I amb ja, amb l'Andrés i Andrés.
De nou, Andrés i Mosca, bona tarda.
Molt bona tarda.
Ai, no, ja ha marxat? Que has tocat?
No, no, està aquí, està per aquí, està per aquí encara, eh?
Andrés, doncs mira, per fer-te cinc cèntims,
què et sembla si sentim el tràiler musical
de la pel·lícula gran guanyadora d'aquests Òscars, que és The Artist?
Bueno, escoltem.
Et sembla? Si mirem a veure, ja veuràs quina tonalitat
i com es nota quan està el protagonista tan trist, com alegre, eh?
Sí, sí, ja he sentit alguns fragments i m'agrada, eh?
Escoltem-ho, escoltem-ho.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No, una miqueta abans inclús.
Fins i tot abans?
Sí, sí.
D'acord.
39?
És un homenatge que es fa amb el cinema antic d'americà i, segons tinc entès, es veu que és un americà, precisament, que també ho proporciona a França. O sigui que és un intercanvi en si de la pel·lícula.
Home, segons vam veure amb el tràiler, clar, és un home que triomfa en el cinema mood i que la seva parella comença a filtrar-se o comença també a triomfar en el cinema sonor. I clar, ell, la seva decadència i ella que triomfa com una gran estrella, no?
I es veu en aquestes dues parts, no? Tinc ganes de veure-la per veure-la, perquè no sempre m'han agradat completament els Òscars que han donat. Hi ha pel·lícules que penso n'hi han hagut de millors, però potser hi ha alguns detalls, hi haurà alguns detalls que no arriben al públic, però que els tècnics ho reconeixen.
No sé si és encertat aquest sistema, però un tema... Després, de fet, el que dóna importància és que el públic sepa el que els agrada i el que no agrada ho deixa de banda.
I per això hi ha hagut pel·lícules que han tingut més èxit sense Òscars que havent tingut els Òscars.
Sí, sí. El cas, per exemple, de l'any passat de l'Avatar, que l'Avatar era una pel·lícula que teòricament s'ho hauria d'haver emportat tot i a poques feines s'emporta el d'efectes especials, no?
Que dius, ostres, però és una pel·lícula que tothom es va rendir davant d'ella, no?
La gent anava a veure l'Avatar abans d'anar a veure altres.
Per exemple, per exemple. Però bé, això és la nostra petita...
Opinió.
...clocada d'ulls sobre els Òscars, que van ser protagonistes aquesta matinada, i anem al que portàvem fent amb l'Andrés i Andrés d'una d'aquests dies,
que és parlar de les diferents pel·lícules que el senyor Tim Robbins...
Ai, Tim Robbins, jo també.
Tim Burton.
Tim Burton ens ha deixat, i una d'elles, recordem que va ser Pesadí antes de Navidad, també hem parlat de la nòvia Cadàver,
i avui anem a tallar caps.
Doncs mira, sí, el Sleepy Hollow.
Tu saps que aquesta pel·lícula, bueno, aquest argument, l'any 1922, és a fer una pel·lícula que es diu El sincabeza.
És una pel·lícula muda, precisament inspirat amb el relat d'aquest conte,
i va ser dirigida per Edward Bertorini, i va ser protagonitzada per Will Rogers, això l'any 22.
Hi va haver una versió de Walt Disney, l'any 49, i Walt Disney Pictures va filmar aquest any La legenda de Sleepy Hollow,
o El senyor Sapo, un llarg matratge composat amb dos curts, sense relació,
sent el segon curt mostrat a l'inspirat amb el conte del Sense Cap.
El curt és un dels més fidels a la història, inclús el final propi del mateix,
el qual no va ser adaptat amb la versió de Burton, i presenta, en fi, molt poques diferències.
Jo la tinc, aquesta versió de Walt Disney.
L'estic veient ara mateix?
Sí.
Vols sentir una miqueta?
Posem.
Que passa que no m'ha trobat en castellà, sinó...
Bueno, en llatí, eh?
Exacte.
De cabeza pequeña y aplastada mollera.
Su enorme nariz lo hacía parecerse a una veleta girando en el pararrayos de su pescueso.
El hombre era en verdad feo.
Una aparición en plena luz del día.
Fa la narración de que m'ha agafat justament al moment d'obrir, podíem dir, la pel·lícula.
Fue la tarde de un triste día de otoño, cuando esta extraña figura hizo su entrada en la tranquila aldea de Sleepy Hollow.
Como de costumbre, encontrábanse reunidos en la taberna central los mozaldetes pueblerinos que formaban la pandilla del hueso.
El hueso era el apodo del líder.
Un tipo alegre y tumultuoso, fornido y panfarrón, siempre listo a reñir o a enamorar.
Continuaríem sentint-ho, Andrés, però només era una mostra, del que dèiem, que es diu Sleepy Hollow també.
Deu ser de molt enllà, eh? De quin any deu ser aquesta pel·lícula?
Això que acabes de sentir ara, l'any 49.
Del 49, deu-n'hi-do.
Jo tinc el Príncipe Vagabundo, del Mickey, i la mateixa pel·lícula, després l'omplen amb aquest altre.
L'omplen amb aquest altre.
O sigui que són dos mitges matratxes, i és clar, entre els dos es fan un de sencer per complir l'hora i pico de duració de la gravació.
Fantàstic, eh? Tens l'oportunitat d'això, de poder trobar-ho, no?
Sí, sí.
Doncs seguim, seguim, amb el Sleepy Hollow.
Doncs mira, el Sleepy Hollow és una pel·lícula d'any 1999, i lògicament està interpretada, que no ho saps.
Ai, aquest noi, aquest noi.
Jo crec que diria Johnny Depp, oi?
Ai, mira, que t'ho anava a dir.
Que raro, no?
Ha hagut un moment així com que t'ho anava a dir, eh?
Però sempre Johnny Depp, Christina Rizzi, Miranda Richardson, Michael Garrigan, Casper Van Dí, en fi, surt el Martin Landau, Christopher Lee, el que feia de Dràcula, també surt en aquesta pel·lícula.
Bueno, s'ha de dir que, en fi, hi ha alguns crítics que no els hi ha agradat gaire, però normalment tots coincideixen que és una magnífica pel·lícula, li diuen el gran Tim Burton,
i probablement el director més original, que treballa actualment amb el cinema.
A pesar que se'ns va vendre aquesta pel·lícula com una pel·lícula precisament de terror, que realment jo considero que potser no ho és tant,
el guió no es garrapa res de moments inquietants, sinó que els hi posa, com cada una de les aparicions del cavaller que va sense cap, va al trot del cavall,
en especial les dues primeres aparicions, i ens regala seqüències magistrals com la que passa a l'església o també la del que passa al molí.
Entre els actors, inevitablement destaca Johnny Depp, com el que seria el pre-Jack Sparrow.
Sí, que ja arribaria a ser el gran pirata.
Està perfecta, com l'incentor intel·ligent inspector Creny, i per suposat Cristina Ritzi, amb un d'aquests papers de dona rara que l'actri ho interpreta amb els ulls tancats.
També s'ha de dir i resaltar que és inolvidable Miranda Richardson, que és el que més por dona en tota la pel·lícula.
Però el millor és, sense dubte, la posada en escena de Burton, que a més s'envolta d'un equip tècnic de primera,
que li dona el conjunt, com diria jo, aquest toc tan clàssic del director,
s'ha d'observar la direcció artística, la fotografia així emboirada, i sobretot el vestuari.
No Déu-n'hi-do, eh?
Jo crec que és una de les millors pel·lícules de finals del segle XX.
O sigui, que el millor de la pel·lícula, la direcció de Tam Burton, Johnny Deeb, la direcció artística,
i inquietant, inclús terrorífica, perquè, en fi, s'ha de veure el flashback que relata la infància de Creny,
però innegablement bonica.
Sí, sí, sí.
I hi ha qui diu, i el pitjor de la pel·lícula?
Doncs hi ha diversos crítics que diuen res.
No, no, és que és veritat, eh?
Res, perquè a vegades diuen, home, per exemple, la llarga durada,
que abusen massa de certs motius, res, que tots opinen que tot està al seu lloc.
És igual que la música, per exemple.
La música és una música una miqueta rara, estrambòtica,
però que encaixa perfectament en cada escena de la pel·lícula.
Amb el que i el com.
Sí, és veritat.
Vols sentir una miqueta?
Anem a sentir alguns fragments.
Doncs mira, jo crec que és un fragment en el qual,
perquè l'he agafat així una mica el tuntum,
però en el qual estan els senyors d'aquells ricachons,
la gent que mou els cables del poble
i estan explicant-li alguna cosa al Johnny Dibb.
Escolta'm.
Aquell jinete era un mercenario germano.
Llegó aquí por orden de una princesa germana
para mantener a los americanos bajo el yugo inglés,
pero no era como sus compatriotas que venían por dinero.
El jinete venía por amor a la carnicería.
Allí donde se libraba una batalla, allí aparecía él.
Montaba un gigantesco corcel negro llamado Temerario.
Aquel infame gustaba de irrumpir a caballo en el fragor de la batalla
cortando cabezas al galope.
Se había afilado los dientes dándoles una forma puntiaguda
para realzar la ferocidad de su aspecto.
