El meu ami, el meu ami, el meu ami.
Bona tarda.
No, no, no, ja, ja.
Per anar a Cuba, ja us ho sap, van anar a Cuba i van tornar.
Sí.
No?
Sí.
Encara de tornar-hi, però ja el temps passa,
les coses canvien, ja no és el mateix.
I tot va cap allà.
Perquè amb els anys canvien els llocs i no és el mateix.
Però bé, és bonic, per això és bonic.
La gent molt agradable,
té els seus problemes, com a tot arreu,
però l'ambient i el d'això és agradable.
I per molts anys, no?
Quan jo hi vaig ser-hi, no l'avi aquell que va anar de bones.
Ja vaig anar-hi més així.
No, que ja estaria...
On estaria aquest avi, eh?
Oh, potser que el tenim durant que arreu a un altre lloc, eh?
Va ser curiós perquè vaig viure els puestos
on canta la cançó, saps?
Sí, va estar.
És bonic, perquè tot allò del malecón,
tota lleu mundial d'allòs,
em van enfonsar aquell bàrcols,
els americans,
per fer veure que hi havia hagut els espanyols
per declarar la guerra.
I com és que s'ho van creure, eh?
És que de veritat...
Vull dir que quan veus el fet
de lo que llegeixes o et diuen
o quan t'hi trobes,
doncs canvia molt.
És molt bonic.
És molt bonic.
O sigui, és un d'aquells viatges,
que s'ha de saber que si alguna vegada
tenim l'oportunitat de fer
i l'economia s'ho mergi d'aquesta cara mateixa
ens empaita per tot arreu,
ens ho recomana?
Sí.
Sí?
A mi, ara no sé com està,
perquè això...
No, jo dic les gotxacades de cadascú,
perquè el vol...
Però el que queda és...
t'escriu,
t'aparla d'uns fets
i unes històries, m'entens?
Si les saps veure,
quan vas a un lloc,
l'interessant és no el que et diuen,
sinó el que veus.
Entens?
Per exemple,
quan vas a un país
o vas per Espanya
o el país que vagi,
el que sigui,
doncs clar,
doncs,
del que tu veus
del que veus
i del que veus
que et diuen,
t'has de fer tu la teva idea,
saps?
Sí.
I vas veient
per què són d'aquella manera,
per què és d'aquella manera la cosa,
com són?
I això és molt bonic.
Llavors,
tu mateix
te crees
la història
i et deixes emportar,
no, avi?
Sí, sí, sí.
Te deixes emportar precisament per això,
per aquesta malanconia
i per tot això
que pots arribar a viure.
No, no, no,
el país que vagis...
No, no, allà on vagis,
allà on vagis.
Sí, perquè m'imagino,
per exemple,
anar a un Viena
i t'has d'empapar
de tota la seva història,
perquè no només,
segurament que caminant
pels seus carrers
pots arribar a imaginar
moltes coses.
Per exemple,
això que dius de Viena,
quan entres al Palau
i t'imagines
aquells valls,
quan vas a aquell xalón,
que és on feien els valls
aquests,
llavors tanques els ulls
i veus,
ja t'expliques
per aquella cosa.
O vas per un poest
d'aquests romàntics,
no m'entens?
Aquell passeig.
Llavors dius,
clar,
llavors ho vius,
però tu has de
fer-ne tu la història,
eh?
Perquè clar,
i a vegades hi ha coses
que dius,
és que aquí va passar això,
eh,
parlem-ne.
Valtre dieu com va passar això,
però de com Valtre us dieu
a com va ser,
llavors t'imagines el per què,
saps com vull dir?
Perquè hi ha puestos que,
per exemple,
mateix aquí a Viena
mateix hi ha un puest
que vaig anar jo,
que hi havia com una cova
gran,
grandiosa,
que ara doncs estava plena
d'aigua
i es podia transitar,
però...
Ah, no?
Però, però...
A Viena?
