Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
aluminium!
Sí, hi ha més de 100 personatges,
alguns només citats de passada,
altres més desenvolupats.
I el Gui juga un paper,
és un petit homenatge a la seva activitat.
Però també hi ha delinqüents,
també hi ha periodistes corruptes,
també hi ha una mínima trama policial.
És una barreja.
Jo ho definiria com els 31 capítols
que hi ha, com deies tu, són com a microhistòries
que es poden llegir independentment,
però que al final de la lectura de Gato Rumberos
funcionen aquests elements com a teseles d'un mosaic
i llavors tens una visió, no sols dels personatges,
sinó a la vegada d'una determinada Tarragona,
que és una ciutat que molts cops no s'ha vist
com s'exhibeix en aquest llibre,
i que també permet donar veu a persones
que segurament no la tindrien.
És a dir, una mica la Tarragona Canalla,
la Tarragona dels bohemis, dels franctiradors,
mil·lars, etcètera.
Aquesta cançó, quin capítol la situaria, en Ferran?
Aquesta la situaríem en les històries del Junco,
que és un personatge que està inspirat
en una persona real i que durant molt de temps
va estar en un cantó i l'altre de la llei
i que a ell li encantava aquest tipus de música.
Tens la tendència a no repetir paraules, no?
Sí.
És una tendència, mania, no ho sé.
Exacte.
I això fa que finalment el llibre estigui molt...
Bé, entre altres coses, però estigui molt ben escrit,
és a dir, que t'has tingut molta cura a l'hora d'escriure el llibre.
Sí, fins i tot, quan ja estava pràcticament amb imprenta,
allò de que fas una altra lectura,
veies que havia fet algun canvi
que l'editor, el Manolo Rivera,
devia estar ja fins al gorro, no?
De tantes variacions.
Però bé, jo crec que ha quedat molt bé.
Dels locals que apareixen al llibre,
hi ha llocs emblemàtics de Tarragona o de la ciutat,
algun dels llibres fins i tot han arribat a desaparèixer
en aquest any i mig que l'estat escriu?
Sí, és curiós, perquè durant aquest any,
per exemple, un dels que surt al primer capítol,
El Refugi,
també un de famós
que des de l'any 68
quan es deia Marisqueria Rodas
i després va passar a dir-se Cantàbrico,
el Cantàbrico de la vida també està tancat,
el Bola de Cristal, que segueix obert
però canviat de nom, d'estil i de tal,
ara ho porten uns colombians
i també era un dels que surt aquí.
Però bé, també n'hi ha d'altres,
molts altres, que encara estan funcionant
malgrat la crisi,
que sembla que no ens la traiem del damunt.
el teu bagatge de 30 anys d'ofici,
no sé si 30 o més de 30,
però 3 dècades d'ofici llargues.
30 i escaig.
A més a més, que tu mateixa et defineixes com a franc tirador,
també, amb aquestes barricades.
Com es refleteix en el llibre?
Bé, home, és lògic que després de més de 30 anys
de treball periodístic hi hagi una matèria primera,
que és moltes de les històries,
coses que les has viscut,
altres que t'han donat idees per desenvolupar-les
i posant-hi imaginació,
no hem d'oblidar que és un llibre de ficció,
ni que molta gent s'hi pugui veure retratada.
Alguns m'imagino que amb un somriure,
i els altres se poden emprenyar.
Però bé, és la forma d'actuar.
Jo diria que m'han servit moltes històries,
però altres són inventades totalment.
En aquestes tres dècades s'ha canviat molt el món periodístic.
Sí, a la novel·la hi ha una reflexió
sobre la crisi del periodisme,
sobre els acomiadaments,
i la crisi del periodisme amb dos vessants.
Una, interna,
que seria la deguda a eliminar despeses
i, per tant, acabar amb periodistes
amb molta background, amb molta experiència,
perquè són, clar, un dels més cars,
deguda que acumulaven a Antiguitat i tal.
I, de l'altra banda, que també és molt preocupant,
la dels empresaris corruptes
que, a canvi de publicitat,
són capaços de fer qualsevol cosa.
I com vas començar, era pràcticament...
En fi, feia poc que havia canviat el règim, no?
És a dir, que estàvem tot just començant,
en temps democràtics,
com vas començar a exerir el periodisme?
Sí, bé, jo vaig començar l'any 77,
és a dir, dos anys després de la mort del Franco.
