Molt bona tarda, ui, ui, ui, ui, que fort, que m'escolto.
Ara, home, home, que estàvem aquí.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ha vist el que em fa la tècnica?
De cop i volta m'he sentit aquí com si estigués un limbo.
Déu-n'hi-do, eh?
No, vostè se sent bé, fluixet?
Sí, jo.
Una cosa és sentir-me bé aquí amb la nostra companyia,
i una altra cosa, sentir bé la veu.
Ja portem dies, eh?
No s'acaba de sentir, avi, no sé què li passa, això.
Això és la primavera que la sang no està alterada.
Què tal el canvi horari, avi?
Mira, doncs, com que només canvi d'hora,
perquè els canvis que voldríem no es fan,
doncs s'ha de conformar amb aquestes petites coses
que et fan anar quan te'n fan anar.
Perquè això et passa igual quan vas a l'estranger.
Si vas a un puesto d'aquells que la diferència d'horari
és diferent, et trobes raro,
per exemple, sopar a mitjanit,
o coses d'aquestes així...
El raro seria dinar, dinar a mitjanit,
que dius, no, no, és que no m'ha donat temps a fer res més
i he de dinar a aquesta hora, no?
Per això et dic, canvi d'hora, canvi d'hora.
Per què? Per la llum.
Bueno, no es gasta el dematí o es gasta la nit.
Vull dir que no ho acabes d'entendre.
Jo no ho acabo d'entendre.
Això, teòricament, es fa per estalviar, no?
Però no sé si s'estalvia,
perquè, per exemple, hi ha països...
Quan hi ha una horeta més de llum.
Però hi ha països que de bon dematí,
quan ja es fa claror,
van a treballar, o a col·legi, o el que sigui.
I al vespre, ja van a casa...
Ja estan a casa, clar.
Estan a casa seva i no ho gasten.
Però aquí no.
Aquí t'has de cada matí
i a la tarda, com que no es fa de dir,
es fa de nit, i es fa d'això, la llum...
O sigui que...
No, i depèn de com,
per no obrir les finestres,
perquè no entri tota la claror així de cop,
hi ha molta gent que el que fa, pum,
el primer que encenes és la llum.
I com que tens temps, el que sí,
ens dones compte...
Ja està gastat.
S'ha fet mitjanit.
Que si la tele...
Me cal, tens robes i mitjanit.
Si m'he d'aixecar...
M'entens, vull dir...
Però bueno, mana qui mana,
volen així, però...
Són costums i coses
que creem nosaltres mateixos.
Les critiquem...
Però les aguantem.
Que aquí t'has de dir que el problema...
Jo dic que sempre critiquem les coses
i les creem nosaltres mateixos.
Però no acabem de canviar-les.
Això és veritat, això és veritat.
Tenim el dret a la pataleta, no?
Tenim el dret a la queixa, però...
No, el que passa,
que passi el que passi,
sempre hi ha uns interessos creats amb les coses.
Perquè quan se fa alguna cosa,
no es fa perquè sí,
ni per benefici,
sinó que és amb un benefici,
però d'aquí, com i quan.
Ai, aquí, avi,
si sapiguessin-me les respostes
a aquestes preguntes,
jo crec que no estaríem vostè i jo
davant d'un micròfon, eh?
I si fos així,
estaríem en un altre lloc, potser.
Bueno, prenso-ho.
Avi.
Prenso-ho així, digues.
Bueno, que no marxi,
m'he acabat de presentar
i de dir que això és el Ja Tardes
i que començàvem així una mica accidentats avui,
que no sé,
jo em pensava que era, diguem,
millor és de març i 13,
però no, que és 27.
No, no, no.
Però mira, hem tingut el dia, no?
També he de fer alguna con altra de les coses.
Els dies passen i...
Ja els empenys.
Els anys s'empeny.
Avui parlem amb l'Avi Ramon,
ho farem de la Setmana Santa de Tarragona,
del que ell recorda,
de com es celebrava la Setmana Santa.
No.
Parlem dels misteris
i del que convingui, eh?
No, misteris no,
perquè hi ha tants
que és molt difícil parlar del misteri.
Tindrem el cul espoerot de la catacrística,
Déu-n'hi-do,
que anàvem un des de l'altre.
Parlem de mirar el que surti,
perquè...
