El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonell, el nostre amo i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell
quan el català sortia a la mar.
Mira que em sap greu, eh? Ho sento molt, però és que s'ha de tallar això, eh?
Avi, ara estava veient la cara dels nostres convidats,
gaudint d'aquesta manera, fem una cosa, després la poso encera per a vosaltres, eh?
Saps què passa quan sento això?
Quan vaig anar a Cuba, del meu avi no se'n recordaven,
però encara recordaven els catalans que van anar llavors amb aquell barco,
que els inglesos i els americans van ensorrar
per promocionar aquella guerra contra Espanya,
però té uns records molt bonics, Cuba té records molt bonics
i sempre hem estat apreciats a part d'uns i altres.
Però a part d'això, anem a disfrutar d'aquesta companyia que tenim avui.
Doncs sí, doncs sí.
Podem parlar amb l'Amadeu,
que és el nostre, podríem dir, convidat estrella, entre cometes, no?
Sí, perquè resulta que l'Amadeu i la seva filla,
resulta que diu que fa temps que s'escolten, que s'ascenten,
però jo, per què no vinga?
Perquè llavors, clar, que una cosa que et diguin per a la ràdio,
que t'escolten, mira, és quedar bé.
És quedar bé.
Ara, el que ha de bé és que vinguin i compartir un rato d'aquesta manera.
No ho entens? Això és el que diu això.
Jo agraeixo aquest pare i fill, eh?
Sí.
Amadeu, bona tarda.
Bona tarda.
Què li sembla? Aquí en directe és diferent, no?
Això d'estar a casa tranquil·lament veient com es fa la ràdio.
Completament diferent, però molt bonic.
Li ha agradat?
Sí, sí.
I algun dimarts que m'hi hagi l'avi, tornaré a vindre.
Doncs vinga.
Si em deixe vindre.
La teva companyia sempre... Mira, aquí, mire, si ja no seiem, que pots donar-te el nom,
i aquest ja està esperat per tu.
Sí, home, eh?
Home, clar.
Després saps què passa?
La Sílvia i jo, a vegades, hi ha moments que si algú al davant no puja tant la sang,
saps com vull dir?
Sí, sí.
Perquè, escolta, que a vegades provoca, provoca, i jo a vegades ho he de callar, i és el que diem.
Va callar, va callar.
I sí.
Això para cuaresma, el va callar.
I si algú, doncs, i és bonic, saps que hi hagi algú, queda trist una persona,
que sàpigues que t'escolten, però no saps com.
Però t'enpareixo que la ràdio és una de les coses molt interessants, més que la televisió.
Sí.
Perquè la televisió, per exemple, si una senyora està fent el menjar a la cuina,
se li pot cremar el menjar.
En canvi, si està amb uns auriculars, fa el menjar i va seguint.
Estàs al vàter, pots escoltar la ràdio.
Estàs en un altre punt que vas...
No, que te la pots emportar a tot arreu, eh, avi?
Te la pots emportar a tot arreu.
No, que estàs a casa teva amb la teva intimitat.
Estiguis com estiguis i com vulguis, la ràdio te pot acompanyar.
En canvi, la televisió, que després tu sí, és molt bonic, però aquesta intimitat de la ràdio no és el que la gent...
Si la traguessin la ràdio, crec que la gent la enyorarien.
Jo et puc dir que la tarragona ràdio és la tarragona de casa meva.
És la ràdio de casa meva.
És la que escoltem.
Durant el dematí i durant la tarda.
Quan hi som, perquè si no hi som, no l'escoltem, no?
Però, i quan surt l'avi Ramon, pots escoltar l'avi Ramon.
Vaja, gràcies.
El tenim fidel, eh?
El tenim fidel.
I a més a més podem dir que és veritat, eh?
Podem dir que és veritat.
I la Mònica, què dius d'això?
Mònica.
A veure, jo sempre he estat acostumada a que a casa sempre posaran la ràdio.
Llavors, jo quan estic a casa necessito posar la ràdio.
O sigui, música, sigui el programa...
A més, és que m'ha agradat aterrar una ràdio al cap de setmana, encara que no fan programa,
la música està molt bé.
O sigui, la varietat de música que hi ha és molt bona, no?
O sigui, que és el que deia de la televisió amb la ràdio.
A mi em fa companyia la ràdio.
I a mi la tele m'atabala.
O sigui, jo una estoneta vale, però la tele a mi m'atabala.
Jo no soc de tele.
O sigui, tele, veure una pel·lícula, una sèrie, algú concret,
perquè, a més a més, amb el que fan últimament a la tele,
Déu-n'hi-do.
Sí, doncs, bueno, gràcies per aquesta coseta.
Avui també tenim una altra companyia.
Sí, també.
Avui tenim dues estrelles, a més a més, a banda i banda, eh?
És interessant, perquè a vegades la gent no ens en donem compte.
Els anys t'ensenyen i veus les coses.
