I nosaltres anem fent agenda que ara al cap de setmana
una proposta per aquest dissabte a dos quarts d'onze de la nit
al Teatre El Magatzem.
La companyia tarragonina Seven Seas presenta
El fraude de mi generación.
Una companyia bàsicament integrada per dones i un home.
Juan Carlos Elijas, bon dia.
Hola, bon dia.
Diu, és l'únic que accepten. No accepten a cap ama més, aquestes noies.
No, i a l'escenari tampoc. O sigui que estaré amb bambolines al darrere de tot.
Ara ens diràs quin és el teu paper des de la companyia.
Seven Seas, de moment, saludem dues d'aquestes dones, l'Iris Carrera.
Iris, bon dia.
Hola, bon dia.
I l'Anna Danda. Anna, bon dia.
Hola, bon dia.
Expliqueu-nos, heu de començar pel començament.
La història és prou dramàtica, diria jo, no?
La història del fraude de mi generación, sí?
Ara parlarem de l'argument.
Expliqueu-nos, però, qui sou la companyia Seven Seas?
Sou d'aquí de Tarragona?
Qui sou i des de quan que funcioneu?
Sí, això va sortir.
Es mirava allò de tu o jo?
Va sorgir a partir d'un grupet d'alumnes de l'Institut Pons d'Icarc,
que estàvem interessades en el teatre.
Aleshores, el Juan Carlos ens va oferir la possibilitat
de formar un petit grup en què miréssim coses, féssim coses...
Bueno, en principi era mirar,
però després tot va anar desenvolupant-se
i es va acabar convertint en fer teatre.
Que no és una assignatura del Pons d'Icarc?
No, no, no, per res.
El que passa és que ara ja som exalumnes
i hem continuat fent la nostra amb el Juan Carlos,
però sempre continuem amb aquesta relació amb l'Institut,
que ens permet assajar de vegades en les seves instal·lacions
i ens oferir recolzament.
Molt bé. I això quan va sorgir?
De quin any estaríem parlant?
Doncs estaríem parlant del...
No sé, 2008...
2008, sí.
Abans, doncs, no hi havia cap grup de teatre
vinculat al Pons d'Icarc.
No, hi havia una activitat extraescolar,
però no estava tan vinculada.
Era per mitjà d'una empresa externa
i no era el mateix.
Ho dic perquè moltes vegades
Juan Carlos s'ajunta, no?,
doncs, a centre de secundària
o simplement educacional
i s'integra al teatre
com a manera, com una assignatura més,
extracurricular, si tu vols,
però una manera més d'educar.
En aquest cas, però van ser elles que van estirar, no?
Va ser així.
I s'hauria de dir
que això va ser l'embrió,
el primer pas d'una mena d'ERH
que porta ara el Pons d'Icarc.
I van ser elles les que van encetar
aquesta dinàmica
de l'esforç voluntari extraescolar.
Ja em recordo que ens quedaven els divendres
a partir de les 3 de la tarda
amb l'entrepa i la llauna
i allà tiraven molts dies
sortíem a les 7 o les 8, no?
I això ha desencadenat
que actualment
a l'Institut Pons d'Icarc
es cursi el batxillerat
d'arts escèniques i musical.
És el primer any
que se'n fa enguany
i esperem la llarga vida
perquè a l'Institut
han passat aquestes xiquetes
i han deixat una mena d'herència, no?
I espero que les puguin recollir
els nous alumnes.
El llistó penal, eh?
Que són les impulsores
i ara es fa un cicle
dedicat a això, no?
Quanta gent sou la companyia?
O el nucli d'ú
i després quanta gent
hi ha involucrada en això del teatre?
Som 5 actrius
més en Juan Carlos
que sempre fa el paper de director
encara que...
És un grup molt cooperatiu.
O sigui, no...
Sempre intentem fer-li cas a ell, no?
Però...
Des dels líbits, no?
A més, són moltes dones
i no sempre surt així.
Què passa amb el tema femení?
Ja ho deia mitja en broma abans
però que hi ha alguna cosa seriosa
que no voleu homes o què?
No, no.
El que passa és que va sorgir així la cosa, no?
