Teatro, lo tuyo es puro teatro, falsedad bien ensayada.
Home, si hem de parlar de la mostra de teatre jove,
clar que hem de parlar de teatro, i tant, i tant.
I aquesta mateixa nit, a les 9, tenim a la gent de Bills de Benadi,
que ens presenta, com us he dit, al presentació del programa,
la cantant Calva.
I per començar a obrir boca, tenim una de les actrius
que ens està esperant a l'altre costat del fil telefònic,
que ella es diu Gypsy. Gypsy, bona tarda, benvinguda.
Hola, bona tarda. Com estàs?
Molt bé, molt bé, aquí acabant de preparar les coses ja per l'hora.
Sí, perquè aquesta hora us enganxem, acabant de donar els últims retocs
ja al Teatre Metropol, esteu allà, ja esteu en situ.
Sí, aquí estem amb la il·luminació.
I Gypsy, jo no sé si és la primera vegada que amb el grup Bills de Benadi
tu mateixa et trobes al Teatre Metropol.
Com estàs vivint l'experiència?
El Teatre Metropol és la primera vegada que hi actú amb el Bills de Benadi
i estic bastant nerviosa, però em fa moltíssima il·lusió.
I no sé, viure-ho des d'un teatre de debò, què es diu?
Sí.
Doncs és molt maco.
Parlau-nos una miqueta, a veure, a veure, a veure.
Perquè és la cantant calva.
Sí.
Aquest matrimoni, tu dintre del matrimoni ets una de les...
o ets la senyora Martin, qui ets tu dintre de l'obra?
Jo sóc la senyora Smith.
Ai!
Tu ets una de les protagonistes, llavors?
Sí, bé, tots són bastant protagonistes dintre l'obra.
Ah, de cara, de cara.
Però, clar, és que s'ha de mantenir l'enigma,
perquè és l'essència que té aquesta obra que fins que no la veus
i no t'hi trobes, no pots interpretar
i saber realment què està passant
en tot aquest món tan estrany que es presenta
perquè, clar, s'ha de dir que és teatre de l'absurd
i és molt diferent del que estem acostumats a veure.
I què significa una miqueta això de l'absurd?
Que podíem dir que la gent que anem a veure l'obra de teatre
avui a les 9 de la nit del Teatre Metropol
ens sorprendreu amb moltes coses que potser allò que dius
no t'ho esperes?
Jo crec que sí.
Sí?
Perquè jo crec que les persones intentem sempre entendre,
en el teatre intentem entendre tot allò que veiem.
I en aquest cas no és qüestió d'intentar entendre
i trobar-li el sentit,
sinó d'assimilar tot allò que es presenti
i assimilar-ho i prou i intentar, doncs, passar-ho bé
perquè és que realment el que intenta demostrar el teatre d'absurd
és la incomunicació humana
i aleshores tot allò que es diu
a vegades no té res a veure amb l'emoció
i el sentiment que s'està demostrant.
A millor podrem veure una cosa
però internament poden arribar a expressar-se
moltes altres coses, no?
Sí, sí, i clar, nosaltres tampoc sabem
com reaccionarà el públic.
Vull dir, això sempre és diferent.
Perquè no heu fet un preavançament allò que diusosos
mira, ho farem a l'escola, o l'heu ensenyat?
Sí, ho vam fer a Reus la setmana passada
i davant de la nostra edat, primer i segon debat.
I que tal?
Sí, i va ser força estrany
perquè al principi, clar, tothom estava com molt callat
i ningú entenia res
però a poc a poc van anar veient, no?
Van anar...
Anaven rient tots de les coses així més absurdes
i va estar força bé.
Vull dir que al final de l'obra van dir, ostres,
doncs no ho havia dit mai, això,
i sí, sí, m'ha agradat.
No ho he entès gaire bé, dèiem,
però m'ha agradat, m'ha agradat.
No serà com una pel·lícula del Tarantino,
l'has de veure sense dormir i sense res.
Allò està molt fixada,
jo crec que no passi com el Pulp Fiction,
que com perdís dues escenes ja t'has perdut.
