Un perro verde entre los jóvenes del Papa.
Així es titula aquest llibre del periodista Arturo Sant Agustín.
Demà, demà al vespre, es presentarà el llibre a Tarragona,
al nou centre cultural del seminari.
Es tracta d'una crònica periodística
que el propi Arturo Sant Agustín va viure el passat estiu
a la Jornada Mundial de la Joventut.
Va compartir uns quants dies amb milers de joves d'arreu del món
que van estar a Barcelona i a Madrid.
Ara el podem saludar en directe a aquesta hora del matí.
Arturo Sant Agustín, bon dia.
Bon dia.
Primer que res, un perro verde, què significa entre los jóvenes del Papa?
Significa, en primer lloc, que no soc jove
i després que, home, tinc fama de raro
en el sentit que procuro continuar sent lliure,
no perteneixer a cap partit polític
i ser fill d'anarquista em dóna el dret a poder fer coses rares,
coses que s'atribueixen a vegades a els perros verdes, no?
Malgrat que tu saps també com jo que fa un any a Brasil
una gossa va tindre una camada i un dels gossets va néixer verd.
És veritat que li va durar només dos dies el color,
o sigui que ser perro verde tampoc és ja tan extract.
Aquest llibre és un llibre d'encàrrec del Vaticà,
de l'Església Catòlica,
o és una iniciativa pròpia del periodista Arturo Sant Agustín
que va decidir passar uns quants dies al mes d'agost
entre milers de joves cristians?
Bé, això que s'ha dit, això que apuntes,
que ets bon periodista, que estàs ben informat,
fins i tot de companys, m'ha dit que si se m'havia encarregat del Vaticà,
que fins i tot m'ho havia encarregat personalment el Papa.
A més, la setmana passada va sortir una crítica molt bona a l'esfervatori
i això encara ha fet que els rumors aquests
encara siguin més intensos, res de res.
Jo estava a casa meva, el mes d'agost,
sentia per la ràdio i veia per a l'edició els comentaris
i em vaig recordar el meu pare.
El meu pare era anarquista,
és a dir, que no era creient,
era un anarquista de la fraternitat, utòpic,
és a dir, que ja estava en contra de la FAI,
que els de la FAI no eren anarquistes,
sinó que eren una banda de delinqüents.
El meu pare, que insisteix, no era creient,
que va acabar amb un camp de concentració a França,
que va ser torturat,
m'explicava molt poques coses en el seu temps,
però sí que una vegada,
quan vaig començar a fer de periodista,
em recordo que em va dir,
el meu pare era aragonesa,
i em va dir,
oi Arturo, tens sempre presente una cosa,
en aquest país,
quan no sabem solucionar un problema,
no es comem un cura.
Bé, cada vegada em dono més compte
que el meu pare tenia raó.
És a dir, aquest anticlericalisme,
que potser té una certa justificació històrica,
però que ja dura massa,
és simplement incultura, no?
I és veritat que quan no sabem què fer,
ens ganchem un capellà.
Això és el que ha fet Zapatero.
I si per exemple repasses
en l'últim congrés del PSOE,
tant la Chacón com el Rubalcaba,
en vez de parlar dels problemes
que ens ocupen i preocupen a tants,
un va parlar de la Isisba,
ella, i ell, que és més intel·ligent,
no ho sembla,
fins i tot va dir,
la relació és com la Santa Sede
que s'hi va parlar com un bisbe,
s'estava menjant un capellà,
metafòricament parlant.
És a dir, que hi ha una part de la societat
que sempre té darrere a fons
aquest anticlericalisme,
i que s'utilitza moltes vegades
en funció d'uns moments
i unes circumstàncies determinades.
Sí, mira,
jo m'he donat compte,
deixem que et parli des del pla personal,
jo tinc molts amics
en un barri molt pintureix de Barcelona,
que és la Barceloneta, no?
Bé, doncs aquests amics meus
sempre m'estan parlant
de dos,
d'un capellà i d'una monja, no?
Un que és Mossen Pau,
i l'altre que és una sorra no beva, no?
El primer ha sigut un home solidari,
és un home que té 90 anys,
viu a la parròquia jubilat
de Sant Miguel del Port,
ha estat en l'època franquista
de Fonsalos,
els que treballaven a la maquinista.
