Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí, és molt, podríem dir que és molt sensual i no sé si molt tu, hem de dir-ho.
Bé, és molt pur, no?
Sí.
Perquè com que realment és només una guitarra i una veu, és com superdirecta, no?
I per cert, fem una cosa, comencem una miqueta amb la teva història.
Qui és Morphila?
Ui, aviam, Morphila.
Qui ets tu? Qui ets?
Qui soc? A veure, doncs, el 2004 era el meu primer disc,
com hem de fer pública, després vaig treure Miss Lios, I Love You i ara aquest.
És una mica el recopilatori dels discos anteriors en format acústic.
Més aquest tema nou, Van Banc i una versió.
I tu tenies sempre clar que el teu era la música?
Home, als 14 ens vaig voler una guitarra elèctrica.
Ostres, sí que ho tenies molt clar, eh?
Sí, no sé per què, me'n va agafar l'edèria i mon pare me la va comprar
i vaig començar a fer versions i tal.
I als 19 ja vaig començar a tocar en una banda.
Als 19 anys estàs en una banda?
Sí.
Déu-n'hi-do.
I a partir d'aquí ja, composar segurament, molta feina.
Sí, molts assajos.
Molts assajos.
Molts bolos.
I sempre a tu sola? Crec que no, no?
Sempre...
No, sempre en banda.
Jo sempre he tingut banda i després amb el projecte Morphila,
bueno, és un altre tipus de concepte, però sempre vaig amb músics.
D'acord.
I qui t'acompanyarà, hem de dir que aquí t'anava a dir qui t'acompanyarà, no?
T'acompanyarà la teva guitarra, perquè estaràs allò que es diu despullada sobre l'escenari.
Bueno, toca el Miranda, l'Ignasi Miranda, que va gravar el disc.
Ah, d'acord, d'acord.
No estàs del tot sola, llavors?
No, exacte.
El disc es va gravar en directe, tal qual el guitarra i jo,
i anirem així també, amb aquest format en directe.
Molt bé, molt bé.
I segur que el repàs, el que deies, d'aquest treball discogràfic
i que és un repàs també de la teva carrera.
És una miqueta mirar cap enrere.
Sí, mirar cap enrere d'una manera diferent.
Era la gràcia, no?
Agafar temes que d'entrada són molt canyeros i quasi inversionables
i donar-los la volta.
I ara ha estat difícil?
S'han deixat?
S'han deixat donar la volta?
S'han deixat.
Alguns no i alguns sí.
Alguns ja es van descartar d'entrada perquè eren d'entrada impossibles.
Sí.
Però jo crec que tots els temes, en el fons, són versionables, eh?
D'acord.
O sigui, es deixen tractar.
Perquè moltes vegades tu ja saps que depèn de...
A veure, segurament que sí perquè tu ets la creadora en aquest aspecte, no?
I saps com poder, fins a quin límit pot arribar fins i tot la cançó en si, no?
Clar, sí, sí.
Però bueno, en principi tot és versionable i tot és portable a diferents extrems, no?
És la gràcia de la música, no?
D'aquell Vamos Hacer Pupita que em deies que va ser el primer treball discogràfic
i fins ara, fins aquest darrer, has notat el teu canvi de dir
ostres, ara precisament que has fet aquest tot últim treball discogràfic
que has hagut d'agafar i metamorfosejar, diguem-ho així, algunes de les cançons.
Ostres, com he canviat?
O ha sigut una pauta que potser inconscientment has anat fent?
Sí, no sé, no m'he parat mai a pensar, no?
A dir, hòstia, fem balanç.
Sempre he estat bastant espontània i m'he deixat emportar.
Jo crec que Morfilles segueix sent la mateixa, sobretot en directe
i el format acústic quasi sempre l'hem estat fent, no?
Vull dir que és un format que qualsevol artista també té,
ja que sigui perquè va a ràdios o va a promocions o fa a FNACs, jo què sé, no?
Vull dir, és un format que sempre hagi allà.
Sí, llavors en aquest cas l'hem explotat, però clar, jo ja l'havia tocat.
És molt diferent, però et dona coses molt bones també amb el públic.
que és, no sé, és un altre tipus de relació, és molt guai.
No, és fins i tot, podríem dir, no sé, ara no sortia la paraula,
com el més intimista, no?
I com que crea un ambient més dolç, fins i tot, no?
Exacte, és superdirecte, superíntim.
De sobte estàs tocant a una mateixa sala que tu ja havies estat tocant
i tenc molta canya i estàs al mateix lloc.
Sí.
Però tot va ser en silenci, supercallat, allò ha segut, no sé, és supercuriós.
Pensava en el primer concert que vas fer així en pla d'intimista,
després de deixar-me una miqueta darrere la banda.
No sé si, dic que el primer concert que vas fer així amb guitarra i així més intimista,
no sé si et vas pensar, ostres, m'ha faltat aquí més xitxa o m'ha faltat en coses
o va ser, no m'ho puc acabar de creure, el que està creant-se, no?
Perquè, d'alguna manera, es va creant, també.
Una cosa és el que tu assagis, el que tu facis,
i una altra cosa és el que després et trobis, no?
Sí, a part és que té molt a veure amb com està la gent, no només tu,
sinó com està la gent, si està molt concentrada, si està molt ficada,
si està sensible aquell dia o no, i llavors realment és màgic.
I això és el que esperem que trobis aquest dissabte,
a dos quarts d'onze de la nit a la bequeria.
recordem que la venda d'entrada oscil·la anticipada de 8 euros
i a taquilla de 10, que està molt bé, no?
És un preu d'aquells que dius raonable, no? Anticrisis.
Sí, sí, sí, preu anticrisi a tope, perquè no pot ser.
Molt bé.
Una pujada de l'iba i tota la pesca.
Està fent una miqueta, jo que deia, és com l'àlbum vostre,
una miqueta de pupita fa, eh?
Tots plegats, sí.
Us vau avançar, us vau avançar el vostre temps, eh?
En aquell moment us vau avançar.
Us porta aquesta gira acústica a Tarragona,
però després cap a on camineu?
Com es troba a l'agenda?
He vist la vostra pàgina a internet
i està bastant bé, no?
Dentre del què?
Teniu un bon viatge d'aquí a un poquet?
Sí, bueno, aviam.
Després tenim Girona,
després Cerdanyola,
i estem tancant també fora de Catalunya.
Vam estar a Madrid presentant el disc també
i aquí a Barcelona, a l'Opegat.
Bueno, no sé, la qüestió és moure's
i el públic de Mofila és nacional,
vull dir que sempre hem sortit a tocar fora
i també espero fer-ho aquesta vegada.
I tant.
A més, també, si no recordo malament,
vau estar per Saragossa, per Donosti...
Si no és d'aquelles coses que dius
em moc per aquí a propet i ja està.
No, no.
Allà on vulguem,
allà on vulguin que la nostra música arribi,
obrem totes les portes que siguin necessàries, no?
Sí, sí, aparentment hem mamat quilòmetres, eh?
Vull dir que...
I ja ens agrada, ja ens agrada.
Per cert, Mofila,
explica'ns, quina seria la ciutat,
el teu lloc on sempre has pensat
aquí hem d'anar a presentar el disc
o aquí és on m'agradaria tocar?
Hi ha algun lloc que és especial
per allò que representi per tu personalment
que t'agradaria fer encara?
I potser no ho has fet?
A mi m'encantaria tocar a Mèxic.
A Mèxic?
Sí, a Mèxic.
Què té?
I espero fer-ho en breu,
bueno, en breu, no ho sé,
o l'any que ve,
perquè és un mercat que, bueno,
que sempre ha estat allà,
sé que la gent m'escolta,
que tinc seguidors
i, a part, és una cultura
que m'encantaria conèixer, no?
O sigui que espero, no sé,
poder fer aquest viatge.
Hem estat a Estats Units, també.
Molt bé.
I crec que, bueno,
ja és hora d'anar a Mèxic.
I com es va comportar?
El què?
La família americana, que teniu per allà.
Ah, bé, molt bé.
La veritat és que el públic és molt guai.
Sí.
Bueno, jo què sé,
hem estat a Austin, per una banda,
i després hem estat a Nova York.
Aquí al costat, aquí, aquí,
baixant a Magreta, aquí, aquí, al costat.
I després me'n recordo un concert a Queens,
que va estar molt bé.
Clar, pensa que, bueno,
jo tocava pels llatins, no?
Com si diguéssim.
Clar, clar.
Hi ha un mercat llatí brutal
i és la gent que t'escolta allà.
I estava pleníssim el dia.
Els li van cantar.
Hòstia, són conyeros.
És un públic superagraït.
És molt guai.
A més, allò que es nota, no?
Que els agrada la música
o almenys que estan ficats en concerts, no?
Sí, l'actitud del directe és genial.
Aquí, jo, una mica, sempre del que m'he queixat,
que el públic, en general,
té molts prejudicis
i li fa corte ballar o perdre el cap.
Sí.
