Ja us ho deia, que estava per aquí acabant de remenar.
Mar Pérez, bona tarda.
Molt bona tarda. Primer que res, com et trobes?
No, millor, millor. I això és el que també t'anava a comentar,
que la setmana passada, a causa d'aquest minigrip refredat,
com ho vulguis dir, no va poder estar fent el programa aquest dijous,
encara que jo sé que la Mar, o sigui, tu, vas estar aquí puntual,
perquè no em va donar temps a aquelles coses que passen,
que no et dona temps a avisar, a trucar, i jo sé que vas venir,
i me van trucar des d'aquí de la ràdio per dir-me,
que no has trucat a la Mar, dic, ostres.
Bueno, em van fer un cafè, eh?
De primer, gràcies, eh, per haver vingut.
Van sent molt amables i em van fer un cafè igualment.
Molt bé, molt bé.
Jo portava les galetetes, i entre tu i jo,
les galetes me les vaig tornar cap a casa, jo.
Però per què?
Perquè no estaves tu, les galetes són nostres, tu.
Home, però estava el Miguel i estaven també el Quim i la companyia.
Sí, però les galestes, les galestes.
Les galetes són nostres.
Tu no hi eres les galetes cap a casa, tu.
No seran aquestes que m'has portat avui?
No, no, no, no, ja no en queden.
D'aquelles ja no en queden.
Han desaparegut totalment.
Van volar perquè tenien ales.
Veus?
Però bueno.
Tenien Red Bulls?
No, no, no, no, però ales sí.
Ai, saps que estem d'enhorabona també nosaltres, no?
Sí, senyora.
Perquè és de la nostra sintonia,
que ha tornat una altra vegada a ser actualitat.
De moda, de moda.
És el que té, és un clàssic que sempre torna.
Exacte, i els Muppets també.
I l'altre dia sentint el trailer dels Muppets,
en un moment d'una,
on surt la nostra banda sonora també.
Ui, m'encanta.
Que nosaltres la vam reptar d'ells.
A veure, que primer...
Sí, sí, sí, clar.
Els primers van ser ells, eh?
De fet, el nostre...
El nom d'aquest programa és bàsicament un tribut a...
Exacte, als Muppets.
Als Teleñecos.
Jo li diré Teleñecos,
perquè això de Muppets és d'ara, tu.
Exacte, als Teleñecos.
I a més a més a la Pegui,
que és potser una...
A mi és la que m'agrada molt a Pegui.
Jo soc molt de l'EPI, tu.
Tu de l'EPI?
Jo soc molt de l'EPI.
Ai, és que a mi m'agrada la Pegui.
És que la veig tan...
Oi, oi, oi, tan...
Tan glamurosa, no?
Sí, sí, tan glamurosa.
Te sents tan identificada.
No, tant no.
No, no, no ens enganyem.
Bueno.
La semblança.
La semblança.
Anem per feina o què?
Som-hi.
La criticarem?
No podrem criticar.
No, no.
No podrem fer una mala crítica,
però la criticarem quan l'haguessin vist.
Si ara encara no...
No la podem veure.
No, no, no.
Volguem o no?
Avui és dijous.
Sí.
Això és Manà Manà.
Benvinguts.
Veus?
Hey, hey.
I amb el teu permís,
abans de posar la cançó que tinc preparada,
que te la dedico especialment...
Que és una sorpresa.
M'ha dit, no et deixo triar.
És sorpresa.
M'ha deixat triar la cançó del final,
però la del principi no,
perquè m'ha dit, és una sorpresa.
Tot pot ser que li digui l'espifiat,
o pot ser que plaudeixi damunt de la taula,
que ja saps que això és...
Bé, jo t'explico com va la història.
A veure.
Porto dos dies,
que quan acabo el programa,
normalment l'última cançó,
sense voler clar,
se talla.
Abans d'ahir va ser una de Los Secretos.
Ah, que bonica.
Que m'ha encantat tornar-la a recordar,
i a veure si aquesta també t'agradarà.
Sí.
I l'última cançó que ahir vam sentir,
abans que arribessin les notícies,
i que també la vaig haver de tallar,
dic aquesta me la guardo especialment per la Mar.
A veure.
Oh, les dents!
Les dents!
Les dents, les tinc perfectes,
perquè mai era el dentista la setmana passada.
Què?
M'encanta.
Sí?
Sí.
Sentim-la?
Sí, ballem-la.
Vinga, anem-hi.
Last dance, last chance for love.
Yes, it's my last chance for romance tonight.
I need you by me beside me beside me to guide me to hold me to hold me, to scold me.
To hold me, to hold me, to scold me, cause when I'm bad, I'm so, so bad.
So let's dance, let's dance, let's dance, let's dance, let's dance tonight.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Està preocupada per les dents!
Ara me la posarà en sèrio!
Ara mai més pensaràs en l'últim ball,
només pensaràs en els dentistes!
Les dents!
Una cançó dedicada a totes les milles persones que s'han canviat,
s'han posat, s'han tret...
Aquesta gent que es guanya la vida mirant dents podrides!
Ostres pobres!
Jo tampoc!
Jo no tindria estómac!
Primer obre vostè la boca!
Tierra l'aire!
Que la mallera!
Saps què li fa i li cus la boca!
Mira com crida!
Mira com crida!
Claro!
Bueno, ha insertat o no?
Molt bé, molt bé!
És com una píndola d'energia!
És una sobredòstia aquí!
Ai!
Jessica Fletxa!
M'encanta aquesta sèrie a tu!
Com era?
Si ha escrit un crimen!
Però on estava ella?
A Cabo Cow?
Sempre estava al mateix lloc?
No ho sé, però sempre anava a visitar familiars
i allà on t'anava moria algú!
Jo no l'hagués convidat mai!
Mai de la vida!
Pobre xica!
Pobre senyora gran!
Però era Gaforri!
Era Gaforri!
Era Gaforri!
Perquè allà on t'anava ella mataven algú!
I la família la seguia convidant!
Prima no sé on de mi!
La gent és cafre!
I per què ha vingut?
Per què?
Per esbrinar un crim!
Si no ho sé, no venga!
Doncs aquesta música de fons
te l'he fet posar perquè parlarem d'un llibre!
Un llibre que ha sortit...
Bueno, que ha muntat un rebombori aquesta setmana...
Un pollo!
Sí!
Abans de sortir i que ja està presentat
i ja està en marxa a les llibreries
ha aixecat moltes pells!
Sobretot les de la família Sánchez Vicario!
I qui l'ha escrit el llibre?
A veure, sé què va!
Sé que va a la història però vull que m'ho expliquis tu!
T'explico!
Són les memòries d'Aranxa Sánchez Vicario!
I en les quals explica la part potser més fosca
d'aquell ideal món d'esportista i de família perfecta
que tothom teníem de la família Sánchez Vicario!
Ella explica que, entre cometes, directament explica que ara
se n'ha adonat que ha estat com explotada!
Que ella tenia una adolescència inexistent
perquè es dedicava a entrenar, jugar i guanyar diners
i que ara, arribat aquest moment, resulta que en comptes de tenir diners
deu uns quants!
Per aquí la gent li reclama, em sembla que són 3 milions d'euros
de diners que jo em sembla que va guanyar quan estava en família
és a dir, que ara potser els haurien de pagar en família, no?
Home, també, no? Seria el seu!
Home, en un principi, a veure!
Doncs ella inclús ens explica que la van anul·lar personalment
que la monopolitzaven, li deien la roba que s'havia de posar
on havia d'anar i amb qui havia d'anar!
Ostres!
Fins al punt que, una vegada, ella s'ha alliberat
i ha decidit fer la seva vida, l'ha fet tan seva
que el Sánchez Vicario no coneix ni el seu marit ni els seus fills!
Ostres! Però sí que l'ha quedat allà, no?
Ha quedat bastant traumatitzada, perquè diu que no es parla
no només amb els seus pares, sinó que no es parla en cap dels seus germans!
Oh! Déu-n'hi-do!
No, i que jo no sé si...
És una publicitat molt bèstia per vendre llibres, eh?
No, però ara estarà segurament que tot això en mans d'advocats...
La família, sobretot sa mare, que és l'única que ha enviat una carta a la premsa
dient que potser ha arribat al punt massa cruel
per voler fer mal en aquests pares, que en el seu moment ho van donar tot per ella
i ho van deixar tot per ella!