Doncs sí,
i si volen trucar-nos,
recordem el telèfon de Tarragona Ràdio,
el 977 24 47 67.
Sí, perquè hi ha coses que jo,
per exemple,
jo parlo,
o en raóno,
o com digui,
perquè clar,
hi ha qui ha estudiat
i segons els estudis
es parla d'una manera,
se'n raona de l'altra,
hi ha paraules que avui es diuen,
després no es diuen,
però jo parlo de la bé manera.
Per exemple?
Hi ha coses,
per exemple,
que jo,
pel que he viscut,
pel que he vist,
perquè llavors hi ha coses que diuen,
escolta'm,
i allò,
amb allò hi ha una cosa
que és molt important.
Penseu,
i fixeu-vos-hi que la història,
segons qui l'escriu,
s'escriu d'una manera,
segons qui l'escriu,
és d'una altra.
A vegades la història,
al cap d'uns anys,
ha canviat.
O sigui,
el que jo no puc fer
és canviar el que he viscut.
No, no, no,
tot el contrari.
Doncs d'aquí una miqueta,
amb l'Avi Ramon,
parlarem de la Setmana Santa de Tarragona.
Però no serà l'únic protagonista
que avui tindrem a través de les nostres zones,
ja que ens hem posat en contacte amb la Linn,
que ella és una de les components
dels Poet in Process,
que actuarà aquest dissabte dia 31,
a les 10 de la nit,
a la Bequeria,
al carrer de Belledo.
Ahir parlàvem amb el Joaco Malavirgen,
que actuarà dijous,
també a la Bequeria,
i avui ho farem amb els Poet in Process,
amb la Linn.
I a partir de les 7 de la tarda,
com sempre,
el nostre cop d'ull
se'n va cap al cinema,
cap a Ocine,
les Gavarres,
per ser més exactes.
Repassarem les 16 sales
i també et convidarem
que et truquis.
Sí, sí,
no que et truquis a tu mateix,
sinó que ens truquis a nosaltres
al 977-24-4767
i que ens diguis
quina és la pel·lícula
que t'agradaria anar a veure
de les que ara mateix
es troben a la cartellera.
I tot això a Tarragona Ràdio,
al 96.7 FM,
també a tarragonaradio.cat,
per la xarxa,
online,
arreu de tot el món
i per la TTT.
Sí, sí,
comencem amb ell,
amb el nostre avi,
avi Ramon.
El meu avi va anar a Cuba
a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra
de la flota d'Ultramà.
El timonell, el nostre amo
i 14 marines
eren escuts a Calella,
eren escuts a Palafrugell.
Quan el català
sortia a la mà,
els nois de Calella
feien un cremà,
feien un cremà,
mans a la guitarra
solien cantar,
solien cantar,
visca Catalunya,
visca el català.
Visca, no?
Visca.
Avi Ramon,
bona tarda.
Bona tarda,
escolta'm,
ara que sentia
aquesta vanera,
me recordava
que al port
hi ha,
no una vanera,
hi ha una exposició
de pintors
i artistes
de treballs artístics
de Tarragona,
del Sindicat d'Inestitiu
i Turisme,
que val la pena
perquè són
97 composicions,
no són musicals,
però són artístiques.
Que també,
que també tenen
la seva pròpia música,
diguem-ne.
val la pena,
val la pena
anar-la a veure-ho
perquè allà
després,
oh,
la sorpresa,
doncs no ho sabia
que et pintava,
o mira quin quadro,
o sigui,
que també,
com a avi,
recomano
aquesta exposició
que doncs
val la pena,
val la pena
passejar-se
pel tinglado número 1
del poll
del mall de la costa
i entrar allà dintre,
saborejar
aquesta habanera
perquè
és
ave
a la grossa.
val la pena,
val la pena,
eh?
I recordem
fins a quin dia,
avi,
fins a quin dia estarà obert?
Fins al mes que ve.
Oh,
llavors,
molt bé,
molt bé,
però no us dormiu,
perquè després passa el que passa,
com es veu a temps vista,
que dic,
oi,
fins que tant,
encara tenim temps,
però...
Saps per què ho dic?
Per què?
