El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català.
El millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonell, el nostre amor i catorze mariners.
Eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a les mans...
Els nois de Calella feien...
Veu un record per a la gent de Calella,
per a la gent de la Cala, d'Empúria Brava i de companyia.
Jo ho vaig fent de tota la costa, eh?
Jo sóc fill de la Cala.
Ja ho sé, per què ho deia, no?
És que no li ha semblat estrany que digués Calella,
digués Cala i Empúria Brava?
Amb ella de mar, la Cala.
Es sap que la Cala està per la banda de l'Ebre
i els altres estan per la part del Girón, eh?
Perquè aquí, a mena de mar, hi ha una bona Cala, saps?
Hi ha una bona Cala.
I tant, i tant.
Però bé, a vegades presumim del que els altres tenen
quan tenim el que tenim, saps?
Ah, bé.
Avi, què?
Ens parlem, no?
Bueno, ja que...
Ens hem de parlar, ens hem de parlar i ens hem de comunicar.
Perquè a partir d'aquí a pocs dies
tindrem l'oportunitat de passar pel Tinglado del Moll de Costa,
el Tinglado número 1, si no recordo malament,
que és on ara mateix l'avi Ramon està allà treballant
i, a més a més, treballant i de quina manera
per poder gaudir d'una magnífica exposició que fa...
Avi, quants anys fa?
24 anys.
24 anys.
Per això que és una història, per exemple,
no és simplement una exposició,
és alguna cosa més.
Home, és tota una vida, eh?
Algo més no direm categoria,
sinó amb història,
amb sentiment,
amb el que sigui.
Perquè això, clar, a mi em sap greu,
perquè, clar, he d'explicar,
i al explicar he de parlar de mi.
Home, clar.
I al parlar de mi...
Encara que jo sé que a l'avi Ramon
no li agrada molt això de parlar en primera persona,
que dius, no, no, jo m'agrada parlar en grup, no?
Sí.
O de coses que...
El cas és que jo, per exemple,
que és anys enrere,
a la grupesca del Serrallo,
que és entitat d'això que tenim en el món,
doncs em van proposar,
dius, escolta'm,
tu que estàs en el món dels pintors,
i hi ha alguna cosa que...
Per què no fem...
Per què no fem...
Per què no fem alguna cosa que d'això
si vam fer un concurs de pintura ràpida?
Amb uns premis,
molt bé, eh?
Molt d'allò.
I pensa que vam estar almenys 5 o 6 anys,
però amb premis bons.
I veníem de tot Catalunya.
Pintors.
Molts hi ha professionals de pintura ràpida.
I allò era bo perquè, clar,
encara que no us semblés allò,
ja començava a ser patrimoni de Tarragona.
Oh, i tant.
No, no, no.
Ja s'alluitava per Tarragona.
Com que venien, marxaven de Tarragona,
d'aquells pintors,
i portaven quadros,
doncs, de Tarragona.
Ja s'ha de ser.
Bueno, per això,
sempre,
com que jo havia viscut
amb molts pintors d'aquells d'abans,
alguns que havien dormit
als carrers a París
per falta de...
de lo que fos,
altres que esperaven
que enviessin quartos de casa
per poder...
En fi, no.
Aquella vida
d'aquella bohèmia,
saps?
Aquella bohèmia
que era
l'afició que es portava tant dintre
que vivien a vegades
com podien, no?
París, dic París,
com puguis roba...
No, no, és que quan es pensa
precisament de la bohèmia
i tot això...
Es pensa malament.
No, no, però a més a més
la gent,
a mi em passa avi,
pensem directament
en aquells carrerons romàntics
de París,
en aquells pintors
que s'intentaven guanyar la vida
venent els seus quadres...
I allò que el pintor,
per exemple,
hi havia un establiment
en Picardia,
per exemple,
que els acollia,
els pagava el menjar,
deia,
mengeu,
però en canvi deixaven quadros.
I ara hi ha hagut quadros
d'alguns pintors d'aquestos
que el que diu aquest
li ha hagut una fortuna,
saps?
Mira els toallons,
saps?
I que es veu que...
No era el Picasso
qui feia alguna
que l'altre dibuixia
els toallons
i aquests toallons
seran els que estan rifant.
