I ja tenim aquí amb nosaltres l'Andrés i Andrés.
Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
I estem disposats a viure una miqueta més intensament el món del cinema.
Andrés, hem de començar parlant de les coses que es fem a Sanites,
també de les pel·lícules que podem veure a la plaça del Pallol,
a l'antiga audiència.
A veure, comença, jo t'escolto.
Demà, dia 18, a les 6 de la tarda,
passem una pel·lícula dins del cicle Cinema Musical,
que ja és la penúltima pel·lícula.
Què és?
La penúltima pel·lícula del cinema musical i penúltima d'aquest any.
Perquè ja tanquem, a partir del dia 20, ja tanquem Fins Passat Reis.
I jo no m'havia dit, però aquest també és el darrer programa de l'any.
Exacte.
Que fem els de tardes amb l'Andrés i Andrés.
Exacte, perquè després ja tenim vacances.
Sí, i tornarem ja de cara, si no recordo malament, el dia 7 de gener,
que estarem amb ell.
Molt bé.
Doncs mira, per demà a la tarda tenim Fan Miguel,
una pel·lícula americana amb Barbra Streisand, Omar Sharif,
i que va ser dirigida per William Wilder.
La pel·lícula és basada en uns fets reals d'una noia que volia ser artista
i va arribar a ser-ho, i aquesta és la Fan Miguel.
I pel dia 20, que és el dijous, una pel·lícula que m'ha demanat molta gent,
perquè has de saber que allà a l'antiga audiència, la gent que ve,
que són els habituals normalment,
doncs ells mateixos també fan les seves programacions.
Es fan comandes?
Sí, m'escolti, per què no passa un dia tal pel·lícula?
Escolti, i aquesta altra? I aquesta que fa molts anys que no l'he vist?
I bueno, jo quan arriba un temps al cicle, pues ho he fet.
Molt bé.
I la pel·lícula que passarem és Escola de Sirenes,
que la vam passar farà dos o tres anys, que no acostumo a repetir-les,
però a vegades, quan hi ha tanta insistència en una pel·lícula de gent que no l'ha vist
o que no han pogut precisament vindre-la a veure el dia que es va projectar,
doncs bueno, amb aquest cicle musical, a més és una bona pel·lícula,
doncs l'hem posat ja per acabar i fer les entrades de Nadal.
Bé, doncs mira, per demà fa Niguel a les 6 de la tarda
i pel dijous és Escola de Sirenes, Enreda Skelton, Esther Williams, Xavier Cugat,
dirigida per George Ciney.
A part de Xavier Cugat, està també Etel Smith,
que va ser una dona que tocava l'orga com una meravella,
després Harry James, un home amb una trompeta que sonava de meravella també,
i et passes una pel·lícula divertida entre els enredos que hi ha
ni les músiques que són fantàstiques i la coreografia que és meravellosa.
Ara t'estava buscant a veure si trobava la Fanny Gale,
que és la Fanny Gale de la Barbra Streisand, no?
Exacte, exacte.
Ah, d'anava a dir, i a més a més l'Omar Sharif.
Exacte.
Ah, sí, és que tenim, tenim aquí...
Bé, això és el que tenim.
Llavors, per avui aquesta tarda estem fent, allà al Casal Sanites Tarraco,
estem fent, ser o no ser, Tans Lubits.
I pel dilluns que ve, que serà l'última també de l'any,
perquè el dia 31 no farem cinema, allà al Casal Sanites,
que el Casal Sanites està al Vingú de Catalunya 54,
i pels, en fi, qui ho recordi,
és l'edifici que abans hi havien les germanetes dels pobres.
Pels més nostàlgics, diguem-ho així, no?
Exacte, exacte.
I allà l'entrada és totalment gratuïta,
cosa que no he dit, però ho dic ara,
aquí a l'antiga audiència s'ha de col·laborar amb un euro.
M'aparen, Andrés, jo crec que un euro no passa molt a la butxaca.
No, la gent ve, escolti, encara que en fossin dos,
però jo sé que hi ha gent que diu un euro és un sacrifici,
però ving, ving, ving, saps?
Doncs, bueno, dic que aquí a Casal Sanites,
pel dilluns que ve a les 5 i mitja de la tarda,
passem la pel·lícula lògica i apropiada,
perquè l'endemà és Nadal.
Home.
Quina pel·lícula passem?
Navidades Blanques.
Quina?
A mi em pensava que anaves a dir una altra de les meves, eh?
Ja saps que te vaig fer una petició,
jo et deixo caure les indirectes la setmana passada.
Si tenen la vies, passi a Termanos, no?
I que també és una d'aquestes pel·lícules que quan arriba Nadal
sempre la posen, que dius, a veure, no té res a veure,
perquè a més a més hi ha un segrest d'una sèrie de noies.
Però, bueno, és la neu, és l'ambient, és la felicitat a les parelles.
Això al final, això al final ja.
Sí, sí, sí.
Navidades Blanques va ser la pel·lícula que precisament va donar títol,
la clàssica pel·lícula de Navidades Blanques,
que n'hi ha molts que diuen ara aquest any,
diuen Navidades in Blanca.
Sí, sí.
O Navidades Negres, hi he vist amb alguns postos que posen.
Hi he vist uns calendaris que posen Navidades Negres.
Bueno, deixem-nos les brometes.
i la pel·lícula estava interpretada per Bing Crosby, Danny Kaye,
Rosemary Clooney i Vera Ellen.
Jo crec que el programa és agradable.
Ja, si em permets, podríem ja adelantar una miqueta
de l'antiga audiència del Casals Sanites, ja ho diran pròxim.
De cara ja al mes de geni el tens preparat.
Ets un crac, Andrés.
Sí, pel mes de geni tenim un cicle
que es titula Mares de Pel·lícula.
Oh, que bonic.
Madres de Pel·lícula, sí.
I això estarà presentat per l'Institut OIR,
que és una associació psicosocial sense ànim de lucre.
O sigui que aquelles persones que tinguin algun problema emocional,
algun problema psicològic,
no elles mateixes, sinó alguns coneguts o familiars,
podran fer consultes allà mateix
o bé després demanar-los cita
amb les senyores que vinguin allà d'aquesta entitat
per, en fi, pel seu desalgo psíquic.
No, no, sí, sí, perquè puguin trobar una solució
potser al seu greu problema, no?
Exacte.
Bé, llavors la programació,
perquè el dimarts dia 8 no ho farem
perquè és vigília, bueno, sortint de les festes,
doncs, en fi, ho hem saltat.
I comencem el dijous, dia 10 de gener.
Molt bé.
I la primera pel·lícula serà Bellíssima.
Bellíssima és una pel·lícula de Luchino Visconti,
en Anna Magnani i Walter Cherry.
I la pel·lícula és d'una senyora en matrimoni,
humil, que tenen una nena
i la mare se li ocorreix portar la nena
en un càsting que fan a Cinecità,
que busquen una nena per fer una pel·lícula.
Sí.
I llavors són tots els intríncolis
que el pare no ho veu bé,
la mare sí, lluita per la nena...
En fi, és un tema psicològic,
lògic d'una mare amb la seva filla.
La pròxima pel·lícula serà el dimarts dia 15 de gener
i és Sonata d'Otoño
amb Ingrid Berman i Liu Ullman.
I el director és Igmer Berman.
Ostres.
Sonata d'Otoño.
Sí, sí, sí.
Una pel·lícula d'aquelles boníssimes, eh?
Exacte.
Una concertista de piano
que està viatjant, lògicament,
fent gira per tot el món
i té una filla que aquesta filla,
doncs, bueno, ja comença a ser grandeta
i, en fi, no veure la seva mare
i veure que la seva mare la té tan abandonada,
i lògicament,
per les ganes de la dona d'anar triomfant,
doncs, li comença a agafar un odi amor
que no saps exactament
quin problema té psicològic aquesta noia.
No, no, sí, que hi ha alguna cosa allà
que no funciona en aquesta relació
i és una manera de, potser,
donar-li la culpa a la mare
potser del cariño que ella necessita
i que no acaba de rebre.
Llavors tenim el dijous, dia 17,
que fem un canvi de xip
i és Ponte en mi lugar,
una pel·lícula de Jamie Lee Curtis
i Lindsay Lohan
i és una senyora
que té una nena d'uns 15 o 16 anys.
Aquesta senyora té un bufet,
bueno, té un consultori de psiquiatria
i la nena, lògicament,
doncs, li agrada el lleier,
li agrada el modern
i seran fum de totes les coses de sa mare
i no li fa ni cas.
És d'aquelles nenes rebeldes
que hi ha a casa,
però dins d'una harmonia, no?
