Parla amb ell i recorda el telèfon 977 24 47 67.
El timoner i el nostre amor i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat,
mans a la guitarra solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
Doncs visca, visca, que no marxi gaire lluny.
Aquest català nostre, que és l'avi Ramon.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Avui és el primer dia, avi,
que estàvem aquí intentant a veure de què parlàvem
i no ens posàvem d'acord.
Això sembla impossible, eh?
Això són les vacances, avi.
I que ja ens queden dos programes només, eh?
No, saps què passa?
No pot ser, no pot ser.
Com que venim aquí, i quan parlem aquí surt del tema, eh,
o surt el que sigui, hi ha tants temes...
I tantes coses que podríem tocar.
...que hi ha un moment que ha estat perds.
Et perds per un motiu.
A vegades et perds pel que has vist i pel que penses,
pel que podies ser segons les coses i segons qui, com i quan.
I això a vegades te despista.
Sí.
Perquè llavors tu pots donar una opinió personal que has viscut.
Però llavors hi ha un altre que ho ha viscut d'una altra manera,
ho veu d'una altra manera i llavors diu, a què diu aquest?
O què es pensa?
O va equivocat?
No, home, no.
No, no, o va equivocat.
M'entens com ho diria?
No, però jo crec que...
I clar, a la vida, a vegades hi anem sovint equivocats.
Equivocats en un sentit, no diré mal, no?
Mm-hm.
Quivocats en un sentit que a vegades hi ha coses que no els interpretem com són.
Com són.
Jo a l'avi li volia proposar una cosa, perquè d'aquí a dos dies a Ocine les Gavarres
es fa la presentació d'una pel·lícula que es diu Ghost Truck i que està per rodada a Tarragona,
a l'amfiteatre i també al circ, però no és la primera pel·lícula ni l'última
que s'ha gravat a la nostra ciutat.
I vostè segurament jo deia, jo crec que l'avi Ramon alguna vegada ho hem parlat,
que si vostè i jo alguna d'aquestes pel·lícules que s'han rodat per aquí...
Jo me'n recordo fa molts anys, un d'aquests de les arts marcials que es va tallar tota la part de la catedral
perquè la seva història era saltar totes les escales de la catedral, se'n recorda?
Fa molts anys, jo era petita, però encara així, clar, i era el Jackie Chan.
O sigui que va venir a Tarragona, Jackie Chan!
No, jo recordo.
On estava jo?
Sí que hi ha, Tarragona s'han filmat pel·lícules, documentals, molt d'allòs, molt.
Alguns no me'n recordo gaire, els altres sí, els altres no.
Els altres, doncs, depèn de...
Clar, tampoc no, perquè aquí, per exemple, està més lliure, hi va els puestos,
i jo, per exemple, potser per circumstància, el que sigui...
Ah, us ha tingut molta feina?
No he anat a seguir sempre aquestes coses.
No, m'imagino.
Aquest que dius de la catedral, ric...
Per què? Què ha passat?
I diré perquè resulta que aquesta és terra de canons.
Quina?
Aquesta que dius tu, que la catedral...
No, no, no.
Què tal? La terra de canons és més de... com li diríem?
L'Antoni Quint.
Ara, ara.
Oh, i ara m'acabo d'en recordar, ara ja sé per on va, avi.
I resulta...
L'Antoni Quint.
Que van filmar, van filmar, després parlarem de les altres, però ha que ha vingut aquesta...
Sí, sí, sí.
Una anècdota, eh? I clar, diran el general, mira, bueno, jo explico vivències, anècdotes meves, i el que sigui.
Doncs resulta...
Agafeu-se que venen vendades, eh?
No, no, no, no, no. Resulta que jo, clar, aquí a Tarragona, en aquesta pel·lícula hi havia molta gent que volgués sortir-hi.
Home, allò així...
Polítics, no polítics, gent per sortir, la qüestió és sortir.
I que després no sabien qui eren, perquè anaven caracteritzats, però bé, la qüestió és sortir.
Jo a casa Castellarnau, per motius de quan jo treballava amb Castellarnau, sa cosina, jo anava allí a casa Castellarnau i entrava.
I després jo també tenia molt bona relació amb els d'allí, els porters, i entrava.
I bueno...
Ja gairebé formava part de la família, no?
I el cas, sí, en aquell temps, era més... la gent era més familiars, més, no sé.
I resulta que aquí, a casa Castellarnau, em van filmar algunes escenes.
Precisament les d'amor.
I resulta que jo em va acudir cosa que no sé com.
Dic, ara vull anar a veure si veig aquest, el Toni Quint.
Sí, que és el fill del...
Perquè aquest Toni Quint també era un gran escultor, i un gran pintor, i un gran deixos, eh?
Jo amb aquest l'havia vist a casa Ribes, al carrer Mendès Núñez, va fer una exposició.
A la Diputació també.
Però bueno, això va ser després.
I llavors se'm va acudir anar a veure si el veia.
Jo amb la confiança de sempre a l'entrar...
No, què va passar?
Jo vaig entrar.
Dic, què?
Dic, que hi ha el Toni Quint, com aquell que...
Sí, sí, com a Pedra per la seva casa.
Jo que et surt inconscient.
De madona, no et met el ram.
Diu, sí, està a dalt, està a filmant.
I llavors vaig cap dalt, al salón, i allà al costat hi ha el quarto aquell,
que hi havia aquest llit que va regalar un d'aquí a Tarragona,
els pares de l'alcalde Miquel, que llavors va regalar l'habitació aquella.
I jo vaig per d'aixòs, i llavors estan filmant.
Diu, però no faci soroll.
I entro, i tothom està fent la sera del llit.
Llavors, ostres, dic, ara sí que marxo.
Acabo d'arribar just a la fusta.
No, no, sí, marxo perquè si ara veuen que jo no sóc de la casa,
i vaig veure l'escena aquesta que filmaven al llit, el quin i l'altre,
que clar, a la pel·lícula veus una cosa.
Avi, però és molt real, és molt real el que feien o no?
A la pel·lícula veus...
No, no, entre vostè i jo, entre vostè i jo, ara que estem aquí.
Hi havia barro, avi, hi havia barro.
A la pel·lícula veus coses que després...
Re de res, no?
No, doncs no acaben.
Bueno, va ser...
Vull dir que hi vaig sortir, bueno, Déu, hi vaig marxar,
dic, ostres...
Vull dir que són anècdotes.
Però avi, a banda d'això, també va tenir una altra relació amb el Queen?
Se'l va tornar a trobar més endavant, perquè...
Sí.
Ah.
El Queen, doncs, es van trobar una vegada a l'Iatí, al Calribes,
que va fer una exposició...
Ah, és veritat, al cap dels anys, cert?
Sí, allà.
I després, amb els anys, vam fer una exposició col·lectiva
que també va...
Va participar.
Va a la Diputació.
O sigui que...
El que passa, doncs, clar, que són artistes d'una manera que no hi tens relació.
Només que la residència la tens quan t'hi trobes,
que recordes alguna cosa, però llavors ja ni te'n recordes ni qui és ni com ets.
I entre vostè i jo, li va comentar que va arribar just en el moment del llit?
No, no, no, no, no.
Quan vas en un lloc així...
Clar, no pots parlar segons de quines coses.
No, no, i no recordes.
Records el moment que estàs vivint.
Clar, llavors era el moment de l'exposició, de l'escultura, la pintura.
Saps?
Vull dir, no coneixes l'artista de cine.
És l'artista, doncs, i com que també tu has patit i has sentit aquesta cosa de la pintura
i l'escultura, doncs en aquell moment tens això.
Aquesta va ser l'anèdota de la Diputació.
Sí, sí, sí.
I d'altres pel·lícules, sàpig que vostè recordi?
Sí.
Una que jo no vaig viure, que és aquella que vam fer aquí a Tarragona,
aquella de la família, que era tota una família...
La família es va fer aquí a Tarragona?
Aquesta pel·lícula que és de fa molts anys que sortia José Luis López Vázquez?
Que era un dels protagonistes?
Aquell altre, no, aquell altre artista, que ara no recordo com serà.
Però va ser també aquell gordet, aquell també, bueno,
vam fer i vam fer moltes escenes aquí a Tarragona.
Allà vaig al Residencial, allí vam filmar moltes escenes al Residencial.
Aquesta no la recordo bé, perquè llavors, quan feia la Mil, una cosa i l'altra,
no vaig tindre d'allòs.
Ara, la que també es va filmar aquí a Tarragona,
al port, al Serrallo, a la part de fora del, com si diguéssim...
De l'escollera.
De l'escollera aquella, a dir, i després part del balcó mediterrani,
va ser aquella d'aquell cantant, l'Emigrante.
Què diu?
Sí.
José Lito, no?
No.
Com es deia, Antonio Molina?
No.
Tampoc?
Ostres, l'Emigrante.
Ara se me'n va, ara se me'n va a l'olla.
Aquest que era baixet, home, que era baixet i cantava.
No era Antonio Molina?
No.
Veus?
Ara buscaré lo de l'immigrante, però que és un més algú.
A veure, veuràs.
I quan te surti, me'n recordaré.
Perquè ara que no m'anem uns i els altres, m'has despistat.
Sí, home, si el tinc al punt de la llengua.
Jo també.
Ai, Juanito Valderrama.
Ah, aquest home, veus, que jo tenia...
L'hem bombardejat, l'hem bombardejat.
Jo tenia la rama, però no tenia...
Li faltava Juanito.
On estava, Juanito?
Juanito, on estava?
I després, l'última que es va filmar,
que aquesta ja va ser més tarragona,
va ser l'arribada forzosa.
I de què anava aquesta?
Aquesta, doncs, hi havia una miqueta de soroll, barreges.
Es va filmar també el baradero, el serrallo, els barcos.
Què té el serrallo que tothom grava per allà baix?
Doncs, bueno, doncs, una de les escenes surten tots els treballadors d'allí.
Després la van fer pels carrers.
Després, aquí dalt, el carrer Sant Llorenç, em sembla que era, Sant Llorenç, o l'altre, per aquí dalt,
van llogar un bar que hi havia allí, la van llogar,
i allà hi va haver un esbarall i ho van destrossar-ho tot.
Bueno, clar.
Van pagar-ho.
Sí, sí, sí.
O sigui, que aquí ja era d'allò, saps?
Que aquí també treballava un artista bastant.
Bueno, es veu, aquí més que res, me fa la impressió,
aquesta pel·lícula va ser perquè al director li interessava pujar una vedet.
Ah, ah, no l'acabava d'entendre.
I això va servir, doncs, per fer una espècie de vacances, o com vulguis dir-li.
O sigui, que va venir aquí a viure les vacances a Bladeret.
Van venir aquí a filmar aquesta pel·lícula, a Tarragona,
van participar gent del Serrallo, van participar gent de Tarragona,
hi havia un parell, que no vull dir noms, perquè un es va suïcidar,
i l'altre encara té família, per ser molt populars,
i aquests també feien notes còmiques de personatges còmics.
que d'arribada forzosa va ser també, aquest, més temps i més...
Ara, tot el que es va filmar no va sortir a la pel·lícula.
I jo també me'n recordo, avi, una altra cosa,
que crec que m'ho va comentar vostè,
que hi havia una pel·lícula d'on Juan Tenorio,
que també es va fer íntegrament a Tarragona,
que vostè m'ho va comentar, precisament quan parlàvem del Juan Tenorio i això,
que m'ho va dir...
També hi ha una pel·lícula que ara mateix no la podíem ubicar,
perquè va i un...
Però aquest aprenent del Juan Tenorio ja no era el tipus de pel·lícules
com aquesta del Valdemar...
No, no, no, aquelles eren en blanc i negre,
si no recordo malament i se'n sabeu.
A la platja del Miracle també s'han filmat,
perquè pensa que a la platja del Miracle,
i es va fer també opa,
i es va cantar també en marina,
en fi, abans a Tarragona no...
Així com Reus es ven tot d'una manera molt, molt, molt,
a Tarragona s'han fet moltes coses que han quedat,
potser ser més sèries, potser no ha calgut fer tanta propaganda,
però a Tarragona ha tingut molta cosa.
Sí.
El que passa és que nosaltres som de treballar sense parlar.
Saps a què li refereixo?
Nosaltres n'hem fent, n'hem fent...
Com ha passat ara amb l'Ica aquest,
que tant de Reus que feien, que ho tenien,
i tant bé que d'això, que Tarragona, que es pensàvem,
que allà, veus, ja està firmat.
Vull dir, hi ha coses, eh?,
perquè jo hi ha una cosa que no l'he dit,
però ara la diré, doncs mira.
Vinga, vinga.
Potser la vaig dir una altra vegada,
però si no, me'n recordo jo.
i que em perdonin qui afecti.
Quan va acabar la guerra,
quan s'havia de fer la fira de mostres provincial,
s'havia de fer a Tarragona.
Sí.
S'havia de fer a Tarragona.
Oi.
Resulta que el terreny ja estava situat.
O sigui, on hi havia les quatre carreteres,
que en un cantó hi havia l'Albiac, la fàbrica de Batum,
a l'altre, és on hi ha les cases aquestes d'Higenda,
aquelles cases,
a l'altre hi havia aquella gasolinera,
doncs tot aquell terreny que hi havia al darrere,
que passava el regma i jo pel costat,
doncs tot aquell terreny
s'havia de fer a la fira de mostres provincial.
Aquí a Tarragona.
A Tarragona.
Ja, doncs, hi havia moltes cases de Tarragona,
principalmente de vins i molt d'aixòs que ja participaven.
Jo llavors treballava per Castellarnau,
que era el que havia de ser provincial d'artesania,
no política, artesania.
Sí, sí, artesania.
I llavors hi havia uns quants mobles,
benistes, gent, artistes,
que estaven preparats per participar aquí a Tarragona.
Però llavors va vindre el que diem de Reus,
i que em perdonin,
com que resulta que el jefe provincial del Movimiento
era José María Fontana,
fill de Reus,
i era el jefe provincial del Movimiento.
Doncs ja està, ja sabem com ho vam anar.
José María,
era el alcalde de Tarragona.
Sí, sí, sí.
El alcalde de Tarragona,
clar, era també la farra i tot el que sigui,
doncs els senyors de Reus,
aprofitar la seva influència o el que sigui,
van dir que si no es feia Reus,
que ells no participaven.
Clar.
I llavors què va passar?
Clar, qui mana a mana
es va arreglar la cosa
i la fila de mostres se va fer a Reus.
I llavors va integrar els d'aquí a Reus.
Perquè llavors també l'alcalde era el José María Macián,
secretari provincial del Movimiento,
alcalde de Tarragona.
O sigui,
que saps què hi ha circumstàncies i coses...
Sí, que criden al cel, avi, que criden al cel.
Però veus, molts anys,
les coses canvien.
Ara tenim el corte inglès,
que també el volien,
l'IQUEA, que també el volien,
i altres que no vull nomenar
que també el volien.
Rememoren coses...
Per exemple, no recorden,
per exemple,
quan volien fer el canal Reus Salou.
De què no se'n parla?
Perquè no va acabar de brullar, avi,
mai m'he dit.
Vull dir que hi ha coses
que s'han quedat de Reus.
Però sempre...
I escolta, per t'es una cosa, eh?
Avii, una coseta, una coseta.
Sempre hi ha hagut aquesta petita arrancança, no?
Amb els de Tarragona, amb el de Reus
i els de Reus, amb el de Tarragona.
perquè hi ha algunes vegades
que vas a alguns llocs i dius...
Jo, escolti, jo voldria dir
que els de Reus i els no de Reus,
que em perdonin,
perquè jo parlo per coses viscudes.
No, i que sap, clar.
Viscudes.
I en canvi, a Reus els aprecio,
perquè jo vaig a punt de...
Una vegada m'he de buscar uns de Reus
per fer unes coses
i volia que em quedés.
I vaig a punt de quedar amb a Reus.
Però on havia de fer l'Emili,
doncs jo aquí a Tarragona
tenia la meva fanyeta,
les amistats i...
No, noia, el que sigui,
no em vaig quedar.
