Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No ho sé, Pere, digue'm tu mateix.
Sí, sí, i a més és bonic destacar-ho perquè és una iniciativa que va sorgir l'any passat dins del Festival Temporada Alta, a partir d'un cop d'enginy del Jordi Casanovas, que és un autor molt enginyós i que té molta empenta,
i que d'un torneig que era gairebé com un joc, una cosa molt lúdica, entre vuit agotós que ens trobàvem i fèiem una mena de petit torneig de combats amb textos molt breus,
d'aquell torneig que enguany se n'ha celebrat la segona edició, en van sortir, on han sortit tres produccions, tres dels textos que van participar han acabat sent produccions que s'han escenificat.
Una d'elles és la Red Pontiac, que és la que vam estar en aquest cap de setmana, i aquesta és la història del text.
Red Pontiac neix l'any passat en aquest torneig, com una versió molt breu, de 40 minuts, i engrescant-nos amb les actrius, que són la Míriam i la Cristina,
que van fer la primera lectura i ens vam entendre molt bé i vam riure moltíssim i disfrutar moltíssim, doncs d'aquí va venir la idea de fer-ho una mica més gran.
I en quin moment ha entrat la sala de tronó?
En el millor moment.
A la gestació.
Joan, què va passar? Que us va caure el text a les mans i vau dir, ostres, això ho hem d'hostar ja nosaltres.
Sí, jo, quan va passar això del torneig a la primera edició, vaig pensar, clar, seran textos interessantíssims per sales com la nostra,
que busquem produccions de pocs actors i de peces breus, sobretot.
Res, i com que va llegir la Míriam i la Cristina, vam buscar producció, vam parlar i vam dir,
si voleu entrem a fer-la nosaltres i ens embranquem en aquest viatge, en aquesta aventura, i així va anar.
Estem acostumats una miqueta que les produccions de la tronó es fan com a comptant amb actors, actrius d'aquí del territori, no?
Sí.
Se'ns fa una mica estrany això de...
Sí, és la primera, però clar, com que jo heu xoc dintre del vaixell com a productor, allà tota l'estona amb ells,
clar, soc també part d'aquest equip des del primer dia, no?
Tu ets el ganjo de la tronó.
Exacte, exactament.
A veure, Míriam, que el ret pontiac és un tipus de patata.
És un tipus de patata i tots tenim un punt grilladet en aquesta vida,
i aquestes dues mares, que és del que va a Red Pontiac, dues mares que estan sentades en un parc
veient com els seus nens juguen als colúmpius,
doncs cada una d'elles farà una exposició de la seva facilitat i complicitat o complicació de ser mares, no?
I els punts de vista que tenen són molt extrems, molt oposats,
i evidentment, bueno, es produeixen situacions estranyes i divertides,
que no desvetllaré perquè també és el ganxo de la funció, no?
Per tant, aquesta és la situació, de fet, és de producció, es pot acotar, eh?
A la sala trona dues mares assegudes,
veient com les criatures juguen en un parc criatrononià,
que això ja facilita molt les coses.
No, les portem incorporades a la ment.
I una mica mares perfectes, no? Seria això?
Bé, és...
La intenció, la intenció.
No, no, no, exactament. De fet, la Miriam ho ha dit molt bé.
Realment, el que estem fent és una mena de retrat
que porta molt als extrems el que seria un prototipus estàndard de mare, no?
O oposats, com si hi ha aquestes prototipus,
dues maneres d'entendre la maternitat oposats.
Exacte, jo diria que és com una mena de...
Una mare és una mare militant i l'altra és una mare dissident.
Militar.
Militar, exacte.
O sigui, és allò...
Una que realment se subordina
o realment dedica la seva vida i totes les seves energies a la figura del fill, no?
Que és el que a vegades estem més acostumats a sentir
però que a vegades es porta molt a l'extrem
i arriba a un punt en què la identitat d'aquesta mare
acaba totalment dissolta, no?
En benefici de la del fill.
I en canvi l'altre que és un individu
que vol lluitar per la seva pròpia identitat
i pels seus privilegis
i no haver-hi de prescindir
per el fet que, bueno, hi ha un fill
que d'aquí t'anaves d'ocupar.
Per tant, és això, és...
Aquests dos extrems que col·lisionen d'una manera molt lúdica
i molt divertida, eh?
Vull dir que la gràcia és aquesta, no?
Quina de les dues mares interpretes tu, Míriam?
La políticament incorrecta, filla.
La més militaritzada.
La més militaritzada.
No, home, però...
És molt divertit, eh?
O sigui, el fet de contraposar aquests dos extrems
realment produeix una situació molt còmica
i cada una d'elles té situacions còmiques
amb la seva relació amb la criatura, no?
Vull dir que em sembla que es parla
d'un ventall molt ampli de coses
inclús també de les relacions de cada una
amb les seves parelles,
de com s'han format els nuclis familiars.
O sigui, penso que hi ha una visió
molt àmplia
del que són els nuclis
amb què s'ajunten les persones
i van creant com famílies, no?
Pere, i la inspiració?
O sigui, aquesta temàtica, per què?
A l'hora de crear el text?
Doncs primer surt de forma accidental, eh?
Perquè a vegades tampoc no saps molt bé
com et plantegis els parquers.
No ets pare, tu?
No, a part d'això, tampoc soc pare.
Soc padrí, orgullós i enamorat
de les meves filloles,
però sí que el que tinc és el...
El paper fàcil.
El paper fàcil, sí.
És el de la mona,
és el paper de la mona.
Però sí que és veritat
que estàs envoltat
de gent que per generació
està tenint fills, no?
O sigui, coneixes aquests dos
prototips de dona personalment?
Sí, no.
I a veure, és teatre.
I quan fas teatre,
distorsiones la realitat.
Si més no, en aquest cas,
l'hem distorsionat.
No estem fent una obra...
No és una crònica
ni una reprografia de la realitat,
ni molt menys.
És un joc.
Però sí que és veritat
que tens al voltant
moltes paternitats i maternitats,
no molts models.
i els fa molta gràcia
veure els teus amics
de tota la vida
com cadascun estan reproduint
uns patrons o uns altres.
I això és molt divertit.
I veure també
com les personetes
que han nascut, no?
I que els primers dies
penses, apa,
és una persona nova
que ha nascut,
és un fill del meu amic
i veure què acabarà sent.
I veus que des del dia dos
aquella personeta
ja té personalitat.
Que no és directament
una fotocòpia
o una rèplica
del seu pare o sa mare,
sinó que, ostres,
és un nen autònom
que té el seu pelligro,
també, no?
Una mica.
I això és molt divertit.
Suposo que a partir d'aquí...
Doncs jo, del nen autònom
potser seria la segona obra
o també intervé en aquesta...
Bé, els nens
que surten eludits a l'obra,
que no surten en presència,
però sí que hi són ni molt presents...
O sigui, també queden retratats.
Sí, sí, sí.
Nens, parelles,
o sigui, a part que només veiem les mares,
són nens i parells.
Són dues dones.
Sí, realment són dos models de dona,
dos paradigmes,
però insisteixo que són molt...
Dos estils de vida, també, no?
Exacte.
Estils de vida.
Míriam, que ets mare, tu?
No.
Val, és que t'anava a preguntar.
I la Cristina?
Tampoc.
Oh, per favor.
Però això és un engany,
el teatre és un engany.
És un engany, és una mentida
i després de fer aquesta funció
encara te'n queden menys de ganes.
Ja ha de ser que...
No, no, no.
Hi ha molta catarsi de mare allà, rient.
Jo crec que...
Sí, no?
Sí, clar.
O sigui, la meva pregunta és
què us diuen les que són mares
i ho han vist
perquè potser alguna es veu retratada
i són amb el cap baix.
No, no, cap baix no.
Em sembla que té un efecte molt catàrtic
perquè amb la rialla
anem exposant situacions evidentment extremes
perquè estem fent comèdia
i tot neix d'una intenció de fer comèdia
tot i tocar temes per sota
que siguin interessants
o que ens interessa
sinó que creiem que podem donar un punt de vista
però tot està exposat com una comèdia
i penso que té un punt catàrtic
tant amb mares com amb pares
fins i tot amb gent
que no té res a veure amb la maternitat
perquè realment el ventall de públic
que ha vingut a temporada alta
que ho hem estrenat aquest cap de setmana passat
va ser un públic molt ampli
des de gent gran fins a gent jove
i la veritat és que va ser molt divertit
perquè o tots hem sigut fills
o alguns són pares i mares
llavors hi ha coses que estan en el quotidià.
Diguem algun punt d'aquests
que dieu de deportar a l'extrem
que es pugui explicar sense desvetllar gran cosa.
És que l'extrem és precisament el cuit de la qüestió
i aquest no te'l podem desvetllar.
Val, doncs res.
O sigui, van creixent per el que dieu.
Van creixent, és un torbellino
i cada vegada la dius més grossa
i jo penso que està...
I la gent viatja, eh?
Viatja molt a gust
i es deixa portar...
Es deixa portar, sí, per la comèdia.
Hi ha una cosa també divertida
això que deia la Míriam
que hem tingut un públic molt heterogeni, no?
No hem tingut només les dones redpòntia
a l'escenari, a la platea
sinó que hem tingut totes les edats
i una cosa molt divertida
era veure que hi havia també gent jove,
molt joveneta
que també s'hi enganxaven, no?
Jo penso que era també perquè es veien
com reflectits en l'adolescent
o sigui, l'adolescent que sona ara
recorda aquell nen que fa pocs anys
estava, no faré servir la paraula,
mal sonant, però que estava donant problemes a casa.
Sí, sí, sí, donant problemes.
Donant problemes.
Escolteu, i el de Red Pontiac?
El nom de la patata?
Red Pontiac és un tipus de patata
que no és la més comuna,
no és la que més fem servir,
que és la...
Normalment el que comprem als supermercats
és la canavec,
com ara sóc un expert en fer.
Molt bé, molt bé.
És un patatero.
Jo soc un patatero
i ve perquè jo, de per que el meu pare
es dedicava a una de les coses que feia
era majorista de patates.
O sigui, tenia una mena de magatzem
d'abastos, que en diríem,
i teníem sacs, venia patates, no?
I jo sempre recordava això al meu pare,
dient, home, la Pontiac...
La Pontiac no es ven, no es ven!
No, no, però l'és la bona és la bona,
la canavec, però sobretot les Pontiacs
són les més bones.
I mira, a partir d'aquí va venir
el títol de l'obra i...
O sigui, com a símil també
d'alguna cosa bona i autèntica...
I exacte, sobretot autèntiques.
Sí, sí, com diu la Míriam en l'obra,
siguem autèntiques,
ja que són patates Pontiacs,
siguem autèntiques.
Que bo, doncs mira, està bé,
perquè jo crec que molta gent
es deu preguntar això del títol,
sona com a molt guiri, no?
Molt estrany, molt fashion.
Sí, pel nom del cotxe.
No, no, és una patata i...
No, et vull dir una cosa que és que...
Nosaltres, clar, pensant això del títol
que vam dir, no sé si ho entenem molt bé la gent,
almenys del dia,
surt un sac de patates...
I ja surt Pontiac.
I vam col·locar-hi un sac de patates
red Pontiac, perquè la gent comença a fixar-se
que allò és la primera producció de la santa.
Fins i tot ho dieu verbalment,
ho diuen la Paloma i la Merchant.
No, no, no, però diu
metemos a X en un sac de patates
i surt el sac de patates
i posa red Pontiac gran.
Vam trobar un red Pontiac, clar, clar, clar.
Molt bé.
Escolta, com ho feu, això,
d'enllaçar dues produccions tan ràpid en el temps?
Doncs no ho sé, perquè no sé si estic viu o mort jo ja.
De veritat no sé on soc,
perquè ha sigut una bogeria.
Va coincidir en el temps
perquè, mira, va anar així aquesta temporada
i ha sigut una bogeria,
però per sort ens n'hem sortit,
penso que prou bé.
Menú vam estrenar-la,
va anar molt bé de públic,
vam poder estrenar aquesta temporada alta
i també ho hem pogut produir tot mitjanament bé
i no sé, no, ja, vull dir, ha anat així.
I què fem després?
Jo ja tinc ganes de saber, aquest cap de setmana.
A veure, diem dies i hores, va,
que no ens descuidem.
Sí, seran a la Sala Trono aquest divendres,
dia 14, a les 9 del vespre,
dissabte, tarda i nit, a les 7 i a les 9,
i diumenge a les 7 de la tarda.
Sí?
Estaran tres dies, quatre funcions.
Després?
Després, faran gener, febrer i març
bolos per Catalunya,
si no recordo malament,
aniran gener i igualada,
el febrer se'n van a Granollers,
Bascanó, Terrassa, Pineda...
I anem, seguim buscant bolos
perquè això ha de gireu,
ha de veure moltíssima gent.
I a partir d'aquí,
a partir de la tardor de l'any que ve,
estem buscant també teatre
per anar a Barcelona,
a fer temporada a Barcelona.
Molt bé, per tant,
encara té, tot just comença a arrencar això.
Joana, ara parlàvem amb el Pere,
que clar, en primera persona
ens ha explicat,
ell és l'autor del text,
és el director també,
tu que tu has mirat des de fora
i al final a l'altre
no heu triat aquesta peça.
