... amb les informacions més properes.
Tu decideixes si avui és un dia més o un dia més.
Comença Tràfic d'extraccions amb Núria Calvó.
Música
Bona tarda des de Tarragona Ràdio, continueu sintonitzant aquest programa
i avui ens colem nosaltres, final de mes, dimecres,
aquí estem per fer una estoneta de Tràfic d'abstraccions.
I avui tenim un programa una mica de llagrimeta
perquè resulta que la nostra estimada Sala Zero
representa que baixa la persiana d'aquí una setmana
i en principi ja no obre, i si obre ja no serà igual.
Ja va sortir als mitjans, una mica donant la imatge de ressentiment
al jefe del bar despotricant contra la política cultural a Tarragona,
desfogant-se després de 20 anys a galeres,
doncs ara diu que plega i plegarà per la Puerta Grande.
I nosaltres hem decidit mirar-ho des del punt de vista estrictament personal,
egoista fins i tot,
i volem recordar els bons moments que hi hem viscut,
i la música, sobretot la música.
I aquest serà el nostre particular homenatge al Zero.
Un bar d'aquells on qualsevol nit pot sortir el sol.
Érem pecaminosament joves.
Érem a principis dels 90, en plena explosió grunys.
Érem una colla d'estudiants que sortíem a fer el cràpula
trepitjant fort amb aquelles botes aparatoses de dijous a diumenge,
i més i tot si hi havia alguna excusa que s'ho valgués.
Jo, de fet, crec que vaig aprendre més als bars que a la universitat,
però esclar, és que jo soc de lletres i això no té cap mèrit,
perquè se suposa que a la facultat no ens ensenyaven res.
I l'Anton, l'Anton del Zero, feia químiques,
però ell també tenia una vida nocturna molt intensa.
I per una carambola a tres bandes que hi va haver el Zero,
aquell Zero antic, petit, el del carrer Cartagena,
es va convertir en un dels socis del local.
I per una altra tràgica carambola,
al cap de poc temps es va quedar sol.
I en aquests anys no ha deixat d'estar darrere d'una barra,
i també davant d'algunes altres, clar.
Amb aquella camisa fosca i aquell somriure tan ample
per dedicar a la clientela.
I com que volíem sentir música,
anirem escoltant grups que han anat passant
durant tots aquests anys per a la sala Zero.
Un d'ells, uns històrics que ens agradaven a tots,
eren els Quits.
Els Quits posarem una cançó que també de rebot
és un homenatge a un altre grup,
que són els Mishima, que també hi van passar.
Quits, amb la cançó Mishima, de l'any 2001,
un dels pocs grups de la primera escena catalana
que respectàvem, clar, perquè eren els més fosquets així.
I Mishima, doncs això,
hi van actuar quan encara cantaven en castellà
i presentaven aquell seu disc Lipstick Traces.
Però vaja, quedem-nos amb Quits.
Quits, Mishima.

Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Mishima.
Dibuixen els dins llums de ferida i venta,
fa que s'han dibuixit la seva vida a terra.
Cau pesadament, per mai més aixecar-se.
A poc a poc s'adorm, per mai més despertar.
Dibuixen els dits dins de ferida i venta,
fa que s'han dibuixit la seva vida a terra.
Dibuixen els dits dins de ferida i venta,
fa que s'han dibuixit la seva vida a terra.
Dibuixen els dits dins de ferida i venta,
la seva vida a terra.
Dibuixen els dits dins de ferida i venta,
fa que s'han dibuixit la seva vida a terra.
Estem encara en el zero antic
i el zero estava a l'epicentre del que anomenàvem el Bronx,
compartint veïnat amb bars de punquis,
mentre a l'altra banda del carrer Apodaca hi havia el que anomenàvem Beverly Hills.
Hi havia el Cocodrulo, que era el bar de Gà,
i altres que van anar proliferant perquè era la zona de la marxa
i era on anava la gent guapa.
Nosaltres érem els rarets, però els dijous a la matinada
la cantonada entre el bar del Gallego, l'antiga Murga, el Bebemàs i la Galera es col·lapsava
i, pobre de tu, si t'hi ficaves amb el cotxe intentant buscar aparcament
perquè la penya no s'apartava
i fins i tot et deixaven els gots de cervesa damunt del capó
mentre t'esperaves a veure si et deixaven passar.
