La crisi econòmica afecta tots els sectors
i també el dels mitjans de comunicació, el món del periodisme.
I avui volem analitzar aquest sector a les comarques de Tarragona
i per això hem convidat el president de la demarcació de Tarragona
del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Ignaci Soler.
Ignaci, molt bon dia.
Molt bon dia.
En les últimes setmanes hem vist com el Col·legi de Periodistes
feia alguns comunicats davant del tancament de mitjans de comunicació.
Recordem que en les últimes setmanes ha tancat un mitjà com Ona Valls,
havia tancat també un mitjà com Onda Rambla
i han tancat també mitjans de premsa.
Canal Català de Tarragona, una emissora de televisió privada
instal·lada a Tarragona, és un altre dels mitjans que ha tancat.
Quina és la situació que observeu vosaltres des del Col·legi de Periodistes?
Quines ades teniu sobre l'impacte de la crisi en els mitjans de comunicació d'aquest territori?
Aviam, la crisi és molt greu.
Molt greu en el sentit que el sistema de comunicació del Camp de Tarragona
ja era un sector o un sistema relativament dèbil o d'una dimensió no massa gran
pel que és l'economia i l'espai del Camp de Tarragona.
Nosaltres el 2008 vam fer un estudi del sector
i el resultat o la percepció era que el sector no tenia la dimensió
que li corresponia a l'economia i a la societat de les comarques del Camp de Tarragona,
en general de les comarques de Tarragona.
I, per tant, si partim que era un sector que tenia una certa debilitat,
doncs la crisi l'està enfonsant.
Hi ha hagut tancaments de mitjans que són significatius o importants.
Per exemple, el tancar un canal de televisió com un canal català
pot semblar més o menys accidental o anecdòtic,
pot ser una dada més de la crisi,
però si comptem que la televisió és el mitjà de comunicació,
és l'únic mitjà de comunicació que veu tothom,
perquè té una audiència, o sigui, més del 90% de la població veu la televisió,
però els mitjans locals tenen molt poca presència,
és a dir, televisions locals tenen o molt poca audiència,
n'hi ha poques o no tenen dimensió,
per tant, tancar una, agreuja el problema,
encara que sigui una televisió petita o que no tingués molta repercussió.
i aquest, a nosaltres, el que ens preocupa especialment,
és a dir, un periodista que es queda sense feina no és diferent d'un forner
o d'un, de qualsevol altre professional que es queda sense feina,
és un drama personal, té unes implicacions i de més.
Des d'aquest punt de vista, la crisi de cada sector és la crisi de cada sector.
El problema és que els mitjans de comunicació tenen un paper molt important a la societat,
que nosaltres creiem que no està valorat,
que la societat fins a cert punt no és conscient del paper que tenen els mitjans de comunicació,
en la seva organització, en el seu funcionament,
i, per tant, aquesta crisi del sector que cada cop s'aproxima o ens apropa a una situació de col·lapse
és un risc molt més enllà de la qüestió econòmica, dels llocs de feina que es perden i de més.
I no només el Camp de Tarragona, el Col·legi de Periodistes a nivell de Catalunya,
ha demanat, junt amb el Col·legi de l'Audiovisual, junt amb els sindicats,
conjuntament amb tota la gent que representa el sector, la professió,
ha demanat la constitució d'una taula on es discuteixi la necessitat
que hi hagi un sistema de comunicació social a Catalunya.
No podem viure sense mitjans de comunicació.
Ara parlarem d'això, però, de moment, l'impacte de la crisi en aquests mesos
o en aquests darrers anys s'estan portant diversos mitjans de comunicació
que han desaparegut, altres han vist reduït les seves plantilles.
Teniu dades aproximades de quants professionals vinculats al sector
s'han quedat sense feina o quants mitjans de comunicació han desaparegut d'aquestes comarques?
Doncs podem citar els més importants.
Probablement, si féssim una escala, a part dels que ja hem citat,
hi hauria el tancament de l'edició de Tarragona del punt,
que va ser per etapes, el punt va arribar a tenir tres edicions.
Primer es va unificar amb una única edició per tot el camp de Tarragona
i finalment ha desaparegut.
Això planteja que pràcticament només queda un diari
de nivell de les comarques de Tarragona
i és un empobriment bastant gran del sistema,
al marge de la feina que fa cada un,
de l'operació que es faci de la feina que fa cada un.
i després hi ha en el sector de la ràdio els tancaments que tu has assenyalat
de Punto Ràdio o Navalls,
el català que ha tancat,
hi ha repercussions de tancaments externs,
va tancar Público i per tant vol dir que hi havia
algun sector que feia informació aquí
i després una reducció de plantilles
a molts mitjans de comunicació,
des de la televisió del TDCAMS,
passant pel diari de Tarragona,
Canal Reus o l'ACN,
són els mitjans que han anat en congint o reduint plantilles.