Vam començar sent 6 noies,
ara en som 5,
però de totes maneres
vam veure que això era una marca
que diferenciava la companyia
que les obres que fem també
tenen alguna cosa a veure, no?
Amb el gènere femení
i que fóssim un home i 5 dones
doncs ja estava bé també, no?
De cara a la identitat de la companyia.
Això és límite a l'hora de trobar textos, però?
Bueno, no.
Perquè també ens amuldem el paper.
O sigui, encara que siguem dones, no?
Doncs sempre que tenim un paper davant
doncs som actrius, no?
I si hem de fer d'home
doncs fem d'home
o si hem de fer de monja
doncs fem de monja, no?
O sigui, que això no és un impediment tampoc.
Tu, vosaltres, dèieu,
al començament només miràvem, no?
Consumíeu doncs obres de teatre,
suposo que allò amb la llabre i el bocata
que deia el Juan Carlos
i anar mirant obres.
I ara us hi heu posat vosaltres.
Ara, quan és la primera obra que ens presenteu?
El fraude de mi generació?
No hi ha fet d'altres?
No, abans n'havíem fet una altra
que, bueno...
Apropa't el micròfon.
Sí, diré, és que així et sentim.
Sí, abans fèiem...
Bueno, vam començar
amb els quadros d'Amor i Moral Fresco
de Luis Alonso de Santos
i amb aquesta obra
hem anat per diferents cases fent-la
i també per alguns llocs més teatrals, no?
Però, de totes maneres,
són muntatges molt diferents.
El dels quadros era més humorístic,
més de cara a un públic,
més comercial, podríem dir.
i aquesta El fraude de mi generación
és com una performance, no?
És un altre estil molt diferent
perquè no volem tancar-nos,
sinó que volíem tenir un ventall
més ampli de possibilitats per oferir.
De fet, es tracta...
Ara m'ho expliqueu.
Ja entrem a l'obra, si us sembla.
L'obra que veurem, recordem, dissabte,
dos quarts d'hora al Teatre Magatzem.
El fraude de mi generación
és un recull de textos
de diferents dramaturgs.
Jo crec que el Juan Carlos,
amb la seva vena literària,
aquí has influït, tu vas influït,
els has ajudat, no?
En el sentit de triar.
Sí, són propostes que van sortint.
Es van plantejar l'obra
des del punt de vista,
per una part, de l'estructura.
i volíem enfrontar dos llenguatges.
El llenguatge de la dona,
que no pot tenir fills,
i aquí el personatge literari per excel·lència
era la Yerma de l'Orca,
i vam agafar fragments de la Yerma,
de Bodes de Sangre
i de la casa de Bernarda Alba.
De fet, plàsticament,
la representació és una mena,
la Bernarda Alba,
la seva criada, la Poncia,
i després les tres filles.
Aquestes tres filles, però,
plantegen un altre llenguatge.
És un llenguatge
que mig segle després de l'Orca,
escrit per la dramaturga,
la que estimem molt,
actriu i directora,
que és l'Angélica Lidl,
va plantejar un text
que era Lesiones incompatibles
amb la vida,
i planteja la dona que rebutja
tenir fills per les seves condicions.
Sí, llenguatge d'una dona
que no pot tenir fills,
i mig segle després
el llenguatge d'una dona
que rebutja tenir-los.
Sí, i enfrontar-los
a l'escenari.
El negre i el blanc,
com surt a la fotografia,
no?
i és una mena de selecció de textos,
no és complert ni una cosa ni l'altra,
sinó que és una mena de performance,
de recitat,
que en principi no hi ha
el plantejament,
el nus i el desenllaç,
ni coses d'aquestes.
No és una obra,
és un recitat de versos dramatitzat
de 30 minuts,
que això sí que hauria de quedar clar.
Són 30 minuts.
No sé si para bé o para mal,
però la durada és aquesta.
Sí,
val la pena dir-ho,
perquè a nivell de temps és diferent.
Això.
és compacte,
doncs,
intens,
concentradet en 30 minuts.
Sí,
sí,
i a més el text
és molt reflexiu,
no?,
i més per a les dones,
i bastant dur,
però,
bueno,
és com ha sortit
i no...