Hi havia pintes de tota mena i, sorprenentment, la convivència era relativament pacífica.
Nosaltres sempre vam escoltar bona música.
Sonaven el Wish You Were Here de Pink Floyd, el Land of Cocaine de Soft Machine,
els lorrits, els higgy-pops i els paràlisis permanentes
que havíem heretat dels gloriosos anys 80
i també Xabella Vargas i Mano Negra i Extremo Duro i l'orquestra Plateria
perquè l'entranyable Pedro Navaja solia tancar les ballades
quan l'Anton ens enviava cap a casa.
Allà van plorar l'amor de Kurt Cobain, allà ens vam fer grans.
Era la nostra segona residència, formàvem part del mobiliari.
Per cert, encara guardo a casa un d'aquells peixos de colors
del mòbil que penjava del sostre al racó on hi havia aquella col·lecció de vinils impagable.
I ara sonarà una altra veu que va sonar en directe al Zero, al Zero Gran, ja.
És la Sònia Tavares, cantant de The Gift, un grup portuguès.
En aquest cas, ella canta en francès perquè és una col·laboració en un disc del Rodrigo Leao,
un ex-madredeus, un creador exquisit.
I, com dèiem, aquesta veu subterrània que sentireu va sonar a la Sala Zero.
Recordo la prova de so que estava el grup a punt de separar-se, discutint entre ells,
i el tècnic que portaven deia
no, no, si esto siempre lo hacen, tranquilos.
Luego sonarà, és que suenan hasta debajo del agua.
No me estraña, aquí està noia.
No, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no, no.
Fins demà!
C'est pas vrai
C'est pas vrai
Tu m'has
Oblié
C'est pas vrai
Com
Una miel
C'est pas vrai
I va arribar un dia que l'Antoni al zero van fer el salt cap al carrer del damunt
Aprofitant el que quedava de la Canela, successora al seu temps de la Geganta
Un altre local històric de Tarragona
Que només havíem conegut d'oïdes per comentaris de la gent del Llam
I de la gent de filologia catalana
D'aquella època de la Maria Aurelia i el Jaume Vidal Alcubé
L'espai tenia moltes possibilitats
Però li faltava la vida que entre tots li hem anat donant durant els últims 14 anys
A finals del 98 jo estava fent d'oper a Múnich
I em van demanar el contacte amb els accidents polipoètics per portar-los per la tardor literària
Crec recordar
Aquella vegada encara no va a quallar
Però ben aviat l'Antoni va moure's per començar a programar amb cara i ulls
I un dia em va enviar un correu electrònic explicant-me el bolo del Carlos Chauén
Que havia estat l'inici de la nova era del zero
En aquella època les programacions d'Animat en diferents locals ja començaven a estar consolidades
I se'n sumava la col·laboració imminent
Al principi d'una gran i llarga amistat
Una simbiosi que ha donat moltíssims i deliciosos fruits
De seguida va venir la begonya a Van Mato
Que justament havia d'actuar durant aquest mes de maig i hauria estat ideal per tancar el cercle
Llàstima que va cancel·lar el concert
I molts i molts altres, de tots els colors, procedències i estils
Boníssims concerts d'esca, pop de la casa i pop de fora
Roc transatlàntic d'aquells de guitarres grosses que sonen tan increïblement bé
Algun flamenc, algun flamenc com el que escoltarem ara
El Quico Veneno
Que precisament aquests dies està celebrant els 20 anys de l'etxat d'un cantecito
Que ens va obrir les portes al flamenc, a tots aquells que passàvem del flamenc
Nosaltres recuperem el disc seminal de Veneno
En el qual també hi havia el Raimundo Amador
Que també va passar pel zero en algun moment
Escoltem Palabres per a Júlia
Un text del José Agustín Goitizolo
Tu no puedes volver atrás
Porque la vida ya te empuja
Como un aullido interminable
Interminable
Te sentirás acorralada
Te sentirás perdida o sol
Tal vez querrás no haber nacido
No haber nacido
Pero tú siempre acuérdate de lo que un día no escribí
Pensando en mí
Pensando en mí
Pensando en mí
Como ahora pienso
La vida es ella y ya verás
Como a pesar de los pesares detrás de los pesares detrás amigos detrás amor detrás amigos detrás amigos detrás amigos detrás amigos
Un hombre solo y una mujer así tomados de uno en uno son como polvo en el camino no son nada
Pero tú siempre acuérdate de lo que siempre acuérdate de lo que un día yo escribí
Pensando en ti
Pensando en ti
Como ahora pienso
Como ahora piensa
Como ahora piensa
Como ahora piensa
Música
Pero tú siempre acuérdate de lo que un día yo escribí
