Neus Català és l'última supervivent catalana
del camp de concentracionars i de Ravensbrück.
Ella és la protagonista d'Un cel de plom,
un llibre de la Montblanquina Carme Martí
que novel·la en primera persona la vida de la Neus Català.
Un llibre apassionant que ens parla de la duresa d'una vida
i les ganes de viure-la de la seva protagonista.
Avui conversem amb l'autora, Carme Martí,
com dèiem, que ha escrit Un cel de plom.
Carme, bon dia.
Hola, bon dia.
Un cel de plom que, com dèiem,
explica aquesta vida intensa de la Neus Català.
No és prona biografia, és una novel·la.
Això, quina diferència hi ha
o per què vas decantar potser per la novel·la
i no per una biografia, Carme?
Ve pensar que amb una novel·la
podria transmetre coses que amb una biografia
potser no hi arribaria tant.
De biografies de la Neus i en i a,
jo creia que amb novel·la,
una, que podria arribar més lectors,
i l'altra, això, no?,
parlar d'aspectes més personals,
més íntims de la seva vida.
I a nivell literari, què t'ha permès?
No sé si també, a vegades, ficció,
perquè la novel·la ho permet, això.
Què t'ha permès a escollir la novel·la?
A veure, m'ha permès
atensar-m'hi d'una altra manera.
Per exemple, estan novel·lats tots els diàlegs,
les converses que ella pot tenir
amb els seus pares quan és joveneta,
les converses que té amb les companyes als camps,
tot això està novel·lat.
Ella no pot transcriure ni ella
ni cap de nosaltres una conversa de la infantesa.
Llavors, segons el que m'explicava ella,
jo mirava d'escriure-ho amb diàlegs
i crec que fer-ho d'una manera més realista.
La ficció en aquest sentit
és una manera de tensar-me en la realitat.
Quan neix aquest projecte, Carme?
És a dir, quan coneixes a la Neus
i quan decideixes que aquesta vida,
ja 97 anys,
aquesta intensa vida,
s'havia de novel·lar?
La vaig conèixer
al març del 2010.
L'havien entrevistat per un projecte
que fèiem al Museu de la Vida Rural,
un llibre que es diu Crònica Rurals,
que vam fer amb el Jordi Llavina
amb fotografies de l'Albert Carreras.
I, bé, és una sèrie d'entrevistes
a persones rellevants del país
parlant de la seva relació amb l'entorn rural.
Vam anar amb l'Albert a entrevistar la Rubí.
La Neus tenia gairebé 95 anys,
havia caigut,
tenia dificultats per caminar,
tenia un blau a la cara.
Et fa respecte, no?,
entrar a casa de la Neus a Rubí
a conèixer-la,
però una vitalitat,
unes ganes de xerrar,
una hora, una hora i mitja
parlant amb ella,
tot el que t'explica,
o sigui, ens va parlar del món rural,
de la pagesia,
de principis de segle del priorat,
però també de la vida de pagesa
que va fer a l'exili a França.
Totes aquestes experiències,
però també ens va parlar de la seva vida,
li vam fer dues entrevistes.
I com en molt poc temps
se n'anava de l'horror a l'alegria,
de sentir-se de caiguda,
de parlar de ganes de morir,
a parlar del que cantava en el camp,
de la solidaritat amb les companyes,
de la intensa vida de tot això, no?
Surs de la casa de la Neus impressionat.
Després, bueno,
van passar unes setmanes,
vaig escriure la crònica pel llibre,
una entrevista pel butlletí del museu,
i no me la traia del cap,
no deixava de pensar en ella.
Llavors la vaig trucar
i li vaig demanar d'escriure una novel·la
sobre la seva vida.
Què li va semblar?
Vam dir que ho provaríem,
perquè, bueno,
per a veure com anava, no?
Li vaig preguntar, doncs,
sobre unes etapes de la seva vida,
la infantesa,
quan ella va ser capsanitària
amb 22 anys
d'una colònia de nens refugiats,
després de l'entrada al camp de Ravensbrück,
i de com s'havia fet la fotografia
amb el vestit de portada,
una fotografia que canvies moltes vegades, no?
Li vaig preguntar sobre tot això.
Quan m'ho va explicar,
quan m'ho va explicar en concret
com s'havia anat a fer la fotografia
amb el vestit de portada,
en aquell moment jo vaig saber
que havia d'escriure la novel·la.
