El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Doncs sí, el nostre avi, tornem una altra vegada a la normalitat
dins del nostre programa Ja Tardes, i avui és dimarts,
ens toca parlar amb l'avi Ramon, encara que avui sembla un dimarts dilluns,
però allò d'aquesta setmana passada.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
És que això de tenir un dilluns de festa, com va ser ahir, el dia de la mona,
doncs avui estic una miqueta que em sembla dilluns.
No sé per què m'esperava una altra cosa avui, avi.
No, ja passa això, saps què passa?
Que avui dia, com que s'acumulen tantes coses, setmana santa, la Pascua, això...
Tot allò, tot allò, que hi ha un moment...
Que ja està adicional, que se fa així sempre, però...
I què ha passat? I ho t'he estat? O què he vist? Com ha sigut això, saps?
I l'hi ha un moment que et trobes ja, doncs...
Sí, sí, descol·locat, totalment descol·locat.
I per cert, jo li feia la proposta abans d'entrar en antena a l'avi Ramon,
quan l'he vist, dic, home, avi, hem de recordar on se celebraven abans la mona,
perquè ara aquí a Tarragona normalment la gent es va al costat del riu,
continuar pujant cap a la banda del llorito, per la part també del pont del diable...
Bueno, això ha canviat molt, això, perquè ara...
No gaire, eh?
Perquè hem arribat a llocs que continua fent-se encara, eh?
Però ara molts postres hi va amb cotxe, eh?
Això és veritat.
M'entens com vol dir?
Això és veritat, sí, sí, sí.
No hi ha aquella intimitat que hi havia en algun temps.
Perquè, clar, llavors, ho he dit altres vegades, no?,
però per si algú no ho sentiu, el que sigui...
Això ha de tornar a recordar-ho, no?
Llavors hi havia uns llocs determinats per la mona.
Per exemple, trobaves que els nens...
Per la mona de menjar.
Sí.
No, clarim-ho, clarim-ho, a veure, a veure si després liarem.
És que també hi havia uns que l'agafaven la mona.
Bueno, però així és una altra història.
És que com ha parlat de nens, s'ha d'aclarir, s'ha d'aclarir.
Llavors, bé, de bones tenies que, com que Tarragona era molt diferent,
més bé a la part de baix del port, o què sigui,
s'arribava amb els nens i nenes petitets a la tabacalera.
Perquè, perquè hi havia aquells dos ànecs,
aquelles dos figures que tiraven l'aigua,
i allò era una atracció, entens?
Per la part alta, més aviat, s'anava als quatre garrofers,
que eren entre el vingut de Catalunya,
el camí de l'Àngel, i les cases barates, que llavors era...
No, no, l'assumon de l'assumon.
Llavors, el que era familiar era l'oliva,
perquè a l'oliva hi havia una gran esplanada i la font.
A dir, a la font, abans hi havia uns que venien allò, anissos,
perquè així quan bevies aigua de la font que sortia d'allí,
tens el costet dels anissos.
Però a dir, era familiar, perquè molta gent del Serrallo
i dalt de Tarragona tovien allà fent la paella,
feien el seu...
Perquè llavors el seu escampat.
Sí.
No hi havia problema ni perill.
I era bonic.
Ai, el guany...
Que llavors què passava?
Deixa'm la bota.
Llavors molta gent anava amb una bota de vi.
Una bota, l'altra.
Escolta, mira, pica.
Guaita, guaita.
Ostres, deixa'm-ho tastar.
Vull dir, era aquesta cosa, saps?
Llavors ja, la gent ja més gran,
més possibilitats de caminar i de fer d'aixòs,
ja, en un altre sentit, ja s'anava al llurito.
Clar, clar, clar.
Ja s'anava al llurito,
llavors hi ha gent que començaven a fer aparellar-se,
ja...
Oh, a festejar, a festejar.
A aparellar-se.
Ai, ai, ai.
Un dia m'haurà d'explicar.
El que i el com.
Però allà encara al llurito molts anaven encara amb la carabina.
Perquè, clar, segons qui...
Això de les carabines...
Havia d'anar acompanyat perquè, clar...
Sí, sí, sí, no, no.
Llavors anaven carabines.
Ara no sé el que en diuen.
Ara potser en diuen...
Ara no, perquè...
Ara no n'hi ha.
Ara no n'hi ha, avi.
Ara ja l'amor és lliure.
Llavors, les parelles ja més lliures,
ja anaven al pont del diable.
