Anem amb l'avi Ramon.
I 14 mariners eren nascuts a Calella.
Eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremar.
Mans a la guitarra solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
Arribaren temps de guerres, de perfidies i traïcions.
I en el mar de les Antilles retronaren els canons.
Els mariners de Calella i el meu avi al mig de Pots
Varen morir a coberta, varen morir.
Al peu del canó.
Quan el català sortia a la mar,
i dava el meu avi...
I ja el tenim aquí amb nosaltres.
Avi de nou, bona tarda.
Bona tarda.
Oi, portem un dia, avi de telèfon. Se n'adona?
Se n'adona, avi, que estem tota l'estona que si el telèfon...
No parem, eh?
I després diuen que ens avorrim, que ens avorrim aquí a la ràdio.
No, no saps què passa, que a vegades tot depèn.
Tot depèn perquè som com som.
A vegades ens fa parer una cosa i quan arrenquem sembla que ho porti el vent.
I llavors tots arrenquem a la mateixa d'això.
Però bueno, la vida ja ho té, això.
Oh, i tant. A més, el que ens porta a la vida,
i és el que ens agrada molt parlar amb l'avi Ramon,
de les seves experiències, de les coses que ha vist a Tarragona.
I avi, avui jo crec que fent el dia que fa,
no li vindria de gust donar un tomat per a Rambla?
Què li sembla?
Què li sembla?
Agafar ets així, xinutxano, la seva dona i vostè,
i mira, jo m'apunto de tercer,
i anem xinutxano a tocar ferro i al balcó.
Sí.
Què li sembla?
Anem-hi, anem o què?
Anem-hi, anem-hi.
I el que passa que, clar, parles d'una cosa,
i qui no ho ha viscut o no allòs,
doncs hi ha una gran diferència de com era la Rambla.
Home...
Què passa?
Què?
Que, per exemple, ve un de fora, que fa anys que està fora,
i ve, i es troba a Tarragona, doncs, uns canvis,
unes coses, saps?
I llavors, nosaltres, com que ho vivim cada dia,
no ens donem compte d'aquests canvis que hi ha hagut.
Jo, per exemple, l'altre dia passava, però vingut a Catalunya.
Sí.
Després anirem a la Rambla, no?
Ja havíem fet una escapada, vinga.
Sí.
Com que ara l'autobús fan recorregut,
que sembla que faig una via, una visita turística,
perquè surt d'un nàutic d'abans,
serratllo, carrer real, estació,
d'això del carrer gasòmetre,
el centenari, la muralla...
Vas veient tot això,
i quan arribes allà al Vingú de Catalunya,
que tombes pel portal del Roger,
i mires per avall i dius, vols dir que això era?
Vols dir que això era?
Vols dir que no l'han mogut, això?
Tenies que el camp de mar,
era tot terra,
el costat de cinc mar,
està plegat,
està ben arreglat,
llavors,
queia com si fos un marge.
Després, al cantó,
hi havia una casa ensorrada,
i llavors hi havia la sopa que deien,
que era que un castellar nau
va deixar una quantitat
perquè donguessin un plat de sopa als pobres.
Perquè llavors,
hi havia pobres i pobres.
encara, a vegades, diem pobres,
i de pobres, pobres a nosaltres.
Entens?
Home, ara,
que passa que...
Aquí entraríem.
No ho comentem,
perquè hi ha moltes maneres de ser pobres.
No ho entens?
Pobre del pobre,
que el pobre volia ser.
Entens?
Que maco li ha quedat això, va.
No, és que és així.
Com és, com és això?
A veure, torni, torni.
Pobre del pobre,
que el pobre volia ser.
Sí.
Perquè, a vegades,
la gent volen ser pobres
per figurar d'una manera
o davant de la societat.
Sí.
Hi ha cap i d'altres,
no, que volem figurar.
Per fer-s'ho, no?
Sí.
Hi ha dues maneres,
de demanar o donar.
Això, cadascú s'ho prengui com vulgui.
No, no, no, no.
S'ho prenguin de la millor manera possible.
I tot el més,
fins al camp del gimnàstic,
que eren una sèrie d'uns quants arbres,
i a dir,
cada any venien uns hóngaros
arreglats per aigües, per oles.
Conta tu,
com estava el món,
que aquests venien a arreglar per aigües,
segur que en la vida ho arreglant per aigües,
i per oles.
Però hi havia el nàstic,
i el camí de l'Àngel,
el que sigui.
I ara,
quan veus el tomb allà,
i veus tot allò,
i tombes que passaven fructuós,
veus el camp de mar,
veus la casa aquella,
que llavors hi havia la casa de l'asilo.
Ah.
Perquè quan un xiquet allà hi havia l'asilo,
quan un xiquet no es portava bé,
deia,
te portarem a l'asilo?
Home, jo el de l'asilo era el de la gent gran,
no, o no?
L'asilo era per la gent més jove.
Si un xiquet se portava malament,
allí l'adreçaven.
Ah, què diu?
I si no l'adreçaven,
intentaven adreçar-la,
i altres,
doncs, l'acollien.
Intentaven adreçar-la.
Per això deien l'asilo.
I alguns,
doncs,
jo ho sé,
alguns que no es portaven bé,
o el que sigui,
doncs allí es reformaven,
però així.
No així com ara hi ha reformatoris,
que entren, surten,
no.
Allí, doncs,
es portaven de manera...
Es portaven allò que es deia abans,
rectes, no?
Sí.
Això de...
Sí, sí, sí.
Et posaré recte, eh?
Ja ho veuràs, ja ho veuràs.
Però hi ha moltes maneres, saps?
És recte com un arbre.
Saps?
I tant, i tant.
Agafar cadascú el seu caràcter.
No tots iguals.
Cadascú l'has de dominar,
és com passa amb els cavalls,
o amb el que sigui, no?
Que cada un,
doncs amb els crios,
passa el mateix.
No tots són iguals.
Un potser pels nervis,
l'altre potser per la mal educació que té,
potser pel comportament de casa seva,
que li toleren tot i on se queixen.
Vull dir,
coses que a vegades ens queixem
i som culpables.
Ui, aquí, avi,
tindríem un altre programa.
Se n'adona, no?
M'entens?
Que anem parlant i anem fent
i anem traient coses
que podem arribar a treure de coses que...
El nostre és una tertúlia individual
o duodinal, no?
De dos...
Quines paraules, no?
Avui ja està, l'avi, que se surt, eh?
Quines paraules.
Avui té l'ordinador és pitós, avi, eh?
Avui té l'ordinador és pitós.
Quines paraules.
Ja m'agrada, eh?
Ja m'agrada.
Però llavors penso, què vol dir això?
Ah, no, però...
I no bé què li ha quedat.
Jo m'imagino que l'avi que ha dit
aquesta frase així,
amb aquesta paraula,
i ens hem quedat tots...
No, però passa, passa això.
Això passa, saps?
Que es queixia moltes vegades i no, doncs clar.
I clar, tot ha anat canviant.
I la Rambla,
doncs passa el mateix.
Jo m'adono, avi,
perdoni que li faci el dinsís,
jo m'adono dels canvis que hi ha a la Rambla
mirant les botigues.
Que abans hi havia més botigues,
ara hi ha més bancs,
ara no hi ha tants bancs,
torna a haver-hi botigues...
Però és que hi ha tipus de botigues.
Hi ha qüestions de menjar...
Escolta, hi ha tipus de botigues.
És que també hi ha hagut botigues
que passa,
passa que l'experiència ensenya molt.
Hi ha hagut botigues que són de tradició, tradició,
i la gent ja estan com si fos família.
I això és molt agradable, avi.
I hi ha botigues que aquí estic jo.
Però aquí estic jo,
a vegades s'ha de saber mirar
amb la gent que has de tractar.
I la gent a vegades també,
a vegades no és encara,
és aquest tractament.
Jo puc parlar de mi,
perquè clar, tinc el meu caràcter
i l'altre del seu caràcter
i convius amb la gent.
Per què?
Perquè també t'adaptes,
tot el que sigui.
