...que sudan dinero, ni los que quieren creerse que son los reyes del mambo
y no quieren ni un abrazo que les pueda lastimar.
¿Qué voy a hacer? ¿Qué voy a hacer?
Si nadie en el mundo me puede querer.
¿Qué va a pasar? ¿Qué va a pasar?
Si mi corazón se empieza a agobiar, por la calle de Bosar desaparece Oscar Wilde.
Así está mi corazón, barrido por la tormenta, llueven sapos y culebras, veo dragones de piedra
y todo es tan confuso a mi alrededor.
¿Qué voy a hacer? ¿Qué voy a hacer?
Si nadie en el mundo me puede querer.
¿Qué va a pasar? ¿Qué va a pasar?
Si mi corazón se empieza a agobiar.
Ni los hombres de la trena, ni los de guantes de seda, ni los que se han separado y siguen hablando de ella.
Ni los chicos del gimnasio, ni los grises empresarios, ni los depresivos raros que se quieren destruir.
¿Qué voy a hacer? ¿Qué voy a hacer?
Si nadie en el mundo me puede querer.
¿Qué va a pasar? ¿Qué va a pasar?
Si mi corazón decida estallar.
Piensas no soy como ellos y en el fondo eres igual, con una rosa en la mano y en la otra un buñal.
Piensas no soy como ellos y en el fondo eres igual, con una rosa en la casa.
Ni los chicos del gimnasio, ni los de guantes de seda, ni los de guantes de seda, ni los de guantes de la taza.
¿Qué voy a hacer si nadie en el mundo me puede querer?
¿Qué va a pasar si mi corazón se empieza a agobiar?
¿Qué voy a hacer si nadie en el mundo me puede querer?
¿Qué va a pasar? ¿Qué va a pasar?
¿Qué voy a hacer si mi corazón decida estallar tú?
Home, esperem que no, que no arribi a esclatar, eh?
Tot el contrari, eh?
Que duri per molts anys, perquè a més a més ens han agradat
i hem volgut que també ens conquistin a través de la ràdio.
Es diuen jo i tenim via telefònica la seva veu a la Isabel.
Isabel, bona tarda.
Hola, bona tarda, Sílvia.
He de dir-te que a l'inici de la presentació del programa
he dit que us hem convidat a venir aquí a l'estudi,
però la Isabel m'ha dit, és que, mira, tinc un petit problema.
Que jo estaria, jo d'estar estaria.
El que passa és que em trobes a uns quants quilòmetres de distància
i una mica complicat.
Ja sé que l'AVE ara en un flash et tenim per aquí.
Molt ràpid, però clar, era massa ràpid.
Per arribar avui a la tarda.
Per horari era impossible gairebé, no?
Sí, sí.
Hem de dir que la Isabel la tenim a Madrid.
Què fas a Madrid, Isabel?
Doncs estic aquí revolucionant, intentant revolucionar-ho tot una mica
en la mesura que jo puc, que és poc, però bueno,
amb les cançons i la música, això estic fent ara per aquí.
estic una mica amb les noies allà donant guerra amb el grup.
Molt bé.
Els concerts i aquí una mica l'estudi, aprenent
i buscant una mica el so que volem per jo
i una mica de tot.
I com sempre, no? Continuen creixent.
Perquè el món de la música jo crec que no s'acaba mai d'aprendre, no?
Això és el que passa.
Perquè sempre tens alguna cosa que fer, no?
Sí, comences i tens moltíssimes ganes i molta il·lusió
i arriba a un punt que t'adones que a part d'il·lusió i ganes
s'ha de treballar molt.
Llavors tot comença a anar sobre les rodes.
Poc a poc, però bé.
No, és allò que diuen, no?
Que millor aprendre-ho, millor saber
i després ja vindrà el que hagi de venir, no?
Sí, i en això estem.
Estar el més preparat possible pel moment que t'agafi.
Una de les curiositats que té el vostre grup,
a vegades que es digui jo, que dius, fàcil, eh?
Com va ser?
Dius, que t'ho van preguntar així en plan ràpid,
a veure, com va ser aquest grup?
Dius jo.
No busquis més, no busquis més.
Això costa molt, ja ho saps, trobar un nom pel grup
i al final doncs vas preguntant a tots els amics, a tothom
i et diuen, sé que em va dir un amic músic,
em va dir, i per què no us dieu jo?
I va ser, què dius?
Però al final va ser, ah, doncs sí,
ens sentim molt identificades amb el nom del grup.
Jo, mira, què millor que nosaltres jo per poder dir-ho, no?
Clar, i la gràcia és que tothom després pot sentir-se
identificat amb el nostre nom, no n'hem sentit altres.
És una mica el doble joc que tenim.
I t'he de dir una cosa, que de cara als DJs,
de cara als presentadors de la música, etcètera, etcètera,
com seria el meu cas, t'ho agraï moltíssim, eh?
Perquè si te'n recordes sempre, veritat...
I no només això, sinó que també et dóna l'opció de no equivocar-te.
Perquè hi ha noms que dius, mare meva, i ara com ho dic, això,
que és normalment acostumes a caure a la rectificació després,
amb vermella com una tomaca, i dient,
que jo teníeu entès que era així, no és...
No, mira, aquí cap problema, tots facilitats.
Menys trobar-nos a internet, que és més difícil.
Sí, és veritat, perquè poses jo, i he estat buscant-vos,
i com jo...
És complicat.
Des de la Wikipèdia, que clar, te posen el singular de no sé què,
no sé quant, i comencen a donar-te un munt d'històries,
i dius, a veure, però com jo trobo aquestes noies?
Com les trobo?
A la nostra pàgina web, que és superfàcil.
Digues, digues.
Al oitocojo.es.
Ves? És que oitocojo.es, és que a més a més és això, eh?
Sí, és com ara ens toca a nosaltres, a part de tocar avui.
Ara m'ataca a mi i tiro cap endavant, no?
I tiro cap endavant, molt bé.
Sí, això és.
Doncs oitocojo.com.es.
Allà ho trobem, i a més a més podrem saber tot, tot d'aquestes noies,
que una altra de la singularitat és això, que tots són noies.
Doncs sí, sí, som un grup de noies guerreres.
Però va ser casualitat?
Un grup d'amigues, que ens juntàvem, que sortíem, que totes teníem en comú,
que ens agradava la música i a partir d'aquí vam començar a treballar?
Doncs va ser una mica premeditat.
Premeditat. Estàvem a l'Associació de Músics de Tarragona, sempre fan reunions als dimecres, no?
D'acord.
I està molt bé. Jo sempre que estic a Tarragona, el primer que faig és anar cap allà.
I estàvem allà amb l'Anabel, que és la bateria del grup, i jo, ella tocava amb altres grups,
i li vaig dir, Anabel, què et sembla si aquí a Tarragona em falta un grup de noies,
però ja... I es va apuntar, i diu, doncs sí, doncs jo conec la Mireia, que toca els teclats,
i hi ha una noia que toca el contrabaix, que ja seria el més tenir-la amb nosaltres, que és la Messi.
I us van dir que sí?
Sí, sí, ja es van apuntar a la cap, les dos, ens van dir clar que sí.
I així ens vam trobar per la final del D.O.
I de quant de temps estem parlant d'això, Isabel? Perquè més o menys, jo clar que poquet.
Doncs va ser una mica així, en plan... A mi m'agrada fer les coses una mica en plan suicida,
sense donar molts toms a les coses, que és com surten,
i va ser una mica l'estiu, que jo volia presentar-me el D.O.,
tenia una gravació bona, relativament bona, no?,
que nosaltres estem contentes, fa molt bé.
Bona, bona, s'ha de fer, s'ha de fer.
Sí, i res, llavors vaig trobar-me allà al costat de l'Anabel
i vam començar a treballar per internet amb les partitures,
perquè jo vaig tornar a Madrid, i assajar intensius i res.
Al D.O. vam sortir amb tot.
No, no, i molt bé que ho vau fer, eh, no?
Sí, vam quedar molt contentes, sí.
No vam endur-nos el premi, però vam guanyar segur el calor de la gent
que estava aquell dia a la sala.
Recordeu que els guanyadors d'enguany del D.O. Tarragona
han estat al satèl·lit, que també el coneixeu molt bé, no?
Perquè són companys més o menys de l'associació,
almenys es mouen per aquí.
És que crec que tots els músics entre vosaltres us coneixeu, no?
Però sí, més o menys són coneguts d'altres coneguts.
Personalment no els coneixem.
Ara ja més o menys sí, no?
Més o menys, més o menys, més o menys.
I una vegada que es va posar en marxa, Isabel,
és allò que dius, sou de diferents mons,
vau trobar com anexa el món de la música,
i com es troba allò que dius,
mira, la música que a mi m'agradaria fer,
o que jo proposo és aquesta,
segurament que cadascuna devia proposar alguna cosa determinada,
o amb les idees dius, ostres,
perquè si és que tenim moltes coses en comú.
Doncs això sempre és molt fàcil.
Tu tens unes cançons i les ensenyes, no?
A la gent que a tu t'agradaria molt tocar amb elles.
Jo els hi vaig ensenyar i van dir,
doncs sí, ens agrada, i és així.
Llavors ens vam ficar a donar-li fora els assajos i res més.
Va ser molt fàcil perquè normalment a un grup
sempre hi ha algú que li diu a l'altre, no?
Aquí fas això, aquí per què no fas això?
Va ser tan fàcil que jo no m'ho creia.
Un grup meravellós.
Potser va ser tot dones, no ho sé.
Sí, al mig és allò que dius,
mira, que teníem que estar juntes, no?
No saps per què, però tenia que passar això.
Va ser tot molt fàcil,
que normalment costa una mica
compenetrar-se amb els altres del grup i tal,
però en aquest cas tot el contrari.
S'ho van passar molt bé, molt bé,
i sense cap problema.
I una mica qui s'encarrega de les cançons,
a l'hora de la composar...
Però clar, ara esteu a Madrid,
però normalment no esteu a Madrid, o sí?
Sí, bueno, jo estic a Madrid i ja estan a Tarragona.
D'acord.
I jo vaig baixant bastant a Tarragona perquè m'agrada...
perquè trobo a faltar a casa, exactament.
I llavors, doncs jo escric les cançons
i sempre no em costa res escriure i fer la música
i després el que fem és juntar-nos als assajos
i cadascuna s'ha preparat la seva part.
Això està molt bé.
Jo només els ensenyo la veu i la guitarra.
I ja està.
Així formem una mica el cos de la cançó
i l'estructura i tot això.
Però jo sé que ho vaig llegir,
no me'n recordo, en quin diari de Tarragona...
Sí.
...que feies una cançó per setmana.
Sí.
Però, xata, ets una màquina de fer cançons.
Em van dir uns amics,
a veure, un al dia, i jo, doncs també és veritat.
Però una a la setmana, això sí que segur...
És una manera una mica d'espressar el que sents
i de treure't les coses de dintre,
de recordar les que no vols oblidar, no?
Sí.
I és com una catàrsis, que es diu, no?
Jo agafo la guitarra
i m'oblido del que hi ha fora de la meva habitació.
I et deixes emportar, no?
Normalment et deixes emportar més pel que sents,
pel que has sentit,
o intentes dir que dius, mira, no,
explico alguna història que no tingui res a veure
precisament perquè no me toqui massa
a l'hora de cantar-la la fibra meva, no?
Doncs depèn molt del moment.
Jo sempre dic als concerts
que les cançons no parlen gens de mi,
perquè és mentida, parlen molt, no?
I no, i no, i no.
I és de tu i jo, eh?
Sense que ho senti ningú, val?
De car, de car, de tu i jo, eh?
Doncs normalment sí, som bastant autobiogràfiques,
però també de tant en tant deixes endur
pel que t'ha explicat algú,
o et poses a la pell d'un altre i surten coses.
A mi a vegades m'han demanat amics o amigues músics
que els hi fas una lletra
i després quan els hi ensenyo
s'han posat a plorar dient
és que això ho podia haver escrit jo
perquè conec la seva història
i és una mica la cançó en sa mida, no?
Que m'agrada molt també.
En aquests casos no parlen de mi,
però és igual de màgic.
No, no, i segurament que màgic
és veure-ho també a sobre a l'escenari.
Sí.
Perquè jo crec que si te sents còmode escrivint
o te sents còmode a l'hora d'assajar,
jo crec que l'escenari potser és allò
on acaba la metamorfosi de l'Isabel, no?
Doncs sí, em torno una poca solta a l'escenari.
Sí, no?
Com només em coneixen a casa meva.
I la gent em diu
però si tu ets molt tímida, no ets així,
et tornes a una altra persona.
Jo sempre dic no.
Quan vaig a l'escenari soc una altra persona.
en realitat soc així, una poca solta.
Ens ho passem molt bé als concerts.
M'ho imagina.
Intentem transmetre molt la nostra energia a la gent
i el que és segur és que ningú es pot quedar impassible
perquè ja li agradin les cançons
o li agradi la juerga,
una de les dos coses,
se pot les trobar amb nosaltres.
No, no, i segurament, Isabel,
que moltes vegades passa,
i jo comento a molts grups,
que quan pujan a l'escenari,
sobretot la primera cançó o la segona cançó,
hi ha un buit entre l'escenari i la gent.
No sé per què, crec que a vosaltres no ho passa.
No, no, gaire.
Perquè teniu el club de fans ja,
que són els primers ocupes, no?,
a la part de l'avant.
Doncs, sí, el concert de fa dos dissabtes
estàvem que no sabíem qui vindria
i vam sortir a l'escenari i ja estava allà tota la gent
sense que hi hagués aquest forat que parles tu, no?
Sí.
La mitja lluna que es fa sempre,
doncs no, estava ple i és començar a tocar,
jo m'espero una mica per darrere
i llavors ja surto i comencen a cridar.
Ja està molt divertit, ja connectes.
A més, tenint en compte que també podem sentir les vostres cançons,
perquè les teniu penjades en diversos llocs.
Sí.
I més d'un, allò que dius, no només la família se la sabia,
les cançons, que també fa un goig, no?
Sí.
Quan comences a cantar i veus que algú te la canta també
i dius, puja, puja amb mi a l'escenari, puja, puja.
Sí, em van fer fins i tot, ens van fer els coros a l'última cançó
que has posat tu ara, per començar l'entrevista,
doncs ens feien els coros a la gent
i jo sabia que hi havia gent que no ho havia sentit,
que de part meva no ho havia pogut sentir,
perquè no els coneixia.
Llavors sí que veus el poder que tenen també les reds socials
i internet i tot,
i fa molta il·lusió, de veritat.
No, és que és veritat que hem de dir
que també teniu la vostra pàgina a través del Facebook,
també teniu el vostre Twitter,
i que cada dia, jo pel que he anat veient aquests dies, Isabel,
tu també intentes que la gent estigui allà, no?
Sí.
Ja saber que es fan coses.
Doncs sí, la qüestió és no desaparèixer massa temps,
no, perquè massa dies seguits, ni tan sols,
perquè així generes més moviment a la pàgina
i cada cop hi ha més amics que estan amb tu, no?
Que és la idea.
El nostre Facebook és molt fàcil, tu puc dir també?
Digues, digues, sí, endavant.
És el facebook.com barra hoytocoyo.
Molt bé.
A més, necessitem molts més, m'agraden.
Jo el meu ja saps que el tinc, eh?
Ja saps que el tinc jo, Alma.
Jo el primer, com aquí, abans de parlar amb vosaltres,
perquè cada vegada que, t'ho he de dir,
cada vegada que he parlat amb el Miguel Alberto
i ha sortit el vostre nom,
tu ja saps que ha parlat meravelles,
que jo li deia, és que les he de portar,
és que han de venir aquí, m'han de fer alguna cosa aquí en directe.
Hem d'anar cap allà una tarda.
Això, quan estigueu ja, quan heu deixat los madriles,
que sortiu, encara que només sigui...
Que truquem.
Exacte, que estigueu d'excursió per Tarragona.
Doncs sí.
I dius, Sílvia, que estem per aquí?
Que tenim la guitarra a l'esquena i el teclat i tot,
i volem invadir l'estudi.
Si no, preguntaria al Xus i companyia,
que normalment si no porta la guitarra no els deixo entrar, eh?
Ah, doncs nosaltres no podem anar a cap lloc sense ells,
i ja, o sigui que...
I què us espera ara, a part d'això que m'ho comentaves de Madrid?
Teniu alguna cosa en vista?
Teniu alguna actuació?
O primer, mira, primer ens centrem a Madrid
i després ja el que vingui.
Com va això?
Doncs estem una mica per dues coses.
La primera és continuar treballant les cançons i el show,
que és una mica el que estic fent aquí.
Sí.
i després tocar, seguir tocant.
Volem programar concerts per allà, per Tarragona i pels voltants,
cap a finals d'octubre, novembre, estarem tocant per allà.
I després, la que pugui endur-me-les cap a Madrid,
així, algun concert que ens pagui una mica,
pels costos del viatge,
també estaria guai tocar per aquí.
No, seria fantàstic, eh?
I tant, per diversos puestos.
No, no, i a més a més,
que segurament és que fa molt de temps
que jo crec que ara ja no hi ha un grup,
podríem dir, segur que n'hi ha, eh?
A veure, que jo ara m'estic llançant a la piscina,
que hi ha grups de músiques totalment de noies, no?
Sí, segur.
Però que de tant en tant que sorgeix un grup
i que a més a més té bona música i que atrapi...
Gràcies.
I a més estan a Madrid,
que jo crec que és el centre del món.
És una mica el centre neuràlgic, sí.
Sí, sí, a Barcelona i Madrid,
en aquest aspecte són els punts importants, sí.
És el que tenen.
Home, a mi agradaria que fos Tarragona.
A mi també.
Ja tenim l'associació de músics...
Molt a faltar.
Sí, el que es van a l'associació sí que és un treball enorme
i sempre estem allà per intentar fer voluntariat
i que creixi també,
perquè sí que aconsegueixen moltes coses
ara a la capsa de música
i ens ajuden sempre.
Estiguem aquí a Madrid o estiguem allà.
El Miguel Alberto sempre està perdent el cop de mà.
És veritat, eh?
Hi ha molt bon rotllo, hi ha molt bon rotllo
i a més a més es nota
no només quan s'han fet aquests concerts,
aquest darrer concert del Déu Tarragona com a final,
sinó quan arriba el dia de la música
o quan es prepara algun concert d'aquests especials...
Sí, hi ha el festival d'estiu,
de la M&T, d'agost...
I segur que moltes idees s'han quedat al tinter,
ara mateix no per falta de recursos ni de ganes,
sinó potser per tot el que comporta
fer la mobilització en si dels grups, no?
Sí, és un treball i allà estic ens ajuden.
El que passa és que, clar, a vosaltres,
a l'igual que molta gent de la música,
dius, ostres, que a mi m'agradaria viure de la música,
però ara mateix amb el temps que corre
doncs és molt complicat, molt difícil
i s'ha d'anar fent com es pot, no?
El que passa és que com que és tan complicat
el temps en què vivim,
ara està tot complicat per tot.
Així que potser és fins i tot més fàcil, jo crec,
perquè és un moment en què només l'únic que et queda
és la creativitat
i les ganes de dur-lo cap endavant.
I, Isabel, que no ens ho prenguin, això,
que encara és gratis, que encara és gratis.
Jo crec que els moments són així com un caldo de cultivo
bastant, prou important,
perquè sortim coses molt interessants
i com la que estem nosaltres preparant.
Per exemple, per exemple.
i res, cap endavant sempre.
Jo havia pensat, mira,
ahir vaig estar veient un programa
que no sé si el segueixes,
que es diu La Voz.
Doncs no...
Jo t'ho explico més o menys.
Saca per l'estudi de l'estudi a casa.
Aquest programa està com a jurat,
diguem-ho així, entre cometes,
està com a jurat al Bisbal,
a la Rosario i la Melú, no?
Sí.
I, clar, ell surt una veu sobre l'escenari
i si li agraden es giren
i el tenen per ells de cara al mes endavant
al concurs aquest,
que deuen anar cap allà.
Us heu pensat de dir,
mira, que estem a Madrid?
Perquè no ho provem?
O apunteu-nos alguna cosa d'aquesta?
Mai.
Mai, Sílvia, mai.
Seria l'últim?
Seria l'últim?
L'últim.
Mai s'ha de dir mai,
perquè et pots dir,
ui, vaig dir això?
No, però fins ara mai ho hem pensat.
Doncs mira,
primer un ostre i després ja s'endarà, no?
Ja venirem a veure què, ja venirem a veure què.
Sí, sí.
Doncs, carinyo, que t'espero,
ja saps, per aquí,
quan tingueu un reunió per nosaltres,
amb les portes obertes de Tarragona Ràdio
i esperant en candeletes que me feu
alguna cosa aquí en directe,
amb la família de jo.
Encantadíssimes.
I res, que t'agradi poc Madrid
perquè així tornis d'una vieta a Tarragona, eh?
Vale, molt bé.
Moltes gràcies, Silvia.
Un petonet, papa.
Gràcies.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Corazón decide estallar.
Corazón decide estallar.
Corazón decide estallar.
Corazón decide estallar.
Corazón decide estallar.