El pont del diable també era una miqueta atractiu,
perquè llavors allà venia molta gent del Constantí.
Sí.
Perquè era al costat.
Llavors, clar, allà també molts anaven sols
perquè sabien que allà hi havia noies que anaven soles.
Colles.
Pira, que casualitat, no?
No, no, no, ja m'imagino, ja m'imagino.
Colles, eh?
Colles de noies i colles de nois, no?
Sí, hi havia una colla de 3 o 4 o 5, l'altra més d'això.
Sí.
I llavors allà venia l'enjuer.
El problema que hi havia aquí al pont del diable...
Quin?
Era que quan passaves el rat o la tarda es feia cas i fosc
i llavors què passava?
Fent el tonto, fent el tonto, acompanyaven, o acompanyaves,
el que sigui, a les noies a Constantí, perquè era al costat.
Home, al costat, al costat.
Sí, el pont del diable, sí.
Sí, sí.
Però llavors, des de Constantí, a Tarragona, per la carretera,
que era el que sigui, llavors venia el problema
que te'n recordaves de la Pascua i...
Jo crec que la de parella, s'avi, que s'han arribat potser a conèixer
en un dia com el d'ahir, per exemple, no?
El dia de la mona, jo menjant,
jo què diu vostè, amb el seu grup cadascú d'amics...
I llavors...
I anar compaginant coses, no?
El pont del diable, hi havia la colla més, més,
que era fins a la font d'en Garrot.
Què diu? La colla més, més?
Que tenia la més atrevida, amb més ganes de caminar...
Ah, la més potent...
En fi, ja hi havia una miqueta...
La gent més jove, també, o no?
Molta gent també anaven al Mars de les Figures.
On estaven, Mars de les Figures?
On estava allà dalt, darrere, Sant Pere...
Bueno, això com que ha canviat, no puc emplaçar-ho bé,
perquè com que han fet carrer i fet el que sigui, saps?
Això era un senyor, que és per danyer, del carrer Cos del Bou,
que va al cap de fer figures.
Ona!
I feia figures...
Ell deia que era aquell personatge,
potser no s'hi semblava, i només era d'aquella manera, saps?
Sí, sí, sí, però a menys semblava així, ja està.
Però era curiós, perquè feia, potser, una figura d'un torero,
i quan aquell torero jo no hi era, posava al cap d'un altre,
feia una clau.
La cosa dolenta que hi havia,
és que molta gent, per fer-la enfadar,
li feien malbé alguna cosa...
Ostres, ostres, això...
Saps què vull dir, sempre...
Algú incívic, sempre, no?
Però vull dir que la Pasqua era això.
Clar, després, llavors, a veure...
a veure qui anirà en aquella colla,
a veure quina noia t'anirà, no,
a veure qui...
I a veure qui...
Que vols dir que vindrà aquell?
Ella és entre ella.
Sí, sí, sí, sí, no, clar.
Escolta, vols dir que vindrà aquella?
És que jo...
Si jo, home, així no pateixis, ja et deixarem...
Tu, quan hagi saltar ella, rodaràs tu amb la corda.
Oh!
Ja quedava ni tot, no?
Ja...
Sí, perquè llavors...
Quant de pic caresca, eh?
Perquè llavors, era curiós perquè les noies, també per Pasqua,
era també, clar, cada botiga tenia el seu.
Sí.
Els esperdenyes, venir esperdenyes per anar a Pasqua.
Clar, llavors, les noietes, també, doncs, aquell dia una faldilleta
per anar més còmodes.
Per exemple, sí, sí.
Una faldilleta, doncs, una miqueta curteta.
Una miqueta d'aquestes lleugeres, però no curteta,
sinó d'aquelles que s'aixequen molt ràpid amb el vent.
Una curteta per ser, doncs, per anar més lleugeres.
Sí, sí, sí.
I, clar, i llavors, cas que els homes sabíem de jugar-s'ho
per haver qui rodava.
Veus?
Perquè quan saltaven, doncs, no és per re,
perquè no es fessin, m'entén, no s'enganxessin amb la corda.
Però, avi, avi, a veure, a veure,
que hem entrat a la part, podríem dir, més de color verd del camp.
No.
Com que no?
No, em refereixo.
Sí.
Em refereixo que la natura...
Hi ha aquelles paelles, que no m'ho ha explicat,
aquelles paelles que s'han fet.
Em refereixo que això, la natura, era bonic.
Sí, sí, la natura, els arbres i els moixons cantant.
i els moixons junts.