Jo això ho he de fer,
no sé com m'ho explicaré,
però crec que s'ha de conèixer,
perquè ha explicat moltes coses,
però, per exemple,
això no ho havia explicat.
Això no s'havia explicat mai.
No, havíem vist la imatge,
es veia que no era una imatge del camp,
que era feta després,
la Neusia està més grassa,
està més recuperada,
però em va explicar, doncs, això,
que havia tornat dels camps,
que el seu marit no sabia
si era viu o mort,
vivia a França amb els seus pares,
els catalans no van poder tornar al seu país,
no sabia què havia de fer amb la seva vida,
era infermera,
però el seu títol a França
tampoc no servia per res,
tampoc no tenia forces físiques per treballar,
i moralment,
doncs, estava molt malament,
com tots els presoners,
no sabia com tirar endavant,
però va decidir posar-se el vestit,
anar amb un retratista,
demanar la fotografia,
i va decidir que es devia la memòria
dels companys morts,
sobretot ella parla sempre de les companyes.
Aquest fet,
quan m'ho explicàvem,
vam presonar tant que jo ho he d'escriure.
Vaig escriure aquests quatre fragments,
la vaig tornar a veure,
els hi vaig llegir,
i llavors ella em va dir que li agradava
i que endavant.
Si no hagués estat així,
si a ella no li hagués agradat,
no s'hagués sentit identificada,
no li hagués agradat la veu,
com m'ho explicava tot això,
evidentment la novel·la no s'hagués fet.
Llavors ella em va dir que sí,
però que no pel que jo li demanava,
jo li deia que creia que fent una novel·la
arribaria més lector,
i que la gent l'havia de conèixer
més del que la coneixem.
Llavors ella em va dir que sí,
però que m'havia de quedar molt clar
que ho feia
perquè sabia que d'aquesta manera
donaria veu a les altres companyes.
Que si jo escrivia la novel·la
continuava amb la seva lluita per la memòria,
no perquè amb ella se la conegués més.
De fet, això que dius,
la seva lluita constant de tota la vida,
quan van acabar el camp de concentració,
això va continuar,
la lluita antifranquista
i després per la memòria, com dius.
Sí, sí, sí.
El seu treball amb la lluita antifranquista
ha sigut molt important
i després això, no?
Doncs ella va escriure un llibre
agafant 50 testimonis
de dones resistents i deportades,
ha fet moltíssimes conferències,
la novel·la acaba el 76,
fins ara,
ella ha continuat xerrant,
anant tant a convencions internacionals
com a escoles de parquí,
ha fet tot això fins als 90 i poc,
que el cos ja no ha seguit.
Jo crec que amb la novel·la,
doncs,
la seva lluita per la memòria continua.
De fet,
ho explica aquesta lluita
de les dones,
del paper de les dones a la guerra,
que elles també van ser els camps de concentració,
potser a vegades s'explica poc això,
o ha quedat com a oblidat, oi?
Ara potser no tant,
el que passa és que als anys 70,
bueno,
no se'n parlava tant de tot això,
i va ser quan la Montserrat Roig
va escriure als catalans,
als camps nazis,
que es va començar
a parlar més.
De fet,
quan la Montserrat Roig
va conèixer la Neus,
els deportats
li havien dit
que no hi havia hagut
dones espanyoles
als camps.
Què és el que més t'ha sorprès,
Carme,
de conèixer la Neus,
de tot el que t'ha explicat,
i creus que s'ha quedat
alguna cosa per ella,
o ho ha deixat anar tot,
ho ha explicat tot?
Suposo que alguna cosa
ha quedat per ella.
Hi havia alguna cosa
que ella no volia explicar,
ha tingut alguna cosa
que jo creia
que important
que s'havia d'explicar,
potser coses més íntimes
a nivell familiar,
un disgust que va tenir
molt gran
quan ja va tornar.
Ella em deia que no,
jo deia que sí,
al final ho vam posar.
Hi ha hagut coses
que sí que no havia explicat
i que ara m'ha explicat,
però si ha quedat alguna cosa,
això tampoc no ho sé.
N'expliqui moltes.
El que passa és que té
una vida tan intensa.
Ara que estem fent entrevistes,
van sortint coses
que m'expliqui
que tampoc no m'havia explicat,
perquè és el que diu,
per exemple,
dels dos mesos
que va estar a la presó,
d'aquells dos mesos
es podria fer una novel·la.
És una vida tan intensa
la que ha tingut
que no acabaríem mai.
I t'ha sorprès alguna cosa?