Perquè es fan moltes coses a Tarragona
que a vegades
són o no són,
i en canvi
quan hi ha una cosa
com aquesta
que és un verdader patrimoni
perquè allò que allí
és un patrimoni
i coses d'aquestes
a vegades la gent
no se n'enteren
i penso
a què deu ser això?
Doncs
el resultat és
anar-ho a veure,
disfrutar-ho
i dir
oh,
mira
quins diferents tipus
de pintura,
diferents,
o sigui que hi ha una habanera més,
una altra cosa
de l'avi.
A més,
estem al costat del mar,
tenim la flaireta
de l'aigua,
l'aire mariner,
el serrallo,
el tinglado número 1.
Val la pena,
val la pena.
I segur,
ha vist que més d'un quadre
deuen sortir al mar,
deuen sortir les barques,
deuen sortir la catedral.
Surt
i molt treball
i coses boniques.
No, no,
és interessant,
això és com allò
de les sorpreses,
si ho dius,
la gent no val més...
No m'acaba d'espeixar
de tot aquest regal
que tenim al tinglado número 1.
Mira quin quadre,
si això és Tarragona,
no m'havia fixat jo,
o sigui,
altres un paisatge,
en fi,
bé,
cosa ja de...
No, no,
que s'apropin,
que vinguin al tinglado número 1
del moll de costa,
que fins a mitjans d'abril,
més o menys...
Més, més,
fins cap a finals.
Fins a cap a finals d'abril
teniu l'oportunitat de visitar.
Jo crec que hi ha molta gent
que s'està esperant
de cara als caps de setmana.
Sí, sí.
Que el cap de setmana
és quan pots passejar,
pots donar un tomet
i llavors ja...
El dissabte,
el diumenge al dematí
tot passejant,
m'entens?
Per exemple.
No, jo dic perquè
a vegades,
ah, doncs no ho sabia.
Doncs ara ja ho sabem.
Sí, sí, sí.
Ho recordarem,
si és necessari,
tots els dies.
Ah, perquè s'apropin,
perquè s'atensin.
Però avui hem de parlar
de la Setmana Santa.
La setmana vinent
no tenim programa,
recordo tota l'audiència,
que no estarem,
que estarem gaudint
d'aquesta Setmana Santa
de Tarragona,
veient els ministeris,
els viacrucis
i el que convinguin.
Bueno, la Setmana Santa
de Tarragona
és problemàtica
perquè cadascú
l'ha viscut
o l'ha vist
de diferents maneres.
Perquè cada cosa
té al·lusió.
Per exemple,
hi ha pobles
de la província
o allà on sigui
que pel seu entorn,
per la seva cosa,
tenien unes coses.
Per exemple,
hi ha una ciutat
com que llavors
anava en carro,
doncs anaven a comprar
i era interessant
perquè hi havia
molts establiments
per anar a comprar
perquè a Tarragona
ja no s'hi podia anar
tan allun,
anaven a l'entorn,
això.
Però a Setmana...
Ara he dit una cosa
molt curiosa
per allò dels pobles,
que potser els pobles
que no estaven ara mateix
aquests pobles
potser estan parlant
a 10 minuts,
a un quart d'hora de cotxe.
Sí, sí, sí.
I clar, abans era
tota una aventura.
Per això et dic,
no?
Igual passava l'estiu,
per exemple,
que a la platja del riu
allò era un entorn
perquè els carros
baixaven de Constantinpil,
canonsa,
aquests puestos
i allí amb quatre canyes
feien aquelles casetes
tipus índios
i veies aquella cosa
ple de d'aixòs.
Ara,
ara no,
ara la platja del riu
doncs ja és fàbrica,
en fi,
del que sigui,
però ara la gent
acafa el cotxe
és el que dius tu.
En un cop de cotxe està on vols.
Sí, sí, sí.
Més a més,
anem a Salou,
farem una tapeta,
farem...
La crisi ja no l'està,
fem una tapeta,
fem un joc...
No, no, no,
jo que acabi
que aquests dies...
Que dius Salou,
la marra,
la rebassada,
en fi,
tot això,
no m'entenc.
I Tarragona,
encara que,
per exemple,
costés vindre a Tarragona,
ha tingut unes coses
molt importants
que la gent
encara haguessin d'anar
dues hores
amb carro
o més
o menys,
no?
Tot depèn.
No m'ho puc imaginar,
o menys,
depèn d'on...
Però, clar,
hi havia unes festes
a Tarragona
molt importants.
Me n'hi ha,
home.
Molt importants.
No parli en passat,
encara que hi són.
No, no, no,
importants,
ara n'hi ha moltes,
però molt importants
era el carnaval,
perquè la gent
disfrutava d'aquest carnaval,
perquè,
encara que molta cosa
estigués prohibida,
sempre hi havia
aquella miqueta de cosa
que la gent...
Però, bueno,
deixem el carnaval.
Ho agraïa, sí, sí, sí.
Però venia...
Anem a la Setmana Santa.
Venia Setmana Santa.
No me la li,
no me la li.
Setmana Santa a Tarragona
era Setmana Santa.
Setmana Santa
amb el sentit
que llavors,
que no hi havia
tants cotxes,
el que sigui,
venien trens especials
de Barcelona
i venia el mixto,
aquell tren
que era mig
de passatger,
mig de càrrega,
de Tortosa,
fins aquí,
i la gent
venia a la Setmana Santa
de Tarragona.
Sí, sí, sí.
Tarragona,
què tenia?
Tarragona tenia
és com ara,
per exemple,
quan se fa un festival
a l'aire lliure,
segons el fons que hi ha,
per exemple,
les muralles de Tarragona,
segons l'obra de teatre
que es feia,
aquell fons
era una atracció.
Tarragona,
carrers,
carrerons.
O sigui,
que em marcaven
la Setmana Santa
d'una forma
que era especial.
Sí, sí, sí.
És que jo crec que penso,
Setmana Santa,
ja la gent
pensa ja directament
a la part alta.
jo sense molestar a ningú,
ni Barcelona,
ni Reus,
ni París,
Londres,
tots aquests festos,
la Setmana Santa,
peses, clar.
Jo ho dic,
ara parlo sense ironia
ni res,
ara parlo amb sinceritat.
Molt ben feta,
molt ben preparada,
molts vents pel carrer
quan sortia la part alta,
molta cosa.
Però,
aquells racons
de la part alta,
aquell contrallum
del portal de Sant Antoni
quan entrava el misteri,
el carrer Sant Llorenç,
el carrer
dels Sedassos,
els Sedassos.
El que passa
per darrere
de la catedral.
El que passa
per darrere de la catedral.
Entens?
Sí, sí, sí.
Aquest,
el carrer,
el carrer Granada.
El carrer Granada.
No, perquè per allà
no passem.
Eh?
No que dic
el carrer Granada
que no passem per allà, eh?
Passaven.
Passaven?
Passaven.
I per què ho han canviat?
Per conveniències...
Per passar per darrere
pel passeig de Sant Antoni.
Sí,
però el passeig de Sant Antoni
era la sortida.
Veus?
Quan sorties de Nazaret,
per exemple,
sorties allà fora
a la plaça aquesta,
a Sant Antoni,
el passeig aquest,
amb aquell fons,
aquell contrallum
d'un misteri,
amb aquell fons del mar.
O sigui,
i llavors hi entraves dintre
i com que llavors
hi havia la llum
que hi ha ara,
les torxes aquelles
il·luminaven uns reflexes,
una cosa.
La gent,
llavors...
Clar, perquè eren torxes.
Ara no parlo per d'això,
no hi anaven dones.
Homes.
Homes que els veies descalços.
Els veies potser
com a penitents.
Penitents que potser
no anaven ni a missa
ni sabien que és un pare nostre.
Però aquell dia
t'havien fet una promesa
arrossegant
aquella creu
aquella portant
aquella altra cosa.
Jo sé que és una cosa
que és perquè es fa
per promesa,
perquè es fa per fer,
perquè es fa
perquè és una cosa
potser fins i tot
que molts humans
no entendrem,
no?
Però jo els admiro
a la gent,
els que són els penitents
que van sense sabates.
recorda aquells carrers,
la gent d'aquesta manera.
Ara ha canviat.
Potser és més modern,
un de gent vestit ja en plan parlant,
l'altre que aixeca el d'allò,
l'altre que el xiri juga amb el xiri,
l'altre que...
Però això costuma a passar més
amb els petits.
t'estic dient,
t'estic dient
d'aquestes diferències
que hi ha,
no m'entens?
Els misteris ara
amb quins grans llums,
tot...
O sigui,
que és Setmana Santa,
és Setmana Santa,
però imagina't,
imagina't el cor
d'una persona,
com se n'hi va,
com veies aquell peritent
que amb els braços en creu
li tremolaven les mans,
perquè per a mi havia fet la promesa
d'anar d'aquella manera.
que s'havia de fer.
Saps com he dit?
I llavors pensaves...
Llavors,
això feia pensar
en l'època
de Nostre Senyor,
el que vam patir,
els uns,
la gent com vivia en aquell temps,
i això et transporta
en una altra època,
per exemple,
més bona o més dolenta,
això en pensi en dimme,
perquè ara no tractem
d'una època més...
No,
parlem d'una època
de penitència.
Sí, sí, sí,
no és una època...
Entens com he dit?
Ens vam transportar
no a un espectacle,
ni a una festa,
jo vull anar,
jo em vestiré,
vas pel carrer
amb la caputxa treta,
que sabien que vas,
l'altre amb el cucurullo
alabar-se sota el braç,
vull dir,
queda una miqueta fora de...
Llavors la gent,
molta gent,
ni sabies que hi anaven.
Per què?
Perquè hi anaven...
El que passa és que ara,
avi,
jo,
en comparació d'altres anys,
que hi ha un munt,
un munt de gent
que està,
i que és protagonista
d'aquesta Setmana Santa de Tarragona.
T'estic dient ara,
perquè m'has dit que parlem.
Jo et parlo
de les diferències
de la gent,
del sentiment de la gent.
Per això li deia
que abans potser
el nombre de penitents,
o la gent que sortia,
era minso comparat
amb ara, no?
Després venien de persones
imaginets,
que van formar,
van fer el seu misteri,
que l'ha fet el Voltes,
saps?
Va fer-ho en dos anys,
perquè no va poder fer-ho tot
en un any,
faltava al darrere,
una de les Mare de Déus.
Vull dir,
l'altre misteri
que van fer un esforç.
Després ja va vindre allò,
aquell que es va cremar,
aquell que van fer nou,
aquell que no va agradar,
i van treure
i van fer un de nou.
Sí,
després ja has anat
molt d'això,
saps?
Però vull dir,
després dels moments,
les circumstàncies,
jo recordo un moment
que et dius,
bueno,
la creu en l'hospital,
que és com,
l'hospital,
la gent estava allò.
I resulta
que era quan els maquis
estaven per aquí a Catalunya,
els maquis,
el que sigui,
i es veu que
els penitents,
els que portaven la creu,
amunt li va caure la creu,
i allà va fer un espetec
com si fos un tiro.
Ostres!
Els altres,
es van espantar,
es van espantar,
ja tens tots deixant-ho
tot en banda,
la gent corrent
pel carrer hospital,
perquè això va ser
per allà la plaça La Font,
i a més,
o sigui,
anècdotes
que es desconeixen.
Però imagina aquell moment
que la gent estàs
amb el cor de les mans,
per allò que sigui,
i que sentis això
i que pensis
que és un tirotet.
Un tret de veritat.
La gent espantats
encara de moltes coses,
corrents
per posar-te les escales.
Vull dir
que la Setmana Santa
a Tarragona
ha tingut moments
molt bons
perquè venien
molta gent
de fora.
Aquella banda
militar.
Militar
m'enrefereixo
amb el sentit
que ara
les bandes
estan molt bé,
joves,
i és molt bonic.
Però llavors
veies
aquella cosa
marcial,
allò que dius.
El dir militar,
aquelles peces de música
que llavors
segons què
no es tocava.
Perquè ara pots tocar
la música que vulguis
i s'admet.
Però llavors
aquella música
ja tan religiosa.
Saps com ho dic?
Posat.
Agafaves
per allà davant
del seminari,
aquell rató
del seminari,
fins a arribar
davant del palau,
baixant
per allà el claustre,
aquells carrerons,
aquestes...
O sigui
que era
una Setmana Santa...
Una Setmana Santa.
Ara,
és la Setmana Santa
molt important,
la millor de Catalunya,
perquè consti
que jo no he vist,
com he vist
carnavals
fora de Tarragona,
i el Carnaval de Tarragona
és Carnaval.
Sí, sí, sí.
No vull dir
que la Setmana Santa
sigui un Carnaval.
És un altre fet
molt històric,
molt d'allò
que quan anem
pels carrers
i veiem
la Setmana Santa,
pensem,
perquè molta gent...
Però, avi,
va estar en perill,
recordem que durant la guerra
també,
així traiem una miqueta
durant la guerra,
va estar en perill
la...
el que seria
la Setmana Santa
de Tarragona?
No, el que passa
és que a Tarragona
després de la guerra
també hi va haver
uns moments
que, clar,
les cofredies,
per exemple,
eren pobres.
Molta gent,
així com ara
la Soledat,
un de dones,
sòcies,
pot dir,
l'altre,
un dels...
No, però això és el que m'enté,
clar, clar.
Dic sòcies,
perquè està per gràcia,
no?
Està per anar al professor.
Dic,
bueno,
jo m'he d'anar a veure
i vull anar.
Molts no l'aguanten,
perquè, clar,
Tarragona pensa que cada vegada
és un problema,
perquè, com que hi ha més misteris,
hi ha més misteris,
hi ha més cofredies,
hi ha més gent.
I al pobre que li toca anar
dels últims,
es passa,
és de mitjanit,
passada,
ha d'anar,
i després,
allò que ell passa,
que ell passa.
I, clar,
si tens alguna necessitat
o no et trobes en condicions,
pel que sigui,
imagina't,
llavors sí que és
una processó
de veritat interior.
Jo crec que no ho saps
fins que no surts,
no?,
a la processó.
No n'hi ha qui va
ni els agrada
per l'ambient,
perquè en junts...
A mi em fa patir els petits,
els nens petits,
perquè hi ha molts petits
que surten dels últims...
Abans hi havia de petits
que, per exemple,
al pla Celafont
ja el recollien,
al carrer Major
ja el recollien.
Ja, però normalment
passa que a la processó
no només estan els petits,
sinó també està el pare,
la mare,
l'avi,
l'àvia...
Però, bueno,
per exemple,
si anaven els pares amb el petit,
el petit,
l'àvia,
o la tia,
o qui sigui,
ja sabia que la pla Celafont
ja el recollia...
El podia agafar.
El podia agafar, saps?
Sí, sí, sí.
Però tenen en compte
que avui en dia
a la processó de Tarragona
vénen gent
de moltes parts...
No, de tot arreu.
De moltes parts de Catalunya.
Sí, sí, és veritat.
Tant per veure-la
com per participar.
Vull dir que
després,
dintre de tot,
el que dic jo,
ara porten
aquest sac de GMEX,
que sigui una orquestra,
que sigui un coro,
que també fa de processó, saps?
I tant.
Va, autoritats,
aquelles que s'engalanen
amb aquella xulona,
la mar de bé,
la mar de maques
i tot això.
Sí, que porten el panor.
Porten el panor aquest.
Sí, sí, sí.
Tot és un conjunt
que, clar...
Entre vostè i jo, avi,
que sembla que no hagi passat el temps
quan veus la Setmana Santa.
Que te n'adones, potser,
per l'any que estem, no?
El que passa
és que, per exemple,
els que has viscut
aquella Setmana Santa
dels anys 39, 40,
que era més pobre,
que era dificultats,
el que sigui,
doncs ara veus,
veus ja com nosaltres,
que nosaltres normalment
amb...
Bueno,
aparentment,
ens pensem que som una cosa,
que ens hem fet grans,
amb grans les coses
i aleshores som el que som,
no m'entens?
Doncs aquí passa el mateix.
Ara ens veiem allí
la mar de bé,
del que sigui,
però és l'evolució,
el que nosaltres creem.
Però ja que a part
de la Setmana Santa
posa't aquells carrers
que més hi havia,
aquells fanals,
amb un cantó,
aquells llums.
Sí, sí, sí,
que pel que es feina es veia, no?
M'entens-ho a dir,
aquells contrastos de llum,
aquells que ja anaven cansats,
a ombros,
aquell moviment del misteri,
després no,
després ja van anar les rodes,
el que sigui, no?
Però pensem a vegades...
Però encara queden, eh?
Però escolta, així, sí,
però ara tornen.
Sí, clar.
I ara tornen,
saps per què?
També,
perquè llavors qui portaven els misteris
eren gent portuària,
gent que cobraven
per portar allò.
