...
...
...
...
...
...
...
...
Mar Pérez, bona tarda. Molt bona tarda, Silvia.
Com estàs? Com estàs?
Bé, bé, bé. Jo sé que estaves avui una mica toquedeta,
i ho diia, oi, és que hem de parlar de la Winix.
Sí. I que, oi...
Passarem pel damunt així com molt de puntetes,
perquè, bueno, ja fa dies,
perquè nosaltres anem els dijous,
però, clar, això ja fa dies que va passar.
Sí, home, sí. Sí, cap de setmana, exacte.
I, clar, ja fa molts dies,
la gent hi ha parlat moltíssim, però
no podíem escapar-nos
sense...
sense parar-nos una mica, si més no,
a sentir-la. A més, que a tu i a mi
em s'agrada. Sí. A veure, és una cosa
que, i la gent que en segueix
el mar a manar, saben
que, de tant en tant, teníem l'excusa
per posar-la, o si no, per parlar d'ella
i per donar-li ànims per aquells moments.
Perquè no ens enganyem, jo crec que hem perdut
una de les millors veus
que ha donat la història, potser,
en els últims 50 anys, i no t'exagero, eh?
No, no, no.
És una... És que és la reina.
Sí, sí, és la gran diva.
Bé, però abans d'arribar amb ella...
Avui és dijous.
Benvinguts.
I ara sí. Sí senyora.
Encuinteoo!
OK.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Però, com sempre, passa igual.
Quan un dels millors marxa,
només hem de pensar en quan brillaven.
Exacte.
I el que ens ha deixat també la seva música...
Jo crec que forma part de la banda sonora
de dues generacions mínim.
O tres, si no anava a dir, tres generacions, jo crec.
Tres, no ho sé, però dos, segura.
Aquell guardaespaldes...
Quina pel·lícula, eh?
Serà conya o no?
El dia de Sant Valentí, per diversos motius,
vaig anar a un centre comercial a buscar un regal.
Sí.
I la senyora que tenia davant a la cua
li va dir al noi...
El dependent.
Sí, al noi, el dependent, diu...
Por favor, em dóna...
Me da el disco d'aquesta senyora que s'ha mort
o que cantava el guardaespaldes?
Ah, m'agrada molt bé.
La cara de pòquer d'aquell poble xiquet.
És molt clar, perquè no és fàcil que digui...
La Whitney Houston...
Però no se'n recordava del nom, o no se'l sabia, no ho sé.
Però la senyora aquesta que s'ha mort
o que cantava el guardaespaldes, diu...
Volguis o no, aquesta senyora que devia tenir
tranquil·lament un 70 i pico...
Ah, de cara de persona gran també, no?
En el fons, aquesta senyora ja volia el seu CD
de la Whitney Houston per tenir-lo.
Ah, que bo, eh?
Sí, sí.
Home, què passa?
Que també té la marinera a l'hora de...
A veure, hagués sigut pitjor que s'hagués posat a cantar.
Home, la grava-la, eh?
I la pengem a YouTube.
I la pengem a YouTube.
Imagina't, imagina't.
Bueno, el cel sigui...
Exacte.
I hem de dir que ella ens va deixar,
estava en un hotel i aquella mateixa nit
i havia de triomfar perquè es feia els Premis Grammy.
Estava ensajant, sí.
Estava ensajant, per això portava diversos dies a l'hotel.
Estava ensajant per l'entrega dels Premis Grammy.
I la gran guanyadora d'aquests Premis Grammy
ha estat ni més ni menys que amb sis estatuetes.
I no podríem dir contra tot el pronòstic,
perquè no, estava cantant.
No, no, no, estava més que declarat la història de Cavió de Cella.
Sis estàtues com a sis sols.
I que no és una altra que l'Adel, no?
Sentim-la.
M'encanta.
I'll leave with every piece of you
Don't underestimate the things that I will do
There's a fire starting in my heart
Reaching a fever pitch and it's bringing me out the dark
The scars of your love remind me of us
They keep me thinking that we almost had it all
The scars of your love remind me fearative
I can't help feeling we could have had it all
Sí, sí, bàsicament perquè és la que t'anava a dir.
Va deixar a tothom amb la boca oberta,
pujant sis vegades a l'escenari,
a recollir a llàgrima estesa aquells sis premis,
i va callar més d'una de boca.
Però d'aquelles boques que a vegades caldria més que estiguin callades.
A veure, a veure, explica'm.
Ja sé de què va, però digue-li l'audiència.
Ella va comentar que el disc estava inspirat en una relació miserable
i que havia sigut un any que li havia canviat la vida.
Doncs no és l'únic comentari que va fer.
Aquest és el que va comentar a l'hora que li van preguntar què tal el disc i tal.
Jo volia anar a parar al senyor Karl Lagerfeld.
A Karl Lagerfeld?
Sí, sí, que la va a l'hiapar de dient que potser estava una mica massa grassa.
Aquesta xica...
Home, però a ell ja li agraden les esquelètiques, aquest home.
És un fantasmí, aquest home.
En el fons, ara ja més que mai, el que a ell li agrada no li importa a ningú.
Ella va contestar que estava orgullosa de representar
la major part de les dones del món.
Molt bé.
I és aquí que portava aquell vestit negre de bellut que estava espectacular
i que tothom la va veure, i ho tothom no repetir, sis vegades pujar a l'escenari.
I es demostra que quan una cantant triomfa,
triomfa per la seva veu i per la seva música.
Per molts prototips que et vulguin posar.
Perquè el físic està en segon pla.
Exacte, per molts prototips que vulguin posar,
si una persona té bona veu i sap guanyar i sap cantar...
Quan una vale, vale.
I ella vale lo que pesa.
Ole!
Guapa!
Home, estan aquí tots lluitant contra l'anorexia i no sé què, no sé quant,
i surt el half-half-flink-flink-clink, aquesta...
La va pifiada.
A veure, és cert, és lògic...
A veure, està a la soneta, però a veure...
que té un sobrepès i jo crec que la major part de les dones
que tenim sobrepès o que estem obeses
són conscients del que hi ha, està clar.
I per molt que ens matxaquin, no ens faran sentir culpables.
I no canviaràs de la nit al dia.
I ens faran sentir inferiors.
I aquí demostra que tu pots fer la teva feina el millor que saps
i la gent ho valora.
Molt bé.
Crec que t'he canviat la història.
Ai, ja estem aquí, ja estem aquí.
Home, parla de l'Avillonsí, tu ja ho saps, que anem cap allà.
Prepara'm l'Avillonsí i ja com m'ho ha dit, no pateixis, ja m'ho ha dit amb eco.
Ara que en aquesta habitació ja no hi hauria de fer tant d'eco
perquè hi ha d'haver mobles i hi ha d'haver aquella criatura.
Home, però continuen sent 200 metres quadrats.
La Blue Ivy.
La Blue Ivy.
La Blue Ivy.
La Blue Ivy.
Porta més d'un mes com a orgullosa mare.
Ai, ella.
Ai, ella.
Sílvia, que no anem a parlar de l'Elvis.
És el eco.
Algun dia explicaré el que tens tu amb l'Elvis, que a mi en tens el cap botja.
Bueno, però això és un secret, que això ho escriuré a les meves memòries.
Avui tu ho rebi, eh?
Que em faci com a el vicari.
Oh, senyor, per favor, ajuda-me.
Que dolenta.
Quan faci com la vicari i escrigui les meves memòries, te n'entenaràs.
Del que em fas patir.
I posarem el CD.
Bueno, però que ho hem de dir, això, el eco.
A veure, deixa'm acabar de donar la notícia per sortir d'aquesta habitació.
Vinga.
Que per fi l'hem vist la cara a la criatura.
Fa quasi més d'un mes que va néixer i han fet servir internet per publicar les primeres fotografies d'aquesta nena.
Que què vols que em digui?
Minsa m'emica lletja.
Et parlo fluixet perquè no em senti sa mare.
Però és...
No, diuen que no hi ha bebè.
Però és fluixeta, però veig com?
Però veig com?
No hi ha bebè que sigui llets.
Doncs aquest sí.
Què vols que em digui, tu?
Què vols que em digui?
Tanta habitació i tan poca nena, tu.
T'he de ser una mica cruel.
No soc cruel.
Clar.
Tu has vist el pare.
Clar.
És que ara la cruel ets tu, perquè, claro, de hijos, illes, padres...
Ai, com és això?
De padres, illes, hijos, tabonetes.
Ah, no l'hagués sentit aquesta.
Has està enterant tot el servei aquí, tota la gent de la casa amb aquest eco.
Sortim de l'habitació, Sílvia.
Tanca la porta i porta la clau.
Després et connectes a internet i busques.
I a fa aire.
Sí, sí, i veus la foto i em donaràs la raó.
No sé si hi ha una altra criatura, però jo t'ho vaig posant, eh?
Sí, sí, per això te l'he demanat.
Ah, d'acord.
Te l'he demanat perquè...
Riu perquè ja és gran, eh?
Sí.
Ens l'ha d'ensenyar ara com una exclusiva hipermundial, la Lola,
però és que resulta que la nena té un mes i mig...
No, no, no, no, que posis eco.
La nena té un mes...
Vale, me l'eco, eh?
Té un mes i mig i és la filla, ara cauràs de la cadira,
de la Chabeli Iglesias.
Veus?
Què dius, la Chabeli Iglesias?
Sí, sí, sí, sí.
Oh, que bo!
És la primera vegada que jo crec que ha hagut un secret tan ben guardat.
Sí, sí, sí.
I ella explica justament en aquesta exclusiva per què ha sigut.
Recordem que fa dos anys va estar embarassada de bessons
i els va perdre, va tenir un avortament
i va estar bastant complicat perquè ella en tenia moltíssimes ganes.
Quan es va assabentar que estava embarassada,
inclús va esperar diversos mesos a fer-ho saber la família.
van decidir que el que necessitaven era repòs,
tranquil·litat i prendre-se amb calma.
Van agafar i se'n van anar a viure en un rancho a Nord-Amèrica
i es van abandonar del món.
Sí, sí, tanquem-nos, cuidem-nos molt
i que això et surti tot molt bé, no?
Exacte, mengem bé, estem tranquil·les, passejades
i a veure per on surt.
I ha sortit una nena que encara no l'hem vist.
Quina meravella, felicitats.
Fa un mes i mig que cap dels avis,
és a dir, la senyora Julio Iglesias ni la senyora Presley,
encara coneixen.
Home, perquè volen segurament tenir la tranquil·litat
que tot vagi millor encara.
Home, ja té un mes i mig,
ja n'haguessin pogut anar, eh?
La qüestió és que es veu que els padrins seran
l'Enrique Iglesias i la millor amiga de la Chabeli.
Molt bé.
Bueno, això que diu,
tenia l'espineta al cor de una nena i ja la té.
A mi m'estranya molt, molt, molt.
Tenien moltíssima por que la cosa no anés bé
i, per tant, han volgut callar la boca fins que arribés el moment.
Doncs ja ha estat el moment.
Jo és que està més estranyat avui quan ho vi, ahir,
quan ho vaig veure a la tele i em vaig quedar com a ratlles.
Dius, què ha passat? Com és això?
Però l'han canviat. Aquesta xica me l'han tombat.
No, què passa? Aquesta xica ha tingut una experiència,
jo crec que molt dura per una mare.
I ha posat seny.
I clar, al final arriba un moment que dius,
mira, a mi això de la revista del cor, d'acord,
me podrà donar algun altre dineret en el moment que ho necessiti.
Però aquesta il·lusió que no me la tornin a perdre, no?
A perdre, claro, claro.
Tot al contrari.
Ai, ai, quina ensurt!
Encara està sonant el nen i m'ha sortit...
Què és això, Marc, que m'has demanat així en plan sexy?
Sí.
Què ha passat? Què ha passat?
La revista Interviu ens presenta una portada que porta cua.
Ah, té cua? Però normalment no surten noies?
No, no, anava a dir tot i que és una noia, la de la portada.
La Pilar Rubio surt a la portada d'interviu
que no deixa ni un nàpiz de secret per ensenyar
i amb molta, molta, molta ràbia interior, per dir-ho així.
Com t'ho explico?
A l'any 97, aquesta senyora es dedicava a fer anuncis de lenceria,
a il·lustrar suplements de motor
o inclús a fer anuncis de col·leccions,
de col·leccionables d'aquells que surten sempre als catembre.
Ningú s'havia fixat en ella.
Clar, ella va fer el reportatge de fotos picarones
i Interviu va pagar, va agafar les fotos i les va fer servir i punto.
Un altre model d'aquelles, com a tantes i tantes que hauran passat.
Com una altra, exacte.
Algú les devia trobar en algun calaix
i va decidir que era el moment de fer-les servir.
Diu, o sigui, aquesta és la Pili.
No que és aquella amiga nostra d'aquella que surt a la tele.
No és la mateixa.
Clar, ella s'esfareï de seguida que ha vist allò,
diu que aquelles fotos estan fetes fa 14 anys
i que evidentment no eren el objecte de ser publicades d'aquella manera
i que no hagués consentit ni autoritzat que es fessin servir.
A més a més...
