Fins demà!
Doncs ja hem passat els ponts, ja tenim amb nosaltres l'Andrés i Andrés.
Andrés, bona tarda, com ha anat?
Molt bona tarda.
Com ha anat aquests dies de pont?
Has pogut sortir, has pogut donar un tomet, per Tarragona almenys, jo per no gastar, sobretot això.
Ja quasi no surto, has de per no gastar sola de sabat.
Ara allò de les pagues dobles, jo per mi no existeixen en guany, a menys aquesta última no ens l'han deixat veure.
No t'he lluit, no?
Llàstima, llàstima.
A veure si la loteria de Nadal, que ja queden pocs dies.
Ens queden 12 dies, eh?, per la loteria de Nadal.
Ja, ja, ja, ja.
I a partir bon any nou, i menjar els torrons...
Mentre truguem anar-ho explicant, és el que dic jo.
Sí, també és veritat.
Vine, s'agraïs sempre, eh?
I no anem a dir, ai, ui, que em fa mal aquí, que em fa mal allà.
Bé, mal, mal sempre ens fa mal alguna cosa, eh?
També tenim alguna cosa, sí.
Sempre tenim alguna cosa, però que no sigui gros.
No ho notes, que no hi ha manera de treure'm el refredat.
I jo crec que porto un mes i mig amb aquest refredat, eh?
Això ja és vici, eh? A tu t'agrada, eh?
Sí, jo crec que quan torna...
Ja t'has acostumat.
Quan arriben els dilluns i quan he parlat amb l'Andrés i Andrés, com que me poso aquí les bactèries i me pasen totes xules, eh?
Andrés, doncs anem al cinema?
Anem al cinema.
Vinga.
Què, què vols fer?
No, no, no entra la sintonia avui.
Veus un dia que me'n recordo?
Quina sintonia?
Ah, bueno, com que ja ho veus...
Ah, que vols anar...
No, jo primer hem d'explicar allò del rock de la càrcel i coses d'aquestes.
Sí, no, jo sempre m'adavanto i m'envalo i em respeto, m'entenc que ara hem de posar la sintonia.
Mira, fem una cosa.
Comenten la pel·lícula del dimarts, o sigui de demà, comenten la pel·lícula del dijous i la de dijous, parem que tenim música.
Vale, mira.
Et sembla?
Mira, pel dimarts, dia 11, tenim la pel·lícula allà del centre cultural, el Pallol, dins el cicle del cinema musical, tenim la pel·lícula El rock de la càrcel i el desprès l'ahir.
Ah, és dimarts, la del rock de la càrcel.
Sí, és dimarts, és dimarts.
Jo em pensava que era dijous.
No, és dimarts.
Llavors...
Sí.
Ves quina casualitat, escolta, és la música que surt amb la pel·lícula El rock de la càrcel, quina casualitat.
Deixa-me l'escolta, deixa-me.
Deixa-me l'escolta, deixa-me l'escolta, deixa-me l'escolta.
Això pel que fa el dimarts, dia 11, demà mateix.
Demà mateix a les 6 de la tarda amb col·laboració d'entrada d'un euro només.
Home, només un euro.
Val la pena veure les caderes moure's del senyor Elvis Presley i el so del rock de la càrcel, eh?
Ja ho saps, que escolta, bona butaca, bona pantalla.
Sí, sí, bona companyia.
I pel dijous ha preparat que en tenim un altre, que és La vida en rossa.
Des yeux qui font baisser les miens, un rire qui se perd sur sa bouche,
voilant le portré sans retouches de l'homme qu'elle s'appartient.
Quand il me prend dans ses bras, il me parle tout bas, je vois l'avion rouge.
Què, què t'ha semblat, eh?
Preparadíssim, estupend.
Has vist, eh?
Bé, La vida en rossa és precisament La vida d'Eddie Piaf, aquesta gran cantanta que va ser francesa.
Que jo haig de fer una objecció, i és que la pel·lícula està molt bé, les cançons fantàstiques,
encara que no hi ha totes les cançons o fragments com posen,
que a mi m'agradaria realment de l'Eddie Piaf.
Però ho fan per l'ordre cronològic de la seva vida.
Però està fet d'una manera que qui no coneix realment la vida de l'Eddie Piaf
es fa un lío tremendo.
Ah, m'imagino.
Perquè una de les coses principals i que causa el primer impacte de despista del públic
és que li avisen que el seu fill s'ha mort de meningitis.
Esclar, allà no surt res més.
Resulta que ella es va ajuntar amb un xicot jove quan ella era jove.
va atendre un criu.
Llavors el criu va a l'hospital.
Allà li diuen que s'ha mort.
Però està fet de tota una manera amb flashbacks i una sèrie de coses rares
que barregen massa tots els actes.
La pel·lícula està molt bé.
I a més tenim una cosa que l'actriu Marion Cotillard
fa una imitació de l'Eddie Piaf impressionant.
Això sí, això val tota la pel·lícula.
Però dintre de tot, solament per sentir els fragments de les cançons d'Eddie Piaf,
val la pena.
I la pel·lícula, ja dic,
si no fos per aquest rebessall de situacions,
jo crec que qui l'hagi de veure i vulgui estar ben satisfet,
hauria de llegir encara que fos a internet
una breu biografia de l'Eddie Piaf per situar-se.
Però val la pena veure-la.
T'he buscat una altra d'aquelles cançons de l'Eddie Piaf
que són per posar els cabells a punta.
Em deixes que la posi?
Sí, i tant.
És l'himne de l'amor.
Ah, clar.
Eh, doncs només on es tracta, eh?
de l'Eddie Piaf per situar-se.
de l'Eddie Piaf per situar-se.
Tant que l'amor inondera mes matins,
tant que mon corps prémira sous tes mains,
que mon amour, puisque tu m'aimes.
J'irai jusqu'au bout du monde,
je me ferai teindre en blonde,
si tu me le demandais.
J'irai décrocher la lune,
j'irai voler la fortune,
si tu me le demandais.
Je renierai ma patrie,
je renierai mes amis,
si tu me le demandais.
On peut bien rire de moi,
je ferai n'importe quoi,
si tu me le demandais.
si un jour la vie t'arrache à moi,
si tu meurs,
que tu sois loin de moi.
que ma femme si tu m'aimes.
Parle-moi,
je me le demandais.
Je me le demandais.
que nous aurons pour nous l'éternité
dans le bleu,
de toute l'immense idée.
Dans le ciel,
plus de problèmes.
Mon amour,
que t'ha semblat una meravella, eh?
Ja et dic,
podria haver omplert la pel·lícula,
jo estic veient pel·lícules,
també així,
de personatges musicals,
i els hi posen les peces senceres,
però aquí veig que retallen bastant.
En fi, jo quan la vaig veure d'estrena,
em vaig quedar una miqueta desagut,
perquè, esclar,
jo esperava sentir més música,
més cançons d'ella.
A més, esclar,
la veu, si la veu,
és l'autèntica de la DPF.
O sigui que l'actriu fa el paper de la DPF
molt ben fet,
però, esclar,
lògicament no canta ella,
posa en la veu de la DPF.
I l'altre posa la mímica fantàstica,
fa un playback d'aquells fantàstics.
Ja saps el que et toca, no?
El que t'he demanat indirectament
a través d'aquesta música de la DPF,
fer un especial d'ella.
Hauríem de fer-ho, no, Andrés?
Sí, sí, sí.
que ara en futur no gaire llunyà.
Sí, sí, sí.
I poder sentir aquestes cançons
que avui hem sentit així,
petitetes, no?
Perquè hem fet un extracte del que...
I un altre també dels grans francesos
és el Charles de Sanabur.
També, també, també.
Déu-n'hi-do, eh?
Chapó, chapó.
També ho farem, també.
Com que ha fet pel·lícules,
també pot entrar dintre d'aquest cicle.
Mira, fem una cosa, Andrés,
com no tenim pressa,
i que encara ens queda molt de recorregut,
encara que s'acabi aquest any,
no?
Sí, sí, sí.
Encara ens queda a l'altre,
almenys així esperem.
I ara...
Ja arribarà, veuràs com sí.
Ja ho tinc ja en cartera.
Molt bé, molt bé.
Bé, això és el que tenim ja
per aquesta setmana.
Demà, El roc de la càrcel,
d'Elvis Presley,
i el dijous, La vida en rossa,
la vida d'EPF.
Llavors, això es farà
al Centre Cultural,
al Pallol,
allà a l'antiga audiència.
Bé, ja no és Centre Cultural,
ara, perquè ara ja...
Però és per nosaltres.
Exacte.
Nosaltres som molt menys.
És per si algú encara recorda
el nom aquest,
que és allà a la plaça Pallol.
La col·laboració per veure la pel·lícula
és d'un euro, simplement.
I en l'altre lloc,
amb el casal Sanites,
a Terracó Sanites,
doncs passem la pel·lícula
el dilluns que ve,
passem la pel·lícula
Ser o no ser.
I aquí la qüestió.
Aquí la qüestió.
És una pel·lícula
que parla precisament
dels alemans,
però, oi,
és per riure,
a base de uns lius,
uns enrenous...
És Mel Brooks
Mel Brooks
que ho fa?
Sí, sí, sí.
És algo...
I la Carol Lombard
que va ser
el gran amor
de Gargable
i que la pobra dona
va morir
en un accident d'aviació
i això va deixar
el Gargable,
com diem nosaltres
a la majoria,
doncs el va deixar
tocadíssim.
Sí, sí, sí.
Perquè va ser una dona
que ell va trobar
que li omplia completament
i estava molt enamorat d'ella
i, bueno,
és així la vida.
Llavors,
aquí a Ser o no ser
es fa els dilluns
a les 5 i mitja
de la tarda
al Casal Sanites
al carrer,
o sigui,
a la vinguda de Catalunya
número 54
amb entrada
totalment gratuïta.
Molt bé.
Bé,
i ara anem a seguir
amb el que vam deixar
la passada setmana
que és el Gran dictador
de Charles Chaplin
i anem a sentir
la música
principalment
de la pel·lícula.
de la opera
de la opera
de la opera
de la opera
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Fins demà!
!
응!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Great!
Just demà!
Fins demà!
però no sé si em dóna temps a buscar-ho, Andrés.
Sí, Andrés, jo tinc aquí el d'això.
Lo siento, pero no quiero ser emperador, no es lo mío.
No quiero governar o conquistar a nadie.
Me gustaría ayudar a todo el mundo si fuera posible.
A judíos, gentiles, negros, blancos...
En fi, i seguirem durant un bon ratet.
Sí, sí, sí, és fantàstic, eh?
Això és una d'aquelles pel·lícules que s'ha de veure.
No, no, i s'ha de mirar i s'ha de...
Per cert, abans de tancar,
que et sembla, tornem una altra vegada a recordar
quines són les pel·lícules, i acabem de sentir
una miqueta més aquesta banda sonora del Gran dictador.
Molt bé, mira, per demà, a les 6 de la tarda,
allà a l'antiga audiència, a la plaça Pallol,
amb la col·laboració d'un euro,
El rock de la càrcel, una pel·lícula d'Elvis Presley.
I el dijous, al mateix lloc,
passem la vida en rosa,
la vida d'Eddie Piaf, que interpreta Marion Cotillard,
una pel·lícula preciosa, sobretot amb les cançons.
I el casal Sanitas,
vinguda de Catalunya, número 54,
l'antic edifici de les germanetes dels pobres,
passem la pel·lícula de l'Oeste,
Los siete magníficos,
5 i mitja de la tarda, amb entrada totalment gratuïta.
Andrés, l'he trobat.
És aquelles coses que digui, dona'm temps, dona'm una miqueta de temps.
No sé si t'hi cabrà, perquè és llarg.
Home, escoltem un extracte, eh? Tampoc és que l'escolta tot, eh?
Escoltem.
Però jo no vull ser emperador.
Ese no és mi oficiu.
No vull governar ni conquistar a ningú,
sinó ajudar a todos si fuera posible,
judíos y gentiles,
blancos o negros.
Tenemos que ayudarnos unos a otros.
Los seres humanos somos así.
Queremos hacer felices a los demás,
no hacerlos desgraciados.
No queremos odiar ni despreciar a nadie.
En este mundo hay sitio para todos.
La buena tierra es rica
y puede alimentar a todos los seres.
El camino de la vida puede ser libre y hermoso,
pero lo hemos perdido.
La codicia ha envenenado las almas.
Ha levantado barreras de odio.
Nos ha empujado hacia la miseria y las matanzas.
Hemos progresado muy deprisa,
pero nos hemos encarcelado nosotros.
El maquinismo que crea abundancia nos deja en la necesidad.
Nuestro conocimiento nos ha hecho cínicos.
Nuestra inteligencia duros y secos.
pensamos demasiado y sentimos muy poco.
Más que máquinas, necesitamos humanidad.
Más que inteligencia, tener bondad y dulzura.
Sin estas cualidades, la vida será violenta.
Se perderá todo.
Los aviones y la radio nos hacen sentirnos más cercanos.
La verdadera naturaleza de estos inventos exige bondad humana.
Exige la hermandad universal que nos una a todos nosotros.
Ahora mismo mi voz llega a millones de seres en todo el mundo.
A millones de hombres desesperados, mujeres y niños.
víctimas de un sistema que hace torturar a los hombres
y encarcelar a gentes inocentes.
A los que puedan oírme les digo, no desespereis.
La desdicha que padecemos no es más que la pasajera codicia
y la amargura de hombres que temen seguir el camino del progreso humano.
El odio de los hombres pasará.
Y caerán los dictadores.
Y el poder que le quitaron al pueblo se le reintegrará al pueblo.
Això és d'ara, no, Andrés?
Ah, no, que és el gran dictador.
Sí, sí.
Però això és d'ara, eh?
Un dia t'haig de portar aquí una poesia
que és exactament el que està passant ara
i que va ser escrita per Frey Junipero Serra.
Imagina't, imagina't.
Imagina't.
El temps que porta, eh?
Ja te la portaré, encara que no sóc un gran recitador,
ni molt menys, ni gran ni petit,
però et diré el text perquè diguis
si això és el que està passant ara,
si això és en plan una miqueta de caixón déu,
però és el que està passant ara.
Però has vist el que ha dit?
Sí, sí, sí.
Continua passant.
Sí, sí, sí.
Potser no aquí directament a Europa,
però també és cap a la part de l'Àfrica ara mateix,
cap a la part d'Afganistan i companyia,
que l'odi continua sent present
i la codícia...
Tot igual.
Andrés, fins la setmana vinent.
Si Déu vol.
Que ja farem l'avantmaig, abans de Reis.
Molt bé.
Alguna petició, admets?
Alguna petició?
No, tu digue'm el que vols.
Si te nòvies, pares i te hermanos...
Ai, quina tos.
Ai, m'ha agafat una tos,
així com de si te nòvies, pares i te hermanos,
més tonta.
És una indirecta, és una indirecta.
Gràcies, Andrés, fins la setmana vinent.
Si Déu vol.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.