.
Andrés i Andrés, bona tarda i benvingut.
Moltes gràcies, bona tarda.
Que demà em convides al cine.
Si vols vindre, pots vindre.
Home, ja m'agradaria, però ja saps que l'hora que ho fas
és més o menys l'hora que nosaltres estem aquí.
Però no em facis agafar il·lusions,
perquè jo penso, ja he trobat una persona
que li fa la suplència i vindrà a veure al cine.
No, no, però ja saps que ja és complicat, és complicat.
I tant, i tant.
Home, de cara, no, que tu tens fest.
No, no, és que perdona, que jo...
Va, i mira, de cara al juriol no pot ser.
Si a mi hi ha cine.
Menys agost.
Sí? Ah, doncs mira, que no et sorpreny un dia d'aquests al juriol.
Menys l'agost, juriol, setembre, ja, si Déu vol, anirem seguint.
Molt bé, molt bé.
Doncs mira, mira que t'ho dic, eh?
Programa alguna cosa d'infants,
perquè tu ja estàs aquí, nosaltres ja portem la motxilla.
Home, però al juriol podria ser que n'hi hagi alguna d'això,
ja està programat, el que no recordo quines són ara.
Home, no, és que és una màquina, eh?
És una màquina, Andrés.
Recordem les pel·lícules que hi ha per demà i també per dijous.
Exacte.
I si hi ha alguna coseta de regal, també comentem.
Mira, per demà, allà al cineclub que es fa a l'antiga audiència,
a la plaça del Pallol, a les 6 de la tarda,
però abans era gratuït, ara ja la col·laboració s'ha de donar només un euro.
Home, això és res.
Aviam.
Però val la pena, perquè la pel·lícula que passem demà és
Què fue de Baby Jane?
Una pel·lícula que tu...
Uncranyable, eh?
Imagina't, Bette Davis i Joan Cranford.
Déu-n'hi-do, eh?
D'aquelles pel·lícules clàssics, clàssics, eh?
Una d'aquelles pel·lícules no són de terror, no és de terror aquesta, eh?
No.
Però realment...
Té la seva intriga, la seva cosa, sí, sí.
Té el cor, perquè veus la lluita que porten elles dues.
I és curiós, perquè amb la vida real,
Bette Davis i Joan Cranford també s'odiaven a mort.
Què dius?
Sí, sí, sí.
Jo em pensava que anaves a dir que eren grans amigues.
No, no, no, no.
I resulta, i resulta que amb aquesta pel·lícula fan el paper de dues germanes i s'odien a mort.
O sigui, ja els hi venia com a Nell Laldita, cadascuna d'elles, no?
Bueno, però els hi surt, però a més a més de que van ser unes grans actrius,
a més a més, escolta, l'instint interior, el subconscient, ja era...
Ah, s'hi guanyava, no?
Exacte.
Explicarà una miqueta perquè si algú no l'ha vist sàpiga de què va
i si algú l'ha vist i no la recorda també ho sàpiga.
Molt bé, doncs digui.
És una senyora ja gran, que de joveneta havia sigut una estrella infantil del Bodeville,
una gran figura va ser, inclús es van fer nines amb la seva imatge quan ell era joveneta,
però esclar, passen els anys i lògicament es canvia i ja està.
I martiritza la seva germana, que també havia sigut, ja en molts temps,
ella més grandeta, una gran actriu.
Però resulta que la germana està incapacitada a casa seva, està al llit,
i, bueno, ella li fa la vida impossible aprofitant-se d'aquesta invalidesc,
però algú tremendo, tremendo, tremendo.
O sigui, s'aprofita que ella no es pot arribar a moure per poder fer-li de tot.
Només et diré ja en principi una sola escena.
Li prepara una rata per menjar preciosa.
Home, preciosa, preciosa, una rata per menjar, que vols que et digui la veritat?
Dona, escolta, tu podries menjar rata, és tan riquíssima.
Sí, sí, sí, però ja només et dic això, saps?
Imagina't tu quin odi, quin odi es porta amb les dues germanes.
Val la pena veure la interpretació d'aquests dos personatges.
I no va ser a causa, potser, d'aquesta pel·lícula, que això va sortir de les càmeres, Andrés?
Que no va ser al revés?
No, no, no, ja venia, ja venia.
Aquesta pel·lícula i després...
Joan Cranford era d'armastomar, eh?
Sí, és el que deien, que era una dona així, amb una...
La seva filla ja va escriure una biografia d'ella i, escolta, va ser algo tremendo.
Bueno, això ho tenim per demà.
Molt bé.
Però llavors passem al dijous, i el dijous és una altra pel·lícula dolça, tendra...
Quina?
En fi, inclús, me n'ho diré, et fas un fart de plorar...
Ai, que boi.
Home, de tan en tan ja va bé, així mirar, estraiem totes les tres.
Càmbia molt, però és preciós, eh?
Imitación a la vida.
Lana Turner, John Gaben, Sandra Dee, Mahalia Jackson.
És una Laura, és una jove viuda, amb una filleta petiteta, d'uns, no sé, uns vuitanyets, set o vuitanyets.
Arriba a Nova York, la dona amb la nena, disposada a treballar com sigui per arribar a ser una famosa èctriu.
Imagina't.
Bé, mentre està arribada allà, passeja per la platja, però la nena, que està jugant per la sorra amb una multitud de gent que hi ha, ella perta la nena.
Ostres, quina ansió.
Llavors resulta que es troba amb una senyora negra que també ha perdut la seva nena.
Anda.
I resulta que les dues nenes estan jugant juntes.
Ah.
Bé, les troben, en fi, en l'alegria, tot plegat.
La reinya, segurament.
Comencen a explicar-se una miqueta, i resulta que la pobra senyora negra no té casa, no té lloc on anar a viure, no té res de res.
I l'altre, doncs té un apartament petitet, esclar, escolta, està sense diners, i llavors es posen en allò que, mira, mor a primera vista.
Sí, sí, sí, sí, que es cauen bé.
Exacte, exacte.
I li diu, doncs mira, si vols, véns de casa meva, com que jo estaré tot el dia fora buscant feina i mirant de col·locar-me, tu fas les cosetes de casa.
I tu em dones un cop de mamí i et condo tot.
Ho mengem i tot plegat i així, i escolta, ens ho repartim. I així ho fan i així va passant la vida, fins que les dues noietes es van fent gran i, mentrestant, la mare també va triomfant.
Però llavors comença a vindre un problema entre la senyora de color i la seva filleta, que la filleta precisament és blanca.
I aquí comença a vindre el problema.
Però escolta, una pel·lícula amb uns treballs d'aquests actors, jo sempre procuro que les pel·lícules siguin bones i que els actors facin lògicament un gran paper.
Això és el que tenim per aquesta setmana. Demà, Què fue de Bay Vigeny i el dijous, Imitación a la vida.
A la tarda, a les 6. Es recorda que a partir de les 6 i quart, aproximadament, no es despatxen ja, no es deixa entrar ja la gent.
Saps que si no, clar, comença la pel·lícula i després tu la voldràs veure sencera.
Exacte, perquè no, és que després faig una cosa, abans, quan no es cobrava res, resulta que la gent venia a les 6 i quart, 6 i vint, 6 i mitja, 7 menys 20,
i esclar, no quedava bé, la gent es molestava.
Home, clar, ja és així.
Vostès veient una cosa important i et passen per davant buscant un seient i així, saps?
Bueno, però això ja ho sabem a partir de demà i el dijous a les 6 de la tarda.
Molt bé.
I ara, bueno, ja potser podríem anar acabant una miqueta amb el Tim Barton perquè, escolta...
Home, avui era l'últim programa, ja vam anunciar-ho, te recordes, Andrés?
Mira, primerament parlarem una miqueta de la pel·lícula Ed Booth.
Qui va ser Ed Booth?
Ed Booth jo me'n recordo.
Això és una pregunta d'examen, Andrés.
Però si ho vols fer...
No, no, torna-me la pregunta, torna-me la pregunta.
Aviam, qui va ser Ed Booth?
Ara m'he de fer la música de pressió d'aquella de l'1, 2, 3.
I si no recordo malament, pel que m'has explicat la setmana passada,
va ser un dels pitjors directors de cinema que ha hagut a la història.