Havia de passar un punt...
Sí,
no havia la mateixa,
eh?
Ah, d'acord, d'acord.
Un punt de...
M'estàs parlant de Viena,
no?
Sí, sí, sí,
no,
han comentat,
han comentat.
Doncs allí resulta
que els alemanys,
allò,
ho van treure a l'aigua,
van treure a l'aigua
i allí hi ha uns roquets
fent allò.
Llavors,
i allí presos
o que havien agafat,
allí treballaven
i feien peces d'avion
dels llunques aquells.
Clar,
molta gent d'aquella,
aquella humitat
allí dintre,
sense d'això,
doncs van passar
el que va passar.
Per això et dic
que no tot és
lo romàntic,
sinó que també hi ha records,
m'entens?
Per això li he parlat
de la nostàlgia,
no?
També,
potser,
d'alguna manera,
de tot el que s'ha arribat
a passar...
Com allà va haver
aquella aventura
de la Sissi
amb aquell que va haver,
doncs allí
ara hi ha un monestir
per tapar
la història aquella
que no agrada tant
del que va passar.
Avui he après
que la Sissi
es deia Isabel,
de veritat.
He après,
avui,
que la Sissi,
ara que l'ha tret a vostè,
que es deia Isabel,
de nom.
Ah,
no tenien ni idea.
Home,
com que el seu...
El seu nom de veritat
era així,
però jo...
Sí, sí,
no,
el diminutiu.
Sissi no era el nom,
era el diminutiu d'ella,
sí.
Bueno,
però sí que cada puesto
té una història...
Com la nostra,
avi.
Com la nostra.
L'altre dia veia
no donant-tomet
per allà el propet
de l'amfiteatre
i feia molt,
però que amb molt de temps
que no passava,
mira,
me va encantar,
avi.
Així els jardins
posats d'aquella manera.
A més,
hi ha més control.
Exacte,
hi ha més control
a l'hora d'entrar,
clar,
has de pagar la teva entrada,
has de...
Clar,
que abans era una mica
campi qui pugui.
Doncs ara imagina't tu...
I m'agrada,
eh,
la idea.
Però mira,
imagina't tu
que allà havia hagut
la presó
quan van fer el port.
Imagina't.
Jo allà hi he jugat
a pilota,
o sigui,
a dalt,
allò era un camp,
eh,
que encara era...
Que llavors va entrar a la terra,
o el que sí,
no?
Però jo,
doncs imagina't tu,
jo els anys vaig veure allí
que havia jugat a pilota,
que jugava a pilota
pel carrer,
no?
Allò.
Ara,
a veure tot allò,
t'imagines com pot ser?
I tan ben fet,
no?
Per això et dic
que la història
s'ha d'haver viscut
per veure com és.
I com han canviat les coses,
també, no?
Però bé,
parlant de història,
aquest i vendres,
i esperem que també
faci història a aquesta exposició,
es va inaugurar aquesta exposició
al tingol de número 1
del Moll de Costa.
De fet,
es pot dir
que història
l'ha fet.
Almenys per molta gent
ho és història.
Exacte.
Perquè imagina't tu en Tarragona,
quan hi ha tanta gent
que volen fer coses,
que es desfan,
que demanen,
que s'han de demanar,
que jo faré,
que tu faràs,
que volem que ens ajudin,
que volem subvenció,
que volem aquí,
volem allà,
que hi hagi una exposició,
que fa 24 anys
que es va inaugurar,
que ha aguantat 24 anys,
primer amb 20 o 30,
i que ara el divendres passat,
al Moll de Costa,
el número tinglal de número 1,
hi hagi una exposició
amb 97 participants.
97, finalment.
Participants.
I el bonic
d'aquesta exposició,
a part de les 97 obres,
hi ha una escultura,
hi ha un treball
allò de punt gravat,
o de punt,
no sé com s'hi diu,
altres dones ho sabeu,
allò de punt.