Aquel carnicero no vio llegar su fin
hasta el invierno del 79.
No muy lejos de aquí, en los bosques del oeste.
¡Adiós!
¡Adiós!
¡Adiós!
¡Adiós!
¡Adiós!
¡Adiós!
¡Adiós!
¡Adiós!
¡Adiós!
Gràcies.
Gràcies.
Pels crits ja podeu imaginar el que estava passant
en aquell moment, no, Andrés?
I tant, i tant.
Aquesta és la història en la qual després,
continuen explicant que es va matar
molt a prop d'un arbre,
en el qual es va quedar, no?
Hi ha l'argument que més s'apropa
a l'argument real de la història,
perquè la legenda de Sleepy Hollow
o la legenda del jinet a cincabeza
és un conte de terror
escrit per Washington Irving
i va ser escrit l'any 1820.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí, que fa uns quants anys.
Que fa que corre aquest jinet.
L'argument és així de ràpid.
La història té lloc en un assentament holandès,
en el Valle d'Hormido,
lloc de moltes llegendes sobre fantasmes.
I que Butkreny és un professor d'escola
que s'enamora de la jove Katrina Van Tassel
i de la seva fortuna,
a la que també pretén el jove i ordinari
Abraham Brombones, Van Brun.
I tornant el professor cap al seva llar,
després d'una festa en casa de la família Van Tassel,
Creny és perseguit pel cavaller sense cap,
que és el fantasma d'un soldat
que va perdre el cap per una bala de canó
durant la guerra d'independència americana.
Aquestes són les versions,
perquè n'hi ha un altre que és que va ser ajusticiat
i li van tallar el cap.
Però, segons el llibre, és aquesta.
El dia següent només es troba a prop d'un pont,
el sombrero del professor
i les restes d'una carbassa.
Això és la base del conte.
O sigui que, després d'aquí,
agafa't i cadascú us fa la seva versió.
La pel·lícula va ser galardonada
amb un premi de l'Acadèmia
per millor direcció d'art.
I la música que ja hem anat sentint
va ser composada per Danny Elfman
i va ser rodada amb els estudis London Films Studies.
Aquí també es posa, de l'any 1799,
la sinopsis, que hi ha una sinopsis,
que diu Sleepy Hollow.
El detectiu Ike Bootcrank,
que aquí fa el paper el Johnny Deere,
té un nou cas.
Investigar una sèrie de crímenes maldits,
malaits,
que sembla provocats per un fantasma decapitat
que va ser ejecutat a prop de Sleepy Hollow,
farà 20 anys.
Això és clar, en l'època de la narració.
Sí, sí, sí.
O sigui que ja et dic,
hi ha diverses versions,
però el principal és que tu,
quan vegis una obra d'aquestes,
t'ho passis bé,
en fi, en disfrutis.
El que passa és que, Andrés,
hi ha moments de la pel·lícula,
a veure, ara,
perquè potser ja tenim la pell una miqueta més gruixuda,
però quan va sortir en el seu moment
i vaig anar a veure la pantalla gran,
que són sant de veure aquestes pel·lícules, Andrés,
hi ha moments que són d'aquells de no mirar.
Sí, sí, desgarrifant-se.
Sobretot, i jo penso,
sobretot el del pont.
Sí, sí, sí.
Quan el Johnny Depp comença a caminar
i s'escolta de fons allò,
soroll,
després aquest soroll es va transformant
a les petjades del cavall,
i tot aquest metamorfosi que fa...
Sí, sí,
et va deixant que la imaginació te la jugui.
Exacte.
No és la pel·lícula que te la jugui, no.
És l'ambient que et prepara el director.
És fantàstic, eh?
Sí, sí, sí.
Mira, hi ha una crítica que diu
Adaptació del conte de Wasi, Tony Irving,
i té totes les truculències
que empapava els contes
que s'explicaven abans amb els nens,
abans de l'adveniment de les cònsoles de videojocs,
i explica la història d'un guerrer descapsat
que torna des de la tomba
per agafar caps de persones alienes,
mentre que un rat agent de la llei
s'afanya en donar descans
amb aquest personatge atormentat
perquè el poble acabi d'una vegada
amb els xismes dolents
a prop d'arribar a perdre el seu cap.
Sí, perquè al principi amb ell li venen la moto
que tot això és una fantasmada, mai millor dit, no?
Però el curiós és que està qualificada
per estranyesa, suposo, del seu autor,
que no és recomanable per menors de 13 anys
per les seves diverses escenes
de decapitacions i desmembraments.
O sigui que sembla que hi hagi una pel·lícula gori.
No, però hi ha moments que, Déu-n'hi-do, eh?
Hi ha moments que és una miqueta forteta.
Andrés, vols tornar a sentir una altra estoneta
d'aquesta pel·lícula?
Anem a sentir-ho.
Aquesta vegada, clar, els dos protagonistes.
Anem a sentir-ho.
La Nina Rizzi, per una banda, no?
Sí, sí, sí.
I després el nostre amic, no?
Oh, perdone la intrusión.
He visto luz y...
No es intrusión.
Cuando me desvelo, vengo aquí a leer.
¿A leer libros que tiene que ocultar?
Eran libros de mi madre.
Mi padre cree que los relatos de amor provocaron la fiebre cerebral que la mató.
Murió ahora dos años, en invierno.
La mujer que la cuidó en su enfermedad es ahora Lady Van Tassel.
También hay algo más.
¿Por qué a nadie se le ocurrió mencionar que los Van Garret eran parientes de los Van Tassel?
Pues porque apenas si existe un hogar en Sleepy Hollow que no tenga lazos de sangre o matrimoniales con el resto.
Entiendo.
Esas tierras eran tierras de Van Garret.
Se las dio a mi padre cuando ya aún estaba en la cuna.
Los Van Garret eran la familia más rica de la región.
Cuando mi padre nos trajo a Sleepy Hollow, Van Garret le ofreció una crey una casita en medio de ruida.
I no continuem, Andrés, perquè són a la santeria, perquè és el que ens passa, que ens apuntem, ens apuntem i arriba...
Ho expliquem tot.
Exacte, hem de dir que són els dos protagonistes, la Cristina Nina pels amics en Rizzi,
perquè jo ja la conec de fa molts anys, i el Johnny Depp.
John Nick pels amics.
Com curiositat pels que siguin més frikis, s'ha de dir que amb Sleepy Hollow
es donen...
Bueno, fa la presència de tres mestres, com ja he dit abans, Christopher Lee,
Ian McDiarmid, i totalment irreconosible, o sigui, no es reconeix per res,
o sigui, està transformadíssim.
és Ray Park, que fa o està fent el paper d'especialista en algunes escenes de lluita,
com, precisament, el cavaller sense cap.
Doncs el cavaller sense cap és, precisament, Ray Park.
És una cosa, en fi, curiosa amb això.
Ara bé, les imatges que ens brinda són apoteòsiques, eh?
Un mèrit que també cap atribuïa amb els seus col·laboradors.
O sigui, per exemple, s'ha de donar glòria al vestuari, fotografia, decorats, maquillatge,
efectes especials.
Encara que el millor risc és visualitzar la història de tal manera que et quedes bocabadat.
Em quedo, des de debò, amb totes les aparicions de l'home sense cap,
perquè aquest peculiar puigí que aconsegueix omplir la pantalla amb la seva sola presència,
perquè escoltar en una sala, en so digital, l'intens galopar del cavall,
i hi ha la sang a qualsevol.
Les baralles que veiem són curtes però intensíssimes,
com per exemple la que es proveeix amb el pont i amb la que participen el cavaller,
Crany, Ivan Brun,
únicament criticar potser, anem a dir-ho així al final,
amb una persecució tan trepidant, muntada,
que apenes ens donem compte del que està passant.
És tan ràpid allò que has d'estar molt al tant tu,
perquè si no t'ho perds, t'ho perds tot.
En fi, ens podríem dir moltes més coses.
Però ja no ens queda massa temps,
ens queda temps, si vols, per acabar de sentir la banda sonora, no?
Podem sentir els crèdits finals de la pel·lícula,
que és en fi, la música no s'ha desperdiciat ni molt menys,
els crèdits finals de Sleepy Hollow.
Molt bé.
Això ja ens despedim fins a proper.
I amb l'Andrés tornem la setmana vinent.
Fins proper dilluns, si duro.
Serà dilluns, Andrés, ja serà el mes vinent, ja, eh?
Bueno, sí, no importa.
Com passa? Ja serem al març.
Sí, sí, sí, sí.
Fins que arribi Nadal encara faltarem enys.
Home, millor que arribi primer.
Home, millor que arribi primer a Setmana Santa i després d'o dirà, no?
Bueno, si no vols corre tant, ho farem així.
Home, clar, a poquet a poquet.
Jo ja hi comptava, eh, per això.
Ah, de car, de car.
Sí, ja hi comptava, que per arribar als Nadals
hauríem de passar per aquí.
Que bo que ets. Gràcies, Andrés.
Fins la propera lluny, si de bo.
Adéu.
Fins la propera lluny, si de bo.
Fins la propera lluny, si de bo.
Ambola faniaasingkekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekekeke