaran els primers cent anys.
Hi haurà, com tu deies bé, música.
La música que a ell li agradava sentir
i escoltar, diguem-ne,
quan ell mateix podia decidir
quin tipus de música posava i escoltava.
i, per tant, serà una mena de...
No de recorregut per la seva vida,
no pretenem que sigui això.
Tampoc és un acte estrictament d'homenatge.
És una festa d'aniversari dels primers cent anys
i, per tant, bufarà les espelmes,
farà tot el que es fa en una festa d'aniversari.
El que passa és que havíem d'escollir
si fèiem una festa d'aniversari tancada
i en lloc íntim,
o bé si l'obríem, no?
I a nosaltres ens va semblar
que quan eren cent anys d'una persona
que ha estat molt digna tota la seva vida,
que la ciutat de Tarragona
el va anomenar fill adoptiu en el seu moment,
que és una de les persones
que quan el PSU va sortir a la superfície
en aquesta ciutat,
doncs es va presentar,
encara hi ulls davant de la societat tarragonina,
que és un home que ha estat condenat a mort
i, per tant, que s'ha passat molts anys
amb l'ai al cor
de si anaven realment a afusellar-lo o no,
i quan després és l'home, a més a més,
de la reconciliació nacional
i que s'ho creu
i que diu que hem de passar pàgina
i que tota la seva vida ha defensat això,
doncs no podíem fer un acte íntim,
sinó que l'havíem d'obrir
i, per tant, vam escollir un lloc
amb prou intimitat
com perquè ell se sentís còmode,
però al mateix temps amb prou aforament
com perquè totes aquelles persones
de la ciutat i rodalies
que vulguin venir a gaudir d'aquesta festa
doncs ho puguin fer.
I, per tant, és un acte que té
implicacions familiars,
implicacions poètiques,
implicacions musicals,
implicacions polítiques,
perquè ell no ho admetria d'una altra manera.
És a dir, jo crec que si en aquest moment
l'hagués d'organitzar ell la festa,
cosa que ell segurament se n'està enterant
en aquest moment,
que li hem muntat una festa de compleanys,
una festa d'aniversari,
però si l'hagués hagut de muntar ell
segurament hagués volgut una festa
amb contingut social i amb contingut polític.
Se li ha volgut donar, doncs,
un cert caràcter de sorpresa,
encara que se n'assabenti avui mateix?
Se li dona un cert caràcter de sorpresa,
tant pel volum de gent
que jo crec que hi assistirà,
com pel volum de gent
que el felicitarà des de l'escenari,
com per la tipologia de la gent
que li dirà que està molt content
d'haver compartit amb ella
aquests primers 100 anys
i que espera compartir-ne molts més,
i que hi haurà també la participació,
lògicament, de la família,
com no pot ser d'una altra manera
que també el salut.
La família, parlen de la família,
amb la seva parella, Carme Casas,
una altra dona involucradíssima
i que segurament d'una trajectòria molt similar
a la de Leandra II.
L'hem entrevistat en moltíssimes ocasions,
amb la seva feina en els darrers anys
amb el col·lectiu de dones del 36.
En fi, dues persones realment
seguint una trajectòria molt similar, no?
Molt similar, molt paral·lela.
La Carme no en té 100, però en té 90,
i jo que la vaig trucar ahir
per dir-li, escolta, mira,
fem aquesta festa d'aniversari,
hauries de venir, a més a més,
et demanem que diguis alguna cosa, no?
I ella em va dir,
home, això m'ho hauries d'haver dit amb més temps.
I jo li vaig dir, mira, Carme,
és que si t'ho dic amb més temps
i tu vols fer un recorregut
per la vostra vida en comú,
la teva intervenció durarà una hora.
I el que es tracta és
que parlis 5 o 6 minuts,
per tal que puguin parlar també
molta altra gent i tal.
Per tant, en 24 hores, 48 hores,
tens temps més que suficient
de preparar-te què vols dir.
No, efectivament.
L'història de la Carme
és la història...
Jo diria que és una història d'amor, no?
És a dir, d'amor com ha de ser.
És a dir, d'una dona
que està al costat del seu marit
quan aquest marit està engarjolat,
que malgrat tot segueix l'activitat
també de lluita per la defensa de les llibertats,
que viatja amb ell
pels diferents centres penitenciaris
en els quals ell està,
que finalment venen a raure a la ciutat
i que s'explica tot el que és
una mica el seu itinerari vital
en funció d'aquesta batalla
per les llibertats,
també avui.
També avui.
I per tant,
de lluita contra l'intent
de fer uns ciutadans
molt porucs
i per tant uns ciutadans
que no són lliures, no?
És a dir,
per ser un ésser lliure
no has de tenir pos.
L'acte de demà
està obert, com dèiem,
al públic en general,
a tothom que s'hi vulgui apropar
a partir de les 6 de la tarda
a la sala del magatzem.
Els promotors de l'acte
també heu volgut,
d'alguna manera,
considereu que l'acte serveix
per reivindicar una figura
que potser,
malgrat que sigui,
és veritat,
que ha rebut certs reconeixements,
potser no ha estat
prou valorada?
Jo crec que és una figura
que s'anirà valorant
al llarg del temps.
Amb el temps.
El que passa és que a vegades
aquest país té situacions d'injustícia,
en certa manera,
amb els seus propis fills.
És curiós que l'única biografia
d'una part de la vida
del Leandre Saúl
s'hagi hagut de fer
des de la Universitat de Saragossa.
És l'única cosa que disposem
en aquest moment
de la seva trajectòria.
Jo crec que amb el temps
s'estudiarà amb més profunditat
el que va representar
el Leandre Saúl a casa nostra
i en detalls, a més a més,
molt curiosos.
Per exemple, nosaltres volíem
que intervingués en aquest acte
i amb això estic donant una pista
de per on poden anar
a les intervencions
el que fou el policia
de la ciutat de Tarragona
que més vegades el va detenir.
Esclar, jo vaig ficar-me en contacte
amb la família d'aquest policia
dient-los
miri, anem a fer això.
No sé en aquest moment
el seu pare com està,
si està en bon ús,
no està en bon ús.
Malauradament,
la seva filla em va confirmar
que feia 5 anys
que havia traspassat,
que havia mort
i per tant no hi podria ser.
Però per què fèiem això?
Fèiem això perquè estàvem convençuts
que a Leandre això és el que li agradaria.
I per tant és un home
que té la capacitat per ell mateix
de portar a la festa
del seu aniversari
el policia que més vegades
l'havia detingut a la ciutat
és l'expressió del que és
de Leandre II.
És a dir, un element
de reconciliació
en aquell moment
a casa nostra
que va rebre moltes trompades
però que s'aixecava
i seguia caminant
amb el mateix esperit
d'intentar el convèncer.
Aquestes coses,
tard o d'hora,
algú les haurà d'escriure,
algú hi haurà d'aprofundir,
haurà d'agafar aquesta figura
i intentar fer tot el seu recorregut
per l'antifranquisme a Tarragona,
per la transició política
a casa nostra.
És cert,
la veritat és que la família
d'aquest policia
van estar molt contents
que els truquéssim,
ens van enviar
un correu electrònic fantàstic
que incorporarem
amb un llibre
també dedicat al Leandre
que signarà tothom
que vulgui
a la cooperativa
a partir de les 6 de la tarda
de demà dissabte
en aquesta festa
i per tant creiem
que això és l'expressió
del que era el Leandre II.
De l'amplíssima trajectòria,
100 anys donen per molt,
a Matías Vives,
a nivell personal,
què és el que més li impressiona?
Jo,
el que més m'impressiona
la seva serà no.
És a dir,
efectivament,
tu deies abans,
jo he tingut
molts càrrecs
de responsabilitat política,
entre ells
jo vaig ser responsable
del suc en aquesta ciutat
quan encara Franco
era viu
i ben viu.
Jo vaig ser
de les 3 persones,
juntament amb l'Enrique de Gràcia,
el Leandre II
i jo mateix,
que vam aparèixer públicament
quan encara hi havia
el règim franquista funcionant,
dient,
bé,
mira,
escolti,
vostès porten molt de temps
buscant la gent del suc,
buscant els comuns,
comunistes de la ciutat,
doncs mira,
hi som nosaltres,
i a partir d'aquí
vam sortir retratats
en els mitjans.
Això vol dir
que he hagut de compartir
moltes decisions
amb el Leandre
i moltes vegades
l'he demanat consell,
perquè era una persona
més gran que jo,
perquè era una persona sàvia,
perquè era una persona
amb experiència.
sempre em va sorprendre
la seva serenor,
la seva serenor,
i la seva capacitat
de dir-te
escolta Matías,
mira,
si anem per aquí,
la gent que va per aquí
defensa més la llibertat
que la gent que va per allà,
i per tant anem per aquí,
no?
I això a mi se'm ha quedat
sempre gravat.
I d'on creu que,
de quins moments
de la seva vida
creu vostè
que es poden treure
més i sons
de quan combata
la guerra civil,
de diferents moments
de la difícil època
de la repressió
de la dictadura franquista?
Jo crec que és una història
de dignitat
de cent anys,
i per tant
cada moment
té el seu què.
Ara,
una persona
condemnada a mort,
que es passa
tants i tants anys
a la presó
esperant
si aquesta pena
es concreta
o no es concreta,
i que després,
quan
en una d'aquestes
decisions
a vegades
agosarades,
a vegades
valenta,
a vegades
diem-hi com vulguem,
audaç,
si volem,
el Santiago Carrillo
ens planteja
de dir,
escolteu,
fem una declaració
de reconciliació nacional,
anem a passar pàgina,
no,
no,
no vulguem
construir el futur
sobre la base
de recordar
el que va ser
la guerra civil
i la posturitat
sense oblidar-la,
però no ho construïm
sobre això,
i per tant
anem a fer una oferta
d'això,
de reconciliació nacional,
el conjunt de sectors
de la societat catalana,
a mi em va sorprendre
com el gran defensor
d'això a Tarragona
en primera persona
era el Leandre.
I per tant,
qui més havia patit
aquesta situació segurament,
o un dels que més
o un dels que més havia patit
aquesta situació,
es convertia
en l'abanderat
d'aquesta reconciliació.
I el Leandre,
segons que els seus
cent anys,
en fi,
continua la mar de bé,
podríem dir,
creu Matías Vives
que entén perfectament
aquests últims 30 anys,
és a dir,
aquelles aspiracions
que bona part del país
a la societat
podia tenir
a finals dels 70
mort el dictador,
i la situació actual,
l'entén?
Sí,
ell i jo,
aquest és un tema
que havíem tractat
i havíem discutit
moltes vegades,
jo recordo
com coincidíem
amb una cosa,
quan alguns companys nostres
ens deien que anàvem
a construir aquí
el paradís
de no sé quin tipus
de revolució,
ell i jo ens miràvem
i dèiem,
lo nostre no serà
massa diferent
de lo del nostre entorn,
és impossible
que aquí construïm
una cosa
que no s'assembli
molt a França,
que no s'assembli
molt a Itàlia,
que no s'assembli
molt a qualsevol país
dels que ens rodegen,
primer perquè no ens deixaran,
i segon,
perquè hem fet una transició
amb tantes cauteles
que encara que volguéssim
fer alguna cosa més diferent
que el temps ha demostrat
que segurament
tampoc hauria estat
massa bona ni oportuna,
tampoc ens haguessin deixat
i per tant jo crec
que ell és un personatge
tremendament realista
i tremendament
encara avui,
encara avui,
conscient
que la realitat
és la que és,
ara bé,
en aquest moment
si ell segurament
tingués una capacitat
diguem-ne de mobilitat
plenament autònoma,
jo estic convençut
que ells n'hagués anat
a la plaça de Catalunya
de Barcelona
o a la plaça de la Font
a compartir
amb els indignats
algunes de les coses
que ells plantejaven,
segurament no totes
i segurament
hagués intentat
sense prepotència,
sense altaneria,
sense voluntat
de donar lliçons a ningú,
fer-los entrar
en una via
en la qual
fossin capaços
de lligar
aquest moviment
d'indignació
a un plantejament
d'alternativa política,
que és el que sempre
ha fet ell,
ell sempre es va dedicar
i la Carme també,
a lligar
el que eren
moviments socials
amb alternatives polítiques
i això encara
ho conserven tots dos.
I aquest Leandre II,
de Cent anys,
també entén
l'evolució
que ha viscut
un partit històric
com el SUC,
que ell també va representar
durant tants anys
amb l'evolució política
que aquesta formació
ha tingut també
durant aquests 30 anys
d'etapa democràtica
i que ha esdevingut
en una altra formació
amb un altre nom
que és Iniciativa per Catalunya?
Jo crec que segurament...
O seria d'aquests crítics,
si em permet l'expressió,
amb la pròpia evolució
del partit?
No, jo crec que ell
va entendre
quan el SUC
va fer l'evolució
cap a iniciativa
que calia anar
a buscar uns nous horitzons,
que calia incorporar
quelcom més
a el que era
l'estratègia del partit.
Crec que ell,
com molta altra gent,
segurament no hagués compartit
el 100%
el fet
que el color verd
acabés tapant
el color vermell,
però estic absolutament convençut
que ell ha estat feliç
amb la candidatura
del Joan Coscoviela
perquè permet explicar molt bé
que hem resituat les coses
i que, per tant,
sense abandonar
aquest verd inequívoc
que defineix
una bona part
de l'estratègia d'iniciativa,
hi ha la convicció
d'un cert retorn
imprescindible
cap a plantejaments socials
més clars,
més inequívocs,
més contundents
i més tant
cap a un color vermell.
I, per tant,
jo crec que en aquest moment
seria més feliç, segurament,
que fa 7 o 8 anys.
Però, tot i així,
segur que hagués trobat
la capacitat,
si fes falta contestar
amb aquesta pregunta,
de lligar
tots dos colors.
i jo crec que l'estratègia,
que en aquest moment
el punt,
que en aquest moment
està a iniciativa,
segurament el deixaria
molt tranquil
i molt relaxat
que els seus postulats
bàsicament socials,
és a dir,
que el principal
enemic de l'home
és un altre home
i no és...
i que la contradicció principal
no està entre l'home
i la natura,
sense perdre de vista
que si aquestes contradiccions
no tenim en compte
els criteris de sostenibilitat,
serà molt difícil
que deixem un món
endreçat
als que venen després.
Però jo crec que aquest reequilibri
en aquest moment
el faria molt feliç.
Aquesta figura,
doncs,
en d'Aleandre Saúl,
demà tindrà
la seva festa d'homenatge
perquè recordem
que ell va néixer
el 17 de gener del 1912,
el dia Sant Antoni,
allò, el 17
que va ser el passat dimarts,
exacte,
doncs,
va fer 100 anys
i aquest dissabte
tothom que vulgui
podrà participar
en aquesta festa d'homenatge
oberta al públic en general
a partir de les 6 de la tarda
a la sala de teatre
al magatzem
de la cooperativa obrera
Tarraconència.
Sens dubte,
també un espai
que d'alguna manera
simbolitza
o vol simbolitza,
segurament,
així ho han volgut els promotors,
la vinculació
d'Aleandre Saúl
amb determinades idees
i amb la ciutat
de Tarragona.
Matías Vives,
advocat
i un dels promotors
de la festa d'homenatge,
moltes gràcies,
felicitats per la iniciativa
i que tot surti molt bé
demà a la tarda.
Fins la propera.
Bon dia.
Bon dia.
que mes souvenirs
j'ai allumé le feu
mes chagrins,
mes plaisirs
a la tarda.
Fins la propera.