Ja tenim aquí amb nosaltres l'Andrés
Avui per justet, justet
Arribar i moldre, Andrés
Bona tarda
Ja m'ha agradat
Perquè me feies patir
Però normalment entrem a la cartellera del programa
I avui t'he vist una mica enfeinat
Acabant de fer quatre paperets
Acabant d'ordenar una mica la història
I prefereixo no molestar
I després ja entrarem
Saps que els dilluns a les 5 i mitja
Allà al casal Sanites
Fem cinema
Haig de deixar-ho tot en marxa
Allò es queda ja funcionant
I llavors vinc corrents cap aquí perquè aquí no puc faltar
I precisament avui estem fent la pel·lícula
Tiempos modernos
La pel·lícula de Charlie Chaplin
Ai que t'has refredat
Ai que t'has refredat
Doncs aquesta pel·lícula de Tiempos modernos
Serà la que avui tornarem a ampliar
Que vam deixar fa dues setmanes
Pendent
I parlarem algunes coses més
I de pas direm
Que per la propera setmana
Al casal Sanites
Doncs farem la pel·lícula
De l'oeste
Los siete magníficos
Ostres bona aquesta
A les 5 i mitja de la tarda
Entrada totalment gratuïta
On està el casal Sanites?
Però deixa'm que t'ho pregunti
On està el casal Sanites?
Doncs allà on està
A l'Avinguda Catalunya número 54
Allà on era
Les Jarnetes dels pobres
Molt bé
Al mateix edifici
Entren allà al vestíbul
Baixen els baixos
I allà trobaran el bar
Trobaran el casal
I a part amb un raconet
Allà ben posadets
Doncs la gent per veure la pel·lícula
Molt bé
Però a més a més
Hem de dir
Que per demà
Tenim a l'antiga audiència
Una pel·lícula
Que és dins del segle musical
I que es diu
Magnòlia
Magnòlia és una pel·lícula del 1951
Amb Catherine Grayson
Que en aquella època
Era potser la millor ballarina que hi havia
I un gran cantant també
Surt Abba Garner
Ouer Kiel
Aquell magnífic germà gran
De 7 nòvies per 7 hermanos
No, no, aquest és un gran seductor
Joep Brum
Que li deien Bocazas
Un gran còmic també
I un grapat d'artistes fantàstics
Amb uns nombres musicals
D'aquells increïbles
L'Hombre del Vijo
L'Hombre del Río
Veus, aquest també la podríem fer musicalment
Aquí a través de la ràdio
Podríem sentir
La banda sonora
La banda magnètica
La banda sonora
Anem bé tots avui
Això és el que tenim per la propera setmana
Després a l'altre
Farem el rock de la càrcel
L'Elvis Presley
Hi ha un grapat de gent que demana coses d'Elvis Presley
Te la buscaré
Te la buscaré la cançó
La banda sonora de l'Elvis
Per poder sentir-la una miqueta
Exacte
Ja dit això
Anem amb la pel·lícula de Tiempos Modernos
Que va ser escrita, produïda i dirigida per Charles Chaplin
Amb Carter de Highwind
Henry Berman
Com a ajudants de direcció
Fem una cosa Andrés
Entrem amb la seva música
Amb la banda sonora
I ho expliquem això
Ah sí?
Home, posem-hi música
Com sempre, jo m'envalo
És que per fer una mica el kit-kat
Ja poso la directa i ja vaig
Anem per feina
Vinga, paro, vaig als Voxers
Vinga, anem
Tres
Vinga
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquí va ser on la Paulette Godard va fer la seva aparició en la escena.
La pel·lícula és una sàtire sobre precisament els temps moderns i sobre les maquinàries.
Charlie, en aquest cas Charlie Chaplin, treballa en una fàbrica on ell fa enrorcar cargols amb una cadena de muntatge i el seu company, que és l'actor Chester Congling, i ell queden atrapats amb el mecanisme però aconsegueixen salvar-se i sortir de nou a peu a terra.
I per si això fos poc, és escollit pel director per provar una nova màquina que consisteix en servir el menjar a l'obrer en un espai molt curt de temps.
Bé, tot a base d'uns gags còmics que són originals i que no s'han tornat a repetir en la història del cinema còmic. Només ho era Charles Chaplin.
A més, estem d'enhorabona a Andrés perquè la podem veure.
Sí, sí, sí.
Però tenim imminent, eh?
Exacte.
Que sabeu què dius, calentata, calentata.
Exacte.
