...de la flota d'ultramar...
...el timonet...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ja estem aquí, disposats.
Ara li volia posar una cançolla de teatro...
...l'hi poso o què?
Home, com vulguis, jo.
No sóc jo qui d'escoltar el programa.
Home, jo li deia per entrar una mica en situació.
Mira, mira, veig aquesta.
Què li sembla?
Escolta'm, no perquè, com que la vida avui en dia...
...vas pels puestos i veus que tot és pur teatre...
Ui, ja de teatre...
...hi ha unes autèntiques comèdies.
O sigui, aquesta cançó ja no.
També hi ha molt de dramatisme, tot s'ha de dir.
Saps que parlaves, que em preguntaves coses...
...que d'això, sempre al cap.
Em va fer gràcia, o em va fer gràcia, vaja.
A la boca a calle, abans, hi havia un bar molt popular.
Sí, davant d'una sabateria?
No.
On hi ha la sabateria, hi havia un bar.
Normalment, els portuaris, la gent que anaven d'això...
...al dematí feien la maniana.
Ah.
Una mica de mosquatell, amb...
En fi, feien mosquatell amb venís, fent el d'allòs aquest, saps?
I ja resulta que allò, amb els nens, clar, hi ha una sabateria...
Però em va fer gràcia, perquè davant mateix s'ha obert una vinacoteca.
Una vinacoteca, que maco!
Sí, però és curiós, perquè allò no és gaire gran.
Ah.
I resulta que les parets no cal que siguin pintades.
Tot són de botelles.
I veus una variació de botelles i variació de licors.
I d'això, dius, o sigui, aquí no cal ni pintar perquè...
No, no, no fa falta, no?
Em va fer gràcia, em va fer gràcia, perquè la Bocalla és un carrer, doncs, de trànsit, no?
Sí.
I, clar, i penso, si llavors els portuaris anaven a fer l'allòs allà,
ara, quan passi algú per dir, quasi a casa haurà acabat la temptació.
Ja podrà quedar-se, clar, ja podrà quedar-se a gaudir del lli.
Haurà de disfrutar.
Hasta només per veure-ho, hasta és curiós, eh?
És curiós, això.
A la Bocalla, em deia.
Sí, sí, sí.
Va, molt bé, molt bé.
Va fer gràcia, mire, fa gràcia.
Avui ja heu d'anar cap a l'Ajuntament, doncs.
Em sembla que és un d'aquí a Tarragona també molt conegut,
o sigui que és un també que per Tarragona es mira molt
i s'hauria de mirar-s'hi per fer una cosa d'aquestes,
i li va fer gràcia, i va fer gràcia.
Mira, coses que dius, no que vas pel carrer a vegades veus una cosa, l'altra,
i em va fer gràcia això, aquesta curiositat dels anys,
una cosa antiga d'allòs, ara una moderna, amb tota...
Però que té el mateix resum, que és el vi, el que havia a la fi, no el vi?
Jo que sé els licors que hi ha allà, i vins, i vins, i tot el que sigui, suposo que d'això.
No hi he entrat, no?, però de fora vaig quedar sorprès,
vaig quedar parat a mirar, a veure, per d'això.
I no va entrar, encara que només sigui per fer...
No, però llavors semblava que estigués pendent i d'això, no, no.
Home, cal.
Bueno, això ha sigut una cosa que entremig.
Mira, parlant més o menys, mira, també ve la història,
però clar, aquí a Tarragona hi ha moltes botigues que sí que han tancat,
d'altres que s'han remodelat, que continuen sent, no potser del mateix propietari,
però que han canviat, d'altres que sí, que continuen amb la solera de sempre.
Però, Déu-n'hi-do, com han canviat els carrers? Depèn de quin carrer vagis.
Jo el que trobo és la gràcia en presentar les coses.
Li dóna la raó, sí, sí.
Perquè crida, segons com s'ha presentat, crida la cosa aquesta.
L'atenció, sí, sí.
Mira, una cosa d'aquestes que et vens al cap quan te venen.
Sí, molt bé.
Bueno, digues, digues, que deies abans.
Doncs això, si aneu per la boca a calle, que passeu per allà i doneu un tomet, no?
És curiós.
Ho deu veure, potser per mi ja teniu alguns convidats.
Això no té... Jo, sí, doncs mira, és curiós, és curiós.
I com són una cosa que ara mateix s'ha de fer de tant en tant, això de donar tombs,
perquè segons se'n queden les coses no podem gastar.
No, allí és un lloc de pas molt maco, sí.
Però bé, hem de parlar de teatro.
Perquè a l'avi també li ha agradat molt el món del teatre.
Ah, que sí, avi?
Que a vostè podria haver estat la seva altra professió?
Agradava.
I era un temps que el teatre era un sacrifici.
A part de que sortia i t'agradava, un sacrifici.
Perquè llavors s'entén en plan aficionats.
Clar, no n'ho imagino.
Després hi parlarem dels professionals.
Però els professionals, pensa que plegaves a treballar,
havies d'anar a ensajar,
a vegades sopaves tard,
o a vegades ensajar després de sopar.
O sigui que era un...
L'ensejar era un...
No un sacrifici perquè t'agradava, no?
Però ara el teatre doncs ja és més normal, és més...
Però llavors, clar, havies de viure el personatge que et donaven.
I l'havies de viure, clar,
i que quan era un personatge d'una època,
t'havies de transplantar en aquella època.
I si era d'un pobre,
el que sí, havies de ser aquell.
O sigui que el teatre...
Així com ara molts fan teatre ja per si sols.
Ja tenen el número 3, no?
Ja tenen el número 3.
Llavors, t'havies de posar.
Jo me'n recordo una vegada que he de fer un paper
i hi havia un home allà, gran, alemant,
que vivia allà per la platja del Miracle, saps?
I escolta, a mi em va.
I vaig a dependre d'ell el paper.
I llavors, quan ho feia, no eres tu.
Eres aquell.
Deixes de ser l'avi Ramon per entendre's
i et converteixes en el paper en el qual has d'interessar.
Vull dir que l'actor que és actor,
nosaltres no seríem simples aficionats, no?
Però quan un és...
I segons els papers...
Clar, ara fas un paper d'ara, doncs mira,
fas com vius.
Però també pot sortir difícil, avi.
Entenem-nos.
Però a veure si m'entens com vull dir.
Si és un paper normal,
doncs s'apigueria a dalt de l'escenari comportar-te, no?
Però llavors, segons el paper que era,
segons l'escena, segons l'època,
un actor s'havia de transportar
amb l'allòs.
I era bo.
I Tarragona ha tingut bons actors.
Tarragona dic bons actors
perquè havia tingut bons puestos.
Per exemple,
havia tingut que han desaparegut
i ha vingut al Teatre Metropol,
ah, el Metropol, el principal,
que allò ja era una joia
i venien de fora.
Inclús allí s'havia fet òpera,
havien vingut grans artistes de Barcelona
i de fora de Barcelona.
O sigui, que llavors també la gent a Tarragona
també era,
i suposo que deu ser igual, no?,
perquè aguantem el teatre que fa tothom a la vida,
doncs era aficionada al teatre.
Era el teatre.
I llavors,
quan va acabar la guerra, eh,
doncs, bueno,
abans també he vingut al Mundial que deien,
que està allà al carrer Adrià,
em sembla que és el per allà baix,
està bé,
encara hi havia una fàbrica de...
Allà per la carrer Smith?
No, no, no, no, no.
Dalt del zigzag,
per allà dalt,
una travessia d'aquelles,
que després va ser el Mundial,
que vivia aquell al Pujol,
em sembla que era,
que feien jerseis i fent coses d'aquelles.
Allà hi ha vingut un teatre que es va cremar.
Allà hi ha vingut bones companyies,
anaven i artistes, no?
Ah, vostè està per la part de dalt de la Rambla, no?
Sí.
Perdó.
Després tenies que allà al carrer Real,
per exemple,
el Real Cinema aquell,
cine,
també havia fet revista,
havia fet també teatre abans de la guerra,
amb el d'allò.
Vingut puestos que d'aixòs, eh?
Després, acabada la guerra,
clar,
el principal ja feien cine
i després allò va haver qui ho va comprar
i va fer cases,
aquella joia la va fer desaparèixer,
però és el que diem,
hi ha tantes coses que han desaparegut de joies d'Arragona,
com a més no comentar-ho, no?
Després tenies que va de la guerra.
Clar,
molts artistes,
doncs no tenien companyia
i s'havien d'ajuntar.
Hi havia companyies de sarsuela i de teatre.
El modern,
un dia a la setmana feia teatre
i el principal feien comèdia,
uns feien sarsuela
i l'altre feia comèdia.
Saps com vinaven?
Sí, sí,
una cosa feia una cosa
i l'altra feia l'altra, no?
Precisament per no t'ho parla, no?
Llavors tenies aquestes grans companyies,
amb el Guà,
el Marco Redondo,
tots aquests artistes bons
de sarsuela,
de Mairal,
tot això,
aquests
estaven tots junts
i llavors cadascú va anar pel seu compte,
ja saps?
Quan va començar a evolucionar la cosa,
grans vedets.
Abans d'anar cap a les vedets,
la sarsuela,
vostè l'ha vist allà in situ,
en un teatre?
Ha tingut l'oportunitat de veure-ho?
Sí, sí,
i amb cantants molt bons.
I boníssims, no?
És boníssim.
Jo ho dic perquè jo quan era petita
recordo que a la televisió,
a la U,
que era l'únic que era el que hi havia,
a la U i la II,
clar,
es feien aquelles,
bueno,
la Francisquita...
Doncs normalment,
normalment el modern
feien sarsueles i revistes.
Aquestes grans vedets
que després has vist
amb cine,
s'havien actuat,
i grans actors,
i després,
i al Tarragón,
a mi ja eren actors,
actors amb els que feien comèdies,
unes comèdies,
uns actors grandiosos,
es trobava un que havia actuat a Amèrica,
a Xina,
i va vindre,
i quasi que no se'n va conèixer.
Llavors,
quan hi havia actuat,
llavors se'n va conèixer,
el home volia que,
però ja no va poder tornar a repetir,
saps com ho dic?
I llavors,
la majoria d'actors aquests
que van vindre aquí a Tarragón,
que com a Tarragón tenia un bon públic,
la gent,
treballadors,
me refereixo a treballadors,
no, no,
treballadors,
me refereixo,
que plegaven de treballar,
i vint de matinar per anar a treballar,
però aquella nit
s'omplia el teatre,
s'omplia,
veia una gran afició.
Després també ja
van començar a vindre
els aficionats de Tarragona,
que llavors també actuaven
allà on hi ha el Lauria,
allà també hi havia un teatre,
que era la Taneu.
D'acord.
Taneu,
que allí també van vindre
companyies bones,
amb aficionats bons d'aquí,
com el Terrassa
i altres actors d'aquí,
i a dir,
home,
ara començaria a anomenar,
anomenar,
però llavors...
No acabaríem, eh?
No, no,
i que després me'n deixaria alguns,
i llavors me'n sabria greu,
perquè jo,
com que he conegut quasi que,
si no a tots,
a molts,
a gairebé tots,
encara que a vegades
no érem prou amics
perquè érem de companyia diferenta,
però érem amics,
passa com el futbol
i el que sigui,
exacte.
Però vull dir que a Tarragona
s'havia fet teatre.
Després ja ho feien allà baix
aquí els hermanos,
també hi havia la seva companyia,
però llavors
tenies que anar al carrer Sant Llorenç
i hi havia els claretians
que tenien un teatret
i també els nois d'allí,
d'allòs,
feien teatre allí.
Entens?
Sí, sí,
no, perfectament.
I després ja
van començar ja
el metropol.
Però el metropol només havia de ser...
Tant tard,
t'avi va començar el metropol?
Home,
jo estic parlant d'anys,
el que sigui,
però els anys passen,
però això t'ho explico jo,
pot ser entre 10 anys
o 5 o 8 i tot.
Vull dir que no em facis cronotitzar,
perquè llavors...
Aproximadament, no?
Però el metropol llavors va ser
a base de companyies
d'homes sols,
com feien els hermanos,
com feien els claretians.
Així com la teneu?
Ja tenia la dona.
Ja tenia la dona.
Ja tenia la dona.
Sí, sí, sí.
Coses d'aquestes així,
hi ha artistes,
hi ha aficionats bons.
Allí eren aficionats bons,
però o hom,
tot homes.
Tant allà dalt,
com allà d'ells els hermanos
i el que sigui, saps?
Però devia ser molt dur, no?
No, oi?
Dic que devia ser molt dur
de cara...
Home, i també tot un repte
de cara a l'actor,
fer la dona...
No, el que passa és que estava escrit
ja, per exemple,
ja, a lo millor,
doncs una serventa
ho feia un majordom,
o ho feia, saps, papers...
O ho feia el canvi.
Feien coses així, saps?
L'obra ja s'arreglava
de forma que l'home
pogués fer el paper
de...
No sortir de dona, eh?
Ah, ah, jo em pensava, clar...
No, no, no, no, no.
Perquè també,
jo me'n recordo
d'una pel·lícula
que vaig veure fa molt de temps.
No, no, no.
A veure, aquí sé que és una pel·lícula,
però bueno, fa molts anys...
Estava escrit ja d'una manera...
Els papers de dona
també s'havien interpretats per homes.
No, no, estava arreglat d'una manera
que doncs quedava...
Ah, quedava divertit,
quedava amè i que...
A vegades creava problemes,
perquè una vegada me'n recordo jo,
anem barrejant, és igual, no?
Sí, sí, no, no, no, està bé.
Me'n recordo que aquí a Constantí,
doncs després ja amb els anys
es van formar companyies
que ja anaven ja com a professionals ja.
Aficionats,
però havies de portar
un professional
per portar la companyia.
Llavors ja podies anar
pels pobles a les festes majors.
Que era l'home,
podríem dir,
que li donava nom a la companyia
moltes vegades, no?
Que ell era responsable...
Capito de los Palotes
i su compañía, no?
Aquesta es ponia de la companyia, saps?
Ah, molt bé.
I llavors ja es podia anar
pels pobles
i molts pobles
hi ha companyies d'homes
i dones amb això.
Vostè, avi,
va arribar a anar
a una companyia
i anar pels pobles?
Sí, i anècdotes
i moltes coses.
Ai, doncs expliqui'm, expliqui'm.
Resulta que una d'aquestes
va ser aquí a Constantí
que feien, doncs, teatre
els del poble,
els homes,
les dones i d'això.
I llavors
hi havia un
que cantava molt bé
perquè llavors
va haver diverses companyies.
Jo anava amb una companyia
que va resultar
que el
que s'encarregava
d'aquí a la província,
de, com siguéssim,
de les festes,
de tota aquesta sèrie de coses
que jo representava
de Barcelona
a la província d'aquí de Tarragona.
Ah, no?
I una vegada va vindre allà
a la companyia nostra,
no tinc noms,
però no...
No, no, sí, sí.
A la companyia que jo anava
i diu, escolteu,
si vols que comprometeu
anar
als pobles
a fer teatre
entre setmana,
a la nit,
jo els contracto
pagant.
