El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'or dos del català,
a el millor barcó de guerra de la flota d'or...
I ja ens trobem al mig d'aquest mes d'octubre, dia 16,
i amb nosaltres, l'avi Ramon.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Que tal com està? La setmana passada que ens feia patir,
que no sabíem si vindria, si no vindria.
Jo el veig molt, però que molt rebé.
Bé, no estic en condicions com hauria d'estar, però complint.
Bé, no?
Complint amb vol.
Home, me'l trobo bé. Jo el veig normal, l'avi, no?
Bé, ja, ja, ja.
Bé, ja m'explicarà, ja m'acabarà d'explicar.
És que avui no ens han donat temps, avui ha estat, com el que diu,
arribar i mordre. A l'avi l'he tingut esperant una estoneta,
perquè jo estava per aquí, acabant de fer quatre cosetes.
Avui, sempre m'ha tocat liar. L'avís, m'ha vist que sembla que estic liada
amb alguna cosa. Però ara que és el Sílvia.
Sí, deu ser jo, deu ser jo. M'hauré de canviar el nom.
No. I si m'hi poso, no sé,
Sofía, no sé, un altre nom.
He de posar un altre nom.
Sílvia.
Sílvia. Sí que hi ha, sí que hi ha.
Ja va bé, ja va bé, ja va bé.
Sí que hi ha, sí que hi ha.
Avi, se'n recorda que la setmana passada
li vaig comentar, podíem parlar
de Tots Sants, però que ja estarem,
ens faltaran poques setmanes,
però que ens queden encara amb aquest, tres programes més.
o sigui que han quedat setmanes
a parlar del Juan Tenorio,
de parlar de com es celebrava
la nit de Tots Sants, del cementiri...
Bé, què vol, què fem?
Comencem a parlar amb el Juan Tenorio
i la setmana vinent parlant d'altres histàries
també relacionades amb Tots Sants.
Tal com vinguin les setmanes,
pel que facin i veiem, anirem parlant.
També és veritat.
O sigui, perquè el Juan Tenorio,
per què sempre se li assimila
a la nit de Tots Sants?
O a aquest dia tan especial?
A mi per l'esquerra deu ser
com si hi haguéssim supersticions,
perquè per Tots Sants, per exemple,
hi ha puestos que, clar, la cara bassa,
el d'allò és la superstició,
que si en un puestos són unes llumetes,
que si tal...
En fi, ara, avui en dia,
riem de moltes coses,
però ens hem de situar
a quan van escriure,
Sorria va escriure,
don Juan Tenorio.
era una època que la gent vivien
més els puestos rurals,
els puestos...
En fi,
era un ambient
molt diferent
que ell va voler
escriure
en una obra de teatre.
El que passa és que abans,
com que no hi havia televisions,
ni hi havia
el que hi ha avui en dia,
que passa per al...
Que sembla impossible, eh, avi?
Llavors,
hi havia també
bons actors
i, després,
bons aficionats
i, encara que fossin bons aficionats,
feien teatre familiar.
Llavors,
què va passar?
Aquesta obra
d'on Juan Tenorio
es prestava
per Tots Sants,
per a la doña Inés,
surt el Tenorio,
surt el Dallós,
el Pare,
surten una sèrie
de l'escultor,
el cementiri,
aquella espècie
de quan flamdes,
aquells guerrers que anava,
aquells,
d'això,
els pedatxins,
o sigui,
aquells,
buscar
aquells amors
impossibles
o jo te la fotaré,
fotaré amb el sentit,
prendré.
Ah,
veus?
El de les paraules
que també comentàvem
la setmana passada.
M'entens com vull dir?
Que té aquestes dues vessants, eh?
Sí,
perquè a vegades
la paraula fotre
té tants significats
perquè si no cal
et fotré una bufetada.
Veus?
Ja està.
Vull dir que hi ha paraules
que en un moment determinat,
segons el que parles,
t'assurt.
Quina por?
Doncs jo crec
que el Tenorio
va ser això,
perquè llavors,
per tots sants,
que la gent
es recullien
més amb la castanyada,
és veritat,
tot això,
era bonic,
els boniatos també.