Després de passar un temps a l'hospital, perquè té uns problemes, que es pensen que s'ha tornat boig, i és que realment s'ha tornat boig a tant mecanisme,
doncs aconsegueix un altre treball.
Tot va bé fins que sap que hi ha una vaga.
Ell, sense donar-se'n compte, va caminant pel carrer, al mig del carrer, i la vaga va venint darrere.
Llavors, què passa?
Que amb ell es pensen que és un dels principals caps de la vaga.
Bueno, follons aquests constantment, però tot, ja dic, amb una simplesa, però amb uns gags fabulosos, impressionants a més no poder.
Després, més tard, aconsegueix un treball nocturn, també té problemes.
Després actua en una sala de festes, i allà és precisament on ell fa una cançó amb un idioma que se l'inventa ell.
I se'l creuen?
Bueno, mira, fa gràcia.
Esclar, com que ho diguis, si tu deixes cantar algú amb un idioma diferent i t'agrada com canta i la música i tot,
doncs, ho trobes original.
Consiguis bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla.
Doncs, bueno, això és el que fa ell.
Una de les coses que més crida l'atenció d'aquesta pel·lícula és la regularitat en què Chaplin va anar parant a la presó, saps?
Cada moment allà.
Encara que també m'agrada la pena comentar la cançó que interpreta Charlotte, que ja et veig que és una llengua imaginària, que, en fi, ens agradaria a tots saber què és el que diu.
Sí, però que segurament que potser ni ell mateix sap el que diu.
No, no, no, tot s'ho inventava ell, saps?
Sí, el que passa és que escoltes el ritme i te n'enrius per on vol bé, perquè té una gràcia tremenda.
Amb aquesta pel·lícula vam a Charlie Chaplin, precisament fent de Charlotte, per última vegada.
Hi haurà moments que amb el gran dictador, quan va fer la pel·lícula el gran dictador, que allà no fa de Charlotte,
doncs ens recordarà com és lògic el Charlie Chaplin, el Charlotte, el Charlotte de sempre,
i després la seva imatge es difumina definitivament, com si fes el paper de Charlotte, fent estracanades i fent gags còmics a base de bé.
De totes maneres, encara existeixen velles pel·lícules amb el que el petit Trotamons seguirà vivint amb nosaltres,
patinant amb la pista, menjant síndria, examinant un despertador.
Tot això són fragments de pel·lícules que ell va anar fent, com fent aquesta del despertador,
és boníssim perquè li porten un despertador per arreglar i pots imaginar-te com queda aquell despertador, saps?
Fes caldo.
Bé, després l'escena aquella triomfal de menjant-se la sabata,
Oh, és boníssima, és boníssima.
Bé, a més a més, com se la prepara la sabata, com la mira amb un desig,
com si fos el plat més meravellós del món.
I els cordons són uns espaguetis que no veig.
I els claus, els claus són els ossets, imagina't.
Després, al final, sempre quedant sol i marxant pel caminet sol.
I així proseguiran totes aquestes pel·lícules mentre existeixi el cinema.
Encara que actualment s'ha perdut bastant,
perquè jo estic veient que hi ha molta joventut, joventut, eh?
Bé, més aviat adolescents, eh?, que quasi-casi no saben qui és en Xarlot.
I la televisió tampoc fa...
No fa molt, tampoc.
Home, t'he de dir una cosa, en un d'aquests nous canals que ara estan posant,
me vaig trobar, diverses setmanes seguides, pel·lícules del Xarlot.
Ja, però saps què passa?
Que hi ha tants canals que aquí encerta.
Clar, l'has de trobar, l'has de trobar.
Dos o tres canals, és molt clar més l'audició que hi ha.
Per a l'audició es divideix en tants fragments degut als canals.
Sí, sí, sí.
A més, ja t'ho dic, va ser, no sé si va ser un diumenge a migdia,
una cosa d'aquelles una mica intempestives,
que dius, bueno, hi ha aquesta pel·lícula ara aquí en blanc i negre,
i et quedes parada precisament,
perquè els nens, clar, veuen els gags
i disfruten com si fossin els dibuixos animats en blanc i negre
del Tom i Jerry, per dir alguna cosa, no?
I veus que posa una cara com dient,
primer, això què és,
però després, com veuen la simpatia,
la senzillesa, la naturalitat a la qual es fan les coses,
i també l'exageració,
que també era una de les coses que també treballava molt.