Escolta, imagina't tu ara, això que et dic jo,
ara a la Rambla, a un lloc d'aquests cèntrics,
aquells que estan fent-se la respiració boca a boca...
També n'hi fan, i hi ha molta gent que s'ofega.
M'entens com ho he dit?
Per això era tan necessari, les pluges i tot això.
Crec que el panorama ja no és tan romàntic.
Sí, sí.
Arrepenjats amb un cotxe a la paret...
No, ja no és tan bonic, és veritat.
Fent-se la respiració boca a boca...
Trobo que no és romàntic, no m'entens?
Així, abans, clar, aquesta cosa,
que per molt que diguin, mai ha canviat,
t'imagines també el ball.
El ball, jo recordo, la cooperativa,
que hi havia una columna,
hi havia una columna al mig,
i el ballar, clar, les mamars,
l'àvia, acompanyaven també les noies,
que llavors, clar, es portaven això.
Però t'imagines tu la lluita que hi havia
per passar per darrere la columna,
que el control...
Perquè hi hagués un moment de despista general, no?
Que el control passava desapercebut.
Ja m'imagino.
Vull dir que aquest al·licient
ha sigut, no sé, falta...
Ara...
És bonic.
Ara és una altra història.
És una altra història.
Ara és una altra història.
Per això ho en parlem d'allà.
i, clar, llavors,
anaves i saltaven la gent,
feien exercici,
o sigui, que la Pasqua era, doncs,
era una altra història.
Després una altra cosa.
No, no, no, no me marxi,
no me marxi de la Pasqua,
perquè jo vull parlar de la...
No, de la Pasqua et dic, no?
Jo vull parlar de la mona.
Vull parlar de com es feien abans les mones, eh?
I llavors, també aquestes conlles,
de vegades aquestes noies,
portaven una panera o un cistell
i portaven també mona i coses d'aquestes.
Ara, com s'ho fa fer, eh?
Com s'ho va fer?
I els nois,
tots els portaven una miqueta de beguda,
que aquell dia feien un extra, no?
Sí, sí, sí.
Però no begudes aquestes, no.
Buscatell,
Estela,
miqueta de vi,
mentes, coses d'aquestes així, no?
El porró.
Això, el porró,
jo crec que és una d'aquelles coses tradicionals,
també, del dia de la mona.
Vull dir que era una cosa, doncs,
que esperaves aquell dia,
perquè ara, de totes formes,
moltes coses no tenen elixient,
no perquè no existeixin,
però és el que dèiem dir.
Ara vas per un aparador,
o escamparal, com puguis dir-li,
veus de tot.
En aquell temps només veies
el propi d'aquell...
Llavors veies les pastisseries,
aquelles mones,
aquells símbols.
Ah, que manques.
Aquelles més simples,
que era tota una rodància
amb uns ous durs al damunt.
Aquesta era la senzilla,
la de tota la vida.
Aquesta era l'autèntica.
Aquestes de xocolata,
enormes,
que són tot de figures,
i això, clar,
conforme han anat passant els anys,
les han anat modernitzant,
i ara algunes vegades
s'ho fes el pa de pessic
i ja no es ven.
Ara ja passa igual que les falles.
Ara, les inores de les falles
són representacions
de personatges
i coses així.
De cada moment, clar.
I les mones,
parlant d'últimament,
que siguin futbolistes,
que siguin això,
el que sigui.
A mi el que m'agradava,
avi,
perdón,
i que feia un incís,
a mi el que m'agradava molt,
clar,
normalment era
la mona petiteta
o el pa de pessic petitet,
perquè, clar,
t'ajuntaves amb la del padrí
i la de la padrina.
I, clar,
era la mona petiteta,
petiteta,
però, clar,
l'ou de xocolata,
o la pilota de xocolata
i tot això
que no engreixa,
no engreixa.
No, no, no.
La vista engreixa.
Sí,
entre altres coses.
Sí,
doncs,
llavors hi havia això,
aquesta mona,
m'entens?
Sí.
I a vegades passava una cosa.
Com que tenies que el personatge,
l'àvia,
els avis,
eren de fora
o eren d'això,
t'enviaven la mona de fora,
t'enviaven aquesta mona
rodona amb els ous
o per acompanyar pastissets,
corassons,
o sigui,
una sèrie de pastes
fetes a casa.
Sí, sí, sí.
Saps com dir?
Vull dir també,
i clar,
i les perdenyers,
doncs les perdenyes,
això,
les cordes a saltar,
detalls d'aquells
que durant l'any
no els veies.