Bé,
doncs aquests amics meus,
quan van llegir el llibre
i el que van ser els primers
que m'han preguntat
si m'havia vingut a m'atricar,
jo li diria,
però escolta una cosa,
no sou vosaltres
el que em parleu de Mossen Pau?
Mossen Pau no és un capellà.
Dic, com que no és un capellà?
Doncs a mi em sembla que és un capellà.
No, no és un capellà,
és una bona persona,
és un solidari, no sé què.
I Sorge no beva.
Tampoc és una monja.
Dic, doncs jo li dic,
vestida de monja,
no, és una dona extraordinària,
que s'ocupa dels vells,
dels drogates,
no sé què.
Conclusió,
en aquest país,
quan coneixem
amb un religiós o religiosa
o capellà,
o catòlic o catòlica,
què fa?
El que se suposa
que haurien de fer
tots els catòlics,
no els associem
amb la jerarquia eclesiàstica.
És a dir,
jo crec que confonem
la jerarquia eclesiàstica
amb tot el que és
el catòlic.
I després,
amb el pla periodístic,
que t'haig d'explicar
que no sàpiguis,
company,
o totes mores
o totes cristianes.
Aquí,
quan arriba el ramadan,
estem un mes
parlant del ramadan.
Quan ve el de l'ailama,
tres de l'omisor,
quan ve aquella senyana
que dona abraçades,
la Índia,
i que a més,
has de passar per caixa
perquè et donin
una abraçada i a més.
Bé,
tot això
és informativament
interessant
i quan hi ha
un millor i mig
de persones
a Madrid
o quan organitza
qualsevol cosa,
l'església catòlica
no és informació,
no és notícia,
no ho entenc.
Aleshores,
el llibre
és una crònica,
no?,
de passar uns quants dies,
Arturo Sant Agustín,
passa uns quants dies
amb aquests joves
a Barcelona i a Madrid
aquells dies d'agost
i és d'alguna manera
una crònica
del que veus,
del que parles
amb aquesta gent.
Sí,
sí,
exactament.
És una crònica periodística.
Sí,
és que jo,
l'únic que soc,
a mi meu,
soc un periodista,
apunto,
i llavors
em va semblar
que era notícia
que un millor i mig
de joves
estiguessin
a Madrid
i per això vaig anar
i evidentment
és la crònica
de tot el que vaig
i vaig veure
i vaig sentir.
I quina conclusió
en treus?
A veure,
descobrir això
és una cosa,
que primerament
els...
Jo m'acordo
que de vegades
parlàvem gent
del carrer,
no?
I tant a Barcelona
com a Madrid
l'adjectiu
que més sortia
era
serà gent normal,
no?
Fins i tot
a gent deia
escolta,
els nalos normals,
no?
És a dir,
hi ha la idea
que els catòlics,
els joves catòlics,
no sé,
han de tindre
tres orelles,
no sé què,
i tal,
i després
fins i tot
un vellet,
encara que me'n recordo
que em va dir
oi,
les xiques
són molt guapes,
no?
És a dir,
s'associa
el catòlic
a l'ucarca,
a gent passada,
a gent lletja,
a gent de...
No?
Suposo que són
uns prejudicis.
Bé,
la calculació
és que són gent,
els joves d'aquests
són gent normal,
gent del seu temps,
i després,
home,
sí que vaig descobrir
que són gent solidària,
però que presumeix de poc.
És a dir,
associant les ONFs,
que el tema donaria per molt,
que és una ONF,
amb una sèrie de joves,
jo no dic que tots els joves,
els bons,
vols vull dir,
solidaris,
amb el seu moment,
amb la seva societat,
siguin catòlics.
El que dic és que
moltíssim dels joves solidaris
perteneixen a organitzacions
de l'Església.
El que passa és que no ho presumeixen.
I a més es dediquen a coses
no aire agradables,
perquè els pobres
que tenim a la cantonada,
que cada vegada tenim més,
són menys fotogènics
que els negres de Quènia,
o si t'en vas a Sud-amèrica,
o a l'Àsia.
És a dir,
que hi ha molta gent solidària,
joves també,
que s'apunten a certs projectes
perquè són vacaciones pagades
i vacaciones exòtiques.
Aquella cantonada,
la cantonada de casa nostra,
tots tenim una cantonada,
hi ha una realitat pura i dura
i no és fotogènica.