Jo, per exemple,
quan he anat a fer cine pels estius, pels pobles,
abans de començar el que és la pel·lícula per fer ambient
mentre la gent va venint i així,
doncs, esclar, perquè la gent no estigui avorrida
esperant que la pantalla s'ompli d'imatges,
doncs poso a vegades fragments de pel·lícules d'en Jaimito,
d'Alguster Keaton, d'en Charlotte,
i al Jaimito,
que són moltes trompades seguides,
veiessis alguns crius petitets
de 3 i 4 i 5 anys,
com riuen aquells crius
que la gent es fa un fart de riure
només de sentir amb aquells crius
rient, però d'aquella manera tan desorbitada.
Però, escolta, unes carcajades,
saps? Allò, un fart de riure d'espai.
Unes cleques d'allà.
Això, per mi, és un agraïment tremendo
al passe d'aquestes pel·lícules.
I llavors ens adonem compte,
potser els grans de les coses
que ja hem deixat enrere, no?
Exacte, perquè, bueno, nosaltres això
ho tenim tan viscut i després al cinema
ja ha anat fent tantes vegades coses similars
i repetitives i així,
que no donen tanta importància,
però, esclar, si ens acentreu
en aquestes pel·lícules, disfrutes.
Sí.
Mira, jo ahir vaig estar repassant
unes pel·lícules d'Estan Laura i Oliver Hardy,
que fins a cert punt, fins a cert punt
actualment hi ha gent que els troba
una miqueta sossos, fins a cert punt.
Però, escolta, rius, eh?
No, no, no, i tant.
Rius, saps?
O sigui que...
Bé, anem a sentir un fragment més
de la pel·lícula aquesta de Temples Modernos.
De mi, sí?
Bé, anem a sentir.
Bé, anem a sentir.
Bé, anem a sentir.
La pel·lícula aquesta
és bastant difícil del treball que va fer,
ja que hi ha aspectes
que tenen a veure
amb la Primera Guerra Mundial
i les seves conseqüències.
Però el que verdaderament ens ocupa
és comentar els altres aspectes,
és a dir, el que se'ls referà
és el tema, la depressió dels anys 30,
i és que la postguerra va iniciar
un temps d'expansió econòmica generalitzada
que va fer disminuir la producció
i es va produir una gran...
Bueno, es va fer un increment del paro,
algú tremenda.
Sí, sí, sí, de la tour.
Però a poc a poc l'economia es va anar recuperant
i va començar una màxima industrialització
amb una societat moderna i capitalista
i això és precisament
el que Charlie Chaplin critica
amb aquesta pel·lícula sarcasticament.
Els individus comencen a ser esclaus
del ritme de les màquines,
que eren els que dictaven les lleis
i els horaris de la seva vida.
El moviment obrer es mantenia amb poca força
i els sindicats lluitaven essencialment
per l'obtenció d'avantatges materials.
I degut a tanta precisió
i a l'alt grau d'industrialització,
la majoria d'ells van acabar
per perdre la seva personalitat
i es van convertir,
metafòricament, en màquines.
Això mateix el que fa Chaplin
el perdre el control
i tenir aquest petit accident
amb la clau inglesa,
perquè de tant apretar cargols
ja surt boig al carrer
i ja està amb una senyora que passa
amb uns botons grans de l'abric
i intenta també cargolar-los
com si fossin cargols.
La pel·lícula Tempos modernos
és una denúncia violenta i divertida
de la consolidació i industrialització
d'una de les més grans potències del món
com és els Estats Units.
Tempos modernos va ser la primera pel·lícula
que Chaplin va provocar
un ampli rebuig entre el públic
i els crítics nord-americans,
perquè se'ls donaven compte
que allò era una sàtira tremenda contra ells,
però és que era veritat,
és que era cert.
Sí, sí, era el que estava passant,
és una manera de dir-los-hi,
està passant això,
enteneu-vos, no?
Sí, sí, sí.
I xerrot aquí va posar el dit
fins al fons de la llaga
amb un problema que estava precisament
apretant a la classe treballadora
als Estats Units
de la depressió.
Bé, estem davant d'una pel·lícula
que es va rodar ja consolidada
l'era del sonor,
però que al confeccionar-la
quasi al mot,
a la manera del cinema mut,
la gent es va quedar una miqueta
sorpresa,
però no va tindre problemes
per anar triomfant
en altres llocs del món.
Sí, sí.
El protagonista és xerrot,
el petit trotamons,
el que els espectadors
de tot el món adoraven.