Ah,
sí, sí,
ja sé a què refereix,
de cosí,
d'aquest punt de creu,
no?
Sí, punt de creu.
És que ara no sabia ben bé
per on anava.
Bé, jo com que això de la creu...
és la deixa per Setmana Santa.
Sí, sí.
No, no, ja m'imagino.
Això, hi hagi fotografia,
hi hagi pintors
de tots els estils.
I llavors,
aquest dia,
aquest dia de la innovació,
te'l trobis allí
i vegis que hi ha
el periodista
que va fer
la primera crònica
fa 24 anys.
Un jove,
Vilagrassa.
Ostres!
Saps?
A dir que el tens allà.
Aquell
que va participar
ja amb la primera exposició,
l'altre
que va ser la segona
o la tercera.
Després
trobes a faltar
alguns
que van tindre
molta,
molta il·lusió.
Altres
que s'ha anat fent.
Altres
que han guanyat
concursos
i premis
fora d'Espanya.
Que han participat
a Amèrica
i han guanyat allà.
A Europa
han participat
i han guanyat premis.
A Espanya
han guanyat premis
i han fet exposicions.
I llavors
et trobes allí
amb aquest...
Almenys hi havia
més 200 persones
com a mínim.
Et trobes
amb aquesta manera
entremig
de tot ple
de quadres
penjats.
fantàstica.
Això és una cosa
que s'ha de viure.
S'ha de viure
quan a Tarragona
que si la Tabacalera
que si el Banc d'Espanya
que esperarem aquí...
No s'ha d'esperar.
S'ha de fer.
S'ha de continuar
treballant.
Has de demostrar
que el que vols
no cal tampoc
tanta d'això.
Has de demostrar.
Ara ja hi ha
postos
que porten uns anys
fent exposicions,
fent concursos,
fent coses
que ja està bé.
però
però quan veus
això són...
És que
quan hi penses
són 24 anys.
Déu-n'hi-do, eh?
Els que han passat...
24 anys.
Els que ja ho han deixat...
I vostè
des del principi,
des de l'inici...
Vaig ser que vaig
organitzar,
vaig ser que vaig
a la idea
i que veus...
I vos encara veus
que hi ha gent
que t'espalda, no?
Que escolta,
encara veus
aquella il·lusió.
Escolta'm,
no ho hem de deixar, eh?
No ho hem de...
Escolta, home,
que jo ja m'aguanto
com puc.
No, home, no.
i és veritat, eh?
No el podem deixar,
no el podem deixar estapar.
No, no, i és veritat, eh?
Quan convius
amb una il·lusió
formada per tu,
per exemple,
però conviscut
amb molta gent
que ho viuen,
és que aquell dia
no...
Em sembla estrany
perquè,
amb perdó,
dintre el món de l'art,
sigui el teatre,
el que sigui,
sempre hi ha aquelles coses.
Sempre hi ha aquelles coses, eh?
Sí, sí, sí.
Tu, jo, aquell...
I, en canvi,
aquell dia et veus
que tots allí
érem uns.
Sí, sí, sí.
O, escolta,
o fa temps que no es vèiem.
O, escolta'm,
o mira com...
No sabia que pintaves tu,
perquè hi ha de nous.
Clar.
O, mira,
o, escolta,
saps que m'agrada?
O, mira quin estil.
O, mira com...
Saps com...
I això,
tu saps què és això
trobar-te una vegada a l'any?
Així és una altra manera de menjar,
avi.
Sí, sí.
Que també de tant en tant
ens agrada que ens ho diguin, eh?
I és bonic perquè si algú
va veure-ho,
que s'imagini
aquest dia
tots aquells pintors,
no tots perquè sempre falta
algun que no ha pogut
vindre, no?
Però si algú
va veure l'exposició,
que s'imagini
els diferents estils
de pintors,
eh?
Allí,
aquest dia convivint
tots junts,
amb la gent
que no...
que no som pintors.