O que t'ha sorprès
o que t'hagi marcat especialment
de dir
que això no ho oblidaré mai.
Ah, moltes.
Moltes, sí.
Una perquè, clar,
tu estàs explicant
una persona que tens al costat
que coneixes
i ja no és una pel·lícula
que estàs veient
ni un llibre
que estàs llegint.
I l'altra perquè
és que ha viscut experiències terribles.
I ara hi ha coses
que van sortint,
que les torni a explicar,
i jo en part penso
que estàs massa greu
que torni a explicar,
que torni a reviure
quan van penjar
amb unes companyes,
per exemple, del camp.
I també era una de les coses
que em feia por.
Neus, vols que ho fem?
Vols tornar a parlar
de tot això?
Tens gana?
I sí.
Ella diu que sí
i continua
i ho estem fent.
I sempre amb un somriure, oi?
imagino que això
ha sigut una constant
al llarg de la seva vida
intentar això,
viure la vida,
aquestes ganes de viure, no?
És que és una persona alegre,
la Neus.
És una persona
que de jove feia teatre,
que li agrada molt la comèdia,
que li agrada cantar.
Doncs, dins de tot aquest horror
que t'explica,
t'explica coses molt bèsties,
després pare i potser canta, no?
Clar,
tot això sona
un cúmul d'emocions, sí.
El llibre, com dèiem,
parla,
parla de la infantesa,
parla de la seva etapa
al camp de concentració
i després, més enllà d'això,
quan a la Deporta
en l'any 45
continua tota aquesta lluita,
com dèiem,
la lluita antifranquista,
aquesta lluita per la memòria.
Expliqueu moltes escenes
dels camps de concentració.
A mi m'ha sorprès una especialment
quan, vaja,
expliqueu que la Neus
i les seves companyes
manipulaven les bales
perquè sortissin defectuoses, oi?
A veure,
quan van sortir del camp de Ravensbrück
sabien que tenien una possibilitat, no?
perquè, bueno,
Ravensbrück era un camp d'extermini,
a l'arribar al camp de Hollenstein,
el camp estava en millors condicions,
o per a quan estaven,
van tenir, doncs, una alegria, no?
Quan van veure on havien de treballar,
sabien que treballar era la seva salvació,
però, clar,
anar a treballar per armament
que va en contra dels teus,
això les va desmoralitzar completament.
Llavors, el sabotatge
era un agafàs per tirar endavant.
O sigui, feien sabotatge,
sabien que s'hi jugaven la vida,
però no sabien fer-ho d'una altra manera.
Ara, ho dieu també al llibre,
la Neus explica,
és que ara m'avorreixo,
estic avorrida,
ella viu als Guillemets, al Priorat,
ara en una residència,
i està avorrida.
I, clar, jo penso,
no m'estranya
amb la intensa vida
que ha tingut la Neus.
Clar,
és que és una dona de caràcter
que ha fet moltíssimes coses,
i ara es troba en una etapa
de la seva vida,
s'està anomenant la quarta edat,
doncs,
en què el cos ja no segueix tant,
però allò continuem
amb ganes de parlar de tot això.
Llavors, clar,
el dia a dia,
en un geriàtric,
tens moltes hores lliures,
i en aquest sentit s'avorreix,
però no perquè no faci activitats
al geriàtric,
perquè fa activitats,
i també surt a donar un tomet,
però igualment són moltes
les hores que té
en comparació
a les que tenia.
Ha explicat
que s'hi troba a faltar alguna cosa,
la Neus,
de la seva vida d'abans?
Sí,
quan diu que tot,
la vida que portava,
sí,
des de sortir i anar a comprar fruita,
anar a xerrar amb una escola
o qualsevol cosa,
sí,
en aquest sentit.
També enten,
o sigui,
que això va amb la vida,
no?,
que és un procés,
doncs,
ja ho diu,
estic a punt de fer 97 anys,
no?,
el que passa és que potser,
bueno,
costa adaptar-se,
el que passa és que el geriàtric
físicament està molt ben cuidada,
i ella es troba bé.
El llibre és una lectura apassionant,
gent que l'ha llegit
i explica que fins i tot
hi ha moments
en què havien caigut les llàgrimes,
perquè explica moments realment,
com explicaves,
que són terribles,
horribles,
això t'ho esperaves,
aquesta reacció de la crítica,
del públic,
dels lectors?