I també que potser ho van fer el millor possible, que aquest és un altre!
Tota història té les seves dues versions!
Seguríssim, seguríssim!
I està clar que sí, que possiblement ella va perdre una joventut dedicada a l'esport,
com tots els esportistes del món...
Sí, sí, del món de l'élite, sobretot!
Exacte!
Però que, bueno, alguna cosa de veritat ha de tenir, no?
La història!
Seguríssim, seguríssim!
M'arrisco el que vulguis, que advocats, algun altre judici sortirà...
Tremits, reclamant i tal!
No sé si reclamant, però...
No sé si reclamant, però...
és molt possible que son germà va guanyar molts menys diners que ella...
i, en canvi, té més...
Patrimoni, diguem-ne!
Patrimoni!
Exacte!
on han anat a parar tots aquests diners?
On són els diners que ella va guanyar quan treballava en el món del tenis?
Bueno, doncs el que dèiem, estarem pendents també, són d'aquelles notícies que sobten, no?
A mi el que m'estrany és que ella...
La roba bruta s'ha d'arribar dintre de casa, no?
A casa, sí, exacte!
No fa falta arribar a aquest extrem!
Tot i que coneixem moltes famílies que es vendeixen la roba al carrer...
El que m'estrany és que ella fa molts anys que es va desvincular del món del tenis com a jugadora...
I per què ara?
Diners!
Perquè es necessita, no?
Jo crec que sí!
Home, si Isenda li reclama aquests diners i ara mateix no està allò que dius a l'elit dels tenistes,
i també t'ha retirat, tens un marit que treballa del que digui treballar...
Bueno, ella segueix formant part de l'equip com a...
Com a representant de la selecció espanyola, potser de tenis?
O com a entrenadora o alguna cosa...
No et sabria dir exactament el què, no?
No acaba de sortir tot el què...
No voldria ara fallar la veritat, però ella té alguna cosa a veure amb el món del tenis ara mateix?
O ha tingut a veure...
No, però potser no surten els diners que necessita o el que sigui...
O potser és una veritat que volia cridar, que ja estàvem...
Cansada de reprimir-la.
De guardar-lo, exacte.
A mi el que m'estrany és això, que hagi trigat tant de temps.
A mi és quan estava preparada, és aquelles coses que a mi jo psicològicament en aquell moment no sabies com afrontar-ho,
ara que hi ha com una persona adulta, ho tires cap endavant.
Algú li ha recomanat que és el moment.
I dius, mira, és una manera que tu treus tot el que tens dintre, agradarà o no agradarà, i aquí és el que hi ha.
Bueno.
Esperarem també, jo us deia, segurament que això portarà cua, a menys que algú amb una miqueta de seny digui allò d'això,
renteu-lo a casa, el que passa, clar, i ara arribarà a tot arreu.
Està clar que si el que volia era una bona promoció per ser llora, l'ha aconseguit,
perquè, encara que sigui per curiositat, la gent parla, da igual si bien o mal,
l'important és que hablen de ti.
És horrible, Sílvia, és horrible.
Què és això?
Tinc la columna, així, tota encaixada, els pèls com de pèls de vellina.
Mira, sí, sí.
Estic horripilada.
No vull que arribi març.
No vull.
Ens dic que vull que arribi març, dona.
Jo no vull, que passi directament a l'obrigo.
Sí, ja l'obrigo.
No, no, no.
Ah, que el saltem.
Ah, d'acord, on hem de signar perquè passi això?
Anna Obregón presenta sus memórias en marzo.
Presenta sus memórias?
Ja se'n recordarà.
Primer ja se'n recordarà de tot el que ha fet.
Està convençuda que també aixecarà la pell a més d'un,
perquè pensa explicar la seva veritat.
Porta un any i mig recopilant i escrivint aquestes memòries
i amenaça en treure-les al públic el mes que ve.
Home, llavors, per què no m'has posat una cançó de joia i alegria?
No.
Tu saps de l'almorbo de poder llegir tot el que...
És que, a veure, una vegada...
O jo ho faria, eh?