Ai, escolta'm,
i com és?
Ai, a mi m'agradaria,
a mi m'agradaria,
escolta'm jo,
que doneu classes.
Saps com vull dir?
No, no, escolta'm,
és un fet,
un fet real
que doncs que ho expliques ara,
jo ho explico ara doncs
com una cosa normal,
però és viure-hi.
O i tant.
És viure-hi, no?
Sí, sí, sí, és estar-hi, no?
Jo com sempre la xerrada...
Ara estava a buscar-hi,
a veure si trobava a través d'internet,
fins a quina data tenim l'oportunitat
de visitar?
Fins al 29.
Ah, fins al 29.
Fins al final d'aquest mes, no?
No, d'abril.
D'abril.
Ja m'imaginava,
ja m'imaginava que normalment dura una miqueta més,
a més, tenint en compte
que tenim la Setmana Santa per aquí...
Però s'ha allargat més,
perquè, clar,
la gent inclús demanen,
que llavors...
Clar,
no, no,
però passa això,
només,
la importància és,
quan te trobes allí,
i t'imagines
amb tots els pintors.
Clar,
pot haver-hi una exposició,
per exemple,
que fan la inauguració
i el pintor,
i els familiars,
i quatre convidats.
No quatre,
posem-hi més, no?
Sí, sí, sí.
Però t'imagint-ho,
allí,
entre pintors i públic,
més de 200 persones,
convivint,
mirant.
Ara,
un reculant,
perquè m'ha parlat d'aquest quadre,
és de...
I com que hi ha el catàleg,
van buscant a veure.
Ah, escolta,
amb nosaltres,
no sabia que pintaves.
Ai, escolta,
l'altre,
aquella que dóna classes
i els seus alumnes
van també a d'allò,
saps?
Vull dir,
és...
Són d'aquells moments
que dintre l'art,
sí.
Doncs,
se sent.
Te sent.
I molta gent...
A més,
te sents protagonista,
avi,
sobretot els pintors,
que moltes vegades
sembla que no puguin arribar
a segons quins públics,
precisament per això,
no?
Perquè falta un...
I després hi ha una altra cosa.
Una miqueta més, no?
Però hi ha una altra cosa
que, per exemple,
li agrada la pintura,
però no pinta,
no...
oi, si jo sapigués,
a mi com el que m'agrada la pintura,
si jo sapigués...
oi, aquest quadro...
i ara,
quina paciència...
oi, mira aquest que modern...
no modern,
més modern...
Sí,
més contemporani,
no?
Sí,
molt d'això.
I allí tens tots els estils,
veus tota classe d'estils,
dius...
oi,
i a vegades s'ha de mirar
i dius,
bueno, això...
què és això?
Saps?
Això l'ha passat, avi?
Vostè que ha vist,
jo crec que de totes les pintures
i de totes les colors,
encara s'ha arribat a estranyar
amb alguna cosa
que li ha arribat a les mans?
No tant com això,
però a vegades te trobes
que quan és del quadro
dic, bueno,
ara com se penja aquest?
De costat o del dret?
Aquest és un altre greu problema, eh?
Sí, sí, sí.
Vostè ja sap que moltes vegades
que he comentat de quadres...
Abans, per exemple,
abans, per exemple,
el quadro es penjava,
doncs,
la firma...
Com sempre,
sí.
I ara aquest dia va sortir,
hi havia un que li va penjar
i era el que estava al costat.
I clar,
però no consonava,
perquè,
aquelles flors
no podien estar del costat.
Hi havia alguna cosa estranya
que no acabava de fer.
Hi havia d'estar dretes
i deien,
però sí,
llavors vam veure
que sí,
que havia d'anar
la firma al costat
però el quadro...
No, ja...
És curiós,
és curiós.
A veure, a veure,
anem donant el tomb,
no?
Amb el cap,
a veure, a veure...
És curiós perquè veus
tipus de quadres,
veus coses...
És molt...