Era després bonic sortir
a la nit,
segons on,
amb recel,
perquè teníem por
que pel camí
no sortigués,
és el que sigui,
però era una obra
que inclús
les paraules
que té
ara,
s'ha dit
en parlar,
però la manera
que parles.
I llavors,
hi havia actors
que tenien
un temperament,
per exemple,
que el demostraven
quan actuaven,
tant de Tenorio
com de Mejías,
com Xuti,
com de Nguinés,
com Brígida,
i són personatges
que si ara
s'agafessis
de l'obra d'ell
i els analitzessis,
volies
que a la vida
contactem
i parlem amb gent
com el Tenorio.
Sí, sí, sí.
Perquè de Brígides...
De diferent manera,
diguem-ho així,
per l'actualitat
que tenim,
però...
Dins la societat
que convivim,
t'hi trobaries
amb el Tenorio.
Sí, sí,
aquella persona
que és un galant
i que a més a més...
Ell el posa
com un...
espadatxin,
però ara el podries posar
com un empresari,
un polític,
un tio d'aquests
que fanfarroneixen...
O sigui,
que el Tenorio
te'l podries trobar-te'l
dintre la societat
que tenim ara,
el podries agafar
i dir,
mira,
aquest,
aquest us sembla
un Tenorio.
Sí, sí, sí.
Perquè el Tenorio
buscava
fer la punyeta
a Mejías,
no?
Sí.
Però és que avui en dia,
dintre la societat
empresarial
o el que sigui,
hi ha aquest també
que preocupa
el que sigui.
O sigui,
que hi ha coses
que si les analitzes
amb el temps,
passa.
El Mejías,
aquell que va amb bona fe,
et xutis el que...
O sigui,
que si analitzes
la brígida,
aquella que va es fotre
a tot arreu,
la qüestió...
saps que vull dir que...
És que avui,
jo crec que el Juan Tenorio
està tret,
clar,
de l'actualitat
que en aquell moment
o de la realitat
que en aquell moment
s'estava vivint.
Va viure,
va fer això.
Però si tu ara
analitzes bé,
t'agafes i dir,
escolta mare,
vaig agafar el Tenorio
i ve els personatges
amb qui els assimilo.
trobaries.
Trobaries gent
del teu costat
o gent que no el contacti
amb ells
però que saps que són
o manen
o estan un tastant.
Pot ser el rei,
pot ser la reina,
pot ser el president,
pot ser el company,
pot ser l'amic,
pot ser el veí.
Però si analitzessis bé,
veuries que el Tenorio
podries analitzar
i fer-ho de gent
que convivim i estem.
El que passa és que...
I era una cosa tan real
que a la gent els agradava.
Però és el que t'anava a dir,
que s'ha perdut molt.
perquè ara mateix
allò que dius
anem a veure
aquesta obra de teatre
en algun lloc,
potser perquè era molt complexa
a l'hora de portar-la
a sobre l'escenari.
El que passa és que aquesta obra
té molts actes.
És això mateix.
La gent ara estem acostumats
a la televisió,
aquells que es barallen,
critiquen
i diuen el que diuen de l'altre
i allò que...
Aquests tipus de televisió...
Anem a cada baraca.
Doncs ja no estem acostumats
a aguantar.
En canvi,
aguantem la publicitat.
Per exemple,
ara diríem,
és que el tenorio,
és que el teatre,
els actes entre actes.
I encara veus la pel·lícula
a la televisió
i comença a fombre la publicitat
i es dubta que la pel·lícula
veus
meitat publicitat
i meitat pel·lícula.
Sí, per això de volvemos
en 10 minutos.
Dius,
per l'amor de Déu,
però sí,
en 10 minuts...
Per això dic que la gent,
arriba un moment,
que ens contagien
d'una manera,
que no som d'un en compte.
No, no, no,
que va...
Anem seguint.
Uns perquè li agrada
el Sálvame,
l'altre perquè li agrada
la pel·lícula,
l'altre perquè ell
que canta i balla,
l'altre que no l'entens
o que parla
perquè parlen tots el l'or.
Sí, sí, o molt ràpid.
O sigui,
en canvi això,
i en canvi faries
una obra de teatre
com el Tenorio,
com pot ser Terra Baixa,
com pot ser...
Tantes i tantes.
La Càdula de la Masia,
la Dida,
obres d'aquestes
que tenen actes
però que són reals,
són viscudes,
aquí m'entens?
Sí, sí, sí.
Altres són viscudes
a Galícia, al nord,
depèn...
Però això no aguantaries,
diries,
ostres,
es fa lent,
ha estat una hora,
una hora.
No tenim la paciència,
necessària,
amb aquesta dia, no?
I a canvi,
tenus una pel·lícula
a les 10 de la nit
fins a les 11 i mitja
i acabes a les 12 i pico.
I acabes i dius...
I després penses,
oi,
si última hora...
Però estem...
Estem contagiats.
Estem...
No contagiats.
Estem...
Mira...
No,
ens deixem...
Jo crec que ens deixem
emportar avi.
I com ara mateix
a la televisió
tenim tants i tants
i tants canals
que amb un cop de dit
de seguida
pots arribar a canviar
i veure tots els que hi ha.
Però jo crec,
jo crec que hi hauria
obres
que s'haurien de fer
de bons actors.
Estaria molt bé
de tornar a fer...
Perquè hi ha actors
que semblava
que visquessin
l'obra que feien.
Uns més que altres.
Perquè uns, per exemple,
es destacaven
amb el Tenòrio.
L'altre amb
Terra Baixa.
Veus?
L'altre amb la Dida.
L'altre amb
la Comèdia de l'Honor.
Depèn...
després amb Sarsuelas.
Ostres, Sarsuelas.
Depèn de la Sarsuelas.
Mira què m'agrada a mi
la Sarsuelas.
Sarsuelas.
No només a l'Honor.
trobaves aquell ambient
madrilenyo...
Ja m'entens.
Els claveles.
Trobaves una sèrie...
Dona Francisquita.
Dona Francisquita,
Matilenya.
Sí, sí, sí.
La Rosa del Safran.
O sigui,
tota una sèrie
d'obres
que algunes
representaven
bé la terra
de d'aixòs.
No m'entens?
Sí, sí.
Jo me'n recordo
que aquí a Tarragona
qui era molt popular
era el Marco Redondo.
Ah?
O sigui,
que havia fet aquí
la Madonja de Roses,
el Matilenya,
i la gent l'admirava, no?
Però després,
a l'últim temps,
van escriure una obra
que ell la dominava
que era
El Divo.
Ah.
I El Divo
era, per exemple,
també recordant
un tenor
molt famós,
aragonès,
que representa
que marxa de la terra
despedeix
per marxar
i el que sigui.
I aquest,
el Marco Redondo,
sempre venia aquí a Tarragona
molt sovint
a fer la sarsuela,
com el Mariral,
com altres cantants
que hi ve a l'època,
no?
I va coincidir
que estava anunciada
El Divo,
el modern.
Sí.
Però resulta
que feia
tres dies,
dos o tres dies,
que es va morir
sa mare.
Ostres,
quina mare sort.
I llavors,
van dir
que no tornaven
les entrades.
Si algú la volia,
li tornaven.
Però que ell
vindria a fer
El Divo
quan vingués
de l'enterro,
tot el que dius
això.
És molt fort,
això,
eh,
avi?
Ell estivava molt
a Tarragona
i Tarragona
s'hi va molt
amb ell.
I va agafar
i quan va vindre,
va vindre el modern
a fer El Divo.
Però resulta
que el moment
que representa
que es despedeix
de la seva terra,
del seu mar,
el que sigui,
va fer un gall.
Clar,
es va emocionar.
No,
perquè s'acomiada,
millor s'ha recordat
de sa mare
en aquell moment.
i la gent
va tenir un aplaus
que mai a la vida
l'havia tingut
que va sortir plorant.
Plorant i emocionat
de la reacció
del públic
que va veure
que l'estimaven
i ell d'això.
Vull dir
que dintre del teatre,
dintre d'això,
hi ha coses
que la gent
ho assimilàvem
o assimilem.
Ara, per exemple...
Avi, avi,
no dissimuli més,
no dissimuli més,
no estigui allargant
perquè l'avi Ramon,
aquí on el veieu,
també ha fet teatre.