I allà no tenen cap mena de mania.
Allà són molt espectaculars.
És veritat, això?
És espectacular.
A veure, nosaltres ens deixem emportar
una mica pel que veiem
o el que ens venen,
millor dit, per televisió.
I que els agrada molt l'espectacle, no?
Qualsevol cosa, aplaudeixen,
qualsevol cosa es deixen anar.
Exacte.
Com molt apassionats, no?
I sembla que no hagin de ser així.
Que normalment els americans
també els el venen així com bastant freds.
No, no, però és que va,
són supercàlids.
De part, són una gent supereducada.
Jo em vaig quedar de pedra.
Sí.
Són super, supereducats tots, sí.
I això del sentit de l'espectacle,
bueno, és obvi que s'estan flipats
perquè qualsevol lloc on vagis
et venen una hamburguesa
però tu venen d'una manera...
No, que te la menjaries
abans que comencessis a vendre-te-la gairebé, no?
Per la forma que ho expressen i tot, no?
Exacte.
I, què sé, entres a l'entrada
i dir l'hamburguer,
hi ha una hamburguesa gegant, no?
Vull dir, tenen aquest sentit de l'espectacle
que a mi m'encanta.
Jo trobo que aquí hauríem de tenir-ho també.
Aquí nosaltres som així com més coquets, no?
Som més...
Sí.
Ai, deixa-ho estar, ja farem, no?
Ja farem.
Ja farem.
Però bé, a l'hora també d'adonar-nos...
Jo crec que també, eh?
També tenim el nostre cor
i també sabem, no?
Reaccionar a l'hora.
Sí, sí, sí.
Doncs esperem a veure si aquest 2013
Morfila es compleix
i la propera vegada que en parlem
expliques com són el públic mexicà
i que has estat donant toms per Mèxic.
Sí, sí, tant de bo.
A l'hora també és que em ve molt de gust
i, bueno, ja ho estic planejant.
Molt bé.
I a veure si anem.
Però serien acústic o serien banda?
Perquè allà els mexicans jo crec que la potència
que té Morfila en si també els agrada molt, eh?
Sí, home, allà jo crec que són molt canyeros
el que passa que s'ha de veure,
s'ha de veure si és factible i tot això.
És que no és el mateix viatjar un que viatjar cinc, per exemple, no?
Clar, clar, no és el mateix.
Ja es veurà, no?
Què dius?
Ja es veurà.
Recordem que tenim el Facebook,
recordem que tenim el Twitter,
que tenim la pàgina web,
morfila.com
i que allà ho trobeu de tot.
Us segueixes prou, això del Twitter i del Facebook, tu?
Sí, això, jo soc molt activa, sobretot al Facebook.
El Twitter no m'he enganxat gaire.
Ja arribaran, ja arribaran les piolades, ja arribaran.
Ai, no ho sé, em fa com mandra,
no sé per què em fa més mandra.
El Facebook, mira, m'agrada més,
estic bastant connectada des de fa, hi ha molt de temps.
Sí.
Sí, sí.
I a partir d'aquí, clar.
I la gent va comentant
que t'he vist aquí, les fotografies,
aquells vídeos que algunes vegades no han de sortir,
però surten.
Sí.
Una mica de tot, no?
Sí, sí, però tot correcte.
Molt bé, molt bé.
Doncs, morfila,
que t'esperem a Tarragona aquest dissabte
a dos quarts d'onze de la nit.
Perfecte.
A quina hora vindràs cap a Tarragona, més o menys?
Vull dir, perquè si tens una prova de...
O sigui, si s'ha de provar abans.
Sí, tenim prova de prova.
Exacte.
I llavors, suposo que hem d'estar allà a les 6 o així,
més o menys 6, 7.
Sí, sempre has d'estar una mica abans.
Ho pregunto sempre perquè dic,
així obrirem la porta.
Normalment la tenim tancada i anem a obrir la porta.
Així que no tinguis cap mena de problema
a l'hora d'entrar, eh?
Val, d'acord.
Doncs, morfila, moltíssimes, moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Acabem de sentir aquest iroteig,
que aquest pobre xic no sé què t'ha fet.
Ai, bueno, mira...
Qui és aquest xic?
Qui és aquest xic que surt al vídeo?
Aquest xic és el Roger Berueso,
que és un actor i cantant,
que jo el vaig conèixer a cop de rock,
al musical, vaig estar treballant...
I es feiu, eh?
Es feiu, eh?
Sí, home, i tant.
Sí, per això t'ho deia, que es feiu.
I és un encant.