Ah, no?
Sí, home,
això és un bon plan.
Ostres, i tant.
Bueno, home,
el que passava
és que llavors
potser anaves
dos dies a la setmana
d'anar a un poble
cap allà de la Vilella
o amb marroig
que perdies tota la nit,
saps?
I al dematí treballar.
És el que anava a dir,
tot això compaginant la feina
i segurament
que molta gent
compaginant
la vida familiar, no?
Era més l'afició
que res, saps?
Perquè et trobaves
amb el sentit
que sentir-te
sortir a l'escenari
i poder representar.
Bueno,
doncs això,
aquí,
doncs llavors
fèiem una cosa.
Quan fèiem una comèdia,
perquè llavors
hi havia també,
hi havia
magnítolos,
tenors,
hi havia
una,
hi havia sarsuela
i comèdia.
Quan fèiem sarsuela,
fem la part parlada,
fem els de la comèdia.
Sí.
Quan fèiem comèdia,
ells fèiem el fi de festa.
La part cantada, diguem-ho.
No, fèiem el fi de festa.
El fi de festa, molt bé.
Hi havia un tenor molt bo
d'aquell Constantí,
estava aquí a Tarragona i tal,
i van dir,
escolta'm,
per què no fem un arreglo
entre els d'allà
i els d'aquí,
d'haver en permís
per fer teatros
d'homens i dones,
i s'hi van fer
els d'Aragón
i van fer el Manojo de Roses
i bueno.
Però hi havia un moment
que el Manojo de Roses,
el duet còmic,
ella,
doncs ballava allà,
se li va aixecar
la feldilla
fins als ginolls.
Ui, que escàndol,
per l'amor de Déu,
que escàndol
en aquest moment.
Oh,
ja va ser un escàndol
per dues,
per dues,
dres dones
que van anar al bisbe,
llavors,
a protestar
que allò era una vergonya,
però llavors va resultar
que la gent del poble
els hi van fotre en cara
de tot el d'allòs
que quan hi havia els militars,
ells anaven amb els militars.
Ai, chates, eh?
I llavors no era pecat.
Pots dir que hi ha històries,
no entens com vull dir,
vull dir que d'això.
Sí, sí, perfectament.
I era curiós
perquè anaves als pobles,
agafaves,
però llavors tenies una altra pega
i és que els pobles
anaven amb dues hores de diferència.
Anunciaven l'obra
a les 10,
però es començava a les 12.
Anda.
Un parell d'hores
o una hora i pico
que durava l'obra,
imagina't,
acabaves a la una,
quarts de dues,
i arribaves a Tarragona
a les 5 del matí,
a les 6 del matí,
perquè a més a més
quan acabaves
la gent doncs convidava
i clar,
no t'adones compta
que el temps passava,
saps?
Vull dir...
Fins a l'endemà
que havies d'anar a treballar
i que no t'aixecaves d'allí.
Però aquí a Tarragona,
hi havia un grup,
després hi havia
dues o tres companyies més
que també anaven
i llavors ja també eren
professionals,
com si diguéssim,
saps?
Vull dir que era bonic,
era bonic perquè anaves als pobles
i on que era
acabar de la guerra,
que encara...
Jo recordo
que un dels tenors
va cantar l'Emigrant
en aquell temps
després de...
Escolta'm,
la gent ploraven.
Home, no m'ha estranyat.
Vull dir,
vivies unes emocions
perquè era d'allò.
I després,
una altra anècdota
que em va passar a mi,
aquesta va passar-me a mi,
vam fer una obra,
jo crec, jove,
feia de galant,
però un galant així
més atxínic,
saps?
Que havien...
Havien volgut...
Dolentor.
No, havia enrat
amb una noia,
la filla de la fàbrica,
el que sigui.
I resulta
que llavors
quan va acabar l'obra,
la gent,
que era la festa major,
convidaven a tots.
I a mi ningú em veia res.
Home, clar,
no m'estranya, eh?
No, d'allò.
I llavors dic,
però què passa?
Diu,
has fet també el paper,
diu que la gent se pensa
que és d'aquesta manera.
Vull dir
que era bonic
perquè
te trobaves
amb anècdotes
d'aquesta manera.
Però a mi,
sempre ens ha passat això, eh?
Sí, sí.
Perquè fins i tot
ara amb els col·laborats
de la televisió,
jo m'ha recordat
d'aquells
que són
latinoamericans
o sudamericans,
que es deien
que
t'acreies tant
els papers,
ara potser
amb la distància
i amb el temps,
clar, deies
i tot això
jo m'ho em passava
a Pies Contilles,
que es diu
que m'ho em passava
sense
del que començava
i a més el dolent
era dolent
i fins i tot
l'arribaves a insultar.
Però com l'has pogut fer?
Si això passa
veient la televisió.
Has d'imaginar.
Era curiós per això,
saps?
Perquè la gent
amb una oberta,
saps,
el poble,
et convidaven.
Jo recordo també
una altra escena,
una altra anècdota,
a Serquim Arroig,
amb una festa,
també amb unes
d'allòs,
fent el Manojo de Rosses
i clar,
quan estava
el deixós,
al punt de començar
el teatre,
un escàndol,
un escàndol,
se sentia des de dalt,
que ha passat aquí,
que ha passat aquí.
I resulta
que es veu
que entre dos,
entre dos,
van agafar
les festes
del poble
i després
se van barallar
i un
feia el ball
i l'altre
el teatre.
I clar,
ho volia fer
tots dos
a la mateixa hora.
I aquell,
no,
i aquest resulta
que el del ball,
quan el teatre
estava ple
el que sigui,
va dir,
escolteu,
si plega,
com plegui el ball,
el teatre,
començarem el ball.
Clar,
els joves
que tenien ganes
de ballar
van començar
a fer soroll,
soroll,
soroll,
i llavors
al teatre hi havia
el sargent
de la Guàrdia Civil
que esquimàrava el poble.
Sí,
que és el que posava ordre.
Es va aixecar,
diu,
o calla aquesta gent
d'una vegada
o suspenc les festes
del poble.
Oh!
Un xiquet.
Silenci.
Al cap d'un rato,
un silenci.
No,
vull dir,
vull dir.
Després també,
la vilella baixa,
que escolta'm,
ara s'hi va molt bé,
però llavors
anàvem
amb aquell autocart
encara que sortíem
aquí a la Rambla
que pugui sentar-te a dalt.
Per què?
dels pisos,
descapotable.
No,
no,
d'aquell que dalt
posàvem les mans
i hi havia uns assentos
i com que el paisatge
és bonic
te sentaves dalt.
Sí,
però dic descapotable,
no?
Sí,
perquè estaves a l'aire,
estaves a l'aire.
Exacte.
Bueno,
agafa
i anem al teatre
i havia,
venia,
ara sí que diré un nom.
Digue,
digue,
digue.
Molt conegut aquí a Tarragona
com a actor
i bona persona
que era el Vileu.
Sí.
El Vileu.
Resulta
que he fet també
un paper bo
amb una obra
que havíem de fer
alli dalt
i resulta
que pel camí
es va marejar.
Ostres,
tu.
Es va marejar una mica
i arribar allà
vam trobar
un que tenia un bar
aquí al carrer Reding,
el carrer Reding
tenia un bar
que feia molt bé,
molt bé
als Callos,
molt conegut a Tarragona
pels Callos que feia.
I els veiem,
ombra,
es veiem de reure,
oh,
que contents.
Digue,
escolta'm,
ens trobem un problema.
Hi ha un dels
que han d'actuar
que està mig marejat,
que re,
home,
porteu-lo a casa
que jo aquí
faré una sopa.
Ja està net.
Bueno,
quan baixa el Vileu
del cotxe
se'l mira
i diu,
no,
no,
no vingueu a casa,
no,
perquè resulta
que tinc un...
Coix,
què passa?
I és que a Vileu
s'assemblava molt
al que havia de governador
aquí.
I aquell
se va pensar
que era el governador
que venien altres.
I dem,
però què ha passat?
A veure si encara
me l'aliaran.
I resulta
que a casa seva
feia sabó
per estrepèr-lo.
Que diu!
I clar,
com pot vindre aquest?
I llavors
no,
que no és.
Perquè no heu cridat
a la Guàrdia Civil
i acabava abans,
home.
Llavors van anar
a casa d'ell,
van fer una sopa
i...
Però llavors
també havien de fer
una sarsuela
que es deia
la Reina Mora.
Ana.
La Reina Mora.
I aquí va haver-hi
el problema
que la gent
es van posar
d'esquena
perquè resulta
que els moros
aquí en aquest poble
van fer molta destrossa.
Van fer molt.
I clar,
al dir la Reina Mora
van pensar
que era coso
també cosa de moros.
Sí, sí, sí.
I llavors,
clar,
però després
quan vam veure
que no era
cosa d'això,
les portes obertes
te convidaven,
que escolta,
que arribaves a Tarragona
moltes vegades,
quan baixava l'autocar,
anaves així
d'aquella manera,
perquè tots te volien convidar,
deies,
deies, no,
colla,
aquest has acceptat,
vull dir,
és que dintre la faràndula,
dintre el teatre,
és un món
molt bonic.
No, no, no,
m'ho imagino.
Hi ha molta,
hi ha,
a vegades,
segons quins sectors són
o segons quines vedets,
sí que hi ha
aquella miqueta
de cosa.
Perquè també és, ja,
no?
Sí,
però ponèrem nosaltres
que érem aficionats
i d'això,
i vam veure,
vam voltar
quasi tota la província
fent teatre
i els altres iguals.
Guardi, guardi,
guardi,
que això,
hem de continuar parlant
de teatre, eh?
Home, si agrada.
Perquè hi ha moltes vegades
que no s'acaben d'explicar
aquestes coses,
que són vivències.
que si poso una anècdota
és perquè es viu.
Clar, clar.
I ara jo...
Si ho coneixem
una miqueta millor, avi.
Jo voldria anomenar
alguns que han sigut
grans actors,
te'n recordo,
encara he sigut,
però, clar,
em deixaré alguns,
i que jo pensi
que jo no he sigut
un gran actor,
un simple aficionat, eh?
Però que l'ha tingut
com a passió,
que també és important, eh?
Però, mira,
sortíem a donar la cara
a l'escenari.
Doncs sí, doncs sí.
Però és molt bonic el teatre,
és molt bonic, eh?
Ah, vinga,
no ens queda més temps.
Bueno...
Deixem parlar la setmana vinent,
si hem de parlar de teatre,
parlem de teatre,
si hem de parlar de Romesco,
parlem de Romesco,
i del que convingui.
Que estem encara
dins de la quaresma.
La setmana que ve,
la setmana que ve,
parlarem d'una cosa
molt important,
que és l'exposició
que ja fa 24 anys que fem,
el Tingleado número 1,
parlarem de l'exposició aquesta,
que participa en 90 i piques...
Doncs queda ja signat
que la setmana vinent
hem de parlar d'exposició.
Tot és dintre el món de l'art.
Fantàstic.
Teatre, pintura, escultura,
tot és el món de l'art.
El que convingui, avi,
el que convingui.
Moltes gràcies i bona tarda.
Bona tarda.
Adéu-siau.
Fem ja un gravat,
mans a la guitarra,
solíem cantar,
solíem cantar.
Visca Catalunya,
visca el català.
Ja.
Ja.
Ja.
Ja.