Doncs jo, clar,
com que va ser després de la guerra,
quan jo vaig començar
l'any 40 ja d'això,
jo treballava amb Castellarnau,
Castellarnau,
un gran artista,
amb antiguitats
i tot el que sigui,
doncs allí,
molts,
quan arribava al Tarragona,
venien a dir
i els deixava un quarto
perquè poguessin
tindre el seu estudi
i allí vaig conèixer això,
vaig conèixer
el que...
El món de la pintura,
no?
Però aquest que sentien
el quadro, saps?
Sí, sí, sí.
Bueno, i vaig conèixer,
clar,
quan vam proposar amb això
de fer aquest concurs
de pintura ràpida,
doncs jo,
al ser jove i amb ganes,
doncs encantat.
I vam estar uns quants anys
fent això.
Però llavors,
va passar ja
que a Tarragona,
quan el Tatall,
el Rafael Patal,
el Rafael Tatall,
un bon amic,
va ser ja president
d'això de turisme,
doncs estaven allà
al carrer Major.
Va ser quan vam començar
a tindre el turisme allí,
per començar,
perquè abans a Tarragona
de turisme a la part d'altra
no hi havia.
No.
Jo t'ho feia jo
a la plaça del Pallol.
Això és el que li agrava dir.
Jo me'n recordo
de moltes anèxodes
que m'ho va explicar
a la botiga.
allà tindria el taller
i molts me'ls enviaven
al ajuntament
o al turisme,
me'ls enviaven allà.
Bé,
és un món
que ara quan hi penses
dius,
quin món.
Ah, sí, sí.
Quan és sincer,
és un món
que passes de tot
per on té unes alegries
i unes coses
que deixes.
Bé, llavors,
aquest me va dir,
diu,
escolta'm,
diu,
tu que ve si
penses a alguna cosa,
que fem alguna cosa
que deixes.
I llavors,
se'n va acudir
perquè normalment,
els pintors
en aquell temps
només pintaven
bodegons,
paisatges,
marines,
figura,
perquè és el que
ja en compraven
per l'habitació,
pel menjador,
pel el que sigui.
Però el tipus turisme,
com que no n'hi havia,
turisme encara
no hi havia prou turisme,
no es pintava.
I vendre a Tarragona,
jo crec que costava
molt abans, eh?
I llavors,
no és que no es feia.
I llavors,
jo vaig agafar
els pintors més o menys
que hi havia,
ja que en sabien
que tenien una categoria
i altres que anaven,
perquè llavors
no hi havia tants pintors
com ara,
perquè ara hi ha
molts pintors
i molts que en brutanteles,
que no és el mateix.
Entenc?
Bé, llavors,
els pintors que hi havia
eren això,
i els vaig proposar,
escolteu,
per què no fem
una exposició
tema monumental
i turística
de Tarragona?
I es va caure en gràcia.
I llavors,
tots aquests pintors,
llavors potser veiem
uns 20 o 25
van ser els que d'aixòs
i van fer una exposició
a l'antic ajuntament
que llavors,
com que no havia fet obres,
encara dalt
hi havia totes les sales
i van fer una exposició allà.
I clar,
els va agradar
el fer l'exposició,
van vindre les autoritats
que hi havia llavors,
els recasents,
i després
van vindre altres que d'aixòs,
i llavors l'arimany,
que llavors tenia la prestació
d'arimany,
va fer el pica-pica
desinteressadament.
Molt bé.
Però un pica-pica
a base de bé.
Allò semblava
una altra exposició.
D'aquells de Chapó, no?
I després el viver,
el posteri viver,
que feia els viverins,
va fer els viverins
per les dones.
Jo me'n recordo
que feia fa molt de temps
allò dels viverins,
que bons,
que fins.
Sí.
De Tarragona, eh?
Doncs aquell va posar
viverins per les dones.
I el Brasília
va portar dos o tres hosteses
portant ja
fruits secs
i cafeteres
per fer cafè.
Ostres,
això va ser un boom,
m'avi.
Home, clar,
no m'estranya.
Va ser un boom.
Ja sap que vostè,
la gent,
quan hi ha alguna cosa
de pica-pica
que ens agrada,
i a més a més
hi ha bona pintura,
bona companyia,
ho teníem més...
Teníem més que venut el peix.
Però llavors no era com
ara aquest volum s'ompli,
has de mirar
a veure quina mà és el tema,
no?
Va ser una cosa
en plan sèrio,
però llavors
va passar que també
els escultors
i altres d'aixòs
escolta,
has fet una
monumental i turística,
va ser molt bonica
perquè van sortir
racons de Tarragona
que veien els pintors
que molta gent
desconeixien.
Bé,
llavors,
com és que ara aquest...
I llavors va ser
quan vaig fer
treballs artístics.
D'acord.
Llavors treballs artístics
i entrava tot,
entrava tapis,
entrava escultura,
entrava dibuix...
Hi hauria una miqueta més
el ventall
per poder...
I llavors
vaig fer dues a l'any.
Molt bé.
Vaig estar
uns quants anys
fent-ho a l'antic
ajuntament,
allà dalt,
al carrer Major.
Però llavors resulta
que al fer obres
per ampliar
el patronat de turisme
es vam quedar
que allà no hi cabíem.
Perquè llavors ja érem
40 o així, saps?
És que Déu-n'hi-do, eh?
Llavors,
clar,
a Tarragona
n'hi havia un lloc
adequat per tants.
Hi havia la caixa,
però la caixa
era una cosa
molt particular.
I llavors
se'm va acudir
que les voltes
del Pallol
estaven tancades,
que hi ha hagut
museu de la ciutat,
però llavors va estar
tancat d'allí
obrir i entraven...
I vaig anar
al patrimoni,
el que hi havia,
dic, escolta'm,
per què no arregleu
aquesta sala,
això, aquestes voltes
per fer exposicions,
concerts,
conferències...
I clar,
l'idea els hi va agradar
i va ser
que ho van arreglar
allò per fer exposicions.
I a més,
també és una manera
també de donar a conèixer
un altre racó
més de la ciutat.
Bé, llavors
allò ja va
com a engrandís.
Llavors ja vam vindre,
vam mirar més pintors,
més artistes...
I llavors,
el tir d'aquell lloc
va ser
quan vam ampliar
amb el sindicat
tot això,
jo,
pel sindicat d'iniciativa
i turística.
No, no, sí, sí, sí, sí, sí.
I llavors vam agafar
i vam pensar, doncs,
a fer exposicions.
Vam fer una exposició
de treballs
de l'escola d'Arquipi
i llavors,
una de ceràmica
i llavors
una de còmics.
I clar,
vam fer una
internacional de còmics
i llavors
amb el secretari
del sindicat,
el Nolz,
i amb el Bernabé
també dibuixant,
el que sigui,
doncs vam agafar
i vaig acoplar-los
i llavors
vam anar a Barcelona,
vam anar a Barcelona
amb el secretari,
a les editorials
i puestos de còmics
i...
Que per donar a conèixer
perquè sàpiguin
si volien participar
i a veure
aquell interès
i aquella cosa
i després
les ambaixades
i consolats
també van enviar
i llavors
allò va ser
un èxit
a aquella exposició
van entrar
si van ser
5 o 6 mil persones
i bueno,
allò en aquell temps
ara ja és una altra cosa
però parlem
de 24 anys enrere,
eh?
Sí, sí, no, no
i la gent
em dedica,
ens costa molt
depèn de què,
moure'ns, eh?
I llavors ja vam fer
una de postals temàtiques,
o sigui,
vam fer uns quants anys
i les exposicions
cada vegada
amb més gent.
Problemes,
perquè un volia posar
tres quadres,
només havia de ser un,
un dia vaig sortir
el diari
que jo amb una senyora
no volia penjar els quadres
i només deia un sol,
o sigui,
encara tenies...
Ai sí, avi,
és veritat que me'n recordo,
o sigui...
A quin embola
li vam posar
en aquell moment,
o sigui,
o sigui que
trobaves aquests problemes
perquè a vegades
la gent no comprens,
pensaven que,
hum,
tot és fàcil,
mira,
ja està,
clar,
però llavors
al darrere hi havia...
Però hi ha unes normes,
gra,
però jo sempre,
sempre,
no com ara,
que no ho critico,
perquè moltes coses
no es fan
si no hi ha la subvenció
o no els ajuda
o el que sigui,
llavors va ser sense...
Sense ànim de lucre,
allò que es diu,
no?
No d'allòs, eh?
Amb les ganes
de poder fer algo
per terremot, eh?
Amb lo dels socis,
els sindicats,
però llavors
vaig dir la sort
de tindre contacte
amb un bon amic
que era el director
de la Bayer
i aquell,
al veure la cosa
d'aquesta manera,
va estar dos o tres anys
que feia la financiació.
Va fer,
m'enviava un xec
per aquesta cosa.
I això també va ser
més impuls
per fer.
Però llavors
què va passar?
Llavors va resultar
que es vam trobar
que a les voltes
del Pallol,
com que l'Agapito
estava abandonat,
deixat de la mà de Déu.
Bé,
la mà de Déu no.
En aquell moment.
De la mà d'altres, no?
De la mà d'altres
que no cal dir
perquè a vegades...
Bé,
el cas és que llavors
es van començar
a haver guteres,
es desprendre una miqueta
i una exposició
que llavors també
van aprofitar
per fer concerts
i conferències allí,
eh, després,
i alguna exposició
d'altres col·lectius,
saps com ho ha dit?
Sí,
és el que li deia
que d'alguna manera
es va descobrir
un altre lloc de Tarragona
en el qual es podien
fer altres coses, no?
Sí, sí.
I llavors,
al passar això,
vam tindre que tancar.
I llavors,
bueno,
i què fem?
Llavors ja érem
almenys amb 60 o més,
ja, saps?
Bueno,
on t'anem?
I llavors,
com que sé que el port
culturalment
sempre s'havia portat
de cara a Tarragona,
vaig anar
i vaig conèixer,
hi havia llavors
el Navarro,
hi havia alguns que d'aixòs,
i els vaig proposar,
escolteu,
i per què no
deixeu un tinglado
per fer una exposició?
I fem alguna cosa.
i d'allòs.
I van dir,
doncs provem.
Van deixar el tinglado
número 1,
i allí va ser
una exposició
almenys amb 70
o 60 d'aixòs.
Aquesta també és una altra
de les complicacions,
avi,
que s'ha de dir, no?
Perquè després hi ha una cosa,
després durant aquest temps,
aquest temps que et dic,
fins a...
Bé, llavors ja vam començar
a fer,
i ara portem aquí
doncs uns quants anys,
ara,
com que resulta
que el port
a més veu obligat
a dir la sala
i la sala
que sigui de Madrid,
que sigui de Caixa,
que sigui això,
que sigui allò,
ara encara em deixen gràcies,
que he de donar moltes gràcies
al port del costat de Guant
una vegada a l'any.
No, avi,
el que passa és que vostè
va obrir la porta
d'alguna manera
que els tinglados
poguessin organitzar-se
d'altres coses.
Però el cas és que
ara, doncs,
aquesta exposició,
per exemple,
la 24,
no és una exposició,
és una cosa més
perquè ara aquest dia
ens trobarem
i ens trobem
quan la faig ara últimament
que alguns
ja no hi són.
Aquests que van començar
llavors
no hi són
perquè ja han mort
o el que sigui.
Altres
que doncs
amb el temps
han prosperat
segons ells
o potser ja
han tingut altres
del que sigui
o ja són més,
bé,
això ja passa
Sí, no,
això no passa constantment.
Com més va,
més passa,
saps?
Però llavors
et trobes allí
algun dels primers
encara
que van participar.
Això li volia preguntar
a dir,
perquè ara
encara queda
algú d'aquells
de l'inici?
Sí, sí, sí.
De gent que...
No d'allòs,
però encara queda
algun d'aquells.
Però clar,
és que el camí de la pintura
igual que passa,
i jo ho comento
moltes vegades,
igual que el camí de la música,
a veure,
no és fàcil,
no és senzill
i la gran majoria,
clar,
es perden pel camí
i no perquè no ho hagin intentat,
sinó senzillament
perquè a lo millor
d'altres obligacions
els han tirat més.
No, no,
i molts que han pensat,
bueno,
jo,
aquí jo,
sol,
faig...
No,
i després alguns
que també han guanyat,
han exposat a l'estranger.
Clar, imagina't.
Han guanyat concursos
a l'estranger.
N'hi ha estat d'Amèrica,
del Japó,
exposicions a França,
alemany,
tot això,
n'hi ha.
Sí, sí, sí,
fantàstic.
O sigui,
que allí trobes
amb tot aquestes...