Pensando en ti, pensando en ti
Como ahora bien, ahora bien la opción
Nunca te rindas ni te apartes a la orilla del camino
Nunca digas no, no puedo más y aquí me quedo
La vida es bella y ya verás como a pesar de los pesares
Vendrás amigos, vendrás amor, vendrás amigo
Pero tú siempre acuérdate de lo que un día yo escribí
Pensando en ti, pensando en ti
Como ahora pienso en ti
Pero tú siempre acuérdate de lo que un día yo escribí
Jo redactava els textos promocionals a 2.000 km de distància
I m'emocionava desitjant tornar per gaudir de tanta música en directe
Com no havia existit mai a Tarragona
Al zero i en altres locals, tampoc ens enganyem
Vaig arribar just per no perdre'm el 30 de desembre del 2000
El recital poètic del Pep Blai
Acompanyat de la seva col·lecció de camises
El meu primer bolo d'acollita pròpia
Recordem algunes marcianades il·lustres
Com les del François Cambusat en els seus diferents formats
Alguna patacada en què no es van cobrir ni despeses
Que també n'hi va haver
Als zero ens hi hem deixat la pell
I sang, suoi, llàgrimes, literalment
Però per nits com la dels polipoètics
Ara sí, quan jo ja havia tornat de l'estada bavaresa
La dels rejuvenits quits
O les de la llavors quasi adolescent Mike Kamakovsky
Val la pena tota la merda que ens hem menjat
Vam conèixer els Mishima
Quan encara bé encara cantaven anglès
I tots els grups de la incipient Becore
Vam fer reverències al senyor Javier Corcovado
Vam descobrir que el jazz no era avorrit
Amb el llibert Fortuny
Ens vam acomiadar de l'Antonio Vega
També ens vam fer algun regalet personal
Com la Françoise Bret
Excompanya de l'adorat Dominic A
Voilà
Un tema que es diu
Le 22 Bar
D'un dels primers discos del Dominic A
Quan encara tenia cabell
I, vaja, un altre bar
Amb nom de número
Una delicatessen francesa
D'uns dels millors compositors
I millor veu
Segons el meu parer
Des de fa 15 anys a França
Fins demà!


Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Alors on se laissait aller
A 22 Bar
Ce soir-là
Parfois j'entendais
Quelqu'un m'appeler
Personne
Quand je me tourne
Au Twint-Obar ce soir
On dansait
A chaque fois que je le voyais
Je l'appelais puis me cachais
Après tout ce qu'il m'avait fait
J'attendais
Le bon moment pour l'aborder
Et sentir son sang se glacer
Mais comme vraiment rien ne pressait
Ne pressait
Pour l'heure je le laisse filer
Bientôt je le ferai danser
Designatures pendents en m'han quedat moltes
Però les bones vibracions s'han anat acumulant dins d'aquelles parets
Fins a convertir-la en la millor, única, sala de concerts de Tarragona, finalment
Nosaltres fem nits, deia sovint l'Anton
I era veritat, en plural i entre tots
Nits calentes i nits del que jo definia com a fred metafísic
I només jo ho entenia
I justament ara està més maca i més endreçada que mai
Amb els lavabos descents
Amb uns equipaments sonors de nivell
Gràcies també a la col·laboració d'un responsable tècnic
Que hi ha posat també moltes ganes i moltes hores
Esclar, perquè s'hi guanyava el pa
I perquè comparteix una certa sensibilitat amb el jefe
I amb una programació a l'alçada de qualsevol capital
Que vulgui presumir de cultura
Era el que volíem, des de sempre
Després de tants anys de lluita burocràtica
Per aconseguir la refutuda llicència per tancar tard
Ara va i tancar del tot
Al final, la partida de la marxa en octàmbula
La acabarà guanyant Reus
I anem sentint, així com amb un atac de ràbia
L'enfant rouge, un dels grups aquestos
Del François Camposat
Un altre francès il·lustre
Però, si Hacienda i Sibi-Gibi
I l'Estudio 54
Anar a baixar la persiana
Quan ha arribat el seu moment
La vida també continuarà un cop tancat al zero
Tanca, però això sí amb dignitat
I amb la cara ben alta
L'entorn se'ns ha cremat
I és perfectament comprensible
Perquè la nit crema molt
I el que sorprèn
És haver sobreviscut durant 20 anys
I poder-ho explicar amb el cap clar
Sempre he cregut que té un pacte amb el dià
I també molta paciència
Per haver-nos aguantat les borratxeres
Sempre recordarem tots els bons moments
Amb nostàlgia
I també amb un somriure trapella
Ara que molts són pares i mares de família
En fi, sembla que ben aviat
El zero deixarà de ser un bar d'aquells
On qualsevol nit pot sortir el sol
Disfrutem el que queda?