Nosaltres calculem que en l'últim any i mig
s'han perdut més de 30 llocs de feina directes
de gent que feia periodisme, de periodistes,
en un sector en què nosaltres l'any 2008,
més o menys a l'inici de la crisi,
calculàvem que no treballaven més de 200 periodistes,
200 i alguna cosa,
i molt probablement,
i diguem-ne,
aquests 30 són d'aquests mitjans de comunicació,
que és públic,
quan tanca no de més és notori.
Aquests 200 que calculàvem que treballaven en el sector,
també n'hi havia molts que treballaven
amb productores de televisió,
amb empreses de comunicació,
i si aquests han tancat o han reduït personal,
com que no ha estat públic,
com que no és tan notori,
probablement no els tenim comptabilitzats.
Així que probablement és possible
que s'hagin perdut el doble de llocs de feina
dels que són més visibles.
Mitjans que tanquen en reduccions de plantilles,
en definitiva,
això ens porta a un periodisme
de molta menys qualitat, segurament, no?
Aquesta és la qüestió, diguem-ne,
essencial que cal discutir.
És a dir,
posem el sector,
comparem amb altres per fer-nos una idea.
El textil,
el textil té una crisi,
el textil ens cobreix la necessitat de vestir-se,
tanquen els tallers,
però la nostra necessitat de vestir-se
la podem cobrir
comprant textils que venen de la Xina
o de la Índia.
I els treballadors d'aquest sector
que han perdut la feina
s'hauran de reciclar o buscar-se una altra feina.
Això seria un sector econòmic
que cobreix unes necessitats,
però que no fa un servei públic essencial,
encara que la necessitat és evident
que és una necessitat essencial.
Posem un altre sector,
l'educació.
No se'ns passa pel cap,
podem discutir si una aula
pot haver 25, 30 o 35 alumnes,
però no se'ns passa pel cap de dir
escolti'm,
l'escola de Riudoms
no és prou rendible,
no teniu prou diners,
la tanquem.
I tanquem i ja està.
Tant és un sector
on hi ha empreses privades
i empreses públiques,
hi ha escoles públiques,
escoles privades,
escoles concertades,
és a dir,
però entre tots
es cobreix un servei públic
que està garantit.
El nostre sector,
els mitjans de comunicació,
què haurien de ser?
Què són?
Aviam,
la informació no la podem anar a comprar a la Xina
o no podem esperar que la ràdio
o la televisió
ens el facin des de fora.
Si el camp de Tarragona
desapareixen els mitjans
i consumim mitjans
de Barcelona o de Madrid,
el camp de Tarragona
deixa de tenir
l'espai
on discutir,
on debatre,
on saber
com
resoldre les seves coses.
Si desapareixen
els mitjans de comunicació locals,
com sabrem
què fa l'alcalde,
qui són els candidats
i com anirem a votar?
A cegues?
És un element.
Si el sector
no desapareix
però es fa mal periodisme,
és a dir,
si no hi ha
professionals
que facin
un exercici crític
i que facin
una jerarquització
de les notícies
i que
busquin
el contrast
i de més,
és com si
tampoc en tinguéssim.
Per tant,
és un servei essencial,
és un servei públic
i per això
cal
que
encara estem a temps
abans que col·lapsi
perquè estem
en un procés
d'aquest tipus
i abans que
cada ajuntament
decideixi pel seu compte
ara tanco la ràdio,
ara tanco la tele
perquè això
els números
o inclús
que si un
si un mitjà privat
no li surten els números
i tanca,
bueno,
doncs que tanqui,
com es tanca una botiga
o es tanca una penaderia.
Doncs,
nosaltres creiem
que això
pot ser
molt
perjudicial
per tot el sistema
econòmic
i social
que empobreix
les nostres possibilitats
i inclús
que fa
que
el territori
deixi de tenir
elements
per sortir
de la crisi,
per lluitar,
per discutir
les infraestructures,
per on ha de passar
la via del tren,
per on ha de passar
l'autopista,
bueno,
on es discutirà això
si no tenim mitjans
i com anirem
a Barcelona
o a Madrid
a plantejar
les nostres
necessitats
si localment
no tenim
on debatre
i on resoldre
aquest tema.