I això és el bonic,
clar,
jo,
jo simplement,
doncs,
clar,
són 24 anys,
però és que quan vaig començar
ja em tenia uns quants.
Són 24 anys,
com si fossin tres.
M'entenc?
I ara jo no són els 24 anys
que porto allí,
perquè jo ara si aguanto,
és perquè a més dels artistes,
mateixos d'aixòs,
me fan,
com si diguis,
aguantar.
Però avi,
jo crec que no li ha passat pel cap
de retirar-se.
A vegades sí.
Sí?
Sí,
perquè no per tot el d'allòs,
perquè el cos està com està.
No per l'ambient,
al contrari,
l'ambient,
i clar,
em trobo allí,
amb l'ambient,
com que això ha sigut
el meu de sempre,
que saps que jo ja sempre
havia pintat,
havia fet exposició,
en fi,
tota cosa d'aquest...
El que passa que jo
no he presentat obres,
només una vegada,
perquè llavors no es pensessin
que ho feia
per ser jo protagonista.
Al contrari,
d'aquesta manera,
estar jo al darrere,
doncs,
no ets protagonista
de l'exposició.
Però això sí que m'ha estranyat,
també moltíssim.
No, doncs, per això...
Però, clar, seria molt fàcil
d'exposar alguna
de les seves obres, no?
Doncs, no.
Últimament vaig presentar
un retauble.
A més, a més,
he de dir que cada vegada
que l'avi fa una escapadeta,
l'avi permet...
M'ho ha de permetre, això, eh?
Aquesta llicència
me l'ha de permetre.
Doncs, cada vegada
que fa una escapadeta,
d'allà on me ve l'apostal...
No ve una postal senzilla,
allò que dius una postal
a la qual, doncs,
com sempre,
allò que dius,
ens ho estem passant molt bé.
No, no.
Sempre hi ha algun dibuix,
alguna referència,
alguna cosa...
Bueno, per això...
Maquíssima,
que l'he de dir
que a tota la gent
de la ràdio ens encanta, eh?
Però això és personal.
Bueno, però, avi,
però ho té,
ho té,
que li fa per dibuixar, no?
Això en aquell temps,
al fer les exposicions,
hagués portat,
semblava que ho fes,
entens com vull dir?
I després he tingut la sort,
també,
que han passat
totes les autoritats
de tots els colors.
Venien,
perquè, doncs,
era una cosa
que no era política,
saps?
No a dir
que vingui aquest
o l'altre, no.
Sempre acollia,
perquè jo ho deia sempre,
quan a l'exposició,
quan venien els polítics,
ja ho deia jo,
són diferents colors
i és com si fos
un quadro més.
O sigui,
aquí no hi ha,
no hi ha ni governants,
no, no, eh?
Sí, sí,
s'entén perfectament.
Convivíem
amb els d'aixòs aquests.
I, clar,
i això, doncs,
ha portat,
dic clar,
jo ara, doncs,
ja no sóc el que era,
però,
després a mi
també m'aguanta
és que,
com que hi ha
jovens
i grans,
jo estic al mig
i convisco
amb la joventut
i amb la gent gran
i li trobo, saps?
Ara,
ara porto aquesta setmana,
partem aquests dos dies,
junts amb el Montaner,
que és el que ara
també m'ajuda
o, ja,
com a dir,
fem el que fem
perquè d'això...
El tàndem
avi Ramon Montaner, eh?
Sí, sí.
Jo me'n cuido
el que sigui,
doncs ell agafa el quadro
i, en fi,
fa el que...
Entén,
portem el d'allòs, no?
Sí, sí.
I això, doncs,
em fa aguantar
una mica
si no ja no...
Ja són anys
i imagina't tu ara,
per exemple,
en aquesta exposició
que es presenta 90.
T'imagina't tu...
Això, avi,
que es presenta 90
i quan és previst
ara mateix
d'obrir-se
aquesta exposició?
Perquè ara
estan acabant
de col·locar
els 90 quadres
que ha d'escosar
la seva mida
i han de petit,
segurament,
i d'altres
que són més grans.
I després hi ha una altra cosa,
perquè primer,
primer,
feia la pintura
i llavors fèiem
l'altre
de treballs artístics.
Però ara,
com que només se'n deixen
un a l'any,
doncs fem junt.
Porten pintura
i ara estem a lliure.
Poden portar
paisatge,
porten a Tarragona,
escultura,
brodat,
en fi,
ja és un conjunt
de tot això.
I clar,
i arribes allí
i veus
tot el que és
aquell tiglado,
90 peces penjades
de diferents estils.
Quina meravella,
eh,
avi?
Aquell que és veterano,
aquell que és artista
que ha guanyat premis,
aquell que comença,
aquell que ha fet
un quadre raro,
pensant-se que...
Però...
Però...
Però a mi ja l'ha sortit bé.
Però és de socis.
Sí, sí, sí.
Sí, perquè ja hem hagut
que fer,
ja hem hagut que anar fent
sempre de socis
del sindicat.
Però si no trobaries
que hauries posicions
que se't vindria
molta gent,
digue'm,
va, va,
ja d'aquesta manera
ja tens una miqueta
de control
amb el d'això.
Però a mi ja l'actua
ara el divendres,
a les 8 de la tarda.
El divendres a les 8.
Molt bé.
Que està convidat tothom.
No, no, sí, sí.
Jo ja per aquí
ja m'esperava, eh?
Ja aquí m'esperava, avi.
Vas allí
i la gent queda sorpresos
al veure
totes aquelles parets
quadros amb una separació
d'uns 20 centímetres
o 25 només.
Quadros de diferents maneres.
D'aquell que està
tan ment retocadet.
D'aquell que sembla
una fotografia.
D'aquell que més veus
que són els pagots.
Pagots amb el sentit.
Home.
Amb el bon sentit, no?
És més modern, no?
És diferent.
I després...
És contemporànic.
I després l'artista.
Això, això està fet teu.
Ah, doncs no sabia
que pintaves.
L'altre...
Saps, hi ha una...
O sigui, aquesta exposició
no és una simple exposició
d'aquests que ara preparen.
No, no.
És una exposició
que té la seva solera.
Té la seva...
Que té la seva història.
Els seus sentiments, saps?
Sí, sí, sí.
Una cosa familiar, saps?
Com si...
Familiar en el sentit
que ho vius.
I veus que els pintors
d'aquell dia, molts,
potser ni es parlen.
Sí, però aquell dia
fan les paus, no?
Però aquell dia
tothom som...
Tots som una família, saps?
I els familiars que veien...
Ah, doncs mira...
Saps?
Vull dir, és un ambient molt...
I això és el que a mi,
quan arriba aquest moment,
m'acompensa de...
Però, clar, llavors,
quan acabes també quedo, saps?
Perquè són...
Home, que deu quedar
valgat, avi.
Són anys, són anys.
Home, no m'estranya.
Perquè és molt boni
veure tot allò penjat,
però el tinc clar,
d'avisar la gent
que venen,
que porten el quadro,
que l'altre el deixós.
Que ara, menys mal,
que el port,
el port es porta molt bé,
que gràcies al port
ho podem fer,
perquè es cuida de muntar-ho,
es cuida...
En fi, ens deixen la sala...
En fi,
tota classe de facilitats
se les dona
al port de Tarragona.
No, no, m'imagino.
I després, clar,
és una cosa que ha sigut tan...
No diré personal,
però de tots els que participem.
No m'entens?
No ha sigut una cosa
de dir, soc jo.
Perquè a vegades a mi fa gràcia
que he vist jo a Tarragona
aquests 24 anys,
més que n'he vist jo...
No, de coses que han passat
i de coses que ha viscut.
S'han format al cap de dos anys
jo per tu,
tu per jo,
et has desaparegut.
L'altre que ha volgut fer
un no sé què...
Doncs avi,
ja pots estar molt orgullós
de la feina feta
durant aquests 25 anys gairebé.
24, 24...
Bueno, però ja anem cap al 25.
perquè quan acabi aquesta
segur que ja se comença
a pensar de cara a l'internet.
Jo dic que no,
però ja m'estan atxutxant.
Home, avi,
els 25 els ha de fer
i els 26 i el 27
i el que convingui, eh?
Jo des d'aquí també l'animo, eh?
És l'exposició que veus...
No ho sembla.
Veus una cosa,
unes pintures infantils,
uns atreviments,
aquella cosa d'escola,
saps?
Perquè allí,
quan ho veus allò,
dius,
però allí n'hi ha,
que han guanyat concursos
fora d'Espanya.