Això era el regal
que esperaves,
potser en candeletes
als nens
en aquell moment, no?
Cada festa,
com el carnaval,
que diem,
en fi,
hi havia un dia
Nadal,
hi havia una sèrie
de coses
que durant l'any
no els veies
perquè no existien.
O no pensaves, no?
Ara l'elicient
ja no té
l'elicient
d'aquella cosa.
Vostè creu,
que s'ha perdut
molta il·lusió
per aquestes festes
o per segons
quines coses
que passen durant l'any.
Inclús llavors
hi havia molta gent
que a les festes
a casa seva
feien
cuc ràpid,
pastissets,
corassons,
coses d'aquests.
Sí, sí,
que comentava aquí.
Però ara,
entre que treballen,
entre que no val la pena
fer-ho
perquè vas a comprar-ho,
i ho trobes a tot arreu.
Ho trobes de manera
més bo,
més dolent.
No és el mateix
que ha fet a casa.
Llavors hi ha una pasteixeria
o algun forn
d'aquests que també fan pastes
que tens confiança
que ho fan d'allò.
Doncs ja,
per què
perdre hores
allà al forn
si vas a comprar-ho
i no val?
M'entens?
S'ha anat perdent.
S'ha anat perdent
molta cosa.
Home,
encara avi,
això que veus
de tant en tant
en alguna altra notícia,
es torna a recuperar
moltes d'aquelles coses.
Això és igual.
artesanals
que tenien perdut.
Això és igual
que ara,
per exemple,
la gent
al cotxe
anava a dinar aquí,
anava a dinar allà,
el que sigui.
Però llavors,
hi ha qui li agrada
la cuina,
li agafa la família
i fa un dinar.
Fa una paella,
fa un galdo,
en fi,
el que li agrada allò.
I llavors,
ostres,
dius,
per què anar a fora?
Però clar,
el mal és que
se la carrega
qui se la carrega.
Perquè un que resulta
que hi ha d'haver
un o dos
que han de fer,
home,
si són dos o tres,
no.
Encara rei.
Encara rei.
Però que agafis
un dia de festa,
que siguin vuit
o siguin deu,
el que li toca,
però també ho fa
una il·lusió.
Clar,
això sempre.
com veu allà
asseguts tots.
Amb tota la família
al voltant.
I a més,
que ara passa,
avi,
que és tan difícil
ajuntar la família.
Sí, sí.
És molt complicat.
Així que,
fins i tot,
els propis dies de festa,
sempre hi ha un o dos membres
de la pròpia família
que treballen.
Sí, sí.
I clar,
no poden dir que no
a la seva empresa,
tant com està la història ara.
Llavors,
com que era una vegada,
ara estàvem sovint la gent,
no?
Però llavors,
quan era una vegada,
l'am,
que estàvem fora,
per Nadal,
venien de fora.
a Nadal li tocava fer
l'ama de casa
el dinar.
Sí, sí, sí.
Eh?
Les Cudelles,
tot el que sigui.
En suma de mà,
com que era el que quedava
per fer els canelons,
per el que sigui,
llavors ja es quedava
el xiquet,
el cosí,
la tiet,
que aquests ja no tenien
el compromís
de marxar.
Clar.
Aquests ja es quedaven
i llavors quedava
més la família
de parlar dels seus problemes.
Perquè el dia de Nadal,
doncs el xiquet que estudiava
o que estava quejat
fora,
i aquell dia feia
un esforç de vindre,
marxava.
Llavors un demà
parlaven.
I què, com esteu?
Doncs mira,
estem.
Llavors quedaven ja,
no ho diré,
els més grans,
els que no tenien ja,
m'entens?
I tornava a haver
una relació familiar
més íntima.
Sí, sí.
I quins problemes teniu?
Mira,
doncs ara d'aixòs.
Que ha passat, no?
Saps com he dit?
I hi havia aquestes convivències.
Ara no,
ara acabar de menjar
i ja t'aclarirà.
Ui, que en piqui pugui.
Ara ja t'aclariràs.
Però, avi,
no pateix que la rentadora,
que la deixòs ja
ja ni de sola,
i ara rai,
que m'entens?
Llavors no,
que li tocava.
Però, avi,
jo li dic una cosa,
campi qui pugui,
però almenys la meva família,
abans de marxar a tots,
s'ha de quedar recollit
tot allò que hi ha, eh?
A veure, a veure.
Jo dic campi qui pugui,
bon sentit, eh?
No, no, ja ho sé,
però que passa, eh?