Sí, no?
Ara què passa?
Ara molts,
molts fidels
o congregants...
Són voluntaris, sí.
Com a sacrifici,
hi van.
O sigui,
que ha canviat tot en bé, eh?
No, no, clar.
Jo el que voldria
és que no es pensin
que critico la cosa.
Jo només passo el temps.
Jo parlo el temps.
I aquella gent...
Del que ha vist,
al que està veient, no?
I després,
llavors te trobaves
que aquí,
prop del mercat,
prop del plaça de toros,
a la mitja lluna,
ple de carros,
carros de gent
que esperaven
que acabés el processó
per anar-se'n als pobles
o anar-se'n on havien d'anar,
saps?
Sí, sí, sí.
Vull dir que era
un contrast, saps?
Un contrast
de gent
que el veies
amb ganes, saps?
Com pensava
a la Festa Major,
a la Festa Major de Tarragona,
també venien
de molts pobles
a la Festa Major.
Però, avi,
una coseta,
una coseta,
no se m'ha d'esbir
cap a la Festa Major
perquè abans d'entrar
a la Setmana Santa
ja sap que ve
un dia obligat,
que és el dia
que hem de venir
i la Palma.
I això ja és
aquest diumenge.
És aquest cap de setmana.
Valen problema
la Palma.
El problema,
els petits
tenen el problema.
I els grans
que, déu-n'hi-do,
que es passin davant
o darrere
d'aquell nen
que partés la Palma.
Pensa que,
llavors,
ja hem passat
Setmana Santa,
que em perdoni,
he fet una monqueta.
Encara hem de començar.
Però ara,
dels rams que dius tu,
els rams de problema
era també un problema
perquè, per exemple,
els que podien,
podien agafar
una bona Palma
plena d'aquells
d'això de sucre,
aquells rosaris de sucre,
aquelles coses.
I, en canvi,
els altres,
un rams de llorer
o una...
I que s'ha d'estrenar
alguna coseta,
no?,
aquest diumenge.
I llavors,
però imagina't tu
que tu estiguis
a la iglésia
que davant teu
hi ha un rams d'aquells,
una palma d'aquestes
amb allò
que tu no has pogut d'allò
i que veus que tens
a prop de la boca
aquells rosaris de sucre.
L'has pogut esmorzar?
Encara,
o sigui,
encara que no vulguis,
alguns passaven això,
una mossegada
i que tot té
la seva ironia
i la seva conya.
És veritat.
No, no,
però que és un dels moments
també molt bonics.
Sí, sí.
A veure,
si acostumes els nens
a que ho visquin,
jo, per exemple,
me'n recordo
que ma mare era...
M'enganyar uns pares
i eren
corra, corra, corra,
que a tal hora, tal hora
teníem que estar davant
de l'església,
perquè sempre anàvem
a l'església de la Trinitat,
i clar,
per propera,
a veure,
teníem la catedral,
però per allò,
per entranyable
o per la zona
que ens tocava,
perquè sempre acabàvem
allà a la Trinitat.
Com ara, eh?
I puntuals
a les 11 del matí
allà per beneir
la Palma.
Hi ha una cosa
que encara m'agrada.
I després cap a la platja
que allà és on estaven
la fira
tot els anys.
Sí, la fira.
A la platja del Miracle
la fira de setmana.
Que llavors
se podia baixar
per allò
de travessar la via
i sorties ja de cop
a la platja.
Exacte.
Que havies d'estar
amb un ull
cap a cada...
Però també ara
m'agrada
perquè, per exemple,
a Sant Agustí,
doncs,
a part del
Maní de los Rams,
hi ha un detall
que m'agrada molt.
I és que allà
en un racó
deixen un munt
de llorer
beneït.
I molta gent
van
i agafen
encara que sigui
un trosset
que està beneït.
I clar,
si un dia fas un menjar
amb una miqueta de llorer
d'aquella manera,
escolta'm...
T'ha sortit a glòria.
No, no,
sí, sí,
de sapa glòria
t'ha sortit a glòria.
Vull dir que encara hi ha coses
que la gent
trepats de prou.
Jo dic que a Sant Agustí
m'agrada perquè,
doncs,
a la missa de 12...
Allà el podrem trobar?