Però hi ha una cosa important.
Per exemple, parlem dels segells i després del col·leccionisme.
Segells, dius que és un segell.
Però fixeu-vos-hi que és curiós.
A vegades un rep una carta, mire l'adreça,
oh, mira quin segell més important, oh, mira que és bonic aquest,
no me l'havia vist.
El retalla i el posa en un lloc.
I llavors se'n dona compte, quan en té uns quants,
escolta, ara me'ls replegaré, ara els guardaré.
Ja comença, sense donar en compte, a col·leccionar una cosa molt important,
perquè, a part de ser important, és història.
És història perquè els països, gràcies als segells,
a vegades sabem com eren, com anaven i saben de ser.
Gràcies amb això.
I amb el col·leccionisme passa el mateix.
Mira, el pare em va deixar això,
que l'he de fer això, però, bueno, mira, està bé.
I llavors, el curiós és que hi ha una persona,
diu, això, replegues?
L'altre dia em vaig donar,
em sap en què en tinc a casa i ja t'ho donaré.
Prou, prou.
Perquè, cony, si aquest ho replega,
Déu valgué això, Déu valdre.
I allò no li val res perquè el que té no té importància.
Jun, allò si donés a qui col·lecciona,
o entitat que col·lecciona,
allò és un valor.
Però no, aquell egoisme,
di, cony, si aquest ho replega.
Després, a vegades també et passa això,
això, replegues?
Bah!
Però al cap d'un temps també diu,
escolta, no tenies uns papers,
o no tenies uns revistes,
no tenies unes postals,
o uns segells que,
coll, no vas dir que no volies res, això?
Llavors,
llavors crees una altra d'això.
Després hi ha entitats, per exemple,
que, per exemple,
doncs clar,
hi ha més morbo,
es presta més a protagonisme,
la gent vesteix més,
en el sentit
que sempre hi ha qui es pot posar una medalla,
qui pot conviure d'una altra manera,
i en canvi,
entitats,
com per exemple la Filatèlica,
que fa molts anys,
ha tingut bons filatèlics,
té,
ja junt,
junt amb els col·leccionistes,
porten.
La prova està
que ja fa 31 anys,
o no sé quants,
que es fa,
després jo parlo amb ells,
jo ara només parlo per mi.
Ens fa la presentació,
s'entén,
s'entén.
I pensa tu
que cada any
hi ha hagut
participació.
Gent nova,
aquells veterans
que no poden deixar
de participar,
a vegades es troben
que,
però bueno,
hi ha,
hi ha.
i això,
doncs clar,
jo crec,
i el divendres
tenim la satisfacció
a la Diputació,
ah,
digui,
el divendres,
a les 8 de la tarda,
tenim la satisfacció
de veure coses
que a vegades
no hi penses,
i dius,
coi,
això,
però quina quins segells,
però d'on és això?
O un col·leccionista
que porta una cosa rara,
dius,
rara o no rara,
rara per tu
perquè no ho coneixies.
Clar,
perquè no ho li has dit mai.
És com si fos una lliçó,
una lliçó
que a vegades
els col·legis
no els ensenyen
ni les universitats,
però és una lliçó
de la vida,
perquè l'important
no és el que d'aprens
als llibres,
l'important
és el que d'aprens
de la vida,
i la vida ens ensenya
moltes coses
i en aquesta exposició
pots depèn
de moltes coses
que desconeixes.
Jo parlo,
però mira,
com l'avi,
que parla,
parla,
i d'això,
però jo crec
que aquí hi ha dos representants
de la filatèlica
que són més adequats
per parlar d'aquesta cosa,
que ells ja són veterans,
i ja estan,
no diré,
no diré curcats,
perquè el curcó
d'un moble,
si és antic,
hi ha aquest pic de curcó
que és el que conserva
l'antigüetat.
Aquests senyors
no estan curcats,
estan en tots els sentits,
l'afició
i les ganes
de participar
i fer
alguna cosa
per la gent.
I aquí tenim
el senyor Moisés,
el senyor Felip,
que ells,
val més que ens parlin ells
del que és la filatèlia,
la societat aquesta,
i nosaltres,
l'Amadeu,
la Mònica i jo,
escoltarem contents,
perquè sempre aprendrem
alguna cosa
d'aquests veterans
de la filatèlia.
A mi també apuntim a mi, eh?
Home, tu,
tu,
valenta tu,
valenta tu
per deixar-t'ho perdre.
És això,
és això.
Senyor Moisés,
bona tarda.
Bona tarda.
Doncs aquest divendres
tenim la inauguració
d'aquesta exposició,
tornem una altra vegada
a la Diputació?