No,
suposo que no,
és que veure la novel·la,
l'he escrit relativament de pressa,
tenia molt clar
que
m'ha volia tensar més
amb ella,
que per això també està fet en primera persona,
per fer-la més propera al lector,
però no sabia si jo sabria transmetre tot això,
perquè és complicat
de parlar d'aquest horror,
i els sentiments que van sentir els deportats,
ells mateixos ho diuen,
no es poden explicar.
jo sé que tampoc ho puc explicar,
m'hi volia tensar,
ara quan et diuen això,
que algú que ha plorat,
penses,
doncs,
m'hi dec haver tensat,
jo quan ell em va dir que sí,
o sigui,
va donar confiança
en una persona desconeguda,
jo també em vaig sentir
amb una responsabilitat al damunt
de com ho faria,
no?,
tot això,
i a més a més es parla,
no?,
de què no es pot fer literatura
sobre els camps,
no?,
i, bueno,
bé,
prendre la decisió
que ho escriu,
s'explicaria almenys
el que ella ha fet
i el que ella ha vist
d'una manera o altra,
no?,
en aquest sentit sí que estic satisfeta.
Què n'ha dit la família?
Bueno,
els he agradat,
i la seva filla,
la Margarita,
bueno,
me va revisar la novel·la
perquè
la Neus ara també
està perdent una mica
la memòria
de lo recent,
bueno,
se'n va cap als 97 anys
i llavors jo veí,
bueno,
veí demanar la revisió
de la seva filla
i també de l'historiador
Andreu Maiaio.
Per tant,
però,
sí,
en principi sí,
estan contents,
tant si la fama,
a veure,
si la Neus no li hagués agradat
no ho hagués sentit endavant,
si la seva filla Margarita
hagués vist
que no estava bé
o tampoc,
i si l'historiador
Andreu Maiaio
m'hagués dit
que no s'aguantava
doncs tampoc,
ha sigut un,
bueno,
he tingut ajuda
en aquest sentit,
no?
Quina relació hi ha
ara amb la Neus?
Podríem dir
relació d'amigues?
Ens ho venim molt,
sí,
sí,
sí,
i ara ens estem veient
bastant
per tot el tema
de les entrevistes,
el que passa és,
bueno,
que vivim
amb una certa distància
i jo treballo
i tinc nens,
bueno,
és una mica complicat,
però sí,
sí,
estem bé.
Hi ha una cosa
que,
de fet,
abans ho comentàvem
i a mi m'ha sorprès
especialment,
que al final del llibre
tu dius
a la gent que li hagi agradat
el llibre
o que li vulgui fer
algun comentari,
feu-hi arribar
una carta a la Neus
o un correu,
feu-hi arribar
que ella ho llegirà.
Això és molt bonic,
és a dir,
que la gent
directament
li enviem a ella
i no tu,
per exemple,
que ets l'autora,
no, Carme?
Jo soc l'autora,
o sigui,
la novel·la l'he escrit jo
però la protagonista
és ella.
És ella.
I llavors,
l'emoció que jo vaig sentir
coneixent-la,
doncs vaig pensar
que hi hauria gent
que potser llegiria la novel·la
i sentirien
que li han de dir
alguna cosa,
no?
Doncs vaig pensar
que era una bona idea
o vaig preguntar a la Neus
o vaig preguntar
a la família
i al geriàtric
i em van dir que sí
i crec,
doncs,
això,
que la Neus
ha rebut alguns homenatges
però que conèixer-la,
o sigui,
conèixer la seva vida
una mica més a fons
i si quan s'acabi
s'en tenen ganes
no està sent
d'escriure-li.
Ell està rebent cartes,
està molt contenta,
les cartes són
molt emocionants,
hi ha paraules
d'admiració,
de tendresa,
d'afecte,
d'agraïment
i a tot això.
hi ha gent que aprofita
i explica una mica
la seva vida
i la Neus
amb el seu dia a dia
anar rebent cartes
les llegeix,
les rellegeix,
el que no pot
és contestar les cartes.
Llavors,
en aquest sentit,
jo transmeto
en nom seu
l'agraïment
a tothom
que li està escrivint
que les té les cartes
i que les rellegeix.
Un dels objectius
com deies abans
i a l'hora de parlar
i començar a escriure
amb la Neus
era això,
que es conegués
no només la història
de la Neus
sinó de totes aquestes dones
que van treballar
a la guerra,
que van estar
als camps de concentració.
Creus que s'aconsegueix
i és a dir,
que la gent s'aproparà
a la lectura
i que gràcies a això
d'escollar la Neus
i totes aquelles dones?