Què té d'especial el text?
Jo m'imagino,
la història ja enganxa,
això està clar,
és una comèdia,
ja la he encreixent,
però què diries que té d'especial?
Clar, és que jo t'he de dir
que soc fan del Pere.
Ja ho saps,
jo soc fan del Pere,
de com escriu,
m'agrada molt,
i llavors penso que
té una forma d'escriure
que parla...
Molt fresca, no?
Sí, no, molt fresca,
però parla de temes
realment molt interessants
i que ens interessen molt
a un target de gent molt gran
amb una forma molt quotidiana,
molt fresca,
amb un llenguatge molt directe,
molt ric també,
i no ho sé,
a mi m'agrada molt.
Llavors,
quan vam llegir el text
vaig pensar,
hòstia,
és que parla molt bé,
hi ha una cosa que és,
que ho diem el text,
que qüestiona un tema sagrat,
que és l'amor incondicional
d'una mare cap al seu fill.
I això per mi penso que és genial,
perquè no s'ha tocat mai,
no, les mares sempre són
les mares perfectes,
no, aquí també es qüestiona això,
no?
No dient que sigui millor o pitjor,
sinó que també ho qüestiona
i en comèdia,
en to de comèdia,
que vulguis que no,
sempre,
és molt més agraït
que t'entrin temes aquests
tan importants
en to de comèdia.
Alguna mare s'ha enfadat?
No, no, no,
que sapiguem, no.
No, no.
No us han vingut a dir res.
Sí, potser heu tret pressió
amb algú, no?
Jo penso que sí,
que hi ha hagut aquest punt catàrtic,
que t'ha dit que deia, sí.
Ai, mira, ja ho diuen aquí,
veus,
jo ho he pensat totes vegades
i ja està dit.
Veus, això és el que em passava a mi.
No, no, realment,
realment la gent es tronxa de riure,
de dir que la gent ha de venir
a la sala de trono
perquè riuran moltíssim,
es sentiran identificats
si són mares o no
a moltíssimes coses
que passen a l'espectacle
i sobretot que riuran
molt, molt, molt.
Míriam,
que li demanem sempre
a tothom que ve a fer teatre,
digue'ns una frase,
un moment de l'obra,
que sigui,
per fer el guinyo
que diem sempre
per la gent que us vingui a veure.
Que es pugui dir, eh?
Tic-tac, tic-tac, tic-tac.
Oh, una altra pregunta.
Digues.
No, no, no.
Fer, digues, digues, digues.
No, no, no, no.
Són preguntes des del micro.
Alguna cosa per activar la neurona.
No, no, no.
Bueno, jo diria aquesta que dèiem, no?
De siguem autèntiques.
Exacte.
Abans de...
Grillades ja ho estem.
Abans de podrir-nos del tot,
diguem al món
que som aquí
i que som lliures.
Molt bé.
Aquí hi ha el punt patatil.
Hi ha un patatil.
Força patatil.
Una intimitat.
Rens, queda un minut.
Què pot sortir malament
de l'obra?
Què pot sortir malament?
Sí.
Pere, tu què dirigeixes,
aquestes dones explosives?
Què pot sortir malament, no?
No res, pensa que són dues actrius
que...
Van soles.
Van soles.
Són molt bones totes dues.
La trobada ha estat prodigiosa
i estan en estat de gràcia
fent la funció.
Jo penso que és que
jo he disfrutat...
Abans ho dèiem,
quan veníem ara amb la Miri
amb el cotxe,
pensava, ostres,
els farts de riure
que ens hem fet assajant
nosaltres tres sols,
elles dues i jo,
que pensàvem
que sortíem sempre de l'assaig
i dient allò de
mira, això sol ja...
Amb això ja tirem milla.
Ja no ens ho quita ningú.
I ara veure que realment
aquest cap de setmana
hem sortit molt eufòrics
de Girona
perquè sentir la gent riure
a cor que vols
i sortir de la funció
satisfets ha estat un...
Sí, a més la gent deia
que s'ho havia passat bé
i que a part, no?
Ostres, és que està molt bé, no?
També és que el tema
se l'estrae, se l'estrae.
Doncs escolta, felicitats,
Míriam Miscla, Pere Riera,
moltes felicitats.
Moltes gràcies.
Prepareu-vos a la trònoma
per riure.
Joan Negrier, felicitats també
per la part costrata.
Gràcies, com sempre, a vosaltres
per recolzar-nos.