Que passa?
Segons en quins llocs també.
Però llavors,
tothom vivia feliç en aquest sentit.
Era diferent, avi,
era diferent.
Potser s'apreciaven més les coses, avi?
Sí.
És allò que li deia jo
a la pregunta anterior, no?
Que potser abans s'il·lusionaven més les coses
perquè com venien tant de tant en tant.
I després la novetat era
a veure cadascú que aportava.
Veus?
Un altre.
Quan un portava un detall,
a veure què aportava aquell.
Ara hi ha...
Què has d'aportar?
Una pasta...
Ampulleta de vi?
De torre?
Ampulleta de cava
per allò que es quedi allà.
Però ja no té l'elicient
de la novetat.
A veure què portava.
I potser portava alguna cosa
que m'he fet ell.
Sí, sí.
O ella,
per reflexo, en bon sentit.
M'he portat una pasta especial,
un cor,
una...
En fi,
alguna cosa...
Oh, mira!
Oh!
Com ho has fet?
Sí, sí, sí.
Extraordinari, no?
Aquesta sèrie de coses.
Escolta,
i què has posat aquí
que és tan bo?
Oh, és un secret!
Llavors, vinga, vinga.
O sigui,
es passava el rato
fent comentaris i coses.
No, no, no.
Avui vivim...
És el que dèiem,
és més diferent.
No, no, és que,
de totes formes,
ara vivim el que hem creat.
M'entens com ho dic?
Llavors, vivíem
el que estava creat.
I que ja hi havia
més opcions.
Ara no.
Ara vivim
com s'ha creat.
O hem creat d'aquesta manera,
doncs,
ho hem de seguir.
Sí, sí.
I si estàs acostumat o no,
aguanta,
com has d'aguantar
tantes coses.
T'agradin o no t'agradin,
no?
No t'agradin, m'entens?
Que no són família,
però has d'aguantar...
Però llavors,
passava aquesta cosa.
No és que fos millor,
fos pitjor,
però tenia que és al·lici.
Però, avi,
has estat conscient d'una cosa?
Que ja hem deixat enrere
el que és ja la Setmana Santa
i que ja anem directament
cap a l'estiu?
Sí.
I que d'aquí a res
ja estarem,
deixarem el banyador
de nou dins a l'armari
i ja estarem dient-nos
feliç any nou?
És que passa el temps volant, avi.
El que passa
que amb això que diem
d'aquesta crisi que hem creat,
i moltes coses...
La gent ha canviat una miqueta
perquè hi havia molta gent
que en aquest temps
ja tenien contractat
el lloc que anirien,
el que farien.
Ara,
tu has de pensar una miqueta
perquè, escolta'm...
No, no, no.
Aquestes sapsades
hi havia molta gent
que les seves vacances
ja estaven més que tancades
de cara a l'estiu.
que ara estàs vivint
el problema
que tens
i pot vindre.
I si pots sortir
un dia, avi,
i a més a més
depèn de quanta família tinguis,
pots donar-te
allò que es diu
un canto a los dientes.
No veus que la naturalesa
t'ho ha ensenyat.
No, no.
Avui, primavera.
I què?
Ahir et va fer
els trons,
els noms d'aigua.
Vull dir,
prepareu-se.
Sí, sí,
que les coses canvien.
Les coses canvien.
No us penseu
que tot serà
com a l'estiu
passat aquest estiu,
calor i viga.
Ara no sabem
el que vindrà.
A veure què és el que passarà.
M'entens?
T'ho ha dit.
Això sí.
Aquest és una altra.
A la natura
t'aprevé
del que et pugui vindre.
És així.
Avi,
que tornem la setmana vinent,
no?
Jo s'espero.
Ara ja sense ressaca
de Setmana Santa
i sense el ressaca
de la mona.
I a veure què és el que ens porta
aquest mes d'abril
que tenim ja per davant.
Gràcies, avi.
Espero,
espero que la vida segueixi
i desigio a tots
que s'ho prenguin.
De la millor manera possible.
Perquè el principal
saps què és?
és l'humor.
És el més barat que hi ha
i no el que estem.
Ell hi està al seu món, eh?
Ell hi està al seu món.
Gràcies, avi.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Els mariners de Calella
i el meu avi
al dix de tots
van a morir
a coberta,
van a morir
al peu del canó
quan al català
sortia a la mar
i dava el meu avi
apareix que està
però els valents de Bordó
no van tornar,
no van tornar.
Tingueren la culpa
als americans
quan el català
sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat.