era l'Andrés i Andrés, ja hem d'anar amb ell.
No ho hem dit, però trobes a Tarragona Ràdio,
al 96.cfm, també a tarragonaradio.cat
i també et pots sentir via TDT.
Ara sí, Andrés i Andrés, bona tarda i entrem amb tu.
Molt bona tarda.
Has vist 30 segons clavats, eh?
No com el dels anuncis de la tele que diuen
volvemos d'aquí a 20 segons.
I ho comptes i se'n van cap als 30, Andrés.
Aquests no tenen retallades de temps.
Deu ser això, deu ser això.
Anem al cine?
Anem al cine.
Mira, per demà ja podem anar al cine,
allà a l'antiga audiència, a la plaça Pallol,
tocant allà al Camp de Mar.
I aquest mes estem fent un cicle que hem titulat Alcohòlics
i que col·labora l'Associació d'Alcohòlics Rehabilitats de Tarragona.
Estem fent pel·lícules d'argument,
pel·lícules triades bones, bons arguments,
i que hi ha alguna persona que pateix aquesta enfermetat.
Per demà dimarts tenim El Fuego Fatuo,
una pel·lícula interessantíssima d'un home
que està ja sortint de l'alcoholisme,
està fent un tractament,
i comença, al sortir del tractament,
a visitar aquella gent que ell havia conegut antigament
i que per culpa de l'alcoholisme li van anar girant l'esquena.
És un grau psicològic molt interessant i molt profund,
perquè et trobes en tota classe de coses.
Què anava a dir?
Pel dijous?
Pel dijous sí que tenim un altre tema impressionant,
que és d'un escriptor que pateix l'alcoholisme.
Aquest escriptor és l'actor Ray Millen,
que fa el personatge,
i l'actrió és Jane Whitman,
que va fer Belinda,
després el fa el concret,
tantes pel·lícules.
Això és el que tenim per demà i pel dijous.
I com que la setmana propera no hi serem,
direm que...
No, podem anunciar-ho també.
Sí, el dimarts, dia 26,
farem Mi Nombre es Joey,
una altra persona que ja ha sortit de l'alcoholisme
i lluita per no tornar-hi a entrar.
I per acabar el mes tenim la joia
que és Dias de Vino i Roses.
Jack Lemmon i Lee Remick.
Tot això és dimarts i dijous.
I pel proper mes,
ja que estem aquí i en primícia,
la promoció en primícia,
acabem el cicle fins al mes d'octubre,
que tornarem a començar.
Doncs pel mes de juliol tenim
que el dimarts, dia 3,
comencem el cicle que diem
El Bon Cinema.
I és un popurri de coses interessantíssimes.
Com per exemple...
El dimarts dia 3,
Quo Vadis.
Imagina't.
Robert Taylor,
Deborah Kerr,
Peter Ustinov,
que fa el seu gran paper de Nerón
amb l'incendit de Roma.
Això pel dimarts.
El dijous dia 3,
una pel·lícula divertidíssima.
Un americà que està acabant la Segona Guerra Mundial
i s'ha acabat la guerra.
Està allà amb la frontera,
amb els russos,
els alemans i tal.
I ell vol introduir la Coca-Cola
al país rus.
Que sembla una utopia.
Exacte.
Imaginem que, clar,
la Coca-Cola representa...
El mecanisme 100%.
La pel·lícula...
Representa el seu,
podríem dir,
el país en el qual
sempre han tingut
aquesta guerra freda, no?
Aquí està.
L'actor,
l'actor és un gran actor
d'aquests que ha fet papers durs,
aquí fa un paper còmic 100%,
i la pel·lícula es diu
1, 2, 3.
Divertidíssima,
a més no poguer.
Després, pel dimarts dia 19,
una pel·lícula que no és tan antiga,
però canvia completament
els guions que estem presentant
durant el mes de juliol.
Quina?
Mamma mia.
Ah, és preciosa aquesta pel·lícula,
Andrés.
Aquesta està estupenda, sí.