Això va ser que encara ajudés
a que la pel·lícula
tingués,
a part dels problemes
que va tindre els Estats Units,
tingués un èxit.
Chaprin sempre havia inclòs
en les seves històries
referències a les injustícies socials,
però amb aquesta pel·lícula
que ens ocupa,
resulta que la càrrega ideològica
aquí agafa una força
i una enorme pes
i relevància
amb les seves obres anteriors,
o sigui,
és molt més crítica
que amb les d'altres.
En fi,
la pel·lícula és d'aquelles
que s'ha de veure
per passar un bon rato.
Però te n'adones
una cosa molt important,
Andrés,
que el que acabes d'explicar
ara mateix
el que és el film,
la pel·lícula,
es podria fer
i es passa ara
com a actualitat
i sembla un documental.
Sí, sí, sí.
Més que una pel·lícula en si...
És que hi ha coses...
És molt dur, eh?
Perquè això passava
en el temps,
podríem dir,
de la repressió,
en el temps del 27,
estem parlant,
1927.
Sí, sí, del 36.
Aquesta pel·lícula
ja és del 36.
Però la pel·lícula
segurament que deu estar
baixada en el que hi havia
i la cosa és que ja venien
de darrere, no?
Claro, claro.
I que ara mateix,
més o menys,
canviant una miqueta els termes,
posant una miqueta més
de modernó,
però que ja seria el mateix.
Sí, sí, sí.
És molt dur, eh?
És molt dur, és molt dur.
Bueno, anem a canviar
de pel·lícula.
Vinga, canviem de pel·lícula.
No sé si ens queda
gaire rato.
No queda una miqueta,
però ho podíem fer.
Ara m'agradaria parlar
del gran dictador.
Para-lo aquí.
Pujem la música.
Aquesta és la música
del començament
del gran dictador.
I de què va el gran dictador?
Doncs mira,
és un barber jueu,
que representa,
esclar,
és Charlie Chaplin,
aquí ja no és Charlot,
aquí ja és Charlie Chaplin.
Ah, ja és l'actor en si, no?
Fa el paper de barber jueu,
que va lluitar
amb l'exèrcit de Tomania,
que és un país imaginari,
però bueno,
aquí amb la pel·lícula
representa que existia,
i això va ser
una primera guerra mundial,
i torna a casa
després d'uns anys
d'haver-se acabat ja
la guerra.
Ha estat amnèsic
durant 20 anys
a causa d'un accident
d'avió
i no recorda
pràcticament res
de la seva vida passada
i no coneix la situació política
actual del país.
A De Noo Hinkle
s'ha de pensar
que aquesta pel·lícula
està ambientada
amb els nazis.
Sí, sí, sí.
Que ell no sabia encara
les barbaris
que estaven fent,
perquè ell mateix diu
que si ell ho hagués sapigut
el que estaven fent
amb els jueus
i tot el que estaven passant,
bueno,
seguiria passant.
A veure,
jo et dic una cosa,
segurament que
s'ha podien imaginar
alguna cosa,
la punteta de l'iceverda
després de tot el que
es va acabar de descobrir.
Sí, sí.
Algo sabien,
perquè clar,
no és normal que hi havia
molta gent que no havia fet res
i els agafaven
i els posaven en trens
que mai més tornaven,
no?
Sí,
per això ell diu
que si arriba a Sapiguet
ja tot el que després passava
potser no hagués fet la pel·lícula,
però bueno,
mira,
hi ha coses que cauen
pel seu pes
i punt,
va caure molt bé aquí.
Bé,
llavors com que ell no recorda res
i no coneix
la situació política actual,
doncs resulta que ja en aquell temps
un dictador fascista i racista
que ha arribat al poder
i ha començat la persecució
del poble jueu
a qui considera responsable
de la situació de crisi
que precisament viu el país.
Paral·lelament,
Hinkle
i els seus col·laboradors
han començat a preparar
una ofensiva militar
destinada a la conquista
de tot el món.
Hinkle,
pots comptar que,
esclar,
era Hitler.
Hitler,
exacte.
Sí, sí, sí.
No, no.
Llavors podem dir
que el gran dictador
és la primera pel·lícula
parlada
de Charles Chaplin
i la pel·lícula
en què aquest actor
i director
s'introdueix
en els terrenys realistes
i dramàtics
que caracteritzaran
bona part
de la seva obra posterior.