Us hi sentiu còmodes?
Sí,
és el missatge que voleu transmetre,
no?,
aquesta duresa,
vull dir,
no heu hagut d'adulcurar res.
No, no, no,
sí,
és aquesta la intenció.
és un missatge fort i...
Dos discursos,
dues dones,
però cinc actrius,
com us apanyeu això?
Sortiu totes?
Sí,
és una...
Bueno,
com ha explicat el Juan Carlos,
és un col·laix entre dos grups de dones,
diguem,
no?,
les dues dones que representen
més aviat la part del passat,
de la dona del passat,
són la Bernarda Alba
i el personatge de la Poncia,
que són la part negra
de la representació,
diguem,
i després de l'altra banda
tenim les tres filles,
que són les filles de Bernarda,
però al mateix temps
representen la dona actual
i com es pot enfrontar
a la maternitat
d'una manera
una mica més...
més transgressora,
diguem.
Bueno,
ja heu fet una tria,
heu triat entre blanc i negre,
el fet de vestir els personatges
de negre i blanc,
ja pressuposa,
segons la iconografia
que tots tenim al cap,
doncs la tria que feu
cap al camí que creieu que ve
i al camí que creieu que malament.
Quines altres propostes
teniu en ment?
Cap on va la companyia Seven Six?
Doncs crec que això
no ho sabem ni naltros.
Bueno,
nosaltres anem fent cosetes,
tenim dues obres
que estan ja fetes,
o sigui,
les tenim bé,
i després,
doncs la nostra intenció
era fer una cosa
de nosaltres,
de la nostra pròpia creació.
però cap a on anirem,
doncs no ho sé.
Jo realment,
jo crec que no ho sabem.
Ara estem fent,
bueno,
estem començant un muntatge
també propi
que suposem,
bueno,
això que explicava l'Elijas
és difícil
perquè tots ens hem de posar d'acord
i posar les idees en comú,
però bueno,
que estem treballant
per fer alguna cosa nova
i pròpia.
Sí,
i pròpia.
Vosaltres sou molt joves,
eh?
Quants anys teniu?
21 jo.
Sí,
ja en tinc 20.
Però hi esteu,
sí.
Sou molt joves,
com veieu el futur teatral
a la ciutat de Tarragona
a nivell d'escenaris
per poder representar equipaments,
per poder assajar
recolzament en general?
Perquè per aquí passa molta gent
que es dedica al teatre,
de fora i de dins,
però aquesta visió tan jove
que podeu tenir a vosaltres,
que comenceu
i començar amb aquesta il·lusió
de dir,
ho fem perquè ens ve de gust
i no sabem cap on anem.
Com veieu?
Tarragona és una ciutat
que us pot servir?
Què demanaríeu a la ciutat?
Bé...
Juan Carlos,
t'ho preguntaré a tu,
que tu ets un bé
que m'és veterano.
Digues, digues,
digues.
Jo crec que
hi ha coses que estan bé
i hi ha coses
que es podrien millorar bastant,
però a veure,
per exemple,
ara està molt bé
que tenim l'espai
i la palmera
i tenim l'espai
que sé que
s'anoveraran ous,
bé, pràcticament,
i que jo crec
que ofereixen bastants
possibilitats
de cara a espai
de representació
i també
d'espai d'assaig.
Això està molt bé
com a iniciativa
i esperem no perdre-ho,
no?,
ara,
en el context
en què estem,
però,
de totes maneres,
falta,
jo crec que falta
recolzament
per aquests temes,
tot i que s'entén
que això,
en la situació actual,
és molt complicat
donar a la cultura
la part que es mereix,
diguem,
no?,
perquè s'ha de retallar
de totes bandes
i també és normal
que d'aquí es perdi,
no?,
però es podia fer
un esforç,
potser.
Anna,
alguna fegitó?
No,
bueno,
penso el mateix que Iris,
no?,
ara la cosa no està,
del primer que es retallar
de la cultura,
les subvencions aquestes
són les primeres
que desapareixen
i és el que diu ella,
que, home,
la ciutat podria tenir
més oportunitats
però tampoc
ens podem queixar,
la veritat.
Teniu el magatzem,
per exemple,
vull dir que si truquem
amb alguna porta,
alguna porta s'obre,
no?,
per poder representar
que en definitiva
tenim ja les instal·lacions
del Pons d'Icarpa-Segiar
i algun lloc per representar,
de moment ja fem,
no?,
ja seria això.
Juan Carlos,
que tu tens més batalla,
en tot això?
Com veus la situació ara?
Jo,
inicialment,
el que trobo
més positiu
i fonamental
i el que més m'importa a mi
és que es conservi
la passió
i la il·lusió
per fer coses d'aquestes.
Després,
ja en parlarem.
Com diuen les noies,
anem a les cases
a fer teatre.
Si tu fas el teu sopar
i vols que anem allà
i representem coses humorístiques,
tenim els quadres aquests
que hem dit
en català i en castellà.
La llengua,
en principi,
aquesta obra
està feta
per anar
a qualsevol lloc.
Defensem
un teatre
pobre,
un teatre
nu
de recursos.
Aquesta és una altra
senyor d'identitat.
Aquest text
sigui molt bàsic.
A no portar
decorats,
a no portar res.
Quan ens demanen
què volem,
demanem quatre cadires
i ja està.
I portem
alguna coseta de so,
un reproductor
i poca cosa més.
No demanem res més.
Quatre cadires
i punt.
Anem amb una maleta
i anem a casa teva
o allà on sigui.
Que hem d'agrair
al programador
del magatzem,
per suposat,
el Javi Plana,
que ha estat ell,
el que de tant en tant
es diu
teniu alguna cosa,
doncs clar,
que li hem d'agrair.
Que la mostra
de teatre jove
probablement comptarà
amb la 7-5
per enguany
si la cosa acaba
de tirar endavant
i aniran al metropol
i actuarà en el metropol.
Em sembla
la mar de bé
i correcte
que puguin
ocupar els espais
tarragonins.
Però bé,
jo penso que
si parlem
de la història
del teatre,
dels inicis,
de la història
ancestral
i atàvica
que té el teatre,
no té res a veure
ni amb ajuntaments,
ni amb subvencions,
ni amb res de res.
Té a veure
amb la il·lusió,
amb la passió
i amb la ficció,
que al cap i a la fi
això és el teatre.
Teatre pur,
ja ho veieu,
fet per una nova generació
que puja forta
i sobretot
amb ganes,
amb il·lusió
i d'aquí de Tarragona.
Per això
i per la qualitat
també dels textos
i la posada en escena
us recomanem
que aneu aquest dissabte
a dos quarts d'onze
al Teatre Magatzem
a conèixer,
a descobrir
la companyia 7-6.
Noies,
abans de tancar,
que jo sempre demano això
a tothom que passa per aquí,
digueu-nos una frase
a un moment de l'obra
que sigui especial,
que tingui alguna càrrega,
dic per la gent
quan que ens escolti
que us vingui a veure
que diguin
mira,
això és el que van dir
per la ràdio.
Mi cuerpo es mi protesta
contra mi generación,
el fraude de mi generación.
Ens quedem doncs
amb aquesta frase
que a més il·lustra
bastant el que és el títol.
Per cert,
quin és el missatge
darrere de tot això
de la fraude de mi generación?
No,
jo suposo
que en el fons
és el missatge
i el frau
és el no deixar
de sentència.
Deia el poeta
Leopoldo María Panero
Mujeres del mundo
acercaos
entre las piernas
tengo
el hijo
que nunca ha de nacer.
A lo mejor
és una mica
el mateix discurs.
Els Paneros
són famosos
per això
perquè no van deixar
de sentència.
Déu-n'hi-do,
eh?
D'on ha de pensar?
Jo crec que la gent
sortirà de l'obra
amb un munt d'idees
al cap
i un munt de ganes
de parlar.
Doncs escolta,
Iris Carrera,
Anna Aranda,
moltíssimes gràcies
per venir.
Són dues
de les integrants
de la companyia
Seven Seas.
Moltes gràcies,
molta merda.
Gràcies a vosaltres.
Juan Carlos
Elijas,
un plaer.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres
per aquesta estoneta.