A veure, si les memòries són escrites per ella,
tu saps que d'un llibre de 100 pàgines n'hauràs de creure 10.
La resta és tot mentida.
O inventat.
Perquè estàs entonyita la fantàstica.
O inventat.
Però a mi em fa por.
Em fa por que pugui fer mal algú explicant coses...
Que després no venen el cas, no?
O que no són veritat o que no li pertoquen a ella.
Ui, una altra veu.
Sabeu, saps què?
Me fas esperar el temps, Marc.
Tu dius que no, però jo m'esperaria al Marc per poder veure.
Clar, Ana.
A veure què diu i com ho diu.
Jo no ho tinc clar.
A veure si toca la part del Dabos Súquer.
A veure si toca aquests nòvios que normalment...
Bueno, perdona.
Que sempre li posaven un pedit cada setmana.
No fa gaire que vam poder veure a la televisió aquell programa de la...
Com s'ho diu?
Aquella senyora que llegeix i que veu esperits i...
Ai, sí, sí, sí, sí.
Que fa per...
En Sant Germen.
L'any Germen, sí.
I ella hi va anar i la veritat és que el resultat que va donar va ser bastant escabrós.
Va ser bo.
Sí.
És que no ho vaig veure.
Sí, perquè ella parlava d'aquell jugador de bàsquet, que ara mateix no recordo el seu nom.
Sí, sí, que va ser la seva parella i que teòricament havien...
La família es va endigna moltíssim perquè realment va ser més història per ella que per aquest bon noi.
Sí.
Però la qüestió és que ell parlava d'un... d'un fill.
Oh...
que ella no va acabar de tenir, no va parir mai.
Sí, sí.
Veus, no ho vaig veure i això.
És que m'ho perdo.
M'ho perdo les coses.
M'ho va aixecar perquè ella es va quedar a ratlles.
Inclús quan li van preguntar a ella no sabia què contestar.
Sí.
I potser constava que hi havia hagut algun fill per allà al mig?
O que el volien?
No, no consta enlloc.
No, no.
Que el volia, no?
I per la cara de pòquer que li va quedar l'Anna Obregón, clar, dissimula.
Sí, ara fes actriu.
Sí.
Representa que aquell bon noi deia que estava feliç allà i que ella estava amb aquell
nen que no va arribar mai a néixer.
Ostres.
Veus, Marc, com hem d'esperar el Marc amb alegria, dona?
Però si toca aquest tema serà de mal gust per la família d'aquesta bona persona.
Home, clar.
Perquè a més a més s'ho trobaran i ja verà què és el que passa.
Exacte.
E, o, e, o, e, o, e.
E?
Ja tu saps, no hi manà.
No hi manà, justament Sílvia.
No hi manà.
No hi manà.
No ens han arribat les invitacions per la gala dels Oscars.
No.
Ni el dinar.
Mira que m'hauria agradat a mi anar al dinar aquest.
Jo m'estimo més anar a la gala, ja et dic ara.
No hi manà.
Però no crec que puguem anar.
Saps que hem entrat alguns anys per la porta de darrere, però on guany no tenim enchufe.
No, ni enchufe, ni diners, ni ni per treure els bitllets.
O sigui que enguany res de res.
Enguany ha garantit veure com la major part dels mortals
la gala per la televisió.
A les tantes de la matinada, amb pijama
i com a molt menjant crispetes.
Home, sí.
L'avantatge, no caldrà depilar-se.
Veus? Això que s'estalvien.
S'ha de mirar sempre la part positiva.
Què? Doncs no ens gastem els quartos
en altres coses superflues.
Perquè en aquests temps el pèl
no es cal foreta, no?
Tu saps el fred que fa.
Quan te depil es fa un fred.
La coronilla a l'aire.
T'he fet posar la Jennifer López perquè
anem sabent allò amb compte gotes
com serà
la gala dels Òscars.
I ja sabem que la Jennifer López serà
una de les presentadores
dels Òscars. És a dir, presentarà un
dels guardons que es trobaran aquella nit.
El Billy Crystal també estarà per aquí al mig, crec?
Com a presentador, no?