Sí, sí,
afortunadament,
perquè molta cosa,
el que ha dit
l'avi Ramon,
sí,
abans totes les cartes
portaven segells,
totes,
però avui
més del 50%
no en porten
de segells,
i per això les entitats
ara fem més
en general
col·leccionisme,
que també és bonic
perquè el que ha dit ell
de plegar un segell,
plegues un segell
i ara,
doncs,
plegues una tapa de cava,
una altra tapa de cava,
un calendari de butxaca,
un altre calendari de butxaca,
un sotagots,
un posagots,
un punt de llibre,
caixes de llumins,
hi ha mil coses
per anar recollint
i se conserva,
se conserva la filatèlia
però totes les entitats
eren filatèlia
i numismàtica,
avui és filatèlia,
numismàtica
i col·leccionisme,
quasi totes aquí,
almenys aquí a Catalunya.
S'ha hagut d'obrir
una miqueta més el ventall,
però és a mena causa d'això,
no?
Exactament,
perquè la veritat és que
segells,
les cartes,
quasi no en posen.
No,
a més ara
t'ho posen
aquells segells
directament
i ja
no fa falta.
Avui Correus
només fa segells
pels col·leccionistes.
És el que anava a dir,
exacte,
és veritat?
Sí,
perquè no s'hi posen
a les cartes.
Bé,
doncs com anava dient,
la gent va posant,
va col·leccionant,
va col·leccionant
i el que ha dit
que això t'ensenya,
perquè hi ha una dita
que a mi me la van dir,
me la van ensenyar
molts anys,
que si hi hagués
un altre diluïdor universal
i s'afonés tot
i allà amb un racó
d'un arbre
o d'una roca
quedés d'una col·lecció
de Filatèlia,
se podria tornar
a refer el món
perquè la Filatèlia
parla de tot.
Personatges,
flora,
fauna,
castells,
vaixells,
trens,
gossos,
de tot,
parla de tot.
O sigui,
si trobessis una col·lecció,
doncs mira,
això era així,
això era aixà,
això t'ensenya.
i en quant a les altres coses
de col·lecció hibre,
doncs passa el mateix.
Ell ho ha dit bé al començar,
que sí,
vas plegant,
vas plegant
i que això ensenya
i, per exemple,
perquè el segell
no és tindre un segell,
hi ha un personatge,
hi ha un castell,
doncs has de buscar
la història d'allò,
una mica,
eh?
El personatge,
la flor,
la fauna,
de tot plegat
i així,
doncs t'entretens
i poses col·leccions
i la gent,
doncs un és aficionat
en una cosa,
l'altre és aficionat
en l'altre,
et venen,
et pregunten,
escolta,
i això,
perquè nosaltres aquí
ja vam intentar,
no vam intentar,
ho vam fer,
quan feien l'exposició,
a cada escola,
enviàvem una carta
i els presidents
de la SAMPA,
els pares i mares
de família,
també la feien
pel director
i venien
i ho veien
i preguntaven
i els ensenyaves coses
i se'ls oferien coses
també,
deixes ells usats
perquè si volguessin
començar,
però van deixar
de vindre
i jo vaig anar,
perquè jo vaig ser
director de vuit anys,
vaig substituir
el que la va fundar
el doctor Capell,
que era un traumatòleg,
ell la va fundar
l'any,
junts amb altres companys,
el senyor,
el senyor Regasens,
el senyor
Roc
i d'altres,
no?
I llavors
em van dir
que no veníem
perquè els nanos
a portar
un grapat de nois
pel carrer
que hi havia perill,
que a alguns
s'escapés
i li passés alguna cosa,
els professors
no volien de...
I llavors van determinar
de portar
unes vitrines
a cada escola,
una setmana,
i tindre-les allà.
Llavors,
anà un de nosaltres
a mitja setmana
i dir-li,
bueno,
què us ha agradat d'aquí?
Què heu vist?
Què voleu preguntar?
I això
no es va poder fer,
no es va poder fer
perquè ens van dir
a l'Ajuntament
que sí,
que sí,
que sí,
que sí
i després
no ha sortit,
no ha sortit.
Perquè ja que no venien ells,
allò de que
si Maume no va a la muntanya,
la muntanya ha d'anar a Maume,
no?
I ho vam intentar
i no va ser bé.
I la cosa és així,
ara fem la 31 exposició ja,
aquest any.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí.
31 anys.
Sí,
tots els anys correlatius?
Sí, sí, sí.
O ha hagut algun moment,
alguna parada?
No, l'any 10,
l'any fa dos anys,
no l'havíem pogut fer.
No l'havíem pogut fer
perquè
es va canviar de president
i
ens vam posar damunt
de les dates,
vam fer obres,
vam fer obres al pati
de la Diputació,
que és on les fem,
i
trucaves
i
no, no, encara no,
encara no.
I vam dir,
bueno,
i com és això?
I bueno,
és que encara
estan fent obres al pati
i total,
que se'ns va posar
el novembre damunt
i
prop de Nadal
i no ho vam poder fer,
no ho vam poder fer.
O sigui, ja estima.