I llavors sempre hem tingut molt bon rotllo
i sempre em deia,
hòstia, si vols, qualsevol posa, vinga, no sé què,
apunto...
I mira, t'he agafat la paraula, no?
T'he agafat la paraula.
I aquí vaig dir, eh, vinga,
eh, Roger, vine cap aquí.
I era molt guai.
Ens vam passar superbé.
El rodatge va ser molt, molt dur,
perquè hi havia molt de vent.
Si vam anar a Monegros a rodar-ho un dia,
vaig tornar,
i jo pensava que faria calor,
que seria allò, bueno,
donarà l'aspecte esquiu, no?
Bueno, fotia fred,
a part feia molt de vent,
que ja es veu al vídeo que es feia
tot els tres pentinats,
i era molt agobiant.
O sigui, ja ens tornaven bojos.
és aquell vent que no et deixa viure,
però t'hauria de fotre el cotxe constantment.
I va ser superdur, però bueno, era.
Sí, perquè teòricament
tenia que donar l'opció
allò de l'oest americà, no?
Sí, exacte.
En plan aquell...
com si fos en un desert.
Sí, tipus Colorado.
Exacte.
Sí, sí.
Mala meva.
Doncs això,
aquesta cara de fred que tens,
que se't nota en alguna escena,
és que és veritat, no?
Sí, sí, exacte.
I que dius, ostres,
podríem haver esperat una miqueta,
no sé de cara...
Però quan ho vau gravar?
De cara a l'estiu?
No, a setembre era.
A setembre.
Bueno, a setembre,
deu-n'hi-do, estic.
Sí, sí, sí.
I ho vau trobar.
Clar, vau trobar un dia d'aquests
que passa de tant en tant
i que deixa que el setembre
sigui una mica fred,
mira, el vau enganxar a vosaltres.
Sí, sí.
M'ha catxin.
Jo convido a la gent
que entri al YouTube
i que vegi que el videoclip
es diu Bang Bang
i que trobo força interessant, no?
Aquesta partició que feu
entre tu i ell, ell i tu.
Sí.
Home, és diferent, no?
La veritat és que amb la Marta Puig,
la directora de Liona,
deien de fer alguna cosa diferent, no?
La típica història.
Uau.
Doncs va, els dos allà al desert,
hòstia,
algú així com molt anímic, no?
Molt expressiu
i el partir pantalla,
doncs, hòstia, ens agradava.
És típic la seqüència
i era un repte, també,
a nivell de interpretació
i, bueno, està bé, està guai.
Però qui representa
que ell és una miqueta
aquell home que t'ha deixat
o que tu l'has de deixar amb ell, no?
No, és mútu.
És una relació d'amor i odi.
De clar, de clar.
És que tu acabes crient, eh?
I dius, treu la mà,
home, per l'amor de Déu,
que li faràs mal.
O sigui que al final
te fiques, eh?
Te fiques
encara que estigui
a pla partit, eh?
Te fiques dintre, eh?
Jo agafaré la mà, home,
agafaré la mà, pobreta, home,
que està patint.
No, no, és que te fiques, te fiques.
Doncs, Murfila,
moltes gràcies
per atendre la trucada
de Tarragona Ràdio.
Que vagi molt bé per Mèxic
i t'ho dic ara que segur.
Que si t'ho planteges,
que jo crec que
te'n sortiràs
com ho portes fent
durant tants anys
i esperem
molts més
dins del món de la música.
gràcies i t'esperem a Tarragona
aquest dissabte
a la vaqueria.
Molt bé, gràcies.
Un dissabte.
Un pato, n'és.
Un pato, n'és.
Adéu-siau.
Quedan més bales.
Hay banderas a media hasta
Tus objetos se subastan
Todos quieren recordar
que un día disparé
y no dejé ninguna bala suelta
Todas fueron a parar a ti
Tu corazón saltó
volando por los aires
despidiendo el poco amor
que te quedó
Yo me dejé llevar
Fue un simple vanguard
Qué trágico final
Se han muerto las palabras
Ya no te quedan más balas
Qué trágico final
Demuestro tanto amor
y tanto miedo
Palabras que se van tan lejos
Y envenenan el universo
No podré
No podré
Escapar a este dolor
No podremos escapar
Y un día disparé
Y no dejé ninguna bala suelta
Todas fueron a parar a ti
Tu corazón saltó
Volando por los aires
Despidiendo el poco amor
Que te quedó
Yo me dejé llevar
Fue un simple vanguard
Qué trágico final
Se han muerto las palabras
Ya no te quedan más balas
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
Gràcies.