El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonell, el nostre amor i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell
quan el català...
Avi Ramon, bona tarda, benvingut.
Bona tarda.
Què tal, com està?
Doncs mira, com sempre aquí al peu...
El noto molt animat.
Avui que estàvem tots aquí com emplorosos, així com tristots...
Mira...
I a vostè el noto bé, no?
No l'he fet això del carnaval?
El que passa, que a vegades passa com la vida,
que les aparències enganyen, però no,
jo no enganyo perquè jo soc d'aquesta manera,
soc obert i la vida l'aprenc tal com ve
i la comprenc, perquè l'he de comprendre
perquè moltes culpes que passem a la vida
és cosa nostra,
de la societat que hem creat d'altres mateixos.
Sí, sí, no ens enganyem, és veritat.
O no podem anar en contra, perquè si ho hem creat en altres,
per què discutir?
Doncs, val, seguim-ho.
Ho acceptem i tira cap endavant, no?
Jo fins ara he aguantat fins ara,
però nosaltres que aguantaran.
Home, però, avui, avui hauria d'estar una miqueta més
a flor de pell, eh, avui?
Perquè avui ja sap que es fa l'enterrament del rei Carnestoltes
amb la crema del Ninot i la Ninota,
la bota, i clar, tot això dona pas
a que avui s'acaba el carnaval.
Avui és un dia trist, avui.
Bueno, és que a la vida...
Veus, ho veieu, no?
Mio dit, ho sentiu, no?
Que l'àvia està així com...
No, que no està posat al paper, no ho sé.
No, se saps què passa, Ric,
perquè avui la gran comèdia
de quan veus aquell Ninot
que han de cremar, penses,
bueno, quin Ninot posaries aquí ara?
Ui, jo crec que hauríem fins i tot voluntaris.
Quin Ninot posaries aquí?
Sí, però bueno, doncs mira,
tu calles i el de pensament...
Quin calla o torga?
De pensament penses, doncs mira, aguantem,
no m'entens com vull dir?
Vull dir que la vida és com te l'aprens.
Si ho hem de fer així, no?
Sí, sí, sí.
Però avui, jo me'n recordo,
jo me'n recordo ara que com això de la vida
t'ho prens com t'ho prens,
que va haver un dia que el van sobtar a vostè, no?
Perquè es va trobar precisament amb la vella
un tal dia com el d'avui de fa uns quants anys
i que era la primera vegada,
no sé si era la primera o la segona vegada que ho veia.
Tu vols que expliqui coses
que potser les he dit una altra vegada,
però bueno, mira...
Així per recordar-ho, per mi i per l'audiència.
Ja que vols que us recordi,
perquè mira, si m'és vols recordar,
quan feia la mili a Barcelona,
jo estava a Pedralbes
i des de lli de Sants, per exemple,
allà vorens, molta cosa no estava edificada.
Hi havia un...
A les afores,
clar, a les afores hi havia el cementiri, saps?
I clar, i anar jo des de Sants cap a la quartel,
jo trobo a fora
que venia un grup de dones
plorant,
amb un ataúd,
darrere uns també vestits que d'això,
i jo dic, hòstia, pobra gent,
quina més incòmode
de portar el cementiri
un mort.
Bé, i tal com s'acostaven,
coix, totes de negre,
i després, coix, com aquesta pobra gent.
Bé, jo, esperant que passessin,
i clar, amb uns plors,
uns mocadors tot mullats,
mullats i...
Pot ser que d'una llàgrima es mullin tant un mocador.
I llavors,
llavors, jo abaixo el cap
perquè passés l'ataúd
i em veig unes cames allí,
unes cames amb uns pèls,
que això m'és donava.
I clar, i llavors,
perquè llavors, clar,
ara ja saps què és això,
però llavors no es feia.
No, no.
Així que ara hi vaig al metropol,
que ara es fa la gran festa,
però en aquell temps
no hi havia això.
i t'agafen més a mi de sobte,
t'agafen imprevist,
jove,
amb aquest d'això,
bé, escolta,
allò va ser ja la riota,
i llavors ja vaig començar,
a veure,
el que és la vida,
no?
Pot ser que el carnaval
allí s'acabava,
però no s'acaba.
No, no, no.
Encara que avui cremin,
faig el que facin,
tot l'any
tindrem carnaval.
Sí, sí, sí.
Uns,
darrere la televisió.
Altres,
apòstos que no cal anomenar.
altres pel carrer.
O sigui que el carnaval,
aquesta xerigota,
la veurem tot l'any
una altra vegada.
Sí,
uns porten màscara
i les altres...
L'única cosa...
Sense,
però d'un i d'una.
L'única cosa
que és el que dic jo sempre.
Què?
Un perquè és parent,
l'altre perquè és amic,
l'altre perquè és veí,
l'altre perquè no saps qui és,
doncs segueixes,
segueixes,
i segueixes la xerigota,
i dins,
bueno, mira,
mala sort.
M'ha tocat a mi aguantar-la
i altres disfrutar-la.
Doncs sí,
a més jo crec que pel tema
de les xerigotes,
que saps que són molt punyents,
ho comento perquè la setmana passada
els vam tenir,
jo crec que només veient
el que està passant,
tenen tema
per donar,
per vendre
i per regalar,
si volen, eh?
Bueno,
i encara perquè hi ha quatre coses
que no es poden dir.
I depèn de com,
de com es diu.
Home,
tu crec que tot es pot dir,
però sempre mirant avi
de quina manera es pot dir,
no?
Home,
jo intento...
Sense ofendre ningú,
sempre entre el que ja veu,
jo el que vull que m'escolti,
que a vegada hi ha coses
que no els puc dir,
perquè és un compromís,
parlar de segons qui,
segons com i el que.
I de quina manera,
clar.
Que vegin que a vegades
hi ha coses
que procuro que les entenguin,
perquè hi ha coses
que no els puc dir clares,
però que entenguin
per on va,
per on va la cosa,
no?
Perquè, clar,
és molt bonic
quan te parles amb un altre,
que has d'anar tant,
a vegades,
saps?
Perquè no saps
de qui parles,
a vegades,
saps?
T'apens una cosa
i n'és una altra,
saps?
Pot comprometre't.
Però des d'aquí
és més perillós,
però des d'aquí
també pots dir moltes coses,
almenys insinuar-les.
Deixar-les caure, no?
Clar, clar.
Sempre està...
Sempre juga
amb la sutilesa,
l'avi, eh?
Sempre li agrada
aquest doble joc
de paraules,
depèn de com, no?
És quasi així,
és quasi així,
perquè quantes vegades
t'has trobat
que hi ha una persona
que et fot aquell rotllo
i no li pots dir el què
i dius,
està bé,
bueno, aguantem,
tantes coses aguantes.
Però, avi,
entre vostè i jo,
jo crec que arriba un moment
que la cara se't nota.
diuen que la cara
és el mirall de l'ànima,
no?
I arriba un moment
que quan estàs amb una persona
i entra en aquell moment
que fins i tot tu,
la teva ment
ja està dispersa,
està pensant en altres coses,
l'altra persona
s'ha de donar
que hi ha alguna cosa
que no funciona.
No t'has trobat a vegades
a casa
que estàs parlant
per telèfon
a una persona
que t'està catrac,
catrac, catrac,
catrac,
repeteix,
catrac, catrac,
i dius,
bueno, i ara com dic?
Dius,
ai, perdona,
estan trucant a la porta
en aquest moment,
perdona,
jo avi ho tinc molt fàcil,
tinc dos ratolins a casa
i si no són aquests
dos ratolins
és el moment
d'anar a buscar-los
o donar-los de menjar
o al carrer,
o al carrer,
estàs parlant amb un
que t'està explicant
la història,
més història,
el que sigui,
i dius,
bueno, i ara com no surto jo?
I llavors dius,
ai, perdona,
que he de parlar amb aquell
que tu un dia que el veig,
ai, no, no,
i ara, i ara,
o al millor estàs tu
amb una persona,
veus que hi ha una persona
que has de veure
per alguna cosa
i està parlant amb un
i no gosses
i dius, perdona,
és que,
ah, sí, sí, escolta,
perdoni,
dic, perdona,
el favor que m'has fet,
voguem dir.
Que no sabia tampoc
com desemballagar-se, no?
Com trobes-ho de sobre.
Per això et dic
que la vida és
és una comèdia
i un carnaval.
El que passa
que, clar,
a vegades
doncs hi ha molta hipocresia,
però aquesta hipocresia,
per exemple,
la veus.
El bonic
és que siguis obert,
que vegi una miqueta d'humor,
perquè amb humor,
amb humor,
doncs,
la gent
es contagi a l'humor.
No es gasta,
però si tu
o aquella persona
va a un lloc
i veus que va amb humor,
encara que no vulguis,
l'humor és una cosa tan barata
i no es gasta.
No, i gràcies a Déu
que ara pararà,
encara és gratis,
que és gratuïta,
que no l'hem de pagar,
ni l'humor ni els somnis.
I esperem que d'aquí a poc
et no estigui respirat,
perquè si no...
Ara mateix,
avui,
ara que s'acabarà,
avui,
que et digui la cremada...
Sí, perquè demà
és dimecres de cendre.
Sí, que encendre...
Ja s'ha de posar tota l'història sèria, ja.
Comencem la...
Com se diu?
Home, la quaresma.
La quaresma.
Vull dir que ho diguis tu,
perquè jo vull dir...
La quaresma.
Què és la quaresma?
Això, avui,
què és la quaresma?
Menjava callar.
La quaresma, per exemple,
jo,
és una cosa molt sèria
si mires la història.
Perquè t'imagines tu
la història
en aquests temps medievals,
quan hi havia aquells
que manava el rei,
manava el papa,
on manava qui manava...
Avi, no ha canviat gaire, eh?
Sí, no.
Però em refereixo
que hi havia aquell temps
que hi havia un pobre
que no podia menjar carn,
segons quins dies,
no perquè fos quaresma.
No, no, perquè no hi havia.
Perquè no hi havia.
I en canvi el senyor
podia comprar una bula,
no es diu bulla,
i que ell podia menjar carn.
I què és això?
O sigui, el divendres hi era un dia,
el divendres a partir de quaresma
és quan no es pot menjar carn.
Per decret podíem dir religiós,
en aquell moment era, no?
Sí, però com que si podies
que fa el paper aquell,
compraves aquell paper,
pensava que és bulla o bulla...
Ah, no ho sé, no ho sé.
Això, llavors...
Una bulla.
Sí, llavors dispensi
i pots menjar carn.
Però això que ho podia pagar
i llavors es podia fer
l'honor de menjar carn aquell dia.
O sigui, que sempre hi ha hagut
aquesta cosa, no?
La cuaresma, clar,
la cuaresma també és un dia
que, clar, hi ha molta gent
que la cuaresma...
Un dia, són uns quants, eh?
Fins a Setmana Santa.
La passen, doncs,
sense ser Setmana Santa,
la cuaresma
molts l'han de fer també
perquè hi ha moments a la vida
que t'has de retreure moltes coses,
que et fiques en problemes
que no són religiosos,
però entren dintre la cuaresma.
Doncs sí.
Clar, et prepares
i després, clar,
també hi ha a vegades
llocs que jo ho perdono
i que em perdonin,
que també a vegades
s'hi ha d'anar per compromís,
s'hi ha d'anar per figurar,
s'hi ha d'anar perquè ho sents
i llavors allà et trobes
que dins, bueno,
quina és la realitat
de tots aquests?
T'has com a dir?
No, hi ha molta gent
que sí que ho sent
i que és una cosa
que ho porta malament.
Avui en dia la societat
ha creat unes obligacions
que a vegades
no cal qui siguin,
però són obligacions
que creen dintre l'ambient
que tu estàs dintre
aquesta cosa de la societat
aquesta que hem creat nosaltres.
Però ara, avi,
ara una pregunta
que li feia així obertament
i veient vostè
que té uns quants anys,
quatre o cinc només,
més que jo,
veient la diferència,
se sent tant la quaresma,
se sent una cosa com...
T'estic dient.
No, no, però jo li torno a preguntar.
Veient la situació
ara mateix actual, no?
Quan va acabar la guerra,
molta gent es va veure obligades
a no parar
d'anar entre esglésies
i, potser, oficials,
uns per por de...
Del que diran,
del que farem i com, no?
L'altre perquè els vejessin.
Oh, sí.
Els altres perquè van agafar
una espècie de prioritat,
com si diguem,
de jo soc...
Clar, va ser un temps
que veies
les esglésies,
veies
els puestos oficials.
Nosaltres vam fer anar
a l'escola del treball
i havíem de fer allí
una...
O sigui,
es fent plegar
del treball
un dia a la setmana
per anar a l'escola del treball,
no estudiar,
sinó
el moviment
nacionalsocialista,
la religió,
tota aquesta sèrie de coses.
Vull dir,
cada cosa
tenia un moment
que era obligatori.
Uns hi disfrutaven
perquè ho sentien
i amb la religiosa
passava el mateix
i hi havia que ho sentien
amb excés.
Clar,
potser aquest que ho sentia
tant obligava
a coses que no calien
perquè ho sentia
d'una forma
però els altres,
si no ho sentien tant,
havien d'anar seguint
el ritme
més que la de la guerra.
Seguien el ritme.
Més que la de la guerra
que visin el tant
uns o l'altre
o el que sigui.
No m'entens com vull dir?
Sí, sí, sí.
O sigui,
que aquesta societat
que es queixem nosaltres
l'hem creat nosaltres.
L'hem creat nosaltres.
Venia
la Setmana Santa,
venia el dijous Sant,
venia el divendres Sant,
no feien cine
perquè era...
Era...
Era gairebé prohibitiu
en aquell moment, no?
Escoltar música,
depèn de...
El professor,
doncs veies
gent descalç,
gent que,
per exemple,
no eren religiosos,
però havien fet una promesa,
potser en els moments crítics,
en els moments dramàtics
de la vida
i aquell dia
anaven amb una creu al coll
o descalços.
Vull dir,
que aquella gent
els veies
que s'havien fet
una promesa,
però el que pogués ser
és fer una promesa.
Altres no,
altres anaven ben vestits
que els vejessin.
Vull dir,
i era bonic
perquè el casc antic
de Tarragona,
aquells carrerons,
aquella cosa...
Ara,
la processó
de Setmana Santa,
per exemple,
aquell dia
no es pot menjar carn,
per exemple,
però hi ha grups
que això,
doncs,
no ho senten,
no els pots obligar
que ho sentin
i anava al dematí
a fer la farigola
i fent la seva esmorzar
i a la nit
anaven a la processó
perquè han fet
una promesa
i se sacrificaven
ells,
un sacrifici,
ells no sentir-t'ho
anar
perquè ho havien promès.
Vull dir,
que si analitzes bé
la vida,
hi ha una sèrie
de coses
que lliguen
i no lliguen,
però amb si
lliguen
perquè tot això
ho hem creat
nosaltres
i clar,
ens veiem obligats
a aquesta societat,
allò que diem,
o el nen
que no li falti res
perquè jo
quan vaig passar
el que vaig passar
que no li falti res.
Home,
a veure,
jo ho trobo bé
fins a cert punt,
perquè arriba un moment
que no es valoren les coses,
per exemple.
Però resulta que a aquest nen
li compres una cosa
que potser és el que ell vol,
però que tu no vas tindre
o te penses
que a mi li farà gràcia.
Entens com a dir?
Qui diu al nen
aquesta cosa,
l'estudiar,
no t'obli agrada estudiar,
però l'obliga
que estudi aquell,
passa el temps
i no aprova
perquè no és el seu.
Ara,
el que ha sigut
una cosa
que això sí que no falla
és que el dissabte
els dies d'això,
ep,
papa,
avi,
que bé,
bé.
Solta la mosca.
M'entens com a dir?
Sí, sí, sí.
I després
se creen coses
que clar,
si pugen,
ara tot és la maquineta.
Però avi,
jo li torno a remarcar,
a veure,
jo no ho trobo bé,
a veure,
perdó,
ho trobo bé
fins a cert punt.
Clar.
A veure,
una cosa és que tu
li puguis donar
a tu fill
o al teu net,
aquella cosa
que a mi,
jo en aquell moment
el nen desitgi
i no per malcriar-lo
ni tampoc per fer-lo dolent.
El que passa
és que penses
que si tu pots
per què no li has de donar?
El que passa
és que aquí
és on el pare
o la mare intervé
i depèn de com
diu no, no,
doncs esperem
que arribi a final de curs,
que tregui bones notes
i tot s'ha de fer
en un moment adequat,
no?
Que ell sàpiga
o que s'ho guanyi
d'alguna manera.
Que ell comprengui
el que és guanyar la vida,
el que és guanyar el que ets.
M'entens com dir?
És com ara mateix
jo no ho critico, eh?
Llavors,
això que explico jo
no és que jo pensi això,
jo,
és un reflexe
del que veig.
Sí, sí, sí.
perquè aquí
que quan jo parlo
que quan jo parlo
que no es pensin
que jo tinc aquesta
aquesta mala
o bona
Home,
també una miqueta.
No,
el que jo parlo
és pel que sento
i pel que jo veig
que molta gent
a vegades
diran
no té raó
o escolta,
mira què diu
però pensa,
és veritat
o no és veritat?
Mira el que ens rodeja
i veuràs,
no m'entens com dir?
És com ara mateix
ara mateix dius
oh,
les grans rebaixes,
el mercat,
el mercadillo,
això,
allò,
molt bé
i al cap de quatre dies
veus que allà
on dóna la roba
amb un contenidor
amb això d'això
veus roba
i roba
joguets
de reis
oh,
200 joguets
per un nen
que no pobrà.
Veus un munt de joguets
perquè aquests xiquets
no els hi fa d'allòs.
Sí, sí, sí.
Com i van així
perquè inclús
amb una capsa de cartó
et feies un cotxe.
És veritat
o una casa
depenent de com.
M'entens?
I esperaves a veure
que et portessin
aquella capsa de colors,
aquella llibreta
per fer dibuixos,
tot.
Per què?
Perquè sabies
que allò
era una cosa
que ho necessitaves
pel col·legi.
I clar,
i llavors,
quan ho tenies,
ho disfrutaves
perquè sabies.
Llavors,
més a més,
hi havia altres coses.
Quan hi havia un mecano
que no podia fer-ho
ni molta gent,
perquè clar,
també la societat,
la critiquem,
però també hem de pensar
que a la societat
hi ha uns nivells de vida
que no tots som iguals.
Uns perquè hi ha un passeig,
altres perquè es pensen
i després no pensen
en el que ve després.
Vull dir que
tot això que està passant
ho hem creat nosaltres.
Però,
avi,
ha dit una cosa
molt important
i és que ha dit
que ho necessitem.
És que en aquell moment,
clar,
hi havia molta necessitat
de moltes coses.
Sí, sí, sí.
Ara potser tenim coses,
però n'hem arribat
a aquest punt
de necessitar-les
amb aquella angoixa
que es vivia
potser abans, no?
Hi ha moments,
segur que hi ha moltes famílies
que sí que ho estan patint
perquè comencen a veure
precisament
no les orelles del llop,
sinó que han vist
el llop sencer
i que han passat
d'un temps d'abonança
en el qual
han pogut gaudir
d'un estatus
més o menys
bo, diguem-ho així,
i que ara de cop i volta
tot allò
a causa de l'atur,
a causa de problemes familiars,
etcètera, etcètera,
tot allò s'ha esfumat
com per art de màgia, no?
Sí, però això que t'estic dient,
després veiem
el que es deia
en un principi
de la cremada,
de la cremada,
quins ninots posaries?
Perquè clar,
hi ha,
com a les falles, no?
Fan unes crítiques de...
Si jo parlaré
per les falles,
per més amants.
Però em refereixo
que en realitat
tenim uns moments
a la vida,
per exemple,
les falles,
què són les falles?
Doncs,
unes caricatures
de gent
que a Bironia
els caricaturitzes.
El Carnaval
és un reflex
de també
reflexar coses d'aquestes,
no m'entens?
i ara mateix
els que estan dient...
Bé, ara hi ha ofertes d'això,
doncs,
aprofitem-ho.
Ja saps si aquella oferta,
tot allò que compraràs,
tu menjaràs?
Tu saps
si allò
és el que tu
pots passar
i encara necessites més
aquella altra cosa?
Vull dir,
que a vegades
els refusquem
pel que veiem,
no pel que
sentim.
O sigui,
que ens trobem
en un moment
que això...
Per això et dic
que les ninots
aquests que cremen...
Sí,
no els que cremen.
Sí.
Això que és la nit,
això que és la nit.
No,
vull dir que...
Si tot va bé,
això esperem.
Vull dir que
és de conya,
és una sàtira,
com la Setmana Santa,
doncs,
també,
la Setmana Santa
és,
en algun temps,
era un temps de reflexió.
Home,
però jo crec que ara mateix
la Setmana Santa
no és una sàtira,
home,
no me digui això.
No.
Ah,
a veure,
jo ho entes per aquí,
eh?
No,
vull dir que
la Setmana Santa,
doncs,
si una persona,
encara que no sigui creient,
encara que no sigui creient,
és un temps de reflexió.
Sí.
De dir,
jo he fet això,
si no hagués fet això,
jo d'això.
Jo recordo un xiste,
perquè, clar,
un xiste,
una vegada,
hi havia un que era molt ateo,
contra la religió,
contra el que sigui,
i estava morint.
I tenia al costat,
doncs,
cosa teu,
gent com ells,
a teus,
a més no puguem.
Diu,
creu un capellà.
Escolta'm,
diu...
Creu un capellà,
ara,
aquestes assades.
Perquè el mors un capellà.
Diu,
tot això que diuen.
Entens?
I si és veritat,
tot això que diuen.
Per això,
a vegades,
hem de pensar,
no en si és veritat
o no és veritat,
hem de pensar
que a vegades
hi ha alguna cosa,
sigui el que sigui,
alguna cosa
que ens porti
una confiança.