El pitjor.
Un, home, pobra.
El pitjor.
Però ja li van donar l'Òscar al pitjor.
Està considerat el pitjor.
Però li van donar l'Òscar al pitjor director de cinema?
Sí, sí, sí, el pitjor.
No li han donat, home.
Però mira, en canvi, la pel·lícula que va fer Tim Barton referint-se a Ed Booth,
que lògicament ja deus suposar qui feia el paper d'Ed Booth, no?
Del Johnny Deeb, no?
No, no, no m'ha de res.
El Johnny Deeb, saps?
El Martín Landau, Patricia Arquet, Sara Jessica Parker, Bill Murray,
i diversos més que també valen la pena.
Mira, van tindre l'any 94 dos Òscars.
Millor actor secundari, Martín Landau,
que fa un paper amb el seu maquillatge fantàstic, de Bella Lugosi,
el que va fer el Dràcula, primera versió amb sonor.
Després, l'any 94, també, Globo d'Or, millor actor secundari, també Martín Landau.
Tres nominacions a part.
També aquest mateix any, dos nominacions,
BAFTA, el maquillatge, actor secundari, Martín Landau.
I l'any 95, l'any següent, Palma d'Or, tal, el festival de cants,
dedicada, o sigui, un premi per Tim Barton.
I l'any 94, dos prèmits del círcul de crítics a Nova York,
millor fotografia i actor secundari.
El gènere es divideix en diversos.
És comèdia, drama, biografia, cine d'entra del cinema i comèdia negra.
L'argument, més o menys, ho diré aviam si em sorbè.
Ed Wood és un jove director de cine,
un visionari sense cap formació acadèmica,
aficionat a vestir-se de dona
i amb molt poques oportunitats de fer pel·lícules amb un gran estiu.
De totes maneres, l'home no para i empenyat
de convertir-se en un director famós.
Després de juntar amb un curiós grup de personatges,
realitza pel·lícules de baix pressupost, excèntriques
i no molt cuidades, tècnicament,
sinó de qualsevol manera, per dir-ho així.
Molt malament, home.
Bé, tot plegat, que aquest home va fer alguna cosa fora de lloc.
Fora de lloc.
Es pot dir que a vegades se segueix el millor dels camins.
La independència o independització del corsé biogràfic,
per deixar-la despullada a l'obra, del respecte reverencial,
mostra el personatge amb la seva essència
i es pot dir que el més gran honor, a la veritat,
es aconsegueix fugint de la còpia respectuosa basada en el que és real
i optant per la creació inspirada que neix i creix a partir d'una idea viva.
S'ha de dir que això és un biòpic
i es pot dir que té ànima i personalitat pròpia
i que no va mentir gens el Tim Bartom a fer aquesta obra.
S'ha de dir que...
Com et diria jo?
Que està considerat que Ed Wood va ser un gènit.
Cuidado.
Sempre considerant que un petant...
Que un petant.
Sí, sí, un petant.
Que fa no sé com et dirà, però pot dir qualsevol cosa, no?
I un tors a sabates pel 100% del món de Hollywood
i l'home se les arreglava per financiar les seves pel·lícules
amb productors que només feien escombraries,
pel·lícules d'escombraria, no?, que es diu,
i li ordenaven rodar amb cinc dies,
a més a més d'escriure el guió amb tres dies.
Perquè vegis.
O ell els menjava el coco,
els de l'Iglésia Bautista,
per dirigir la seva gran pel·lícula,
que deia que era un plan nou
para otros espacios,
plan nueve,
otros espais,
però això sí,
pagant un preu.
Sí, que aquesta gent hauria de pagar un preu.
Gratis, gratis, les coses no surten, no?
I va haver un que li va preguntar,
diu, escolta, com ho aconsegueixes, Ed?
Com aconsegueixes que tots els teus amics
ens tinguem que batejar perquè puguis rodar una pel·lícula?
O sigui, caroi, era alguna cosa impressionant.
Era tremendo.
Fem una cosa, Andrés.
Anem a posar...
Perquè ja saps que avui parlem d'aquesta,
però també anem a l'altra.
Sí, sí, sí.
Posem una miqueta d'aquesta banda sonora?