La mare té un nòvio
perquè està separada del marit,
té un nòvio
i resulta que un dia
van a sopar a un restaurant xinès
que ja acostumen a anar
i els coneixen
i allà tenen una discursió.
Que si sí, que si no,
que si sí, que si no.
I la senyora velleta de la casa,
una xinesa que hi ha,
se li ocorreix fer servir
unes galetes
de la fortuna, que li diuen,
i els hi dona.
La filla li diu
no, no els hi donguis,
deixa-les que s'apanyen
amb els seus problemes.
Diu, no, això ho vaig a arreglar-ho.
Clar, hem de donar una mica de pistes, no?
Exacte.
I va cap allà,
i diu, mira,
tinc unes galletetes,
una galleteta per vostè
i una galleteta per vostè altre.
I sí, sí, les dones se les mengen.
El que passa és que aquestes galletetes,
clar, és com una espècie de conte, no?
Doncs tenen un conjur
i el que fan és que l'endemà,
quan es desperten,
l'una està a dins de l'esperit de l'altre
i l'altra al revés.
S'han canviat de cos.
S'han canviat d'esperit.
Llavors, la mare es torna una lleie
a base de bé
i la xiqueta es torna una intel·lectual
però tremenda.
Sí, sí.
I llavors, escolta,
ja es donen compte,
ja es donen compte.
Com vaig a fer jo així?
O sigui, la pel·lícula és divertidíssima.
Molt bé.
Llavors, passem el dimarts dia 22,
una gran pel·lícula dramàtica,
Dos Mujeres,
de Sofia Loren i Jean-Paul Belmondo
i, bueno, aquí, sí,
aquí és el problema d'una dona
que durant la Segona Guerra Mundial
viu a Itàlia,
té una botigueta,
els alemanys estan ocupant Roma,
hi ha bombardejos
i ella decideix amb la seva filla
marxar de la ciutat
pels perills que hi ha
i se va amb el poble
on té la família
que l'estan esperant
i l'estimen molt.
Una mica madre coraje
en aquesta pel·lícula, no?
Llavors, pel camí,
mentre van per la carretera,
es troben que passen unes tropes
de soldats moros,
amb tots els meus respectes,
i, bueno,
es posen amb elles,
es ataquen amb elles.
Bé,
això és un altre punt psicològic
de la mare amb la filla,
com ha de defensar la mare amb la filla
i com se les ha d'apanyar.
Llavors, tenim una altra pel·lícula
que és un altre tema també
molt, molt, molt original,
amb un ingrapat de premis que ha tingut,
això és pel dijous 24 de gener,
i diu
Los chicos están bien.
De què va?
Sí,
ja t'anava preguntant.
Doncs mira, són dues dones
que són les dianes.
Viuen juntes
i cada una té un fill.
Un té un noi
i l'altre té una noia.
Però resulta que
elles els han tingut
amb inseminació artificial.
D'acord.
Llavors, quan ells són més grans,
aquests xiquets,
i han complert els 18 anys,
comencen a fer averiguacions,
aviam si poden localitzar,
amb la clínica
on les seves mares
van tindre l'inseminació,
aviam si poden localitzar
qui va donar el semen.
I volen buscar el pare.
Sí,
i llavors resulta
que el pare
és el mateix dels dos.
El semen va ser el mateix...
O sigui que de veritat
són germans.
De fet,
són germans.
Almenys de pare, no?
Exacte,
són germans.
I llavors contacten amb ell.
O sigui que és una cosa
també molt curiosa
perquè,
en fi,
es pot donar la vida
o a vegades
pot haver el dubte
de qui pot haver sigut
el meu pare.
Sí, sí,
el que passa
que normalment
van averiguar ells
perquè les clíniques
de fertilitat
normalment no donen
aquestes dades,
precisament per això,
perquè això ha estat
una donació,
una cosa anònima totalment.
Anònima totalment, sí.
Després un altre
que també és un argument
també molt interessant
i és el dimarts
dia 29 de gener
i és la pel·lícula
La prima cosa bella.
Això no m'ha de ver, eh?
Sí,
és a Itàlia
i en un poblet
fan la festa de cada any
i trien la dona més maca,
la mare més maca
de la localitat
i ja,
lògicament,
li recau amb una noia
que és molt maca
i té un xiquet
que deu tindre uns 9 anys
o una cosa així
i això
que la mare
la trien
com la més guapa
comença a ser
un trauma emocional
pel xiquet
perquè es comença
a adonar-se a compte
que la seva mare
és assediada
per tots els homes,
que és demanada
per tothom,
que volen fer participar
un gravat de llocs,
el marit també
se separa d'ella,
tot el que podia ser
una cosa bona
i posar-ho de cara
bonic
i que pot ser molt...
Sí, sí, sí.
Després ens donem en compte
que hi ha la part fosca,
i seria aquesta.
Sí, llavors amb ella
també la volen contratar
per fer una pel·lícula,
participar en una pel·lícula,
el xiquet,
esclar,
va amb ella sempre,
però al xiquet
això hi ha coses
que s'aparta del seu món.
Sí, sí, ja està.
I per acabar,
el dijous dia 31,
una pel·lícula
ja molt recent
que és
Criades i senyores.
Ah!
Una pel·lícula meravellosa.
Fantàstica, Andrés.
A més a més,
molt actual, eh?
Aquesta pel·lícula
és molt actual.
Em sembla que és de l'any passat,
si no és d'aquest any.
Si no és d'aquest any,
és l'any passat.
No ho recordo ara.
Una noia vol fer,
se va en una localitat
i vol fer una tesis,
vol escriure un llibre
sobre les dones negres
de criada
en cases
de senyors importants.
Però no dic que ella
torna a casa seva.
Sí, sí, sí.
S'ha d'explicar.
I, bueno,
aquí comença a descobrir-se
els problemes
que hi ha de tot.
una pel·lícula entranyable.
Compta amb els pastissos.
Saps?
Només,
només és això.
És una altra tènsia.
Només és una altra tènsia.
Doncs això és la programació
que tenim pel mes de gener,
que jo crec que és molt al·licient,
sobretot perquè les pel·lícules
són distretes,
més o menys dramàtiques,
més o menys còmiques,
més o menys distretes.
Però molt humanes,
pel que m'estàs dient, eh?
Totes són pel·lícules
seleccionades de gran qualitat.
I, a més a més,
jo crec que els dimarts,
no, però els dijous,
aquestes senyores vindran,
perquè els dimarts,
precisament,
crec que tenen consulta arreus,
precisament a l'hora
que fem el cinema,
i els dijous,
si no m'equivoco,
i els dijous tenen lliure
per poder vindre
i estar allà present
i explicar temes més profonds
sobre la psicologia
del tema de la pel·lícula.
Recordem que totes aquestes pel·lícules
que hem comentat
seran de cara al mes de gener,
importantíssim,
que començarem a partir,
no del dimarts,
com sempre,
sinó a partir de dijous,
dia 10,
i que ho direm,
si voleu vosaltres mateixos,
a preu d'un euret,
un euro,
voluntari,
és un euro voluntari,
o sigui que tampoc costa gent.
Més barato que llogar una pel·lícula.
A més, bona butaca,
bona companyia,
bona pel·lícula,
què més es pot desitjar, no?
No, no, i després que la gent
ho aprecia i va venint,
saps?
Molt bé.
Bé, doncs això és el que tenim.
I ara anem a entrar,
si ens queda gaire temps,
perquè tenim un fart de parlar.
No, no, fantàstic,
que jo crec que hem posat en situació
el que farem de cara a la setmana vinent,
la inèrcia, eh?
de cara a principi d'any.
La setmana vinent sí que sabrem
el que farem, no?
Festes,
ja començar a preparar tot.
Sí, això sí,
trons i el que convingui.
Però fem una cosa, Andrés,
de cara a quan tornem,
tu així em deixes aquesta llista
i així quan comencem a veure
si podem posar,
il·lustrar una miqueta més
el que són les pel·lícules,
et sembla?
Exacte, sí.
Doncs mira, jo ara posaria,
perquè ja estem llentrant en festes,
posar dedicat també amb els petitons,
que els grans també tenen cor de petitons,
i voldria parlar com cada any
acostumem a fer coses de Walt Disney
i coses infantils.
Cite Nóvies para Citer Manos, Andrés.
Ja arribarà, ja arribarà, ja arribarà.
Jo vinc a indirecta.
Mira, Cite Nóvies para Citer Manos
hem posat l'historial musical.
Hem passat,
hem retrasmès la pel·lícula sencera
en diverses setmanes.
És veritat.
T'ho recordes?
Sí.
La vam retrasmetre tota sencera,
va ser de fascicles o capítols,
com vulguis dir-li.
Bé, doncs ara passem al Libro de la Selva,
que jo crec que és una pel·lícula
que encara que no sigui nadalenca,
és bona per disfrutar amb aquest temps.
Està basada en els contes
del Libro de la Selva
o el Libro de les Tierres Vírgenes
d'un escritor i poeta britànic
que va néixer a la Índia,
que era Rudyard Kipling.
Aquesta pel·lícula va ser l'última
que va produir Walt Disney personalment,
ja que va morir durant la seva realització.
Estava realitzant Walt Disney, va morir.
No ho sabia, eh?
No ho sabies?
No.
Bé, doncs una cosa més.
La creació de la pel·lícula es va portar a lloc
amb una mitja de quasi cinc anys.
O sigui que porten feina.
Sí, sí, sí.
Esclar, vull dir, ja amb el digital,
imagina't, això és pa en comido.
Per aquesta pel·lícula d'animació,
un color pintada a mà,
no m'estranya que estigués estrant,
si estigués tant de temps,
es va fer servir el mètode d'exposició successiva
perquè a partir d'un negatiu en blanc i negre
la pel·lícula s'exposava a través de tres filtres de color,
un roig, un verd i un blau,
i d'aquesta forma s'obté la imatge definitiva en color.
Els germans Sermen són els compositors
de la banda sonora original
i és la segona pel·lícula
que van incluir famosos
amb el doblatge nord-americà.
O sigui, les persones que parlaven
amb la pel·lícula americana
eren gent famosa.
Sí, gent coneguda.
Exacte.
Anem a sentir el primer tema del germà Sermen,
aquesta d'això,
que és el que es diu obertura.
Quan comença la pel·lícula surten els crèdits.
Exacte.
Comencem a sentir aquesta música.
Esa és una música.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Half aéo's!
Fins demà!
Fins demà!
adanos!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
ja el van apartar per evitar comentaris sobre racisme
al fer-lo interpretar amb un mono.
Perquè no anés més enllà, hi ha gent malpensada...
Mira el negre fent de mono i coses així,
perquè allà als Estats Units ja gresca amb això.
I tothom té la pell una miqueta, podríem dir, bastant suau.
Exacte. I la pel·lícula ens ensenya una de les frases o eslògans
més pronunciats, que és
«Busca lo más vital, no más».
Això també passava amb el rei León.
«Hakuna matata».
I «Viver i ser feliç», «Hakuna matata».
«Busca lo más vital, no más».
Sí, sí, sí, una part de les cançons, una part d'una de les cançons.
Exacte, exacte.
Bé, ara anem a començar la pel·lícula i ens trobem
que hi ha un bebè que va parar amb uns llops.
Doncs anem a sentir el tema «El bebè».
Bé.
Bé.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Walt Disney!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
petitons!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
i no seria...
Llavors tenim el tigre, el Beguira,
no mostra ser una figura paterna i sèria,
sinó tot el contrari.
És materialista i propensa...
No, Beguira és la...
La Patera.
És el que t'anava a dir.
Sí, sí, sí, la Patera, sí.
Però que també se fa malent.
I és materialista i propensa amb el que hi ha a Mowgli.
I Balu és el vell saviós
i no un bon atxon vitalista.
Ara, llavors, llavors tenim el tigre que xircant,
el més despreciable, inclús...
Va ser el dolent que se'l va al carrer.
Home, aquí està.
Saps qui va adopar a xircant?
No, qui?
George Sanders.
Qui és George Sanders?
Me sona molt...
Va ser un gran artista, sí.
En situació.
George Sanders va fer moltes pel·lícules.
Va fer De la Tierra a la Luna,
ha fet...
Mira, ara no ben a memòria, però...
Sí, sí, un d'aquests sectors molt coneguts en aquella època, sí.
Llavors la serp K és amiga de Mowgli,
no és un...
Amiga, amiga.
Bé, bé, no és un xer de crueves intencions
que pretén menjar-se'ls, saps?
No, només és això.
Només és això.
Exacte.
Després els Van der Loox,
que són...
Això és Pueblo Sinley,
són substituts,
són substituïts pel rei Louis
i els seus subdits Mons,
que això ja és els Monos,
que és una invenció de Disney.
O sigui, amb l'obra literària,
els Van der Loox,
que és Pueblo Sinley,
doncs aquí, amb la pel·lícula,
són substituïts pel rei Louis,
que és el que fa aquell teu musical tan bo,
i els seus subdits als Monos.
Llavors, la mort de Sir Khan,
aplastat pels bous,
amb la novel·la,
és canviable la seva derrota davant del foc
i la seva fugida.
O sigui, són els temes que han anat canviant.
Llavors, aquí, amb l'obra,
no es posa la mort del llop Aquela,
que és el llop que, precisament,
és de la família que l'ha criat amb ell.
És com seria el pare, diguem-ho així,
del pobri, del propi Jim Mowgli, no?
Exacte.
I també no es posa l'atac d'uns gossos
de pèl rojís,
o sigui, vermellosos, rojos, que hi ha,
i que tampoc surt amb la pel·lícula.
O sigui que, bueno...
Llavors, el doblatge i es pas
va realitzar a Ciutat de Mèxic,
l'any 1967,
sota la direcció d'Edmondo Santos,
que és el que he dit abans.
Anem a posar, doncs, l'últim tema.
Ens hi cap o no?
Sí, però abans fem una cosa.
Abans jo te poso els Beatles,
que t'encantaran allò del Feliz Navidad.
Ah, sí.
I, home, un petit desig abans de tancar, no?
Sí, sí, sí.
Feliz Navidad.
Andrés, que ens tornem a sentir,
ens tornarem a veure.
L'any vinent, l'any 2013,
que hi ha molta gent que no sé per què
em diu que serà un any de mala sort.
No, per què no?
L'hem de canviar.
L'hem de donar bon rotllo, aquest 2013.
A mi, quan em pregunten si jo soc superstició,
sempre dic el mateix.
Jo no soc supersticiós,
perquè això porta mala sort.
Això m'ho apunto, Andrés.
Això m'ho apunto.
L'any vinent, algun desig?
Per tota l'audiència que ens està sentint?
Algo que trobo difícil,
però que sigui millor que aquest.
A veure, a veure, toquem fusta.
Mira, toca fusta.
Toca fusta, que la tens aquí al costat.
A la taula, toca a taula.
No es diu que s'han de demanar somnits?
Clar.
Doncs aquest és un tipus.
I encara els somnis, gràcies a Déu, són gratis, eh?
Sí, sí, sí.
Encara no n'hem d'apagar, encara no n'hem d'apagar.
Espera't, espera't, ja ho veurem, eh?
Calla'm, no diguis res.
Doncs, Andrés, que ens tornem a sentir de cara a l'any vinent.
Molt bé.
Si vols, recordem les pel·lícules que tenim...
Doncs mira, per demà, a l'antiga audiència,
dins el cicle de cinema musical,
i per acabar ja l'any i el cicle,
tenim a les 6 de la tarda,
amb entrada d'un euro de col·laboració,
tenim la pel·lícula Fan Miguel,
amb Barbara Streisand, Omar Sharif,
i dirigida per William Wyler.
I pel dijous, ja definitiu,
ja tancat,
Escuela de Sirenes,
de Rhett Skelton,
Esther Williams,
Xavier Cugat,
dirigida per George Sidney,
fent una pel·lícula musical divertida,
amb unes nedadores fantàstiques,
lògicament, davant d'elles,
Esther Williams.
Déu-n'hi-do.
I ara sí,
tanquem amb una,
el darrere de les cançons d'aquest,
del Libro de la Selva.
Sí, que mira, posarem...
Sí, posarem una que té molt característica,
saps que hi ha aquells elefants
que estan manats per un general retirat.
Plata, no val un, dos, tres.
Ah, exacte,
aquesta és la marxa de los elefantes.
Doncs marxem.
Bones festes a tothom.
Gràcies.
Amb la marxa, marxem.
Molt bé, doncs marxem.
Bones festes.
Gràcies igualment.
I feliç any, Andrés.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Un, dos, tres, cuatro, con el un, dos, tres, y un, dos, tres, cuatro, que lo son canción.
Nuestra única ambición es marchar con precisión, hay que conservar nuestra tradición.
En la esfera militar, en la esfera militar.
Un, dos, tres, cuatro, con el un, dos, tres, y por la bunda hay que marchar con un mazo muy parcial, pisoteando hierba y matorral.
En la esfera militar, en la esfera militar.
Un, dos, tres, y un, dos, tres, cuatro.
Un, dos, tres, cuatro.
Un, dos, tres, cuatro.