El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timoner i el nostre amo i 14 mariners
Eren esfolts a Calella, eren d'escurs a Palafrugell.
De nou avi, bona tarda, benvingut.
Bona tarda.
El trobava així molt pensarós ara, eh?
Que estava intentant recopilar una miqueta, dotar les dades.
No, saps què passa?
Que clar, jo vinc aquí, de vegades que sí que diria, mira parlarem d'això,
però com que avui està el temps com està i això és i ara...
Sí que volia parlar del vent.
No, no, però bé, sé que vinc aquí, tu i jo improvisem, que és el bonic,
perquè clar, a vegades és una cosa preparada.
Sí, a l'avi no li agrada gaire això de...
No, perquè a vegades...
Queda més natural, no, a l'avi?
Sí, sí, queda una cosa com si neixis a col·legi i t'expliquen la lliçó.
I el bonic és això, la improvisació sobre un tema.
I clar, tu dius, pren d'això, doncs ho improvisem d'aquella cosa.
A més de veritat, eh?
Però clar, avui m'has agafat de sobte amb el Teatre Tarragones.
Ah, i pensava que ho sabia, pensava que ho sabia que ho havia vist a les entrevistes.
El fet d'això i el que sigui, i clar, i et vénen uns records, i ara tinc...
Oh, doncs explica-ho, explica-ho.
No, em sap greu perquè a millor jo ara m'enredo, no m'enredo,
o el que sigui barrejaré una cosa amb l'altra,
però, de fet, és el que passa.
Avui en dia, mira, una bona barreja és una bona olla, no?
Veus? L'olla barrejada, quina ventri paga?
Per això.
Ja ho deia fa molts anys, això, eh?
O sigui, no vindrà...
Doncs, bueno, a Tarragona, en principi, com si diguéssim,
el que el primer cine i teatre que va bé era el que era el Mundial.
El Mundial.
Sí, que era el Mundial perquè després allà hi havia una fàbrica
que feien jerseis i coses d'aquestes, saps?
I aquest es va cremar.
Ah, no.
Un dels que van desaparèixer.
Ara parlem dels que dius que han desaparegut.
Molt bé.
Després també allà hi havia l'Ateneu, allà a la Rambla,
aquest més recient, també va desaparèixer, amb el que sigui.
O sigui, que han desaparegut.
Però llavors, aquí a Tarragona, ja que parlem del teatre a Tarragona,
abans de la guerra, allà baix al carrer Real,
també van fer un cine, que allí es deia l'ideal cinema.
L'ideal cinema.
I aquest cine estava en combinació del mateix propietari,
o com vulguis dir-li, del Tarragona.
I llavors les pel·lícules que feien aquí dalt,
les feien allà baix.
I allà baix tenies l'avantatge que veies pel·lícules bones,
perquè aquí al teatre a Tarragona
tenien unes exclusives de pel·lícules bones.
I allà baix també va haver algun temps
que també, doncs, entremig feien teatre.
I van enviar artistes bones a fer...
Allà baix més aviat era, no teatre,
era més aviat variatets o revistes.
Com un cabaret, per entendre'ns.
No, no, tipus revistes, revistes bones.
artistes bones i nacionals,
anaven allà, i el que sigui.
I després, clar...
Ai, quina tost.
Després de la guerra, també aquí a Tarragona,
cine, van fer-ne al carrer Governador González,
que llavors hi havia uns edificis
que van terra de quales bombes,
allà en aquells patis,
també van fer cine d'estiu.
Aquí a la Rambla també hi havia la telefònica
i el cantó...
Sí, que fa cantonada, sí.
Amb el carrer Fortuny.
Sí, allà també hi havia un cine d'aquells davants
que a fora feien uns ninots,
explicant la pel·lícula,
que això després va desaparèixer
i això ho feien el modern,
el tiburon que deien.
D'acord.
I sortia a fora,
un tocant allò que hi ha música d'abans,
allò de...
cosa aquesta,
i fer una miqueta xerrotada,
anunciant les pel·lícules o el que feien.
Bé, això era allà vores.
Sí, sí, sí.
El metropol, com que hi havia allò dels hermanos,
no en els hermanos,
era d'això dels obrers,
també a vegades feien teatre,
aquí el metropol teníem d'allò de teatre.
Bé, això més o menys era el que d'això.
Sí, sí, se'n parla de fa molts anys, eh,
que encara rai que se'm recorda i de quina manera.
Sí, ara parlem d'això.
Ara resulta que quan va acabar la guerra,
molts actors es van trobar sense companyies,
no tenien 20...
Llavors es van acoplar alguns artistes.
Per exemple, de teatre,
doncs es van ajuntar uns quants artistes
que en aquell temps semblava que no fes gaire cas,
però van ser els protagonistes
de les pel·lícules espanyoles que feien.
O sigui, tots els artistes...
Imagina't, eh?
Ostres, com...
Ai, tots aquests artistes bons del cine,
tots van sortir d'aquests artistes d'aixòs.
Clar, de moment van fer companyies
com Marco Redondo, Mario Beut,
o sigui, una sèrie, Pau Vidal,
tots aquests anaven...
Després aquests ja van anar formant-se companyies.
Sà, però al primer...
Podríem dir una mica de Sant Gelat, no?
Que es trobava...
I llavors et trobaves, per exemple,
que el Modern, o el Tiburon,
com vulgui dir-ne llavors,
doncs més aviat feia sarsuela i revista.
Ah!
I al Tarragona, teatre.
De car.
O sigui, s'ho van compaginar
per no trepitjar-se l'un a l'altre, potser.
No, no, potser pel temps.
I normalment, quasi, quasi,
que hi havia setmanes
que feien les dues coses, saps?
Feien la sarsuela amb un
i teatre amb l'altre.
Imaginat.
I la gent, doncs, clar, era molt bonic,
perquè llavors, clar,
els actors eren bons,
també ho són ara, no?
Que després molts hi hagi el cine...
Recordo, recordo que
aquí al Tarragona
una vegada vine aquest...
L'Enero Vilches,
que va ser un artista de cine.
Ah, no sé qui és.
Sí.
Va ser artista de cine, allà.
Però la gent no el van conèixer
i, doncs, la gent no em van fer cas.
I llavors, quan van ser piguet,
ja, però, ostres, llàstima...
A veure, s'ha pigut abans...
Tot era...
Saps com ho dic?
Que a vegades...
De lluances.
Que a vegades també hi ha molta ignorància,
perquè molta gent,
si ets aficionat en una cosa,
està quasi que saps el dia que van néixer.
Sí, és veritat.
Perquè si vas a fer la televisió,
veus que hi ha una sèrie de gent
que són o són bons,
però la gent s'ha amenaçt
fins quan camina,
per on camina i com camina.
I després, a tot la veritat,
no són...
Són del món tón.
No, no, però...
No em refereixo a ningú,
però en general...
No, no, no, no,
però, bueno,
que ha passat i passarà, avi.
Però llavors, en aquell temps,
clar,
el que era actor,
era actor.
I el que era cantant,
era cantant.
Després, clar,
hi havia els aficionats,
com és normal,
que llavors també van fer...
van fer Ràdio Tarragona.
Ah, molt bé.
I això feien aquells concursos.
Llavors hi havia molta gent aficionada
de Tarragona
que sortia
i feien espectacles
dels que estaven molt bé.
I jo, doncs,
afortunadament m'agradava
perquè al Modern
veies que, per exemple,
a dalt a Galliner,
que dèiem,
sí, a dalt a Galliner,
la primera fila
era de botar,
de seients, d'això, no?
I sempre veies quasi
que els mateixos
al d'allò.
perquè, clar,
Tarragona sempre ha tingut
molt bons aficionats
al teatre.
Això és veritat, eh?
Això li dóna la raó.
Molta afició al teatre
i molt bons aficionats.
I allí trobaves
que aquest, que l'altre,
home, que hi ha aquest altre,
perquè no...