No, no ha arribat tant, no?
Tampoc ha arribat tant, no, no, no ha arribat tant.
Però entre tu i jo, Gipsy,
el protagonista, protagonista és el bomber.
I la manguera.
És possible, eh?
És possible.
És que quan no has dit que com no vas comentar res del bomber
i el matrimoni, això, dic ja està,
aquí el bomber,
és el que se desporta del carrer.
El bomber és important, eh?
Perquè quan arriba el bomber ja ho trenca tot.
O el millor és el que li dona una mica d'harmonia a la història.
Sí, és que tots en general, combinats,
són els que donen més harmonia
perquè tots són importants.
En aquesta història tots són importants.
Com és l'atretzo?
Què és el que trobarem a l'escenari?
Hi haurà molt de moviment de mobles
o tot se'ls envelopa en un lloc, en una sala?
Hi haurà força moviment de cadires i sofà i taules,
però tampoc una cosa molt aparatora, vull dir.
És molt senzill, molt simple,
però sí que hi haurà alguns canvis, alguns moviments.
Perquè ara estic comptant més o menys que,
ara parà de cinc a l'escenari, sí que veurem.
Cinc.
Els dos matrimonis, el bomber,
i aquí és el que em falta, el de la discòrdia.
El que falta és la Mary,
que és la, diguéssim, la serventa de la família.
D'acord.
No m'explicaràs una miqueta més, no?
Ui, no, és que jo vull que vingueu a veure-ho
i que ho veieu vosaltres perquè és que no es pot explicar,
no es pot explicar.
Esperarem, deixarem la incògnita.
Sí, sí, i tal, home.
I que vinguin avui mateix.
Recordem que l'entrada és gratuït,
o sigui que no poden tornar a l'entrada
si no els acaba d'agradar.
Ai, no.
No, ho sento molt per ells, no?
Ho sento bé.
A més, a més, jo crec que ja ho heu enredat
a tota la família, els amics, els companys,
i crec que, com passa sempre en aquest cas,
el Teatre Metropol us queda petit, no?
Bueno, jo això espero que vingui tothom
i que tothom ho disfruti, que s'ompli, que s'ompli,
que sempre va bé veure gent coneguda
i no coneguda.
Bé, que vingui tothom.
S'ha de donar l'oportunitat, no?
Sí, clar, clar.
S'ha d'obrir les portes.
I tant.
Perdoni, senyora Smith,
que sé que té l'Oriol per aquí esperant-nos.
Sí, sí, ara li passo.
Me'n pot passar, sisplau?
Qui és l'Oriol?
Espera, espera, Gipsy,
qui és l'Oriol dintre de l'obra?
L'Oriol és el senyor Smith.
Home, el home, tenim el matrimoni,
per l'amor de Déu.
És que si no, la família unida jamás serà vencida.
és que s'ha de fer així, s'ha de fer així.
Bé, doncs, moltes gràcies, eh?
I ara passo el meu home, el senyor Smith, l'Oriol.
Molta merda i que vagi molt bé.
Vale, moltes gràcies.
A tu.
Adéu-sí, adéu-sí.
Home, hem parlat amb la senyora Smith,
parlem amb el senyor Smith, clar que sí.
Oriol, bones.
Què tal, què ho estàs?
Bona, molt bé.
Jo aquí parlo amb la teva dona
i clar, dic bé, a parlar amb ell.
No m'ha acabat d'explicar del tot l'obra.
Jo sé que tu tampoc m'ho explicaràs, no?
És que ja que hi ha d'hora poquet,
més mal que la vegin, no?
Clar, perquè recordem que és una hora i quart de durada, no?
Bé, una miqueta menys.
Una miqueta menys.
Una hora.
Bé, no està bé, no?
Sí, sí.
Per què es va triar, aquest, la cantant Calva?
Què vau fer?
Perquè clar, això també ho trieu entre vosaltres, l'obra.
No, bé, bé, a més de venir,
l'obra la triant les directores, de fet.
Per les directores no n'hi ha.