Però pensa que una vegada
la Diputació
va dictar un llibre
de llegendes i coses
de Tarragona.
I una deia
que en l'època dels romans
va haver uns sorolls
i hi havia uns comerciants,
els d'arreu són comerciants,
que hi havia uns comerciants
que, degut amb uns aldarulls
i coses que van fer,
els van desterrar de Tarragona
a 12 quilòmetres.
Anda.
Sí, sí, sí.
I, clar, eren Reus.
Ja ja es va quedar.
Eren Reus.
Sí, sí, sí.
Aquest llibre,
quan vas fer president
de la Diputació de Tarragona,
un senyor de Reus,
aquests llibres van desaparèixer.
Però jo tinc una còpia.
Té una còpia?
No del llibre, no,
de la pàgina aquesta.
De la pàgina.
Però les llibres no,
ja van desaparèixer.
Llavors hi havia un home,
un home molt curiós,
que aquí a les quatre carreteres
hi havia un troi que veia
12 quilòmetres Reus
i cada dia treia la U.
Que mala llet, no?
Disfrutava així.
No m'ha anat, però...
Vull dir que sempre hi ha hagut aquesta cosa.
I, clar,
i després una vegada
vam fer uns programes turístics a Reus
i posava
a 12 quilòmetres
muralles romanes.
En veus?
Vull dir,
vull dir que hi ha hagut,
però jo m'ho prenc com una cosa que...
I si m'apura,
jo he llegit,
avui,
també a 12 quilòmetres
la platja de Reus.
Sí, no.
No,
però escolta'm,
jo...
buscàvem un costat i l'altre, eh?
Jo heu escut dir
que entre riure i no riure,
perquè...
Sí, sí, sí,
no, perquè sempre hi ha hagut,
sempre ha passat això.
Vull dir que sempre hi ha hagut.
I a Tarragona
hi ha hagut gent, doncs,
que clar,
també ha tingut els seus defectes
i coses,
que a Tarragona
no han fet el que havien de fer.
I també hem fracassat
i coses
que s'han perdut a Tarragona.
Uns s'han posat les piles,
els altres ens han adormit.
Vull dir que tant a Tarragona
com a Reus i Reus,
Tarragona,
tenim les nostres coses.
Com ho sap, com ho sap.
I que no canviem, eh?
Que ha tingut gent famosa, Reus,
i Tarragona també ha tingut
els seus,
amb el vostre,
amb el seu sentit,
no m'entén.
Sí, sí, sí.
Ara, hem de pensar
que va haver-hi una època a Tarragona
que no podíem fer molta cosa
perquè estàvem adorminats
pel clero,
pel militar
i...
Com ho sap.
I el senyoriu.
Sí.
I clar,
i aquests no interessava
que l'obrer,
perquè jo,
hi havia vegades
que els obrers,
quan ja podien comprar
uns unes sabates,
més desperdenyes,
ja tallaven...
El bacallà.
Ja tallaven la fenya.
Vull dir que tot arreu hi ha hagut.
Esperi, esperi, esperi.
Acaba de donar de mateix
a una cosa
que a mi em temo
que és el que està passant ara.
Això de que una...
La gent de classe mitjana,
perquè encara tenim les classes,
sembla mentida,
però és veritat,
encara tenim les classes,
de classe mitjana,
pugui arribar a comprar
o tenir alguna cosa semblant
del que tenen els rics,
molt rics,
jo crec que això
no els està agradant tant.
Ara, molta cosa
s'ha barrejat bastant.
És una manera de començar.
Ara s'ha barrejat bastant.
Però va haver un temps,
per exemple,
que tenim Tarragona,
per exemple,
no ho diguis això,
per exemple,
hem estat sempre,
per exemple,
quan va acabar la guerra,
qui ens manava?
gent de fora,
gent d'allà i gent de polítics.
Després hi ha hagut polítics de fora,
gent que treballen aquí
i viuen allà.
Gent d'allà,
gent d'allà
que treballen allà
i viuen aquí.
O sigui,
que a mi,
quan parlo d'això,
vull dir que
m'agradaria que interpretessin
que no hi ha mal,
al contrari.
que per mi
em fa com si fos
una llegenda,
com si fos
un llibre,
com si fos un conte,
perquè llavors
jo he conegut gent d'allà
i gent d'aquí
i quan és l'hora de la veritat
som gent.
Ara m'ha donat,
ara m'ha agradat.
Perquè una cosa,
per exemple,
quan parles de persones,
quan parles d'això,
parlar de la veritat
sigui pel diner,
sigui per poder manar,
sigui per ostentar.
Pensem que som una cosa
i som una altra.
I hi ha un moment
que amb el temps
fem el ridícul.
Per això,
jo trobo que
ja som gent.
Exacte.
Persones,
ara,
ara li vull dir.
Sones,
però barrejats,
cadascú,
si analitzes bé...
Amb les seves coses,
amb les seves manies,
amb les seves virtuts...
Jo mateix,
quan penso,
penso que tinc coses
que penso...
Com és que penses això?
Com és que ets així?
Per què és així, avi?
Per què soc així?
Per què?
Però penso que la societat
m'ha fet ser d'aquesta manera.
Bueno...
No m'entens?
Jo,
per una cosa,
a mi m'agrada
que l'hagin fet d'aquesta manera,
eh?
Perquè així ja el tenim aquí
amb nosaltres,
tots els divars.
Jo el que preocupo...
No sé si avui
ja havíem ferit
alguna sensibilitat,
si és així,
ho veus sentir molt,
perquè no era la nostra intenció.
El que voldria que les seves pensessin
que com a avi
m'he posat uns anys enrere
sentat a la vora del foc
i amb els nets
explicant-los coses.
Clar que algun dels nets
quan t'escoltava
escoltava diria
a què diu ara l'avi?
A què es pensa que és?
L'avi és l'avi.
Però saps què passa?
Quan aquella persona
o aquell nen
s'afagrant
pensa,
tenia raó, eh?
Jo no ho entaria,
però hi ha coses
que és el que passa
quan un crius petit.
Ai, el papa.
Ai, quina il·lusió
anar amb el papa,
el que sigui,
tot això.
Després,
s'ha més grandet,
el papa i altres.
Quan s'ha més grandet?
Què sap ell?
Sí,
el dia volen saber-ho tots.
Quan s'ha més grandet?
Ves,
ves que explica,
ves que d'això.
Quan s'ha més grandet?
Escolta,
potser sigues el papa aquí,
això potser m'ho explicaria.
Potser tenia raó, eh?
Quan n'és grand diuen,
ostres,
però si el papa
m'ho pensava
que no es veia tant
i resulta que llavors,
potser,
que segons l'època
que ets,
veus les coses.
L'època de la vida
que te t'ha de viure.
Jo he dit al papa,
no el de Roma,
no el papa,
el pare,
però a la vida
som així.
Sí, sí, sí.
Som així.
Avi,
que tornem la setmana vinent
que serà l'estadarrer
que ja portarem
unes pastetes,
una miqueta de cava.
No sabíem
de què parlaríem
i no ho sé.
Que ens perdonin?
Hem començat parlant de cine,
després ens hem anat
a la comèdia
i gairebé
que acabem
amb tragèdia, eh?
Bueno,
és que la vida
ho és això.
La vida
ho és una comèdia.
Ah,
Victor Rob,
la setmana vinent.
Tots som actors
d'una comèdia.
I l'hem de viure,
i l'hem de viure
al màxim.
Gràcies.
I'm in love
with my best friend
Lucky to have been
where I have been
Lucky to be coming
home again
Lucky we need love
in every way
Lucky to have stayed
where we have stayed
Lucky to be coming
home someday
And so I'm sailing
through the sea
to an island
where we'll meet
You'll hear the music
fill the air
I'll put a flower
in your hair
Though the breezes
through the trees
are most so pretty
You're all I see
You're all I see
As the world keeps
spinning round
You hold me
right here
right now
Lucky I'm in love
with my best friend
Lucky to have been
where I have been
Lucky to be coming
home again
Lucky we're in love
in every way
Lucky to have stayed
where we have stayed
Lucky to be coming
home someday
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh
Ooh