Saps?
O sigui,
que hi havia aquesta cosa
de teatre.
I al Tarragona,
ja et dic,
doncs,
feien això,
companyies bones,
obres molt bones...
I la situació,
podríem dir física del teatre,
a Tarragona
sempre ha estat allà, no?
Sí.
Perquè també passa cinema,
si no recordo.
Llavors, estava bé
perquè, doncs,
a la Rambla,
així com ara els barris
i Tarragona
està més escampat,
doncs,
quedava...
Home,
si estigués a la part baixa,
clar,
al sortir del teatre
feia fred,
però normalment
ja a la Rambla
ja era un lloc
que ja anaves,
entens?
I anaves d'allí
i això.
A més,
jo crec que se considerava
com d'altre copete,
no?
I llavors,
a dalt veies això.
Després,
el primer pis,
el primer pis,
el modern,
era baixet
perquè hi havia la càmera
de fer el xina.
Ah!
Però allò
va quedar raconat molt bé
per segons quines parelles.
Oh!
Que ja feien servei,
també, no?
Avi ja feia servei
per a quines parelles.
I hi havia una miqueta de caliu.
llavors,
clar,
el que volia presumir una mica
o tenia possibilitats,
anava baix a butaca
o una miqueta de palcos
que hi havia.
Que també hi havia.
M'entens?
O sigui,
que cada cos
tenia els seus puestos.
En canvi,
a Tarragona
hi havia butaca,
a dalt hi havia el primer pis
que enllaçava
amb el galliner
només per una peixi de barana
que a vegades
hi havia un problema
perquè algú,
si no el veien,
saltava de dalt a galliner
i baixava a baix.
Ah, sí?
Però llavors
el Tarragona
tenia un inconvenient
que el que diem,
diem el galliner,
que era el popular,
no?
Ah.
En diem el galliner.
Entens?
I aquí a Tarragona
quedava,
que dalt de tot,
les últimes files,
al costat de la càmera,
quedava allí
que a vegades
quan t'aixecaves
vislant tant
tu de no tocar
el techo.
i per cert,
per cert,
perquè una vegada
trobaves
que el cine,
el teatre no,
perquè encara no era
tant d'allò,
però amb el cine,
a la mitja part,
sortia Franco,
tocaven l'himne,
t'hauria d'aixecar
home,
no t'aixequessis,
eh avi?
i el braç en l'aire
i nosaltres
amb tres o quatre amics
i estàvem dalt de tot
i un va dir
jo perquè m'ha d'aixecar
si aquí m'ha de veure.
Aquí no ens veiem,
aquí no ens veuen.
En cas que ens va aixecar
i vam sentir un cateclac,
un mastegot d'aquests,
o sigui que,
m'entens?
O sigui que algú
sempre vetllava,
diguem-ho així,
perquè el braç el sés.
M'entens?
Sí, sí, perfectament,
avi, perfectament.
I per cert,
ja que estem al món d'això,
hi havia un xiste
bastant bo d'això.
Quina era?
Resulta que en una secció de Xina,
doncs a la mitja part,
doncs un,
estava a dir
d'acomodador,
i va entrar una persona
i no aixecava el braç.
I resulta que era Franco
que va anar a veure
si ho feien o no ho feien.
I aquí ell diu,
escutxe,
diuen,
van tenir la mano
perquè si s'entera
aquesta que s'ha de la pantalla
i s'entera,
va dir una paraula molt grossa,
diu,
si s'entera,
se la va carregar
com totes les de la llei,
que vindrà a buscar-lo.
O sigui que hi havia molt de xistes
sobre aquesta cosa.
Però jo crec que
més que acudir
hi havia molta repressió també,
no?
Sí.
Però jo et dic,
però el teatre de Tarragona
és això.
Ara,
el que va passar després,
que hem quedat pendancat
tants anys
que si al costat
que s'han d'ampliar
pel darrere,
que si hem d'estar
en negociació
amb la delegació del treball
perquè el darrere
sigui més gran
per posar
els d'aixòs
de decoració
i no és que l'altre,
clar,
ha sigut una vergonya.
els anys
que s'ha parat.
