Aquesta sintonia és sempre la que ens indica
que l'Esther Ferrer, la nostra especialista en cinema,
la tenim aquí.
Esther, bon dia.
Bon dia.
Recent arribada de Sant Sebastià, del Festival de Donòstia,
heu coincidit dades amb Santa Tecla,
o sigui que això ha sigut ja recentment.
Sí, sí.
Vam tornar, de fet, el dilluns a la nit,
no per falta de ganes de quedar-nos-hi,
perquè, francament, la ciutat bulli cada any més.
No hi ha entrades, o sigui, es confirma la tendència
que cada cop més són la gent normal i corrent
que vol veure bon cinema la que va als festivals,
que això ja t'ho vaig dir.
Però és que cada any és més i és increïble la festa, no?
La festa.
El Ricardo Darín ho deia, que és jurat, no?
Diu, ostres, jo, és que vindria cada any,
perquè aquest festival té un públic que no tenen d'altres.
I a vegades dius això, li diràs a tots.
Però en aquest cas és cert.
I tot i que ha crescut en quantitat de volum,
d'espectadors i tot plegat, no ha baixat la qualitat?
No, ha pujat.
Jo penso que en guany és molt encertada
el repertori que ens han ofert.
Jo no l'he pogut acabar,
però realment, d'un vuit en amunt li posaria jo.
Ara parlarem de títols de pel·lícules, d'arguments,
pel·lis que potser arribaran a Tarragona i ens sonaran,
i ho farem a través de les tendències,
les agrupa l'Esther per tendències cinematogràfiques,
que venen tot i així.
Un apunt.
En general, destacaries alguna cosa del festival,
a la part de tot aquest creixement.
Una pel·lícula? No m'ho vols deixar pel final, això?
Ah, no, pel·lícula no.
Jo deia en general de l'ambient, de les stars.
Ah, home, les stars en guany més que mai.
De fet, en guany cinc premis de nòstia.
Això ja és, eh?
No, sis, perdona,
perquè parlàvem dels repòquerdassos.
O sigui que una passada.
Repòquerdassos.
Sí, sí, sí.
Clar, vull dir, han fet un desplegament d'això,
de grans personatges,
que jo em penso que ha anat molt bé pel festival, moltíssim.
I llavors, això també, evidentment, és un esforç econòmic,
però, clar, després reverteix en la difusió
i en l'ambient general del festival, no?
I aquesta sensació d'alegria, no?,
de festa, del cinema,
és el que m'agradaria destacar,
que cada any creix, molt bé.
I l'acollida que fa la ciutat a totes les persones que hi van.
Per tant, ja ho recomano molt i moltíssim.
Doncs, vinga, ara, si tot té ho a cert,
com vulguis, ens classifiques les pel·lis,
deies per tendències.
Doncs mira, sí, allò que vas veient, vas veient
i en cert te n'adones, no?,
que alguna cosa passa en el cinema.
I jo diria que la més destacable,
si més no per quantitat,
és el blanc i negre.
L'any passat, quan et vaig parlar d'ideartist,
em vas dir, ostres, blanc i negre, muda, socorro, no?
Bé, doncs, enguany, el Pablo Berger
ja ho ha tornat a dir, diu jo,
blanc i negre i muda.
El pobre Pablo Berger
ha d'anar disculpant-se tota l'estona
perquè a tothom li diu
que si s'ha copiat d'artist
i ha explicat per activa i per passiva
i a la raó de prensa
que no, que anaven tots dos
buscant diners per les seves pel·lícules
i que simplement l'altre director
va tenir més sort
i els va trobar primer, no?
Però doncs parlant d'això.
Ahir, a més a més,
es va fer la presentació a Liceu
de Blanca Nieves,
que és la pel·lícula del Pablo Berger
que era amb la Maribel Verdú
que és això,
una adaptació de
La Blanca Nieves
amb blanc i negre
als anys 20
i amb els toros,
els toreros
i les cantaores de fondo.
Una barreja important.
Jo diria que
anar de nuevo bajo el suel,
o sigui,
no aporta allò,
però és una pel·lícula
agradable de veure
si tens en compte
això de què és moda.
Després tenim
El muerto y ser feliz
de Javier Rebollo,
l'altra pel·lícula espanyola
que també
és en blanc i negre
i amb un PP sacristan
increïble
que se sale
rodada
si t'està bé aquest home.
Rodada
tota a l'Argentina
i amb una cosa
diríem
interessant
que Javier Rebollo
sempre n'hi posa
d'elements nous
que és que hi ha
com una persona
que t'està llegint el guió
en tota la pel·lícula
i a vegades
no necessàriament
el que diu la persona
és el que veus.
I això introdueix
uns punts
de certa
de cert humor negre
que són
per mi fonamentals
i és
novedosos
en aquesta pel·lícula.
El muerto y ser feliz
és un senyor
que és un assassí a sou
que fa un viatge
de 2.000 quilòmetres
per l'Argentina
un viatge cap a la mort
perquè ha de morir
està condemnat
perquè té un tumor
una metàstasi brutal
es va trobant personatges
i el seu objectiu
és recordar
qui va ser
el primer home
que va matar
i finalment
recorda el nom
i de fet
ell va cantant
un rosari de noms
fins que arriba
en el primer.
Humor negre
ja ho dius bé.
Humor negre
sí, sí
però un 10 per rebollo
de veritat.
L'artista i la modelo
del Fernando Trueva
que també s'estrena
aquesta setmana
una pel·lícula
que no podia ser
d'altra manera
perquè parla
d'un home
que està fent
escultura
i l'escultura
és en blanc i negre
és així.
Però aquesta pel·lícula
a més a més
estaria en un altre grup
que és el grup
de la reflexió
sobre la fi
sobre la mort
sobre l'últim
una pel·lícula
també penso
molt recomanable
molt personal
no una pel·lícula
per massa
és una pel·lícula
que reflexiona
sobre què és l'art
sobre com fer art
i què passa
quan l'artista
considera
que la seva gran obra
ja està feta.
Després tenim
Amor
de Michael Haneke
el gran mestre
que sempre ho fa bé
que sempre és un 10
i Haneke
ens parla
amb un trintinyant
extraordinari
un altre d'aquells actors
que diries
ja hauria d'estar jubilat fa anys
doncs no, que no es jubili
que treballi amb 100
que parla d'un amor
a la bellesa
de dues persones
que arriben fins a la fi
i que l'home
diríem
està al costat
de la seva dona
fent tot allò
que toca fer
fins que ella mor
però escolta Haneke
no és colpidor
sí, és que és colpidor
és molt colpidora
però parla
no és violenta
parla de tendresa
parla de tendresa
parla d'amor
i parla de dignitat
i com afrontar
dignament l'amor
penso que són temes
per algú és
Free Press
vull dir, li donaran
el premi de la crítica
a Sant Sebastià
i ja ve
Premiada Canes
per tant
no hi ha dubte
que és una gran pel·lícula
una mica
la línia de la cinta blanca
que ja va venir també
a Sant Sebastià
de Michael
es diu la pel·lícula
Amor
Amor
així de senzill
no hi ha més
llavors anem al cicle
aquest de la vida
que es podia observar
joventut
i final
o sigui
de la joventut
ens saltem
la tapa del mig
i l'altra reflexió
que es fa
és sobre
els últims dies
de la vida
de la gent
Bertolucci
es va presentar
amb IOET
una pel·lícula
de dos germans
altra vegada
com l'última
Sonyadores
en aquest cas
més joves
i reflexionant
sobre
les noves tecnologies
és un xaval
que en lloc
d'anar d'excursió
a la muntanya
amb la seva classe
doncs
es tanca
en una habitació
per jugar
intensament
durant una setmana
però això
li trenca
la seva germana
gran
que està fent
un procés
de sortir
de la droga
diríem
i li distorsiona
aquesta setmana
que ell pensava
estar en solitari
jugant
sense la mirada
dels adults
després
Olivier Assayas
porta una pel·lícula
que diu
Aprema
que parla
dels anys 70
que parla
de la revolució
post 68
de tota una sèrie
de jovent
de batxiller
primers de carrera
implicats en política
després tenim
Dans la Maison
de François Oson
per mi
extraordinària
per mi
una de les que s'hauria
d'emportar
enguany
el Premi de Donòstia
que parla
d'un jove
que a través
d'uns escrits
aconsegueix
involucrar
el seu professor
de literatura
en una història
una mica fosca
o sigui
una mica
una ceresada
posada
en la modernitat
però parlant
de gent jove
i de gent jove
amb interessos
que van més enllà
diríem
d'això
de divertir-se
i coses
per l'estil
un jove
també molt interessat
en explicar coses
tendències
doncs
vitals
de joventut
o d'aucàs
i l'última
Foxfire
de Laurent Cantet
que és el que va fer
la classe
si recordeu
aquella història
que va gravar
en un institut
en aquest cas
agafa una història
d'una banda
de noies americanes
perquè bandes
d'homes americans
de nois joves
que delinqueixen
i tal
ja n'hi ha hagut moltes
però de noies no
i també és una pel·lícula
que a part d'això
de ser feminista
penso jo
en aquest sentit
doncs
ens relata
la història
d'unes noies
adolescents
molt abandonades
molt deixades
que troben
el sentit
de la seva vida
en el grup
en la colla
aquestes serien
les de joves
i les que reflexionaven
sobre el final
serien
Amur
El muerto
i Ser feliz
i també
L'artista i la modelo
o sigui que hi hauria
aquests dos pols
però després
es va presentar
tota una gama
de pel·lícules
interessantíssimes
que reflexionaven
sobre ficció
i realitat
i tant
el director
de The Imposter
que és
Bar Lighton
és anglès
com Ben Affleck
que presentava
Argo
van dir
tots dos
a les rodes
de premsa
si no fos
que això
que expliquem
és veritat
no ens creuria
ningú
i és cert
llavors
Argo
de Ben Affleck
que segur
que segur
que la veurem
explica
com
es van rescatar
uns reents
de l'Iran
quan va haver
els anys 80
80 crec
sí que és
el 80
exactament
va haver
la revolució
del Khomeini
i tal
van entrar
un grup de gent
a l'ambaixada americana
i els van
segrestar
però sis persones
es van escapar
i se'n van anar
a l'ambaixada
de Canadà
i llavors
mentre
diríem
que els islamistes
no acabaven
d'averiguar això
el govern dels Estats Units
els volia rescatar
llavors
es van muntar
tota una sèrie
d'històries
molt complicades
i al final
surt un especialista
en rescats
que proposa
fer veure
que van anar
a fer
una pel·lícula
uns tècnics
canadencs
a l'Iran
en aquell Iran
convuls
i perillós
i amb tot això
camuflar
aquella gent
que estava
a l'ambaixada americana
i treure'ls
com si fossin
part de l'equip
de producció
bé
una cosa
absolutament
delirant
però interessantíssima
que et fa estar
un thriller
brutal
que et fa estar
tota l'estona
a la butaca
ai ai ai
que els enganxaran
tot i que saps
que no
però
dius que els enganxaran
no pot ser
no pot ser
i ho passes fatal
fets reals
però una pel·lícula
extraordinària
com es diu?
Argo
Argo
perquè és el nom
de la pel·lícula
que van a fer allà
que és una pel·lícula
sobre ciència-ficció
també molt delirant
que efectivament
els iranians
no s'acaben de creure
que vulguin fer una pel·lícula
d'aquest estil
però és una pel·lícula
que també parla de cinema
cinema
i està molt bé
després de l'impostor
és la història
d'un personatge real
que surt
i combina
l'entrevista
dels personatges reals
amb docodrama
que se'n diuen
que és ficcionar
una realitat
i parla
d'un xaval
que va estar
suplantant
personalitats
d'altres persones
durant deu anys
però és que la més brutal
que va suplantar
era
ell tenia 23 anys
la d'un xaval
de 16
americà
ros
allò
un americà
clàssic
i ell tenia
ulls negres
pèl negre
sis anys més
amb quina finalitat
amb la finalitat
que es trobava sol
i llavors
buscava una família
res més que això
una persona abandonada
una persona necessitada
d'això
de suport familiar
que troba
la possibilitat
de col·locar-se
en la família
d'un xaval
que havia desaparegut
ah
suplantava personalitats
de gent desapareguda
de gent desapareguda
sí sí
una cosa increïble
això basat en fets reals
basat en fets
absolutament reals
a vegades no cal
tenir gaire imaginació
per matar guions
exactament
no cal
exacte
vull dir
és que la realitat
només cal estar-hi atent
et dona possibilitats
de fer uns guions
increïbles
aquesta és una pel·lícula
també
que et posa en tensió
tota l'estona
a part de que
la història que explica
doncs ja és
prou interessant
estan ben fetes
ben realitzades
estan molt ben fetes
exacte
i en aquesta també
les parts ficcionades
també estan en un color
sèpia
blanc i negre
per diferenciar
de les entrevistes
que fan
a la família
i al subjecte aquest
que avui en dia
està casat
i és una persona normal
però que diríem
que en un moment
de la seva vida
jo penso que hi havia
un petit trastorn
i anava fent això
clar quan el descobrien
havia de tocar el dos
exacte
el buscava la Interpol
quan el troben a Amèrica
al final descobreixen
que realment
això ja ho havia anat fent
per a Europa
llavors
aquesta història
és increïble
l'impostor
l'impostor
claríssim
després diria que
una grandiosa pel·lícula
també basada en fets reals
però aquesta
jo no la posaria
en aquest sac
de realitat i ficció
un senyor
que té polio
i que decideix
als 38 anys
que ja pensa
que la seva malaltia