És interessant
perquè, clar,
quan vas a veure una exposició
veus l'estil del pintor.
Si hi ha una exposició
de conjunts,
per exemple,
que són tres o quatre
o vuit,
dius, bueno,
veus uns estils,
però quan t'imagina tu
97 participats,
t'imagina tu
les maneres
de veure...
Tot,
tot,
i és que
m'imagino jo
que quan s'ha de posar
un quadre
o segons quins quadres,
clar,
has de comptar
que el de costat
tal millor
no li prengui
protagonisme...
això s'ha de tenir en compte,
no?
No, ha arribat un moment
que això ja em prescindeixes.
Sí?
Sí,
però en principi hi havia...
Això són els anys, eh?
Sí,
en principi hi havia aquestes coses,
jo m'hi penja'm aquí,
jo que la llum,
l'altre...
No, ara no,
perquè quan t'hi ve el quadre
on te'l posis,
el tens de posar.
Diferent de quan és
un estil
que necessita
unes llums
o el que sigui,
però ara
ja la gent
ja ho veu
i després, clar,
després també
quan veus tot això
tens la satisfacció
de dir,
oi,
són 24 anys,
estàs fotut,
fent coses.
Però encara la gent
t'animen, no?
Escolta,
no ho de...
Va, que ara ja estic...
Vinga,
que vostè pot.
No,
i després tinc la sort
també,
encara també ets el...
Junta,
el punt de la Junta,
el secretari
pren nota,
el Maurici Montaner
d'Aquest Pintor
ja és el que...
Ai,
que l'esperàvem,
quina llàstima,
és el que...
Sí,
ara el dia el seu nom.
Sí,
ell,
doncs també s'espenta
per la cosa,
no?
I així,
així anem fent
i bueno,
potser així que
mentre pugui aguantar
me'n diuen.
Però és molt bonic això
encara que vegis
que hi ha gent
que t'animen.
Sí,
clar.
Però és calla,
això vol dir
perquè normalment
quan passa el temps
més o menys
et reps crítiques,
aquest encara no d'això,
aquest encara no d'allò.
No,
home,
no,
no,
no ho dic jo per mi,
dic en general.
No, no,
en general,
sí,
i ara que tu
els 86 anys...
Entre vostè i jo
això has de tenir
molt mala llet.
A veure,
si una persona
empenys segons quines coses...
Mira,
ten en compte una cosa,
molts m'han dit sempre
i com és que tu
no has presentat mai,
com és que tu
no has portat mai
cap d'això?
Doncs és molt senzill.
Si jo,
al fer aquesta cosa,
hagués portat
alguna cosa meu,
donar la sensació
que jo...
O sigui,
jo no seria
tan imparcial
com li haguera de fer,
clar.
Ara,
el no d'allò
mai m'ha pogut criticar
ningú
perquè he portat
o no he portat.
Una vegada
he portat un relleu
però va ser encara
perquè em van dir
però fora,
diferent de la pintura
i diferent de tot això,
saps?
Vull dir,
i això m'ha fet
estar tranquil,
que mai m'han pogut dir
escolta'm,
m'entens com ho dir?
No, no, no.
I és bonic.
És bonic quan veus
i creus que la gent
doncs encara t'aprecia
i te recolzen
i t'animen
i dins,
bueno,
escolta'm,
són els anys
però,
clar,
el cos ja no és el que era
i ara,
clar,
necessites ja ajuda.
La locomotora
està una mica així
però,
bueno,
encara continua funcionant
i de quina manera,
eh?
L'únic,
doncs,
que mira,
clar,
l'estar d'aquesta manera
et trobes
que tu
conjuntes
tot,
no hi ha allò
de dir
aquest jo soc,
no,
com que sempre he sigut
d'aquesta manera
i a vegades,
ara diu,
ara no fots canya
i ara ja no,
no d'allòs,
és que abans,
abans,
cada vegada que feia
la presentació,
no fots canya,
diu,
com fer la presentació.
Ah,
és veritat que li va tocar a vostè
fer la presentació?
Sempre,
eh?
Ostres!
Sempre la faig,
sempre l'he fet
i abans,
segons com,
doncs,
hi havia coses
que tirava canya,
és que,
mira,
no he dit
però això anava per mi,
l'altre,
saps com vull dir?
I ara,
ja diu,
no,
diu,
ara ja no,
no dic no,
perquè què s'haig de dir?
Que no ho sabeu,
no?
Que no sàpigueu ja.
Teniu la voluntat,
vosaltres mateixos ho veieu,
ara vosaltres ho veieu aquí
i la gent és qui ho comenta,
doncs ara és cosa vostra,
jo ja no,
jo ho vull d'almenys aguantar.
No,
i a més ja,
doncs,
ho faig com apuntar,
saps?
De dir,
bueno,
animal,
gent,
si vols,
no,
i estic content perquè,
doncs,
la gent t'aprecia
i tenim...
Entre vostè i jo,
que és una miqueta curiositat meva,
també,
què es diu?
Clar,
perquè dius,
hola,
bona tarda,
benvinguts a la inauguració
d'aquesta exposició,
espero que us ho passeu molt bé
i parla de comptar.
O allò que dius,
expliquem com ha anat tot el periplei...
No,
perquè jo,
quan,
com aquí,
oi,
com enrotllo aquí?
No.
Doncs,
allí,
allí,
doncs,
a més de veritat,
no.
Doncs allí,
quan parlo,
parlo,
doncs,
com a presentador,
però parlo de les pintures,
dels pintors,
faig històries,
faig això,
m'entén?
Molt bé.
Procuro no...
I com que també vaig entrar tu
sense papers ni res,
i ara,
curiós,
curiós perquè aquest dia,
quan vaig acabar,
tres o quatre que es fan més,
més d'això,
va dir,
escolta,
ho has fet molt curt aquesta vegada?
Oh,
què diu?
Li van començar això?
Vull dir,
que jo pensava,
i ara la gent,
no t'enrotllis,
no?
Que anem per feina,
no?
No,
però vaig concentrar 24 anys
en poc rato.
Això és fantàstic,
eh?
Això és fantàstic.
Això és un resum dels 24 anys,
insinuant alguns dels que estaven allí,
que s'hi van trobar feliços,
els recordar-los,
i clar,
els recordar-los i aquestes èpoques que han passat,
perquè clar,
ara parles així,
però el que heu viscut,
cal,
fa 20 anys,
23,
15,
10,
altre que és més 9,
clar,
el parlar-los d'aquesta manera,
els iran recordant un temps,
que a vegades la gent,
ens agrada que,
parlar de coses que has viscut fa 10 anys,
o 15,
i llavors pens,
escolta,
per això,
avi,
això que ha dit fa 15 anys?
No pot ser,
no pot ser,
que ha passat el temps tan ràpid,
no?
Això,
quan vam fer aquella exposició,
allà,
als Volta el Pallol,
fa 18 anys,
aquella que vam fer allà dalt,
al carrer Major,
fa 23 anys,
24,
així,
aquella primera que vaig participar jo,
fa 24 anys,
o aquella que el port,
fa 18 anys,
però si sembla que fos,
saps?
Sí,
sí,
i això,
i això et fa,
et fa un,
i llavors,
clar,
sí,
home,
te'n recordes que hi havia aquest,
que va vindre tal autoritat,
i saps què passa?
Que he tingut,
a les presentacions,
han vingut autoritats,
de tots els colors.
No,
és veritat,
amb 24 anys,
han passat molt de gent.
He tingut tots els colors,
i sempre he parlat com si fossin de l'exposició,
com si fossin aquells colors d'aquests governants,
com si és un quadro més.
Exacte,
exacte.
Com que és exposició,
de mi color,
tots els llocs jo barrejava.