Bé, llavors descobreixes
que molts d'aquests joves
es dediquen a fer aquestes tasques,
que no tenen res a veure
amb la jerarquia.
A més,
amb l'Església
hi ha bastanta més pluralitat
del que la gent es creu.
Però, en definitiva,
la meva crònica
és una crònica,
jo no soc un teòlogo,
ni soc,
simplement soc un periodista,
que vaig voler donar a fer
del que jo crec que és un fenomen,
perquè, escolta,
reunir un milió i mig
o més
de joves
al mes d'agost,
hi ha pocs líders
que siguin capaços
de fer realitat
aquest desig.
Al llibre apareixen
molts personatges,
en fi,
moltes persones anònimes,
joves amb els que conversa
el periodista,
però també apareixen
alguns personatges
coneguts.
Deixa'm preguntar-te
per l'Arquivisba de Tarragona,
Jaume Pujol,
del qual parles bastant bé
o molt bé,
per dir-ho d'alguna manera,
no?
Primerament,
el que li dic a l'Arquivisba
és que m'hagi descobert
Tarragona.
I els borsegonins,
que tenim la tendència,
els catalans,
però bé,
sobretot els borsegonins,
de mirar cap a Girona.
No sé per quina raó,
però vull dir...
I ens hem oblidat
de Tarragona.
I Tarragona
és moltíssim més
del que ens imaginem.
Jo crec que ni els pobles
tarragonins,
i perdona,
no et provoco,
però valoreu
Tarragona.
Jo crec que ara
comencem a valorar-la,
llavors el primer que li dic
a l'Arquivisba
és
que m'hagi descobert
Tarragona.
I després,
home,
és un home
de fets.
I ara que prediquem tots,
ara que ens dediquem
a predicar tots,
periodistes,
artistes,
etcètera,
entrenadors de futbol,
cada vegada
és més important
el que sempre ha sigut important,
que és predicar amb la gent.
I aquest arreglament
Arquivisba
i jo sé que fa coses.
Fa coses
fins i tot
per la ciutat,
no?
I llavors,
sí,
el considero una mica.
A més vaig tindre la sort
de fa un any
de poder-lo acompanyar
amb uns companys
de Tarragona,
també,
llavors de Barcelona.
A Turquia, no?
A Turquia,
i jo crec que és un viatge
que no se li ha donat
la importància que tenia,
vull dir,
que es van establir ponts.
I potser per això
també he fet una crònica,
deixant que aprofiti,
que aprofiti la ben entesa,
perquè dintre d'un mes
sortirà un llibre
que és la crònica
d'aquest viatge.
Molt bé.
Considero a més
els arquebispes.
El arzobispo Pujol
és un hombre próximo
y hacedor inquieto
que entre otras
muchas cosas necesarias
urgentes
han d'intentar
d'unir
l'orilla mediterrània
católica,
cristiana tarraconense
i l'orilla musulmana turca.
És re,
una frase,
un petit fragment
de les paraules
que dedica
Arturo San Agustín
a l'arquebispe
Jaume Pujol.
En fi,
el llibre
que va sortir
ara fa poques setmanes
és aquesta crònica,
com dèiem,
d'un fenomen
realment
segurament inèdit
perquè reunir
més d'un milió
de joves
en ple mes d'agost
pocs líders
com deia l'autor
ho aconseguiran.
Et va sorprendre
alguna cosa?
Què és el que més
et sorprèn
d'aquell contacte
aquells dies
amb els joves?
Doncs això,
que érem joves
del seu temps.
Joves normals.
Sí, clar.
Saps què dir?
Joves
i, home,
que sí que t'aporten...
A veure,
deixa'm...
A veure si t'ho sabrà explicar.
Jo he viscut
tres moments
en què
he vist canviar
una ciutat.
o sigui,
per exemple,
quan les Torres Femeles,
quan van caure
les Torres Femeles,
jo el dia següent
vaig anar
com a enviada especial
del periòdic
que era allò
on es treballava,
a Nova York.
Doncs jo que havia
conegut Nova York,
bé,
com tots,
que hem estat
moltes vegades,
vaig veure Nova York
canviar,
sobretot
en Manhattan.
És a dir,
de la ciutat
arisca,
agressiva,
de repent
hi havia
com una
vena
d'abundat.
Vull dir que la gent
no es disputava
els taxis,
si passava
alguna persona
que l'acompanyava
a anar a passar
pel pas de peatons,
que jo era
producte
de la por.
Sí,
va treure un acolloniment,
si em posa
l'expressió brutal.
Llavors,
la gent,
quan tenim por,
sembla que
o ens tornem
molt agressius
o aparentem
una bondat
que tristament
és circumstancial
el que seria
educació.
Després,
jo me'n recordo
que els jocs,
això és una teoria
molt personal,
amb la qual
podria estar equivocat,
els jocs de Barcelona,
jo crec que molta gent
se'n recorda d'ells,
no tant pels èxits
esportius,
sinó perquè
durant
les dues setmanes
o el que va
donar els jocs,
la ciutat
tornava a ser
dels barcelonins,
dels ciutatans.
És a dir,
no hi havia por.
jo me'n recordo
que veia gent
gran
de 80,
que sortia al Parlament
a les 3 de la matinada,
els veies
per a ser de Gràcia.
És a dir,
que tant d'una ciutat
hauria de canviar
de clima,
com Nova York.
Llavors Madrid,
a part d'alguns
perquè no podien aparcar
i de més,
jo crec que
el millor i mig
de joves,
i amb això
no parlo
de res sobrenatural,
parlo simplement
de física i química,
no de presència,
jo crec que van canviar
l'ambient de la ciutat,
vull dir que
es veien
menys crispats,
no?
Jo que m'hi va
llogat per llocs,
bueno,
bastant fumuts,
tu saps que
fins fa 10 anys
o 15,
si anaves
per certes zones,
per certs barris
i se t'acostaven joves,
no tenies
cap sensació
de perill,
no?
Era la gent
una mica gran
la que
d'alguna manera
sospitaves
que et podia passar
alguna cosa,
sobretot per certs barris.
Ara és al revés,
ara sembla que la joventut
per allò que diu,
dona por,
alguna joventut,
no?
Llavors, clar,
veure joves que no donaven por,
és això també el que em comentava
la gent de Madrid,
no?
És que aquesta gent
no és tremendo,
però associen,
o alguns,
associen els joves
actuals
amb una certa por,
amb una certa agressivitat.
Jo t'asseguro
que sense fer literatura barata
allò va canviar
el clima
de Madrid.
És més,
si jo fos alcalde
m'inventaria
alguna cosa semblant
perquè una vegada
l'any
vingués
un milió
i més de joves,
perquè és veritat,
clar,
els joves que són,
són el futur,
no?
i això és,
el que passa
que últimament
no tenen cara de futur
i alguns tenen motius
per no tenir cara de futur
perquè la situació
no està.
Bueno,
doncs aquests joves,
alguns dels quals
estaven amatur,
bueno,
doncs per les seves creències
i demés,
fins i tot
els que ho estàvem
passant malament
tenien esperança
o creien
que podien sortir-se
de la situació
que estem passant ara.
Doncs aquest ambient,
com ens expliques,
és el que surt,
apareix en aquesta crònica periodística,
en aquest llibre
Un perro verde
entre los jóvenes del Papa,
aquestes jornades mundials
de la joventut
del passat estiu a Madrid
i és el que podem llegir
en aquest llibre
que, com dèiem,
demà es presenta
al seminari,
al centre cultural
al seminari de Tarraona
a partir de dos quarts
de vuit del vespre.
Arturo Sant Agustín,
periodista,
moltes gràcies
per atendre
la trucada de Tarraona Ràdio
i esperem
el pròxim llibre
de la crònica
aquesta del viatge
que ens comentaves a Turquia.
Escolta,
espero que em truquis
perquè un dels protagonistes,
o sigui,
els protagonistes
són Nova York,
Turquia,
Roba i Tarragona.
Doncs serà molt interessant.
A veure si podem convertir
uns minuts aquí en directe
als estudis de la ràdio.
Escolta,
moltíssimes gràcies
per trucar-me.
Gràcies.
Adéu-siau.
Bon dia.
Arturo Sant Agustín,
l'autor d'aquest llibre
Un perro verde
entre los jóvenes del Papa,
publicat per l'editorial
CAF.
Demà, si volen,
a partir de dos quarts
avui del vespre
es presentarà
amb tots els detells
al Centre Cultural
al seminari
a partir de dos quarts
avui del vespre.
Parlant de llibres,
parlant dels joves
del Papa Benet XVI,
arribem al punt horari
de les 11.