Perquè, a més,
quan vam anar un dia
personalment,
perquè sempre ens deien
per tal com no,
efectivament vam anar allí
i encara al pati
hi havia unes embestides
que feien obres.
I va ser l'any 10
l'únic
any que no s'ha fet.
El vam fer l'any passat
i el vam fer ara
justets
perquè sempre anèiem a empreses
i tot això,
però bueno,
amb ganes
se pot fer més i menys.
Però el bonic,
el bonic d'aquell dia,
és
si ets observador
les cares que veus
quan veuen el que veuen
no s'ho esperen.
Clar, clar.
Diuen
o què et seix ells?
Coi.
Doncs jo,
clar,
perquè n'hi ha que són obres d'art
de països,
clar,
i clar,
de tants països.
I com pot ser?
Oi, coi,
que ets d'aquí,
de l'Àfrica,
com pot ser això?
Després,
col·leccionisme.
dius,
oh,
de xina,
de postals,
de sabó,
de tantes coses
que no te les esperes.
De sobrerets de sucre,
per exemple,
també.
dius,
però com pot ser
que hi hagi gent,
que hi hagi gent
que repleguen aquestes coses?
Llàstima,
ara me'n dono compte jo
del que he tirat.
Jo deia jo
que això,
saps com ho dic?
És bonic,
aquesta espècie
de cosa
que se sent
quan entres allí,
saps?
És com
quan vas a un palau
i entres
i veus aquells salons
i dius,
ostres,
la gent aquí,
com vivien,
com d'allò,
no?
Doncs,
quan això,
entres allí,
aquesta exposició,
dius,
ostres,
com és que hi ha gent
que repleguen això?
Sí, sí.
Gràcies a...
No, perquè,
avi,
està dient una paraula
que m'agrada molt
i el senyor Madeu
també fa xicar així
amb el cap
perquè jo crec
que tots els col·leccionistes
no sé si han començat
com a replegadors.
Sí.
Jo,
no sé,
si a mi jo...
A mi,
et saps que sempre
m'han catalogat més
com a replegador
que col·leccionista.
Perquè jo,
quan he anat
inclús a algun país
i he anat a un pesto,
això que diu ell,
et posa goig,
sucre,
algun segell raro,
el que sigui,
no era per mi,
perquè jo això
no ho col·leccionava.
Però com ara,
eh?
Com ara em trobo
que això de llibres
en tinc...
Doncs mira,
jo sé que no ho col·leccionaré
perquè no...
Però penso,
calla,
aquell que se n'arreplega,
aquest li donaré.
L'altre,
d'allò.
Perquè sé
que jo,
aquells pocs que tinc,
o això que he anat
arreplegant,
ha sigut
aquell instint de replegador
per gent
que saps
que són
col·leccionistes.
I saps
aquella petita cosa
que tu li dones
augmenta
el col·leccionisme d'ell.
I és llàstima
que a vegades
una cosa que la tens,
la veus abandonada
d'un pesto,
jo ho arreplego.
Penso,
però és que
insistimament,
quan veig una cosa,
ja sé qui és
el que col·lecciona allò,
ja sé qui és
si ho arreplega.
O sigui,
no ho agafo
perquè sí,
com si ho fes per mi.
Saps?
ja,
ja,
bom,
escolta,
oh,
això,
doncs tu has tret.
Doncs mira,
ostres,
doncs allò
ho hem vist
molta gent
i no hem fet cas.
I en canvi jo
he fet feliç
amb alguna persona.
I és això
el col·leccionisme.
I això és això.
Jo m'he trobat
altres vegades
quan jo tenia
l'estudi
allà al Palçal Pallol.
Això tens per què?
I això ho arreplegues.
Un dia,
no sé què...
Aquell racó, no?
Sí,
aquell racó.
Jo un dia,
a un puesto
que hi havia papers,
no sé què,
i hi havia una cosa internet
i li vaig ser replegar.
I un,
que replegues,
home,
que replegues,
tu sempre estàs replegant
o allò que és això.
D'on la coincidència
que al cap d'un mes o dos
m'ha dit
escolta'm,
escolta'm Martí o Ramon,
com vulguis.
Diu,
no,
on aquell dia
no vas replegar una cosa?
Dic,
sí,
ja.
Home,
escartor me trobo
que estic estudiant
no sé
les coses
i allò
m'aniria bé
perquè és una cosa
que he buscat
i no trobo sobre allò.
Dic,
ah,
que et penses
què és el col·leccionisme?
És un instint
de conservar coses
que desapareixen
i amb els anys
és història.
O sigui,
gràcies al col·leccionisme
doncs
s'ha escrit molta història.
El que molta gent,
ah,
això,
que t'arreplega,
això,
vull dir
que a vegades
aquest instint
de replegador
porta molta història
i molta cosa.
I per això
recomano
que el divendres
a les 8 de la tarda
allò
és una sorpresa
pels qui no
coneixen
el que és
el col·leccionisme,
el que coneixen
perquè
és història.
És història
i veus
el que menys
te penses,
veus unes postals
d'aquelles artistes
de l'any 20,
veus
aquella postal
d'aquell
de la guerra
no sé quantos,
veus
aquella postal
d'aquells animals,
veus
hòstia,
però escolta'm,
si això
ja té 50 anys,
si això
té almenys 80 anys,
si això és
d'abans de la guerra,
oi,
ves que he de pensar
que
és història,
és història.
Jo no sé
si des de l'associació
precisament
de Filateli
i Numismàtica
han comptat
amb nous membres,
han entrat
nous membres
arran precisament
d'aquestes exposicions,
perquè moltes vegades
pensem sempre
en el que dèiem abans,
amb els segells,
amb quatre coses,
però també hi ha
molt jovent ara
que els agrada
allò de les xapes
i allò del cava
i són gent
que seran el futur
del cap i a la fi
dels que
han demostrat
les seves col·leccions,
no?
És el que he dit,
que com que
això dels segells
va menys,
la gent col·lecciona coses
i la gent jove
les xapes de cava,
el que ha dit
No, no,
però jo dic
que ho noteu vosaltres.
La baldufa,
baldufes,
punts de llibre,
escuradents,
embolicats,
ja,
i tot
és col·leccional.
I per cert,
aquí tenim
l'amigo,
l'amigo
d'això,
Felipe,
que està molt callat
i l'hem de fer parlar.
És l'encarregat
de replegar
tot el que portem allí,
ell ho posa,
ho té col·leccionat,
ho té
amb arxius
i la gent
quan vol
vindre
a començar
a veure,
a canviar coses
o a fer alguna cosa,
inclús
amb exposicions
que fem
per fer intercanvis,
ell ho porta això
i canvien coses
peix per peix.
Ah, molt bé.
és una cosa
que està molt avançada
en cuanto
a col·leccionisme
ha avançat
molt en ese sentit.
Lástima,
jo,
me han gustado
sempre els ellos,
empecé
de molt joven,
de molt joven.
I, efectivament,
com es ha dit aquí,
l'Avi,
que és cultura.
És cultura
i jo he aprendit
bastant amb això.
És una pena,
jo crec que són els temps,
perquè per col·leccionar
fa falta temps,
fa falta paz,
fa falta tranquil·litat.
això de contar,
sobre todo,
ara ja no és tant,
perquè ja les impresions
són perfectes,
no hi,
però abans
que hi havia
errores,
i sobre todo,
diferents,
per exemple,
tirades
amb diferents
números
de dentado,
pues això
il·lusiona
i a qui
li agrada
tenir
aquestes diferències,
perquè són
més valioses,
d'adamés.
Però crec que
el que importa
és
el
interès
que té
un,
el temps
que passa
un
i, a més,
el distraïd
que és,
però és que,
a més,
el treball
que té,
perquè hi
coleccionistes,
això és,
això verdaderament,
jo,
m'ha asombrat
en els últims anys,
perquè tinc
companys
que són
verdaderos,
són
verdaderos
treballadors,
això de que
te ponen
per cada sello,
te ponen
la història,
i com el
coleccionisme
en sellos
abarca
tots els temes,
basalment
tots els aspectos
de la vida,
tots,
empleos,
aficionats,
pues,
això és un
treball
que jo no sé
com,
si ho hagués,
per fer això,
hi ha que
ver el sello
que no que te guste,
sinó que és rareza,
rareza perquè no
lo tienes tú,
i,
llavors,
tens que acudir
a bibliotecas,
tens que acudir
a encilopedias,
para enterarte de lo que estás viendo y qué significa.
Entonces le das mucho más valor.
Esto está...
Pero claro, ahora la juventud es unos tiempos muy rápidos,
se vive muy rápidamente
y creo que es esa la falta de tiempo
lo que hace que en los jóvenes ahora el coleccionismo
no sea con tanta avidez como se hacía antes.
Pero de todas formas hay otros aspectos,
por ejemplo, como han dicho aquí también el amigo Moisés y el AVI,
pues hay muchos en el coleccionismo.
La última vez que vi una lista de cosas coleccionables
pues había más de 60.
¡Madre mía!
Había más de 60.
Se pueden coleccionarlas hasta palillos mondadientes
sin estrenar, por supuesto.
Y servilletas de bares.
Hay multitud de cosas.
Todo depende del presupuesto, ¿no?
Todo depende del sujeto.
Después hay otra cosa muy importante que a veces afecta mucho
y es que el tiempo no te permite...
Por ejemplo, los que somos mayores guardamos la cosa.
El que sigue, porque por falta de tiempo, por instinto,
lo respeta.
Lo respeta.
Dice, bueno, esto lo respeta.
Dice, bueno, lo guardo.
Y después llega un momento, un momento que ha pasado aquella euforia.
Por ejemplo, las chapas.
Hay un momento que también se abusa un poco y esto hace daño.
Es del coleccionismo.
Por ejemplo, las chapas.
Porque es lo que estamos también siendo de lo último que ha salido,
las chapas y tal.
Se conociaban chapas.
Pero resulta que como es una cosa comercial,
ha habido casas de cava que han hecho botellas nuevas, chapas nuevas, chapas.
Y claro, llega un momento que pasó con la filatelia.
Llega un momento que los filatélicos protestaron en Madrid.
Lo que pasaba, como había tanta gente de coleccionista,
pues cada mes hacían cinco series.
Y claro, el coleccionista no podía comprar cinco series de sellos en un mes.
porque hay bien que puede, pero hay mucha gente que no puede llegar a esta situación.
Y bueno, frenaron.
Y claro, el ministerio...
Y clase esto.
Mucha juventud hoy en día, por ser internet, que tal y cual,
pero no lo tiran.
Por si acaso.
Se guarda.
Y te encuentras...
Yo, por ejemplo, digo como yo, usted y otro.
Yo en casa tengo una serie de cosas que digo, bueno, y esto.
Pero pienso, bueno, mira, esto para este, el otro.
O sea, que...
Para la familia, como otras veces pasa.
Pensamos, algún día, algún día, esto se darán cuenta del valor que tenía.
Y lo que es.
Y nos deja esta cosa, esta ignoranza, siempre pensando en el que vendrá.
Y esto ha sido la suerte de que ha habido algunos
que han encontrado en un rincón de la casa, en el trastero,
o en la golfa, o en un cajón, unos sellos.
Pero esto es de la época.
¿Por qué dicen los sellos?
Dicen que es una cosa que van a mirar.
Va, a ver, escuche, estos sellos, ¿qué valor tienen?
O estos valen...
Ah, pues entonces guardarlos.
¿Me entienden?
Y esto, y este, guardar esto, te ha servido para que después haya siempre la historia
yendo, yendo, cogiendo.
Es que es muy curioso, solamente, no solamente sellos, sino que están los sobres con los colores.
Hablando de sobres, también este día, el Correos también colabora con la filatelia.
Por supuesto, sí.
O sea, que no es aquello decido.
O sea, que el Correos, que es Correos, ese día también colabora con un matasellos, ¿no?
Especial, y esto es muy interesante.
Hombre, es que es Correos, el matasellos no lo puedo usar,
porque nosotros cuando solicitamos un matasello y te lo conceden,
dice, solo por uso del servicio de Correos.
No lo podemos, y lo pagamos nosotros.
Sí, sí, sí.
Pero solo lo pueden usar ellos.
Senyor Madeu, vostè també fa de col·leccionisme, Mònica?
Vosaltres també teniu alguna cosa a col·leccionar a casa?
Tinc gran quantitat de segells, no soc col·leccionista.
També és replegador, llavors, com l'avi, com jo.
Però tots són usats.
Ah, molt bé.
Però en té molts, eh?
Moltíssims.
De quant estem parlant?
De 4.000 o 5.000.
De 4.000 o 5.000 segells?
Sí, i els tinc de tota Europa i de tot el món.
Molt.
O sigui, de països que falten, que han desaparegut,
que d'allòs que els tenia.
de la Xina, del Japó, de Bèlgica, d'Alemanya...
Bé, una gran quantitat.
Déu-n'hi-do.
El que passa és que els tinc,
els tinc però no soc un gran col·leccionista
perquè no he tingut temps.
Treballar i d'allòs no he tingut temps.
I ara, doncs, també faig
el de la xapa i de cava,
però no en compro cap.
Totes me les regalen.
O sigui, li van arribant, no?
Li van arribant per diferents llocs.
I els vaig col·leccionant, igual que els segells,
amb uns puestos que vaig posant,
però costa, costa, costa.
Això dels segells està bé fer-vos,
encara que sím de països,
també per un tema definit.
Sí, sí.
Un tema com una cosa que vostè li agrada,
la fauna, la flora, els castells,
els personatges, no?
i llavors tindre'ls per temes,
perquè, clar,
tindre-ho tot de tot arreu no pot ser.
És impossible.
Sí, però estan interessant.
I els veus tan bonics.
I els veus tan d'allò que dius...
No, no, jo ja ho dic,
però vull dir que,
si vols tindre...
A mi m'ha passat.
Sí, sí, sí.
Jo tinc molts temes.
Molts temes.
Tinc ferrocarril.
Tinc naus.
Tinc primeros vuelos de viació.
Tinc personatges.
Tinc Eudí.
Tinc, jo què sé,
El Quijote.
Personatges per posar.
Sí, sí, sí.
I d'aquí, d'aquesta entitat,
enviem col·leccions nostres,
exposicions de fora.
Exposicions de fora que es fan
a Irún,
a Salvatierra de Álava,
a Salvatierra, sí,
a Salvatierra de Álava,
a Medina del Campo.
Enviem col·leccions d'aquí,
dos o tres,
les enviem a correus
amb això de paquete azul
i anem
i ens les tornen
i així estem.
És una forma fàcil,
la més fàcil
de col·leccionar
per temes,
perquè, com ha dit
aquí Moeses,
que jo ho vaig fer
i ho tinc així
i gairebé m'arrepiento
de haver començat
per temes,
per països
és imponir-se
tenir tots,
perquè els més antius
valen molt de diners.
Imponisible.
Llavors ho tinc
per països,
però per temes,
per temes,
hi...
Infinidad.
i com s'emiten
en molts llocs,
com s'emiten
en tots els països,
sempre ho pots encontrar,
si no és l'un o l'altre,
i no és la...
no és...
és una col·lecció,
però no és com la...
la de un sol païs
que està numerada
de més
i ja...
n'éssè cosa...
Per altra part,
tens la cica,
em falta el número tal
i vas a buscarlo.
jo he tingut un inconveniente,
bueno,
mi manera de ver,
inconveniente,
com jo tenia mi estudi,
això,
ells saben,
en aquell rincón
de la plaza del Payol,
però és que pasava,
com tot el antigu,
tot el que l'interesante,
tot això m'ha gustado,
com que venia algú,
escuta,
tinc això per vendre,
tinc això,
tinc,
noies,
noies,
noies monedas,
o coses raras,
i coses de...
i, clar,
m'he llamava l'atenció.
No és que jo no tuve,
no sé,
jo he hagut recollit
i recollit un tema només,
tindria una gran col·lició
perquè allà hi ha passat
l'ho que passa,
però, clar,
com que m'he llamava l'atenció,
m'he encontrat
amb una sèrie de coses,
per això,
quan jo liquidé aquello,
moltes coses ho liquidé
de golpe,
perquè jo me dicia,
oi,
vèneme...
No,
no,
perquè vendré això
i m'he quedat l'altre.
Ha de ser...
Però sempre...
el instinto...
Hubo coses que ara en casa
voy al trastero
i no sé ni por dónde empezar.
Ara,
el fallo que he tenido,
que ha sido una col·lició
que no he podido ni cambiar
ni vender,
son los años.
Sin darme cuenta,
he ido coleccionando años,
años, años,
ni me han cambiado,
ni puedo vender,
y me han dicho,
ahí estás tú.
Y me he quedado con los años
sin poderlos ni cambiar ni vender.
Pero los llevo justo.
me encuentro con buena compañía.
Esto es una colección muy agradable.
Que puedas coleccionar amistades,
que puedas coleccionar,
que vas a un sitio,
te conozcan,
porque sobre todo lo principal
es que seas abierto,
como los sellos,
que son abiertos,
¿no?
Y gustan los abiertos.
Pues yo,
como soy abierto,
el que no le guste como soy,
pues paso de largo.
Pero lo que encuentro
es eso,
como esta tarde aquí me encuentro,
pues,
feliz,
feliz,
bueno,
una colección así,
¿no me entiendes?
O sea,
que esto es lo que a mí me ha dado ilusión.
No puedo con las series de cosas,
de sellos,
postales,
lo que sea,
pero mira,
ahora participo con ellos
en una serie de postales,
a veces cromos
de cuando la guerra europea,
que dice,
bueno,
y esto salió,
y pues mira,
pues voy haciendo así,
y esto me da vida,
sí, señor,
me da vida,
y sois vosotros,
y le carregamos las pilas,
que le carregamos las pilas.
Silvia,
a mí me agradaría hacer una crida,
ahora que ve de cara al Nadal,
que la gente escrigui más
y envíe más postales,
porque hace mucha alegría
cuando abres la bústia
y encuentras las postales
y no las facturas.
Y a mí me da mucha alegría,
y cada vegada
y cada año ve
que menos cartas se reben.
Es rica.
Y escribiros,
avui en día,
es una cosa
que también han de ver,
la ilusión de rebre una carta,
no sé,
es algo que,
molt internet,
molta modernidad,
pero también
he de conservar
lo que tenemos,
que es un gran valor.
Mucho más amable,
creo yo,
que recibir
un mensaje por el móvil.
Queda muy fred, ¿no?
Pues yo me traigo
que a veces,
ahora cuando voy a
a la escuela del incelso,
que es donde puedo ir
a la escuela,
pues tengo la costumbre
de,
según sé que les gusta
mandarles una postal.
Dono fe,
eh?
Dono fe.
Eh?
Dono fe de la postal, eh?
Cada vegada que surt.
naltros...
I dona,
me lo dicen,
que dona,
dona.
Naltros,
quan marxem de viatge,
mira,
és una cosa
que últimament fem,
quan estem fora
ens enviem una postal
a naltros mateixos,
i quan estem a casa
ens arriba la postal,
i et fa il·lusió
perquè arriba
amb el matassagell,
amb el cello...
Qui serà, no?
Qui serà?
Vols que dir
una cosa
amb ironia de la vida?
Quan jo tenia
la botiga allà,
al estudi,
havia alguna persona,
no moltes,
per alguna,
que ha dit,
escolta,
ara que estàs
a Mallorca,
enviem una postal
de Mallorca,
però jo te la donaré feta,
i l'envies,
i llavors aquell
feia veure
que havia estat a Mallorca
per presumir.
Escolta,
això és veritat, eh?
Es trampa, es trampa.
No, no, no,
és el que pensem
que volem figurar una cosa
i la veritat
fem el ridícul que som,
però això és veritat, eh?
A mi m'he trobat jo
anar fora
i m'han dit,
té, aquí tens l'aixos,
envies la postal des d'allà,
feta,
ells,
firmada per ells,
saps com vull dir?
Vull dir,
i el més que s'ha passat
els 15 dies o 8 dies
amb una masia
o en un lloc
on havien sortit.
Això és veritat, eh?
Però no havien quartos, no?
I d'així
de vol dir explicar de coses,
però mira,
fa riure,
perquè veus la societat com som.
A mi,
els de Moises
volia apuntar a alguna casa.
Jo, per acabar,
si és que això s'acaba,
volia dir
que aquesta exposició
s'inaugurarà
el divendres
a les 19.30
i estarem dissabte
que hi haurà el Matasegells
i diumenge.
Ah, molt bé.
O sigui,
a dos quarts de vuit,
al final,
la inauguració,
no a les vuit de la tarda
com havíem dit prèviament.
A les 19.30.
A les 19.30, molt bé.
És que havíem dit
primer a les vuit,
però ara doncs ja s'acaba.
Bueno, però si ja està,
que s'ho apuntin
i que vinguin
a la Diputació, eh?
Allí ens trobaran, vull dir.
Doncs sí,
que no passa res.
A veure si no tinc
que anar al metge
o d'allòs...
A veure si no tinc que anar
al metge o d'allòs...
Clar que sí.
Ara hem de dir
la pregunta del millor.
Hi haurà una miqueta de cava...
Sobretot,
llevar gente joven.
Vull dir que
això és una cosa
que la Diputació
és la que ens oferia
després de la inauguració
un piscolabis.
Exacte,
però hi haurà?
Perquè normalment...
No ho sé,
no ho sé,
perquè com que hi ha
una mica de crisi,
potser...
No, no.
Sorpresa.
Però no,
normalment...
Però ja està bé, ja està bé.
Normalment,
fins i tot que moltes exposicions
o conferències,
conferències encara més que res,
però al final
hi haurà una peritxiós.
Perquè molta gent
està pendent
de si això...
No el que...
No.
Com que és el final,
la gent...
i ja hi arribarem.
Ja hi farem.
No, no,
però que siguin puntuals,
que a dos quarts de vuit de la tarda
els esperem a la inauguració
d'aquesta exposició.
Allí trobes l'ambient
i és molt bonic aquell ambient.
Oh, mira això, allò.
Escolta,
mira,
això és meu.
Ah, això.
No ho sabia que fes això
i és bonic.
Senyor Felipe,
senyor Moisés,
moltíssimes gràcies de nou
per la seva visita
a casa nostra.
Amadeu,
Mònica,
que els espereu un altre dia també,
ara igual que comentava.
Doncs mira,
jo us deixo a vosaltres ja
enllestir
i anem explicant coses,
eh?
Anem explicant coses.
Gràcies.
Gràcies a vostè.
Molt bé.
Avi,
tornem la setmana vinent, no?
Espero.
Si no el vindré a buscar,
vostè mateix, eh?
Si no el vindrà a buscar.
Ja, jo faré un cap.
Gràcies.
Adéu-siau.
Doncs us deixem amb la música,
el que dèiem,
la maquíssima vanera
que hem sentit,
que és la que dóna
la benvinguda a l'Avi Ramon
i també l'acomiada,
com se'n fem sempre.
El meu avi va anar a Cuba,
a d'Ordo del Català,
va al millor barco de guerra
de la flota d'Ultramar.
El timonell, el nostre amo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell,
quan el català sortia a l'esglòria,
els nois de Calella feien un cremar,
mans a la guitarra solien cantar,
solien cantar.
Visca Catalunya,
visca el català.
Arribaren temps de guerres,
de perfidies i traïcions,
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
Els mariners de Calella
i el meu avi al mig de tots,
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó,
quan el català sortia a l'esglòria,
sortia a l'esglòria,
i dava el meu avi a Pelaix que està,
però els balenys de Bordo no van tornar,
no van tornar,
no van tornar,
tingueren la culpa,
els americans.
Quan el català sortia a l'esglòria,
sortia a l'esglòria,
els nois de Calella
feien un cremat,
mans de la guitarra solien cantar,
solien cantar.
Visca Catalunya,
visca el català.
i el mò racial constructions quadrangals,
l'esglòria...
...