I llavors, bé, el periodisme que es practicava aquí
era un que ja desapareixia,
que seria una mica les restes del periodisme franquista,
dels medis de comunicació social del Estado,
tot això després se va privatitzar,
aquesta gent la van jubilar.
i els que sorgíem nosaltres érem periodistes molt de trinxera
i sobretot amb una vocació social d'intentar contribuir
a canviar, doncs, i donar un cop de mà
per tal d'assolir una plena democràcia.
Anem a un altre cançador del Fede del Llebre.
El Sobrino del Diablo
també farà part d'aquesta TV,
que cap a quin capítol ho situaríem del llibre?
A veure, l'hauria de mirar,
perquè en totes les cançons,
en tots els capítols hi ha alguna cançó.
Llavors, el Sobrino del Diablo
podria estar amb una de les reflexions
de gent que segueix la rumba, per exemple,
i també podria estar amb algun capítol
que passa dins d'algun bar,
dins de la nit tarragonera.
El llibre representa no fa gaires dies,
dèiem abans, el Cafè del Teatre Metropol.
Com va anar l'acte? Com el vas viure?
Bé, va ser un acte molt bé.
Va venir...
Bueno, va intervenir...
Bueno, va venir molta gent,
vam omplir totalment
l'espai cultural Cafè Metropol.
Va intervenir el Manuel Rivera,
que va definir el llibre com a rar,
perquè efectivament no és una novel·la negra,
però podria ser-ho.
No és una novel·la sobre periodisme,
podria ser-ho.
No és potser una novel·la.
Ell ho va definir, recordant el Rubén Darío,
com un llibre rar,
que és difícil de definir.
Llavors van intervenir,
com dic, el Manuel Rivera, l'editor,
Carlos Villarrubia,
que és un amic meu de facultat,
que és latrista,
vull dir que fa lletres de...
De fet,
si té registrades com a 400 lletres de cançons,
algunes de rumba,
de fet, per Los Manolos,
per Lucrecia,
Marilario Camacho,
quan funcionava.
I va...
Es va centrar molt en la rumba
com un...
com un...
com un tipus de música d'alegria
i molt lligada a aquest tipus de gent
que surt a la novel·la.
jo vaig fer una petita intervenció,
un conte,
vaig decidir,
com que tothom parlava de la novel·la,
dic, bueno,
farem un conte
que s'hagués pogut titular
Jo i els llibres,
perquè era una mica des de...
que me'n recordava des de molt petit
fins ara, pràcticament,
però que vaig titular
el...
que això de Betadine,
perquè és una anècdota molt divertida
que és real,
vaig ser incapaç amb una underwood,
una màquina portàtil,
d'escriure d'aquelles amb capsa negra,
d'escriure cap novel·la,
malgrat que la vaig tenir un munt d'anys
i la vaig deixar raconada.
Llavors,
quan ja es via moral geek,
va fer la portada
d'un poemari
que vaig publicar
ara farà un parell d'anys,
que es diu
Black Runner Blues
i el va experimentar,
el dissenyador,
va experimentar
amb un pot caducat de Betadine
i les lletres Black Runner Blues
les va fer amb Betadine,
llavors va fer un quadre gran
i a partir d'aquí
va treballar ja
amb un tamany més petit
per fer la portada.
Llavors,
coincidint amb el començament
de la novel·la Gator Romero,
és que no vaig tenir cap problema
amb un ordinador,
efectivament ja oblidada
la Underwood,
doncs va començar
a descolorir-se,
a destintar-se
el quadre de Betadine
que jo havia penjat
al passadís de casa
i un dia,
anant a casa de Monspanes
vaig tornar a trobar
la màquina aquella
d'Underwood
que ja estava feta pols
i tal
i hi havia com un cordó umbilical
que lligava
al quadre de Betadine
perquè no tenia sentit
la seva funció
perquè l'havia substituït
la portada real
amb la qual
anava un viatge
cap a la invisibilitat
i la destruïda
màquina Underwood
perquè vaig ser incapaç
durant molts d'anys
d'arrencar-li
les històries
que tenia al seu ventre.
que tenia ben bones
com les que hi ha
aquí en aquest llibre
Gatos Romperos
de Ferran Gerard
editat per Silva
un llibre que descobriureu
una ciutat
que existeix
que ja és que és real
i que també ha marcat
el pols
de moltes persones
durant molts anys.
Ferran, gràcies per explicar-nos-ho
i que vagi molt bé.
Gràcies a vosaltres
i esperem que sí.
Fins a la propera.
Molt bé.
Fins a la propera.
Gràcies.