Anem a posar-la.
Vinga, sentim-ho.
Vinga, sentim-ho.
Vinga, sentim-ho.
Vinga, sentim-ho.
Andrés, dona la mala el rotllo, aquesta cançó, ho sento molt, eh?
Perdona, ja sé que m'has dit que la pel·lícula tractava sobre la seva vida
i que jo m'imaginava que la banda sonora sigués dolça dintre del què
i que el van tractar tan malament com a director.
És una de les escenes que hi ha.
Mira, per acabar, per passar després a l'altre,
haig de dir primerament que va néixer el 10 d'octubre de 1924
i va morir el 10 de desembre de 1978.
Les resenyes diuen el següent.
Què?
Va ser un director, productor, guionista, editor i actor de cine nord-americà
i ha sigut considerat per tothom com el pitjor director de tots els temps.
Però, actualment, és valorat per alguns aficionats com a director de cult.
Veus?
Això ho diu, precisament, Tim Burton, que va ser el que va rodar aquesta pel·lícula.
I això vol dir molt.
I tant.
Diu que el Tim Burton va dir
M'agrada el fet que Booth sempre fos optimista, inclús amb les pitjors circumstàncies,
perquè aquest home estava convençut que ell estava rodant.
Ah!
Sí, sí, estava rodant una pel·lícula que era un director.
Que era genial, no?
Era un incomprès.
Exacte, no que estava fent un bunyol, no, no.
Que ell estava rodant.
Clar, clar, a més a més, segurament que ell i la seva passió de cara al cine
ho veien d'aquesta manera, però clar, segurament que si algú li hagués dit
a veure, pensa una miqueta, para i reacciona,
potser s'ho hauria pres d'una altra manera, no?
I una altra cosa, també del Tim Burton,
diu que la primera pel·lícula que ell va veure, precisament d'Ed, d'Ed Booth,
va ser aquesta que he mencionat abans, plan nou sobre l'altre espai.
Diu sobre la pel·lícula, explica ell, no?
Diu que la pel·lícula era espantosa,
però tenia algunes imatges que mai podré oblidar.
Però de lo dolentes que eren.
No, no, no, perquè hi ven algunes coses que et mira dintre de tot,
doncs escolta, no sé, és com aquell que es fa un rot,
i a vegades el fa amb una gràcia,
és un guarro que vam fer, tu has fet, però és un guarro.
Sí, no deixa de ser-ho.
Això, però escolta, no, no, ja és veritat, ja és veritat.
Hi ha alguna pel·lícula que, escolta, són dolentíssimes,
però hi ha alguna cosa que dius, mira quina troballeta,
llàstima que no...
Que no va acabar, que no va acabar.
Bueno, anem ara per l'altra pel·lícula.
Anem cap a...
Cent minutets, vinga, anem i aprofitem el temps.
I la pel·lícula és una pel·lícula que, en fi,
distreta, fantasia, lògicament, ciència-ficció,
Marte ataca.
Marte ataca.
Sí, una pel·lícula d'any 1996,
i lògicament de Tim Burton, per això estem parlant d'ell.
Home, clar.
I va sortir el Jack Nicholson, Glenn Close,
Annette Bekning, Pierce Brosnan,
Danny DeVito, Martin Short,
Michael J. Fox,
Sarah Jessica Parker,
Lisa Mari, Lucas Hans,
Natalie Portman,
Tom Jones,
Rota Steider,
Jim Brom,
Jack Black,
Pam Gere,
Christina Applegate,
Brian Halley,
Sylvia Sidney,
Barbara Schoender
i Joet Dombacher.
Això són...
Déu-n'hi-do, quina meravella, Andrés.
És una pel·lícula fantàstica, sí.
Llavors t'explicarem una miqueta.
Diga, diga.
Gènere, ciència-ficció, comèdia, paròdia i extraterrestres.
Que no faltin, que no faltin.
És una paròdia de les pel·lícules de ciència-ficció dels anys 50
i és que uns platets volants que venen de Marte
es troben sobre les capitals,
totes les capitals del món
i tota la humanitat conté la respiració
esperant veure quines són les intencions.