Bueno...
Si no ho sabia,
ho acabo de dir.
dic així públicament
a tota la gent.
I una de les vegades
va tenir a veure
amb el don Juan Tenorio.
Digo, avi, avi,
què li va passar?
No.
Expliqui-m'ho
que hi ha molta gent
que no ho sap,
aquesta anècdota seva, eh?
Bueno...
Que va haver de córrer
pels carrers de Tarragona
buscant alguna cosa.
Escolta, mira,
mira que ets d'això.
No, avi,
a veure, a veure,
aquí ho dient tot,
mullem el pa...
Aquest Tarragona
també va haver uns anys
que el Tenorio,
sí,
i feien, per cert,
molt bé,
era el Josep Maria Terrassa,
feia de don Juan.
I un matrimoni
de Barcelona,
molt bons actors,
feien el Mejías
i el Lleiners.
I, clar,
de Tarragona,
llavors,
no hi havia ni emperat
el Tàrraco,
ni hi havia aquests hotels.
Més bé,
eren pensions
i tot això.
resulta que aquests artistes
de Barcelona,
aquests actors bons,
estaven en una pensió
allà dalt a la plaça
a les Pacteries,
per tal.
i, clar,
i llavors el Tenorio es feia,
perquè llavors encara
el modern i el Tarragona
eren diferents aixos,
ho feien a l'Ateneu de Tarragona
que estava a la Rambla
on hi havia falange
i on hi ha ara
l'hotel
L'Ària.
L'Ària, d'acord.
que després això
es va cremar,
algú no li va interessar,
es va cremar
aquest hi ha tret,
que estava molt bé.
Sí, sí, sí.
I el feien això.
Jo també sortia
allí, doncs,
de poca cosa.
I què feia?
Què feia vostè, avi?
No?
Passa a palavra.
Digues.
I en això
es va trobar
que l'actriu
que l'actriu
li van faltar
unes peces
pel teatre.
Anda.
Se les havia deixat.
I, clar,
i la cosa estava
que ja començava
la gent
a preparar-se
per entrar.
I, clar,
i qui anirà?
algú li diu
escoltam-hi,
i aquest carrer
on t'està?
Perquè, clar,
ara tothom d'allò.
Aquest és el problema.
Però en aquell temps
a la plaça Pescateries
havies de passar
per segons quins carrers
perquè els altres
no d'allò.
Vull conèixer
els postres més drets
per d'això.
I un diu
aquest, aquest ho semblava
d'això.
I aquest jovenet.
Espadlant, això,
jovenet.
I això.
I diu, escolta'm,
vés a d'això
i em tens amic.
Vinga, Ramon,
corre cap allà,
corre.
Era Ramonet, encara.
Ah, era Ramonet.
Molt bé, molt bé.
Ramonet.
Vinga, vés a buscar-ho.
Molta gent d'abans
m'aconeixi més per Ramonet
que per d'això.
En quin temps, no?
Perquè era mitjant
tremaliadet.
No un tremaliadet,
però era així,
ho saps, una miqueta, doncs...
No, era llest
i espitós.
Ja està bé, era joventut.
I em tens a mi corrents
allà dalt
en busca de la roba aquesta
i arriba i...
Oh!
I va poder sortir
i la gent
i se'n van enterar.
No, no, res.
Va sortir de la cosa.
Vull dir que dins del teatre
sempre hi ha anècdotes,
perquè, per exemple,
ja que has dit
que he fet teatre...
Sí, mire, mire.
Recordo que vam fer
una obra de teatre,
la Comèdia de l'Honor,
i anaven pels pobles,
a les festes majors,
per cert,
perquè hi havia un representant,
hi havia un senyor
aquí a Tarragona
que tenia la representació
de les companyies de Barcelona
a la província
i que, clar,
portava companyies bones,
però hi havia pobles,
a la festa major,
que no arribaven a Mallor.
I llavors
ens va dir
que si nosaltres volíem
actuar
entre setmana
fèiem també,
cobravem.
Ah, clar,
s'han de guanyar la vida,
que si no malament...
