Andrés, Andrés, de nou, bona tarda.
Bona tarda.
I avui ens n'anem al cinema.
Bé, ara mateix ja s'està fent cinema.
A més a més té a veure amb el món del Toret.
Sí, aquesta tarda, com tots els dilluns,
que vam començar ja fa aquesta la quarta setmana,
els dilluns a la tarda a les 5 i mitja,
allà al casal Sanitas Tarraco,
on tenen abans les germanetes dels pobres,
fem cinema.
L'entrada és totalment gratuïta.
I avui estem passant en aquests moments
una pel·lícula que es diu Tarde de Toros,
on surt el Rafael Ortega,
el Bienvenida, el Vera,
en fi, una pel·lícula dirigida
per la Dislau Batge,
potser una de les millors pel·lícules de Toros
que s'han fet a Espanya.
Una pel·lícula distreta,
amb grans toreros, que això a més a més ajuda
que qui li agradi els Toros
gaudeixi d'una bona projecció.
Doncs sí, doncs sí.
El que passa és que ja no arribem,
perquè això ja ha començat,
no, Andrés, el que sí que podem fer és...
És dir-te-la la setmana que ve.
Exacte, quina serà?
La setmana que ve, el dilluns dia 19,
fem una pel·lícula d'una nena
que es diu Anni,
una pel·lícula preciosa, musical 100%
i divertida, com no et pots arribar a imaginar.
Una pel·lícula que val la pena anar-la a veure.
Surten gent important,
surt la Carol Burnett,
que va ser una d'aquelles còmiques tan bones,
a qui fa de dona dolenta,
que vol, en fi, guanyar-se una herència de mala manera.
I la nena, amb el seu encant,
les seves cançons, la seva gràcia,
és treta d'un orfelinat
per un senyor molt ric
que vol fer una setmana de campanya
de benestar pels nens.
I ell se n'aprofita d'aquesta nena
que està en un orfelinat
per fer-se la propaganda.
Se n'ava així, no?
Aquesta és la cançó principal de la pel·lícula.
Sí.
He de dir que no,
que no serà tomorrow, com diu la cançó,
sinó que serà la setmana vinent el proper dilluns.
Exacte, el dilluns a les 5 i mitja de la tarda.
On està això?
Doncs està a l'Avinguda Catalunya,
número 54.
Molt bé.
L'entrada és totalment gratuïta.
I hem de dir que a l'antiga audiència,
ja venim avisant
que normalment acostumava a fer cine
els dimarts i els dijous,
però aquesta setmana
tenim el Festival de Cinema Rec,
que ens tapa allà els dies de projecció nostre.
Que es va encetar aquest passat cap de setmana.
i a més a més tenim les eleccions
i els partits polítics,
alguns fan servir la sala pels seus mítings
i també ens fa molt bé les projeccions.
Llavors, quan tornem a fer cine?
Deixa'm que t'ho pregunti.
Quan tornarem a fer cine, Andrés?
Mira, el dimarts, dia 27 de novembre...
Ui, ja ens anem cap al final de mes ja.
Sí, sí, final de mes
i passarem una gran pel·lícula
que és Orfeo Negro.
Oh.
Orfeo Negro és una pel·lícula
que va ser precisament
on es va començar a descobrir el món,
el ritme de la bossa nova
i tot l'ambient festivalero
dels carnavals de Rio.
Una pel·lícula que quasi-casi
es podria dir que és un documental,
perquè té el seu argument,
però passa molta acció,
però en viu, eh?
a dins de tot el carnaval
de Rio de Janeiro.
O sigui, una pel·lícula
que se'ls veient per veure
com fan aquella gent al carnaval
i això que és una pel·lícula
que ja té els seus anyets, eh?
Perquè és de l'any 59.
De quina data és?
Del 59.
Del 59.
Si hem ballat samba.
O sigui, que imagina't.
I bossa nova, saps?
Ja que convingui.
Alguns temes musicals, fantàstic.
N'imagino.
Fantàstic.
Però això serà fins al dia 27...
Això, el dimarts 27...
De novembre.
De novembre, sí.
Llavors, sabem que allà comença
a les 6 de la tarda
i la col·laboració econòmica
és d'un euro.
O sigui, que val la pena.
Està molt bé, està molt bé.
Perquè la butaca és còmoda,
la pantalla és gran,
allà val la pena.
A més a més, recordem també, Andrés,
que està adaptat per cadira de rodes.
Sí, sí, sí.
Per qual cosa, doncs,
les persones que tinguin...
Hi ha ascensor,
hi ha bon moviment en aquest aspecte.
Fantàstic.
Bé, i llavors,
em dedica avui,
acabarem ja d'explicar...
No, no ho sé, no ho sé.
Que m'ha sortit de l'ànima, Andrés.
És que aquesta banda sonora...
És que t'agrada tant aquesta banda sonora...
No, no, és que és fantàstica, eh?
Bueno, ja no saps ja, en fi,
per què haig de acabar.
Sí, sí.
A més, és la banda sonora
d'una pel·lícula
que jo crec que hi ha molta gent
que mentre que anàvem escoltant-la,
que anàvem fent,
doncs potser se'ls ha posat
més d'una vegada
la cara de gallina
sentint aquesta magnífica banda sonora.
I jo hem de dir,
Andrés,
tu te recordes les últimes cançons
que vam posar, no?
Sí.
Maques, maques.
Doncs imagina les que queden, eh?
Que anem ja a la recta final.
Sí, sí, sí, però no sé
si els podrem posar pas totes, eh?
No, es queden poquetes, no?
Bueno, mira, en queden...
Quantes?
Doncs mira, podríem anar per la primera, doncs ja.
A veure, quina?
Doncs mira, la dotze,
que es diu Jameson
i canta Selvileny.
Doncs vinga, sentim-ho.
A veure, quina, sentim-ho.
Andices.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
falla!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcia!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Is!!
és Sharon McGeer,
va aconseguir que el mateix èxit
es repetís amb la versió filmada,
o sigui, amb la pel·lícula,
de la vida convertida en diari
d'aquesta trentanyera britànica,
perquè la persona de la pel·lícula
té ja 30 anys,
i busca un lloc amb el món
apesar de tots els obstacles
que aquest li posa amb el seu camí.
L'explicació lògica d'aquest fet
és que darrere de la producció
i del guió del film, de la pel·lícula,
s'amaga la mare,
ni ho direm així, de la criatura,
que és Helen Fielding,
una periodista que va aconseguir que la vida,
Bridget Jones,
s'alçés amb el reflexe dels problemes,
inquietuds de les seves apassionades lectores,
però sense descuidar amb els seus lectors masculins,
degut a que el diari Bridget Jones,
més enllà d'un apropament
així mig vetllat a postures feministes,
és una mera recreació de l'eterna guerra dels sexes.
perquè s'ha de dir que aquí la noia
està entradeta amb quilos,
ella es vol aprimar,
vol trobar l'home de la seva vida,
i quanta gent no està així,
tan homes com dones,
no creiem que només són les dones,
sinó els homes també.
Però bueno,
parlem un momentet,
perquè la música és el que també agrada molt,
i ara sentirem interpretat per Patrick Doigley,
és només un diari.
a vihee a Ciglió.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!