Sí,
que hi ha.
El que passa
que si et descuides
la gent
som com som.
No ens conformem
amb una branqueta.
Com que no hi ha
tíquet
de pago,
doncs,
m'entens com vull dir?
Però vull dir que hi ha coses
que et recorden.
No, no, no,
i que és una meravella.
Per cert,
aquest cap de setmana,
ja sabeu,
comencem el diumenge,
el diumenge de Rams,
que s'ha de beneir,
els Rams
i el que convingui,
i a partir d'aquí
comença
el que seria ja
la part
amb totes les cartes
de la setmana santa.
Jo encara ja veig que aquelles palmes
tan altes i llargues...
No les he vist jo,
avi,
no hi ha gaires, eh?
Ara són més reduïdes,
més adorno.
Sí, més petitetes.
Més petit,
però molt d'adorno,
molt bonic,
jo trobo que la tradició...
I molt de colors,
perquè abans eren blanques
del color que tenia.
Ara és el que dic jo,
l'ostentació.
Perquè molta gent abans
anava,
on hi havia alguns llaures,
a buscar alguna rama,
perquè clar...
Ara no trobes de llaurer,
per aquí?
Ara ja no,
ja no.
M'entens?
Sí.
Vull dir que ara ja és més,
més d'allò,
no?
Vull dir...
I per això encara em fa gràcia
allà i a Sant Agustí.
Els altres places no ho sé,
perquè també deuen fer el mateix,
no?
Segur.
Però vull dir que aquest miqueta de detall
d'encar a trobar alguna branqueta
de llorer,
beneït,
doncs fa gràcia.
I tant.
Fa gràcia.
T'il·lusiona.
Veure,
entremig d'aquell color
gregós
de les palmes
que són ja
entrevaçades,
amb aquells adornos,
veure un tros de verd,
un tros de verd de llorer.
I serà possible?
Serà de veritat?
Serà de veritat,
no, avi?
Fa gràcia.
Fa gràcia.
I tant,
i tant que fa gràcia.
Això és com allò que,
per exemple,
vas a una festa
i veus aquella persona
que porta aquell culleret
o aquella joia
que...
I dius,
bueno,
no sé si s'hi diu,
però bueno,
és la moda.
És que és el que creu,
no?
És el que creu.
Però bueno,
d'inmenys de rams
i anem seguint les festes,
després de la Setmana Santa
i anirem...
No, no anirem,
que la setmana vinent
no hi som,
avi.
Me'n refereixo,
en general.
Ja ens veurem
fins després del dia de la mona,
avi.
Fins el proper dimarts.
O ara fins al dia 17 ja.
No, al dia 17 no,
al dia 10 ens veiem.
el dia 10.
El dia 10 que estarem aquí
i parlarem de la mona,
no?
Val.
I de com es celebrava
el dia de la mona
i coses d'aquestes,
no?
No em recordis coses que hi ha.
És que va corrent,
va corrent,
el temps va de pressa,
va de pressa...
Sí, sí, sí.
No hi és bonic
perquè a vegades
recordar coses d'aquestes
no és el que dius,
sinó el que recordes,
perquè a vegades
pares una cosa
i en aquell moment
aquella cosa
l'escoltes
però no la sents
perquè el cervell
està vivint...
Està va cap a una altra lloc,
està vivint els moments
d'aquella cosa.
Això és lo interessant,
saps?
Sí, sí, sí.
Viure d'un passat
també és bonic
recordar les parts bones.
Doncs sí,
això sempre,
això sempre.
Avi,
el que dèiem,
fins aquí hi ha dues setmanetes
que tornarem a estar,
que vagi molt bé
la Setmana Santa,
que l'enyorarem
i que...
la gent que quan m'escoltin
que pensin
que jo no està estudiant,
són tal com surt
la imaginació,
la cosa,
tal com és
i per això a vegades
barrejo les coses
perquè la vida
és una barreja.
I tant,
de codos,
de sabons...
A vegades surts de casa
per anar-me a un lloc,
tu trobes algú que distreu
i vas,
almenys te penses
d'on t'havies d'anar.
I ja està llest, no?
Per això et dic
que la vida
és com veia.
Gràcies, avi.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Però els valents de Bordó
no van tornar,
no van tornar,
tingueren la culpa
els americans.