I la Rambla és curiós,
perquè a la Rambla semblava estrany.
Al costat, mirant el balcó,
al costat de l'esquerra,
allí sempre hi havia vida.
Com que troba el sol,
hi havia els bars,
unes botigues,
els cines,
tot el que sigui.
A l'altre costat hi havia cas de mobles,
aquella casa de banys,
que hi havia una casa de banys també,
perquè la gent podia abanyar-se i dutxar-se,
no,
hi havia el govern civil,
però hi havia l'hotel a Europa,
hi havia categoria,
perquè llavors,
clar, allí se sentaven a fora,
segons qui se sentaven,
que potser també no eren el que es pensaven,
però tenia una aparència.
Sí,
tenia uns noms i una aparència.
L'altre costat,
era més gent,
els altres bars,
que hi havia,
tot això,
doncs, vull dir,
que a la Rambla tenies això.
Ara,
ara potser,
la gent,
han pensat,
va,
aquest,
però hi ha una cosa més viu,
aquí muntaré una,
i a vegades han venut,
i a vegades,
a vegades,
gent de pobles,
o gent d'altres d'això,
que han venut el que han tingut,
per posar una botiga a Tarragona.
No ara,
això ja fa temps.
I què ha passat?
La gent,
som com som.
I llavors,
et trobes,
com que també la gent d'ara no som com eren abans,
i ni els mateixos,
també,
segons tipus de botiga,
ven més o ven menys.
N'hi ha que és per la joventut,
veus que joven,
remenen o no remenen,
compren o no compren,
però bueno,
ja té un al·licient.
I tant.
I en canvi,
hi ha botigues,
que la gent ja entra,
i què?
I com està?
I d'allò?
Com si,
saps com ho dic?
les botigues,
és com un,
com te diré jo,
és com una família.
Sí, sí, sí.
És com una família.
A vegades...
Digue-li a Rosó,
que no tinc canvi,
a veure si et pot passar.
O qualsevol cosa,
que tu m'imagines.
t'imagina.
I llavors,
veus una botiga,
oh,
quin luxe,
quin d'allò,
i captors passes,
coi,
se traspassa,
em venda,
i jo,
clar,
que ho són tants anys,
i també he viscut,
he tingut els meus trucos,
quan tenia la ceràmica aquella.
La botiga,
la ceràmica.
Jo,
també ara...
L'avi parla en propietat,
quan diu aquestes coses.
doncs mira,
ja que m'ho preguntes,
t'en diré un.
Jo hi havia viatjants,
que quan venien,
els deia,
tu vés a cobrar la comissió,
no cal que m'ensenys el que portes.
Sí.
Jo,
quan tenia confiança en la fàbrica,
tenia molta confiança,
anava a la fàbrica,
i a mi havia posat un recull de,
escolta,
aquelles peces,
coi,
el viatjant no les porta,
o és que només queden 25,
o 50,
o 15,
o 20,
perquè ja no pot portar-ho,
un pedido,
quan la voleu?
Tant, tant.
Allò,
si era una peça bona, eh?
Que estava allà d'això,
quan jo la posava al mercat,
era novetat.
Què passava?
Si viatjant feia tot un sector,
tots teníem el mateix.
Tots com anàvem viatjant,
aquest tipus de coses.
En canvi,
jo anava...
Es preocupava directament a anar a la fàbrica.
Anà a Andalusia,
perquè llavors agafàvem el mes de desembre,
la dona i jo,
anàvem a Andalusia,
València,
Manices,
tots aquests llocs,
i com que tenia contacte directament amb les fàbriques,
volia dir,
escolta'm,
ara és el temps
que la gent col·lecciona en cantis.
Escolta,
aquest tipus de gerro que sembla...
No s'ha vist, no?
Sí, sí, sí.
I feia un broc
i era un canti.
I llavors, clar,
hi havia col·leccionistes que deien,
oh, doncs això no,
no he vist...
Clar.
Vull dir...
Sí, sí, sí,
que buscava el què,
i buscava les novetats,
i que t'ho portin.
Es tracta de sentar-te davant del taulell
i a veure,
aquell té això, doncs jo també...
No.
T'has de banyar.
s'entén perfectament.
Has de buscar,
mirar la psicologia de la gent el que volen.
Perquè a vegades la gent volem coses,
que a vegades dius,
mira que volen,
però si ho volen...
No, no, i també,
moltes vegades el que busquem
és la novetat.
Clar.
Aquella cosa que sigui diferent
a tot l'altre,
precisament per això,
per tenir una cosa diferent.
Volem ser tots iguals,
però sempre busquem coses diferents.
No, no, no.
Tots iguals no...
No, però entenc...
Ja t'entenc, ja t'entenc.
Som tots humans,
això no ens ho pot treure ningú.
Sí, sí, sí.
Però volem ser...
O sigui, la estructura és igual.
La tenim igual.
La genètica semblant.
El pensament i la manera de ser
és diferent.
És diferent.
Aquella cosa que un altre s'ho mira,
això, l'altre...
Oh, mira!
M'entens que vull dir...
Però avi, arribem al cap del carrer,
en el moment que una persona s'ho miri
i aquella persona s'ho porti a casa,
i en aquell moment hi hagi algun veí,
amic,
que li hagi dit,
hòstia,
aquest senyor compra això,
ja està,
i ha obert la porta
perquè tothom vingui a comprar, no?
No, tu has fet això.
Ja està, ja està, ja està.
Escolta'm, jo tinc la sort
que venien gent,
turistes,
llavors tenen en compte
que aquell temps que jo et parlo també,
principalment després,
més no, no?
Però en principi,
el carrer principal de Tarragona
era la Ramla Vella,
era la carretera general.
Però això també hi havia,
segons quins comerços,
que ara ja no funcionen,
perquè a Tarragona,
el desviar...
Doncs la gent...
Hi havia molta gent de Barcelona
i molts puestos
que quan anaven a Salou,
anaven a un puestos d'aquestos,
fent la parada a Tarragona.
Ja tenien uns punts terminats,
per anar a veure el xocolata,
per fer d'allò,
o anar a dinar,
o anava al serrallo,
hi havia al serrallo
d'altres restaurants
amb fama ja nacional,
podríem dir.
Sí, nacional, sí.
O sigui,
cada gent ja parava.
Llavors ja venien allà,
i després, clar,
venien d'allò i compraven.
I després jo saps què feia?
Què?
Com que molta cosa també la preparava jo,
feia uns platerets,
feia uns platerets,
i llavors jo,
i pintava,
i feia uns refrans.
Ah,
molt bé.
Així,
era més personalitzat.
Clar,
també era original,
però buscava sempre,
per exemple,
la família i viejos,
lejos, lejos,
no?
Vull dir,
bueno,
depèn de la suegra i el d'allò,
coses d'aquestes que ja no has fet.
I què passava?
el meu venien,
i jo reia,
perquè venia la família,
venia jo,
l'egendre,
amb les sogres,
i em deia,
ven-me,
aquest,
que no el vegin, eh?
L'altre,
saps?
I pensava,
quan hi havia una puesta.
Vull dir,
que no es tracta de vendre,
es tracta de,
una mica de psicologia.
A mi que ho troba a faltar,
això de la botiga.
Sí.
Ara que m'ho està dient.
Ara està en contacte més amb la gent.
Ara tot són monopolis,
comercialitzacions,
fan proves,
clar,
fan proves per detectar a la gent.
Però,
aquesta cosa,
aquesta cosa,
per exemple,
que el dependent,
quan entri un,
per la porta,
hi ha de saber,
més o menys,
com el pot atendre,
i de quina manera l'ha d'atendre.
Aquest,
el que mira ja.
Quan entra ja el que mira,
saps?
O sigui,
que hi ha una sèrie de coses
que s'han perdut.
Sí.
Jo me'n recordo,
fins i tot venien turistes,
a mi,
escolti,
i un cas curiós,
quan agafava,
i molt,
doncs,
quan feien comunions,
i així,
jo ja encarregava,
doncs,
un tipus de coseta,
pels comunions,
i llavors hi posava,
recorda la comunió,
recorda aquí,
recorda allà.