Uns pels altres.
I ara, clar,
aquest teatre
s'amplia per moltes coses.
Això esperem.
Això esperem, avi.
Millor que s'aprofiti.
Però, clar,
quan se busquen
tantes coses
ja no és el caliu
d'un teatre
o d'un cine,
saps?
I el modern,
doncs,
el pop sap això també,
saps?
Que ja et dic
que hi havia aquesta cosa,
les famílies
doncs anaven
a matrimonis,
parelles,
amics
i gent que d'això.
Sí, sí, sí, perfectament.
Després també van
beber
aquí el
Sines,
sí,
entens?
El Capitol,
me'n recordo jo,
el César.
El César,
el César era...
Era una miqueta més amunt.
Allí al cantó
hi havia aquella espècie
de panassax,
era?
Ah, no me'n recordo.
Bueno,
em sembla que és...
No, no, no,
jo no me'n recordo, avi.
Un home així, saps?
Aquests eren
els que tenien també
els Sines aquests,
que allí
és
que hi havia un graig,
hi havia gasolinera
i al darrere
van fer aquest cine
que dius tu
que feien pel·lícules
i hi ha una miqueta ja...
Pujades de to.
Pujades de to.
D'eròtiques.
Sí.
Per no dir...
No, classificades X,
no?
Que eren les que...
Però normalment
eròtiques,
perquè mira,
dient eròtiques
sembla que no diguis
i surt el que pugui sortir.
Ho arreglaves tot, no?
Ho arreglaves tot.
Després hi havia l'altre
que van tirar en terra
que menys no és mal
que per fer-ho
no van tirar
aquesta muralleta que hi ha.
Perquè el desfeu
ha sortit...
Ha sortit tot.
Tot aquesta muralleta, això.
Bueno, aquí hi havia aquest.
Després hi havia el Coliseum.
Sí, allà he vist
moltes pel·lícules bones,
el Coliseum.
I llavors després també
amb el temps
de tancar aquests
també hi havia
allà al costat
de l'ingles aquest
o com se digui,
allà els baixos aquells
que després venien
amb mobles,
el que sigui,
i també van fer un xin
a la planta baixa
i un altre a dalt.
Que també,
també al fer això
també van desapareixer
o van fer part
de destrossa
del que és el cicl romà
perquè passava per dill.
Bueno,
per això que jo...
algunes coses
no són compatibles
amb altres avis...
Per això dic que a vegades
està greu parlar
perquè no ho dic jo,
han passat.
No, no, són coses
que han passat, exacte,
i que s'han trobat.
I després a la Rambla
també hi havia el Femina,
no?,
aquí al començament.
Sí.
Aquest que era més senyor.
Aquí les acomodadores
anaven vestides de...
totes arreglades...
Sí, sí, sí, sí.
M'entens?
I allí també resulta
que també hi ha anècdotes
perquè, clar,
jo les explico,
se'l volen bé,
si no, també...
No, no, no,
jo aquí ja sap...
Mira quina cara que poso.
Resulta que també
una parella,
una parella,
doncs es veu
que els van enganxar
fent un petó
i es van fumar fora
del Xina
perquè s'han de això.
Bueno...
Això és un escàndol,
havia, eh?
Sí, però l'escàndol
saps que va ser després
que alguns companys
o el que sigui
van agafar...
saps aquelles boletes
que fan aquella pudor?
Sí, les bombes fètides
se li deien,
sí, sí, sí,
que me'n recordo,
i tant.
Doncs un dia
es van posar
tots els puestos
d'aquí dintre
i van xafar
tres o quatre
i, escolta, tu,
van tindre que surti
la gent del Xina.
Aquella sessió
oblida-te'n, eh?
Aquella sessió
oblida-te'n.
O sigui que hi ha coses
que fan riure
però han passat.
No, no, però,
avi, però,
Déu-n'hi-do, eh?
Quina mala idea
també llançar
bombes fètides,
sobretot,
a veure,
no per la gent.
Aquells se van fer
un petó en bona fe,
eren jovens,
jo què sé.
Ja, avi,
però ja sabien
que no estàvem vist
segons que no s'havien
i es posaven
l'última fila.
Bé, això,
aquests cines,
no ho entenc.
Després també llavors
hi havia,
a part del del Carre Real,
que era ideal cinema,
llavors el Carre Gasòmetro
van fer també
el Central Cinema.
Central Cinema.
M'entens?
Sí, sí, perfectament.
I allí feien,
i allí estava molt bé
perquè era secció contínua.
Saps com dir?
normalment feien dues pel·lícules abans,
feien dues pel·lícules.
Jo sé de més d'un
que jo crec que s'aculava.
M'entens?
No?
I llavors,
no, mira,
el que passa...
Allò que te quedes a la primera
i després vols veure la segona...
No, entraves
i si un feia tard,
per exemple,
o tenia compromís,
se quedava a la segona,
perquè ja ho feien.
Però ja ho feien per això,
saps?
Ja ho feien
perquè si una persona
no podia anar
a primera hora
a la primera pel·lícula,
doncs...
Podia entrar a la segona,
clar.
I estava dit,
és que no havies de sortir, no?
Era continuo,
o sigui,
tu entraves dintre
i fins que acabés
les dues pel·lícules
no sorties ja.
I clar,
i el mateix també servia
perquè era més temps
d'estar a les fosques
amb bona companyia.
T'espeus que ja sabia
que anava cap aquí?
No,
amb bona companyia.
Vull dir que la vida...
I allargava,
no?
Allargava l'agonia,
allargava l'agonia.
I després també llavors,
al Metropol,
ja vam començar també
a fer cine.
abans de fer teatre,
també feien cine.
I llavors,
també feien documentals.
Ah.
I llavors hi havia un dia
que, per exemple,
les embaixades
enviaven documentals
o coses,
metges,
el que sigui.
I una vegada
van fer un documental
de metges
i una esgulta...
Què va passar?
...que parlaven
de malalties
i es veu
que aquella vegada
les pel·lícules
les revisaven.
Abans de fer-les
miraven que no hi hagués
alguna cosa
que no hagués esperat
per la censura.
Mmm!
La censura d'unit d'unit.
i més el metropol
que era d'un...
M'entens?
Sí, sí,
d'un home.
I resulta
que vam fer una pel·lícula,
un documental,
que era de malalties.
I clar,
van sortir primer
les dones
amb les mames,
malalties de mames,
de dones,
el que sigui,
i els de mig cos
encara quedava mig això.
Però llavors
van sortir els homes.
També l'home,
malalt,
que ho curaven,
amb les seves coses també.
I van sortir
amb les seves coses de ple.
i compta
en aquell temps.
Mare meva,
la que es va haver de liar.
Van anar a quatre veates
al palau
a protestar
i llavors ja van deixar
de fer pel·lícules
i coses d'aquestes
al metropol.
Home,
és que s'havia de mirar.
Avi s'havia de mirar.
És que...
O sigui,
o sigui que sempre hi ha
aquella cosa.
I després,
clar,
després aquestes dones
que van fer això
també les van criticar
perquè també tenien
per què callar.
O sigui que a vegades
una persona
vol fer el bo
i surt
el que té dolent.
és un destructe escaldat.
I llavors ja
van començar
també a fer teatre
al metropol.
Primer el metropol,
primer teatre
se'n feia
els pastorets,
coses així,
aquí els hermanos,
allà dalt la congregació
claretiana,
allà dalt de tot.
I llavors ja van començar
a fer teatre
aquí al metropol.
I llavors ja
era d'hòmens.
Ja,
tot d'hòmens.
Hi havia qui fer de dona
però era
amb nom d'home
i fer de criada
però fer de criat.
O sigui,
aquell temps
doncs les pel·lícules
les transformaven.
O sigui que
una pel·lícula
ja canviaven els papers
i llavors ja no.