no el deixarà allargar més
que vol deixar de ser verge
i ho va consultar
el metge
el metge li diu
ai el metge
perdó
el metge també
però el sacerdot
el capellà
de la seva parròquia
i llavors
tenen una sèrie
de sessions de confessió
i decideixen que sí
va a veure un terapeuta
i el terapeuta
li troba
una senyora
que es dedica
que no és una prostituta
que es dedica
a estimular sexualment
gent
que està impossibilitada
perquè puguin tenir
orgasmes
i puguin veure
bé doncs aquesta història
també
amb una Ellen Hunt
increïble
que diu que és
el paper de la seva vida
és veritat
de fet aquesta pel·lícula
ve amb el premi
del públic
de Sundance
es diu
The Sessions
i a mi m'agradaria
molt que s'estrenés
perquè
demostra que les dones
ens fixem en els homes
més per l'aspecte
per la seva intel·ligència
i per la seva capacitat
intel·lectual
diríem
o sigui
aquest senyor
és un senyor
que està postrat
que va amb un pulmó artificial
i que durant la pel·lícula
es lliga a tres senyores
no que és increïble
doncs ho fa
amb el seu sentit de l'humor
i la seva intel·ligència
i això és brutal
i basada en fets
absolutament reals
i evidentment
doncs en la novel·la
que es va escriure
arran d'aquesta situació
i en la secció
de nous directors
una directora
que va basar la pel·lícula
també en una experiència seva
quan va anar
al Japó
a treballar
que era joveneta
la pel·lícula es diu
Silent City
però
el bonic és
com un s'introdueix
en una societat
que desconeix
molt difícil
que és el Japó
però a més a més
l'objectiu de la protagonista
és anar a aprendre
a tallar peix
que tu diries
home
que és molt important
és molt important
per aquell peix
especialment per aquell peix
doncs la pel·lícula
a més a més
és tot un repertori
de com es tallen
els peixos
perquè es puguin menjar cruix
és important
i allí ja es veu
que hi ha un senyor
que és com un gurú
que tota la gent
del món mundial
va allà a fer classes
amb ell
i ell els maltracta
i no els paga un sou
perquè considera
que home
que està allà
per aprendre
però escolta
totes les pel·lícules
del Japó
eren aquest tarannà
perquè Silent City
a mi m'ha recordat
l'Ocean Translation
una miqueta
sí
sí
perquè pels europeus
sempre representa
un xoc important
tot i que ells
hagin canviat molt
no hi ha europeu
que no ho digui
bueno europeu
perquè són els que
ho expliquen aquí
però sí
de totes maneres
t'agafen ganes
jo vaig fer sushi
i sashimi
quan vam arribar a casa
i vas dir
no tinc idea
de com tallar peix
no no el fa el meu home
el meu home el talla
i talla prou bé
i ja li vaig dir
no cal que vagis
al Japó a fer cursos
però t'agafen ganes
a fer sushi
després de la pel·lí
sí
t'agafen ganes
t'ho dic
perquè jo ho vaig fer
que bo
Esther
no tenim més temps
a veure
i som a temps
de dir allò
total la que potser
destacaries més
o és injust
de la secció oficial
Dans la Maison
sens dubte
que és aquesta
que et deia
de la nova Ceresade
aquest professor
i aquest alumne
que estableixen
aquesta relació
que aquest alumne
li va explicant
coses que veu a casa
d'una mica
en forma de redaccions
i la cosa es va convertint
diríem allà
en un bueyerisme brutal
que primer el profe
diu no home
que no m'has d'explicar
coses íntimes
i després en vol més
cada dia
redacció a cada classe
i li fa llegir
la seva dona
que també s'involucra
en la història
i
de Zabaltegui
que ja li donaran premi
o sigui
això de la secció oficial
i de Zabaltegui
que ja tindrà premi
al Fipresi
Amor del Haneke
sens dubte
tot i que
m'han faltat alguna
com
Cesare Deve Morire
dels germans Taviani
que també van ser premiats
però
bueno
no dona per tot
saps que em deixes parada
jo sempre que ve l'Esther
a explicar-me pel·lis
dic
m'agradarà
ni em sorprendrà
perquè aquesta dona
t'encomana l'entusiasme
però és que m'has parlat
d'unes pel·lícules
amb unes joies
no?
amb l'argument
amb els protagonistes
per això la gent
va als festivals de cinema
però és que això
puja moltíssim
de nivell
però possiblement
no ho veurem
en cinemes comercials
ai
l'estima
Esther Ferrer
moltíssimes gràcies
per anar-hi
i per explicar-nos-ho
gràcies
i fins una altra