O el que guia la gala
i que dona pas als altres presentadors, que són els que donen
els premis. Jo em pregunto, Jennifer López
vols dir que presentarà la millor
banda sonora o presentarà
algun Òscar que li doni en algun hispano.
o com a millor actriu, també, no?
Sempre s'ho fan venir bé.
Qui s'ho emportarà, enguany?
Home, si ja t'ho dic, tu, no cal fer les guiniales, tu.
Digue-ho, dona.
No, no t'ho diré.
Oh, bueno.
No t'ho diré.
Jo, jo, lo de la dama de hierro, jo crec que una o dues
se'n porta fijo, eh?
Ja t'ho dic ara.
Saps què em fa por?
I la Glenn Close està també, és que està allà, les dues, eh?
Saps què em fa por? Que la senyora Thatcher,
no la real, sinó la de la ficció,
té molts punts i se'n parla molt.
i a vegades no és bo.
Sí.
Perquè quan dones per guanyadora algú,
quan dones per guanyadora algú tan clarament, ai...
Sí, sí, i després, xip, pum, relliscada.
Exacte, rotllo impactante i per donar més morbo, pum, passa la llarga.
Estarem pendents també, veus?
És que cada vegada que ve la Marc, cada setmana em deixa deures.
Ara pendents dels Òscars, que és el final d'aquest mes, no?
D'aquí a poquet ja venen els Goya, també.
Ja mateix.
Ja?
Ja mateix.
Aquesta setmana, no? No sé aquesta setmana, no?
La setmana vinent és.
Tampoc no anem, no els Goya?
No, no, no.
Perquè també em van fer fa dos dies.
A mi és que no em ve bé per agenda, no em ve bé.
Clar, deu ser això.
És que tinc l'agenda apuntat, quedar-se al sofà estirada.
Què drop m'he tornat, no?
Però és que jo veig el sofà com si veiés, no sé,
la mare de Déu de l'Urdre, com veig el sofà.
Mar, si et serveix, a mi em passa exactament el mateix.
Igual, igual.
Tu saps ara la droperia que dius, ara posar-te el vestit aquell de nit,
que et ve estret pertot arreu.
Que t'has de posar la faixa, aquella pressió.
Que la Sílvia es posa, sabeu aquelles bosses que...
Blau, blau marí, me poso.
Aquelles bosses que hi poses roba i passes l'aspirador
i es queden tancades al buit.
Doncs la Sílvia té una faixa que s'enganxa l'aspirador i es queda...
Bueno, perdo com a 20 quilos.
Sí, sí, i després agafa un color que no és que sigui maquillada,
és que és vermella que s'ofega.
I de tant en tant, va deixant pressió de la faixeta aquella.
I no veieu ja, quan arribo a casa, ja és un desparrame.
Peta, peta, peta, i el seu home li va recosir la faixa cada vegada.
Vinga, no sé si han estat fantàsticos.
Ja s'han muntat les pel·lícules.
Que pel·lícules que som!
Jo tinc algú a casa...
Ah, sí?
...que m'obligues a esmorzar els caps de setmana amb aquesta sèrie.
Em pensava que t'obligava a posar-te aquests vestits.
No, no, sí, jo, sí.
Ho dius.
M'obligues a esmorzar els caps de setmana amb aquesta sèrie.
Amb el cotxe fantàstic, amb el kit.
L'audio, l'audio, l'audio.
Ai, a mi m'agrada.
Jo ho sento, però disfruto tirant-li per terra la...
Tu has vist això?
Mira, allà es veu un cable, però mira quin pentinat.
Mira, quines escampanes porten aquells pantalons.
Però que no has vist, que no sé què...
I ja, ell me diu...
Vols fer favor?
Vols fer favor que m'achafes la sèrie?
Clar, però era quan era, dona.
En aquell temps eren uns efectes especials magnífics.
Ara és que són de cagarela, clar.
Clar.
M'agrada, l'únic que m'agrada és això,
tirar-li per terra la sèrie
mentre me venjo les torradetes amb marmelada.
Si vols que et digui la veritat,
jo somiava amb tenir el cotxe fantàstic.
Tu somiaves?
Sí, jo volia tenir-lo al kit.
I tenia aquell rellotge que deies...
Tu ha imaginat ara que estàs en un concert?
Sí.
D'aquells que passa moltes vegades
que estàs a aparcar el cotxe a l'altra punta de la ciutat
i has d'anar caminant cap a l'altra.
El que no ens passaria amb això seria perdre's
i aquestes coses quan surt del concert.
També és veritat.
No acabaríem anant a Brad Pitt.
I a Brad Pitt per comprobar un concert.
Bé, deixa'm donar la notícia.
Però hi diria, senyora,
Kit, ven-me a buscar.
I diria, ara vull, Sílvia.
No, perquè ho ha de dir amb accent anglès.
Perquè a la versió original, a la versió americana,
Kit, que és tot un cavaller, té accent anglès.
Veus? No, però aquí jo tenim nosaltres el que tenim.
Sílvia, ara et vull.
Ara et vull.
Clar, t'ho diria en americà perquè tu la veus americana.
Busca-me, rastrea-me el reloj.
O t'hi diria, ara, n'hi domingo.
Veus? També m'agradaria, eh?
Vinga, bonos a Mèxico.
Vinga, vinga, va, va.
Ja anem, anem. Què ha passat?
Se m'acaba el temps.
Amb el cotxe fantàstico.
Amb el cotxe fantàstic, no res.
Però amb el David Hasselhoff sí que li ha passat.
Una altra vegada l'han trobat?
No, no, no, no.
Pobre home, és que no aixeca cap, eh?
I ara que ja havíem posat la pel·lícula aquella...
En teoria, alguna cosa bona.
Li ha demanat matrimoni a la seva nòvia
damunt del pont de la Bahia de Signe i a Austràlia.
I ella ha tingut seny?
L'ha dit que no?
I que s'ho repensarà?
El problema és que surt una fotografia.
Sí.
Tots dos amb un mono d'aquests d'alpinistes cutre,
damunt d'un pont que sembla més un matxembrat,
un andamio d'aquests, que el pont de Signe.
Ell de Gerolls, així tots dos mirant-la a la càmera,
que a mi em sembla que és molt poc natural, la fotiquista,
i rotllo, ai, no s'han pillat o infragant-los aquí.
Ai, que sorpresa!
Saps?
Que sorpresa.
I no et diuen què ha contestat ella?
Home, jo crec que...
A veure, entenc-ho jo, heurà dit que sí.
Sí.
Sí, d'Ana.
A més, ara que se li ha posat...
Jo crec que després que aquesta barricula acaba de fer...
I hi haurà barra llum, en aquesta boda?
Barra llum?
O que d'una entrada.
Passa la cabra, passa la cabra.
No té res bon.
Home, pel bé de...
I de whisky a whisky.
Tira, que me toca.
N'altros riem.
Però els pares de l'Ami Windhouse no riuen gens.
Estan enfadadíssims amb el Jean-Paul Gaultier
perquè en l'estrena de la seva nova col·lecció
es va inspirar en la imatge més xulésca i xabacana
de l'Ami Windhouse dels últims temps
per posar en marxa la seva col·lecció.
Anda.
Les models anaven amb el seu...
amb aquella ratlla negra damunt dels ulls,
el tupé, saps?
Les camises molt obertes, aquelles minifales...
Els colors, aquells que portava llampants...
La combinació de colors molt estrambòtica, exacte.
Ell ho ha fet com un tribut.
Com un homenatge a l'Ami Windhouse.
Això és el que ha comentat.
Però els seus pares estan catrinant
perquè diu que ha volgut fer parodiar,
glamorosament,
el pitjor moment de la vida de la seva filla.
És que clar,
jo crec que jo estaria el pare i la mare de l'Ami Windhouse
amb el dolor que has perdut una filla
i que t'ho estiguin constantment recordant i això.
Ja, bueno, mira,
tenint en compte que ells viuen ara mateix també...
Del record i del que veig nàstic, també, també.
També és a dir, bueno,
mentre aquestes senyores desfilaven vestiretes d'Ami Windhouse,
hi havia una orquestra,
allí un quarteto,
que anava reproduint cançons d'aquesta bona senyora.
Això vol dir que aquests senyors cobraven
per fer servir...
perquè aquells senyors fessin servir aquella música.
Jo crec que el Jean-Paul Gordiet
també potser s'haurà de...
es va posar en contacte amb algú de l'Ami Windhouse.
És que tu pots fer servir tranquil·lament
la imatge de qui vulguis per sortir al carrer.
Perdona, d'aquí 15 dies
la Rambla està la prena d'Ami Windhouse.
I cap d'aquella gent...
Home, carnaval?
I cap d'aquesta gent pagarà per anar vestida.
Tu pots anar vestida com vulguis,
com si vols anar vestida d'Elvis Presley
i no cal que li paguis a la família Presley
ni un euro per anar vestida de...
Ah, bueno, això és veritat.
És veritat, clar, clar.
És a dir,
aquella senyora anava inspirada en l'Ami Windhouse,
però no vol dir que hagis de cobrar per vestir-te com ella.
una cosa és fer servir la seva música, la seva feina,
i l'altra cosa és fer servir...
A mi els pares Windhouse, diguem-ho així,
que ho van agafar malament per la història
que dius, ostres, torna una altra vegada a remoure,
però clar, és el que dius tu, Mar.
Aquí no t'atrec raó.
Clar, tothom pot vestir com li doni la gana.
El que passa és que serveix això per una passarel·la,
la qual ell també s'ha nodrit,
però clar, són calarons que també li arriben al Jean-Paul Gaultier.
Exacte, exacte.
I, a més a més, parlen més que mai d'aquell desfil, eh?
No.
Xata, no ho sé, no sé què dir-te sobre aquest tema,
però bueno, tothom mira per la butxaca, crec jo.
Ah, exacte.
Tot cap a la butxaca, tot cap a la butxaca.
I mai més ben dit, tot cap a la butxaca.
Posa'm els Ava.
Que maques, aquesta cançó.
Ava, que no era una notícia...
Mira, no fa gaire que la van fer per la tele,
la pel·lícula aquesta del Mamma Mia.
Sí?
Ja l'havia vist.
I què?
Però la vaig tornar a veure a casa
i he de reconèixer que jo, en pijama,
ballant al menjador, guanyo molt.
Veus?
I per què no ho graves, això?
Perquè no, perquè això és la intimitat.
Això ho vens un dia a casa amb pijama i ho veus.
I ho fem, i ho fem.
Fem festa de pijames.
Claro.
I posem la del Mamma Mia i jo per allà.
Mira, mira tu, mira tu, que m'assemblo a ma mare.
Jo aquí, que...
A casa me deien, vols callar?
I jo, calla, calla, nina, nina, nina, nina.
Com si me la sabés, com si me la sabés de memòria, saps?
Aquest anglès que tens tu.
Watch you playing, watch you playing.
Dels watch you playing.
Sí, sí, sí.
Bueno, ara ja ha dit aquesta intimitat meva.
Vinga, intimitats a la mar.
Mama Mia.
Aprofitament econòmic.
Vinga.
Ja, després de 30 anys d'haver-se separat,
sí.
a què rasquen els ABA,
traient una altra vegada,
reeditant el seu disc de visitors,
només pel fet d'introduir una cançó inèdita.
Home, tu saps els fans d'ABA que hi ha pel món?
Per la mona que han comprat aquest disc.
Perdona, ells ni es parlen,
no es dirigeixen a la paraula.
A igual, a igual.
Treuen una cançó inèdita que van gravar fa 40 anys,
que no s'han molestat ni posar-se junts en un estudi,
perquè l'únic que fa és reeditar.
Ah, bona.
No és allà que diguis,
no, és que els canten amb les veus d'ara.
No.
És que cadascú a casa seva...
O a través d'internet.
...han signat i, vale, vale,
posa aquesta, aquesta i aquella.
La van cantar fa 40 anys,
l'han netejat la cara a la cançó
i la tornen a posar en un disco.
Claro.
Els cobraran un dineral
per una cançó que té un títol llarguíssim,
que no penso tornar a dir,
i que, no sé,
trobo que és una estafa, tu.
No, home,
però, a veure,
què és el que passa la gran majoria de vegades?
Quan arriba, època de Nadal.
Sí, però d'aquí Nadal falta molt.
I com a cançó del verano, el buxo.
No, no, però normalment recopilatoris.
No, perquè això no,
ha sortit ja aquest recopilatori o encara no?
Sortirà ja.
Sortirà ja? Ah, bé, no.
Però normalment, època de Nadal.
Sí.
Recopilatoris de tota mena i de tots colors
i perquè tot.
Dius, ara t'ho donen l'oportunitat
de tenir el recopilatori de sempre,
d'Ava, perquè ja tindràs segurament
que en 200...
Amb una qualitat de so espectacular.
Exacte, i a més a més tens aquest regalet
que és com un guinyo
per a la gent que potser li agraden els Ava
i que volen descobrir aquesta cançó inèdita.
Una cosa seria que n'hi ha milers
fer un recopilatori de les millors cançons
de tota la seva discografia.
Oh, que segur, que segur.
Però remasteritzar un disc un concret,
o sigui, si que tenia 10, 12 cançons,
8, aquelles 8 i punto,
i afegir...
No, jo el trobo PCT no total.
Ah, una cosa.
Senyors dels Ava, no m'agrada.
No li agrada, la mar.
Però el que sí que ens agrada
és veure com passen els anys
pels nostres famosos
que també fan aniversari.
Mira, mira, mira, t'he ratllat.
Sant Zagabur, 95.
Oh, sí?
Sí, sí.
És la mòmia de Sant Zagas, ja.
És la mòmia de Sant Zagas.
Ona, però és gran, clar.
La Natalie Cole.
Però mira que aguanti.
62.
La Natalie, eh?
Sí, la filla del Latin Cole.
La Stone Catcher.
Home, què?
34.
I jo em pregunto.
Em seny quant?
34 d'edat, 15 de mentalitat.
Vale, vale.
Em pregunto, què li regalarà...
Què?
La Demi Mora.
No, home, no regalarà res.
Jo crec, dubto moltíssim que el truqui.
O tu creus que sí?
Jo li regalava.
Ella està molt enamorada encara.
Saps que a les pel·lícules americanes
es fa molt això d'enviar un quartet de cuerda,
un grup...
Aquí es fa la tuna,
envies el tuna,
envies els mariachis.
Doncs jo crec que li enviarà un boxejador
que pa, pa, pa, pum,
i li fa una cara nova.
Sí, no?
I a veure, quants anys fas?
Què anes dins?
34.
Aquí nosaltres fèiem tirons d'orella,
te'n recordes?
Oh, i tant, encara es continuen fent.
Doncs ves que no li faci tirons de penjolls,
de tot el que li penja.
Pip, pip, pip, ui,
el micròfon de l'emoció.
I te'l carrega.
Anar tirant del penjoll
quasi em carrego el micròfon.
Ja està, ja està.
Sí, sí, acabo de veure l'hora.
I hem de trucar els d'engai-engai,
que avui ja t'ho dic jo, eh?
Sí, ja m'ho dius jo.
Engai-engai.
Ja m'ho dius jo.
Xavier Mariscal, 62.
Oh, molt bé, el senyor del Covid.
Mia Farrow, 67.
Bé, bé.
I una festa que,
encara que ens la perdem,
se la faran veure per la tele
a totes les hores,
el Quico Rivera, que en fa 28.
Ostres.
Com m'agrada.
Aquesta és petició especial teva, eh?
Fa molt de temps.
És que no la sentia.
És que jo crec que hem de fer
una mica de remeix
de les nostres cançons favorites.
Ja, però és que després
sempre acabem posant les mateixes cançons.
Revolve, Rosana.
Los secretos.
La setmana que ve acabarem amb els secretos.
Vinga.
Si la fem, la tu i mi ens deixen.
La de Tolado.
No lo sé, no lo sé.
Ja buscarem, ja buscarem.
No m'aprequis, no m'aprequis.
Encara tenim una setmana per pensar-ho.
Mar, fins la setmana, quin nen.
Ens sentim la setmana que ve.
És que està malalta la Silvia, encara.
Esti fatal, eh?
Encara arrossega la mocada.
Bona nit, eh?
I tapa't.
Gràcies.
Yeah, yeah, yeah
I want to get away
I want to fly away
Yeah, yeah, yeah
Let's go and see the stars
The Milky Way
I'm leaving Mars
Where they could just be us
Fins demà!