El que passa és que llavors
te trobaves
que plegaves a treballar,
anaves a casa
a canviar-te de roba,
anaves a actuar,
els pobles
anunciaven a les 10,
però començaven a les 12
perquè hi havia les dues hores,
arribaves moltes vegades
a Tarragona al dematí,
havies d'agafar un bocat
o el que podies
i anar a treballar.
Però bé,
me referixo a aquesta obra.
Doncs jo feia un paper,
d'un galant,
però un galant cínic,
saps?
Sí, sí, sí,
d'aquells dolents.
L'havia fet amb una noia,
la filla de l'encarregat,
l'havia posat...
L'havia posat com que era
el senyorito...
Bé,
una cosa d'aquestes.
No l'hi veig jo,
a vostè de paper de dolent,
eh, avi?
L'hi veig,
però no l'hi veig, eh?
No, fer teatre, eh?
Mai m'ho he dit, això, no?
Fer teatre, eh?
De cor, de cor.
Fer teatre.
El teatre has de fer el que a vegades...
No t'agrada, no?
No, segons el tipus i el caràcter que tens,
aviat també t'adaptes a segons quins paper.
Bueno,
el cas que s'acaba l'obra del teatre
i veus que la gent del poble,
doncs allí a la festa major,
convidaven amb un,
l'altre amb jo,
i a mi me'n van deixar de racó.
Oh, ja està, ja està liada.
Què passa aquí?
I no sé com va ser,
i va venir la persona,
dic, què passa?
Que tinc algun caix i alguna...
Oh, dius que ha fet el paper tant d'allò
que la gent li té mania.
No el podíem veure.
O sigui, que a vegades passa això, eh?
A vegades veus un actor que fa un paper
i com més bo el fa,
més la gent el d'allòs, eh?
Doncs, avi, això pot estar molt més que orgullós, eh?
Després sí.
Home, clar.
Però veig que la gent convida els altres
i tu et miren de reull
i d'això es diu,
escolta, què passa aquí?
Home, perquè és el Dolent.
Perquè fa aquests papers de Dolent.
És que no m'hi veig.
No, no era Dolent.
Era, mira, un jove
que passa molt sovint a la vida, saps?
Era una cosa.
Bueno, vaig fer altres papers.
Que sí, altres papers...
Va ser molt creïble, eh?
Va ser molt creïble.
Els papers, doncs, que tenia satisfacció
perquè la gent, doncs, d'això, m'entén?
Després també sortia d'un humorista
de caricat al final
i tenies contacte amb la gent.
Vull dir, era bonic.
I ja ha vingut.
Perquè el teatre, quan se vivia teatre,
era bonic.
Era una cosa familiar.
Perquè quan acabava l'obra,
te trobaves amb la gent.
Una cosa familiar.
I trobaves aquell temps els pobles
que, per exemple, havia passat la guerra,
que molts pobles encara no havien
tingut convivència
perquè estaven encara una miqueta aïllats,
doncs, te sentien feliços
i et senties feliç amb aquella gent.
Que el teatre és això.
Avui en dia el mal és que ja fa molta gent
que fan teatre.
Però a tot arreu.
Que fan teatre i pagues les conseqüències, no?
Però llavors no.
Llavors feies teatre com a actor
i era molt bonic.
Molt bonic.
I parlant de teatre,
la nostra obra ja està a punt d'acabar-se per avui, eh?
Hem de baixar el taló.
Però això sí,
de cara a la setmana,
mirem, tornem una altra vegada, eh?
Una cosa que tinguin en compte
que quan parlem tu i jo,
parlem tu i jo,
és l'avi i la Sílvia.
I els avis...
I la neta, i la neta, i la neta.
I la neta.
I t'heu de tenir en compte
que els avis expliquen batalletes.
Sí.
A vegades són boniques,
a vegades són reals,
a vegades són fictícies,
però encara que siguin fictícies
tenen un sentit.
O sigui que si veieu que diem coses
que no són com se penseu
o penseu el que no són,
penseu que és com si fos teatre, eh?
Penseu que som...
És la ràdio.
A mi, ho deixem aquí.
Li ha quedat fantàstic.
Perdonin, però és la ràdio.
Fins la setmana vinent, eh?
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.


Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.