Sí, sí, sí.
N'hi ha que han fet exposicions
fora d'Espanya.
Han guanyat concursos a Espanya
fora de Catalunya.
No, no, no,
que hi ha gent molt important
que també està a la nostra ciutat.
Llavors,
quan agafes el catàleg,
ah, doncs aquest no ho sabia
que pintava.
Aquest,
a veure,
qui és aquest?
Vols si aquest és un veí?
Jo no ho sabia,
saps?
Vull dir que...
I Tarragona és petiteta
dintre de la seva...
que és una exposició,
doncs,
jo dic familiar.
Clar.
Família.
Per mi tots som família.
I com que tot sóc l'avi,
doncs encara...
Fantàstic,
jo és fantàstic.
Encara més família,
no?
Avi,
recordi'ns a quin dia
i a quina hora
es fa la inauguració
d'aquesta exposició?
El divendres.
El divendres.
Dia 16,
a les 8 de la tarda.
A les 8 de la tarda.
El tinglado número 1.
Molt bé.
El que ara hi ha una pega
que per anar allí
ara s'ha de tenir compte
perquè el pas a nivell
estan fent obres
i s'han de tenir cuidat.
Que donin un tomet
per la part del Serrallo.
No, no,
i es pot passar...
No, avi,
però que donin un tomet
per la part del Serrallo.
No,
vull dir,
es pot passar...
Fé per fer i així de...
Home,
si van amb cotxe
o el que sigui,
pel Serrallo.
Però si van a peu
i vols agafar l'autobús al 2,
des del pas dels carros
i passes el pas d'Hivella
amb cuidado
perquè estàs enllalat
i avisa quan hi ha perill
o quan hi ha perill
d'un tren.
És fantàstic.
Però jo et dic
que és un ambient
i més a més
sempre acostuma a veure
una copeta de cava.
No m'han redia la gent,
no m'han redia la gent
que vindrà a anar a viure
només per poder veure-ho.
No, no,
més que res,
més que res
és perquè
mentre brides,
mentre les portes,
mentre parles,
mentre...
Saps?
Vull dir que acaba de...
Perquè clar,
la pintura
s'ha de crir amb aiguarràs.
Ho veus?
I allí
la convivència
s'ha d'aclarir
amb una miqueta de cava.
Clar que sí,
ja que fem-ho,
fem amb propietat, no?
A dir-te...
Ara,
que em perdonin
el d'allò,
però ja que ho has dit,
doncs clar,
la cosa és com és.
I després saps què passa?
També jo m'aguanta
perquè hi ha molts pintors
que fan exposicions,
inclús fora de Tarragona,
m'havien a buscar
per fer la presentació
i això a mi em fa treballar
i em fa recordar,
m'entens?
Per això visco...
I fa que l'ordinador
de l'Avi Ramon
estigui allà en funcionament
a tope.
Això em fa aguantar
el món aquest.
Doncs sí,
i per molts anys.
Avi,
la setmana vinent,
a veure,
a veure,
aquest matí,
la setmana vinent,
20 i 27.
O sigui,
tenim dues setmanes
per poder parlar
també de la Setmana Santa.
Sí.
Encara que la setmana vinent
parlarem de com ha anat
la inauguració de l'exposició.
A veure si podem enredar
amb algú,
Avi.
A veure si algú ho explica.
Porti-me el fontaner.
No,
el muntaner,
perdó,
que me li he canviat de cognom.
Porti-me-la a veure si la setmana vinent
i podem comentar amb ell.
Què li sembla?
El resultat,
sí,
jo pensava,
volia portar-la avui
però també estava pendent
d'una setmana de coses,
m'entens?
Doncs ho deixem parlar
la setmana vinent.
A veure si és un repte
i el podem aconseguir,
eh?
I si algú hi ha anat,
que demanem que es truqui
o que vingui aquí
i faci el seu comentari.
Fantàstic.
I una altra cosa,
jo això que ara munten
associacions o el que sigui,
no ho critico, eh?
No,
al contrari.
Vol dir que...
Però que mirin la base,
que mirin la base...
I que també hi ha molt d'esforç.
Que no confin,
que no confin del que plaurà del cel,
sinó que el cel has de resar tu perquè...
Perquè pugui acabar de caure, no?
Avi, gràcies.
Molt bé.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Ami-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!