La Marina, la Marina Vidal.
La Marina i la Neus.
Molt bé.
I com va ser?
Que us ho vau proposar, a vosaltres us va agradar,
i us mira, proveu-ho i a veure què passa, no?
Bé, no vam bé, és més...
Fem aquesta obra, d'acord, d'acord.
Què dius, així?
Sí, sí, pim-pam.
En pla negre.
Sí, a principi de curs, vull dir,
fem una mica així com activitats de teatre,
per veure quina obra ens siguin gran,
i després, bé, trien elles els personatges,
i trien elles les obres, i ho trien tot.
Perquè, recorda'ns, Oriol, el vis de Benadi,
a quin institut pertany?
A l'Institut Martí Franquès.
Ah, exacte, a l'Institut Martí Franquès,
perquè clar, que hem parlat aquí, grup de Benadi,
vis de Benadi, però clar, vosaltres ho feu a través del propi institut.
que seria una de... no sé si és una classe obligatòria,
és aquesta, d'aquelles que patiu, que patiu aquesta?
És una...
És una...
Com a activitat extraescolar, o tant.
No, no, ja m'imaginava, i per si t'ho he dit així,
que aquesta és la classe d'aquelles que se pateixen, no?
Que després, quan has de fer l'examen,
avui a les 9 al Teatre Metropol,
també patiu.
Veus? Una classe patidora, aquesta, eh?
Una mica, sí.
Quant de temps us ha portat de fer l'obra per poder...?
Bé, tot el curs.
Tot el curs.
Sí.
De clar.
I segur que això de ser el senyor Smith,
quan t'ho van dir, t'ho van dir,
Oriol, et toca a tu ser el senyor Smith?
O va haver allò que dius, mira,
va haver gent que també es va disputar una mica aquest paper?
No, a veure, disputes no n'hi ha,
perquè, ja et dic, ho trien tot elles.
Però el que passa és que primer ens fan llegir l'obra,
els primers dies llegim l'obra unes quantes vegades,
i clar, i veiem, i cada vegada ens fan fer d'un personatge diferent.
I llavors elles van veient quin seria més adequat per cadascú,
i a mi, de fet, així com a anècdota,
a mi m'hauria agradat ser el senyor Martin,
però bueno, ja està bé.
Ai, què tenia el senyor Martin que t'agradava?
Jo suposo que fa més gràcia, però no ho sé,
pot ser una mica sèrio, però bueno.
Jo és que te vull burxar perquè m'expliquis alguna cosa més
d'aquesta nit i no hi ha manera, eh?
Això també ho donen a la classe, aquest secretisme de cara a l'obra?
És que l'obra, no sé si va ben bé d'alguna cosa.
No, és que m'ha comentat...
Jo solto, jo solto.
La Gitsi m'ha comentat que, clar, és el teatre de l'absurd,
que són coses que no t'esperes,
barreges de coses, de sentiments,
que potser sobre l'escenari han de treure una rialla,
però que de veritat la gent que ho expressa no està rient.
Coses d'aquestes, no?
Sí, es juga més amb els sentiments que no amb la paraula en si.
M'imagino, m'imagino, m'imagino.
Doncs res, Oriol, esperarem, a veure.
Ostres, tanta incògnita, m'està agradant, eh?
M'està agradant molt.
Jo no sé si...
Tens la marida per aquí al costat, a la directora?
Ha pogut baixar de l'escenari?
És que m'ha dit que estava per aquí?
Crec que no, perquè està preocupada amb les llums.
I quan s'enfada, s'enfada.
No, no, no, és que tot ha de sortir molt bé.
I m'imagino que després de tots els assajos,
i que avui seria el dia, podíem dir, allò que dius,
avui hem d'ensenyar tot el que hem fet i com ho hem treballat,
millor que tot estigui al punt,
i que res, que vagi molt bé els últims moments,
fins que s'obri el teló,
i que família del grup de vist de Benadis,
molta merda per a tots,
i que sigui un gran èxit. Gràcies.
Molt bé. Adéu-siau. Bona tarda.
Adéu.