Després, pel dijous dia 12,
una altra pel·lícula per riure,
va ser d'haver un grapat d'artistes
catalans i espanyols,
El vicari d'Olot.
El vicari d'Olot?
El vicari d'Olot.
Ostres.
Sí.
El dimarts 17,
una altra gran pel·lícula
del Jack Lemmon i Shirley MacLange,
Irma la Dulce,
per passar-t'ho bé.
Sí, sí, sí.
El dijous dia 19,
una altra pel·lícula divertidíssima.
Quina?
Amb el Jean Reno
i Gerard Depardieu,
Que te calles.
Ai, aquesta no la conec.
D'acabar, aquesta pel·lícula.
Aquesta pel·lícula, mira,
el Gerard Depardieu fa d'un llà,
lladre, pobret,
lladre, que escolta,
va, comença la pel·lícula
que atraca en un banc,
li diu, miri,
només tenim llens.
Diu, bueno, i els francs, què?
Diu, els acabem de canviar
per llens amb uns japonesos.
Diu, bueno, escolta,
i això,
diu, miri,
si vol vostè diners francès,
si vol vostè vol diners d'euro,
vagi al banc d'aquí davant,
que són molt serios,
i pot robar-los-hi.
Bueno, ell va cap allà,
a la policia,
ell surt corrents,
entra a un cinema,
i allà estan fent aquesta
a l'edat del hielo,
el hi-hi és aquesta.
Hi-hi, sí.
Sí.
I allà hi rient,
entremig de tots els crius.
Se l'emporta a la policia,
hi rient i seguint.
Bueno, el tanquen a una presó,
i allà té un company.
Sí.
I per això diuen que té calles,
perquè ell no para de xerrar,
no para de xerrar.
Tant és així
que el company
s'esbolota ja
i allà es barallen.
L'agafen
i el canvien de cel·la.
I allà el mateix.
I cada vegada el mateix,
al final el deixen sol.
Però és clar,
no hi ha post-ho
per estar on de sol.
Clar.
Mintrestant,
veiem una altra cosa.
Hi ha un perillós delinqüent
que s'entén
amb la nòvia
d'un mafiós.
Ostres.
Quina combinació, eh?
Sí.
Llavors,
aquest mafiós
fa un atracament
molt important
i aquest element
roba amb els mafiosos.
I la policia
l'agafa,
però ell
no diu
on ha amagat
els 20 milions d'euros.
Ostres.
Saps?
Bueno,
el tanquen en una presó
i no hi ha manera
de treure-li paraules.
Sempre està amb la vista fixa
sense dir res absolutament.
Llavors,
clar,
no saben què fer,
no hi ha manera.
Clar, clar.
Què fan?
Agafen el Gerard Depardieu
i el tanquen amb ell.
Que estan fins als nasos.
El tanquen amb ell.
El Gerard Depardieu
comença la seva verborreo,
vinga a xerrar,
vinga a xerrar
i l'altre impàvit,
mirant fixo.
I ell li diu
que estàs mirant
que hi ha alguna aranya
a la paret?
Ah,
doncs no em veig cap.
I bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla.
Tu sí que ets una amic
que em deixes parlar
i no em critiques.
I no em molestes.
Exacte.
I així segueixen.
Llavors,
el Gerard Depardieu
li prepara una fuga
amb un amic
que és borratxin.
Ostres,
veia dos.
Però,
mentrestant,
el Jean Reno
ha preparat la seva fuga
en sèrio.
I a partir d'aquí
comencen
els follons
i els farts de riure
que no pares.
Jo m'imagino
precisament això,
les combinacions
dels dos
que volen marxar
de la presó.
I això és així per sobre
perquè veieu
que és una pel·lícula
dinàmica
de riure
i avassa de bé.
Bueno,
això us hem dit
que era el dijous
dia 19,
però és que el dimarts
dia 24
anem a l'edat mitjana
de l'alcón i la fletxa
amb Burr Lancaster
i Virginia Mayo.
Passem el dijous
dia 26
una pel·lícula musical
de la vida
de Cole Porter
de l'Oveli.
Fantàstica.
I per acabar
una pel·lícula
molt senzilleta,
molt tranquil·la
que és
Camino a Bali.
Molt bé.
Bob Hop,
Dorothy Lamour
i Vinc Crosby.
I tot això
recordem pel mes vinent.
Tot això pel mes vinent.
Pel mes de juliol
que ja estarem
en ple estiu,
ple de vacances.
Exacte.
Si algú vols tindre
el paperet
que vagin per allà
a l'antiga audiència
que demani
un folletó de mà
a part dels cartells
que posem por ahí
i allà
tindrà ja el folletó
per emportar-se a la casa
i tirar la pel·lícula
que volen vindre a veure.
Igual que ara
si venen per allà
demanen
i se'n van
el dia que vulguin
vindre a veure una pel·lícula
només tenen que vindre.
Abonen
la col·laboració
d'un euro
a plaços
ja no podem fer-ho.
No, no.
Però el contacte d'un euro.
No, jo que te dono
mig euro ara
i l'altre mig euro
la setmana vinent
no pot ser.
Dimarts i dijous
a les 6 de la tarda
allà a la plaça
del Pallol
a l'antiga audiència
tocant al Camp de Mart.
I si pot ser
i la crisi
d'això
també a l'Andrés
potser el trobarem
per alguna de les platges
i també
si pot ser
amb alguna població propera.
Hi ha un rotge al camp.
Exacte.
Ara el dissabte
vam estar aquí
a l'Associació de Veïns
el primer de maig
el que és en José
Obrer de Reus.
Molt bé.
I bueno
hi ha algunes cosetes
també hi ha l'organització
l'encafort.
A banda d'això
alguna coseta més
sempre surt
per poder fer
un bon cinema
de la mà de l'Andrés
a l'Associació de Veïns
del Nou Cambrils
també.
Bueno, hi ha algunes cosetes
el que passa
és que aquest any
hi ha crisis.
No, no, ja es nota.
Ara es va fent, sí.
A veure, entre tots
jo crec que
si deixem d'anomenar-la
millor desapareix.
No?
La crisi?
Sí.
Millor si no la toquem més.
A veure si amb una mica
de sort, Andrés.
Si fos veritat
no en menciono més.
D'acord, fem-ho, fem-ho.
Vinga, eh?
Ho hem de fer, Andrés.
Ho sabem els punts.
Vinga.
Bé, mira, jo avui
per acabar voldria portar...
Jorge Negrete no era?
No, no, no, ja vam acabar
amb Jorge Negrete
perquè Jorge Negrete
tenim per fer
10 programes més, eh?
Andrés, jo em pensava
que el CD que m'havies donat
era de Jorge Negrete.
No, no, no.
Mira, avui voldria parlar
d'uns estudis
que van fer furor,
van ser simpàtics,
agradables
i unes pel·lícules
fantàstiques.
És
Erling Studies.
Els estudis Erling,
com diguéssim la Metro-Govic-Meyer,
la Paramount,
però aquesta és una casa anglesa
que va fer pel·lícules molt bones
i aquí, esclar,
no podem passar a la pel·lícula,
podem comentar-la,
però sí sentir part de la banda sonora.
Per exemple,
jo tinc aquí programada
la primera
El hombre del traje blanco,
una pel·lícula d'any 51
i que, lògicament,
surt l'Alec Guinness,
alguna cosa fantàstic,
Joan Grimwood,
Cecil Parker,
Michelle Gow,
Patrick Donald
i el director va ser
Alexander McHendrick.
Molt bé.
De què va la pel·lícula?
De què va?
Doncs mira,
un jove inventor
que es diu
Cygne Estraton,
que és Àlec Guinness,
aconsegueix,
després de molts treballs
i molts esforços,
crear un nou teixit
que és
irrompible
a intacable.
O sigui,
que li cau una taca
i no queda tacat.
Seria el somni
de totes les mames
i totes les ames de casa
que no estiguin sentint.
De totes maneres,
l'al·lèrgia inicial,
aquí l'al·lèrgia,
l'al·lèrgia inicial...
Ah,
que és un...
Si a més a més
pateix l'al·lèrgia...
Malament,
sí.
L'al·lèrgia inicial
aviat es converteix
en disgust
quan tant els empresaris
com els treballadors
de la indústria textil
es posen d'acord
per no deixar
que això
tiri endavant.
Evitar la fabricació
i la difusió,
com és lògic,
del nou teixit,
doncs els primers,
els empresaris,
temen la ruïna
de les seves empreses
i els segons,
la pèrdua
dels seus llocs de treball
perquè, esclar,
si fan una vegada
un tratge,
ja serveix per sempre.
Exacte.
Faran uns quants tratges
per tothom
i després s'acaben la feina.
Fantàstic.
Bé,
aquesta pel·lícula
en blanc i negre
és una de les millors
representacions
i emblemes
de l'excel·lent cine britànic
d'humor,
drama,
ironia
i crítica inicial.
Aquí,
Alexander McKendrick
aconsegueix un film
d'una quantitat
magnífica,
d'un calat crític,
amb un desenvolupament
simpàtic,
dinàmic,
tan captador
de la nostra atenció
que ja voldrien
els millors directors
de cine
dels actuals anys
que estem ara passant,
dos mil i pico,
arribar-li
a l'alçada d'ell
amb magistralitat,
però en plan realitzadora,
encara que fos només
la vorera
de la caixa
porta cel·luloides.
És una cosa impressionant.
Andrés,
ara mateix,
si te fixes,
no paren de treure
pel·lícules
que ja hem vist,
que ja estan...
però no tenen
la qualitat
d'aquelles primeres,
desgraciadament.
Una pel·lícula
que es pot dir
que és entre mil,
de les que de quan en quan
es fan
i es plantegen
per sempre
junts a nosaltres
com fanals
de referència
i il·luminació
davant de la foscor
que està envoltant-se
per tot arreu.
I a sobre
ens omple
d'optimisme,
de gràcia,
d'esperança,
de bones lliçons
com la dels obstacles
que no deuen ser
més importants
que els nostres ànims
per poder-nos-ho saltar
i seguir per endavant.
Que bonica,
i partir endavant
sentirem
el tema principal
de la pel·lícula aquesta,
El hombre del traje blanco.
És el preludi.
Lo sentimo.
de la pel·lícula aquesta,
El hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
igual de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el meninas inferior,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
l Luigi del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
el hombre del traje blanco,
de la pel·lícula aquesta,
Fins demà!
Fins demà!
Andrés, preludi, preludi, eh?
Sí. Aquesta pel·lícula, que va ser feta l'any 1951,
té un anterior, que és de l'any 49,
que es diu Passaporte para Pimlico.
Pimlico.
Pimlico.
Sí, exacte.
Aquesta pel·lícula la va fer Stanley Holloway,
Betty Warren, Barbara Hurray,
Paul Dupuis,
John Statter,
Jen Hilton i molts més.
Bé, això és una comèdia,
que aquesta comèdia l'any 49, precisament,
va ser nominada Millor Història i Guió.
Bé, explica com el descobriment d'un tratat
provoca que la sección Pimlico,
una petita comunitat a la meitat de Londres,
es proclami independent
intenti actuar com tal.
Diguéssim, com si fos...
Ana, República Independiente de mi casa,
com si fos Miquel.
Sí, com si fos, t'ho diré jo,
amb més petita, lògicament, Catalunya.
Per exemple.
Exacte.
Això ve perquè pocs anys després de la Segona Guerra Mundial,
un grapat d'homes decideix
que havia arribat la hora de fer somriure al món.
I persones com T.E.B. Clark,
que és el que fa el guió,
Alexander McHendricks,
que és el director,
o l'actor Alec Guinness,
escribirien, dirigien,
interpretarien pel·lícules d'humor
que partint de situacions més o menys xocants,
inclús delirants a inverossímils,
i també van recórrer amb maestria a l'humor negre,
a l'absurd o a la caricatura,
aconseguirien, d'una manera paradògica,
retratar amb una mossegada molt destra
aquestes aspiracions i frustracions
de la societat britànica del seu temps.
I així van néixer les justament famoses comèdies
de la factoria Harling.
Bé, la premissa argumental de Passaporte a Pimlico
és, com en tantes altres ocasions,
autènticament descabellada.
Una bomba alemana, no detonada,
que uns nens fan estallar,
posa al descobert l'existència d'uns documents
que, segons una esbojarrada historiadora,
la gran Margaret Rutherford,
això és autèntic, la Margaret Rutherford,
que curiosament no s'entén per què no apareix el seu nom
amb la fitxa, amb els crèdits de la pel·lícula.
No apareix per res.
No apareix, no, no.
Bé, doncs aquesta dona avala la pertaneixença aquesta
del barri londinenc de Pimlico al Ducat de Borgonya.
Històricament pertany al Ducat de Borgonya,
en aquells temps medievals,
i el conseqüent dret dels habitants d'aquest barri
a independitzar-se del Reino Unit.
Comença, d'aquesta manera,
un tira i afluixa entre el govern britani
i els improvisats responsables
d'aquest nou estat fantasma
on les severes restriccions i obligacions de la postguerra
queden completament anul·lades
i es converteix, d'aquesta manera,
amb un paraís per estraparlistes
i unes altres gens de malviure.
És el que t'anava a dir, que Déu-n'hi-do aquí va cridar.
Aquí va cridar.
Que comencen ja a omplir els carrers
desafiant l'autoritat inglesa sobre el barri.
Una pel·lícula d'agárrate perquè aquí passa de tot.
Aquí està.
Llavors, lògicament, té la seva música,
encara que té diversos fragments,
podríem posar, per exemple, el preludi.
Doncs vinga, sentim-ho.
Lògicament, téma, sentim-ho.
Lògicament, téma, sentim-ho.
Lògicament, téma.
Lògicament, téma, sentim-ho.
Lògicament, téma, sentim-ho.
Doncs aquest és el preludi que estàvem sentint,
la cançó número 2 d'aquest CD que em donaves.
Andrés, la propera m'has dit que és la número 3?
Sí.
La pel·lícula es diu Marc Cruel.
És de l'any 53, també.
i el guió és d'Eric Hambler, una novel·la de Richard, mira, Nicolas, novel·la de Nicolas Montserrat.
No Montserrat, no, Montserrat.
amb S-A-A, no?
Sí.
Que curiós.
És un senyor anglès i es diu Nicolas Montserrat.
La música d'Alan Rastorn i el director Charles Friend.
Jack Hankwins, Donald Sinder, John Statton,
Dermon Halliott, John Warner, Stanley Bacquer,
Bruce Setton, bueno, un grapat d'artistes tremendos.
La pel·lícula, l'any 53, va ser nominada a l'Òscar el millor guió.
Això passa, una aventura, és curiós aquesta pel·lícula,
perquè, mira, és l'aventura d'un vaixell d'escolta d'un convoi britànic
durant la Segona Guerra Mundial.
Al començament de la guerra, el capità de Corbeta Ericsson
se li assigna al vaixell HMS, compàs, ros,
amb oficials sense experiència i homes que acaben de sortir
de la formació militar.
Déu-n'hi-do.
Tindrà que enfrontar-se al mar de l'hivern
i amb els temibles submarins alemans.
La pel·lícula és una adaptació d'un exitósíssim llibre
de postguerra, del capità que ja he dit, precisament de vaixell,
Nicolas Montserrat, i destaca, sobretot, pel tono realista.
Comença la Segona Guerra Mundial
i fan capità de Corbeta a un capità de la marina mercant.
I els oficials que se li assignen
no tenen cap experiència marítima
perquè són advocats o encarregats de fàbriques.
Imagina't, això era normal a l'esclata de la guerra
perquè no hi havia tants oficials
per el que realment es necessitava.
Ja des del principi, el capità,
que és el que ens explica la història,
ens explica també que l'autèntic enemic d'ells
és el mar.
I, efectivament, anem acompanyant-lo durant tota la guerra
sense cas i veure a l'enemic.
Es pot dir que és una de les millors pel·lícules
bèl·liques nàutiques,
sens dubte,
i no falta el toc british,
el toc britànic,
perquè és una pel·lícula marca Halling.
Algo fantàstic.
No, no.
Una sei d'aquestes pel·lícules
les farem en un cicle a l'antiga audiència.
Sí, s'ha de fer, eh?
S'hauria de fer.
Llavors sentirem,
és una miqueta llargueta,
però ja anirem tallant,
sentirem el preludi
i el nocturna
que composa la presentació d'aquesta pel·lícula.
Pots tirar una miqueta més endavant?
Sí, vols que tira una mica més endavant?
Sí, perquè en què és molt llargueta,
posem la part més interessant de la pel·lícula.
Vinga, posem-hi.
Vinga, posem-hi.
Vinga, posem-hi.
Vinga, posem-hi.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
.
Fins demà.
.
Fins demà.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Andrés, no ens queda gaire temps.
Hem d'anar recuperant una miqueta la vida.
el temps perdut, si et sembla, i t'hem d'acomiadar com Déu mana.
Recuperem les pel·lícules ràpidament que tenim per aquests dies.
Aquest mes que estem fent el cicle d'alcohòlics a l'antiga audiència.
Per demà dimarts fem El Fuego Fatuo.
Una pel·lícula de Luis Maller.
Una pel·lícula fantàstica sobre un home que està acabant el seu tractament de desintoxicació
amb una clínica privada i abans d'acabar comença a visitar amb aquella gent
que havia tingut ell contacte anteriorment.
Pel dijous d'aquesta setmana, dies cingüella del Ray Millen i Jane Women.
Pel dimarts dia 26, dimarts de la setmana que ve, mi nombre és Joé.
I pel dijous de la propera setmana, dies de vino i roses del Jack Lemmon i la Remig.
I ràpidament, pel proper mes i final de temporada, el cicle El bon cinema.
Dimarts i dijous, recordem, dimarts i dijous a les 6 de la tarda, i ara van les pel·lícules.
Vinga.
Cuobadis, uno, dos, tres.
Mamma mia, el vicari Dolot.
Irma la Dulce, que te calles, el alcon i la fletxa, doctor Loveli i camino a Bali.
amb Bing Crosby, pop-hop i Dorot i l'amor.
Tot això és a l'antiga audiència, al costat del camp de Mart, amb la col·laboració d'un euro per persona.
No, no, fantàstic.
I Andrés, a nosaltres només em queda dir que espero que tu hagis passat bé a la nostra companyia durant aquests mesos.
Jo, amb la vostra companyia, sí.
Jo el que espero és que els oïdors també vagin passat bé amb la nostra.
Que jo de cara a la propera temporada, que ja t'he dic ara, que sí que et renovo.
Moltes gràcies.
Que espero que vinguis, que t'esperarem per aquí, que t'estimem molt.
Gràcies, gràcies, gràcies.
Si ens volen de cara al mes d'octubre o una altra vegada amb el programa Ja Tardes,
doncs que aquí tornarem, no, Andrés?
Doncs molt bé, moltes gràcies. Jo content de col·laborar amb vosaltres.
Moltíssimes gràcies, Andrés. Fins la propera. Bon estiu.
Gràcies igualment i a tothom mateix.
Adéu-siau, bona tarda.
I mira, acomiadem amb el Mamma Mia,
que serà una de les pel·lícules que podré veure de cara al mes vinent.
Anava a dir al Centre Cultural Pallal, per allò per no perdre el costum,
perquè avui no ho havia dit encara.
L'antiga audiència.
Exacte, amb l'Andrés i Andrés. Gràcies, de nou.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!