Jo crec que una mica sí,
no?
Sabent el que va fer ella,
clar,
és que estem parlant
d'un segle d'història,
no?
Des de la República,
la Guerra Civil,
tot el que va representar
l'exili,
la deportació,
la tornada dels camps,
com va ser de difícil,
tirar endavant després,
crec que s'arriba
i se l'està llegint jovent
que en aquest sentit
tant la Neus com jo
estem molt contentes
perquè de vegades
és una part de la història
que quan vas a l'escola
o a l'institut
no hi acabes d'arribar mai
i aquí s'explica
d'una manera propera
d'una persona
que tenim al costat
i que està aquí
per poder explicar-ho.
Sobretot potser
s'explica poc
o després, no?
Sí que a la vida
el camp de concentració
però després,
ara ho deies,
va passar uns mesos
molt durs,
no només físicament
sinó també anímicament,
psicològicament,
va ser molt dur tornar a començar.
Va ser dur tornar a començar
i clar,
és que aquí hi havia
la dictadura de Franco,
o sigui,
trobes amb aquesta situació
més o menys
els deportats
van tornar als seus països.
Aquí no es va poder tornar.
Fins al 70...
Bueno,
les Neus van tornar
als 76, no?
Sembla que ho tinguem
a sovit, no?
Però és que és molt gros
el que va passar.
Allà explica
i que no perdona
els polítics,
els representants polítics
d'Europa
que passés això.
Un seu de pom,
com dèiem al llibre
de Carme Martí
que explica la història
de Neus Català,
novel·lada,
la vida.
Ella té 97 anys,
ara com dèiem
viu als guiamets
en un geriàtric,
en una residència,
però la gent
li pot fer arribar
les cartes,
els correus,
que ella ho llegirà.
Un llibre que a més a més
ja va per la tercera edició
i que té també
la versió en castellà.
Carme?
Sí,
Roc Editorial
ha fet la traducció,
l'editat,
amb el nom
de Cenices en el Cielo,
no sé per què,
però en castellà
un cielo de plomo
no ens agradava tant.
El títol en castellà
de Cenices en el Cielo
és de Planca,
Rosa, Roca
i crec que és una aposta
la seva molt valenta,
perquè aquí més o menys
coneixem la Neus Català,
però a nivell d'Espanya
no tant.
És un repte també,
imagino,
no?
Sí, sí, sí.
I a més a més
molt actius a internet,
a Facebook,
que imagino que també
és important
tenir aquest feedback
amb els lectors,
oi?
Sí,
perquè també arriben coses,
sí,
és maco.
O sigui,
us podem trobar
a través de Facebook.
Sí,
a un cel de plom.
Un cel de plom
a Facebook
i allà us trobarem
i podeu deixar
els vostres comentaris.
Satisfeta,
Carme?
És a dir,
has escrit el llibre
sigut un dia
molt intens,
ara amb moltes feines
amb les entrevistes,
ho trobas a faltar
després o què?
No ho sé,
ara és això
que és molt intens
perquè hi ha moltes entrevistes,
no?
I com que ha anat
tot en de pressa,
acabar la novel·la de pressa,
tenir,
això també ho vull dir,
vaig tenir el suport
de la gent literària
en el Soler Pont,
el suport de les editorials
abans que hi hagués
la novel·la acabada.
Això és important
perquè a mi em preocupava,
o sigui,
jo procurava escriure de pressa
i després em preocupava
trobar l'editorial
i que dins de l'editorial
ho posessin
dins de la seva programació
i no haver-nos d'esperar
ni mitjany o,
bueno,
el que s'esperi
el que sigui habitual,
no?
Van confiar en la novel·la
abans que estigués acabada
i això ha estat molt important,
no?
I ara, doncs,
encara tot és molt recent,
no?
Perquè s'ha acabat,
s'ha publicat,
venim de Sant Jordi,
en català tercera edició,
en castellà...
Bueno,
encara estem amb tot això.
Doncs ja ho sabeu,
un seu de pom,
aquells que no ho conegueu
i o no conegueu
la història de Neus Català
ho podreu fer a través
d'aquest llibre,
una història,
com diu,
la portada de solidaritat,
coratge i supervivència
i novel·lada per Carme Martí.
Realment la recomanem,
doncs, això,
per la manera d'escriure
i la manera d'explicar
totes aquestes vivències
de la Neus Català.
Carme,
moltíssimes gràcies
i que vagi molt bé.
A vosaltres,
gràcies.