I quan dic nosaltres
Vull dir totes les persones i personatges
Que hem orbitat en la galàxia del zero
Durant tots aquests 20 anys
Mitja vida
No nomeno en particular
Perquè és fàcil descuidar-se algú
I després sap greu
I per acomiadar-nos
Tenia dubtes
Perquè no volia punxar res anglosaxó
Com acostumem a fer aquí el tràfic d'abstraccions
Però m'he rendit
Dubtava entre piano màgic
Sensibilitat màxima
Dubtava entre el Jason Molina
Amb el grup Magnolia Electric Co
Una d'aquelles guitarres americanes
Que dèiem que sonaven tan bé
I al final hem optat pel Paul Collins
Un quasi venerable
Perquè ja té els seus anys
Ameriç americà
Instalat a Madrid
Que ens va visitar
En un concert acústic
I que va ser molt simpàtic
I molt enrotllat
Com acostumen a fer
Els cantants de Nova York
I va tenir converses amb el públic
I això està gravat
Directament de taula
El dia que aquest home
D'actual zero
Crec recordar que era
El 12 del 12 del 2000
O el 2001
Thank you
Muy amable
Pues que puedo hacer
What can I do
Does anybody speak English?
Okay
How are you?
How are you?
Oh, thank you
Excuse me?
Oh, thank you very much
See there
He speaks very good English
Are you from Tarragona?
From Scotland
What are you doing here?
¿Qué haces aquí?
¿Te hablas español?
Ah, de puta madre
¿Te hablas catalán?
Un poquito
¿Catalán qué es?
¿Es catalán?
Well, that's very nice
Welcome to Spain
What?
¿Dónde eres yo?
Yo mismo
Pues yo eres de Nueva York
New York City
Americano
100%
100%
Pero mi mujer es española
No entiendes
Aquest senyor
És el compositor
D'aquella memorable cançó
De Blondie
La de
Hang in on the telephone
O sigui
Que no és qualsevol
Don't wait up
For me
Tonight
No, no
Wait up
For me
Tonight
I shut
The door
I feel my feet
Up on the ground
Walk out
Walk on
As soon as I disappear
And I will be gone
I try
To say
That you would never
Listen anyway
So I
Believe
You got to make it
All alone anyway
Yeah, I try
But I just can't find a way
So I'm going to
Far, far, far away
I will be back
No matter what you say
Don't wait up for me
Don't wait up for me tonight
Tonight
Doncs ara sí, ho deixem aquí
Us quedeu, si voleu, amb el Paul Collins
En directe, aquí al Zero, a Tarragona
I nosaltres tornarem encara, espero, abans d'acabar la temporada
Cap a finals del mes de juny
Però una mica abans de Sant Joan, si no passa res
Aquí estarem
I'll be back
No matter what you say
Don't wait up for me
Don't wait up for me tonight
Oh, don't wait up for me tonight
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no
Don't wait up for me tonight
No, no, wait up for me tonight
I tried to say
But you would never listen anyway
So I will live
I got to make it on my own anyway
Yeah, I tried but I just can't find the way
So I'm going to fly, fly, fly away
I won't be back no matter what you say
Don't wait up for me, don't wait up for me
No, no, wait up for me tonight
No, no, wait up for me tonight
You got the beat, you got the heat
You got the rhythm and blues
It's electric guitar with a 50M fuse
Straight from your heart with nothing loose
And man, you swing
Cause you're the king
In your rock and roll shoes
Your ears are beating and you're going blind
Your hands are shaking but you don't mind
Cause you get up here every single time
And nobody does it like you
When you're wearing your rock
When you're wearing your rock
When you're wearing your rock