Una esperança.
Perquè tenen en compte
que, per exemple,
hi ha molts llocs
que tenen un amuleto
i aquell amuleto
els dona vida.
Per què?
Perquè creuen
en aquella cosa
que els han ensenyat
i els han dit.
I a la vida
has de creure
en alguna cosa.
Has de tenir fe.
Perquè si en un moment
que no creus en res,
ets una peça perduda.
És una planta
que morirà així
pels moments.
En canvi,
doncs,
si creus en alguna cosa
que espera que surti el sol,
espera que plogui,
espera...
Saps com dir?
Aquella planta
s'aguanta per què?
Perquè té un pensament
de dir
hi ha alguna cosa
que m'aguanta.
I si a la vida
no pensem
que hi ha alguna cosa
que ens fa sentir,
ens fa veure,
doncs ja pleguem.
i jo...
A veure,
jo també en aquest aspecte
també confio,
avi.
Per això et dic...
En teniu aquest amic
que ha de fer.
No només amb la gent
que t'envolta,
sinó també en alguna cosa
que creus.
a veure,
alguna cosa deu ser certa,
no?
El que deia l'acudit.
Potser tampoc no és tan acudit,
no?
Jo no critico
ni afavoreixo res.
Jo només te dic
que quantes vegades
has trobat tu
de dir,
mira,
avui aniré a tal puesto
i llavors t'has trobat
amb una sorpresa.
Aquella intuïció
que t'ha portat
a anar a aquell puesto,
has trobat una persona
o una cosa
que fa anys
que esperaves
i aquell moment...
Hòstia,
com és que he vingut aquí jo?
Si no pensava vindre...
Qui m'ha portat aquí?
Quin instint m'ha portat aquí?
Bueno, i les casualitats...
Vull dir que
a la vida
hem de creure en alguna cosa
i després
té una miqueta
de sentit de l'humor.
Sí, perquè si no estaria
massa bonit, avui.
Perquè si puja a l'autobús,
si vas a un bon puesto,
comences a veure
aquelles cares,
aquells que estan enfadats,
escull,
llavors malament...
Aquells que no es parlen.
Procura,
procura que la gent
tinguin un somriure,
parlar,
sempre hi ha motius
per parlar,
sempre hi ha motiu
per parlar.
Avi, però el nostre
l'hem de guardar
per la setmana vinent,
si li sembla?
A més, ja la setmana vinent
se'ns acaba aquest mes
de febrer de 29 dies,
encara que nosaltres
ens veurem el dia 28,
eh?
I ja continuarem parlant
i també volem...
Volem saber una miqueta més,
d'aquesta senyora
que entrarà, eh?
Segons quants anys
no et faig vell.
No.
Perquè si el fas
el dia menys
del febrer
que no existeix...
Cada X anys
te toca...
Escolta...
I quan ho deuen celebrar?
I quan ho deuen celebrar?
No, no, no se celebra.
No se celebra?
Tens la sensació
que ets jove sempre.
Doncs mira,
sí, ja, fantàstic, no?
Com que no passes els anys,
són anys que acumules avantatge.
Doncs, avi,
fins la setmana vinent.
I que em perdoni,
doncs, la ironia,
la manera de parlar.
És que també a vegades
no som sincers
quan parlem.
A vegades,
ai, ara diria això,
ara diria això...
Diu.
Ah, comenta-ho
sense ofèncer a ningú.
Que si veu la gent
que ho dius amb sinceritat,
sí, sí.
que és normal la vida.
Avi,
fins al dia 28, eh?
Molt bé.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Oí que alguien cantaba
una buena canción
Una muchacha dulce
Un ángel, dije yo
Que estilo aquel que suelte
Pude reconocerle
Swannin' my pain with his fingers
Singin' my life
With his words
Killing me softly
With his arms
Killing me softly
With his arms
Telling my whole life
With his words
Killing me softly
With his arms

I'm killing me softly with this song, I'm killing me softly with this song
I'm telling my whole life with this world, I'm killing me softly with this song
Pedazo de mi vida, narraba esta canción
¿De dónde me conoce? ¿Qué extraño pensé yo?
¿Qué estilo aquel, qué suerte, pude reconocer?
Swimming my face with his fingers, saving my life with this world
He's killing me softly with this song, killing me softly with this song
I'm killing my whole life with this world, killing me softly with this song
La la la, la la la, la la la
La la, la la
Bona nit
Bona nit