.
Passen ara mateix dos minuts i mig del punt de dos quarts d'una.
Seguim endavant amb el matí de Tarragona Ràdio
amb una entrevista que, bé, no us l'havíem anunciat abans
perquè no ho teníem confirmat.
Doncs sí, ens podem fer ressò de l'obra de teatre
que arribarà aquest cap de setmana a la Sala Trono,
tant avui divendres com demà dissabte,
en sessió, ja ho sabeu sempre, de les 9 de la nit.
A la Sala Trono us presentem deshabitat de la companyia La Nevera.
A vegades parlem de drama o de comèdia.
Avui hem de parlar d'un thriller, sí?
No és habitual, eh?, a la Trono, una obra de teatre inquietant,
d'aquelles de fins i tot d'una miqueta de por,
o almenys això és el que ens transmet l'argument.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic
perquè ens ho acabi de definir el seu director,
l'Alfredo Crespo.
Alfred, bon dia.
Hola, bon dia.
Escolta, la companyia La Nevera, d'on sou?
Mira, som de Barcelona, tot i que la companyia
hi ha gent de Mallorca, de les filles,
i, bueno, jo mateix, que sóc de Ciudad Real,
però tots estem formats a l'Institut del Teatre de Barcelona,
a l'especialitat de teatre gestual.
Val, és que m'ha fet la impressió,
quan he parlat amb vosaltres,
que teníeu com un deix,
un accentó balear, eh?
Ah, que sí, de les illes?
Sí, sí, sí.
Molt bé, molt bé.
De fet, hi ha un parell de noies
que són d'allà, de Mallorca.
Molt bé.
Total, que veniu aquí a Tarragona,
primera vegada que La Nevera ha visitat a Tarragona?
Sí, sí, és la primera vegada.
Sí, sí.
Val, i primera obra, què feu o no?
Quina trajectòria porteu com a companyia?
Doncs sí, a veure, nosaltres,
com t'he dit,
sortim tots de l'Institut del Teatre de Barcelona,
amb la mateixa promoció,
i llavors, o sigui,
que ja ens coneixem des de fa temps,
i hem estat cadascú fent coses
per la seva banda,
fins que va arribar un moment
que vam decidir posar-nos tots d'acord
i fer un projecte de companyia.
I el primer projecte que hem tingut,
la veritat és que ens ha anat prou bé,
perquè vam guanyar la Bécada d'Esperta,
de la Noi Vanóf,
i de la revista Portada,
que van apostar per la proposta
que nosaltres vam fer,
perquè vam creure que el projecte era interessant,
i llavors, a partir d'aquí,
doncs, és quan hem començat
a tenir un rodatge com a companyia.
I ara arribeu, en certa manera,
per tancar la,
vaja, segur,
per tancar la programació
d'aquesta temporada de la Sala Trono,
és l'última obra,
atenció a tots els oients,
l'última obra que podem veure
a la Sala Trono,
l'última peça de teatre,
fins que no tornin a obrir programació,
i això, a lo millor,
no passa fins a passat la primavera.
Doncs vinga,
parlem de Deshabitat,
que és una obra
de les que no estem acostumats
tampoc a veure a la Sala Trono,
no?,
perquè té molt a veure
amb el teatre gestual,
com dius tu,
amb el moviment,
teatre visual,
titelles...
Sí.
Explica'ns-ho tu mateix, Alfred.
Exacte.
Bé, nosaltres,
la nostra formació
és multidisciplinar,
és a dir,
hi ha gent que,
a més a més
de la formació actoral
que tenim,
doncs,
que té una formació musical,
que té una formació en dansa,
que han fet l'especialitat
també de titelles,
llavors,
el teatre que a nosaltres ens agrada
i pel que nosaltres apostem
és un teatre
que pot combinar
totes aquestes habilitats
que tenim
i traduir-ho
en un espectacle
principalment visual,
que sigui una cosa
que entri molt pels ulls,
però que tingui un sentit,
que tingui una dramaturgia,
evidentment.
Entrem a parlar
de l'argument,
perquè deia jo,
això que a vegades
parlem de comèdia,
de drama,
però jo diria
que és un thriller,
això, no?
Una noia
que entra en una casa
i no pot marxar-ne.
Sí, sí,
té elements de thriller,
tot i que,
en tot cas,
jo diria
que és un thriller
més aviat poètic.
vull dir,
perquè juguem molt
amb qui sigui
l'espectador
qui pensi,
qui arribi
a les seves conclusions
al voltant
del que està passant
en aquesta casa.
I sí que l'ambient
és una mica inquietant,
té un punt
de malson,
però al mateix temps
de tendresa.
Sé que és una barreja
una mica estranya,
però és el que hem intentat fer
i crec que hem aconseguit
que hi hagi una mica
un punt d'atenció
però al mateix temps
que no és una cosa
de posar els pèls de punta,
no?
És això,
perquè sou la idea,
us llegeixo l'argument,
dius una noia,
la Eva,
que entra en una casa,
en principi deshabitada,
buscant refugi
per quedar-s'hi,
però es veu
que no està deshabitada,
no està sola,
allà hi ha altres inquilines
i no la deixen marxar.
Tot plegat,
com deies tu,
que pot sonar thriller,
és una alegoria,
no?
Una mica els fantasmes
que tenim a dins
i les coses
si hi ha una sèrie de personatges
que han tingut
una sèrie de pos
a les seves vides
i que això
han impedit
que fessin realitat
els seus somnis
o els seus projectes de vida
i això
és el que els té enganxats
a un lloc determinat
que és aquesta casa.
Llavors,
tota la història,
si em voler explicar més,
s'ha envoltat
aquesta idea,
no?
De veure com
a vegades
les pors que tenim
poden interferir
a les nostres vides
i també
les nostres relacions
amb els altres.
En aquest cas
és amb l'Eva,
el personatge central
que realment
projecten
en els altres
pors
o inquietuds
que ens impideixen
realment
arribar
on volem arribar
a la vida.
És teatre de text,
però?
Hi ha text,
també.
Sí.
Però no és un element central.
Vull dir,
el text està
la matisalçada
que la dansa
o que els citelles.
Però sí que n'hi ha.
Val,
i ja entendrem l'obra,
perquè a vegades
quan parlem
d'alegories
i tal
sembla tot una miqueta abstracte.
no, s'entén perfectament,
es segueix bé el fil.
S'entén, s'entén.
De fet,
perquè a les actuacions
que hem hagut fet
fins ara
sempre busquem
una mica
el cidre del públic
i demanem
què és el que has entès.
I perquè,
com sent la primera obra
que anem per aquest gènere,
teníem una mica de por
de potser
no queda clar
el que nosaltres
volem expressar.
I sí, sí,
vaig estar molt sorprès
de veure
que, evidentment,
potser no
amb totes les implicacions
que nosaltres volem desmetre,
però la gent es quedava
amb el que estàvem explicant.
Un espectacle,
una obra en tot cas
multidisciplinar
amb, a veure,
quantes que les conto,
quantes actrius tenim?
Una, dues, tres, quatre,
cinc actrius, no?
Dalt de l'escenari.
I això tampoc és habitual
a la Trono.
A la Trono costem
aportar
a produccions més petites,
amb menys gent.
Cinc actrius
en què cadascuna,
suposo,
fan una miqueta de tot.
Com deies tu,
des de dansa
fins a titelles...
Sí, sí.
Hi ha cadascuna
que té com una
especialitat també,
perquè, ja dic,
que paral·lelament
en forma sectoral
hi ha gent que té
una carrera de música
o de cant
i coses així, no?,
que són realitats
que, evidentment,
hem volgut aprofitar.
Llavors,
cadascuna té com el seu punt fort.
S'ha fet l'obra,
suposo,
pensant una miqueta
en això, no?,
en que cadascuna
pugui desenvolupar
el seu punt fort.
Sí, sí.
Sempre,
sense descuidar
la dramaturgia,
això sí que també
no és una cosa només...
no és buidar,
no és només mostrar
per mostrar.
O sigui,
hi ha hagut una feina
molt intensa
i molt dura
que tot tingués
un sentit
i que tot estigués
emmarcat
dins d'un argument,
d'un aparell dramatúrgic.
Clar,
que estigués tot conjuntat,
no?
Evidentment, sí.
Molt bé.
I aquí ve la feina
també de l'Alfredo,
que és el director.
Alguna...
alguna anècdota
durant els assajos,
durant les representacions?
Alguna cosa
que us hagi passat
fora d'escenari?
Doncs, bueno,
una de les coses
que m'han criat l'atenció
és que quan nosaltres
vam anar creant
aquesta obra
no estava pensat
per semblar
per un públic infantil
perquè realment
si et pares a pensar
del que estem parlant
són coses que
no són
precisament
molt alegres,
no?
Però el fet
que tinc
un llenguatge visual
tan fort
o que m'ha apostat
molt per aquesta
manera d'expressar-nos
ha fet que
han vingut nens
a algunes representacions
i jo pensava
que segurament
no entendrien res
o que s'avorririen
i al contrari
resulta que
estaven encantadíssims
i això és una cosa
que em va impactar
perquè no estava previst
no estava pensat
per ells.
Molt bé.
Nens de quines...
A partir de quines edats
diries?
Jo crec que
a partir de
sis, set anys
poden venir perfectament.
Déu-n'hi-do.
Són petitets.
Déu-n'hi-do.
Sí, sí.
Escolta,
i amb quina sensació
marxa el públic
de l'obra
no ho sé,
d'haver vist un drama
de...
No ho sé, no ho sé.
Què t'expliquen al marxar?
Quina sensació tindrem?
És inquietant?
És...
No ho sé.
Més que res,
jo penso,
o la sensació que tinc
després d'haver parlat
amb molta gent
que l'ha vist després,
és que es va amb la sensació
d'haver vist una cosa
que és com una mena
de poema visual
i que gira el puntant
de la idea
de la soledat
i de la por a la soledat.
I això també
a vegades
ens fa reflexionar,
no?
De com ens relacionem
i per què ho fem
de la manera en què ho fem.
Però sobretot
com és més aviat
un conte
una mica
inquietant
que no passen
potser no tant
filers,
més això,
més poètic,
més estrany.
Molt bé.
Ens quedem
amb aquesta idea.
Teatre
o escenificació
vaja
amb totes les seves formes.
Deshabitat
de la companyia
a la nevera
doncs és la darrera proposta
que tenen a la sala Trono
per tancar ja
a nivell de teatre,
que després recordem
que diumenge
arriba la música d'Amazoni
però bé,
a nivell de teatre
tancaríem
tant avui com demà
a les 9 del vespre
amb aquest deshabitat
de la companyia
a la nevera
i a l'espera
de poder obrir
nova temporada
que això ja ens ho diran
els companys de la Trono.
Doncs Alfred Crespo,
moltíssimes gràcies.
Moltes gràcies a tu.
Una abraçada,
que vagi molt bé.
Una abraçada,
gràcies.
Adéu.