És una exposició,
jo per mi barrejava igual.
Pels pintors,
i per la gent que li agrada la cultura.
Jo quan fes la presentació,
sempre ja saps que he fet la presentació,
a mi m'era igual,
el blau,
que el verd,
que el groc,
que el de llós.
Qualsevol,
parlava i parlava per tots.
I sempre he tingut aquesta sort
que sempre he estat en convivència amb tots,
per no...
Clar,
cada cosa és el seu puesto,
dintre el món de l'art.
Ara,
en política pot ser per dir d'una altra manera,
no?
Sí,
és una altra història.
Però com que no era cultura,
perquè pensa't una cosa,
que va 24 anys,
nosaltres vam fer patrimoni ja.
Vam començar a fer patrimoni,
perquè van ser exposicions de tema de Tarragona.
Aquests esquadros,
aquests pintors,
van anar per tot el món,
perquè venien turistes
i els compraven,
els hi compraven.
Sí, sí.
I aquest quadre anava a França,
a Alemanya,
a Anglaterra,
on com fos.
I allò era un record de Tarragona.
Ara li volia preguntar,
d'aquesta exposició,
si hi ha algú que la vagi a veure
i s'enamori,
perquè moltes vegades es passa,
s'enamori d'algun d'aquests quadres,
se'l pot arribar a emportar cap a casa?
Es posa d'acord amb l'autor,
amb el pintor,
i ja està.
Que donem la direcció del pintor
i s'aclareixi.
Ah, d'acord.
Perquè amb aquests 22 anys
podia explicar,
podia fer quasi un llibre
d'anècdotes...
De coses que han arribat a casa, no?
Del que he trobat a favor,
en contra i el que sigui.
Ja m'imagino.
I una vegada em vaig trobar amb el cas,
per això vaig tallar això.
Resulta que quan fes una exposició
allà als Boles del Pallol,
jo tenia la botiga,
tenia el taller,
al lloc costat,
i una vegada un pintor
va dir,
diu,
aquest quadro
jo en vull 50.000 pessetes.
D'acord.
Conviden uns senyors
que els va agradar,
diu,
escolta Martí,
i quan en vol?
Dic 50.000 pessetes.
Ah, doncs m'agrada.
Té?
Dic, no.
Pots en contacte amb el pintor.
Clar, i així acabem abans.
Al cap d'uns dies
trobo amb aquest gent,
diu,
a dir Martí,
quan te guanyes la vida, no?
Dic, home,
mira,
vaig treballant,
vaig fent.
Jo pensant-me...
Diu,
si per vendre un quadro
guanyes 5.000 pessetes,
ep,
resulta que aquella
els va rebaixar,
els va rebaixar
i es pensava
que era la comissió
que tenia
per vendre els quadres.
Què dius?
I vaig dir,
a partir d'ara,
no vull saber res
de quartos ni pintors.
Ni de res.
Cadascú que s'ho faci.
Si algú l'interessa ja
amb bona feia o que sigui,
aquí tens l'adreça.
I aquí, va.
Per això et dic
que podria escriure
aquests 24 anys,
fer un llibre
només d'anècdotes,
un diversos util diari i tot.
Vull dir que
podria explicar...
Avis, que no ens queda més temps.
No, no.
Tornem la setmana vinent
i hem de parlar
de la Setmana Santa
d'aquí a Tarragona.
Val, val, val.
Perquè ja l'altra,
ja estarem.
Val.
Perquè ja...
Perquè a més,
la setmana vinent
ja serà diumenge de Rams.
No, ja fas bé
de dir la setmana...
El dia 1 d'abril.
Ja fas bé de dir
la setmana Santa de Tarragona,
no?
La de cada 1.
No, la nostra,
la de casa,
la de casa.
Nosaltres es comprem
cap aquí,
cap aquí, cap aquí.
Molt bé.
Gràcies, Avis.
Adéu-siau.
Gràcies, Avis.