Entre tots aquests està el president dels Estats Units,
que el seu assessor científic
li assegura que són absolutament pacífics.
De totes maneres, els seus assessors militars
hi aconsellen que aniquili amb els marcians
abans que sigui massa tard.
Sí.
I allà a pel·lícula, saps?
Ja t'hi veig, ja t'hi veig.
Allà a pel·lícula, saps?
Sí.
Aquí Tim Burton es va atrevir aquesta vegada
en una comèdia de ciència-ficció,
com diria jo, bastant gamberra,
amb la que el realitzador responia
amb aquell angoixant Independence Day
i el repart coral, per dir-ho així,
anava empastifat, en tot el bon sentit de la paraula,
de primeres figures dint de curtes aparicions
i curts personatges,
com el cas de Pierce Brosnan,
Danny DeVito, Michael J. Fox,
però ja n'hem dit diversos,
tots els d'abans, el gran Tons Jones, exacte.
Sí, sí, don i dos.
Sí.
No s'ha de donar moltes voltes amb el cap
per interpretar que els verdaders protagonistes
d'aquesta pel·lícula
són uns petitets marcians,
amb uns capgrossos,
descarats, jugatons, ambbosteros,
disposats a acabar amb la humanitat
a la primera de canvi.
Amb el que toqui i tot.
Aquí està, o sigui que...
En fi, ells feien tot el que podia ser
per apoderar-se.
Igual que a vegades han fet alguns civilitzats
amb alguns estudis anys enrere, no?
Home, això de civilitzats,
que ho dius en Rintintín, eh?
Sí, sí, sí, perquè en aquells temps
d'Hernan Cortés i tots aquells temps,
mira que se'n va fer de massacres allà
al País Americà, allà amb els pobres llatins.
Ostres.
Jo sé de gent del Perú que diuen
van vindre aquí i se'n van emportar l'hort
i que ens van deixar res.
Res.
Sí, sí, sí, sí.
El que passa és que hi ha moltes vegades
que no trobo allò que els estan fent homenatges
i coses d'aquestes,
però mira, ho fan, Andrés, ho fan?
No, però saps què passa?
Que les coses, al final, encara que les recordis,
les he oblidat, encara que les tinguis dins de l'amint.
Acabem amb la música?
Sí, doncs mira, posem ja la música aquesta.
La setmana que ve parlarem d'algun personatge,
ja no parlarem ja de pel·lícules...
Bé, estem parlant d'un personatge
pel·lícules, però la setmana que ve
vull parlar d'algun personatge,
però no sé, en tinc molts,
però no sé, he pensat, he pensat,
què et sembla?
Ai, no m'agrada.
Ah, no, que si no encara no ho has dit.
Digues, Andrés, perdona.
Jorge Negrete t'assembla bé?
Jorge Negrete, bueno, bé, bé, bé.
Bé, Jorge Negrete, sí.
Ens despedim, doncs, amb el tema aquest de
Marte Ataca, amb la introducció
i quan surten els crèdits.
Doncs vinga, a més a més van a ser horrorosos,
aquells extraterrestres,
que espero que no siguin així els de veritat, eh?
I et recordo que demà, si poguessis escapar-te,
a les 6 de la tarda,
amb entrada només d'un euro,
que fue de vell vigent,
a l'antiga audiència,
a la plaça del Pallol.
Recordem, bona butaca, bon lloc.
Bona pantalla, sí.
I el dijous,
Imitació na la vida,
una magnífica i preciosa pel·lícula també sentimental.
Molt bé.
Andrés, moltíssimes, moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
I que els esperem tant dimarts com dijous,
a partir de les 5.
De les 6, de les 6.
Veus, mira que t'estic ensenyant i mira què he dit, eh?
Sí, sí, sí, per això ja et veig si és dit.
He dit a partir de les 6 i a més...
A partir de les 6, a l'antiga audiència,
que ja us esperem.
Ja et dic una cosa,
que ningú digui que això és de menys senil,
que tu ets molt jovenet, eh?
No, no, el que passa és que et estava pensant en una cosa
i he dit una altra,
perquè vegis, eh?
Perquè vegis.
Andrés, gràcies.
Fins la setmana que ve.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà!
Fins demà!