I llavors amb el temps
ja va poder
aconseguir
i a fets
que llavors hi havia
el teatre Tenea
que també
va fer alguna cosa
allà al
carrer de la Unió
fent alguna cosa
i després aquí baix
a la delegació del treball
i després ja
a la caixa.
O sigui que
a Tarragona
el teatre
ha sigut una cosa.
I llavors
també hi havia el principal.
El principal
també va ser molt important
perquè
era molt antic
i llàstima
que per...
Bueno,
per un...
Que va passar.
un enredo
que no d'això
s'ho va quedar un
i va tirar en terra
el teatre
per fer casa.
Ostres,
quina llàstima.
És el que diem.
Clar.
Que hi ha tarragonins
que la família
ha sigut molt tarragonina
però d'altres
no dic noms
perquè hauria dit
tres o quatre
i no m'estimo més
no d'allò.
Però bueno.
És una llàstima.
Pensa que allí hi ha
el segle...
El 1800
i això allí
ja feien
teatre,
bones companyies,
òpera,
o sigui que
amb una
sonoritat
fantàstica
i llavors ja...
Ho han tingut en compte
també,
avi,
per aquest nou
teatre a Tarragona,
eh?
Bueno,
jo ja...
Aví,
no sé si vostè
la setmana vinent...
clar,
jo l'espero aquí
el dia 11.
Per això et dic,
per això et dic jo.
Però si ha d'anar
obligatoriament
a la inauguració,
jo no li puc aturar,
ja ho sap.
Ja ho veurem,
ja ho veurem.
Ja m'ho explicarà,
ja m'ho explicarà.
A veure què és el que ha de triar.
Potser m'avisaria
o no m'avisaria,
tot depèn de com...
D'acord,
d'acord.
Vostè també ha vist-ho a mi,
eh?
Si no hi ha...
És que ara no sé ben bé
a quin dia...
Sé que és el dia,
el dia 11,
quan es fa l'acte inaugural,
almenys quan l'inauguren,
és el dia 11.
Després es fan d'altres actes
i d'altres coses
per això,
perquè arribi a tothom.
Sí,
però a vegades saps què passa?
I portes obertes,
i això.
Saps què passa?
A vegades també hi ha actes
que a mi tampoc no m'acaben de...
No m'acaben d'agradar.
Perquè llavors,
segons qui,
com i quan,
s'amontonen
i altres...
Saps com vull dir?
És un dia que la gent
esperen per aprofitar
i aprofitar.
Bueno,
però això és normal,
avi.
Això ho haurà vist ja
totes les anys que porta la carrera.
Això que és normal
i ho veig,
doncs ja a vegades ja no...
Però després ens ho explica.
Doncs Tarragona...
Avi,
avi,
esperi,
esperi.
Fas-hi de reportero,
xarachero.
Li dono un micròfon
i se me posa per allà al mig,
amb tota la gent.
No?
No vol agafar la proposta, no?
No,
perquè llavors algú m'acredia per aquí,
m'acredia per allà
i llavors no m'ho veurien i m'ho veurien.
Estaria el meu ojo de l'assumpte,
home.
A mi jo t'hauríem alguna notícia
d'aquestes sucròs.
A veure,
que tinguem sort,
que tinguem sort
que allò vagi bé.
Sí.
M'entens?
I després,
clar,
hi han sortit altres teatres,
com ara hi ha l'això
del magatzem,
que hem fet coses,
el Trono,
hi ha diferents...
M'entens?
Perquè han sortit bons actors.
Perquè pensa tu,
pensa tu que el principal,
abans,
ja quan venien companys de Barcelona,
ja segons quins papers,
ja ho feia un actor d'aquí a Tarragona.
Imagina't.
Imagina't.
No, no, que sí,
que tenim bona saga aquí a Tarragona
de grans actors.
I llavors,
i pensa també que companys de Tarragona,
a la província de Tarragona,
van donant nom de teatre
i artistes que van d'això.
a Tarragona
hi ha hagut molta afició.
Ara, el que passa...
A més, avi,
ho hem comentat alguna altra vegada,
que l'àvia i això del teatre,
podríem dir que ho ha viscut molt de prop,
sobretot quan era molt jove, no?
Sí, sí.
I ha pogut veure, precisament,
i que ha estat molt interessant.
El que a mi em va fer gràcia,
més que el que em va fer gràcia a mi del teatre,
és que la companyia que anàvem
era al principi,
eren els anys 45, 46, 47...
Imagina't.
Aquesta època,
que encara els pobles,
encara estaven tancats
per, com si haguéssim,
d'acabar de la guerra.
Encara estaven, saps?
I segons l'obra que feien,
i el fi de festa,
sempre feien un fi de festa,
i hi havia un tenor d'aquí,
un tenor d'això,
que aquest cantava l'emigrant.
Oh, que bonic.
Imagina't tu.
Plorant.
Tots plorant.
Acabava aquella gent.
I tant.
I era bonic,
perquè veies
l'afició encara dels pobles
del teatre.
Ara després, clar,
tot això,
entre la televisió,
el que hi ha,
molta cosa s'ha perdut.
Però encara jo crec que agrada,
eh, avi?
Sí.
Hi ha molta gent
que de tant en tant
anem descobrint.
Ostres,
què és això de la sarsuela?
Jo me'n recordo de petita
haver-la vist a televisió,
no haver-la vist
a sobre un escenari
que hagués estat maquíssim.
El que passa
és que el teatre
tenies un inconvenient
que sols l'obra que era,
segons els actes que hi havia,
s'havia de portar un tremolla
i l'ajudant,
que la seva feina
era muntar i desmuntar.
I el millor trobes
que obres com ara
d'un Juan Tenorio.
Clar.
Clar, després s'amodernitza.
Sí, sí.
Però ja perd.
No, no, que sí.
Ja, la veus per televisió,
una obra de teatre
i la volen fer tan moderna,
tant d'allò,
que aquell sentir
que hi posava l'autor
ja falta.
M'entens?
I tot depèn també,
perquè llavors...
Home, jo crec que, avi,
jo crec que depèn
del director
que agafi aquella obra
i com l'entengui aquella obra,
no?
Sí, però això és a dir,
però algunes vegades
és molt fidedigna
i és molt...
Pot ser que també
passi amb la vida normal.
que una persona
per destacar-se
canvia coses
i llavors...
Oh, no, perquè senzillament
l'ha entès d'aquella manera,
avi, que també podria ser.
Oh, bueno, però...
Perquè ja sap que la veritat
no la té ningú.
Això ja...
Això ara ho farem així
perquè el jove
o perquè la gent...
Però clar, a vegades,
una obra,
segons com l'interpretes,
la poden arribar a destrossar.
No és com la va viure
el que la va escriure.
Exacte, exacte,
que seria el seu.
I com que resulta
que hi ha obres escrites
en una època,
clar,
transformar-te en aquell...
Perquè imagina't tu
per tots els anys
en aquell temps
anar a veure...
Ostres...
El Juan Tenorio
amb el Fereix, no?
Ostres, aquella cosa.
I Dona Inés
i Don Juan
i la Brígida
i ara això.
I com que resulta
que ja quasi
les sabies de memòria,
la gent la vivien.
Saps com vull dir?
És com els partits de futbol,
per entendre'ls.
No sabia la classificació
i com anava els jugadors.
La gent ja...
Ja la...
Sí, sí,
quan guardava les distàncies.
És com ara mateix
anaven a veure una revista
i ja quan cantava la vedet
hi ha molta gent del públic
ja la seguien cantant.
Vull dir que les coses,
saps?
Vull dir,
era una altra...
Perquè llavors pensa tu
que no hi havia la televisió.
Clar.
Entens?
Vivies del que llegies
o t'explicaven
o la ràdio.
Això que l'he dava a dir.
La ràdio.
Per exemple,
comèdies.
Ostres,
aquell...
Fem una cosa, avi.
De la ràdio
no ho toquem
i ho deixem de cara
a la setmana vinent?
D'acord.
Perquè ja no ens queda
molt de temps
i clar,
si obrim aquest ventall
ens passa això, no?
Que ens quedem a mitges.
Ara la setmana que ve
què?
M'agaria gràcia una cosa
si pot vindre
el que és el president
o això
dels caganers.
Ah, doncs vinga.
Perquè això del caganer
té molta història
i molt a parlar.
A més,
hem de comentar
que ja estaríem,
com aquí dius,
a una setmana vista
que arribin les festes
de Nadal.
Això et dic.
I també, mira,
podíem parlar d'això, no?
Perquè clar,
és una cosa que...
D'aquesta figura
tan carismàtica.
Perquè primer,
no se'm va afecar,
semblava que vés
el pessebre que hi hem posat.
Però ja en parlarem
perquè aquestes figures,
però avui en dia,
hasta el rei està cagant.
Sí, sí, tots han caigut.
Totser es caga moltes coses,
però...
Avi, avui.
No, em refereixo
de la vida...
Deixem-ho aquí, avui.
De la vida que deixem.
No ho arregli,
no ho arregli,
no ho arregli,
que encara...
Ja saps que jo m'ironia, eh?
Sí, sí, sí.
M'agrada dir...
Vostè les va tirant,
les va tirant.
Avi, fem una cosa,
deixem-me de cara...
Per mi, perfecte.
Si puc fer el vindre,
que vingui i parlarem.
Perquè és una història,
això el cagaria.
Molt bé.
Sembla que dius,
el caganer,
quan el caganer...
Ai, jo el caganer...
I jo m'ho heu parlat del caganer.
Doncs de cara a la setmana vinent
hem parlat d'aquesta figura
tan maca com és el caganer.
Si puc fer el vindre,
la setmana que ve,
tindrem aquí el president
dels caganers,
de les figures.
De les figures del caganer,
d'acord.
I si no pot ser,
doncs mirar,
parlarem de la ràdio
i parlarem del que convingui.
Sí, aquí rai.
Estem a casa.
I saps què passa?
Que no li agradi,
mira, canvia llestos.
No dono idees, home.
No, no,
ho faig perquè se donin compte
que si canvien,
s'enyoraran.
Doncs no ho facin.
No, no, ho dic.
Que no ho facin,
que estiguin aquí amb nosaltres.
No t'ho dic perquè si canvien,
llavors s'enyoraran.
Avi, bona nit, eh?
Perquè trobaran, trobaran.
Avi, bona nit.
Avi, gràcies, gràcies.
I ara, eh?
Adéu-siau.
Bona nit.
Us deixem amb la Lupe també
i que ella continua a parlar-nos
del teatro.
Teatro, tu vides,
però teatro, no?
Una mica el que fem vostè i jo,
avi,
una mica teatre, també, eh?
Igual que en un escenario
Finges tu dolor barato
Tu drama no és necessario
Ja conozco ese teatro
Mintiendo
Que bien te queda el papel
Después de todo parece
Que esa es tu forma de ser
Yo confiaba ciegamente
En la fiebre de tus besos
Mentiste serenamente
Y el telón cayó por eso
Teatro, teatro, lo tuyo es puro teatro
Falsedad bien ensayada
Estudiado simulacro
Fue tu mejor actuación
Destrozar mi corazón
Y hoy que me lloras
Y hoy que me lloras de peras
Recuerdo tu simulacro
Perdona que no te crea
Me parece que es teatro
Y acuérdate que según tu punto de vista
Yo soy la mala
Teatro, teatro, lo tuyo es puro teatro
Falsedad bien ensayada
Estudiado simulacro
Estudiado simulacro
Estudiado simulacro
Fue tu mejor actuación
Destrozar mi corazón
Y hoy que me lloras de peras
Y hoy que me lloras de peras
Recuerdo tu simulacro
Perdona que no te crea
Me parece que es teatro
Perdona que no te crea
Lo tuyo es puro teatro