El grup Z, que és l'amo d'aquestes fotografies,
diu que en el seu moment van pagar
i que, per tant, aquests documents són de l'empresa
i que les pot fer servir tantes vegades com vulgui.
El que passa és que ara potser han aprofitat
que ella és una dona coneguda dintre del món dels mitjans de comunicació.
Ella està fent alguna cosa a la tele, ara?
Ai, estava fent.
Sí, però ara fa mesos que jo sàpiga no fa res.
Jo dic que se les devien trobar de rebotes.
Allò de dir, ala, m'he trobat això amb un calaix
o amb un fons d'un ordinador i m'he trobat això.
Què fem? Com que què fem? Portada.
I a més, aprofita encara també, potser, que dius tu,
no es veu ara massa ella,
també és una manera de fer-li publicitat, no ens enganyem.
No ens enganyem.
Potser li hem fet un favor.
D'aigual si hablen bien o mal,
l'important és que hablen de mi.
La qüestió és que ella parla, però parla amb els seus advocats,
per veure què pot fer i encara li sortirà
que les cobrerà dues vegades.
No ho sé, no ho sé, perquè si té un contracte assignat
i crec que això ho tindran ells guardadíssim,
i el primer que li ensenyaran a l'advocat serà el contracte,
en el qual segurament haurà alguna clàusula d'aquelles
que jo ho faig bajo mi propia voluntat
i que jo vendo estos derechos para esta gente,
que en aquell moment a mi jo li va semblar molt interessant
perquè eren quartos que li entraven a la butxaca frescos.
I que ara està deixant de guanyar.
O sigui, sem-ho així.
Per exemple, per exemple.
Happy birthday to your...
Bueno, volem felicitar el convidat de Pedra,
que el dia 14 va ser el seu aniversari.
35 anys el convidat de Pedra.
35 anys.
Volem felicitar el convidat de Pedra i també la Marc,
que el dia 14 va fer 3 anys que ja estan junts
i que van dir allò del si vull.
Sí, sí, sí.
Que sabis que ja vam dedicar-te també a una cançó, eh?
Que bonic.
El dia 14 en qüestió, eh?
El dia de l'amor.
Que bonic.
I casualment va ser el teu agravallat disfressió.
Fixa't tu.
Per això no el devia sentir, eh?
Devia ser per això, eh?
Me devia passar, me devia passar.
Bueno, vinga, anem per feina,
perquè en tinc alguns que ens empendran, eh?
Que també tenim la Sònia.
A la Sònia, a l'Anni i a l'Abel,
que aquest diumenge vam fer també anys.
Tots tres junts, amb una festa.
Sí, el mateix dia, però bé, separats segurament,
que cadascú a casa seva.
Cadascú a casa seva, molt bé.
Doncs, felicitats a tots.
El Joan Maria, que el tindrem també de felicitació,
el Joan Maria Bertran, que farà aquest diumenge.
Ah.
I també ha sigut el de la lluïs.
Un diumenge, tu.
Espera, espera, i també ha estat el del Lluís,
el de la Núria, el de la Judit,
amb el del Josep Maria,
i perquè no hi ha més gent, eh, aquí a la ràdio.
És que el febrer és un més...
Ai, el Jaume.
El febrer és un més curt, però intens.
Aquí a la ràdio sí, eh?
Tots cauen, tots cauen pel mateix mes.
Bueno, doncs hi ha més gent, eh, que fa anys al febrer.
Vinga, digues-me, digues-me.
Cadascú a les ratlles, tu.
Viviana Fernández.
La Viviana, la Vivi, sí?
Quants?
Sí, sí, 58.
Bé, i molt ben portats, per cert.
Molt ben operada, però molt ben portats.
Molt bé, molt bé, no ens enganyem, sí, sí.
El Gonzalo Miró, que en fa 31.
Bueno, no li posava més, eh?
Estava així, el xiquet, així com...
Molt treballadet, diguem-ne.
La Anne Gartiburo, que en fa 43.
43?
A què no pot ser, eh?
Ah, ja li posava una miqueta més, eh?
Ah, sí, jo no.
Sí?
No sé.
Perquè te la veiem molt.
Clar, clar, clar.
La Valeria Mazza, que tu la coneixes de prop.
Valeria, Valeria.
La Valeria en fa 40, nena, eh?
Oi, mira, de mi quinta.
Sí, sí, sí, sí.
¿Te puedo llevar los niños, Valeria?
Tío, el coche, Valeria.
Tío, el coche, Valeria.
I la pare és Hilton?
Sí?
Què?
Que fa 31.
No, no, fa 15.
De veritat fa 15, no ens enganyis.
No, però d'edat...
Físicament, físicament.
D'edat, no té 31.
Mentalment, doncs, cinc.
No, no insultis els pobres nens de cinc anys.
Està en l'edat del pavo pavorro.
Mentalment, no en té d'edat directe.
No, no, té l'edat del pavo pavorro.
Sí.
Que és allò dels 13 i els 18.
L'edat d'aquella és així de pavorro total.
Però ell és més Disney, perquè pavo no li queda bé.
No.
Ell és més Disney, clar.
Disney, Disney.
Però hem de marxar a mar.
Sí, sí, sí.
I dir-te la mar.
Dic, Mar, vaig descobrir l'altre dia una cançó que a mi ja m'agradava fa temps.
Jo segurament me'n penediré d'haver-la dit.
No, que t'agradarà, que t'agradarà.
I és que demà mateix ja tenim a la gent dels Mojinos Cacíos aquí a Tarragona.
Sí.
Al Palau Firali de Congressos.
Primerament el Calibrista en la Luna, que crec que coneixem així per sobre.
Sí, sí, sí.
Després Mojinos.
I Mojinos presentarà un treball historiogràfic que es diu Mena Chatrua.
Cha.
Chatrua.
És que diu que el francès ho diu malament.
Claro.
Que ells són...
Ells tenen la llengua bé.
Clar, clar.
I els franceses ho tenen enrotllada com una persiana.
Clar, clar.
I presenten el treball.
Aquest treball historiogràfic.
i han tret aquest àlbum on hi ha cançons com aquesta.
La cançó es diu Abre la puerta.
Ens acometem i la setmana vinent a dir-vos alguna cosa?
Ja t'ho explicaré.
Vinga.
Bon cap de setmana.
És que em sembla que no és nova, eh?
No, ja té un any.
Ah, avui ja l'havia sentit.
El que passa és que aquesta cançó ara està interpretada per la Rosa López
i també surten els Pimpinela.
Què m'estàs dient?
Ah.
Quin menaix.
Gràcies, Mar.
Ens veiem la setmana que ve.
Abre la setmana.
Viene.
Soy yo tu mujer.
Ábreme la puerta.
Vete.
Te da el carajo.
Abre su puerta.
La tiro abajo.
Viene.
Soy yo otra vez.
A ver cuando me abres.
Vete.
Vete de aquí.
Vete con tu pugno de la madre.
Llévatelo al niño.
Llévate el gato.
Llévate la joya, el dinero y el tabaco.
Llévate la tele, la bici, la foto.
Llévate el cosi.
Llévate la moto.
Pero yo te pido.
En lo que más quieras.
Que no te lleves.
La rija de Pimpinela.
No te lo lleves.
No.
No.
No te lo lleves.
Quien es?
Soy yo tu mujer.
De aquí ya no me vuelvo.
No.
Besa.
Un peta, eh?
Ya no te quiero.
¿Por qué abres la puerta o la metas fuego?
Quien es?
Soy yo otra vez, a ver cuándo me ves.
Vete, vete a la club y bújate otro perro que te ladre.
Llévate los niños, llévate el gato, llévate el ajó, el dinero y el tabaco.
Llévate la tele, la bici, la foto.
Llévate el coche, llévate la moto.
Pero yo te pido, por lo que más quieras, que no te lleves los hijas de mi vida.
Llévate el coche, llévate el coche.
¿Quién es? Soy yo.
¿Pero tú quién eres? Tú no eres mi mujer.
¿Pero qué mujer ni mujer? Soy Joaquín, de Pimpinela, uno de los vecinos del lado.
Sí, yo Lucía, y con tanto griterío no podemos ensayar.
Así que duérmete o cállate de una puta vez.
Eso, duérmete y pega la vuelta.
Llévate el coche, llévate el gato, llévate el ajó, el dinero y el tabaco.
Llévate la tele, la bici, la foto.
Llévate el coche y llévate la moto.
Pero yo te pido, por lo que más quieras, que no te lleves los hijas de Pimpinela.
Quédate los niños, quédate el gato, quédate las joyas, el dinero y el tabaco.
Quédate la tele, la bici y las fotos.
Quédate el coche, quédate la moto.
Pero tú ya sabes a lo que he venido a llevarme los discos de Pimpinela.
¡No!
¡No!
¡Qué pasos son míos!