I vaig trobar,
una vegada,
que molts,
quan anaven fora,
ja no compraven allà.
No?
No.
Ja venien a vostè?
Portugal,
recorda Almeria,
recorda Mallorca,
saps?
Home,
això és trampa.
Home,
això és trampa,
clar que sí,
Alma.
Com que estàs al viatge?
I el curiós,
que hi havia una veïna,
que no en tenia gaire simpatia.
Sí.
I un dia em ve,
diu,
ara uns amics meus,
vam portar una cosa de Portugal,
de Lisboa,
que tu li pensaments,
de tirar coses d'aquestes.
Jo vaig mossegar la llengua,
perquè clar,
vaig posar riure i vaig callar.
Vull dir...
Que li podia haver dit,
tranquil·la,
que te'n faig quatre.
Que te'n feia en un moment.
Vull dir,
que a vegades,
ens en tornem,
o a vegades,
i amb això,
hem de procurar això,
i ser oberts.
Però avi,
perdoni, avi,
però m'està dient,
que la persona,
aquella persona,
que va anar en pla punyeteria,
a ensenyar-li un record de Portugal,
que vostè li pensa més.
I una veïna, eh?
Vull dir que hi ha vostè molt malament.
O ella, a vostè...
Me tenia una miqueta d'això,
perquè, doncs...
Aquelles coses que passen amb el veïn.
Aquelles coses,
que no li tenen gràcia,
perquè no...
Per coses que no cal.
I per què no li va ensenyar, home?
Ella?
No, vostè, amb ella.
És que jo aquí tinc 40.
No, no.
I són els mateixos.
No, per això ja...
Oh, oh, oh.
Però seria el seu, eh?
No.
Per això jo tenia també una altra cosa, eh?
Quan era, per exemple,
coses que venien de fora,
ja buscava algun racó de coses diferents,
que per aquí no hi fossin.
No m'entens?
O sigui, tot vol el seu treball,
tot vol la seva picardia,
tot vol la seva...
Avi, que tenim trucada,
que tenim a la Dora,
que ens estàs esperant.
Dora, bona tarda.
Ai, mira, m'estic rint com una tonta.
Ramon, bona tarda.
Escolta.
Gràcies, Dora.
Bona tarda.
Que pillot!
Ah, que sí?
Ostres!
La sabia llarga i avoren-se.
Quants anys tenia?
Quants anys devia tindre?
Vols que et digui la veritat?
Digui, digui.
A mi m'han passat els anys
i mai m'he dret compte
perquè sempre he intentat ser el mateix.
Has estat jove sempre.
Ja està.
Entens?
I saps per què?
Perquè a mi els anys no m'han passat
perquè tots vosaltres que conec,
joves, més grans, mitjans,
sempre he estat a la vostra alçada.
i això m'ha fet aguantar,
l'únic que m'aguanta perquè el cos
està fet una E,
però el cap...
Una E.
Una E.
Està fet una E.
Però el cap,
el mateix,
amb les exposicions.
Ara mateix,
el port,
vaig fer aquesta exposició
que és a 24 anys,
24 anys fent una exposició,
dues cada any.
T'imagines?
Amb 97 participants.
T'imagines tu els caràcters
que vaig conviure?
Vaja, vaya, vaya.
Doncs me refereixo
que això em dóna vida a mi.
Això és una font de vida
i de sabidoria, diguéssim.
Com s'ha dit la sàriesa?
Però llavors,
no, és experiència.
Està parlant també del col·legi
aquest que era el Sant Josep,
es deia aquest col·legi
que ha parlat del...
Sí, l'Asilo, l'Asilo.
L'Asilo,
que era al costat de la...
Com se diu?
Allí dalt, al Camp de Mar.
Al costat de Sanitat.
Sí, sí, sí.
Sí, sí.
És que estic fent un recorregut
al que vostè està explicant
i, bueno, escolti,
que jo soc història de Tarragona,
també, eh?