És qüestió dels polítics,
bueno,
i qui ens informa
de què fan
i què deixen de fer
els polítics?
Doncs,
els mitjans de comunicació
compleixen una
funció essencial
d'organització
de visibilitat
i, a més,
si les nostres
empreses
no es poden
fer visibles
en el nostre
sistema de comunicació
tindran
moltes
menys
possibilitats
de competir
a Catalunya,
a Barcelona,
al món,
si la informació
ens ve tota feta
des de fora.
Però aquesta situació
tan complicada
i tan difícil
és fruit només
de la crisi econòmica
tal com l'entenem
i que està afectant
a tots els sectors,
ja que posaves abans
comparacions
amb sectors
com el tèxtil
o als mitjans
de comunicació
li acompanyen
altres
crisis vinculades
potser amb les
noves tecnologies,
amb la presència
de les xarxes socials
que també
d'alguna manera
estan revolucionant
aquest món,
xarxes com Twitter
o Facebook
i el seu impacte
precisament entre els mitjans
de comunicació
i els ciutadans.
Hi ha factors
múltiples,
però el principal
és que
és un sector
que com a sector
econòmic
s'ha deixat
en mans del mercat
a pesar de ser
un servei públic
i això
ha produït
que té
peus de fang.
Entre el 2007
i el 2011
la publicitat
que és
la base econòmica
en què funcionava
tot el sector,
tot el sector
estava basat
en el finançament
a través de la publicitat,
la publicitat
es va reduir
a la meitat,
segons els editors
de premsa
a Espanya.
Això
per tot Espanya.
El camp de Tarragona
deu ser la meitat,
deu ser més
o deu ser menys,
pot ser una mica més,
pot ser una mica menys,
però més o menys
deu ser això.
Clar,
això vol dir
que tot el sector
s'hauria d'haver
encongit
a la meitat
si aquesta és la base
principal
de funcionament,
la base econòmica
principal.
Això té a veure,
per què se'n va
la publicitat,
per què desapareix?
Té a veure
amb la crisi econòmica,
evidentment,
i també té a veure
amb l'aparició
d'una sèrie
de qüestions
tècniques,
tecnològiques
que tu assenyales,
però té a veure
amb aquests
peus d'afant
que té el sector
de basar-se
en la publicitat
i alhora
haver transmès
al ciutadà
la idea
que la informació
és gratuïta,
ningú l'ha de pagar.
I certament
té una lògica,
és a dir,
tots hauríem d'estar
ben informats
i per estar
ben informats
i perquè tots
tinguem
la mateixa capacitat
d'accedir
a la informació,
aquesta informació
hauria de ser
assequible
o gratuïtament
o a un preu
molt raonable
perquè no hi hagi gent
que tingui el privilegi
a través de la seva capacitat
econòmica
de tenir
informació privilegiada
i poder fer
algunes coses
que altres no poden fer.
Però això,
justament per això
és un servei públic,
però la informació
és molt cara de fer.
És a dir,
tenir un professional
amb criteri,
amb experiència
i de més,
vuit hores esperant-se
a la porta d'una reunió
on es decideix
una cosa important,
bueno,
doncs a aquest senyor
se li han de pagar
aquestes vuit hores
i no
ha d'estar allí
i ha de saber
què preguntarà
quan s'acabi
aquesta reunió,
ha de tenir criteri
i això és molt car
perquè a la millor
això vol dir
que hi ha un senyor
que no ha,
si d'aquella reunió
no surt notícia
per dir alguna cosa,
a l'endemà
al diari
o a la ràdio
aquell senyor
ha estat treballant
tot el dia
i no hi ha
un producte
concret en aquell moment.
La informació
és molt cara de fer
i ningú la vol pagar
i es pagava
a través d'una publicitat
que era un sistema
que ha col·lapsat
i per tant
s'ha enfonsat
i a més
és un sistema
diguem-ne
que en origen
ja
és pervers
perquè aquí
què és la publicitat?
La publicitat
és uns senyors
que ens volen
transmetre un missatge
interessadament
perquè tenen un negoci
un negoci legítim
però tenen un interès econòmic
que ens transmeten
un missatge
i aleshores
ens paguen
graciosament
que la informació
que és necessària
i que
que és un missatge
que no
que no
que no
que no
que no
que no hi ha un interès econòmic
al darrere
sinó una
una informació
d'interès públic
doncs aquell que vol
si
si li
transmetem
el seu missatge
interessat
ens paga
perquè féssim
el servei
el de servei públic
aquesta és la base
en què ha treballat
el sistema
i això
ha col·lapsat
nosaltres
estem intentant
arribar
a l'administració
pública
creiem que ens
hauríem de seure
en una taula
els professionals
que sabem més o menys
com funciona això
les administracions
públiques
els partits polítics
i la gent del sector
els mitjans de comunicació
els empresaris
etc.
i això
li hem de trobar
una sortida
perquè si no
anem a un col·lapse
que tindrà
conseqüències
per rebeu
fins i tot
desaparació
de més mitjans
és difícil de dir-ho
preveieu més reduccions
de plantilles
quin és el panorama
que observeu
fins i tot
a nivell de tot Catalunya
com a col·legi
i especialment en territoris
com el nostre
ja que parlem tant
de la informació
i dels mitjans locals
creiem que sí
que la majoria
dels mitjans
per no dir tots
estan en precari
en aquest punt
els mitjans
els mitjans
privats
perquè el mercat
apreta molt
i perquè
almenys
menys
de renden
la crisi econòmica i hi hagués una recuperació teòricament
de la publicitat, tenen un carreró sense sortida,
al marge que després han de veure quina reconversió tecnològica
i quins canals es plantegen una nova base de negoci,
perquè tot el que circula per internet i per la xarxa,
avui per avui no hi ha sistema econòmic per sostenir-ho.
Tot és gratuït, hi ha publicitat i de més,
però això no cobreix els costos de fer-ho això.
I per tant, tot el sistema, totes les empreses privades i demés
estan millor o pitjor situades però estan en una perspectiva de risc.
I per part dels mitjans públics, que era la pota que garantia més o menys,
les administracions públiques tenen un gravíssim problema de finançament
i algunes administracions públiques, jo crec que molt alegrament,
o molt inconscientment, això dels mitjans ho consideren quasi com un luxe.
I per tant, no sé, tenim el cas de, per posar un cas que ens és prou distant,
però prou proper, per entendre'l, però prou distant,
per no ficar-nos amb ningú a Hospitalet de Llobregat,
d'un dia per l'altre els partits van decidir tancar la ràdio i la televisió
i ho van anunciar i ja està, com si això fos una qüestió menor,
com si fos un luxe.
Al cap de dos dies van reconsiderat, hi ha enrere alguna cosa,
al final la televisió s'ha tancat, la ràdio té un cert funcionament,
però, és a dir, tenir una ràdio municipal, tenir una televisió,
té uns costos, té uns costos a vegades difícils d'encaixar
en els pressupostos municipals, però és un servei públic
que hem de trobar la manera de fer-ho.
Si els ajuntaments, en concret, no poden,
doncs que es reuneixin, que es parli
i que es trobi la manera de com consorciar-se,
quina és la fórmula de viabilitat,
el que no podem és deixar que aquest servei desaparegui
perquè el mercat no el paga.
Aquesta és la situació.
Jo crec que hi ha una certa inconsciència.
Nosaltres hem anat a plantejar, no res,
sentar-se en una taula
i hi ha una certa resigència escoltant-se.
En un moment de crisi, no?,
on apretant tant, on el mercat publicitari s'enfonsa d'una banda
i els ingressos i les despeses dels ajuntaments
de les administracions públiques també estan per terra,
el paper dels mitjans de comunicació
queden entredits, no?, per molts.
Per molts, sí.
I, en general, es pensa, en una situació com aquesta,
i és un mecanisme que té una certa lògica,
però que és pervers,
es pensa en els pròxims tres mesos,
en els pròxims sis mesos,
i jo crec que erròniament es pensa,
bueno, la crisi s'està fent llarga,
però ja sortirem, no?,
i no està escrit que en sortim,
no necessàriament en sortirem.
Si no fem alguna cosa,
doncs no sé si en sortirem.
És a dir, aquest, ja en sortirem,
vol dir, deixant mans d'altres que ho solucionin.
Ja vindran no sé qui
i recuperarem l'economia,
no sé, perquè Alemanya tirarà,
però aquí què fem?
I especialment en cada sector, què fem?
Què fem amb els mitjans de comunicació?
És el moment de seure i parlar-ne.
Si no, tindrem...
Bueno, jo crec que ens empenedirem.
Doncs amb aquest missatge
ens quedem també en clau de futur,
tenint en compte la delicada situació
dels mitjans de comunicació
de les comarques de Tarragona.
Ignacio Soler,
president de la demarcació de Tarragona
del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Gràcies per acceptar la invitació de Tarragona a Ràdio.
Molta sort.
Gràcies a vosaltres.
Bon dia.