Ell seguia aquí
la línia iniciada
amb la seva anterior pel·lícula
de Tempos Modernos
de l'any 35
i que va ser,
com hem dit,
una crítica
al maquinisme
i a la mecanització
de la societat
i Chaplin
s'enfronta
en aquesta ocasió
amb un dels temes
més dramàtics
i preocupants
de l'època,
la pujada
dels règims
totalitaris
i l'expansió
del fascisme
a Europa.
I ho fa
des d'una postura
carent
del més mínim
rastre d'ambigüedat
en convicció
i contundència,
o sigui,
sense amagar-se en res,
una actitud
que li provocaria
molts problemes
ja que els Estats Units
mantenien
en aquell moment
una posició neutral
respecte
al conflicte.
Imagina't
el que serviria
després.
Sí, sí,
no,
clar,
imaginem-nos.
Estats Units
que diu,
no, no, no,
jo neutral
precisament per això,
no,
ni entro ni surto,
però, clar,
un dels actors
teòricament
en aquell moment
molt importants
americans,
no,
perquè tu venen així
des de l'altre vessant
de l'Atlàntic
i et diu,
no, no,
és que aquest senyor
s'està ficant amb nosaltres
i aquest senyor
és americà,
encara que jo crec
que Charot
no era americà,
no?
Era americà,
Charot?
No, Charot era anglès.
Per això,
però venia de la part
d'Amèrica,
per entendre's.
Sí, sí,
però ja portava anys
treballant als Estats Units,
sí.
Llavors,
degut a les coincidències
que s'estableixen
entre la pel·lícula
i el desenvolupament
dels fets històrics
que van tindre lloc
de manera
quasi paral·lela,
perquè anaven
i feia la pel·lícula
i l'intestat
estava passant
el que estava passant,
la invasió
d'Osterlitz
per part de l'exèxit
de Tomania
i la invasió
alemana
de Polònia,
per exemple.
O sigui,
que imagina't tu
quines coincidències.
Ell fa la invasió
de Tomania,
fictícament,
i per riure...
I,
i l'intestat,
Alemanya
s'encarregava
d'invadir Polònia.
L'origen de la pel·lícula
es remunta
a l'any 1938
i Chaplin,
que va estudiar
el dictador alemán
Adolf Hitler
durant prop de dos anys,
va definir
el projecte
com un còctel
de drama,
comèdia i tragèdia
que retratava
la silueta grotesca
i sinistre
d'un home
que es creu
un superheroi
i que pensa
que sols té valor
la seva opinió
i la seva paraula.
Fem una cosa,
Andrés,
jo no vull ser
una mica com a Hitler,
però no ens queda
més temps.
El que sí que podem fer
és,
abans de tornar
a sentir la música
d'aquesta banda sonora
del dictador,
i ho deixem aquí
precisament per
emprendre-ho
de cara a la setmana vinent,
recordem quines són
les pel·lícules
que podrà veure
dins de la filmoteca
de l'Andrés
d'Andrés
per aquesta setmana
i també avancem
de cara a la setmana vinent.
Mira,
per demà
tenim la pel·lícula
a l'antiga audiència,
allà a la plaça Pallol,
a les 6 de la tarda,
entrada,
és una col·laboració
d'un euro,
podem veure
dins el cicle
de cinema musical
Magnolia,
una preciosa pel·lícula
de música
i ball i diversió
i també part dramàtica,
sentimental,
més aviat,
Catherine Grayson,
Abba Garner,
Overkill,
Joer Brom,
dirigida per
George Sidney,
que també és un gran director,
o sigui,
una garantia
que ha d'agradar
aquesta pel·lícula.
I pel proper dilluns,
ah,
bueno,
s'ha de dir
que el dijous,
el dia 11,
tenim
El Roc de la Càrcel,
d'Elvis Presley
i Judy Tiller,
això també a les 6 de la tarda,
això pel dijous,
entrada,
doncs,
col·laboració a un euro.
Però,
el casal Sanites,
l'antiga casa,
els germanetes,
els pobres,
avinguda Catalunya,
número 54,
tenim una fantàstica pel·lícula
de l'Oeste,
Los Siete Magnificos.
Molt.
La pel·lícula molt ben feta,
a qui no li agrada l'Oeste,
acaba agradant-li,
perquè la pel·lícula està molt bé.
És fantàstica.
L'entrada és totalment gratuïta.
Això és el que disposem
per aquests pròxims dies cinematogràfics.
Doncs, Andrés,
gràcies, gràcies,
i fins la setmana vinent,
que tornem.
Sí,
si Déu vol.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà!
Fins demà!