És que per això et dic
que jo a vegades parlo
i tota gent veurà diverses
que explica,
li deixa anar, no?
Sí, sí.
No, no, escolti, no.
Que va molt bé.
Amb la Sílvia anem bé
perquè a vegades
el punxam de segons quines coses
me surten coses
que potser normalment
no hi penso
o no ho diria.
I a cada vegada ja vaig recordant.
I això,
per això et dic que jo,
l'edat...
Bueno, ara en tinc 86.
Ara per què?
Però imagina't tu...
Però no es nota, eh?
Ja ho ha dit ell,
que no,
que no conec tant.
Però imagina't tu,
que jo amb 12 anys
ja vaig treballar a Tarragona
amb la guerra
i vaig conèixer refugis.
I vaig veure
corregir de tota manera.
Una vegada vaig trobar
a la Barberia
a mi tant cabell
haver de córrer per anar al refugi.
Ostres.
O sigui,
vull dir que hi ha anècdotes...
Això és més trist.
No, no,
escolta,
més que és la vida.
Home, sí, home, és la vida, sí.
I vaig entrar,
escolta,
temps d'entrar...
Jo no hagi viscut la guerra,
he viscut la postguerra
que jo he tingut 70 anys.
Escolta, escolta,
al carrer Fortuny,
on hi havia la cooperativa,
hi havia un pati,
i al cantó hi havia una casa,
que dóna al carrer Fortuny,
amb el carrer de...
al costat,
m'entens?
Cervantes, potser.
Cervantes,
doncs,
aquí hi havia una casa gran.
I a aquest pati hi havia un refugi.
Ah.
Temps d'entrar jo a la boca del refugi,
una bucanada de fum,
i aigua,
i aigua i pols,
em va entrar de cop dintre.
Al sortir,
aquella casa estava ensorrada.
Oh!
Imagina't, eh?
No, n'imaginen surt.
Ara ho parlo,
doncs,
per el que estem dient tu i jo.
Perquè estem aquí, no?
Perquè podem explicar-ho.
Imagina't aquestes coses,
quan les has passat i les recordes,
per això ho explico,
o ho expliques com,
no, ha passat.
A vegades diuen,
oh, és que tu a vegades dius coses,
les he viscut.
I com que sempre he sigut d'aquesta manera,
obert,
i amb la gent,
m'ha agradat estar en contacte amb la gent,
i tot això,
doncs per això a vegades jo,
a vegades penso,
no sé si explicar coses,
perquè a vegades poden interpretar...
Per què no?
Com que no?
Com que no?
Si són vivències.
Però són vivències.
Avui mateix ha sortit la conversa de les botigues.
Jo no critico els botiguers.
el que jo demano,
és que sàpiguen,
sàpiguen tractar a la gent,
i la classe de gent.
És molt fred tot això,
Avi Ramon,
perquè jo vaig a una botiga,
a comprar-me les sabates,
al carrer Canyelles,
de tota la vida,
i allí xarro,
amb les nenes,
amb el Jose Maria,
amb tots.
I vas a comprar-te unes sabates,
amb una gran superfície,
i no saps ni la cara que té,
la que té.
hi ha un avantatge,
escolta,
hi ha un avantatge,
aquestes superfícies,
hi ha un avantatge,
i saps quina és?
Què?
Que si estàs cansat,
te sents,
fas un problema de sabates,
descanses i marxes.
Ah, això sí, sí, sí.
Vull dir que pots entrar a descansar,
encara que no compri la sabata.
Encara que no compri res, no?
Com que no els coneixes,
i llavors,
que estàs cansat.
Entres dintre,
a veure,
no, aquestes no m'acaben d'agradar.
Saps què li dic?
M'ho penso,
i ja torni,
perquè haig de fer uns recados,
quan acabi ja passaré.
Ja passaré, ja passaré.
Has descansat un rato,
i ja està.
I passaré realment com el mercat,
tu vas al mercat a comprar,
i és una cosa familiar,
fas cua i saps amb totes,
però vas amb una gran superfície,
agafes,
poses al carrer,
et pagues i marxas.
El mercat, saps què passa?
Dora,
jo crec que això és una miqueta
qüestió del temps que tinguis.
Ja que estem parlant d'anècdotes d'hora,
te n'explicaré una,
perquè a vegades també no et pensis
que els que venen,
i quan veníem havíem d'aguantar coses com una del mercat.
Una senyora
va a comprar
la carn,
i la carnissera
li posa la carn normal que comprava.
I diria, ara,
quina carn me poses?
No saps que jo compro d'aquesta bona.
I ara que t'equivoques,
i aquella carnissera
va callar per vergonya d'això.
I resulta que hi havia una veïna
al costat
i perquè no veigés.
El que comprava...
O sigui,
també et pensis que els que venen,
els que compren,
a vegades hi ha moments
que,
si fes una anècdota
de les històries i historietes,
podries fer un llibre còmic, eh?
Vull dir,
ara he explicat aquesta,
que és una de les que sé, no?
Sí.
Jo sempre procuro,
això sí que consti,
que quan explico alguna cosa
o parlo amb la Sílvia
o parlem o que sigui,
parlo tot viscut
o conegut
per persona
que ha tingut confiança, eh?
O sigui,
no és que m'ho inventi
per allargar el programa.
No, no, no.
Per això també m'agradaria,
com ara tu,
que truquin
i em preguntin
i si estic...
És que no truca ningú,
aquí hi ha gent que ho escolta,
però bueno,
a vegades
s'agrada més escoltar
que parlar.
Jo escolto i parlo.
un dia vaig trobar una persona i diu,
saps què passa?
El tio volia trucar
per escoltar-te,
escoltar-te,
va passar el programa.
Millor,
segur que haig de preguntar.
Doncs mira,
si vol trucar algú més,
ja li deixo...
Gràcies, Dora, gràcies.
Dora, gràcies.
Una abraçada.
Sílvia, igualment.
Gràcies, eh?
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.
Adéu, adéu.
És que el que deia la Dora,
que també se'ns ha acabat el programa,
que ja està,
ja hem fet finiquito i cierre.
Doncs mira.
A més a més, m'agrada molt.
Però el bo saps què és?
Què?
Per mi, eh?
Per mi, el bo,
és no vindre amb una cosa programada.
No, no, no.
A més, ho hem de dir, eh?
Que no he pogut ni parlar ni cinc segons,
i jo que dius,
avi, bona tarda, què tal?
No, no, no he pogut dir ni bona tarda.
O sigui, cara,
que quan sigui una cosa, eh?
Molt malament per part meva.
Hem de parlar un moment ella i jo,
i resulta que ara,
fins que no acabem el programa,
no podrem parlar.
Ja no podrem parlar.
Perquè des que he vingut,
ja estava liada o el que sigui.
que sí?
Sí, sí, sí.
Però és això.
Però ha vist, avi, que bé.
La ràdio és això.
I amb la Dora, que ens ha trucat.
I jo convido, de veritat,
a tota la gent que ens estigui sentint
i que vulguin comentar alguna cosa
de la Tarragona,
que recorden de quan eren petits
o de quan no eren tan petits.
O d'alguna cosa que pensin que jo penso.
Exacte.
O que penso d'alguna cosa que pensen.
O sí.
Això que és un...
Avui està que se surt, avi.
Me fa por, eh?
No, dones, no.
És que és així.
Jo penso que tu penses que tu penses.
que nosaltres pensem-nos.
No, és que a vegades hi ha gent...
Ara jo et preguntaria això,
però em sap greu.
No!
Clar, que sí que truqui.
Si nosaltres...
Per què estem, avi?
Per atendre'ls.
Per passar el rato.
No, per atendre'ls.
Per passar el rato amb bona companyia.
Ah, ah, ah.
És que no acaba d'explicar de tot.
Gràcies, avi.
Fins la setmana vinent.
Bueno, hasta la próxima.
Això que no em troba bé.
Gràcies, avi.
Si arriba a trobar-se bé ja,
ens fa una festa.
Adéu-siau, avi.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.


Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.

Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!